Males herències i males solucions

19 d’agost de 2008

La darrera, i sortosament curta, guerra a Europa, la de Geòrgia, no és altra cosa que l'enèsima demostració que al nostre continent l'estabilitat total només vendrà quan cada un dels pobles que en fan part hagin vist reconeguts el seus drets nacionals i hagin exercit l'autodeterminació que els correspon, autodeterminació que les Nacions Unides teòricament reconeixen a tots els pobles de la Terra (Resolució de l'Assemblea General 2200 A (XXI) de 16 desembre de 1966): "Article 1 (1) Tots els pobles tenen el dret d'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i mantenen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural." El problema és que les NU no han fet un catàleg dels pobles que poden exercir aquest dret i que no hi ha unanimitat a l'hora de reconèixer quins són aquests pobles, perquè l'autodeterminació de qualsevol poble sempre va contra els interessos de qualcun o qualcuns dels estats ja constituïts, els quals, naturalment, pretenen que tot quedi com està. El conflicte a Geòrgia és la conseqüència d'una mala herència deixada per la Unió Soviètica, que es va dissoldre respectant unes fronteres internes que no corresponien en la majoria de casos exactament als pobles que s'hi integraven, igual que va passar amb la desfeta de Iugoslàvia. Mentre la Unió Soviètica va existir, no era molt important pertànyer a Rússia o a Geòrgia o no pertànyer a cap de les dues entitats, perquè al cap i a la fi tota la Unió estava regida des de Moscou pel Partit Comunista, baldament en teoria la URSS fos un estat federal. Però quan la federació es va desfer, aleshores reaccionaren aquelles nacions que, mancades del màxim reconeixement institucional dins la Unió (dins la qual hi havia 4 jerarquies d'organització política pseudoestatal), no pogueren decidir per si mateixes per on prenien. Geòrgia i Rússia es separaren, i en la seva separació separaren també els ossets (devers 600.0000, descendents dels antics alans, de llengua indoeuropea del grup iranià oriental): l'Ossètia del Nord (335.000 ossets) quedà dins Rússia (dins la qual en l'època soviètica era una república autònoma) i l'Ossètia del Sud (65.000 ossets; la resta estan escampats per Geòrgia) quedà dins Geòrgia (dins la qual era un oblast, diguem-ne 'regió', autònom). Naturalment, aquesta separació no agradà als ossets, que immediatament reclamaren la reunificació mitjançant la separació de l'Ossètia del Sud de Geòrgia i la incorporació a Rússia: els ossets varen ser integrats a l'imperi tsarista en temps de Caterina II (segle XVIII), i de llavors ençà s'hi han mantengut fidels i no han mostrat mai desig d'anar-se'n. En temps de Stalin, que era georgià, varen ser repartits entre les dues repúbliques, la russa i la georgiana, però mai acceptaren aquesta separació, que volgueren resoldre en el moment de la dissolució de la URSS. Geòrgia, però, com fan tots els estats, no vol perdre aqueix territori, un poc més gran que Mallorca, i es nega a acceptar la l'autodeterminació osseta, la qual, tanmateix, pareix que finalment es farà realitat, amb el suport ja ben declarat dels russos. L'altre punt de conflicte dins Geòrgia és Abkhàzia (8.600 km2 i mig milió d'habitants abans de la guerra de 1992), a la costa nord-occidental, que ha aprofitat aquesta crisi per a refermar-se en la seva independència de facto. Abkhàzia és també un territori incorporat a Geòrgia, contra la voluntat dels seus habitants històrics, el 1931. Sota influència russa des de l'inici del segle XIX, amb la revolució soviètica es convertí en república autònoma, fins que Stalin la subordinà a Geòrgia (1931). Fent part de Geòrgia, els naturals del país, els abkhazos, de llengua caucàsica, varen arribar a ser minoritaris a casa seva, cosa que provocà la seva reacció i, desatesos en les seves demandes de respecte per la seva llengua i la seva cultura, es rebel·laren contra Geòrgia i, amb l'ajuda russa, el 1992 aconseguiren fer-se pràcticament independents i expulsar la majoria dels georgians. Els russos sempre apareixen com els dolents de la pel·lícula, però en aquest cas no han fet més que ajudar (clar que per interessos propis, naturalment) els més dèbils del conflicte que pretenen exercir el dret d'autodeterminació, com ho va fer Kosovö fa poc. Per raons purament d'oportunisme polític, als kosovesos aquest dret se'ls va concedir, mentre que als ossets i als abkhazos hom vol negar-los-el, en nom del "sagrat" principi d'inviolabilitat de les fronteres. Però contra la voluntat dels pobles els principis sagrats valen poc, i més prest o més tard ossets i abkhazos aconseguiran el seu objectiu. Allò que sorprèn negativament, en aquests processos, és que de vegades desemboquen en un nou estat que repeteix exactament els mateixos errors de què els pobles protagonistes han estat víctimes, com és el cas de Kosovo, la Constitució del qual, ben recent i avalada per una part de la comunitat internacional, diu: "Article 1. 1. La República de Kosovo és un estat independent, sobirà, democràtic, ÚNIC I INDIVISIBLE. Article 2  2. La sobirania i la INTEGRITAT TERRITORIAL de la República de Kosovo és INTACTA, INALIENABLE, INDIVISIBLE i protegida per tots els mitjans prevists en aquesta consticució i en la llei." [Les majúscules són meves.] Des del moment que dins Kosovo hi ha una minoria sèrbia que vol restar lligada a l'estat serbi, aquests articles estan destinats a negar a aquesta minoria el dret d'autodeterminació que els kosovesos albanesos han pogut exercir. La injustícia es manté per una altra banda, per la qual cosa la independència de Kosovo ha resolt un conflicte, però n'ha creat un de nou. El dret d'autodeterminació ha de ser per a tothom, no només per als amics dels poderosos. Mentre no sigui així hi haurà bregues entre els pobles i la inseguretat regnarà al món. Allò que és clar, en qualsevol cas, és que els dolents no sempre són els qui ho pareixen i que, desgraciadament, sovint passa que les víctimes acaben fent de botxins. En fa Geòrgia, durant segles víctima de l'expansionisme rus, i vol fer-ne Kosovo, tan maltractada per Sèrbia. Així no anam bé.