diumenge, 23 d’agost de 2009

El trilingüisme com a mite

22 de febrer de 2007

Primer va ser el govern balear qui llançà el projecte d’introduir el trilingüisme a escola, amb una proposta on molts hi vérem una nova maniobra per fer minvar la importància social del català. Llavors hem vist, qualcuns amb sorpresa, que tots els partits de la Catalunya sota domini borbònic, nacionals i sucursals, propugnaven també l’escolarització trilingüe, i que aquí els de l’oposició, que de tot d’una s’havien exclamat espantosament, començaven igualment a assumir aquesta idea. El trilingüisme escolar, doncs, ja es pot dir que fa part segura de tots els plans governamentals i opositors de cara a les eleccions vinents, com n’ha fet de les passades al Principat. Tot el renou inicial finalment ha estat no res i ja tothom està disposat a acceptar el projecte trilingüista.
Aprendre llengües és una iniciativa digna d’elogi, perquè com més llengües coneixes més possibilitats tens d’introduir-te dins móns culturals que d’entrada et són externs, i com més llengües coneixes més facilitat tens per a anar per onsevulla i superar les dificultats de la comunicació amb persones d’altres comunitats, i per això mateix tens més possibilitats d’accedir a més recursos intel·lectuals, i a més feines; i tot plegat et dóna més llibertat. En tot això segur que hi estam tots d’acord, però analitzem bé la realitat en què ens movem i vegem quines són les condicions imprescindibles per a aprendre altres llengües efectivament. Essencialment són dues: la necessitat i la voluntat. És a dir, perquè una persona aprengui qualsevol altra llengua (partim del fet que tothom ja en té una, de llengua, per naturalesa) hi ha d’haver com a mínim una de les dues condicions: l’ha de necessitar o l’ha de voler aprendre. Quan es tracta d’infants, és sobretot la necessitat que els fa aprendre una altra llengua; és a dir, els infants mallorquins que aprenen castellà, l’aprenen per necessitat, perquè el castellà és tan present dins la societat mallorquina que més tard o més s’adonen que si no en saben no poden participar plenament dins totes les activitats del seu entorn; per això són molts els qui, encara que siguin de naturalesa catalanoparlants, de fet ja en saben quan en comencen a aprendre a escola. Els infants no catalanoparlants que van a escola d’immersió en català, o els que viuen en zones de predomini catalanoparlant (que són sobretot els pobles interiors o els nuclis antics dels pobles del litoral), també en tenen necessitat, d’aprendre català, o bé perquè els hi obliga l’actitud ferma dels mestres que sempre hi parlen o bé perquè al medi en què es mouen la nostra llengua hi és ben present. Gràcies a aquests dos contexts podem constatar que molts de joves de llinatges forasters són perfectament catalanoparlants, si volen. Però ¿què passa amb aquells alumnes que van a escola en castellà, on el català just s’ensenya unes quantes hores per setmana, i que viuen a barriades on no senten parlar mai en català? Doncs passa que aquests alumnes en tenen un coneixement escàs, de la llengua d’aquí, i purament passiu. Si això és així pel català, que encara té una certa presència social, bé que parcial, podem tenir la seguretat que ho serà per a qualsevol tercera llengua de l’escola: només l’aprendran aquells infants que en tenguin realment necessitat, i aquesta necessitat només vendrà de la immersió total o de l’ambient del carrer. Si s’aconsegueix fer immersió lingüística en la llengua que sigui (anglès, alemany o rus, és igual), els infants sortiran sabent aqueixa llengua; si viuen a nuclis on al carrer predomina aquesta tercera llengua, l’arribaran a aprendre, sense dubte. Però si no hi ha immersió total en tal llengua ni aquesta és la de l’entorn social, tot serà un esforç de bades, o no tan de bades si el que es pretenia era realment debilitar el català. Si s’arriba a fer qualque àrea secundària en una tercera llengua (la gimnàstica, la plàstica), però no es passa d’aquí, s’aconseguirà com a molt una comprensió passiva i parcial d’aqueixa llengua. Si es pretén fer-hi només qualque àrea important (les matemàtiques, les ciències naturals), el resultat més segur serà el fracàs en aquella àrea de la majoria d’estudiants, que hauran de vèncer una doble dificultat: la pròpia de l’àrea per si mateixa i la d’una llengua que coneixeran a mitges.
La millor manera de promoure el coneixement d’altres llengües és que aquestes s’ensenyin bé dins l’horari que els pertoca, de manera que donin una bona base perquè aquells alumnes que creguin que realment els convé les puguin perfeccionar pel seu compte fora de l’escolaritat obligatòria i general. Molts probablement no en tendran mai necessitat i acabaran oblidant-se’n, però aquells que vegin que realment saber una altra llengua els és útil ben segur que n’aprofitaran la bona base escolar i l’augmentaran amb els seus propis recursos. Vegeu com a les zones turístiques és ple de cambrers que, sense haver-ne estudiat mai, es defensen prou bé en alemany, anglès o suec, si cal; perquè l’han de menester; en canvi, molts d’aquests mateixos no saben ni una paraula de català, perquè mai no l’han hagut de menester.
Creure que l’escola per si mateixa farà en el futur individus trilingües és creure, simplement, en un mite.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG