Anormalitat

21 de gener de 2009

Juntament amb l’escola, són eines essencials (no suficients, però) en la consecució de la normalització lingüística, de qualsevol llengua, els mitjans de comunicació, escrits i orals, només audibles (les ràdios) o també audiovisuals (televisió, cinema). Tots són imprescindibles perquè una llengua, la que sigui, tengui la presència normal que li correspon en una societat moderna i desenvolupada com la nostra. Per això, quan una comunitat vol que la seva llengua, fins al moment marginada, ocupi tots els àmbits possibles de les relacions socials i surti de la marginalitat, pren les mesures oportunes perquè sorgeixin en aquesta llengua mitjans escrits (que actualment poden ser en paper o en edició digital), mitjans ràdiodifusos, mitjans televisats i producció audiovisual d’exhibició en sales cinematogràfiques. És fonamental que la llengua concernida sigui present a totes aquestes manifestacions, i que hi sigui amb la mateixa normalitat que, dins el seu espai natural corresponent, hi són les altres llengües, i mentre això no sigui així no se’n pot parlar, de normalitat; com a molt es pot parlar de procés de normalització, que potser no arribarà mai al final. Dins la societat catalana fa temps que s’ha posat en marxa aquest procés, amb la intenció, almanco per part del sector social més conscienciat, de culminar-lo dins un termini més o menys llunyà, però real. És a dir, no es pretén només fer més present la llengua socialment i conformar-se amb una presència com a molt similar a la d’altres llengües (un vertader projecte de normalització no es pot conformar amb la compartició igualitària de l’espai comunicatiu amb altres llengües), sinó iniciar un camí que dugui a la supremacia de la pròpia llengua dins el seu propi espai territorial. És a dir, el procés de normalització ha d’anar encaminat per naturalesa (perquè si no ja no es pot dir tal) a una situació en què els mitjans de comunicació siguin majoritàriament en la llengua objecte d’aquest procés. Això pot parèixer una utopia en molts de casos (sense dubte ho pareix actualment en el nostre cas), però és l’únic objectiu que dóna sentit al concepte de normalització. No aspirar més que a fer-se visibles dins un món funcionant en una altra llengua no és voler la normalització, sinó la subnormalització. Suposam, doncs, que som dins el procés normalitzador de la llengua catalana, dins el qual hem creat uns mitjans que (teòricament) s’expressen en català, com a referents inicials del llarg camí que ens espera. Tenim revistes i diaris en català (només un a les Balears), hi tenim ràdios, hi tenim televisions, hi tenim una modesta producció de cinema... Sembla que, baldament fins ara encara el camí fet sigui curt, avançam en la bona direcció, però ¿és realment així? Vet aquí el meu dubte: deixant de banda ara la discutible qualitat lingüística de bona part dels mitjans escrits (massa subordinats a un model idiomàtic foraster), els mitjans orals, uns més que els altres, són lluny d’exemplificar la normalitat desitjada, amb una presència constant de personatges que s’expressen en una llengua que no és la catalana. Si realment concebem la normalitat lingüística com la presència exclusiva de la llengua normal en els mitjans corresponents (exceptuant-hi la presència ocasional d’altres llengües en boca de visitants estrangers), tal com succeeix als mitjans espanyols, francesos, anglesos, alemanys, etc. etc., hem de veure com una anormalitat la presència constant d’interlocutors que parlen en espanyol a emissions de ràdio i de televisió (i a pel·lícules) teòricament catalanes, presència que agreuja la situació en moltes d’ocasions en què els interlocutors catalanoparlants, condicionats pels forasters, també s’expressen en castellà, la qual cosa produeix escenes esperpèntiques en què, en mitjans suposadament creats per a afavorir el procés de normalització lingüistica, unes quantes persones debaten en castellà. Aquestes situacions són molt freqüents a les emissores catalanes de les Balears (també, però no tant, a les de Catalunya), i són un mal exemple per als oients, als quals se’ls transmet el missatge que no és possible, avui en dia, la normalitat de la nostra llengua. Jo sé ben cert que, amb molt poquíssimes excepcions, sempre es poden trobar interlocutors que s’expressin normalment en català sobre qualsevol tema, i que és perfectament possible fer ràdio i fer televisió només en català. És una qüestió de voluntat, i de creure en la possibilitat de fer real la normalització de què tant es parla. Mantenir-se en aquest bilingüisme constant és renunciar a la normalitat per a la nostra llengua i acceptar la derrota definitiva sense ni tans sols haver presentat batalla. Lamentable.