dimecres, 26 d’agost de 2009

Un ajuntament popular

15 de setembre de 2008

Un principi essencial de la lògica del curs quotidià és que si una cosa va bé, si funciona sense cap problema, no se l’ha de tocar, no se l’ha de canviar. Si ja tenim bastants de maldecaps diaris amb tantíssimes de situacions corrents que ens desborden, és una simple qüestió de sentit comú no fer res que pugui desbaratar allò que anant bé no és problemàtic. Hi ha, però, en el món en què vivim, gent a qui li agrada ficar el nas en tot, fins i tot en allò que no li importa, i ficar-hi també la mà, just que sigui per a justificar que fa qualque cosa, amb l’excusa que “s’hi necessitava qualque actuació”. Aquesta és una manera de fer molt típica dels polítics (sense intenció de generalitzar), que sovint empren més energies a desfer allò que ja funciona que a fer coses noves i profitoses.
Sabem que la situació sociolingüística a casa nostra és problemàtica i que en aquest camp, precisament, hi ha molta de feina a fer, perquè a pesar de 30 anys de democràcia (?) espanyola, d’un quart de segle d’autonomia (més bé “autonomieta”) i d’una vintena llarga d’anys de Llei de Normalització Lingüística, la llengua pròpia d’aquest país continua estant marginada dins la societat i la llengua externa imposada continua regnant amb comoditat. Dins aquest estat general de marginació, però, petites parcel·les de normalitat ja són reals des de fa temps, especialment en l’àmbit cultural. Fins ara, una d’aquestes parcel·les era la comèdia que cada any s’inclou dins el programa de festes de Bunyola, sempre en català des de fa molts d’anys, fins i tot dins l’època franquista. Era inconcebible que a Bunyola, on el teatre és una de les activitats que més renom han donat al poble, es fes comèdia en una llengua que no fos la pròpia, perquè és en la llengua pròpia que els bunyolins riuen i es diverteixen. L’altra llengua, la imposada, precisament pel seu origen impositiu, no pot ser la llengua de les festes d’un poble mallorquí. Vet aquí, però, que enguany l’Ajuntament (comandat pels populars, és clar) ha decidit desfer aquesta normalitat i, diuen que per complir amb la cooficialitat, ha programat també una obra de teatre en castellà: el mateix dia, una sessió darrera l’altra, hi haurà teatre en castellà (representat per un grup mallorquí; veurem com sona) i teatre en català. ¿Quines són les intencions d’aquesta dualitat d’oferta lingüística? La primera, és evident, deixar ben clar que el català no pot aspirar a la normalitat, que no pot ser que hi hagi res mínimament transcendental només en la llengua del país, que el castellà també hi ha de ser. La segona, fer una maniobra més per a dificultar que els residents castellanoparlants (o estrangers que només saben castellà com a llengua ‘d’aquí’) aprenguin català: com que ja tendran teatre en la llengua que saben, no hauran d’anar a sentir-ne en català... Més hauria valgut, realment, que l’Ajuntament hagués gastat els diners que els costa dur aquest segon grup en foraster (només tenen doblers per a allò que els convé, es veu) perquè qualcú ben preparat hagués corregit el programa imprès (de moment, encara en català), farcit d’un combinat de faltes de tota classe (de sintaxi, de puntuació, d’ortografia, castellanismes...), d’ultracorreccions i de paraules excèntriques posades de moda pels qui no en saben (com l’abominable cursa en lloc de la tradicional correguda).
Bé, al cap i a la fi, ben poc ens estranya aquesta decisió de l’Ajuntament d’introduir el bilingüisme teatral, mai no reclamat per ningú, després de veure com han desfet una labor de 24 anys d’experiència en el muntatge del Festival de Música de Bunyola, substituint qui el va promoure i l’ha dirigit tan encertadament durant tot aquest temps, en Tomeu Quetgles. El Festival, de manera normal, ha tengut sempre la llengua catalana com a llengua de presentació escrita i parlada, sense que mai ningú se n’hagi queixat; però no sé per què (bé, ho sé, però m’estim més no dir-ho) em tem que a partir d’ara també aquí s’hi imposarà el bilingüisme.
Ja us ho deia al començament, els polítics sovint empren més energies a desfer allò que ja funciona que a fer coses noves i profitoses. En aquest cas, a més a més, ho han fet amb una intenció ben clara: fer perdre a la llengua catalana alguns dels pocs espais de normalitat que havia aconseguit.
Aquest sí que és un ajuntament popular!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG