El retorn del Doctor Joan-Josep Amengual

2 de maig de 1997

 

Des de fa alguns mesos s'anuncia la reimpressió del millor diccionari mallorquí aparegut el segle XIX, el del mancorí, doctor en Dret, Joan-Josep Amengual (1793-1876).

La figura d'aquest egregi intel·lectual illenc del segle XIX, format dins els patrons de la Il·lustració,

és modernament reivindicada pel sector anomenat "gonellista" de la nostra societat, com a autor de la Gramática de la lengua mallorquina (1835) i de l'esmentat diccionari, el Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín (1858-1878). Segons aquest minoritari i desinformat sector, el "mallorquí" no és "català" perquè nosaltres, gràcies precisament al Doctor Amengual, ja teníem "gramàtica" abans que en tenguessin els catalans.

Joan-Josep Amengual, però, no va pretendre mai, amb la seva obra filològica, contraposar el mallorquí al català. Va usar el nom mallorquí perquè aquesta era la denominació popular al seu temps, quan ja s'havia perdut la memòria col·lectiva catalana, en plena època de repressió borbònica de la nostra llengua, època en la qual la filologia romànica era incipient, de la mà del seu contemporani Friedrich Diez (1794-1876), i la ciència, per tant, no havia encara catalogat els diversos parlars neollatins d'Europa.

 

L'interès per la llengua.

 

Des de ben jove, J.-J. Amengual va prendre consciència que els mallorquins majoritàriament no comprenien altra llengua més que la pròpia. Per això, va treure el "Semmanari Constitucional, Polítich y Mercantil" (1820-1822), per explicar la Constitució amb el "desitx de ser utils á los que no entenen el Castellá". Amb aquesta consciència, més endavant es lamentava de l'estat de postració en què el mallorquí es trobava: "Nuestra lengua desde tiempo inmemorial yace en el olvido más vergonzoso... Ella no ha desaparecido, porque no ha podido desaparecer. Se sostiene, pero se sostiene por su propia fuerza, no por nuestros esfuerzos. Nuestro lamentable descuido no podía hacer más para perder una lengua, tan llena de poesía como el país que la escucha!..." (pròleg de la primera edició del Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín, 1841). I s'hi referia amb entusiasme al pròleg de l'edició de les Poesías mallorquinas (1859): "Y cuánd es fán àre tants d'esfòrsos alabàbbles par conservar s'hermosa lléngo de LLULL, permês em sia pégàr una bufadêta més an aquést fòg pàtri par vêurer si prendà més cos". Aquesta positiva actitud el dugué a proposar unes normes gràfiques i gramaticals que li permetessin expressar-se de la manera més coherent possible (Gramática de la lengua mallorquina, 1835) i a recollir el vocabulari que acabà constituint el corpus del seu diccionari.

Amengual era, però, plenament un home del seu temps, per això manifestava, al pròleg de la Gramática (idea que repetiria al pròleg del Nuevo Diccionario ...), la seva voluntat de fer compatibles el mallorquí i el castellà: "La nuestra es como una joya que en público y en secreto adorna al que la lleva, y que en ménos se estima porque no se conoce su precio. ¡Ojalá que este paso que hácia ella se ha dado estimule los sabios á investigar-la de mas cerca, y los decida á patentizar la gracia y brillantez de que va dotada!. Generalizando asi su conocimiento entre nosotros, lo está el de la castellana, y cumplida la intención de esta obra." Però és sobretot important remarcar la seva plena i encertada consciència sobre l'origen històric del parlar de Mallorca: "De aquí [de la conquista de Jaume I d'Aragó] data en estas islas el idioma lemosín, herencia hermosa de nuestros amigos y de nuestros hermanos que nos obraron la restauración". Tot i la inexactitud del nom --comuna aleshores, tanmateix, entre els lletraferits catalans--, l'afirmació no permet cap dubte respecte a la identitat idiomàtica entre els conquistadors i els seus descendents illencs. Ben segur que aquests qui, avui en dia, proclamen la diferència entre "mallorquí" i "català" ni tan sols s'han molestat a llegir l'obra de qui, tan injustament i injustificadament, presenten com el seu valedor.

 

L'obra lingüística.

 

La Gramática de la lengua mallorquina (Palma, 1835. 2^a edició, corregida i augmentada, 1872) té, sobretot, el valor de ser la primera publicada a la nostra illa i d'aportaruna informació important sobre el parlar de Mallorca del segle XIX. Tanmateix, la seva irregularitat ens fa mirar-la amb un cert recel i, a vegades, un somriure; com quan inclou luego, cuyo o tenir que com a formes pròpies del mallorquí, quan distingeix par 'para' i per 'por', o quan afirma que "Nuestra lengua tiene una tendencia decidida á hacerse siempre suave y enérgica..."

L'anomenat popularment "diccionari Amengual" es va iniciar el 1841, però va quedar interromput a l'article "BARCELONES, SA", segons pareix per malaltia de l'autor. El 1858 en va aparèixer una nova edició, amb el títol de Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín, de la qual es completà el primer volum amb la lletra E tota inclosa. Per raons no del tot clares, el segon volum no es publicà fins al cap de 20 anys, 2 després de la mort d'Amengual. Aquest no es va inspirar en cap dels diccionaris catalans publicats anteriorment ni en l'únic que havia aparegut a Mallorca, el de Pere A. Figuera (1840). Les seves fonts varen ser les obres del lexicògraf espanyol M. Núñez de Taboada, publicades en bona part a París, i el "Diccionario" de la RAEL; possiblement, també el Diccionario de la lengua castellana de Vicente Salvá, igualment editat i reeditat repetidament a París durant el XIX. D'aquell, Amengual en prengué sobretot noves accepcions i paraules; d'aquests, en va prendre sobretot les definicions. Tot això, a part de la seva pròpia i nombrosa aportació, molt especialment en fraseologia i vocabulari típic de Mallorca. Com en el cas de la Gramática, també en el Nuevo Diccionario trobam castellanismes, per altra banda freqüents als escrits mallorquins del segle XIX. Majoritàriament, corresponen a cultismes inusuals dins el parlar col^.loquial, que s'havien d'introduir forçosament a partir de la llengua dominant. Amengual n'és conscient als primers fascicles de l'edició de 1858, i en denuncia molts amb frases com "es palabra que sin necesidad se toma del castellano". Però, estranyament, aquesta denúncia sistemàtica s'atura a l'article BOLLO, i no torna sortir, si no és molt esporàdicament, en tota la resta del diccionari.

És aquesta l'obra més important i transcendental que va fer Joan-Josep Amengual. Els seus dos volums inclouen un tresor lèxic i cultural sense concurrent a la nostra illa dins tot el segle XIX, i són només superats modernament pel Diccionari d'Alcover i Moll. Consultar-lo és encara útil, i sovint necessari, per recobrar el nostre lèxic genuí i la riquesa i expressivitat tradicionals.

El Dr. Amengual va ser, doncs, una persona profundament preocupada per la seva llengua, a la qual va dedicar molts d'esforços i moltes d'hores de la seva vida. I si bé és ver que, tanmateix, i condicionat per la seva formació i per l'opinió de l'època, no es va plantejar mai la possibilitat que recuperàs el paper dominant que exercia el castellà dins la societat mallorquina, també és ver que estava afligit per l'estat de postració en què el "mallorquí" havia decaigut. Amb aquesta contradicció latent, va fer tota la seva obra lingüística, obra que, avui en dia, és per a nosaltres d'un valor extraordinari.