diumenge, 11 d’octubre de 2009

Els meus 25 anys dels CIEMEN

1 d'abril de 2001

Vaig conèixer el CIEMEN tot just acabat de fundar, el mateix any 1976, en què record que a començament d’estiu, quan encara era per la Universitat de Barcelona, on havia acabat la llicenciatura en Filologia Catalana, vaig veure un cartell que anunciava un seminari internacional a Sant Miquel de Cuixà, a finals d’agost, sobre “Dret i minories nacionals” i “Relacions lingüístiques occitano-catalanes”. Els temes em varen encantar, perquè precisament a la Universitat havia conegut que hi havia altres minories lingüístiques i nacionals, a part de la nostra (ara no en deim “minoria lingüística”, sinó “llengua minoritzada”, però aleshores encara s’usava aqueixa terminologia), i aquest seminari era una oportunitat esplèndida per conèixer-ne algunes més d’a prop i saber en quina situació es trobaven. Sobretot m’interessava l’occitana, amb la qual els catalans havíem tengut històricament tantes de relacions. Així que, valorant que els darrers anys d’estudi a la vegada havia fet una feina que em permetia tenir una reserva monetària pròpia, vaig decidir participar-hi, i talment ho vaig fer.
L’experiència va ser extraordinària, me’n record bé. A més de descobrir l’encant encisador de Cuixà i el Canigó, vaig poder tocar de dins la realitat nord-catalana, vaig conèixer també la Universitat Catalana d’Estiu, que al mateix temps es celebrava a Prada, i –sobretot– vaig adonar-me que el CIEMEN era un magnífic lloc per conèixer persones catalanes i d’altres indrets d’Europa que participaven de les mateixes inquietuds que jo. Hi vaig fer contacte i amistat, tot d’una, amb qui aleshores eren els fonaments del CIEMEN, Aureli Argemí, Teresa Carreras i Enric Gomis, i amb participants catalans i d’altres països. I em va agradar tant l’experiència que hi vaig tornar, al seminari, els 3 anys següents, i així encara vaig poder conèixer més persones, amb algunes de les quals he mantengut un contacte més o manco constant (Clódio González i Mª Pilar Garcia Negro, de Galícia; Antonio Cossu i la seva família, Diegu Corraine, de Sardenya) i a altres els he retrobats després d’un període sense relació (Ghjacumu Thiers, de Còrsega). A molts, a més a més, els vaig aprofitar per entrevistar-los i publicar-los a “Mallorca Socialista”, a “Uc” (d’Eivissa) o a “Lluc”, així que en aquests darrers anys de la dècada dels setanta podeu trobar en aquestes revistes converses amb personalitats polítiques o culturals de Bretanya, d’Euskal Herria, de Galícia, d’Occitània, del Friül, de Còrsega, de Sardenya...; i amb altres com Sergio Salvi, que sense ser natural de cap d’aquestes nacions hi va dedicar la seva atenció i va denunciar la situació d’opressió en què es trobaven.
Però la meva relació amb el CIEMEN no va ser purament passiva, sinó que, entusiasmat pels objectius de l’entitat, els anys 1979 i 1980 vaig organitzar amb el seu nom a Mallorca, juntament amb els amics Antoni Artigues i Josep Martínez (q.e.p.d.), unes mostres de música mediterrània (en què hi participaren músics dels diversos Països Catalans, de Còrsega, de Sardenya, de Tunis, dels albanesos d’Itàlia), de cultura popular mallorquina, i uns debats sobre els drets de nacions sotmeses com la nostra. Per diverses circumstàncies, aquestes activitats, fetes amb el suport de la Caixa d’Estalvis de Balears “Sa Nostra” i de l’Ajuntament de Palma, no continuaren els anys vinents, però sí que foren el precedent del festival de “Cançons de la Mediterrània” que des dels primers anys vuitanta (no record exactament quin) organitza cada estiu l’Ajuntament de Palma. Tenim, doncs, al CIEMEN la satisfacció de veure que una iniciativa nostra va tenir prou interès com perquè una institució important n’asseguràs la continuïtat, encara que mai no ho hagi dit explícitament.
Bé, després d’aquests anys inicials he de reconèixer que la meva participació al CIEMEN va perdre intensitat, no per desinterès, sinó perquè vaig decidir dedicar-me més seriosament i profundament a la meva carrera i als meus estudis. Però no me n’he desvinculat mai i he seguit amb inquietud tot el seu procés i totes les seves iniciatives, a les quals he participat adesiara, quan he pogut des de la meva residència a Mallorca.
Crec que el CIEMEN amb aquests 25 anys ha jugat un paper importantíssim, la manca del qual segurament notaríem si no hi hagués estat. El CIEMEN ha aconseguit, amb les seves activitats i les seves publicacions, sensibilitzar molta de gent sobre el problema de la marginalització de molts de pobles i cultures del món, ha aconseguit fer veure que el nostre problema com a nació prohibida (amb l’encertada expressió de Sergio Salvi) no és únic ni fruit d’una desgraciada història particular, sinó que és el resultat d’una pugna universal per fer prevaler els interessos dels més forts fins i tot a costa de la simple existència dels més dèbils o més petits. Amb el CIEMEN molta de gent ha pogut constatar que l’imperialisme és una constant mundial, i que és important que tots els qui en som víctimes ens apleguem per fer un front comú de defensa, perquè no podem esperar que siguin els altres els qui es preocupin de nosaltres. Empreses com la CONSEU o la “Declaració Universal dels Drets Lingüístics” són, en aquest sentit, iniciatives fonamentals que hem d’agrair a l’acció del CIEMEN.
Quan hom fa anys normalment se li desitja que en pugui fer molts més. Jo en aquest cas, però, voldria que el CIEMEN no en fes gaire més, sinó que ben aviat cessàs en la seva activitat. Enteneu bé, però, el sentit del meu desig: hauria de voler dir que tots els problemes que el CIEMEN denuncia i per resoldre els quals lluita ja han deixat d’existir com a tals, perquè, precisament, ja han estat resolts. Som, però, escèptic i crec que, de la manera com van les coses, podem tenir CIEMEN per a tot el segle XXI, com a mínim. Que així no sia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG