dilluns, 12 d’octubre de 2009

Colomina i Castanyer, Jordi: Els valencians i la llengua normativa. Alacant, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert", 1995.

3 de novembre de 1997

Ara que som a una època en què la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans s'ha posat –a la fi!– a cercar solucions per als nombrosos punts de la gramàtica que estaven sense resoldre, o mal resolts, després d'haver confeccionat el Diccionari, ha estat ben oportuna l'aparició d'una obra que aporta al debat de la normativa un punt de vista i de reflexió valencià. Jordi Colomina i Castanyer, en efecte, recull a Els valencians i la llengua normativa nou treballs recents –ja publicats a revistes o miscel.lànies, o en curs de publicació– en què tracta qüestions problemàtiques de la norma oral o escrita vigent, l'aportació d'algunes obres lexicogràfiques fetes al País Valencià aquests dos segles darrers, i la contribució de tres escriptors valencians contemporanis a la formació de la llengua normativa general.
El conjunt del llibre té un interès desigual: mentre els tres primers treballs contenen propostes de l'autor en relació a la norma, oral o escrita, els altres sis són estudis aprofundits d'unes obres i d'uns autors –entre els quals hi ha Enric Valor i Joan Fuster–, amb una valoració del que han representat dins la història de la llengua i de la seva aportació a la formació d'una normativa catalana des de la particularitat valenciana.
Com a característiques comunes a tots els treballs, hem de destacar l'extraordinari aparat de dades documentals que mostren que darrere tota l'exposició hi ha una investigació profunda i seriosa. A vegades, però, hi ha un enfarfegament d'aquestes dades i el lector s'arriba a cansar de llegir llistes llarguíssimes de paraules i citacions. L'exemple més extremat n'és, segurament, el treball número 6: 26 pàgines quasi exclusivament ocupades per llistes diverses.
Els tres estudis inicials, són, segurament, els que més poden provocar polèmica, per les propostes un xic agosarades que l'autor fa de cara a la consolidació de l'estàndard oral català, en versió valenciana, i de cara a la normativa morfològico-ortogràfica. Cal reconèixer, amb tot, que Jordi Colomina ofereix en general un raonament tan ben tramat –i, com he dit, tan ben documentat– que és difícilment discutible, per la qual cosa farien bé els "normativitzadors" de l'I.E.C. de fer-li un poc de cas i esmenar, d'acord amb les seves indicacions, la grafia de mots amb aa postòniques internes que haurien de ser ee: bàlsem, estòmec, pèleg, nàufreg, àpet, bàrber, sàndel, màsquera, etc.; o anul.lar l'absurda distinció, gens fonamentada en la història de la llengua, entre orgue (la forma tradicional normal) i òrgan (castellanisme camuflat modern); o, també, regularitzar, conforme als processos derivatius magistralment exposats al treball número 3, la grafia de totes les formacions que s'hi tracten, simbolitzades per l'expressió flamerades llarguerudes.
En una de les propostes que fa, però, crec que Jordi Colomina hauria pogut ser més agosarat i exposar la vertadera solució al problema: en la de l'accentuació "a la valenciana". Colomina no veu "motius per a mantenir grafies dialectals" com les de café, aprén o anglés, usuals en molts d'escriptors valencians i recollides pels més importants gramàtics del País, sinó que és partidari que s'adopti com a única accentuació per a tothom la proposada per Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, segons la qual aquells mots s'escriuen cafè, aprèn i anglès. El principi és realment encertat: és millor una sola grafia per a una mateixa paraula que no dues; el que no és encertat, però, em sembla, és la solució. Perquè les grafies dialectals, en aquest cas, no són solament les valencianes, sinó també –sobretot– les de l'I.E.C. L'establiment d'accent "agut" i accent "greu" respon a la voluntat de distingir gràficament les vocals obertes de les tancades, però això segons la pronúncia del català central! El sistema no serveix ni per al balear, majoritàriament, ni per al rossellonès ni per al català occidental ni per a l'alguerès. Va ser una norma mal pensada que ha provocat moltíssims de maldecaps als estudiants de llengua catalana i, tanmateix, no ha ajudat gaire a allò a què havia d'ajudar: a  saber si s'havia de llegir les vocals e i o  amb timbre obert o tancat; cadascú llegeix a la seva manera, que pot coincidir o no –ja veim que per a la majoria no coincideix– amb el que suposadament indica l'accent. Jordi Colomina, doncs, podria haver estat més agosarat –ja que es volia referir a aquesta qüestió– i plantejar la vertadera manera de suprimir aquestes grafies dialectals: establir un sol tipus d'accent, greu o agut –és igual–, i marcar només la tonicitat de la síl.laba. El lector catalanoparlant ja sabria bé com hauria de pronunciar, i el no catalanoparlant ho hauria d'aprendre escoltant els nadius, com ho fan ja ara tots els qui no åestan a les comarques centrals –i encara, en aquestes, segons a on– o com ho feim nosaltres quan aprenem francès, anglès, alemany...
És curiós, d'altra banda, que Colomina sigui en aquest punt partidari de la unificació gràfica, però que, en el cas de l'increment incoatiu -eix propugni –i practiqui– escriure amb -isc (servisc, servisca...) unes formes i amb -eix (serveixes, serveix...) unes altres, sense fer-ne cap justificació teòrica (p. 24); o que usi per norma coneiximent, variant no acceptada pel DIEC.
Són detalls, aquests, estranys, però no impedeixen que el conjunt de l'obra presenti, com he dit al començament, una solidesa i una seriositat extraordinàries, i mostri com la contribució valenciana a la conformació de la llengua catalana comuna ha estat, i és, importantíssima.
Només una petita observació hi vull fer, per acabar. A la pàgina 118, parlant del mot enclotxa, hi associa un alguerès escloja 'clovella', que el DCVB recull del mapa 496 de l'ALC de Griera. Es tracta d'una paraula inexistent, fruit d'una de les moltes equivocacions tipogràfiques d'aquest atles. En realitat és escorja, pronunciada [as’kɔlʒa], del logudorès iscorza, veu en darrer terme germana de la nostra escorça o escorxa. Cap relació, doncs, amb enclotxa. El mapa 735 de l'ALC –obra que cal consultar amb peus de plom– duu la transcripció bona del mot alguerès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG