Joan Coromines, la història dels nostres mots

3 de gener de 1997

Tota la immensa obra de Joan Coromines és importantíssima per al coneixement de la llengua catalana. Sense dubte, però, les seves dues obres més importants, per pes, per volum i per la quantitat extraordinària d'informació que duen, són el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i l'Onomasticon Cataloniae, autèntics monuments de la lexicografia i l'onomàstica del nostre país.

Joan Coromines va fer aquestes dues obres a partir d'un coneixement personal de totes les terres catalanes, que va recórrer quasi pam per pam durant molts d'anys de la seva joventut, sempre acompanyat de gent del país, bona coneixedora de tots els racons, que li anava mostrant tots els indrets i li anava anomenant tot allò que veien, fossin objectes, animals, plantes, feines, fenòmens meteorològics o llocs (muntanyes, valls, comellars, torrents, rius, sementers, avencs, coves, penyals, caminets, platges, esculls...). Coromines ho anotava tot, i així va arribar a posseir un tresor lingüístic ingent que ens ha llegat a través, sobretot, d'aquestes dues obres. Però, com a vertader filòleg que era, Joan Coromines no es va conformar de recollir la llengua viva, sinó que, amb una capacitat de feina extraordinària, va llegir i buidar en fitxes grans quantitats de documents catalans de totes les èpoques i de totes les comarques, inèdits o publicats, amb els quals va poder traçar, un per un, la història dels nostres mots. I això són, per damunt de tot, els treballs de Coromines: història de les paraules, història de la llengua, que és com dir història del país.

Al Diccionari Etimològic i a l'Onomasticon s'hi reflecteix perfectament aquest doble vessant de l'investigador: el vessant d'explorador i enquestador arreu del país, establint contacte directe amb els informadors de pertot; i el vessant de llegidor incansable de tota classe d'obres de tots els temps, de procedències molt diverses i en un ventall admirable de llengües. Vegem-ne uns pocs i curts exemples amb les seves pròpies paraules, les quals, a més a més, mostren sovint no només el científic, sinó també la persona sensible que expressa uns sentiments davant determinades actuacions o conductes: "un home de Deià (1964) creia necessari aclarir, en ensenyar-me ‘Es Pas des Gat’, que es diu «perque hi van es moixos»; i un de Costitx, en contar-me que ‘Es Pou Nou’ serveix per tirar-hi «es moix o es ca»(1963), revelava la menyspreadora indiferència amb què tracta l'home del camp els dos útils animals domèstics, sense gens de manyaga o afectivitat en l'expressió de l'animaló que li netejava la casa de paràsits i menjança." (DECLC, V, 723, s.v. MOIX) "AL·LOT, el nom balear del xicot o minyó, resulta de l'antic arlot, amb assimilació del grup de consonants; arlot, però, significava 'home o noi de mala vida', 'bergant, trinxeraire', i prengué a les Illes el nou significat a còpia d'aplicar-lo a nois entramaliats, i generalitzant l'aplicació familiar a criatures que no fan bondat o no fan tot el que haurien de fer (tal com s'ha esdevingut amb molts de termes sinònims, com els cat. bordegàs, marrec, bergantell, l'al. knabe = angl. knave, l'angl. boy, primitivament 'persona de baixa condició', l'it. Ragazzo, de primer 'ragatxo, lacai'); quant al català ant. arlot és un terme molt estès en llengües veïnes, segons sembla imitat del francès antic arlot, herlot), però d'etimologia en definitiva incerta." (DECLC, I, 206).

Joan Coromines no ha estat només important per a la filologia catalana. El Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana, referència essencial i obligada dins els estudis sobre la llengua castellana, d'una envergadura semblant a la del Diccionari català, i els seus continuats i abundants referiments, dins qualsevol dels seus escrits, a gairebé tots els parlars neollatins, fan que l'hàgim de considerar també un dels pilars fonamentals de la filologia romànica, a l'altura de Friedrich Diez o Wilhelm Meyer-Lübke.

Amb Mn. Antoni Ma. Alcover i Francesc de B. Moll, Joan Coromines figurarà sempre com un dels més grans estudiosos, entesos i dignificadors de la llengua catalana. Sense ell, tendríem un buit immens en el coneixement dels nostres parlars, buit que, a hores d'ara, ben difícilment podríem omplir.

El mercat de l’Olivar

14 de juliol de 1998

El mercat de l'Olivar és un dels redols de Palma que més conserva una certa autenticitat local. Passejant-hi i escoltant els placers i els seus clients et pot fer la sensació que encara ets a la Mallorca de sempre, a la Mallorca on la gent es coneix i es tracta amb familiaritat, a la Mallorca on la gent manté viva la seva llengua i on s'aprecien els productes del país. De fet, sentint les persones que hi transiten i hi compren, dins l'Olivar tens la impressió que encara et trobes 30, o potser més, anys enrere, quan no es sentia tant de castellà pertot i quan els estrangers encara eren només –o sobretot– transeünts.

Però la realitat és que els anys han passat i som ja a les acaballes del segle XX –que, remarquem-ho de passada, finirà dia 31 de desembre del 2000, no de 1999, com qualque desentès en Matemàtiques ens vol fer creure–, i el mercat de l'Olivar no s'ha sabut adaptar als nous contexts socials sorgits en aquestes darreres dècades. D'una banda, ha iniciat una –potser encara mínima– decadència comercial provocada per la competència de les grans superfícies, que han estirat una part de la clientela tradicional, aquella que s'estima més anar a un centre on ho pot trobar tot, encara que de segons què no pugui triar gaire. D'altra banda, i això no és provocat per cap element extern, el mercat de l'Olivar –de dependència municipal, no ho oblidem– funciona sociolingüísticament com en temps d'en Franco: s'hi parla en mallorquí, però s'hi escriu en castellà. Els rètols de les parades són majoritàriament els mateixos de sempre, en foraster, i els retolets dels productes són –amb poquíssimes excepcions– també en aquesta llengua, si en saben. De les albergínies en diuen berenjenas, de les mongetes judías, de les cireres cerezas, de les lletugues lechugas, de les taronges naranjas, o dels esclata-sangs setas. Com a qualsevol mercat castellà. Però a la pescateria la cosa no és tan fàcil, com és natural, perquè l'especificitat del peix que es pesca a la nostra mar no és del tot la mateixa del peix que es coneix a Castella, i no sempre els peixaters saben com traduir-los, de manera que al costat de mero (per anfós) o salmonetes (per molls) escriuen aberracions com xarret (per gerret) o chonquillo (per jonquillo). I amb els peixos que es duen de l'Atlàntic o de la mar Cantàbrica, qualcuns amb un nom semblant a qualque nom nostre, sent, però d'espècies diferents, es provoca la confusió en el client que no els coneix bé. Per exemple, es posa el nom de gallo al que nosaltres diríem rèmol, induint així la gent a comprar-ne com si es tractàs de galls (de Sant Pere). A voltes, tot s'ha de dir, la qüestió no és simplement de traducció mal feta o de confusió del nom castellà: hi ha peixos que ja han perdut comercialment el nom mallorquí. Si veus que hi ha lenguados i demanes pelaies et diran que no en tenen, que allò no ho són. I si se t'acudeix demanar aladroc possiblement no t'entendran, t'oferiran boquerón. Però encara hi ha un altre cas d'embull onomàstic, que em sembla més greu per l'engan que suposa cap al client: sovint sovint s'ofereix com a gerret (és a dir, l'espècie ‘Spicara smaris’) el que en realitat és en mallorquí popular gerret fabiol (ço és, l'espècie ‘Centracanthus cirrus’), oficialment gerret anglès o imperial (decret 65/1989 del Govern Balear), d'una qualitat molt inferior.

Ara hi ha tot un moviment al mercat de l'Olivar perquè pareix que els qui comanden, amb aqueix desig d'adaptació als temps moderns, tenen la intenció de llevar la pescateria de la planta baixa, per col·locar-hi un centre comercial d'aquests moderns. Se'n volen dur els peixos al primer pis, devora la carn! Els peixaters han armat rebombori perquè no es volen moure i demanen firmes de solidaritat als clients. ¿En quina llengua han fet els seus manifests? En castellà, és clar. Ja ho deia, com en temps d'en Franco.

Com a client assidu de l'Olivar, sobretot de la pescateria, els vull manifestar el meu suport en la seva reivindicació: l'Olivar no serà igual si lleven el peix de la planta baixa. Reivindic el meu dret a no haver-hi d'anar a posta, a la pescateria, me la vull trobar quasi sense voler, com ara, com des de sempre. ¿Per què s'ha de canviar allò que funciona bé?

Però també com a client assidu del mercat de l'Olivar, els vull manifestar, als placers, el meu desig –que crec compartit per moltes de persones– que aprofitin tot aquest moviment que hi ha i la reforma que es veu venir per a incorporar la llengua catalana a la retolació general i a la retolació particular dels articles. Que es decideixin, d'una vegada, a designar els productes pel seu nom autèntic, el de la terra on es crien o el de la mar on s'agafen. Que no ens continuïn prenent a tots per forasters. Que hi pensin bé i vegin que som sobretot els mallorquins els qui els hem mantengut la feina durant anys. Ens mereixem aquest detall.

D'altra banda, crec que també és ben hora que el Govern Balear es preocupi que el decret a què he fet referència sigui efectiu al públic i els nostres noms dels peixos siguin presents no només a l'Olivar, sinó a tots els mercats i peixateries. Ara per ara, la llista de noms oficials dels animals marins d'interès comercial no ha passat de ser un document intern d'escassa utilitat i uns cartells de difusió misteriosa. I així mateix és ben hora que els inspectors vigilin que no es vengui una espècie per una altra. Respectin, per favor, els nostres drets com a consumidors.

¿Ja ha dimitit?

