diumenge, 23 d’agost de 2009

El sentit de les paraules

11 de maig de 2007

En tertúlies de ràdio i en escrits a la premsa he sentit o llegit moltes vegades, i sobretot aquestes darreres setmanes a punt d’entrar en la campanya electoral, que hi ha a Mallorca un partit que és únicament “nacionalista”, mentre que d’altres que es presenten en bloc i es diuen també “nacionalistes” són primer de tot d’esquerra, cosa que vol dir, per a aquests que fan tals declaracions, que l’esquerranitat preval damunt el nacionalisme i, per tant, de fet no són nacionalistes. Com a malabarisme dialèctic l’afirmació pot tenir excusa; com a veritat, és clarament una fal·làcia.
Els “nacionalistes” no són més que els que practiquen el “nacionalisme”, i el “nacionalisme” no és més que la defensa de la comunitat nacional, és a dir, de la “nació”, o conjunt de persones que participen d’un mateix sentiment de pertinença a una identitat col·lectiva. Tothom, tothom, és nacionalista, perquè tothom té el sentiment de pertànyer a una identitat col·lectiva; fins i tot aquells que diuen que no tenen pàtria, que la seva pàtria és el món, etc, perquè aquells també –pel simple fet de parlar una llengua– s’identifiquen més amb un col·lectiu que amb un altre, encara que d’aquesta qüestió no en facin bandera.
A Mallorca, per això mateix, tots els partits són nacionalistes: uns ho són d’Espanya, qualcuns ho són de Mallorca i qualcuns altres ho són dels Països Catalans, segons quina sigui la identitat col·lectiva a la qual creuen pertànyer. Per tant, aquesta és una diferència bàsica entre ells, però no és l’única! Perquè, com succeeix a totes les nacions del món, hi ha altres matisos que els diferencien: ser més més o manco partidaris de l’imperi del capital, ser més o manco defensors dels drets socials, ser més o manco defensors de la naturalesa, ser més o manco defensors dels privilegis d’unes castes, ser més o manco condescendents amb la corrupció... I aquí hi caben totes les combinacions possibles, però no hi cap el no-res: no hi cap dir “nosaltres som únicament nacionalistes”, perquè això voldria dir que els qui fan aquesta afirmació no tenen opinió en totes aquestes altres qüestions, tan essencials per al funcionament de la societat; i si no tenen opinió, ¿per què tant d’interès a governar les institucions? Si l’única cosa que mou el partit que va fent aquestes declaracions és la defensa de la seva nació (que s’entén que és Mallorca), ¿per què pren postures en qüestions que no són pròpiament del seu interès? ¿Per què no s’abstén a l’hora de decidir emplaçaments d’hospitals, a l’hora de projectar carreteres o a l’hora de fer plans d’urbanisme? ¿Per què, a més, és capaç d’aliar-se amb el partit que, per la seva actuació constant, més ha fet, fa i farà contra la nació que aquell diu defensar? La resposta la sabem bé, i la saben els mateixos que s’expressen d’aqueixa manera: no es pot ser “nacionalista” i pus, si es vol fer tasca de govern diària, perquè diàriament s’han de prendre decisions que s’hauran de decantar més cap a un costat o cap a un altre... Perquè, a més a més, desenganem-nos, això de ser de “centre” no vol dir altra cosa que estar disposat a vendre’s al qui doni més. Quan es planteja el tema de si es fa o no tal urbanització, si es fa o no tal autopista, si s’emprèn una acció decidida a favor de la llengua catalana, si es declara o no tal parc natural, si s’intenta aturar el creixement demogràfic descontrolat, etc., no es pot ser de centre: o sí o no, i no hi ha més alternatives.
Les paraules, idò, tenen el sentit que tenen, no el que nosaltres, interessadament, volem que tenguin. És possible que el partit que es declara únicament “nacionalista” ho sigui, nacionalista (tot i que el seu posicionament aquests quatre anys darrers ho fa dubtar molt), però no pot pretendre que els altres no ho siguin, perquè sap que menteix. Allò que passa és que el seu “nacionalisme mallorquí” està condicionat pels interessos econòmics d’una classe social benestant temerosa de perdre privilegis, i cerca recursos retòrics per a desqualificar unes altres formacions que, a més de ser –com a mínim­– tan nacionalistes com ell (de Mallorca o dels Països Catalans), són a més a més defensores del medi ambient i de les classes socials més castigades pel sistema capitalista, així com partidàries de posar un fre al desmesurat creixement poblacional.
Als ciutadans, en qualsevol cas, els correspon triar quin d’aquests quatre nacionalismes és més convenient per a l’illa: l’espanyolista de la corrupció, la destrucció del territori i l’agressió a la llengua i la cultura catalanes; l’espanyolista tímidament respectuós amb el territori i amb la llengua i la cultura catalanes; el suposadament mallorquinista aliat del primer, poc respectuós amb el territori i tímidament defensor de la llengua i la cultura catalanes; o el mallorquinista-catalanista defensor del territori i de la llengua i la cultura catalanes. Aquestes són les quatre opcions reals que se’ns presenten. El discurs dels “vertaders nacionalistes” és més fals que un euro de cartó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG