13 d'octubre de 1998
Vet ací un "petit quadern del Consell", com és etiquetada la col·lecció que aquesta obra inaugura, on es combina de manera hàbil i amena l'escrit de divulgació general lingüística amb la reflexió i la descripció.
El professor Ramon Sistac adverteix a la "Nota introductòria" que no és un llibre fet per als dialectòlegs, si bé ha intentat que aquests també "puguen sucar-hi pa". És, doncs, un llibre dedicat sobretot al públic general aneuenc, pallarès i –en darrer terme– català.
En el seu objectiu de divulgar el fet lingüístic en la seva diversitat, mostrant-ne la riquesa i el valor que tal diversitat implica, l'autor comença (La torre de Babel) fent una exposició dels coneixement que es tenen sobre els orígens del llenguatge i l'amplitud de les varietats de llengua, agrupades en "famílies", fins a la concreció en les llengües romàniques, de les quals fa un mapa que hauríem de considerar mig polític mig lingüístic, puix que hi individualitza tant llengües romàniques políticament acceptades com a tals (castellà, català, italià, francès, romanès) com d'altres políticament no reconegudes com a unitàries (gallec i portuguès; retoromànic, incloent el friülès) o d'altres només existents per a la lingüística (occità, francoprovençal, sard), o –encara– d'altres només catalogades per alguns lingüistes (asturià i aragonès).
Acostant-se més al que llavors serà el seu centre d'atenció descriptiva, Sistac fa una exposició en el segon capítol (El pa que s'hi dóna) del conjunt català, amb la seva variació interna, i de les seves semblances i els seus constrasts amb els conjunts dialectals veïns: l'aragonès, el castellà i l'occità. Dins aquest entreteixit de parlars diversos hi situa el pallarès, formant part de la cruïlla lingüística pirinenca que, adverteix, avui dia està en procés de simplificació greu, per la progressió del castellà i del francès.
Justificant el títol, la segona meitat del llibre és dedicada a una descripció planera (sense símbols fonètics per a especialistes) del pallarès, amb atenció particular a les valls d'Àneu, descripció suficient perquè el lector profà es formi una idea de l'especificitat d'aquest parlar català; la qual, a més a més, inclou un vocabulari aneuenc, on es recull el lèxic més característic, i una llista toponímica dels nuclis rurals aneuencs, amb l'explicació etimològica proposada per Joan Coromines.
Abans, però, i en aquest cas justificant el subtítol, el tercer capítol és una reflexió ampla i raonada entorn de la possibilitat i l'oportunitat de supervivència dels dialectes tradicionals en el món d'avui i en el que s'acosta, analitzant el grau de conservació del pallarès i el procés que experimenta , que sembla irreversible, d'acostament a la varietat central. D'aquest capítol, m'agradaria extreure'n uns fragments que mostren la sensibilitat de l'autor, la qual compartesc absolutament, per la preservació del que hem de considerar un component més del nostre patrimoni. El primer és al final del primer paràgraf: "Si hom considera legítim conservar, per exemple, el patrimoni forestal, sembla que no caldria escarrassar-se gaire a demostrar la necessitat de conservar, i àdhuc potenciar, el pallarès, en el benentès que això no pot anar ni contra l'adés esmentada unitat [de la llengua] ni en detriment de la funció comunicativa, de la mateixa manera que defensar els boscos no ha d'implicar, per exemple, llaurar les carreteres o renunciar a les anxoves de l'Escala." (p. 38) El segon, és al final del capítol: "Crec que el pallarès, i tot el català occidental, només pot sobreviure si aconsegueix pujar de nivell, elevar part de les seues característiques a la llengua estàndard. És a dir, no crec que se salve tot el pallarès, però sí que es pot salvar el 'català a la manera pallaresa', fins i tot en la parla culta i formal. Cal, però, que en comptes de crear-hi una reserva hi haja una autèntica reordenació del territori... I cal també que els pallaresos i pallareses es projecten a l'exterior... cal que es modernitzen i esdevinguen plurilingües, o políglotes, sense que això represente, de cap manera, renunciar a allò que els és propi perquè en definitiva és el seu principal patrimoni cultural." (p. 54-55)
Es tracta, doncs, no d'una obra més de descripció dialectal monogràfica, com n'hi ha tantes, sinó d'un llibre on s'ajunten l'exposició lingüística docta, però fàcilment entenedora, i la reflexió humanística, fonamentada en un coneixement profund de la realitat, sobre l'avanç desmesurat de la convergència lingüística i l'extinció lamentable de tota una variació lingüística tradicional, reflex d'una antiga i rica variació cultural que es mereix, també, ser pertinentment protegida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada