dissabte, 29 d’agost de 2009

Confusió

17 de juliol de 2009

L’ús modern del català als mitjans de comunicació, amb una història molt curta, ha comportat un esforç d’adaptació de la normativa a la necessitat del llenguatge periodístic quotidià. El fet que els primers mitjans en català d’ample abast (és a dir, que arribassin a molta de gent) fossin a Catalunya (l’experiència del
Poble Andorrà, 1974-1977, no tengué gens de repercussió fora de les limitades fronteres del Principat), i més concretament a Barcelona, va condicionar que el model de llengua triat per aquests mitjans estigués excessivament recolzat en les maneres de dir pròpies de l’àrea dialectal del català central, i sobretot barceloní, la qual tria -cal dir-ho- denunciava la poca sensibilitat dels promotors respecte de la diversitat catalana i mostrava el seu desinterès per construir una llengua d’intercomunicació massiva de caràcter nacional. Hom va preferir una llengua tendenciosament provinciana, o comarcal, a una llengua que recollís la gran riquesa que oferia la varietat catalana de tot l’àmbit lingüístic. A més a més, amb concessions absolutament innecessàries a la interferència espanyola. El fet, però, és que aquest model es convertí a poc a poc en referència, de manera que en sortir mitjans nous, bé dins el mateix reduït àmbit geogràfic bé a altres punts dels Països Catalans, la tendència ha estat de copiar el model primerenc escampat des de Barcelona.
En el cas de les Illes Balears el procés ha estat similar, de manera que els mitjans de comunicació en català que aquests darrers anys s’han posat en marxa, escrits, com aquest diari, o parlats, com les ràdios i televisions de Mallorca i de les Illes, han mostrat una vacil·lació gran en la llengua vehiculada, dubtosos en bona part entre seguir les pautes barcelonines o seguir un model propi. Per a qualcú (evidentment no entrarem en detalls personals), seguir les pautes barcelonines no és més que seguir un model que ja funciona, cosa que el fa més fàcil, i la confirmació de l’existència d’una única modalitat estàndard, dins la qual no hi caben els matisos dialectals regionals. Per a qualcú altre, seguir aquestes pautes és purament conseqüència de la ignorància de la possibilitat de promoure un model diferent, amb la falsa creença que les formes, paraules i expressions d’ús normal en el model barceloní són les úniques possibles. Però per a qualcú altre, a part del model barceloní hi ha altres possibilitats, les quals, tanmateix, són sovint confuses i mal plantejades. Sent bastant joves la majoria dels usuaris en català en aquests mitjans, desconeixen amb molta de freqüència els recursos lícits i genuïns que ofereixen les varietats illenques per a la confecció de la llengua estàndard, i s’aferren únicament a les expressions i formes que veuen usades en mitjans de fora, normalment de Barcelona, que molts de pics són ben estranyes als nostres parlars locals. Tot plegat té per conseqüència, per exemple, l’alternança incoherent dins els mateix mitjà (a pàgines diferents o en veus diferents) de formes verbals equivalents, però corresponents a paradigmes dialectals diferents, com tenc i tinc, parlassis i parlessis, tengui i tingui, venir i vindre, estat i sigut, som i sóc, etc.; o de variants lèxiques alternatives com vetlar i vetllar, clotell i clatell, etc.; o bé la introducció de construccions absolutament contràries als nostres usos genuïns (sense dubte degudes a la interferència castellana), com “actuar com còmplices” (en lloc de “com a còmplices”) o “nin ferit a un braç en caure d’una finestra” (en lloc de “... per haver caigut...”); o bé l’anu·lació de diferències i matisos semàntics, com parlar de paper mullat (cap parlant balear no mullaria mai el paper; mullaria el pa, l’ensaïmada, la coca...), de persones ofegades a la mar (“ofegar-se dins l’aigua” ha estat sempre per a nosaltres negar-se), o de llençar els objectes inservibles (aquí els tiram); o bé la introducció de formes lèxiques estranyes, mal usades, com escombraries per evitar el castellanisme “escombros”, a Mallorca tradicionalment escombra o trossam... El model lingüístic dels mitjans de comunicació balears s’hauria de basar en la nostra tradició literària, s’hauria de basar en una llengua al màxim de pròxima a la parlada, sempre dins els límits de la correcció i la genuïnitat. Ni la normativa ni la necessitat no obliguen a usar tinc, tingui, vindre, parlessis, sigut, sóc, vetllar, clatell i tantes altres formes que no són usuals en la parla ni tradicionals en la llengua literària de les Illes; com no obliguen a substituir banyar per mullar o tirar per llençar, ni a oblidar negar-se, ni a introduir construccions poc genuïnes o mots externs mal usats. El manteniment d’aquesta confusió no és gens positiu per a l’assentament i l’estabilitat de la llengua estàndard, perquè provoca inseguretat en l’usuari normal que parteix del seu propi parlar i perquè contribueix a l’empobriment i la castellanització del català. Correctors i assessors, especialment, són els qui més poden fer en la resolució d’aquesta situació confusionària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG