Tertúlies

23 de gener de 2008

Un dels programes preferits de les ràdios i les televisions en general, és la tertúlia, aqueix espai en què uns quants comentaristes, normalment externs, presentats i interpel·lats pel responsable local, analitzen l'actualitat i ens en fan a saber els seus pensaments. La intenció d'aquests programes és, pareix, crear opinió sobre tot allò que passa i ens afecta, més o menys, i afegir arguments als que ja puguin planar dins l'ambient, amb els quals puguem assegurar, refermar o rectificar les idees que ens havíem fet sobre els temes tractats. Normalment en aquests programes els comentaristes no són tots del mateix color, sinó que n'hi sol haver de parers i posicions inicialment distants, de manera que a l'hora de conversar del tema corresponent ben sovint les posicions d'uns i altres són diferents; fins i tot, de vegades, del tot contràries, fins al punt que en qualque ocasió s'ha esdevengut que qualcun dels comentaristes, massa disconforme amb allò que ha dit un altre, ha abandonat la tertúlia de manera poc elegant.

Aquestes tertúlies, en una ràdio o una televisió normals d'un país normal, no tenen més transcendència de la que té qualsevol altre programa, a part del fet que ajuden els oients a obtenir més raons per a les seves conviccions. Són programes de debat, en general bastant ben acceptats, que, a la vegada que il·lustren, distreuen. Naturalment, això si les opinions que s'hi expressen són realment plurals i variades, perquè si tots els contertulians van en el mateix sentit es pot dir que, més que distreure, adoctrinen. Però si en un país normal la transcendència d'aquests programes és limitada, hem de convenir que no ho és tant en un país com el nostre, que de “normal” en té poca cosa. Per una banda, hi ha el fet que moltes de les ràdios i televisions que s'escolten i es veuen a casa nostra no són en la llengua pròpia del país, la catalana, per la qual cosa, com és evident i lògic (dins aquesta lògica malèfica que ens afecta), tampoc les tertúlies no són en la llengua pròpia del nostre país, ni encara que hi participin persones que hi poden parlar, en català. Però vaja, no els retrauré res, a aquestes, perquè al cap i a la fi no fan més que adequar-se al mitjà emissor, que és el que condiciona. Ara bé, per altra banda hi ha aquelles tertúlies emeses per mitjans que, almenys teòricament, sí que són en llengua catalana, i dins aquella mateixa lògica aquestes tertúlies sí que haurien de ser, com el mitjà, en llengua catalana, correcta i exclusiva. Però vet aquí que, com sempre, en el cas del català la lògica falla ben sovint. Si escoltam, per exemple, les tertúlies de Catalunya Ràdio, comprovarem que tots els tertulians utilitzen sempre la llengua catalana, però també gairebé sempre n'hi ha qualcun no la domina del tot i s'expressa en un català no gaire correcte, cosa que hem de considerar “anormal”, perquè és inimaginable una tertúlia radiofònica en castellà o francès -o en qualsevol llengua d'Estat- amb gent parlant incorrectament. Ara bé, si escoltam les tertúlies d'IB3 ràdio o d'Ona Mallorca, comprovarem que la cosa hi és encara més greu, perquè, a més a més que en molts de casos la qualitat lingüística és també escassa, quasi sempre n'hi ha qualcun, dels que hi participen, que parla en castellà, desvirtuant la funció suposadament normalitzadora d'aquestes emissores. I és que si tant l'una com l'altra es presenten com a eines de normalització lingüística, els responsables d'aquests programes amb convidats externs que tracten temes d'actualitat haurien de procurar que tots els esmentats convidats fossin catalanoparlants, per rompre d'una vegada la imatge mental, que té gran part de la població (potser la majoria), que avui en dia no es pot fer cap activitat en què el castellà no hi sigui present. I supòs que ningú no posarà l'excusa que si qualcun dels tertulians és castellanoparlant és perquè no n'han trobat d'altre d'idoni que sigui catalanoparlant, perquè (gràcies a Déu?) de catalanoparlants encara en queden molts, i segur que qualcun n'hi ha d'haver capaç de parlar dels temes proposats a l'espai. I supòs també que ningú no s'atrevirà a dir que aquesta és una proposta discriminatòria per als castellanoparlants, perquè si no és imaginable una tertúlia a una emissora en alemany o anglès, a Mallorca, on hi hagi intervencions en castellà, ¿per què ho hem de considerar normal i admissible a les emissores en català? ¿O la normalitat no és la mateixa per a tothom?