 28 de novembre de 2005

A penes feia mig any que Miquel Melià ocupava la Direcció General de Política Lingüística i, veient el que havia fet i, sobretot, el que no feia, li vaig demanar des d’aquestes pàgines que dimitís, per dignitat seva, simplement. Bé, han passat quasi dos anys i, segons pareix, m’ha fet cas: de la Direcció General de Política Lingüística pràcticament no se’n sent a parlar, és com si no hi fos, com si s’hagués esvaït. Bé, si anau a la pàgina web de la Direcció veureu que hi ha qualque cosa, tot de gran transcendència social per a la llengua catalana: cartells de REBAIXES de 2004 i 2005 (això sí, en models diferents, eh?), sota el pompós títol de “Actuacions en el món comercial”; una campanya de cinema en català per a infants en sessions matinals d’ara fins a Nadal (i quan aquests infants seran grans ¿a quines sessions de cinema en català podran anar?); alguns petits premis (serveixen perquè els periodistes facin fotos); algunes fires de llengües (serveixen per a viatjar); exposicions i mostres organitzades per entitats privades amb una petita ajuda del Govern (serveixen una mica de propaganda); qualque beca per a col·laborar al TERMCAT; cursos de formació especialitzada; directrius per a les proves de coneixement del català (coneixement com més va més innecessari); recursos per a aprendre català (els mateixos que ja hi havia durant l’anterior Govern); un model de carta als Reis Màgics; publicacions (la gran majoria dels anys 2001 i 2002, i qualcuna amb data actual que no és més que una actualització d’una d’aquells anys), i qualque intranscendent “actuació institucional” més. Es veu, amb tot això, que la Direcció General ha fet un gran esforç de planificació de política lingüística orientada, naturalment, a la normalització de la llengua catalana… S’hi ha romput les banyes, en el disseny d’aquestes grans línies d’actuació. No hi ha, però, a la pàgina objecte de la nostra atenció, cap comunicat que expliqui quina és la postura del Director General (si aquest existeix) respecte a la petició recent de no sé quants de cònsols perquè es respecti el bilingüisme (bé, potser encara els ho haurem d’agrair, perquè si realment es respectava el bilingüisme oficial faríem un gran pas en la normalització del català; però vaja, ja sabem en realitat a què es referien els cònsols); ni tampoc hi ha, a la pàgina, cap declaració del suposat Director General sobre els anuncis de promoure l’escola en tres llengües (castellà-anglès-català, per aquest orde), que és un altre intent de llevar importància i presència a la llengua pròpia d’aquest país; naturalment, sobre la denúncia feta pel sr. Bartomeu Garcia Pérez, amb una carta al diari “Última Hora” del dia 19 de novembre, de l’escàndol provocat per un grup de pares “gens reduït” a una reunió a l’IES Juníper Serra perquè el director va voler parlar en català , tampoc no hi ha, a la dita pàgina, cap referència; ni hi ha, no en mancaria d’altra, ni una petita “reflexió” sobre l’incident al programa d’IB3 (la nostra) “Mira lo que hay”, on el Director General de Planificació i Centres va ser exhortat a parlar en castellà pel presentador foraster… (Bé, de fet encara esperam qualque actuació de la DGPL en relació a la mateixa IB3 vil·lingüe.) I sé cert que no hi haurà cap reacció al menyspreu pel català que representen els programes del “II Festival Speculum Musicale”, organitzat pel Govern (amb una salutació inicial del Conseller d’Educació i Cultura curiosament redactada en “modalitat barcelonina”), en què de 18 pàgines el text en català n’ocupa just 2. És a dir, vist que les poques coses que fa la Direcció General de Política Lingüística no necessiten gens de planificació ni a curt ni a llarg termini (les pot fer “d’ofici”, i sense intenció de desmerèixer la tasca de ningú, qualsevol funcionari) i vist que mai hi ha reacció d’aquesta Direcció General a cap dels reiterats atacs o menyspreus a la llengua catalana, hem de concloure que el sr. Miquel Melià ja ha dimitit (i deu fer temps) les seves funcions, la qual cosa li alab. Ara només falta que també dimiteixi el sou que li pagam tots els contribuents, encara que només sigui per a demostrar que encara li queda una mica de vergonya.

Una llei ambiciosa, i altres notícies

26 d’agost de 2005

Aquest mes d’agost, contràriament a la norma més general, ha estat ric en notícies amb la llengua catalana com a protagonista, notícies que mereixen qualque comentari.
Una que s’ha d’agafar en positiu (baldament hi hagi el perill que al final no sigui més que fum de formatjada) és la de la proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya que català, gallec i basc siguin cooficials a les institucions de l’Estat sencer, i no només a les institucions territorials de cada llengua. La Llei proposada per ERC és ambiciosa i aprovar-la significaria que, finalment, després de segles de veure la diversitat lingüística com un perill, Espanya ha canviat i ha decidit concedir a tots els seus ciutadans els mateixos drets, fent realitat uns articles fins ara teòrics de la Constitució que els dirigents tant defensen:
“Article 9. 2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives…
Article 14. Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.”
Tot i que els redactors del text ja procuraren que no hi sortís explícitament la “discriminació per raó de llengua” (hauria estat massa evident), no poden evitar que aquesta s’entengui com a “qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Els no castellanoparlants espanyols hem estat, doncs, 27 anys sent víctimes de l’incompliment d’uns preceptes constitucionals, amb majories parlamentàries de tots els colors, moltes de vegades dependents de partits “catalanistes” o “basquistes” que no han fet res per esmenar tal incompliment. Confiem que la iniciativa d’ara resoldrà aquesta qüestió, amb els vots ben clars dels nostres parlamentaris, siguin del PP siguin del PSOE, que tenen obligació de votar a favor de tot allò que sigui bo per a nosaltres i la nostra cultura.
Ben diferent de la iniciativa d’ERC és la del Govern de les Balears de plantejar a la societat si, en l’Estatut reformat, la llengua catalana ha de ser oficial juntament amb la castellana. Una passa envant que havíem fet ja el 1983 (més simbòlica que real, és ver), ¿ara es plantegen si va ser ben feta? ¿Què pretén, el Govern, amb aquesta consulta? ¿Confondre i embullar la societat? ¿Desvalorar la nostra més clara i contundent senya d’identitat? ¿Envalentir els forasters perquè ens facin les feines a damunt? ¿És imaginable el Govern espanyol demanant als castellanoparlants si volen que la seva llengua sigui oficial? Potser és un error involuntari i ara sortirà el President a demanar disculpes als balears per haver-nos tractats de beneits… Posats a demanar a la ciutadania, ¿per què no fa un referèndum sobre la conveniència o no d’urbanitzar tota quanta terra quedi a les illes?
Fa uns anys l’Obra Cultural Balear va convidar el senyor Miquel Vicens, president del “Fomento del Turismo de Mallorca”, a fer un discurs “balearista” i a favor de la nostra llengua a la “Diada per la Llengua i l’Autogovern”. Els directius de l’Obra, entusiastes però ingenus, feren protagonista d’un acte reivindicatiu de la llengua catalana un personatge que abans i després ha demostrat de sobres que la llengua i la cultura del país on viu i que suca fins al moll dels ossos li importa un rave. Ho va ben manifestar a la festa del centenari del Fomento, on, acompanyat del principal dirigent del partit antimallorquinista “Clau de Mallorca”, va fer els seus parlaments en castellà. Ja només falta que la UIB el faci “Doctor Honoris Causa”…
Parlant d’ingenus, no sé si aquest és l’adjectiu més apropiat per a qualificar el Director General de Política Lingüística (¿?), que, després d’un discurs d’autoalabança per presentar un cicle de cinema a la fresca en català, a Ciutadella, dóna pas a una pel·lícula en castellà… El fet pot parèixer una anècdota desafortunada, causada per un error “involuntari” de la distribuïdora de la pel·lícula, però a mi no em sembla més que un altre reflex de l’escassa voluntat governamental per a fer res positiu per al català. Les poques coses que es fan són esparses, marginals, intranscendents i diglòssiques. I a més amb errors ridículs. ¿Per què el Govern no demana a la societat si ha d’existir la Direcció General de Política Lingüística? Tanmateix, per les coses que fa…

Apallissats, insultats, menyspreats... esborrats ?

6 d’abril de 2006

És mal de fer trobar paraules per a qualificar el sentiment que ens envaeix a la vista de l'actuació dels responsables autonòmics de la política cultural i lingüística. D'ençà que aquest Govern es va constituir, aviat farà 3 anys, no s'han aturat les provocacions contra els fills dignes d'aquest país que coneixem i estimam la nostra llengua i la nostra cultura, contra els qui no ens conformam a veure com els signes d'identitat que ens ha donat la història, i molt especialment la història des de 1229, s'esvaeixen lentament, però constantment, dins la mal anomenada multiculturalitat moderna. I és que no ens donen ni un dia de descans, no ens deixen ni un segon viure la nostra essència nacional, cultural, amb la normalitat amb que qualsevol espanyol de Castella, Múrcia o Extremadura viu la seva normalitat. Davant la impossibilitat de dur a terme amb nosaltres un genocidi humà massiu -ja ho provaren els anys 1936-194...-, han optat per dur a terme, ben planificat, un genocidi cultural, sense sang, sense escenes terrorífiques, suau, subtil...

¿Què pretenen amb el proposat decret de trilingüisme? ¿Que els alumnes sàpiguen més anglès o manco català? Perquè el que és clar és que si això es posava en marxa el fracàs escolar en les matèries en anglès estaria assegurat, i la disminució en el coneixement de català també. Deien que dedicarien tres mil milions d'euros a la formació dels professors en anglès, ¿i quants d'euros dediquen a la promoció del català? Si dedicassin aquesta quantitat al català, quant de camí podríem avançar! Però no, no els interessa, perquè el català no els fa més que nosa, els molesta en el seu projecte de la "España Una, Grande y Libre" (de catalanes). Es neguen repetidament a condemnar el franquisme i a homenatjar-ne les víctimes, perquè els botxins no es condemnen a ells mateixos ni reten homenatge als qui cauen sota les seves eines de tortura. Fa poc també s'han negat a commemorar especialment el centenari del "I Congrés Internacional de la Llengua Catalana", l'ànima del qual va ser el mallorquí Mossèn Antoni-Maria Alcover (diuen que ja preveuen fer "altres coses"). No en volen saber res, del Congrés ni de qui el va sustentar, i això que Mossèn Alcover era monàrquic i socialment reaccionari, com ells. Però era "catalanista", i aquest és el pecat més gros que podia tenir. No hi ha res pitjor que els renegats... Han de demostrar que ja no són de la tribu a què pertanyen per llinatge, per origen cultural; han de demostrar que l'odien, que els fa ràbia ser d'aquells que, en el fons, són uns vençuts; i ho han de demostrar cercant de destruir aqueixa tribu, d'anihilar-la, d'esborrar-la. En qualsevol cas, per a dissimular la seva intenció, deixen que un [aquí posau-hi el qualificatiu que trobeu més adient], des d'un càrrec fantasmal de Director General, imprimeixi quatre cartells i quatre prospectes que parlen del Congrés i els regali a qualque centre educatiu i a qualque particular despistat. Una gran aportació, sense dubte, per a honorar la figura de qui va dedicar una bona part de la seva vida a posar les bases indispensables perquè la llengua catalana sortís de la postració i a guardar-ne les essències dins un magne diccionari.

El darrer episodi, per ara, d'aquest atac furibund i constant contra la nostra llengua i la nostra cultura és el de la pel.lícula "Tirant lo Blanc", basada en una de les obres més emblemàtiques de la nostra literatura. Se n'ha aprofitat un director espanyol i els empresaris mallorquins ens l'ofereixen en espanyol (amb una excepció marginal), com si fóssim un poble d'imbècils incapaços de valorar i apreciar les nostres pròpies joies literàries. ¿Us imaginau l'escàndol que hi hauria a Espanya si un director nord-americà, per exemple, feia una pel.lícula del Quixot que s'oferís als cines només en anglès? ¿N'hi haurà, d'escàndol, aquí? ¿Deu ser ver que som imbècils? Tanmateix, aquest nou insult amb el Tirant probablement no hagués succeït si fa anys la Generalitat de Catalunya -l'única que ho podia fer- hagués promogut de veres el cinema en català patrocinant el rodatge d'obres emblemàtiques com aquesta o com ho podria ser, per exemple, la conquesta de Mallorca segons el Llibre dels Fets de Jaume I, i tantes altres de possibles que ens ofereix la nostra història i la nostra literatura. En lloc d'impulsar un cine nacional difusor dels nostres mites, s'han estimat més pagar quantioses subvencions a les multinacionals americanes perquè doblassin en català pel.lícules intranscendents. I no només no s'ha aconseguit normalitzar el català a la pantalla, sinó que s'ha desaprofitat la immensitat de temes que la nostra cultura oferia per a ser filmats. I ara i aquí en tenim una primera conseqüència directa. ¿Hi ha hagut cap maniobra de la Conselleria de Cultura per a evitar aquest menyspreu del Tirante foraster? Sé ben cert que no, entre altres coses perquè dubt molt que el sr. Conseller "de Cultura" n'hagi sentit a parlar mai, del "Tirant lo Blanc"; i perquè a la Direcció General de Política Lingüística sols hi ha un encarregat que l'únic que deu saber fer bé deu ser cobrar cada mes.

Bé, vull acabar, amb un punt d'optimisme: fa 10 anys que "Al Mayurqa" canta i fa ballar per tot Mallorca, transmetent un missatge d'amor al país que ben segur ha ajudat moltes persones a reconèixer-se a si mateixes. Dins la bavarada socorradora que representa l'envestida constant de les institucions que teòricament ens haurien de reviscolar, la feina d'"Al Mayurqa" és una alenada d'aire fresc i reconstituent. Que duri i es multipliqui! (La bavarada, que s'esvaeixi per sempre!).

Llengua i piscina

17 d’agost de 2006

Pareixen dues coses molt diferents, molt llunyanes, sense relació... Però aquests darrers dies he vist com es confonien en uns mateixos interessos i he comprovat que una piscina i la llengua poden mostrar perspectives diferents d'un mateix panorama.
A un país sotmès als interessos d'un poder colonial que n'extreu el suc i l'aprofita en benefici propi, on s'ha criat una determinada classe autòctona submissa, obedient, que actua només cercant el seu profit material, absolutament al marge de l'interès general de la societat, hem de suposar que qualsevol actuació d'aquell poder colonial -o de determinats individus que en fan part-, convenientment canalitzada a través de la classe autòctona col·laboradora, estarà condicionada a la consecució d'un guany -de vegades no estrictament material, sinó posicional- que li permeti mantenir la seva situació de privilegi i d'expoliació. Les actuacions en aquest sentit poden ser múltiples i diverses, des de la simple explotació dels recursos naturals per part de persones o entitats procedents del poder colonial (com passa a tants i tants de països de l'anomenat Tercer Món), fins a la prohibició dels senyals d'identitat del poble sotmès -entre els quals, la llengua autòctona- o la imposició de fortes càrregues pecuniàries destinades al manteniment de les estructures colonialistes. Una manera "fina" d'aconseguir l'objectiu és la promoció d'uns dirigents locals sorgits de la classe indígena col·laboradora, els quals aparenten servir la seva comunitat d'origen però en realitat funcionen seguint els dictats que els envien els seus senyors forasters.
El cas de la famosa piscina de la costa de Son Servera no és més que una demostració puntual i simbòlica de la fortalesa del poder colonial: un senyor del mateix lloc on té la seu aqueix poder (que, a més a més, destaca pel seu odi a la llengua i la cultura de Mallorca), té més privilegis que tots els mallorquins junts, perquè els mallorquins, els colonitzats, no som ningú; tenim els drets condicionats als privilegis dels forasters, i això ha de quedar ben clar. Però quan resulta que un sector indígena que encara manté la seva dignitat nacional, que no es conforma a subsistir com a mera força de treball contribuïdora de l'engreix d'aquell poder colonial, denuncia aqueix símbol i es proposa enderrocar-lo -encara que la possible victòria no sigui, en el fons, més que un altre símbol-, aleshores immediatament els dirigents autòctons col·laboracionistes (sense dubte també empesos des de la metròpoli) mobilitzen aquells individus a qui tenen enganxats (purament per lligams econòmics, és clar) i els fan sortir a defensar els privilegis del foraster, d'aquest mateix foraster que en el fons els menysprea com a mallorquins. Naturalment, la defensa d'un foraster privilegiat no es pot fer en el dialecte dels colonitzats, sinó que s'ha de fer -perquè a Madrid han de comprendre bé els mèrits que fan- en la llengua del foraster, dels colonitzadors, i així formen una ridícula plataforma "¡Basta ya!" (que insulta la memòria de les víctimes del País Basc), convoquen una manifestació de desgreuge al foraster mitjançant un tal "Círculo Balear" i fan una roda de premsa on un senyor de llinatge ben mallorquí, Antonio Fuster, tira pestes en castellà contra els qui no es conformen amb els privilegis del senyor metropolità. La relació entre la piscina i la llengua queda ben manifesta.

Beneitures

9 de juliol de 2006

Un tal Antonio Burgos, (auto)considerat un gran intel·lectual espanyol i col·laborador de diaris d'extrema dreta, com "El Mundo" i "ABC", i de revistes sociològiques de gran anomenada científica, com "Hola!", ha volgut fer ostentació de la seva saviesa i profunda capacitat de reflexió amb un article inigualable publicat a l'ABC del 7 de juliol titulat "Mi diccionario de sánscrito". Fent gala de la seva extraordinària facilitat de pensament sobre la problemàtica sòcio-econòmico-político-lingüística que afecta el nostre món contemporani, aquest tal Burgos aprofita el viatge de Rodríguez Zapatero a l'Índia per a fer un ou de dos vermells: un vermell és dedicat al President, l'altre -naturalment- als catalans. Un i altres, personificacions del dimoni... L'excusa per a ficar-se amb l'un i amb els altres és, aquesta vegada, el "Diccionari Sànscrit-Català", d'Òscar Pujol, publicat fa uns mesos per Enciclopèdia Catalana amb la col·laboració de la UIB i dels Governs de les Balears i de Catalunya. El fet que s'hagi aprofitat el viatge del president espanyol a l'Índia per a presentar allà aquesta obra, que des del punt de vista hispànic és una eina d'aproximació entre una cultura "espanyola" (la catalana) i una d'índia (la sànscrita), serveix a l'eminentíssim comentarista andalús, glòria de les lletres celtibèriques, per a burlar-se de la llengua catalana -que estrany, eh?- i ridiculitzar Zapatero (i, de passada, desacreditar les venidores negociacions de pau al País Basc; aquests fatxes tenen una especial habilitat per a mesclar el català amb la qüestió basca). Exhibint el menyspreu que tots els de la seva condició senten per les llengües que no són exclusivament imperials, aquest tal Burgos escriu frases d'una profunditat inimaginable, que sense dubte mereixen ser eternament recordades com a mostres de l'expressió més noble de la intel·lectualitat espanyola: "Los catalanes, con toda razón, discriminan lenguas minoritarias que apenas habla nadie, como el castellano. Pero miren cómo miman y cuidan idiomas universales, cual el sánscrito",  "Espero y confío en que la provisión de ZP no se quede en el catalán. Urge, urge un Diccionario Sánscrito-Vascuence. Y otro Sánscrito-Gallego. Y como somos una realidad nacional, un Diccionario Sánscrito-Andaluz", "Espero que pronto ZP patrocine útiles obras que el pueblo demanda urgentemente, cual el Diccionario Swahili-Aranés, el Diccionario Zulú-Panocho y el Diccionario Kikuyo-Bable. Menos proteger y defender la lengua castellana más allá del Ebro, como manda la Constitución, lo que ustedes quieran". I aquí mostra finalment el llautó i va a parar a allò que, en el fons, més li preocupa: l'escandalosa desprotecció del castellà a Catalunya; la feroç persecució, al país del Tripartit, de la llengua que representa les vertaderes essències de la pàtria...
Aqueix tal Burgos no és, ho sabem, cap excepció, sinó que representa la norma. La norma del "desprecian cuanto ignoran", que va dir un dels pocs del seu mateix origen cultural que sí va ser excepció, Antonio Machado. Com que ignora el català i ignora el sànscrit, doncs per a ell aqueix diccionari no val res, però encara que no valgui res l'aprofita per a parlar malament del Presidente (tot val en política, ja ho sabem) i per a subvalorar els eterns enemics, els bascs i els catalans. Podríem posar la mà al foc, ben segur, que si el diccionari hagués estat sànscrit-castellà l'apreciació que en faria seria ben diferent, i hauria hagut de trobar un altre pretext per a ficar-se amb Zapatero. Però, tanmateix, la seva mateixa ignorància el posa en evidència, perquè totes les beneitures que diu dedicades al president espanyol en realitat han d'anar dirigides al govern balear del PP (els seus herois) que va ser qui, anys enrere, va decidir subvencionar la confecció del diccionari. Rodríguez Zapatero no ha fet més que aprofitar políticament una iniciativa apadrinada pel PP balear, al qual van, doncs, realment dirigides aquestes brillants reflexions: "[el PP] procura que, suprimiendo esa angustia de no tener Diccionario Sánscrito-Catalán, podamos conciliar el sueño y dormir relajados como bebés", "Los grandes negocios internacionales se hacen en sánscrito. Sin saber sánscrito es que no puedes navegar por internet. Por eso [el PP], que está en todo, ha apadrinado este imprescindible Diccionario para fijar, limpiar y dar esplendor al sánscrito y al catalán."
Un tal Miquel Melià, que de tant en tant remena el cul per la Conselleria de Cultura sense que sapiguem ben bé què hi fa, hauria de contractar aquest tal Antonio Burgos com a cap de propaganda. És dels seus i sap explicar molt bé les importants iniciatives peperes a favor del català. Només han d'anar alerta que no s'equivoqui de protagonista.

Quousque tandem abutere, Matas, patientia nostra

3 de març de 2005

¿Fins quan abusareu, Sr. Matas, de la nostra paciència? ¿Fins quan els illencs ben nascuts i agraïts a la nostra mare cultural, al país en què tenim les arrels, els illencs que ens hem criat dins l’amor a la nostra terra i a la nostra llengua, haurem de consentir que un govern que representa només els interessos dels especuladors, dels colonitzadors, dels forasters (amb tot el sentit de la paraula: que no són ni volen ser d’aquí), dels renegats, dels venuts, ens insulti i ens menyspreï? El Govern de les Illes Balears hauria de ser, primer de tot, el govern dels balears, el govern que defensàs la terra, la cultura, la llengua i l’economia dels balears... ¿I qui són els balears? Són els qui, havent nascut o no aquí, estimen les Illes i no les consideren simple mercaderia per a enriquiment personal, estimen el seu paisatge, estimen el seus recursos naturals, estimen la seva cultura, estimen la seva llengua, i volen que el seu sistema econòmic, del qual vivim tots, es mantengui productiu i no s’enfonsi a poc a poc, i sobretot que beneficiï principalment els qui el feim surar dia a dia i no serveixi per engreixar panxes devers Madrid i altres redols peninsulars. ¿Fins quan abusareu, Sr. Matas, de la nostra paciència? Ara heu posat en marxa un nou Nodo, anomenat IB3, que no té altra finalitat que assegurar-vos la reelecció d’aquí a 2 anys. No us ha importat gens –no us ha importat ara com no us ha importat mai– el mandat exprés de la Llei de Normalització Lingüística, que el vostre partit també va votar, que diu: “Article 28. 1.- El català, ha de ser la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l’Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió. 2.- El Govern de la Comunitat Autònoma ha d’impulsar la normalització de la llengua catalana a les emissores de ràdio i canals de televisió estatals o privats, a fi de promoure l’ús del català com a llengua pròpia de les Illes Balears.” ¿Creis que fent una IB3 “bilingüe” (jo més bé crec que serà “diglòssica”, com els qui l’heu muntada) compliu aquest article? ¿Creis que fent les pel·lícules en castellà i contractant com a estrelles presentadors forasters impulsau la normalització de la llengua catalana? ¿Creis que l’únic que ens interessa veure en “modalitat”, als balears, són programes de cuina, serials de tema rural i programets d’entreteniment per fer gràcia? (Supòs que, amb tant d’interès per les modalitats, les pel·lícules també seran en les “modalitats insulars” de la llengua castellana, que són ben característiques...) ¿Per què, tots els de la vostra corda, no us llevau ja definitivament la careta i deis clarament al poble de les Illes Balears que no us importa gens ni la llengua ni la cultura del país? ¿Per què manteniu la ficció d’una “Direcció General de Política Lingüística” inoperant i inútil? ¿Creis que amb la comèdia de l’Institut d’Estudis Baleàrics, per a “promoure” (?) externament la mateixa cultura que internament preteneu marginalitzar, ens enganau? ¿Fins quan us n’heu de riure, de nosaltres? La Història posa tothom al seu lloc, i així com al cap de 70 anys Emili Darder és considerat un exemple d’honradesa i de dedicació al seu país i és –i ja ho serà sempre– recordat com una de les nostres més importants personalitats, mentre que els seus botxins –aquells del Movimiento Salvador de España– són vists, simplement, com uns assassins, així, dic, el vostre nom serà recordat dins d’unes quantes dècades com el del President que accelerà la destrucció de les Illes i impulsà la minorització –camí cap a la desaparició– de la llengua catalana i de la cultura autòctona. Com a molt, i per ventura seria la millor cosa que podria passar per a la salut col·lectiva del nostre poble, sereu oblidat. En podeu estar orgullós, i segurament els vostres caps de Madrid us pagaran en vida el servei que feis a la causa de l’anorreament de la nostra especificitat nacional. Nosaltres, tan acostumats ja –però no conformats– a rebre, mentrestant, tendrem paciència... Quousque tandem.

Savis molt savis

18 d'abril de 2005

Fa uns dies el diari informava que el “comitè de savis” que fan propostes per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia havia aprovat proposar (en una votació guanyada per un vot de diferència) que al nou Estatut s’hi inclogués el reconeixement de les “modalitats lingüístiques” balears: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. Ja es veu, ja, que aquests savis necessiten justificar les dietes que deuen cobrar per fer les seves reunions i, com que es veu que no hi ha res més important per a proposar, s’entretenen a discutir desbarats; desbarats que, a més a més, posen a votació i són aprovats!  ¿I per què, posats a passar el temps amb banalitats, no proposen que l’Estatut inclogui també un parell d’articles que reconeguin els vestits típics de pageset i pageseta propis de cada vila de les Illes? ¿I per què no ha de reconèixer també l’Estatut els plats i dolços més típics de cada una (les sopes, el frit, la porcella, el trempó, el tumbet, la caldereta, el formatge de Maó, el flaó, etc.)? Fins i tot qualcun d’aquests (el pamboli amb tomàtiga, per exemple) podria ser declarat simbol oficial identitari, com la bandera del castellet, i aparèixer al logotip del Govern per a promoció turística, com a fons del nom en foraster de les 4 illes. I encara trob que a l’Estatut també s’hi haurien de reconèixer expressament les plantes endèmiques de l’arxipèlag i animals tan nostrats com el ferreret... No fos cosa que els catalanistes, que estan encaparrotats a fer-nos iguals que Catalunya, facin maniobres perquè tot això, que constitueix l’essència de “lo nostro”, sigui substituït per elements externs i rebutjables com els pagesos catalans amb barretina (alerta, però, que els eivissencs ja en duen!), les mongetes amb botifarra, les plantes del Pirineu o els gripaus del Montseny. I de la Mare de Déu de Lluc, ¿què me’n direu? És absolutament imprescindible que sigui expressament reconeguda a l’Estatut com la patrona de les Illes, que si no encara ens imposaran la Mare de Déu de Montserrat, que per molt que també sigui moreneta no és la nostra (per ventura, però, ens convendria que ho fos, perquè el Barça va camí del títol de lliga i el Mallorca va camí de la segona divisió, i això segur que és una qüestió d’influències virginals)... No, i ara que ha sortit el Mallorca, també crec que l’hi haurien de ficar, a l’Estatut, perquè és el nostre símbol futboler i s’ha de protegir, encara que sigui a segona divisió (al cap i a la fi, l’Estatut mateix continuarà sent de tercera). Bé i tornant a les modalitats, naturalment supòs que aquests savis tan savis i desenfeinats també deuen tenir previst que siguin reconegudes per l’Estatut les modalitats insulars del castellà, perquè no podem consentir que es perdin expressions tan típiques i estimades com ¡ca, puedes pensar! o ¡y sabes que lo es de cojonudo!
Vaja, que diguin el que vulguin, els savis, que per això ho són, per a transmetre la seva saviesa. Però que la demostrin, també, a aquesta saviesa. I que la demostrin dient coses interessants, no bajanades com que hi ha una modalitat insular per illa. ¿I d’on s’ho han tret, a això? Savis en qualque cosa és possible que ho siguin, però en dialectologia ja es veu que no. Ni en sociolingüística, que si ho fossin ja sabrien que el problema del català a les Balears no és la pèrdua de les modalitats, és la pèrdua de vitalitat, d'utilitat, d'ús; de parlants normals, amb una paraula. En lloc de fer simplement el joc del PP i fomentar la confusió, els savis que varen votar tan ridícula proposta més valdria que s'apuntassin a qualque curs de reciclatge i aprenguessin quina és la història que hem patit, que els ha duit a fer tan trist paper dins la societat. Si són tan savis, que cerquin un remei al procés de minorització i de degradació de la llengua, i que tenguin la valentia de proposar-lo. Jo, que no som tan savi, els n'assenyal un, de remei necessari (però insuficient): que a l'Estatut digui que el coneixement del català és tan obligatori com el de l'espanyol. Ja sé, però, que aquest no els agrada, perquè no es pot imposar res a ningú... ¿No és ver?
Per cert, entre tants de savis, ¿quants n'hi ha que són capaços d'escriure bé en català? M'agradaria saber-ho... Només per curiositat, és clar.

La responsabilitat de Catalunya

13 d'abril de 2005

Divendres dia 1 d’abril el programa de Catalunya Ràdio “Si més no” dedicà l’atenció a la responsabilitat dels mitjans de comunicació en la construcció de la consciència nacional catalana. Bé, no record si exactament el plantejament teòric del programa era aquest, però sí que ho era el tema que debatien els contertulians. Entre les coses que es comentaren, en general crec que compartides pels qui des dels països catalans “perifèrics” creiem en la unitat nacional catalana, una em pareix especialment destacable: per a qualsevol mitjà catalunyès (és a dir, de l’estricta Catalunya), és més notícia qualsevol extravagància de na Rociíto a la seva Andalusia que l’esdeveniment més transcendent que pugui succeir a Cotlliure... Però na Rociíto no és catalana ni, evidentment, Andalusia és Catalunya; en canvi ningú gosarà dubtar que, efectivament, Cotlliure sí és Catalunya, encara que sigui dins França. El que es va comentar per a Catalunya val, ben segur, també per als altres països catalans, majoritàriament centrats en la informació local i regional i girats, quan volen ultrapassar aquest àmbit reduït, cap a Madrid o París (segons a quin estat pertanguin) i les regions que en depenen. No importa si els mitjans són en català o en castellà o en francès: l’actuació és pràcticament la mateixa, amb excepcions parcials com són determinats programes de Catalunya Ràdio i l’excepció total dels setmanaris “Presència”, “El Temps” i "El Triangle", i del diari digital “Vilaweb” (fixem-nos que aquests dos darrers són iniciatives valencianes). L’exemple més sorprenent, i preocupant, és el del “Diari de Balears”, que, tot i el seu nom, és un diari estrictament mallorquí de marc referencial espanyol, al qual el que passa a Catalunya o València és tractat exactament igual que el que passa a Extremadura o a Galícia.

El fet que a tots els països catalans trobem una actuació semblant, però, no pot ser excusa perquè Catalunya, l’anomenat Principat, persisteixi en aquesta actitud, i no ho pot ser perquè Catalunya té la responsabilitat, per raons històriques, culturals, polítiques i econòmiques, de capitanejar el procés de construcció de la consciència nacional. Per raons històriques, perquè Catalunya és el nucli de la catalanitat, l’origen dels Països Catalans; per raons culturals, perquè des de fa segles el seu dinamisme cultural és capdavanter i ens arrossega a tots els altres: la Renaixença va néixer a Catalunya i s’hi va consolidar molt abans que als països perifèrics; per raons polítiques, perquè la manifestació política de la consciència de poble diferenciat és molt més estesa i arrelada que a la resta; i per raons econòmiques, perquè els Països Catalans són el marc natural immediat d’expansió de l’economia principatina, molt més forta, i especialment de la indústria cultural.

Durant tots aquests anys passats de democràcia autonòmica Catalunya ha renunciat a complir la seva responsabilitat de vertebrar els Països Catalans. Amb l’excusa de no immiscir-se en els assumptes d’altri, el catalanisme regional principatí ha deixat que les forces anticatalanes actuassin lliurement per a impedir que la recuperació del sentiment nacional català avançàs als altres països catalans. Només s’ha mogut, de manera més o menys discreta, per a ajudar al manteniment de la llengua a la Catalunya Nord (supòs que per allò que al cap i a la fi té el mateix nom) i a l’Alguer (una mica paternalísticament i potser per nostàlgia), però s'ha despeocupat bastant del que passava a València, a les Balears o a la Franja. La ràdio i la televisió de Catalunya haurien pogut ser de tots els catalans (no només dels catalunyesos) si els seus dirigents ho haguessin volgut, però aquests varen optar per tancar-se en les seves quatre províncies. Per exemple, la delegació de TV3 i de Catalunya Ràdio a les Balears és menys important que la del País Basc: només hi sortim, a les notícies, quan passa qualque cosa molt grossa, i mai veureu que dediquin espais llargs i de molta audiència a parlar de problemes nostres; com a molt, uns pocs minuts de tant en tant entremig de notícies del món sencer. Si TV3 i Catalunya Ràdio haguessin consolidat una delegació activa a les Balears que cada dia participàs en els diversos programes informatius i de debat, actualment la consciència de la catalanitat normal de les Illes seria molt més present tant a Catalunya com a les Illes, i la IB3 del Partido Popular tendria molt més difícil la missió provincianista i espanyolitzadora que pretén. Però no va ser així en temps de la Generalitat convergent ni sembla que ho hagi de ser ara en l’època de la Generalitat esquerrana, baldament hi hagi una suposada influència d’Esquerra Republicana, que s’autoproclama defensora dels Països Catalans.

És ver que hi ha, i hi ha hagut, iniciatives que ens tenen a tots presents, com el Grup Enciclopèdia Catalana, que és modèlic en aquest aspecte, i aportacions puntuals que ens prenen en compte, com els documentals emesos fa poc al Canal 33 sobre la guerra civil a les Balears, iniciatives i aportacions l’èxit de les quals demostren que el catalanisme ample és viable i ben acollit. Però fa la impressió que hom no vol anar més enllà i que tot ha de continuar més o menys igual. Si us fixau en els personatges d’aquest programa d’història que s’emet des de fa algunes setmanes  per TV3, El favorit, veureu que de tots els personatges proposats no n’hi ha cap de nascut a les Balears, i només dos ho són al País Valencià: Joanot Martorell i el Papa Borja. Sols Jaume I, el Conqueridor, té relació directa amb les Illes. Ni tan sols Ramon Llull, una de les personalitats més importants de la cultura universal, ha merescut l’oportunitat de ser favorit per als telespectadors catalunyesos... ¿Deu ser perquè no va néixer a la Catalunya estreta?

És possible que el Principat, les quatre províncies de la Generalitat de dalt, se'n surti sense l'ajuda dels catalans dels altres països veïns, en l'intent de sobreviure a la forasterització, però el que és segur és que els altres no ens en sortirem sense l'ajuda catalunyesa. Som massa pocs i massa debilitats, enfrontats a un atac bestial dels estats espanyol i francès, sobretot per part dels partits de dreta i d'ultradreta. És ben hora, doncs, que la Catalunya principatina assumeixi la seva responsabilitat en aquesta qüestió i comprengui que no es pot desentendre de la nostra sort, i en aquesta responsabilitat els mitjans de comunicació hi tenen un paper crucial. En qualsevol cas, els dirigents polítics, socials i culturals catalunyesos que prenguin consciència que la seva manca d'actuació en el sentit d'enfortir la nació catalana en conjunt tendrà a curt termini (de fet, ja comença a tenir-ne) conseqüències nefastes per a la llengua i la cultura que tant diuen defensar, i que l'abandonament dels catalans "perifèrics" repercutirà en l'afebliment dels seus propis recursos. Mirau, si no, com a l'actualitat un dels arguments de pes que s'esgrimeixen per a demanar l'oficialitat del català a Europa és el dels deu o onze milions de ciutadans que el tenen com a llengua oficial. Si al Principat només n'hi ha com a molt set, vol dir que els altres tres o quatre habiten als altres països catalans... Si valem per a fer pes de cara a fora, també hem de valer per a ser considerats a dins, ¿o no? ¿O els no principatins només som "catalans" quan convé a certs interessos polítics o econòmics?

Dos homes de combat

16 d'abril de 2003

Don Francesc de Borja Moll i Casasnovas, aquesta gran personalitat de qui celebram el 2003 el centenari del naixement, va escriure un llibret titulat Un home de combat, dedicat a qui va ser el seu mestre, Antoni Mª Alcover (1862-1932). Hi contava, en aquest llibret, la vida, amb totes les seves il·lusions, penes i desengans, d’Alcover, l’anomenat pels seus contemporanis “Apostol de la Llengua Catalana”. Tant l’un com l’altre epítets no podien ser, efectivament, més adequats, perquè Mossèn Antoni Mª Alcover i Sureda va ser fins a la mort un home de combat, una ànima inquieta, un home que no descansà per aconseguir veure realitzades les seves grans quimeres, que eren la recopilació de l’immens tresor rondallístic mallorquí i la confecció del gran Diccionari de la Llengua Catalana, que per raons més polítiques que racionals acabà anomenant Diccionari Català-Valencià-Balear. A les dues empreses consagrà una bona part de sa vida Alcover, i el resultat va ser un Aplec de rondaies mallorquines digne de figurar entre els reculls de contes populars més importants del món, que segurament no ha estat internacionalment tan valorat com els contes de Grimm –per exemple– perquè pertany a una cultura menyspreada i ignorada fins i tot pels intel·lectuals dels estats dominants; i un magne diccionari únic en tota la Romània, elogiat per filòlegs i lingüistes de tot el món, un vertader exemple per a la ciència lexicogràfica romànica. Però els mèrits d’Alcover no són només aquests, sinó que hi hem de comptar també, per una banda, la seva dedicació a l’estudi de la filologia com a disciplina i a l’estudi de la llengua catalana en concret,  d’on varen sortir les primeres publicacions serioses sobre el català i sobre la seva variació dialectal, per la qual cosa se l’ha de considerar el fundador de la lingüística catalana; i hi hem de comptar igualment, per una altra banda, la seva incansable feina de difusor i promotor dins la societat de la causa de la dignificació social del català, d’això que ara en deim “normalització” lingüística. Però a tots aquests mèrits, que no són pocs, n’hi podem afegir encara un altre, tal vegada el més important de tots, perquè és el que va assegurar que tot l’esforç que havia fet en l’arreplega de les rondalles i del diccionari no fos de bades quan ell faltàs: el “fitxatge”, que diríem ara, als 17 anys, de qui el succeiria i que completaria la seva obra, l’esmentat Francesc de Borja Moll i Casasnovas.

En efecte, Francesc de Borja Moll començà a fer feina a can Alcover, en el Diccionari, el 1921, amb només 17 anys, però ja en feia 3 que havia pres contacte amb el canonge mallorquí, al seminari de Ciutadella, quan aqueix cercava col·laboradors menorquins. Ja tenia una bona idea de quin era l’objectiu alcoverià, i ja sabia bé què l’esperava. Mossèn Alcover tot d’una va procurar que Moll agafàs una bona preparació en filologia i lingüística, i a més d’ell mateix ensenyar-lo i posar-li a disposició la seva magnífica biblioteca (única a Mallorca en matèria de llengua i de romanística), va procurar que tengués com a mestres qualcuns dels millors lingüistes del seu temps: el Dr. Bernhard Schädel, de la Universitat de Halle, i el Dr. Wilhelm Meyer-Lübke, de la Universitat de Bonn, que li feren cursets a can Alcover mateix. Així, sense anar mai a la universitat, empassolant-se totes les obres fonamentals de lingüística i filologia que Alcover tenia a casa seva, aprofitant les visites dels grans mestres i establint contacte, personal o epistolar, amb les figures més importants d’aquesta ciència d’Europa i Amèrica, Francesc de Borja Moll es va convertir en el més fidel col·laborador del seu mestre i en el més ben preparat possible continuador de l’obra que aquell havia començat.

Quan Mossèn Alcover va morir, el 1932, amb només el primer tom del Diccionari acabat, Francesc de Borja Moll es va haver de fer càrrec de dur-lo a terme com més prest i com més bé millor. I aquí va demostrar que ell també era un home de combat. Barallant-se amb totes les dificultats que se li presentaven (de primer, essencialment econòmiques; al cap de pocs anys, amb la sublevació militar feixista, també polítiques), va anar continuant la redacció i la publicació dels fascicles, i el 1935 va acabar el segon tom; llavors, per mor de la guerra i de les dificultats de la postguerra, la publicació no es va reiniciar fins al 1949, però ara ja no es va interrompre fins que aqueixa obra magna va estar acabada, el 1962, amb el tom 10è. Varen ser uns anys molt durs, coincidents amb el període de més repressió contra la llengua catalana, però el somni de Mossèn Alcover s’havia finalment complit gràcies al seu extraordinari deixeble.

Però Francesc de Borja Moll i Casasnovas no va ser només el filòleg insigne continuador d’Alcover i autor d’una obra immensa d’investigació i de divulgació, va ser també el fundador de l’Obra Cultural Balear, el 1962; va ser l’editor de les rondaies mallorquines i dels únics llibres en català que durant uns quants decennis apareixien a Mallorca; va ser el llibreter que durant molts d’anys va oferir al públic els únics llibres en català que es podien comprar a l’illa; va ser el narrador de les rondaies mallorquines que durant els anys 60 tants d’infants mallorquins sentírem per Ràdio Popular; va ser la personalització de la cultura del país, viva i resistent entre mil i una dificultats. Per això, Francesc de Borja Moll, que va veure reconeguda aquesta immensa labor amb doctorats Honoris Causa per les universitats de Basilea, Barcelona, Palma i València, i amb premis nacionals i internacionals, va ser també un vertader home de combat, a més d’una excel·lent persona, agradable i simpàtica, senzilla, de tracte exquisit, amic de tothom que s’hi volgués relacionar, a qui vaig tenir el gust i el privilegi de conèixer personalment i de tenir com a professor universitari, i de qui, com tanta de gent, guardaré sempre el millor record possible.

Antoni Mª Alcover Sureda i Francesc de Borja Moll Casasnovas, dos extraordinaris homes de combat gràcies als quals avui en dia la cultura i la llengua catalanes conserven encara una dignitat i una presència de primer orde dins el panorama internacional. Gràcies, amics, pel vostre esforç.

Del cinisme francès al barcelonacentrisme

26 de gener de 2005

Hi ha gent que passeja un cinisme fora mida, i segurament en dir això no dic res que no sigui evident per a la majoria de lectors. En qüestions (socio)(politico)lingüístiques el cinisme sol ser encara més gran, sobretot si de qualque manera hi són implicades les llengües que, com la nostra, pateixen una agressió secular que pretén marginalitzar-les o, fins i tot, eliminar-les. França, l’estat i els polítics que el manegen, deu ser l’exemple més emblemàtic d’aquest cinisme tan ben assentat (no és que Espanya se n’allunyi excessivament, però...). Darrerament hi sovintegen les declaracions dels seus dirigents a favor de la diversitat lingüística i cultural, i els articles o reportatges de premsa centrats en aquestes qüestions; curiosament, però, sempre fan referència o bé a conflictes a altres parts del món o bé al perill que representa l’anglès per al francès. Rarament se’n recorden de la diversitat lingüística i cultural interna, de la seva pròpia república, i quan ho fan és per minimitzar-la o informar-ne vagament i amb errors. El president Jacques Chirac el dia 23 de juny de 2004 va rebre una delegació de pobles amerindis i entre altres coses els va dir: “De generació en generació, malgrat la dominació estrangera, malgrat l'ostracisme i la estigmatització, els vostres han perpetuat el record d’aquells temps antics i han preservat llurs llengües, llurs tradicions, llurs maneres de vida, llur memòria. Vosaltres sou els fills d’aquestes nacions, decidits a restar fidels a llur herència i a reconquerir una dignitat que els segles passats us havien negat. França és sensible al vostre destí. Apassionada d'universalitat i de fraternitat, se sent responsable de l'esdevenir del món, de l'esdevenir de totes les comunitats que el constitueixen, i primerament del destí dels més vulnerables, "aquestes flors fràgils de la diferència" de les quals Claude Lévi-Strauss no ha cessat de defensar els drets... ningú no pot restar insensible a la sorda tragèdia que s’esdevé encara, sota els nostres ulls, a tots els continents: la desaparició lenta de cultures i de llengües minoritàries laminades pels moviments dominants.” ¿Heu vist mai una prova de cinisme més gran que aquesta del President francès? Mentre l’estat que ell comanda condemna a la desaparició, negant-los qualsevol dret cívic, totes les llengües per ells anomenades “regionals” (occità, bretó, cors, català, basc, alsacià, flamenc...), proclama davant els estrangers que França se sent responsable de la pervivència de les llengües i les cultures minoritàries de tot el món! Ja és tenir barra! Una altra mostra francesa: el setmanari L’Express va dedicar fa algunes setmanes un número a la “francophonie”; la intenció era sobretot cridar l’atenció sobre el poc interès dels mateixos francesos a defensar i promoure sa llengua per contrarestar la influència de l’anglès a tot el món, i fins i tot a la Unió Europea. En el reportatge entrevistaren el sociòleg de la llengua Louis-Jean Calvet, denunciador incansable dels processos de glotofàgia (“devorament de llengües”) arreu del món, i en destacaren les paraules següents: “Una llengua que mor és una visió del món que desapareix.” En l’entrevista l’interès era sobretot el paper del francès com a llengua internacional,  el prestigi del francès, els “perills” (?) que amenacen el francès, la por de la uniformització... Ni una paraula, en tot el dossier, dedicada a les llengües regionals, oblidades, socialment inexistents, amenaçades de mort pel francès, per a les quals la frase destacada de Calvet sembla que no és aplicable.

Dins de casa nostra la qüestió valencià-català continua enterbolint la via normalitzadora. El govern espanyol ha tornat afegir llenya a aquest foc amb els nous carnets de conduir, que es poden sol·licitar i expedir en català i en valencià, a gust del consumidor (ei!, però devora el castellà, que quedi clar!), amb l’única diferència que el català diu «Autoritat que expedeix el permís» i el valencià diu «Autoritat que expén el permís». És a dir, en català el permís és simplement publicat, imprès, per una autoritat, mentre que en valencià és venut... Ja pareix que no saben què han de fer per posar diferències on no n’hi ha.

Qui ha parlat de més, en tot això del valencià, és el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El Dr. Joan Martí i Castells, Catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), ha escrit en castellà, damunt La Vanguardia, referint-se a l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la traducció de la Constitució Europea feta a València: “Cualquier lingüista o filólogo que lea el tratado en la forma por la que se han decidido concluirá que así no nos hacemos merecedores de que sea reconocido en la UE, sino como un patois.” Per al Dr. Martí i Castells que la versió no sigui en estricte estàndard barceloní, sinó que inclogui determinades formes típiques valencianes, la relega a la categoria de patois. No discutiré ara si la versió feta a València és la més encertada des del punt de vista normatiu, però el que sí em sembla clar és que el menyspreu amb què el Dr. Martí la tracta, a aquesta versió, és un magre favor a tots aquells valencians que breguen dins la hostilitat general a favor del reconeixement de la identitat català-valencià. Pareix que per al President de la Secció Filològica són indignes de la llengua comuna formes ben catalanes i ben clàssiques com “excloga”, “establit”, “jóvens”, “vetlar”, que també existeixen a les Balears i que la Secció Filològica ha admès expressament com a vàlides. Pensàvem que la mentalitat barcelonacentrista –que enfrontà ja Mn. Alcover amb alguns dels seus col·legues catalunyesos– estava superada, però ara hem comprovat que no és així... M’agradaria saber, d’altra banda, si el Dr. Martí ha manifestat –en castellà o en català– el seu rebuig a alguns castellanismes flagrants i innecessaris escampats sense manies per TV3 i Catalunya Ràdio, com (tenir) nòvio/nòvia, tio!, apretar i altres. O aquests no duen el català cap a la categoria de patois?

¿Ciència o cultura?

10 de gener de 2005

Ara que pareix que ja ha passat una mica el renou (el renou, no el problema) relacionat amb la qüestió valencià-català, m’agradaria fer-hi la següent reflexió. No és ver, com s’ha dit molt, que el reconeixement d’una “unitat de llengua”, sigui la que sigui, és un fet purament científic, filològic. Científicament res no justifica diferenciar el gallec del portuguès, ni el suec del noruec, ni el croata del serbi... Ni, contràriament, cap argument filològic avala que en diguem “italià” tant del piemontès com del calabrès (tan incomprensibles entre sí com el mallorquí i el murcià), ni que considerem una única llengua “àrab” els parlars del Marroc (prescindint del berber) i els del Iemen, ni que acceptem que a la Xina parlen senzillament “xinès”: “Els anomenats dialectes del xinès podrien ésser considerats en rigor llengües diverses per la seva gran diferenciació (comparable a la que hi ha entre el català i el francès) i perquè, de fet, cadascun d’ells agrupa nombrosos dialectes en sentit estricte. Preval, però, el sentiment d’unitat de la llengua, que recolza sobre la unitat de la seva forma escrita: no solament per l’escriptura comuna (únic vehicle d’entesa entre parlants de dialectes diferents), sinó també gràcies al wenyan [estil escrit o llengua literària comuna] i al cabal literari comú basat en ell.” (Gran Enciclopèdia Catalana, a la veu “xinès”). La distinció entre “llengua” i “dialecte” i els criteris necessaris per a la diferenciació entre llengües són qüestions que han produït una literatura (socio)lingüística nombrosa, sense que s’hagi pogut arribar a fixar cap teoria absolutament incontestable que resolgui definitivament la discussió. És clar, però, que la lingüística i la filologia hi tenen molt a dir: la constatació que moltes formes lingüístiques de diverses regions són molt pròximes o iguals, o que hi ha una tradició literària comuna entre parlants de regions pròximes que parlen de manera semblant (mai parlen exactament igual!) és un argument a favor de considerar que hi ha “una llengua” compartida entre tots els parlants d’aquestes regions. Però és indispensable que el sentiment dels parlants s’identifiqui amb aquesta unicitat, com passa en el cas del xinès i de l’àrab, perquè realment es pugui parlar d’una sola “llengua” i no de diverses. Alerta, però, amb això que acab de dir! Aquest sentiment no és innat en la població: per naturalesa, ningú coneix com parlen a regions allunyades de la seva ni quina és la tradició escrita que correspon a allò que parla. Un hipotètic parlant qualsevol que no hagi anat mai a escola, no hagi sortit mai del seu poble (o del seu barri) i no hagi sentit mai altres parlants d’altres pobles o barris no sap, no té consciència, que fora del seu reduït entorn parlin més o manco semblant o diferent, o que hi ha (si és el cas) una tradició de posar per escrit de manera més o menys homogènia el seu parlar i el d’altres indrets. És el que passa amb la majoria de parlants occitans, al sud de França, que no han anat mai a escola en occità i només són conscients que el seu “patois” es parla al seu redol geogràfic i social; quan en surten, d’aquest redol, l’escola i els mitjans de comunicació els han ensenyat que han de parlar francès, i quan han d’escriure i han de llegir només ho saben fer en francès, com els ho han ensenyat, també. I per això mai no descobreixen que a altres redols, qualcuns de llunyans i tot, parlen d’una manera molt semblant a la seva, i que segurament s’hi entendrien, amb la gent d’aquest redol, només que uns i altres s’haguessin acostumat a sentir-se; i per això, també, ignoren que existeix una tradició literària occitana, de tot Occitània, dins la qual s’inclou el seu parlar. Si ho sabessin, potser reivindicarien el dret a usar amb més amplitud la seva llengua, cosa que no interessa a la Grande France imposada per la força i per la mentida.
I poc més o manco això és el que ha passat a Espanya amb el català: la majoria de catalunyesos, balears, valencians i aragonesos de la Franja, castellanitzats culturalment, analfabets en la seva pròpia llengua, han cregut durant molt de temps que el parlar característic del seu redol era només “seu”, i que ni tan sols es podia escriure. Només els individus més cultes havien mantengut el coneixement que fora d’aquest redolet es parlava, a altres regions, d’una manera molt semblant a la seva i que tots, els d’aquí i els d’allà, teníem una tradició literària comuna. D’aqueixa ignorància se n’han aprofitat determinats polítics, temerosos que la consciència unitària de la llengua catalana pogués significar també una consciència nacional unitària, la qual pogués posar en perill la sacrosanta i indiscutible unitat espanyola... No havent pogut evitar que el nom original de la llengua subsistís sense vacil·lacions a Catalunya (tot i que hi hagué intents de promoure el tortosí), pressionaren fort perquè es perdés a les Balears, a València i a Aragó. A les Balears no ho han aconseguit del tot (això de les “modalitats” ha estat el seu darrer recurs), però de moment sí que ho han aconseguit a València, amb la imposició del nom de “valencià” com a diferent del català, i a Aragó, on potencien noms locals com “xapurriau” o “fragatí”. Fixau-vos si saben la importància que té impedir el coneixement de part dels parlants de l’existència d’una tradició literària comuna als Països Catalans, que els governants PP de València pretenen que a les “seves” escoles no s’ensenyi que figures com Ramon Llull, Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Mercè Rodoreda o Marià Villangómez, per exemple, també són part del seu patrimoni cultural.
La qüestió, doncs, no és si la unitat lingüística catalana és “científica”, sinó si és assumida pel poble. Saben que la cultura va en contra dels seus interessos i per això fan totes les maniobres possibles perquè el poble es mantengui inculte. Fins ara la cosa els ha funcionat bastant, però quan darrerament han vist que fins i tot el nom de “valencià” no els bastava per mantenir la confusió (perquè l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el seu propi engendrament confusionista, volia declarar que “valencià” i “català” eren sinònims), han armat un escàndol patètic i han amenaçat amb tota classe d’actuacions (l’ajuntament de Ròtova, la Safor, de majoria PP, ha declarat “persona ‘non grata’ a tots aquells que defenguen la unitat Valencià/Català”...). Tant els és, que es digui “valencià” o “català”, en el fons el que volen és que no és digui de cap manera, que desaparegui.
Qualcú ha criticat que ERC reaccionàs tan durament quan el govern espanyol va presentar una versió “valenciana” i una de “catalana” de l’anomenada Constitució Europea, acusant aquest partit d’haver impedit que a València el problema es resolgués per les bones. Doncs no senyor, ERC va fer molt ben fet, perquè va fer que el conflicte es mostràs clarament i tothom quedàs retratat en la seva vertadera posició. El PP ha perdut una eina de confrontació permanent: la confusió. Ara està obligat a mostrar a les clares la seva vertadera intenció: mantenir el poble en la ignorància i decantar el valencià dins un museu de folklore. Contra això no hi ha ciència que valgui, el que val és la cultura i la consciència dels parlants.

Nadal i altres qüestions lingüístiques

28 de desembre de 2004

Fa unes quantes setmanes, una carta d’un lector en aquest diari avisava  d’una nova interferència de la norma lingüística castellana sobre la catalana: l’ús de l’article davant Nadal, “el Nadal”. Quan la vaig llegir em va sorprendre, perquè trobava que aquest ús denunciat no era real, que la gent no deia “el Nadal”, però aquesta mateixa sorpresa va fer que m’hi fixàs una mica, i llavors he descobert el per què de l’avís: la gent no ho diu, però la publicitat i la retolació comercial (la poca que hi ha en català) en van plenes; i també ho he sentit a dir a qualque programa de Catalunya Ràdio, i fins i tot ho llegit al diari. El fet és que, efectivament, en català sempre hem dit senzillament “Nadal”, sense article; ens ho confirma el cançoner popular (“Ara ve Nadal / menjarem torrons / i amb una guitarra / cantarem cançons”; “Santa Catalina, / mare, mare fina, / penjau sa gallina / que Nadal ja ve”; etc. etc.) i la fraseologia (“cada cosa a son temps, i a Nadal neules”, “durar (una cosa) de Nadal a Sant Esteve”, “per Nadal, cada ovella al seu corral”, etc.). Fixau-vos que “ve Nadal” seria en castellà “llega la Navidad”, i que aquesta llengua també usa el plural “Navidades” per referir-se al temps que duren les festes, cosa que en català és impossible: Nadal és principalment el 25 de desembre, però en sentit ample (“per Nadal”) és també tot el període de festes. Només hi ha una possibilitat en català de posar l’article davant “Nadal”: quan volem singularitzar aquest període amb un adjectiu (“el Nadal mallorquí és molt diferent del Nadal cubà”). No és, doncs, admissible aquest ús generalitzat de “el Nadal”, i és una llàstima que fins i tot un llibre ben interessant sortit fa unes poques setmanes sobre les festes nadalenques mallorquines hagi caigut en aquest error: El Nadal a Mallorca (ed. Miquel Font) hauria de ser, naturalment, Nadal a Mallorca, com hem de confiar que serà en qualsevol nova edició que se’n pugui fer.
Per cert, parlant de Nadal, podem veure també uns cartells publicitaris de l’Institut d’Estudis Baleàrics que ens conviden a regalar llibres “per a Nadal i per als Reis”. La intenció deu ser bona (sobretot si regalam llibres bons), però el missatge és desencertat: a part del fet que la incitació a regalar res per Nadal significa la validació d’una molt moderna moda consumista d’origen estranger (si exceptuam les llepolies cagades pel tió el vespre del dia 24), és incorrecte l’ús de “per a” en aquesta expressió temporal, que ha de ser “per”. El missatge de l’IEB hauria de ser, doncs, en bona manera: “Pels Reis, regalau llibres.”
I per cert, també, parlant de l’article, resulta que els cronistes esportius han agafat la mania d’ometre’l davant el nom d’un determinat equip de futbol. “Un pèssim Mallorca fou superat per Osasuna...”, diu el Diari de Balears del dia 20, que alterna (potser per la pressió dels correctors) “Osasuna” i “l’Osasuna” dins el text de la crònica. ¿Per què aquesta omissió o supressió de l’article amb aquest nom? No ho entenc, no té explicació lingüística. Això no ho diu ningú, però qualcú s’ho ha inventat per escrit (també ho fan en castellà) i es va repetint contra el sentiment de la llengua.
Un altre llibre que ha sortit no fa gaire (tot i que duu data de 2003) és De com era infant, del pare Rafel Ginard i Bauçà. Només el nom de l’autor, d’una prosa riquíssima i planera a la vegada, ja és garantia que, llegint-lo, has de passar una estona deliciosa. Aquestes memòries d’infantesa del pare Ginard havien romàs inèdites i ara surten gràcies al pare Josep Estelrich, que les ha transcrites, i al Col·lectiu Teranyines, de Sant Joan, que les ha publicades, amb un pròleg de Pere Rosselló. Sorprèn, obrint el llibre, que a la pàgina de crèdits hi hagi una inscripció tapada que diu “Amb el suport del Consell Insular de Mallorca”. És clar que si la inscripció ha estat tapada és perquè aquest suport, que devia estar promès, finalment no ha arribat. La qüestió és: ¿quin defecte deu tenir un llibre del pare Ginard publicat per una institució cultural de la seva vila natal perquè no pugui obtenir una ajuda del Consell Insular? No vull fer comparacions, però si pens que els tennistes que han guanyat una copa per a Espanya han estat objecte d’un homenatge d’aquesta mateixa institució, pens que la denegació del suport al llibre no pot haver estat per “manca de recursos”...
Pegant a una altra banda, fa un parell de setmanes hem pogut ser testimonis a distància d’un dels episodis judicials més surrealistes de la història espanyola “democràtica”: un al·lot de 14 anys de Lloret de Mar acusat de “terrorista” per haver enviat missatges electrònics a algunes empreses en què els demanava que etiquetassin els productes en català. Segons sembla, l’“amenaça terrorista” d’aquest al·lot venia d’haver dit als seus missatges que “bombardejaria” tals empreses amb molts de missatges, si no li feien cas, i d’haver firmat amb un nom tret de Harry Potter: l’Exèrcit del Fènix. Es veu que la policia i els jutges tenen poques feines (la societat és una bassa d’oli) i no tenen altra manera de passar el temps que encalçar al·lots que demanen una cosa que és ben justa, que tenen totes les nacions del món que són lliures i que hauríem de tenir nosaltres, baldament, lliures, no ho siguem del tot. Per si qualcú encara no ho sap, podeu enviar el vostre suport a l’al·lot de Lloret (que nom Eric) a través de l’adreça d’internet: http://www.suport-fenix.tk/. Ell i la seva família us ho agrairan.

Situacions banals

6 de desembre de 2004

Les situacions o ocasions aparentment més banals poden contribuir a la normalització de la llengua catalana, o 1a la seva marginalització. D'aquestes situacions “banals” en vivim moltíssimes cada dia, de manera quasi rutinària i inadvertida, i per això ens marquen quasi inconscientment la nostra actitud, la nostra consideració de la realitat en què vivim. Per exemple, constantment entram i sortim d'edificis diversos, la majoria dels quals són institucionals o comercials, i per tant oberts al públic. A molts d'aquests edificis hi ha a la porta un retolet que indica a la gent que per a entrar ha d'empènyer o ha d'estirar, o de vegades que ha de tocar el timbre, o que ha d'entrar sense tocar-lo... Si sempre trobàssim, a totes les portes, el rètol escrit en català (empenyeu, estirau, tocau el timbre, entrau sense tocar...) es faria ja tan normal la catalanitat d'aquest context que a ningú ja se li acudiria que pogués ser d'una altra manera, i en el cas de crear-se noves situacions similars (és a dir, altres accessos que s'haguessin de retolar), ja serien sempre així. Evidentment, qui ha de començar per donar exemple en aquesta qüestió són les institucions públiques (ajuntaments, Consells, Govern, delegacions del govern estatal...), les quals a més a més poden fer molt perquè les empreses privades també s'hi afeigeixin; però aquelles no sempre ho fan així, sinó que sovint fan tot el contrari o, simplement, deixen que l'ús d'una o altra llengua depengui de la iniciativa del funcionari encarregat. Un exemple més concret d'aquestes situacions “banals” que són més influents d'allò que pensam en la qüestió de la llengua és el dels caixers automàtics dels aparcaments. Ara no ho record de tots, dels que hi ha a Palma, però sí que record que els que més conec (el de l'aeroport i qualcuns dels més recents de Ciutat) t'ofereixen la possibilitat de llegir les instruccions per a pagar en quatre llengües, una de les quals és la catalana. Qualcú pot pensar que això és bo, que hem aconseguit que se'ns tengui en compte, però la realitat és que el català hi és absolutament superflu, en aquestes màquines. Probablement ni en fan ús la majoria dels més acèrrims defensors de la llengua: perquè la màquina et parli en català primer has de pitjar el botonet de selecció lingüística tres vegades, perquè la catalana és la darrera de les llengües disponibles. La llengua en què la màquina et parla “per defecte” (mai tan ben dit!) és la castellana, i si vols arribar a la “pròpia” del país has de passar per les altres. Evidentment, si ets tot sol i no frisses, potser t'entretens a pitjar el botonet fins que surten les instruccions en català (si se t'acudeix!), però si frisses o si hi ha coa darrere tu ja no t'entretens en aquest joc, sobretot perquè en castellà també ho entens i et resol igualment el problema. ¿De qui depèn que la maquineta et parli d'entrada (“per virtut”) en català? Probablement de qualsevol buròcrata de la institució corresponent o, per ventura, de l'empresa concessionària del funcionament de les màquines. ¿Per què aquesta persona ha decidit que la primera llengua que ha de sortir és la castellana? ¿No incompleix aquesta decisió l'article 15, punt 2, de la Llei de Normalització Lingüística que diu: “A tots els rètols, indicacions i escrits en general, bilingües, la primera versió ha de ser la catalana, com a llengua pròpia de les Illes Balears”? Si d'entrada el caixer et parlàs en català (i en català fossin les instruccions que duu escrites a la carcassa, que tampoc no ho solen ser), haurien de ser els castellanoparlants els qui s'haurien d'entretenir a fer el canvi d'idioma, però com que molts segurament entenen el català, ja no ho farien; potser només els turistes s'hi veurien obligats, i així la nostra llengua acabaria dominant una situació aparantement “banal”, com dic, però freqüent per a una gran part de la població, que s'acostumaria a una cosa tan normal com que la llengua del país sigui la principal en aquestes ocasions. El català passaria de ser superflu, prescindible, com ho és ara en aquest context, a ser el codi principal de comunicació amb els clients, als quals, tanmateix, sempre els quedaria la possibilitat d'accedir al castellà si en tenguessin necessitat. Un petit exemple constant de normalitat lingüística que contribuiria molt més del que ens imaginam a desmuntar el mite que els “pobres” castellanoparlants se sentirien discriminats i desorientats dins una societat catalana normalitzada. Qui en sigui responsable, que en prengui nota. I en qualsevol cas, que assumeixi que la situació actual és discriminatòria per als catalanoparlants i que el català hi és tractat, en aquestes màquines, com la darrera llengua estrangera. Res de nou per a nosaltres, al cap i a la fi.

Modalitat

22 de novembre de 2004

La llengua catalana continua sent notícia quasi cada dia, sigui per una qüestió sigui per una altra; poques vegades, però, per res de positiu, curiosament. A casa nostra, a les Balears, es pot dir que no ha deixat de ser-ho, en negatiu, des del moment mateix que l'actual govern provincià d'estricta obediència madrilenya va prendre possessió, el juliol de l'any passat. Però ara no faré una nova repassada de totes les maniobres contra la llengua catalana registrades a l'haver del govern des de l'inici del període legislatiu, sinó que em limitaré a comentar alguns dels darrers succeïts (o anuncis) referents a la llengua, tant a la província com a l'estat.
Comencem pels més casolans. La directora del pròxim canal audioviosual de propaganda oficial, IB3, diu que la llengua vehicular, usual (no exclusiva, ni tan sols en la programació), del canal serà la catalana, però en les seves modalitats insulars (que ella particularment no practica, és clar). Per assegurar que se'n fa un bon ús, de la llengua versió modalitats, n'ha encarregat un "libre d'estil" al COFUC. ¿I què és el COFUC? ¿Una institució acadèmica? ¿Una associació lingüística i literària experta en aquesta qüestió? ¿Un centre universitari?  No, el COFUC no és més que una institució política, controlada pel govern, teòricament destinada a la promoció social del català. ¿Quins tècnics titulats i reconeguts en aquesta matèria té el COFUC per emprendre per ell mateix la confecció d'aquest llibre d'estil? En el cas que els tengués, ¿pot el COFUC sostreure aquesta funció a la Universitat de les Illes Balears, ignorant les disposicions sobre la qüestió de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei de Normalització Lingüística? ¿Per què IB3, és a dir el govern, intenta evitar la UIB? ¿En té por? Són preguntes que jo no respondré, sinó que deixaré perquè cadascú hi trobi la resposta més encertada, o que les respongui qui en tengui la responsabilitat. A mi allò que em sembla clar és que no hi ha gens d'interès que la Universitat s'hi impliqui, perquè, senzillament, el govern no la controla.
Una de les funcions que el COFUC, precisament, encara no ha deixat de fer és la de subvencionar cursos de català per a estrangers. Bé, no l’ha deixada de fer però n’ha reduït, aquest 2004, el pressupost. Però vegem-ho positivament: com a mínim es fan. Bé, la qüestió és que per a fer-los, el COFUC ha facilitat als professors un material d’ensenyament, i la sorpresa ve quan descobrim que, almanco al nivell llindar 2, aquest material no solament no és fet a les Balears, sinó que ignora absolutament les particularitats lingüístiques de les Illes. El COFUC, organisme del Govern –d’aquest govern tan preocupat per les “modalitats insulars” de la llengua catalana– pretén que els estrangers de casa nostra aprenguin a parlar en el més estricte català central: han d’aprendre a dir “jo sóc”, “tinc”, “penso”, “aneu”, “em mullo”, “un petó”, “calamarsa”... (en lloc de “jo som”, “tenc”, “pens”, “anau”, “em bany”, “una besada”, “calabruix”...). I com a mapa geogràfic de referència per a la llengua catalana han de tenir exclusivament i estrictament la Catalunya de les 4 províncies governades per la Generalitat de dalt... Absolutament penós: els qui diuen defensar tant “les nostres modalitats” són incapaços de proporcionar als alumnes estrangers un material d’aprenentatge on aquestes modalitats hi siguin presents i a més els donen com a referència geogràfica de la llengua catalana un mapa on les Balears no hi són! Vet aquí la demostració de l’interès real que el COFUC del PP té per “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears”!
Per cert, si voleu obtenir via internet el prospecte explicatiu dels cursos que fa el COFUC, us podeu davallar uns documents titulats “Folleto COFUC” i “Folleto llengua”. Talment! Això sí que és autèntica “modalitat”!

Sardenya es desvetla

29 de juliol de 2004

Amb la constitució democràtica aprovada després de la II Guerra Mundial, Sardenya va obtenir dins la República Italiana un Estatut d’Autonomia com a regió especial. Era de qualque manera el reconeixement per l’estat italià que l’illa, de 24.000 km2 i poc més d’un milió d’habitants, tenia una certa especificitat que la feia merèixer aquesta autonomia especial. Al mateix temps, aqueixa mateixa constitució declarava, a l’article 6, que la República protegia amb les normes pertinents les minories lingüístiques, i aquesta era una disposició legal que també afectava l’illa. Perquè, efectivament, Sardenya tenia –i té- l’especificitat de ser una comunitat humana ben diferenciada de la resta d’Itàlia: la llengua històrica pròpia dels sards no és la llengua italiana, sinó la llengua anomenada precisament “sarda”, formada, com el català, de la descomposició del llatí, amb el qual, però, manté una proximitat molt més estreta. I dins les llengües romàniques català i sard comparteixen una característica avui particular d’aquests dos idiomes: l’article original del llatí IPSE, IPSA, actualment es/es, sa/ses en català, i su o is / sos o is, sa/sas en sard (cat. es ca, sa muntanya; sard su o is cane, sa montagna). Però Sardenya és encara més complexa, i a més de la llengua sarda majoritària hi trobam parlars pròxims al cors al nord (a les regions de Sàsser i de la Gal·lura), el parlar català de l’Alguer (al nord-oest) i el parlar genovès de Carloforte (al sud-oest).
Durant prop de cinquanta anys, tanmateix, el reconeixement legal de l’especificitat sarda va ser més teòric que real: a l’Estatut d’Autonomia no es feia cap referència a la llengua (fins i tot anomenada generalment “dialecte” pels sards mateixos) i l’article 6 de la constitució italiana no tenia desplegament normatiu, per la qual cosa era com a inexistent. Fa uns anys, però, gràcies a la pressió popular, la cosa començà a canviar: primer va ser una llei del parlament de Sardenya (1997) que va permetre l’ús del sard i de les altres modalitats lingüístiques minoritàries a les institucions oficials –sense mai desplaçar l’italià, però; llavor va ser una llei italiana (1999) que reconeixia els drets de totes les llengües de les anomenades “minories” a ser usades institucionalment i a ser ensenyades a escola. Varen ser unes fites importantíssimes: si el sard es podia usar oficialment i ser ensenyat, s’havia de menester una modalitat que fes les funcions de l’estàndard, en la qual es poguessin reconèixer tots els parlants, i així el govern regional encarregà a una comissió de lingüistes que proposassin una Limba Sarda Unificada, que el 2001 va ser aprovada i publicada. Feta aquesta passa (tot i que encara hi ha resistència per part d’alguns sectors a acceptar aquesta LSU), era important demostrar que servia per a allò per a què havia estat feta, i així sorgiren iniciatives com l’Ufitziu de sa Limba Sarda, que el govern provincial de Nuoro va posar en marxa el 2002 per a impulsar la difusió social de la llengua dins el seu territori d’administració, i que recentment ha estat copiat per la província d’Oristany. L’ULS, l’ànima del qual és un lluitador històric per la llengua, Diegu Corraine, ha estat molt ben rebut per la població, que el veu com una eina eficaç de recuperació de la seva dignitat lingüística: Inoghe faeddamus in sardu (‘Aquí parlam en sard’) és un lema que s’ha escampat per les botigues i locals públics de Nuoro, un gest que pareixia impossible fa només 10 o 15 anys.
També a l’Alguer hi ha arribat aquesta onada a favor del recobrament de la llengua pròpia: als cursos i actes culturals diversos oferits als adults per algunes institucions privades (Obra Cultural de l’Alguer, Escola de Alguerés ‘Pasqual Scanu’), s’hi ha d’afegir a partir del curs que ve la primera escola algueresa en català: la Costura, impulsada pel Centre de Recursos ‘Maria Montessori’ (delegació d’Òmnium Cultural) i en part subvencionada per la Generalitat de Catalunya.
Finalment, doncs, al cap de cinquanta anys de democràcia formal italiana i de teòrica protecció de les comunitats lingüístiques diferenciades, els sards (amb els algueresos inclosos) s’han començat a moure per a no perdre el seu tret distintiu més important: la llengua. Dins l’Europa unida és essencial que cada poble conservi la pròpia personalitat i sigui reconegut com a allò que és; sinó, serà una simple dada estatística .