Lexicografia aplicada

13 de març de 2002

Quan el 1979 la revista de llengua i literatura Els Marges publicà l'article de Joan Argenté i altres, Una nació sense estat, un poble sense llengua?, hi va haver tota una sotragada dins el món cultural català, i fins i tot dins bona part de la societat civil del nostre país, aquella part conscientment preocupada pel destí de la seva llengua.

Denou anys més tard, Els Marges va tornar commoure aqueix món i aqueixa part de la societat amb un extens article dedicat a fer una anàlisi del diccionari publicat per l'Institut d'Estudis Catalans el 1995. L'article, aparegut al número 60 de la revista, es titulava El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica, i era signat per Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll.

Quan l'any 1995 es va publicar el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans els usuaris normals de la llengua el vàrem acollir amb una certa satisfacció: després de massa anys de tenir el diccionari de Fabra com a referència obligada (si bé no era "el" diccionari de l'Institut en feia el paper, perquè Fabra, al cap i a la fi, havia estat el membre més destacat de la Secció Filològica), referència que havia quedat antiquada feia temps, ara, finalment, podríem atenir-nos de veritat a allò que digués l'Institut (no una sola persona) i estaríem ben segurs que seguiríem el camí més correcte. El diccionari de l'Enciclopèdia Catalana havia jugat un poc aquest paper els darrers anys anteriors, però, tanmateix, no era tampoc el diccionari de l'Autoritat, per molt que estigués ben fet i hagués estat, fins i tot, "recomanat" per l'Institut. La qüestió és, doncs, que el nou Diccionari va ser acollit, com dic, amb satisfacció i amb expectació, per veure quines eren les millores que comportava i si realment els redactors havien fet cas d'una de les reivindicacions més antigues i repetides: que s'hi incorporassin tantes i tantes de paraules i expressions que eren pròpies de parlars altres que el central (i de vegades també d'aquest) i no es trobaven al Fabra, o que se'n suprimissin les etiquetes de "dialectal", "regional" o "arcaic" que en alguns casos en el Fabra qualificaven determinats mots. I realment es pot dir que, en aquest aspecte, el Diccionari no va defraudar els qui hi confiaven i va suposar un avanç.

Però un diccionari és molt més que una llista de paraules, per molt encertada que sigui la tria. Un diccionari és una eina al servei del consultant, que pot ser molt divers, i com a eina ha de tenir una sèrie de qualitats (maneig fàcil, claredat en les definicions, orde, coherència…) que el facin atractiu i segur. I aquí és on la cosa ja no pareixia tan idíl·lica a primera vista (perquè a primera vista ja s'hi veuen rareses com la coexistència de brouós -osa 'que conté brou' i brovós -osa 'caldós') i demanava una anàlisi en profunditat.

I en aquesta tasca s'engrescaren Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll, tots quatre bon coneixedors de la llengua i bon coneixedors, també, de la tècnica lexicogràfica. I remirant el Diccionari de cap a peus i fil per randa en feren una radiografia completa que mostrava que al costat d'unes virtuts innegables tenia també unes imperfeccions més o menys greus, però en qualque cas fins i tot escandaloses. Aquesta radiografia, publicada a Els Marges, com ho he indicat abans, és una vertadera lliçó de lexicografia, metòdica, exemplarment ordenada, amb una redacció clara i impecable que duu a unes conclusions netes en què, a més de fer-s'hi un resum de totes les pàgines anteriors, s'hi fan algunes valoracions molt ben raonades i dignes de ser tengudes en compte.

Sí, dignes de ser tengudes en compte, però realment no tengudes en compte pel seu principal destinatari, l'Institut, que va adoptar una postura de tancament enfront de la crítica, una postura a parer de molts equivocada i negativa. En qualsevol disciplina científica les crítiques a una realització concreta serveixen perquè aquesta es perfeccioni, sobretot si són crítiques fetes amb bona voluntat i amb desig de millorar el producte, que al capdavall ha de ser d'utilitat general. Però no va ser aquesta l'actitud de l'Institut, i concretament de la Secció Filològica, posada a la defensiva i incapaç de reaccionar positivament. Només una persona de la Secció va voler sortir al pas de la crítica, no per acceptar-ne allò que pogués tenir de bo, sinó per contradir-la. Va ser Aina Moll, que va publicar una sèrie d'articles a la Revista de Catalunya defensant l'obra feta, els quals donaren novament oportunitat als quatre analistes per afegir –damunt les pàgines d'aquesta mateixa revista– tota una sèrie de puntualitzacions i consideracions que remarcaven encara més la susceptibilitat de millora del Diccionari.

Ha passat ja un temps des que es publicaren l'article d'Els Marges i els de la Revista de Catalunya. Esteve, Ferrer, Marquet i Moll varen creure que era d'interès publicar junts, en un volum, tots els seus escrits d'anàlisi lexicogràfica del Diccionari de l'Institut, i així els han reunits a les pàgines següents. És una possibilitat d'arribar a un públic més ample (les revistes culturals tenen una difusió restringida) i per tant de popularitzar el debat iniciat. Ningú hi ha de veure una mala intenció de continuar amb uns atacs a la nostra màxima institució normativa, com no hi és tampoc aquesta mala intenció en qui firma aquest humil pròleg. L'única intenció de tots és que aquells que hi estiguin interessats –i pens que el primer interessat hauria de ser l'Institut d'Estudis Catalans– puguin valorar més ben informats la validesa i la utilitat del Diccionari de la llengua catalana i coneguin, a la vegada, la tècnica lexicogràfica. Per a bé de la comunitat lingüística catalana i del camí emprès (o no?) cap a la normalització, cal ser conscients de les errades o dels defectes que afecten aquelles obres més emblemàtiques i més transcendents, o almenys de les opinions dels qui demostren que hi entenen. Acceptar que no es té la veritat absoluta i immutable no és cap claudicació humiliant; al contrari, recollir les aportacions d'altri pot ajudar a aconseguir un producte de qualitat. Amb aquest objectiu varen fer Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll el seu extraordinari treball. Amb aquest objectiu l'hauria d'acollir la Secció Filològica de l'Institut. La lliçó de lexicografia es convertiria així en una lliçó de civisme. Encastellar-se és inútil, rectificar és de savis…