Honor i Gratitud a Joan Veny i Antoni Bonner

30 d’octubre de 2002

Fa uns anys el Consell de Mallorca va decidir instituir el 12 de setembre com a festa de la “Diada de Mallorca”, en commemoració del jurament per part del nostre Jaume II de la “Carta de Franquesa”, agafat com a símbol de l’inici de la sobirania mallorquina. A més d’organitzar diverses manifestacions lúdiques i culturals en aquesta jornada i en les precedents immediates, el Consell va triar aquesta data per atorgar uns reconeixements institucionals a personalitats mallorquines que, al seu parer, en siguin mereixedores.

L’any 2001 les dues personalitats triades per a ser honorades amb aquest reconeixement varen ser el Sr. Joan Veny Clar, de Campos, dialectòleg, catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i el Sr. Anthony Bonner, de Nova York, resident a Mallorca des de 1954, naturalista (fundador del Grup d’Ornitologia Balear), músic, medievalista i, sobretot, lul·lista de prestigi reconegut internacionalment. L’acte públic del reconeixement s’havia de fer el 12 de setembre de de 2001, però totes les celebracions varen ser suspeses perquè la presidència del Consell considerà que no era adequat fer-les a causa de l’atemptat contra les torres bessones de Nova York, de manera que es deixà per a l’any següent, el 2002. I així va ser que, efectivament, el 12 de setembre de 2002, davant un públic nombrós aplegat al pati de la Misericòrdia de Palma, la Presidenta de Mallorca, Maria Antònia Munar, va lliurar la Medalla d’Honor i Gratitud de l’illa de Mallorca a cada un dels dos homenatjats, en un acte en què també varen ser reconeguts els mèrits d’altres dues persones, corresponents a l’any corrent: l’esportista palmesà dedicat a la pesca submarina, Josep Amengual i Domingo, i “Madò Buades”, pagesa de la Pobla i cantadora de cançons populars del camp.

Els acords del Consell Insular de Mallorca per a l’atorgament de les medalles als srs. Joan Veny i Anthony Bonner s’hi refereixen, respectivament i literalment, en els termes següents:

“Atorgar la Medalla d’Honor i Gratitud de l’illa de Mallorca, en la categoria d’Or, al Sr. Joan Veny i Clar, en reconeixement al seu treball constant i incansable en l’estudi de la llengua catalana i de les seves varietats dialectals; un treball marcat especialment per l’estudi i la defensa de les particularitats pròpies dels parlars de Mallorca, convertint-se així en el millor ambaixador lingüístic dels mallorquins i de les mallorquines a l’actualitat, i en un dels grans estudiosos de la història de la dialectologia catalana que més ha sabut palesar la riquesa que suposa la diversitat dins la unitat de la llengua”

i

“Atorgar la Medalla d’Honor i Gratitud de l’illa de Mallorca, en la categoria d’Or, al Sr. Anthony Bonner, en senyal d’agraïment de la societat mallorquina a la seva esforçada trajectòria en el món cultural i mediambiental, sempre sabent canalitzar la tasca diària individual i l’interès públic de la seva obra envers l’illa de Mallorca passant a ser un referent imprescindible en el camp del Lul·lisme i l’ecologia.”

En nom de tots els homenatjats, els de 2001 i els de 2002, el Sr. Joan Veny va fer un petit discurs d’agraïment al Consell pel reconeixement de què havien estat objecte. De tal discurs crec que val la pena remarcar les paraules següents:

“davant de les estadístiques que auguren un futur agònic per al català de Mallorca, hem de fer vots perquè institucions i ciutadans treballem tots per la defensa i difusió de la llengua pròpia, columna vertebral de la nostra identitat com a poble; que el seu major coneixement vagi a la par amb la seva implantació en el teixit social de les Illes.

… a tots quatre guardonats ens uneix un denominador comú, l’amor al nostre país, a la nostra cultura, a la nostra llengua.”

Ens sembla plenament satisfactori que qualcú, en aquest cas una institució oficial de govern, hagi volgut reconèixer els mèrits de dues persones dedicades a la cultura en el sentit més restringit, a la cultura de la recerca, i no precisament de la recerca del profit material, sinó dels valors intel·lectuals i dels senyals identitaris d’un poble. També ens sembla, però, que en el cas del raonament dels mèrits de Joan Veny hi sobrava la referència, ridículament repetitiva en les manifestacions dels polítics mallorquins, a “la defensa de les particularitats pròpies dels parlars de Mallorca”. En Joan Veny, d’una sensatesa extraordinària i un sentit comú ben assentat, no defensa especialment “les particularitats pròpies dels parlars de Mallorca”: defensa totes les particularitats de tots els parlars catalans i sobretot defensa la llengua catalana en conjunt com a particularitat de tot un poble en perill d’extinció.

Bé, a pesar d’aquest petit retret, i de la meva disconformitat amb l’absurd lingüístic que representa l’expressió “el millor ambaixador lingüístic dels mallorquins i de les mallorquines”, que ara també s’ha posat tan demagògicament de moda, crec que hem de manifestar l’entusiame de tota la comunitat científica i cívica catalana per l’honor que el Consell de Mallorca ha fet a aquestes dues personalitats.

Lexicografia aplicada

13 de març de 2002

Quan el 1979 la revista de llengua i literatura Els Marges publicà l'article de Joan Argenté i altres, Una nació sense estat, un poble sense llengua?, hi va haver tota una sotragada dins el món cultural català, i fins i tot dins bona part de la societat civil del nostre país, aquella part conscientment preocupada pel destí de la seva llengua.

Denou anys més tard, Els Marges va tornar commoure aqueix món i aqueixa part de la societat amb un extens article dedicat a fer una anàlisi del diccionari publicat per l'Institut d'Estudis Catalans el 1995. L'article, aparegut al número 60 de la revista, es titulava El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica, i era signat per Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll.

Quan l'any 1995 es va publicar el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans els usuaris normals de la llengua el vàrem acollir amb una certa satisfacció: després de massa anys de tenir el diccionari de Fabra com a referència obligada (si bé no era "el" diccionari de l'Institut en feia el paper, perquè Fabra, al cap i a la fi, havia estat el membre més destacat de la Secció Filològica), referència que havia quedat antiquada feia temps, ara, finalment, podríem atenir-nos de veritat a allò que digués l'Institut (no una sola persona) i estaríem ben segurs que seguiríem el camí més correcte. El diccionari de l'Enciclopèdia Catalana havia jugat un poc aquest paper els darrers anys anteriors, però, tanmateix, no era tampoc el diccionari de l'Autoritat, per molt que estigués ben fet i hagués estat, fins i tot, "recomanat" per l'Institut. La qüestió és, doncs, que el nou Diccionari va ser acollit, com dic, amb satisfacció i amb expectació, per veure quines eren les millores que comportava i si realment els redactors havien fet cas d'una de les reivindicacions més antigues i repetides: que s'hi incorporassin tantes i tantes de paraules i expressions que eren pròpies de parlars altres que el central (i de vegades també d'aquest) i no es trobaven al Fabra, o que se'n suprimissin les etiquetes de "dialectal", "regional" o "arcaic" que en alguns casos en el Fabra qualificaven determinats mots. I realment es pot dir que, en aquest aspecte, el Diccionari no va defraudar els qui hi confiaven i va suposar un avanç.

Però un diccionari és molt més que una llista de paraules, per molt encertada que sigui la tria. Un diccionari és una eina al servei del consultant, que pot ser molt divers, i com a eina ha de tenir una sèrie de qualitats (maneig fàcil, claredat en les definicions, orde, coherència…) que el facin atractiu i segur. I aquí és on la cosa ja no pareixia tan idíl·lica a primera vista (perquè a primera vista ja s'hi veuen rareses com la coexistència de brouós -osa 'que conté brou' i brovós -osa 'caldós') i demanava una anàlisi en profunditat.

I en aquesta tasca s'engrescaren Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll, tots quatre bon coneixedors de la llengua i bon coneixedors, també, de la tècnica lexicogràfica. I remirant el Diccionari de cap a peus i fil per randa en feren una radiografia completa que mostrava que al costat d'unes virtuts innegables tenia també unes imperfeccions més o menys greus, però en qualque cas fins i tot escandaloses. Aquesta radiografia, publicada a Els Marges, com ho he indicat abans, és una vertadera lliçó de lexicografia, metòdica, exemplarment ordenada, amb una redacció clara i impecable que duu a unes conclusions netes en què, a més de fer-s'hi un resum de totes les pàgines anteriors, s'hi fan algunes valoracions molt ben raonades i dignes de ser tengudes en compte.

Sí, dignes de ser tengudes en compte, però realment no tengudes en compte pel seu principal destinatari, l'Institut, que va adoptar una postura de tancament enfront de la crítica, una postura a parer de molts equivocada i negativa. En qualsevol disciplina científica les crítiques a una realització concreta serveixen perquè aquesta es perfeccioni, sobretot si són crítiques fetes amb bona voluntat i amb desig de millorar el producte, que al capdavall ha de ser d'utilitat general. Però no va ser aquesta l'actitud de l'Institut, i concretament de la Secció Filològica, posada a la defensiva i incapaç de reaccionar positivament. Només una persona de la Secció va voler sortir al pas de la crítica, no per acceptar-ne allò que pogués tenir de bo, sinó per contradir-la. Va ser Aina Moll, que va publicar una sèrie d'articles a la Revista de Catalunya defensant l'obra feta, els quals donaren novament oportunitat als quatre analistes per afegir –damunt les pàgines d'aquesta mateixa revista– tota una sèrie de puntualitzacions i consideracions que remarcaven encara més la susceptibilitat de millora del Diccionari.

Ha passat ja un temps des que es publicaren l'article d'Els Marges i els de la Revista de Catalunya. Esteve, Ferrer, Marquet i Moll varen creure que era d'interès publicar junts, en un volum, tots els seus escrits d'anàlisi lexicogràfica del Diccionari de l'Institut, i així els han reunits a les pàgines següents. És una possibilitat d'arribar a un públic més ample (les revistes culturals tenen una difusió restringida) i per tant de popularitzar el debat iniciat. Ningú hi ha de veure una mala intenció de continuar amb uns atacs a la nostra màxima institució normativa, com no hi és tampoc aquesta mala intenció en qui firma aquest humil pròleg. L'única intenció de tots és que aquells que hi estiguin interessats –i pens que el primer interessat hauria de ser l'Institut d'Estudis Catalans– puguin valorar més ben informats la validesa i la utilitat del Diccionari de la llengua catalana i coneguin, a la vegada, la tècnica lexicogràfica. Per a bé de la comunitat lingüística catalana i del camí emprès (o no?) cap a la normalització, cal ser conscients de les errades o dels defectes que afecten aquelles obres més emblemàtiques i més transcendents, o almenys de les opinions dels qui demostren que hi entenen. Acceptar que no es té la veritat absoluta i immutable no és cap claudicació humiliant; al contrari, recollir les aportacions d'altri pot ajudar a aconseguir un producte de qualitat. Amb aquest objectiu varen fer Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll el seu extraordinari treball. Amb aquest objectiu l'hauria d'acollir la Secció Filològica de l'Institut. La lliçó de lexicografia es convertiria així en una lliçó de civisme. Encastellar-se és inútil, rectificar és de savis…

Colomina i Castanyer, Jordi: Els valencians i la llengua normativa. Alacant, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert", 1995.

3 de novembre de 1997

Ara que som a una època en què la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans s'ha posat –a la fi!– a cercar solucions per als nombrosos punts de la gramàtica que estaven sense resoldre, o mal resolts, després d'haver confeccionat el Diccionari, ha estat ben oportuna l'aparició d'una obra que aporta al debat de la normativa un punt de vista i de reflexió valencià. Jordi Colomina i Castanyer, en efecte, recull a Els valencians i la llengua normativa nou treballs recents –ja publicats a revistes o miscel.lànies, o en curs de publicació– en què tracta qüestions problemàtiques de la norma oral o escrita vigent, l'aportació d'algunes obres lexicogràfiques fetes al País Valencià aquests dos segles darrers, i la contribució de tres escriptors valencians contemporanis a la formació de la llengua normativa general.

El conjunt del llibre té un interès desigual: mentre els tres primers treballs contenen propostes de l'autor en relació a la norma, oral o escrita, els altres sis són estudis aprofundits d'unes obres i d'uns autors –entre els quals hi ha Enric Valor i Joan Fuster–, amb una valoració del que han representat dins la història de la llengua i de la seva aportació a la formació d'una normativa catalana des de la particularitat valenciana.

Com a característiques comunes a tots els treballs, hem de destacar l'extraordinari aparat de dades documentals que mostren que darrere tota l'exposició hi ha una investigació profunda i seriosa. A vegades, però, hi ha un enfarfegament d'aquestes dades i el lector s'arriba a cansar de llegir llistes llarguíssimes de paraules i citacions. L'exemple més extremat n'és, segurament, el treball número 6: 26 pàgines quasi exclusivament ocupades per llistes diverses.

Els tres estudis inicials, són, segurament, els que més poden provocar polèmica, per les propostes un xic agosarades que l'autor fa de cara a la consolidació de l'estàndard oral català, en versió valenciana, i de cara a la normativa morfològico-ortogràfica. Cal reconèixer, amb tot, que Jordi Colomina ofereix en general un raonament tan ben tramat –i, com he dit, tan ben documentat– que és difícilment discutible, per la qual cosa farien bé els "normativitzadors" de l'I.E.C. de fer-li un poc de cas i esmenar, d'acord amb les seves indicacions, la grafia de mots amb aa postòniques internes que haurien de ser ee: bàlsem, estòmec, pèleg, nàufreg, àpet, bàrber, sàndel, màsquera, etc.; o anul.lar l'absurda distinció, gens fonamentada en la història de la llengua, entre orgue (la forma tradicional normal) i òrgan (castellanisme camuflat modern); o, també, regularitzar, conforme als processos derivatius magistralment exposats al treball número 3, la grafia de totes les formacions que s'hi tracten, simbolitzades per l'expressió flamerades llarguerudes.

En una de les propostes que fa, però, crec que Jordi Colomina hauria pogut ser més agosarat i exposar la vertadera solució al problema: en la de l'accentuació "a la valenciana". Colomina no veu "motius per a mantenir grafies dialectals" com les de café, aprén o anglés, usuals en molts d'escriptors valencians i recollides pels més importants gramàtics del País, sinó que és partidari que s'adopti com a única accentuació per a tothom la proposada per Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, segons la qual aquells mots s'escriuen cafè, aprèn i anglès. El principi és realment encertat: és millor una sola grafia per a una mateixa paraula que no dues; el que no és encertat, però, em sembla, és la solució. Perquè les grafies dialectals, en aquest cas, no són solament les valencianes, sinó també –sobretot– les de l'I.E.C. L'establiment d'accent "agut" i accent "greu" respon a la voluntat de distingir gràficament les vocals obertes de les tancades, però això segons la pronúncia del català central! El sistema no serveix ni per al balear, majoritàriament, ni per al rossellonès ni per al català occidental ni per a l'alguerès. Va ser una norma mal pensada que ha provocat moltíssims de maldecaps als estudiants de llengua catalana i, tanmateix, no ha ajudat gaire a allò a què havia d'ajudar: a  saber si s'havia de llegir les vocals e i o  amb timbre obert o tancat; cadascú llegeix a la seva manera, que pot coincidir o no –ja veim que per a la majoria no coincideix– amb el que suposadament indica l'accent. Jordi Colomina, doncs, podria haver estat més agosarat –ja que es volia referir a aquesta qüestió– i plantejar la vertadera manera de suprimir aquestes grafies dialectals: establir un sol tipus d'accent, greu o agut –és igual–, i marcar només la tonicitat de la síl.laba. El lector catalanoparlant ja sabria bé com hauria de pronunciar, i el no catalanoparlant ho hauria d'aprendre escoltant els nadius, com ho fan ja ara tots els qui no åestan a les comarques centrals –i encara, en aquestes, segons a on– o com ho feim nosaltres quan aprenem francès, anglès, alemany...

És curiós, d'altra banda, que Colomina sigui en aquest punt partidari de la unificació gràfica, però que, en el cas de l'increment incoatiu -eix propugni –i practiqui– escriure amb -isc (servisc, servisca...) unes formes i amb -eix (serveixes, serveix...) unes altres, sense fer-ne cap justificació teòrica (p. 24); o que usi per norma coneiximent, variant no acceptada pel DIEC.

Són detalls, aquests, estranys, però no impedeixen que el conjunt de l'obra presenti, com he dit al començament, una solidesa i una seriositat extraordinàries, i mostri com la contribució valenciana a la conformació de la llengua catalana comuna ha estat, i és, importantíssima.

Només una petita observació hi vull fer, per acabar. A la pàgina 118, parlant del mot enclotxa, hi associa un alguerès escloja 'clovella', que el DCVB recull del mapa 496 de l'ALC de Griera. Es tracta d'una paraula inexistent, fruit d'una de les moltes equivocacions tipogràfiques d'aquest atles. En realitat és escorja, pronunciada [as’kɔlʒa], del logudorès iscorza, veu en darrer terme germana de la nostra escorça o escorxa. Cap relació, doncs, amb enclotxa. El mapa 735 de l'ALC –obra que cal consultar amb peus de plom– duu la transcripció bona del mot alguerès.

Els meus 25 anys dels CIEMEN

1 d'abril de 2001

Vaig conèixer el CIEMEN tot just acabat de fundar, el mateix any 1976, en què record que a començament d’estiu, quan encara era per la Universitat de Barcelona, on havia acabat la llicenciatura en Filologia Catalana, vaig veure un cartell que anunciava un seminari internacional a Sant Miquel de Cuixà, a finals d’agost, sobre “Dret i minories nacionals” i “Relacions lingüístiques occitano-catalanes”. Els temes em varen encantar, perquè precisament a la Universitat havia conegut que hi havia altres minories lingüístiques i nacionals, a part de la nostra (ara no en deim “minoria lingüística”, sinó “llengua minoritzada”, però aleshores encara s’usava aqueixa terminologia), i aquest seminari era una oportunitat esplèndida per conèixer-ne algunes més d’a prop i saber en quina situació es trobaven. Sobretot m’interessava l’occitana, amb la qual els catalans havíem tengut històricament tantes de relacions. Així que, valorant que els darrers anys d’estudi a la vegada havia fet una feina que em permetia tenir una reserva monetària pròpia, vaig decidir participar-hi, i talment ho vaig fer.

L’experiència va ser extraordinària, me’n record bé. A més de descobrir l’encant encisador de Cuixà i el Canigó, vaig poder tocar de dins la realitat nord-catalana, vaig conèixer també la Universitat Catalana d’Estiu, que al mateix temps es celebrava a Prada, i –sobretot– vaig adonar-me que el CIEMEN era un magnífic lloc per conèixer persones catalanes i d’altres indrets d’Europa que participaven de les mateixes inquietuds que jo. Hi vaig fer contacte i amistat, tot d’una, amb qui aleshores eren els fonaments del CIEMEN, Aureli Argemí, Teresa Carreras i Enric Gomis, i amb participants catalans i d’altres països. I em va agradar tant l’experiència que hi vaig tornar, al seminari, els 3 anys següents, i així encara vaig poder conèixer més persones, amb algunes de les quals he mantengut un contacte més o manco constant (Clódio González i Mª Pilar Garcia Negro, de Galícia; Antonio Cossu i la seva família, Diegu Corraine, de Sardenya) i a altres els he retrobats després d’un període sense relació (Ghjacumu Thiers, de Còrsega). A molts, a més a més, els vaig aprofitar per entrevistar-los i publicar-los a “Mallorca Socialista”, a “Uc” (d’Eivissa) o a “Lluc”, així que en aquests darrers anys de la dècada dels setanta podeu trobar en aquestes revistes converses amb personalitats polítiques o culturals de Bretanya, d’Euskal Herria, de Galícia, d’Occitània, del Friül, de Còrsega, de Sardenya...; i amb altres com Sergio Salvi, que sense ser natural de cap d’aquestes nacions hi va dedicar la seva atenció i va denunciar la situació d’opressió en què es trobaven.

Però la meva relació amb el CIEMEN no va ser purament passiva, sinó que, entusiasmat pels objectius de l’entitat, els anys 1979 i 1980 vaig organitzar amb el seu nom a Mallorca, juntament amb els amics Antoni Artigues i Josep Martínez (q.e.p.d.), unes mostres de música mediterrània (en què hi participaren músics dels diversos Països Catalans, de Còrsega, de Sardenya, de Tunis, dels albanesos d’Itàlia), de cultura popular mallorquina, i uns debats sobre els drets de nacions sotmeses com la nostra. Per diverses circumstàncies, aquestes activitats, fetes amb el suport de la Caixa d’Estalvis de Balears “Sa Nostra” i de l’Ajuntament de Palma, no continuaren els anys vinents, però sí que foren el precedent del festival de “Cançons de la Mediterrània” que des dels primers anys vuitanta (no record exactament quin) organitza cada estiu l’Ajuntament de Palma. Tenim, doncs, al CIEMEN la satisfacció de veure que una iniciativa nostra va tenir prou interès com perquè una institució important n’asseguràs la continuïtat, encara que mai no ho hagi dit explícitament.

Bé, després d’aquests anys inicials he de reconèixer que la meva participació al CIEMEN va perdre intensitat, no per desinterès, sinó perquè vaig decidir dedicar-me més seriosament i profundament a la meva carrera i als meus estudis. Però no me n’he desvinculat mai i he seguit amb inquietud tot el seu procés i totes les seves iniciatives, a les quals he participat adesiara, quan he pogut des de la meva residència a Mallorca.

Crec que el CIEMEN amb aquests 25 anys ha jugat un paper importantíssim, la manca del qual segurament notaríem si no hi hagués estat. El CIEMEN ha aconseguit, amb les seves activitats i les seves publicacions, sensibilitzar molta de gent sobre el problema de la marginalització de molts de pobles i cultures del món, ha aconseguit fer veure que el nostre problema com a nació prohibida (amb l’encertada expressió de Sergio Salvi) no és únic ni fruit d’una desgraciada història particular, sinó que és el resultat d’una pugna universal per fer prevaler els interessos dels més forts fins i tot a costa de la simple existència dels més dèbils o més petits. Amb el CIEMEN molta de gent ha pogut constatar que l’imperialisme és una constant mundial, i que és important que tots els qui en som víctimes ens apleguem per fer un front comú de defensa, perquè no podem esperar que siguin els altres els qui es preocupin de nosaltres. Empreses com la CONSEU o la “Declaració Universal dels Drets Lingüístics” són, en aquest sentit, iniciatives fonamentals que hem d’agrair a l’acció del CIEMEN.

Quan hom fa anys normalment se li desitja que en pugui fer molts més. Jo en aquest cas, però, voldria que el CIEMEN no en fes gaire més, sinó que ben aviat cessàs en la seva activitat. Enteneu bé, però, el sentit del meu desig: hauria de voler dir que tots els problemes que el CIEMEN denuncia i per resoldre els quals lluita ja han deixat d’existir com a tals, perquè, precisament, ja han estat resolts. Som, però, escèptic i crec que, de la manera com van les coses, podem tenir CIEMEN per a tot el segle XXI, com a mínim. Que així no sia.

Catalina Martínez i Taberner: La llengua catalana a Mallorca al segle XVIII i primer terç del XIX. Universitat de les Illes Balears – Departament de Filologia Catalana i Lingüística General / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Publicat a "Estudis Romànics" XXIV (2002), 272-274

El coneixement del passat és una condició essencial per explicar-nos el present i planificar el futur, i això més encara quan tant passat com present com futur estan condicionats per unes circumstàncies de les quals els que en són víctimes no en són (gairebé gens) responsables. Per això, tot estudi del passat que ens faciliti un coneixement al màxim d’acostat al que era la realitat del seu moment ens és una eina valuosíssima per fer més ajustat el nostre balanç històric. Desfer mites i comprovar els fets és la més interessant aportació que puguem fer a la determinació de la nostra essència.

En la història de la llengua catalana hi ha encara molts de buits, i precisament on n’hi ha més (o n’hi havia més fins fa poc) és en l’època de l’anomenada “Decadència”, aquests segles en què s’ha dit i repetit, sense, però, acabar-ho de demostrar, que la nostra llengua va caure quasi en el desús i la producció literària va quasi desaparèixer. Evidentment, no em posaré a discutir ara si és així exactament o no, però sí que remarcaré la importància que té que es facin estudis monogràfics, centrats en una època i en una regió, que corroborin o desmenteixin allò que hem sentit o llegit repetidament.

Concretant el nostre interès pel segle XVIII i el XIX, els manuals d’història, política i lingüística, ens repeteixen fins a la pesadura que l’anomenada Guerra de Successió tengué com a principals conseqüències la pèrdua de les nostres institucions polítiques, el nostre sistema de Govern, i la prohibició de l’ús institucional del català, substituït pel castellà. Pareix, dit així, que el català va deixar immediatament després de la guerra de ser usat amb normalitat, com ho havia estat fins aleshores, i el castellà tot d’una li va prendre el lloc. Doncs el fet és que si gratam una mica, com ho ha fet Catalina Martínez, ens adonam que a la realitat la cosa no va ser tan simple i que el canvi evidentment volgut per les autoritats borbòniques es va torbar més de 100 anys a ser plenament efectiu. El propòsit de l’autora d’aquest voluminós treball és mostrar fins a quin punt les disposicions conseqüents al Decret de Nova Planta de Mallorca i d’Eivissa[1], del 28 de novembre de 1715, significaren un abandó real i immediat a l’illa de la llengua catalana en determinats usos formals escrits; i fins a quin punt, mentre es va mantenir usada la nostra llengua, aquesta va rompre amb la seva pròpia tradició ortogràfica i gramatical, condicionada per la nova llengua imposada. Per a la investigadora un i altre fet van a priori junts, són com les dues cares de la mateixa moneda: presuposa que la llengua catalana desapareixerà de l’ús escrit en la mateixa mesura que se’n perdran els referents formals tradicionals. Dit amb les seves paraules:

“Una de les fites bàsiques de la investigació és esbrinar quan es trenca definitivament la tradició de l’escriptura en llengua catalana, és a dir, quan s’imposa l’ús de la llengua castellana escrita perquè el catalanoparlant ja ha perdut tots els referents de l’escriptura en la seva pròpia llengua.” (p. 18)

El camp d’estudi de la investigació s’organitza en tres grans apartats:

1. l’ensenyament (anàlisi de l’organització de l’ensenyament a l’Antic Règim i a l’estat liberal, des de les primeres lletres fins a la Universitat), per comprovar l’efectivitat de les lleis dictades contra la llengua catalana;
2. els àmbits d’ús de la llengua: públic (el notariat, l’administració municipal, l’Audiència) i privat (administració privada, comptabilitat i correspondència comercial, documentació interna de convents);
3. l’anàlisi lingüística de texts diversos públics i privats (testaments, contractes d’arrendament agrari, factures i albarans).

L’objectiu final ha de ser respondre les qüestions següents:

“Si l’escola ja no compleix la seva funció i alfabetitza en una llengua que no és la parlada pel poble, com es pot mantenir l’escriptura? Quins referents tenien en Cervera, n’Amengual[2], etc.? Fins quan es va transmetre la llengua catalana escrita? En quins àmbits d’ús es va mantenir per més temps? Quins grups socials restaren més fidels o foren alfabetitzats més tard en llengua castellana?” (p. 21)

Amb aquesta planificació i aquesta finalitat, doncs, Catalina Martínez duu envant el seu treball, metòdicament impecable.

Fa un repàs primer al sistema escolar de Mallorca durant el segle XVIII i el primer terç del XIX, fent notar que el català s’hi manté fins a la primera dècada del XIX, i que n’és expulsat al mateix temps que el llatí deixa de ser ensenyat a les primeres edats. Quan el llatí passa a ser una llengua culta, però morta, a escola, apresa a una edat avançada, el castellà ocupa el lloc de la llengua vulgar útil, i el català es manté ja només en l’ús oral. Això passa en la segona i tercera dècada del segle XIX, en l’època de l’estat liberal.

Després examina l’ús de la llengua en els àmbits públic i privat, amb documents pertanyents a les activitats abans indicades. Hi fa veure com en l’àmbit públic la fita clarament decisiva és la Real Cédula de 1768, amb què Carles III obliga a redactar en castellà tota la documentació oficial que ja no ho era abans. Només se n’escapen els testaments, que continuen sent redactats en català fins quasi a mitjan segle XIX, probablement perquè són la plasmació d’una voluntat expressada naturalment en aquesta llengua. I hi fa veure també que en els escrits de caràcter privat la llengua catalana aguanta en general tant com als testaments, fora de la correspondència de la noblesa, quasi ja exclusivament en castellà a finals del XVIII.

Finalment analitza la llengua de la documentació estudiada, anàlisi de la qual conclou que el codi ortogràfic tradicional va perviure fins al primer terç del segle XIX amb poques interferències amb el codi ortogràfic castellà, i que aquesta llengua escrita va mantenir un grau de formalitat i puresa acordat també amb el model tradicional, només alterat per alguns escrivans amb poca formació que deixen emergir formes del parlar col·loquial (sobretot l’article derivat d’IPSE) o que introdueixen castellanismes en excés.Quan la consciència d’aquesta tradició es perd, principalment perquè l’escola ja no la transmet, és quan la castellanització total s’accelera i culmina.

En conclusió, hem de dir que l’estudi de Catalina Martínez puntualitza amb dades empíriques el tòpic de la castellanització sobtada de l’escriptura pública i privada als països catalans sota domini espanyol en el segle XVIII, almanco en el cas de Mallorca. Si bé és ver que l’Audiència sorgida del Decret de Nova Planta començà a actuar en llengua castellana, aquesta tot al llarg del segle va continuar sent estranya a la majoria d’usos públics i privats, i només a finals del segle va començar a cedir en l’àmbit públic. Paradoxalment, va ser quan la Renaixença literària mostrava les seves primeres manifestacions, a mitjan segle XIX, que el català va desaparèixer quasi absolutament dels darrers reductes en què s’havia mantengut usual: l’escola, primerament, i la documentació privada i els testaments, després.

El treball de Catalina Martínez és, per tant, ben interessant i representa una aportació important a la nostra no del tot feliç història. Qualque retret, però, hi podem fer, baldament no sigui substancial. Un, és que l’abundància de documents transcrits al detall i de dades extretes fa que una part del llibre sigui un poc feixuga per al lector, que segurament opta majoritàriament per passar pàgines i anar directament a la interpretació de les dades i a les conclusions. És clar que tota aquesta documentació i aquestes dades no hi podien faltar a una tesi doctoral, però potser s’haurien pogut condensar i parcialment suprimir en la publicació, que hauria estat així més atractiva de llegir. L’altre retret és que en l’anàlisi dels texts hauria pogut contrastar les dades que en treu amb dades d’altres anàlisis semblants fetes per altres investigadors, de manera que hauríem vist més clar les coincidències i discrepàncies entre els usos mallorquins i els d’altres bandes, o hauríem pogut constatar l’originalitat de deteminades formes, o, més concretament, hauríem pogut saber si els castellanismes que hi apareixen ja es troben en documents anteriors –i per tant ja obeeixen en certa manera a un hàbit més o menys antic– o són recollits per primera vegada. Tot això contribuiria més precisament al coneixement conjunt de la conformació històrica de la llengua, literària i no literària.

Bé, acceptem però que aquests retrets són menors confrontats amb l’envergadura i la importància de l’aportació de la professora Catalina Martínez Taberner.

---

[1] Recordem que Menorca no va ser afectada pel Decret en el moment de la promulgació, perquè estava en poder d’Anglaterra, que la va mantenir fins a principis del XIX, amb curtes interrupcions que ara no fan al cas.

[2] El primer, autor d’una ortografia mallorquina l’any 1812; el segon, d’una gramàtica mallorquina l’any 1835 (i d’un diccionari més endavant).

Ramon Sistac: El català d'Àneu. Reflexions a l'entorn dels dialectes contemporanis. Esterri d'Àneu: Consell Cultural de les Valls d'Àneu, 1998.

13 d'octubre de 1998

Vet ací un "petit quadern del Consell", com és etiquetada la col·lecció que aquesta obra inaugura, on es combina de manera hàbil i amena l'escrit de divulgació general lingüística amb la reflexió i la descripció.

El professor Ramon Sistac adverteix a la "Nota introductòria" que no és un llibre fet per als dialectòlegs, si bé ha intentat que aquests també "puguen sucar-hi pa". És, doncs, un llibre dedicat sobretot al públic general aneuenc, pallarès i –en darrer terme– català.

En el seu objectiu de divulgar el fet lingüístic en la seva diversitat, mostrant-ne la riquesa i el valor que tal diversitat implica, l'autor comença (La torre de Babel) fent una exposició dels coneixement que es tenen sobre els orígens del llenguatge i l'amplitud de les varietats de llengua, agrupades en "famílies", fins a la concreció en les llengües romàniques, de les quals fa un mapa que hauríem de considerar mig polític mig lingüístic, puix que hi individualitza tant llengües romàniques políticament acceptades com a tals (castellà, català, italià, francès, romanès) com d'altres políticament no reconegudes com a unitàries (gallec i portuguès; retoromànic, incloent el friülès) o d'altres només existents per a la lingüística (occità, francoprovençal, sard), o –encara– d'altres només catalogades per alguns lingüistes (asturià i aragonès).

Acostant-se més al que llavors serà el seu centre d'atenció descriptiva, Sistac fa una exposició en el segon capítol (El pa que s'hi dóna) del conjunt català, amb la seva variació interna, i de les seves semblances i els seus constrasts amb els conjunts dialectals veïns: l'aragonès, el castellà i l'occità. Dins aquest entreteixit de parlars diversos hi situa el pallarès, formant part de la cruïlla lingüística pirinenca que, adverteix, avui dia està en procés de simplificació greu, per la progressió del castellà i del francès.

Justificant el títol, la segona meitat del llibre és dedicada a una descripció planera (sense símbols fonètics per a especialistes) del pallarès, amb atenció particular a les valls d'Àneu, descripció suficient perquè el lector profà es formi una idea de l'especificitat d'aquest parlar català; la qual, a més a més, inclou un vocabulari aneuenc, on es recull el lèxic més característic, i una llista toponímica dels nuclis rurals aneuencs, amb l'explicació etimològica proposada per Joan Coromines.

Abans, però, i en aquest cas justificant el subtítol, el tercer capítol és una reflexió ampla i raonada entorn de la possibilitat i l'oportunitat de supervivència dels dialectes tradicionals en el món d'avui i en el que s'acosta, analitzant el grau de conservació del pallarès i el procés que experimenta , que sembla irreversible, d'acostament a la varietat central. D'aquest capítol, m'agradaria extreure'n uns fragments que mostren la sensibilitat de l'autor, la qual compartesc absolutament, per la preservació del que hem de considerar un component més del nostre patrimoni. El primer és al final del primer paràgraf: "Si hom considera legítim conservar, per exemple, el patrimoni forestal, sembla que no caldria escarrassar-se gaire a demostrar la necessitat de conservar, i àdhuc potenciar, el pallarès, en el benentès que això no pot anar ni contra l'adés esmentada unitat [de la llengua] ni en detriment de la funció comunicativa, de la mateixa manera que defensar els boscos no ha d'implicar, per exemple, llaurar les carreteres o renunciar a les anxoves de l'Escala." (p. 38) El segon, és al final del capítol: "Crec que el pallarès, i tot el català occidental, només pot sobreviure si aconsegueix pujar de nivell, elevar part de les seues característiques a la llengua estàndard. És a dir, no crec  que se salve tot el pallarès, però sí que es pot salvar el 'català a la manera pallaresa', fins i tot en la parla culta i formal. Cal, però, que en comptes de crear-hi una reserva hi haja una autèntica reordenació del territori... I cal també que els pallaresos i pallareses es projecten a l'exterior... cal que es modernitzen i esdevinguen plurilingües, o políglotes, sense que això represente, de cap manera, renunciar a allò que els és propi perquè en definitiva és el seu principal patrimoni cultural." (p. 54-55)

Es tracta, doncs, no d'una obra més de descripció dialectal monogràfica, com n'hi ha tantes, sinó d'un llibre on s'ajunten l'exposició lingüística docta, però fàcilment entenedora, i la reflexió humanística, fonamentada en un coneixement profund de la realitat, sobre l'avanç desmesurat de la convergència lingüística i l'extinció lamentable de tota una variació lingüística tradicional, reflex d'una antiga i rica variació cultural que es mereix, també, ser pertinentment protegida.

El retorn del Doctor Joan-Josep Amengual

2 de maig de 1997

 

Des de fa alguns mesos s'anuncia la reimpressió del millor diccionari mallorquí aparegut el segle XIX, el del mancorí, doctor en Dret, Joan-Josep Amengual (1793-1876).

La figura d'aquest egregi intel·lectual illenc del segle XIX, format dins els patrons de la Il·lustració,

és modernament reivindicada pel sector anomenat "gonellista" de la nostra societat, com a autor de la Gramática de la lengua mallorquina (1835) i de l'esmentat diccionari, el Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín (1858-1878). Segons aquest minoritari i desinformat sector, el "mallorquí" no és "català" perquè nosaltres, gràcies precisament al Doctor Amengual, ja teníem "gramàtica" abans que en tenguessin els catalans.

Joan-Josep Amengual, però, no va pretendre mai, amb la seva obra filològica, contraposar el mallorquí al català. Va usar el nom mallorquí perquè aquesta era la denominació popular al seu temps, quan ja s'havia perdut la memòria col·lectiva catalana, en plena època de repressió borbònica de la nostra llengua, època en la qual la filologia romànica era incipient, de la mà del seu contemporani Friedrich Diez (1794-1876), i la ciència, per tant, no havia encara catalogat els diversos parlars neollatins d'Europa.

 

L'interès per la llengua.

 

Des de ben jove, J.-J. Amengual va prendre consciència que els mallorquins majoritàriament no comprenien altra llengua més que la pròpia. Per això, va treure el "Semmanari Constitucional, Polítich y Mercantil" (1820-1822), per explicar la Constitució amb el "desitx de ser utils á los que no entenen el Castellá". Amb aquesta consciència, més endavant es lamentava de l'estat de postració en què el mallorquí es trobava: "Nuestra lengua desde tiempo inmemorial yace en el olvido más vergonzoso... Ella no ha desaparecido, porque no ha podido desaparecer. Se sostiene, pero se sostiene por su propia fuerza, no por nuestros esfuerzos. Nuestro lamentable descuido no podía hacer más para perder una lengua, tan llena de poesía como el país que la escucha!..." (pròleg de la primera edició del Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín, 1841). I s'hi referia amb entusiasme al pròleg de l'edició de les Poesías mallorquinas (1859): "Y cuánd es fán àre tants d'esfòrsos alabàbbles par conservar s'hermosa lléngo de LLULL, permês em sia pégàr una bufadêta més an aquést fòg pàtri par vêurer si prendà més cos". Aquesta positiva actitud el dugué a proposar unes normes gràfiques i gramaticals que li permetessin expressar-se de la manera més coherent possible (Gramática de la lengua mallorquina, 1835) i a recollir el vocabulari que acabà constituint el corpus del seu diccionari.

Amengual era, però, plenament un home del seu temps, per això manifestava, al pròleg de la Gramática (idea que repetiria al pròleg del Nuevo Diccionario ...), la seva voluntat de fer compatibles el mallorquí i el castellà: "La nuestra es como una joya que en público y en secreto adorna al que la lleva, y que en ménos se estima porque no se conoce su precio. ¡Ojalá que este paso que hácia ella se ha dado estimule los sabios á investigar-la de mas cerca, y los decida á patentizar la gracia y brillantez de que va dotada!. Generalizando asi su conocimiento entre nosotros, lo está el de la castellana, y cumplida la intención de esta obra." Però és sobretot important remarcar la seva plena i encertada consciència sobre l'origen històric del parlar de Mallorca: "De aquí [de la conquista de Jaume I d'Aragó] data en estas islas el idioma lemosín, herencia hermosa de nuestros amigos y de nuestros hermanos que nos obraron la restauración". Tot i la inexactitud del nom --comuna aleshores, tanmateix, entre els lletraferits catalans--, l'afirmació no permet cap dubte respecte a la identitat idiomàtica entre els conquistadors i els seus descendents illencs. Ben segur que aquests qui, avui en dia, proclamen la diferència entre "mallorquí" i "català" ni tan sols s'han molestat a llegir l'obra de qui, tan injustament i injustificadament, presenten com el seu valedor.

 

L'obra lingüística.

 

La Gramática de la lengua mallorquina (Palma, 1835. 2^a edició, corregida i augmentada, 1872) té, sobretot, el valor de ser la primera publicada a la nostra illa i d'aportaruna informació important sobre el parlar de Mallorca del segle XIX. Tanmateix, la seva irregularitat ens fa mirar-la amb un cert recel i, a vegades, un somriure; com quan inclou luego, cuyo o tenir que com a formes pròpies del mallorquí, quan distingeix par 'para' i per 'por', o quan afirma que "Nuestra lengua tiene una tendencia decidida á hacerse siempre suave y enérgica..."

L'anomenat popularment "diccionari Amengual" es va iniciar el 1841, però va quedar interromput a l'article "BARCELONES, SA", segons pareix per malaltia de l'autor. El 1858 en va aparèixer una nova edició, amb el títol de Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín, de la qual es completà el primer volum amb la lletra E tota inclosa. Per raons no del tot clares, el segon volum no es publicà fins al cap de 20 anys, 2 després de la mort d'Amengual. Aquest no es va inspirar en cap dels diccionaris catalans publicats anteriorment ni en l'únic que havia aparegut a Mallorca, el de Pere A. Figuera (1840). Les seves fonts varen ser les obres del lexicògraf espanyol M. Núñez de Taboada, publicades en bona part a París, i el "Diccionario" de la RAEL; possiblement, també el Diccionario de la lengua castellana de Vicente Salvá, igualment editat i reeditat repetidament a París durant el XIX. D'aquell, Amengual en prengué sobretot noves accepcions i paraules; d'aquests, en va prendre sobretot les definicions. Tot això, a part de la seva pròpia i nombrosa aportació, molt especialment en fraseologia i vocabulari típic de Mallorca. Com en el cas de la Gramática, també en el Nuevo Diccionario trobam castellanismes, per altra banda freqüents als escrits mallorquins del segle XIX. Majoritàriament, corresponen a cultismes inusuals dins el parlar col^.loquial, que s'havien d'introduir forçosament a partir de la llengua dominant. Amengual n'és conscient als primers fascicles de l'edició de 1858, i en denuncia molts amb frases com "es palabra que sin necesidad se toma del castellano". Però, estranyament, aquesta denúncia sistemàtica s'atura a l'article BOLLO, i no torna sortir, si no és molt esporàdicament, en tota la resta del diccionari.

És aquesta l'obra més important i transcendental que va fer Joan-Josep Amengual. Els seus dos volums inclouen un tresor lèxic i cultural sense concurrent a la nostra illa dins tot el segle XIX, i són només superats modernament pel Diccionari d'Alcover i Moll. Consultar-lo és encara útil, i sovint necessari, per recobrar el nostre lèxic genuí i la riquesa i expressivitat tradicionals.

El Dr. Amengual va ser, doncs, una persona profundament preocupada per la seva llengua, a la qual va dedicar molts d'esforços i moltes d'hores de la seva vida. I si bé és ver que, tanmateix, i condicionat per la seva formació i per l'opinió de l'època, no es va plantejar mai la possibilitat que recuperàs el paper dominant que exercia el castellà dins la societat mallorquina, també és ver que estava afligit per l'estat de postració en què el "mallorquí" havia decaigut. Amb aquesta contradicció latent, va fer tota la seva obra lingüística, obra que, avui en dia, és per a nosaltres d'un valor extraordinari.

Antoni Maria Alcover rescatat per M. Pilar Perea*

11 de març de 2002

Ma. Pilar Perea és una barcelonina, professora de la Universitat de Barcelona, un tant singular. Per què? Resulta que els barcelonins tenen fama (no crec que ho puguem assegurar, però, que realment és així) de pensar només en ells mateixos, de "mirar-se el melic", que diuen vulgarment; i doncs pareix que, en el cas de Ma. Pilar Perea, aquesta fama no acaba de correspondre-li del tot. Potser de tot d'una va tenir la temptació de mantenir-la (va fer una tesi de llicenciatura dedicada al català central), però prest la va vèncer i va considerar que el català era més ample que el seu redol immediat, de manera que, decidida a ampliar les seves perspectives investigadores, li va pegar per les voreres i va dedicar la seva tesi doctoral a la flexió verbal en els dialectes catalans (fixau-vos-hi bé, en els dialectes, en plural). Però encara no s'acabà aquí la sortida fora del seu redolet, sinó que, ben conscient que l'àmbit lingüístic català arriba a ultramar, va creure que era interessant fer una volta pels extrems ultramarins, i va arribar fins a l'Alguer... passant per Mallorca, i de tota aquesta volta en va treure encara més profit: regirant l'arxiu de Mn. Alcover i de Francesc de B. Moll, en va treure papers vells, dins els quals hi va trobar informació valuosa per a la lingüística catalana, que va convertir en treballs com A. M. Alcover i el català de l'Alguer (1998), o Complements a la flexió verbal en els dialectes catalans (1999), o Compleció i ordenació de La flexió verbal en els dialectes catalans d'A. M. Alcover i F. de B. Moll (1999), o Cartes de Ramon Clavellet, Joan Palomba i Joan Pais a Antoni Ma. Alcover (1999). Tots aquests treballs comparteixen amb altres, que Ma. Pilar ha escampat per revistes i congressos diversos, el denominador comú de l'interès per la variació dialectal i per la recomposició de la història de la nostra lingüística.

Aquest passat any 2001, l'any Alcover, Ma. Pilar Perea va ser especialment prolífica en la divulgació de l'obra del nostre filòleg, a una vuitena d'articles sobre diversos aspectes de l'obra alcoveriana, publicats a revistes nacionals i internacionals (Journal of Catalan Studies, Serra d'Or, Zeitschrift für Katalanistik, Randa, Llengua i Literatura, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes), hi hem d'afegir dos CD-ROM, "La flexió verbal en els dialectes catalans" d'A. M. Alcover i F. de B. Moll. Les dades i els mapes i Antoni M. Alcover. Dietaris (tots dos editats per la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears), i tres llibres, Els dietaris de les eixides filològiques de mossèn Alcover (Manacor, Papers de Sa Torre), Antoni M. Alcover: Mostra de diccionari mallorquí i Antoni M. Alcover: Dietaris de les eixides (1900-1902). Volum I (tots dos editats per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i la Universitat de les Illes Balears).

Tothom mínimament inquiet per la llengua i la cultura pròpia dels catalans comprèn immediatament l'interès que té fer públics papers inèdits d'Alcover o reeditar escrits seus que fins ara només es trobaven a revistes antigues, qualcunes de molt especialitzades. La Mostra de diccionari, a més de ser una obra fins ara inèdita amb una valuosa informació lingüística, ens ensenya que 20 anys abans de la "Lletra de Convit", quan Alcover era encara un jovenet, ja s'interessava per la llengua i ja ho feia, a més a més, amb uns plantejaments metodològics nous, palesos en aquesta obra lexicogràfica primerenca. Els dietaris de les eixides ens passegen per tots els Països Catalans i pels països estrangers que va visitar Alcover, el qual, a més de fer-nos-en un retrat amb el seu estil característic, ens dóna les seves impressions de tot el que veu i també ens dóna molta d'informació de la llengua, de gran interès. Llegint els dietaris assistim al naixement de la lingüística catalana, i descobrim ja una de les grans obsessions d'Alcover, potser una mica exagerada en aquell moment:

"Die 26 de Juriol. De Sant Joan de les Abadesses som anats ab tartana a Camprodon, ab dos capellans de Vic y dos seglars: molt bona gent, atentíssims.

Ja veu la diferencia per aquí del parlar: el llenguatje es més pur. Com més enfora me fas de Barcelona, mes semblant se fa el llenguatje a-n el mallorquí." (P. 109)

"Die 30 de Juriol. (...)

Som arribats a Borredà: sou dins el cor dels Pirineus; el catalá puríssim; la gent, patriarcal; s'assemblen poch a la gent de Barcelona. Son lo més amables y amatents." (P. 111)

 Qualque pic ens fa un advertiment de les dificultats de fer enquestes amb gent desconeguda:

"Per sentir el llenguatge vinaroxench [de Vinaròs], sabent qu'allá hi havia Germanetes dels Pobres, m'en hi vaig anar per fer una estona la pretxe amb los vellets acullits. En sortiren una partida; los vaig moure conversa, y no mes n'hi hagué un qui prengués fil; y se posa a contarme una rondaya, y per cert amb molta gracia y puresa de llenguatje. Com ja vaig comensar a prende notes a la llibreta, un s'esclamá: -Ara li escriu la declaració. Jo entre mi meteix vaig dir: -¿Que farem? Sobre tot, ell ja no'n vaig poder ginyar altre a dir tres paraules, y pronte me vaig esser espitxat." (P. 162)

Però també recull qualque comentari que testimonia el costum antic dels barcelonins d'escampar-se per Catalunya, i com són arreu mal vists:

"Die 21 Juriol. (...)

Entre parentesis, a Borredà, dient me que també per allá hi arribaven barcelonins per estiuetjar, vaig dir jo: -Segons veig s'escampen per tota la muntanya; millor; axí hi escampen els diners. Y me contestaren: -Si només escampassen axò, aniría be; però escampen la seva corrupcio y escandalisen y desbaraten la gent ab lo seu mal exemple. Aqui el Rector anys passats hagué de cridar l'atenció sobre axò de dalt la trona, y els estiuetjants ho prengueren tort ferm." (P. 108)

Qualcunes de les anècdotes que conta són realment gracioses, tot i que ell no pareix que pretengui fer riure ningú. Escoltau aquesta:

"Die 30 de Juriol. (...)

A Sant Jaume de Frontanyà no se'n poren avenir que hi vaja gent a veure l'iglesia, que no la troben gens hermosa.

Dins l'iglesia, dalt una represa hi ha un sant Miquel ab un dimoni molt lleig abaix. Hi va molta de gent a veure aquest dimoni, que está un poch baldat, perque una vegada hi aná un loco ab un garrot, y va dir a Sant Miquel: -Ara que'l teniu, vos de dalt y jo de baix, donem n'hi fins que hi haja garrot- y va esser partit bones garrotades a-n el dimoni! Si no'l decanten, el feya benes." (p. 111)

 O aquesta altra:

"Die 18 d'Agost. (...)

Som arribat a Portbou posta de sol, y a Llançà, que ja feya fosca... He demanada una bistia per demá per dur me a Sant Pere de Rodes. Es vingut un homo y ha dit que'n tenia una. No som anat a demanar n'hi clarícies, y m'ha dit malement.

Die 19 d'Agost. (...)

Dita missa y berenat, m'han dit que aquell homo ja era abaix ab la bístia. Me pensava que sería una bístia conforme, ab sella y estreps, y es estat un ruch de dos doblers, sense més sella qu'una pell, y fora estreps. He estat dos per tres per enviar aquell homo y el ruch a passetjar y cercar altre ormeig. Per no fer un escándol, he arrufades les espatles y me som posat demunt el ruch, y vos assegur que feya la meva planta, casi fregant amb los peus per la terra. Sortint del poble, que hi ha una mica de costa, el ruch ha comensat a gemegar perque'l viatje el sobraguetjava. No vos dich res com hem empresa la pujada de la partida de muntanyes qu'hem hagudes de pujar. Vos assegur que les hi feya espessos els alens. No hi ha hagut més remei que jo anar a peu a trossos. Y es estat mes ferest a la tornada: no he pogut cualcar un quart y n'hi hem posats més de sis per el camí." (ps. 126-127)

Delicioses, aquestes eixides d'Alcover. Gràcies a M. Pilar Perea per haver rescatat i haver-nos acostat tot aquest immens tresor cultural produït per una de les personalitats més extraordinàries criades contemporàniament a la terra mallorquina.

*Text un poc arranjat de la presentació dels dos CD-ROM i els dos llibres d'Alcover comentats durant els actes del Congrés Internacional dedicat a Antoni Ma. Alcover, celebrat a Palma del 17 al 21 de desembre de 2001.

VENY, Joan (2007): Escrits lingüístics mallorquins. Mallorca: Editorial Moll.

13 d'octubre de 2008

En aquest nou recull d'articles del Dr. Joan Veny i Clar s'hi apleguen 20 escrits, d'origen divers (conferències científiques i de divulgació, pròlegs, articles de miscel·lànies...), relacionats amb Mallorca i corresponents a temes variats: lexicografia, dialectologia, cultura popular, llengua i entorn natural, onomàstica i semblances. La diversitat de l'origen i dels temes fa que no sigui una obra destinada purament als especialistes en lingüística, sinó que és adequada per a un públic molt més ample interessat en la llengua i en les persones que l'han cultivada o l'han estudiada.
Una qualitat de l'estil de Joan Veny és que, sent planer, fàcil, és també elegant, amè, àgil. No escriu a un nivell apte només per als especialistes, sinó que escriu per a tothom. Com que té un coneixement de la llengua amplíssim i riquíssim, té una gran varietat de recursos que fan el seu llenguatge entretengut, distret i agradable. Les seves exposicions són precises i ordenades, de manera que hom no s'hi perd mai. Per exemple, parlant del Diccionari Català-Valencià-Balear, quan es refereix a la seva aportació etimològica, n'explica les característiques amb una claredat absoluta, seguint una exposició ordenada en 9 punts enumerats i perfectament coordinats. D'acord amb aqueix estil planer, no vacil·la d'usar, quan el context hi és adequat, expressions generalment considerades pròpies d'un registre popular, com quan diu que l'obsessió de Griera per l'homonímia «el va fer desembocar a veritables destarifos» (p. 31). Per altra banda, amarat de poesia sense ser poeta, els seus escrits són plens de metàfores, comparacions i altres recursos estilístics, amb els quals evoca paratges i contexts del seu món campaner, pagès o mariner (p.111):

No hi ha dubte que Moll era posseïdor d'aquests coneixements i que podia llaurar amb profit el camp immens de l'etimologia catalana, amb sementers suara de terra amorosa, dolça, gràvida de llacor, suara de terra rocosa, enganxosa, on l'arada s'obliga a fer llobades, és a dir, amb unes etimologies planeres, senzilles, a les quals en seguien -en segueixen- unes altres, revesses, opaques, que posen a prova la saviesa i la imaginació de l'etimologista." (p. 32) "La mar, el mar, femení i masculí a la vegada; receptiu com un cos de donzella que es deixa estimar i alhora actiu, seductor, dinàmic, que obre cales coronades de pinars, crea platges de blancor radiant i besa la ribera amb suavitat o amb fúria. Una mar que és frontera i és comunicació, que educa el repte de la llibertat dulcificant amb prudència la rauxa de l'audàcia, perquè la mar és un camp generós que no es pot sembrar a tota hora.

Joan Veny té un coneixement tan profund dels temes que tracta que no deixa cap punt a l'aire. Just llegint l'escrit 2, Moll, etimologista, comprovam que l'anàlisi i la crítica que fa del tema demostren: 1) que s'ha llegit l'obra de Moll de cap a peus, cosa que no és fàcil perquè és enorme; 2) que té el bagatge lingüístic, i concretament etimològic, necessari per a poder jutjar de ple l'obra de l'insigne filòleg menorquí, i per a -encara- fer els retrets convenients a Joan Coromines. Però, a més a més, Joan Veny mostra en aquest llibre que no és solament l'il·lustre dialectòleg reconegut internacionalment, sinó també un excel·lent coneixedor de la cultura popular, cosa que de fet no ens estranya perquè llengua i cultura són inseparables, i la primera molt sovint no es pot explicar si no es coneix la segona, i la segona no es pot expressar si no és per la primera; és una relació íntima que ja posaren de manifest els impulsors d'aquell corrent dialectològic anomenat Wörter und Sachen, al qual el Dr. Veny ha estat sempre ben integrat. Un dels camps en què més ha destacat és en el dels noms dels peixos, del qual camp n'hi ha en aquest llibre una mostra esplèndida, titulada Ictionímia balear. L'entusiame amb què s'hi ha dedicat s'exterioritza amb frases com aquesta (p. 117): «Després d'aquesta recerca [la que el va dur a seguir l'origen del nom de peix pestriu, que remunta al llatí PRISTIS], tinc la sensació d'haver rescatat una àmfora mil·lenària que el fang i les correnties dels segles havien soterrat al fons del mar.» Paraules certament emocionants, que no fan més que remarcar que els seus raonaments etimològics sobre els noms dels nostres peixos denoten una amplitud admirable de coneixements lingüístics i culturals. En aquest article, a més a més, hi trobam també el Veny compromès, que denuncia amb les seves paraules suaus i delicades, però clares, el perill que afecta el país i la naturalesa (p. 112):

Però la mar té, per a mi, un component entranyable, sentimental que duc adherit com una pegellida. És el lligam de la meva adolescència i joventut amb la mar de la meva costa campanera... Era testimoni emocionat d'una minúscula part del gran tresor faunístic i lèxic que amaga la mar en les seves entranyes... Avui, però, les coses han canviat a causa de diversos factors. La sobrepesca, la contaminació, el canvi climàtic, la regeneració artificial de les platges, la caça submarina, les xarxes a la deriva són agents que fan perillar la continuïtat d'aquest bé de la naturalesa. L'amenaça del tresor de la biodiversitat va a la par amb la del lèxic que designa totes aquestes espècies.



L'onomàstica és una altra de les disciplines en què Joan Veny ha excel·lit, i en aquest recull en tenim una bona mostra amb les reflexions i anotacions que fa sobre noms de lloc i de persona llucmajorers, molt especialment. La seva capacitat de síntesi i la seva claredat d'exposició novament hi són manifestes, i qui no en sàpiga gens, però vulgui conèixer els mecanismes o procediments per a formar, crear, noms de lloc o noms de persona, no ha de fer més que llegir aquest petit assaig. Els altres escrits d'aquesta secció, de no tanta envergadura, però igualment interessants, no fan més que completar la formació adquirida amb aqueix.
El darrer apartat del llibre són unes semblances de personatges mallorquins que per la seva feina intel·lectual han estat o són transcendentals per a la nostra cultura, i especialment per a la nostra llengua. A tots els ha coneguts o els coneix en persona Joan Veny, llevat de Mn. Alcover, d'una generació molt anterior a la seva. D'aquest i de Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet (un altre campaner destacat), Josep Massot Muntaner i Aina Moll, ens en fa la semblança. En aquests escrits hi surt encara més l'escriptor que el lingüista, i amb la seva prosa rica i exemplar aconsegueix que el lector, a més de conèixer els personatges -si no els coneixia ja- es delecti amb les seves formes i el seu estil tan característics. Són especialment emotives les semblances de Jaume Vidal i de Damià Huguet. De la primera és aquest fragment (p. 204-205):

I bé, el fet és que ens has deixat. O millor, se te'ns han emportat. Qui? No crec que hagi estat el Déu cristià, bondadós i ple de generositat. Degué ser més aviat un déu pagà, una divinitat mitològica, probablement grega, juganera i egoista, amant de les lletres, que, veient corn l'Olimp quedava migrat de poetes i humanistes, et va segrestar per tenir-te de trobador al costat i delectar-se amb la música dels teus versos. Et veiem coronat de llorer, passejant entre magnòlies i murtes i un ampli esguard sobre la mar infinita... Mentre nosaltres ens hem quedat amb la fragilitat de les teves cendres, el teu record immarcescible i una obra rica, policroma, estimulant...



De la segona, la de Damià Huguet, és aquest altre paràgraf (p. 218):

Les teves proses, al llarg d'aquests anys, m'han fet reviure emotivament figures, moments, costums i fets de la nostra infància que el prisma del temps ha embellit i que la teva ploma ha eternitzat per a record i gaudi de les generacions que ens seguiran. Si Picasso, després de dues estades a Horta de Sant Joan (Terra Alta), va plasmar amb el pinzell records relatius a la gent i el paisatge d'aquell poble, tu has fet una cosa semblant, pel que fa a Campos, amb la ploma i la paraula. Els teus ulls profundament observadors capten, a través de cinquanta-vuit estampes, totes les dimensions, físiques i espirituals, del nostre poble, vint, trenta anys enrere.


 
Després de tot això no ens queda altre acabament possible: Joan Veny no és només un dels més prestigiosos dialectòlegs catalans i romànics, que bé ho demostren els escrits aplegats en aquest llibre i tota la seva producció, sinó que és també un dels més refinats i elegants escriptors de les lletres catalanes, que mereix veure's qualque dia reconegut dins el gremi dels literats. Esperem que així sigui aviat.


Normalització lingüística ?

17 d’abril de 1997

Ja fa 11 anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. Va ser un 29 d'abril simbòlicament “històric”, perquè significava el retorn de la llengua catalana a l'ús public oficial, després de 270 anys de proscripció i persecució cruel. Sense tenir-hi gaire fe, la L. N. L. va ser, per a tots els qui crèiem en el dret a mantenir la nostra pròpia cultura i personalitat, una esperança. Esperàvem que amb aquesta Llei començaria el redreçament no només lingüístic, sinó també, en definitiva, nacional. Al cap i a la fi, la llengua no és més que la manifestació més patent d’una caracterització nacional diferenciada. ¿Quin és el balanç d'aquests 11 anys de L.N.L.? Fixem-nos-hi i trobarem el (quasi) no-res. El Govern fa un ús minoritari i quasi simbòlic del català, així com molts d’ajuntaments, entre els quals el de Palma. Es va constituir una 'Campanya de Normalització Linguística’ inútil i inoperant, reduïda pràcticament a una espècie de consultori lingüístic; i no per culpa de les persones que l’han dirigida o hi han fet feina, sinó pel desinterès absolut de les institucions compromeses. Les topades de ciutadans balears amb membres de les Forces de Seguretat de l'Estat, especialment de la Guàrdia Civil, per la qüestió de la llengua han estat nombroses, i sembla que ho poden ser encara més si el Ministeri de l’Interior fa cas a les demandes de la delegada del Govern (a qui li agrada tant vestir-se de pageseta en les festes locals “solemnes”), que vol que enviïn cap aquí més guàrdies forasters. Els grans centres comercials instal·lats aquests anys a les Illes (siguin de propietat indígena, siguin de propietat externa) o bé ignoren absolutament la llengua catalana o bé l'usen només secundariàment en alguns rètols, cartells publicitaris o avisos generals, amb qualque excepció d'ús en comunicacions particulars, prèvia demanda expressa. Altre tant fan empreses públiques –com GESA–, les entitats bancàries i, en general, el petit comerç, si bé potser aquest és més sensible a la llengua del país en la part forana de Mallorca –exceptuant totes les zones del litoral turístic, venut a llengües estrangeres– i a Menorca (i, per ventura, també a Formentera). Els cines continuen negant-se a oferir pel·lícules en català (¿en quina llengua s’ha estrenat ara La Monyos a Mallorca?), tot i que quan n'han feta qualcuna (gairebé sempre per pressions d’organitzacions diverses), ha tengut una afluència de públic semblant a les altres. No hi ha cap emissora de ràdio d'abast general en cata1à, ni institucional ni privada, i les televisions insulars no purament locals (Tele Nova i Canal 4) emeten els programes propis en un català col·loquial del més mal parlat i fan pel·lícules i documentals en castellà. Als immigrants magribins de l'horta de la Pobla i de Muro se’ls ensenya castellà per a integrar-se a Mallorca i la gran majoria de residents estrangers de procedència diversa just entenen i parlen una mica de castellà. I fins i tot s'enfaden si els parlen en català. Només la incorporació de la nostra llengua a la premsa escrita i a l'escola ha avançat una mica. A la premsa, a part de per la important presència de la premsa forana, per la transformació del Baleares en Diari de Balears, per pura iniciativa privada. A escola, més per la il·lusió dels mestres i la lluita de molts de pares que per l'ordenació legal, que hi ha posat sempre més impediments que no hi ha donat facilitats, amb la perspectiva en aquests moments de l'anomenat “decret de mínims”, que pot ser –amb les millores proposades des de la Universitat, l'Obra Cultural Balear i altres col·lectius– la primera passa real i efectiva cap a un ensenyament de fons i de forma autòcton.

Però l’escola, i ho sabem bé tots, no serà el mitjà que, tot solet, ens salvarà de la desfeta. Des de 1979 s’ensenya català a les escoles balears, i la llengua, tanmateix, no tan sols no ha avançat gaire socialment, sinó que ha descendit en l'ús real a Palma i a Eivissa. Tot el nostre jovent ja ha estudiat català i en té, per tant, uns coneixements com a mínim passius. Allò que cal ara és que des del poder se n'estimuli la utilització, la qual cosa no ha de ser més que complir tot el títol IV de la Llei de Normalització Lingüística, títol que, de fet, encara està per estrenar.

Mentre al Principat de Catalunya han començat a discutir una nova llei d'ús de les llengües oficials per a substituir l’actual L. N. L., considerada ja insuficient, aquí els governants sols es preocupen de parlar de la conservació de les modalitats insulars, sense fer, però, res efectiu per a conservar-les, i consentint que la Modalidad Española per antonomàsia s'imposi progressivament sense remei. L’única modalitat insular que realment té una certa promoció es el maiorquí del president Matas, que es va poder sentir una estona l'altre dia al Senat espanyol, en una exhibició d'ignorància lingüística i gonellisme que ens va fer empegueir i ens va recordar l’amo en Biel. La “Normalització Lingüística” és encara, doncs, una assignatura pendent a casa nostra, i ho és per a tots els poders públics, autonòmics i no autonòmics, locals i generals. I que no s’hi impliquin els uns, no ha de ser excusa perquè no ho facin els altres. Per això, que el Govern no faci res per la llengua, no vol dir que no ho hagin de fer els Consells Insulars. Mes ben dit, ja que el Govern no ho fa, gos demanar que, almanco a Mallorca, ho faci el Consell Insular, comandat per un ‘Pacte de Progrés’ i amb una Comissió de Cultura presidida per un conseller del PSM. I que no em diguin que la normalització del català vendrà fent bones programacions al Teatre Principal o commemorant el centenari de Llorenç Villalonga... Amb una paraula, o ens hi posam tots aviat o haurem d'acabar fent una “Llei de Resurrecció Lingüística”.

Una carta als alemanys de Mallorca

3 de gener de 1998

He sabut darrerament que els alemanys que viviu a Mallorca voleu Fundar un partit per a defensar “els vostres interessos”. Estau preocupats perquè els mallorquins ens queixam que vosaltres comprau aquí moltes de cases i moltes de finques. I a vegades actuau com si no coneguéssiu els nostres costums. Jo no hi estic d’acord, que els mallorquins us donin la culpa perquè la nostra terra es ven. Si es ven, és perquè hi ha molts de mallorquins que no l’estimen i prefereixen els diners. La història, de fet ja és antiga: primer varen venir a instal·lar-se els espanyols, després vengueren els anglesos, ara sou els alemanys i després de vosaltres seran uns altres, els qui vendran. Mallorca agrada a tothom i ve gent de tot el món, la qual, quan és aquí, es tem que els indígenes no estimen casa seva. L’han destruïda quasi tota i la venen als estrangers! El problema no està, doncs, en vosaltres, sinó en nosaltres, en tots els habitants de Mallorca. El futur de l'illa depèn que tots junts, els qui som d’aquí i els qui sou venguts de fora, actuem de la manera millor per la nostra societat. Si volem pertànyer a la Unió Europea hem d’acceptar que la gent es pugui traslladar a un altre país. Però també hem d'acceptar la necessitat d'adaptar-se a aqueix altre país. Per això crec que el vostre projecte de fundar un partit alemany no és gens convenient. Segurament és millor participar als partits mallorquins i procurar que facin allò que és millor per a tots –no només per als alemanys. ¿O és que tots els alemanys sempre pensen igual? El senyor Horst R. Abel, que ha parlat als diaris d'aquest projecte, diu també que no volen aprendre gens de català, perquè això és per a vosaltres difícil i inútil. Diu que es podria dedicar aquest temps a aprendre anglès. A Alemanya, hi afegeix, hom no aprèn cap dialecte, només s’aprèn una llengua. Es realment lamentable que hom hagi de sentir a dir una cosa així; mostra que qui ho diu sap ben poc sobre Mallorca i sobre la seva llengua. Heu de saber que el català no és cap “dialecte”, sinó una llengua particular, parlada per devers 8 milions de persones a Catalunya (a França i a Espanya), a les Balears, a València, a Aragó, a Andorra (on és la llengua de l'estat) i a l’Alguer (Sardenya). I heu de saber també que varen ser precisament il·lustres filòlegs dels països de parla alemanya els primers que, després del naixement de le Filologia Romànica el segle passat estudiaren el català i establiren ben clarament que era una llengua independent. Vet aquí els més importants: Wilhelm Meyer-Lübke, de Dübendorf (1861-1936), el treball del qual Das Katalanische (1925) us recoman de llegir; Bernhard Schädel, de Giessen (1878-1926), mestre i amic de Mn. Antoni Ma. Alcover (compilador de les nostres rondalles i autor del Diccionari Català-Valencià Balear); Fritz Krüger, de Spremberg (1889-1974); Gerhard Rohlfs, de Berlín (1892-1986); Heinrich Kuen, d'Imst (nat el 1899). Són part de la nostra i de la vostra història lingüística. No els menyspreeu! Heu de saber, a més a més, que 1'“Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes” té 223 membres fora d’Espanya; que 373 persones pertanyen a l'“Associació Germano-Catalana”, que publica la revista Zeitschrift für Katalanistik, i que durant el semestre d'estiu de 1996 i el semestre d'hivern de 1997 diversos actes acadèmics de catalanística se celebraren a Augsburg, Bamberg, Basel, Berlin, Bielefeld, Bochum, Bonn, Braunschweig, Bremen, Erlangen-Nürnberg, Frankfurt am Main, Freiburg im Breisgau, Gättinge, Halle-Wittenberg, Hamburg, Heidelberg, Kiel, Köln, Konstanz, Leipzig, Mainz, Mannheim, München, Münster, Paderborn, Saarbrücken, Salzburg, Siegen, Stuttgart, Tübingen, Wien i Zürich. Si hi ha tant d’interès a les terres de parla alemanya pel català, ¿per què no voleu vosaltres, els alemanys que viviu a Mallorca, aprofitar l'oportunitat per a aprendre'n? Però encara us puc fer esment d'unes quanta raons més, perquè l'aprengueu: com que el català és una de les llengues oficials a l’illa, molts de documents oficials hi són redactats; els rètols dels carrers, els camins i les carreteres hi són escrits i hom pot participar a moltes de manifestacions culturals en català. I, cosa que és encara más important, hom pot conversar amb els habitants nadius, hom pot conèixer-los millor i hom pot fer-se acceptar més bé per ells. Crec, en definitiva, que seria molt millor que féssim feina tots plegats per Mallorca i parlàssim la mateixa llengua. D'aquesta manera també honraríem i mantendríem el record d'una de les primeres personalitats dels països germànics que va viure a Mallorca com un mallorquí més: l’Arxiduc Lluis Salvador d'Àustria.