dimecres, 26 d’agost de 2009

Amb naturalitat

24 de novembre de 2008

Estam tan acostumats a no ser res, estam tan acostumats a sofrir bufetades per tots els costats, estam tan acostumats a no veure i sentir més que insults o menyspreus de tanta de gent, que quan en qualque ocasió qualque fet o qualque persona, o personalitat, d’una manera o una altra ens és favorable, no hi donam importància, ens n’oblidam fàcilment. No fa gaire vàrem haver d’aguantar l’insult d’Air Berlin; fa més poc hem hagut d’aguantar la darrera envestida del personal sanitari que no vol que se l’obligui a aprendre català (és curiós com el concepte d’”imposició” i d’”obligació” sempre s’associa al català, una llengua que només a Andorra i, provisionalment –veurem què en diu el Tribunal Constitucional-, a Catalunya, la ciutadania té el deure de conèixer); hem d’aguantar la inèrcia i la passivitat que domina l’actuació de les nostres institucions de govern, que són incapaces de fer cap passa ferma per la normalització de la nostra llengua; hem d’aguantar l’absència quasi total del cinema en català; hem d’aguantar la supremacia absoluta del castellà al comerç (amb certes actituds marcadament hostils al català, com la de la cadena EROSKI); ens hem de conformar amb ben poques emissores de ràdio i de televisió autòctones suposadament en català, on cada punt podem sentir personatges que, sense gens de manies, parlen en castellà (però mai no sentireu, per exemple, tertúlies a ràdios castellanes on qualcun dels participants s’expressi en català); hem de sofrir comentaris per ràdio, i fins i tot en boca de comentaristes teòricament “dels nostres”, en què es banalitza la qüestió de la llengua (“les coses són com són i no hi podem fer res”; “ja m’agradaria a mi que tothom parlàs en català, però...”); tenim un accés dificilíssim a les poquíssimes revistes d’informació general en català (cercau-ne a qualsevol quiosc, vejam quantes en trobareu); ens hem de conformar, a les Balears, amb un únic diari en català; hem de sofrir, de tant en tant, que qualcú ens retregui que no ens entén en català... Amb una paraula, hi estam tan acostumats, a aquesta subordinació general, que probablement no sabem valorar els gests, encara que siguin petits, que sobresurten d’aquesta misèria general i ens enalteixen i dignifiquen un poc la nostra llengua. Un d’aquests el va protagonitzar fa uns dies el pintor Miquel Barceló, a Ginebra, en l’acte d’inauguració de la cúpula del palau de les Nacions: un fragment del seu discurs (i no justament la salutació inicial o l’acomiadament final, buits de contengut) va ser en la seva llengua, en català, i ho va ser amb naturalitat, sense excuses ni explicacions, sense allò de “permeteu-me que m’expressi en la meva llengua”, que sona a disculpes. En aquest acte de ressonància internacional, davant primeres autoritats mundials, el pintor mallorquí no va dubtar a fer sentir, de la manera més natural, la seva llengua, que és també la nostra, entremig de dues llengües imperials, la pròpia del país on es feia l’acte –la francesa- i l’oficial de l’estat de què és súbdit i que hi era representat pels de dalt de tot. Ben segur que m’hauria agradat més que tot el discurs hagués estat en català, o només en francès i en català, però no podem infravalorar el gest de Miquel Barceló, que no s’empegueeix d’usar la seva llengua davant un auditori internacional. I no li podem exigir més a ell que al President del nostre particular Govern, que fa poques setmanes, a Maó, va fer una exhibició de servitud amb tot el discurs en castellà perquè hi havia els Reis. Si tots els nostres personatges famosos (esportistes, artistes en general) o representatius fessin com Barceló, s’apujaria el prestigi de la nostra llengua i per ventura s’acabarien les vexacions de part de tants i tants individus. Supòs, però, que la diferència intel·lectual entre el pintor i un tennista manacorí a qui els mitjans anomenen “Rafa” és essencial a l’hora de prendre postura en aquesta qüestió: mentre que per al primer parlar en català és simplement normal, per al segon és massa provincià. “Mejor en español” reflecteix molt bé la seva mentalitat. Com la de tants i tants de mallorquins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG