Antoni Maria Alcover rescatat per M. Pilar Perea*

11 de març de 2002

Ma. Pilar Perea és una barcelonina, professora de la Universitat de Barcelona, un tant singular. Per què? Resulta que els barcelonins tenen fama (no crec que ho puguem assegurar, però, que realment és així) de pensar només en ells mateixos, de "mirar-se el melic", que diuen vulgarment; i doncs pareix que, en el cas de Ma. Pilar Perea, aquesta fama no acaba de correspondre-li del tot. Potser de tot d'una va tenir la temptació de mantenir-la (va fer una tesi de llicenciatura dedicada al català central), però prest la va vèncer i va considerar que el català era més ample que el seu redol immediat, de manera que, decidida a ampliar les seves perspectives investigadores, li va pegar per les voreres i va dedicar la seva tesi doctoral a la flexió verbal en els dialectes catalans (fixau-vos-hi bé, en els dialectes, en plural). Però encara no s'acabà aquí la sortida fora del seu redolet, sinó que, ben conscient que l'àmbit lingüístic català arriba a ultramar, va creure que era interessant fer una volta pels extrems ultramarins, i va arribar fins a l'Alguer... passant per Mallorca, i de tota aquesta volta en va treure encara més profit: regirant l'arxiu de Mn. Alcover i de Francesc de B. Moll, en va treure papers vells, dins els quals hi va trobar informació valuosa per a la lingüística catalana, que va convertir en treballs com A. M. Alcover i el català de l'Alguer (1998), o Complements a la flexió verbal en els dialectes catalans (1999), o Compleció i ordenació de La flexió verbal en els dialectes catalans d'A. M. Alcover i F. de B. Moll (1999), o Cartes de Ramon Clavellet, Joan Palomba i Joan Pais a Antoni Ma. Alcover (1999). Tots aquests treballs comparteixen amb altres, que Ma. Pilar ha escampat per revistes i congressos diversos, el denominador comú de l'interès per la variació dialectal i per la recomposició de la història de la nostra lingüística.

Aquest passat any 2001, l'any Alcover, Ma. Pilar Perea va ser especialment prolífica en la divulgació de l'obra del nostre filòleg, a una vuitena d'articles sobre diversos aspectes de l'obra alcoveriana, publicats a revistes nacionals i internacionals (Journal of Catalan Studies, Serra d'Or, Zeitschrift für Katalanistik, Randa, Llengua i Literatura, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes), hi hem d'afegir dos CD-ROM, "La flexió verbal en els dialectes catalans" d'A. M. Alcover i F. de B. Moll. Les dades i els mapes i Antoni M. Alcover. Dietaris (tots dos editats per la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears), i tres llibres, Els dietaris de les eixides filològiques de mossèn Alcover (Manacor, Papers de Sa Torre), Antoni M. Alcover: Mostra de diccionari mallorquí i Antoni M. Alcover: Dietaris de les eixides (1900-1902). Volum I (tots dos editats per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i la Universitat de les Illes Balears).

Tothom mínimament inquiet per la llengua i la cultura pròpia dels catalans comprèn immediatament l'interès que té fer públics papers inèdits d'Alcover o reeditar escrits seus que fins ara només es trobaven a revistes antigues, qualcunes de molt especialitzades. La Mostra de diccionari, a més de ser una obra fins ara inèdita amb una valuosa informació lingüística, ens ensenya que 20 anys abans de la "Lletra de Convit", quan Alcover era encara un jovenet, ja s'interessava per la llengua i ja ho feia, a més a més, amb uns plantejaments metodològics nous, palesos en aquesta obra lexicogràfica primerenca. Els dietaris de les eixides ens passegen per tots els Països Catalans i pels països estrangers que va visitar Alcover, el qual, a més de fer-nos-en un retrat amb el seu estil característic, ens dóna les seves impressions de tot el que veu i també ens dóna molta d'informació de la llengua, de gran interès. Llegint els dietaris assistim al naixement de la lingüística catalana, i descobrim ja una de les grans obsessions d'Alcover, potser una mica exagerada en aquell moment:

"Die 26 de Juriol. De Sant Joan de les Abadesses som anats ab tartana a Camprodon, ab dos capellans de Vic y dos seglars: molt bona gent, atentíssims.

Ja veu la diferencia per aquí del parlar: el llenguatje es més pur. Com més enfora me fas de Barcelona, mes semblant se fa el llenguatje a-n el mallorquí." (P. 109)

"Die 30 de Juriol. (...)

Som arribats a Borredà: sou dins el cor dels Pirineus; el catalá puríssim; la gent, patriarcal; s'assemblen poch a la gent de Barcelona. Son lo més amables y amatents." (P. 111)

 Qualque pic ens fa un advertiment de les dificultats de fer enquestes amb gent desconeguda:

"Per sentir el llenguatge vinaroxench [de Vinaròs], sabent qu'allá hi havia Germanetes dels Pobres, m'en hi vaig anar per fer una estona la pretxe amb los vellets acullits. En sortiren una partida; los vaig moure conversa, y no mes n'hi hagué un qui prengués fil; y se posa a contarme una rondaya, y per cert amb molta gracia y puresa de llenguatje. Com ja vaig comensar a prende notes a la llibreta, un s'esclamá: -Ara li escriu la declaració. Jo entre mi meteix vaig dir: -¿Que farem? Sobre tot, ell ja no'n vaig poder ginyar altre a dir tres paraules, y pronte me vaig esser espitxat." (P. 162)

Però també recull qualque comentari que testimonia el costum antic dels barcelonins d'escampar-se per Catalunya, i com són arreu mal vists:

"Die 21 Juriol. (...)

Entre parentesis, a Borredà, dient me que també per allá hi arribaven barcelonins per estiuetjar, vaig dir jo: -Segons veig s'escampen per tota la muntanya; millor; axí hi escampen els diners. Y me contestaren: -Si només escampassen axò, aniría be; però escampen la seva corrupcio y escandalisen y desbaraten la gent ab lo seu mal exemple. Aqui el Rector anys passats hagué de cridar l'atenció sobre axò de dalt la trona, y els estiuetjants ho prengueren tort ferm." (P. 108)

Qualcunes de les anècdotes que conta són realment gracioses, tot i que ell no pareix que pretengui fer riure ningú. Escoltau aquesta:

"Die 30 de Juriol. (...)

A Sant Jaume de Frontanyà no se'n poren avenir que hi vaja gent a veure l'iglesia, que no la troben gens hermosa.

Dins l'iglesia, dalt una represa hi ha un sant Miquel ab un dimoni molt lleig abaix. Hi va molta de gent a veure aquest dimoni, que está un poch baldat, perque una vegada hi aná un loco ab un garrot, y va dir a Sant Miquel: -Ara que'l teniu, vos de dalt y jo de baix, donem n'hi fins que hi haja garrot- y va esser partit bones garrotades a-n el dimoni! Si no'l decanten, el feya benes." (p. 111)

 O aquesta altra:

"Die 18 d'Agost. (...)

Som arribat a Portbou posta de sol, y a Llançà, que ja feya fosca... He demanada una bistia per demá per dur me a Sant Pere de Rodes. Es vingut un homo y ha dit que'n tenia una. No som anat a demanar n'hi clarícies, y m'ha dit malement.

Die 19 d'Agost. (...)

Dita missa y berenat, m'han dit que aquell homo ja era abaix ab la bístia. Me pensava que sería una bístia conforme, ab sella y estreps, y es estat un ruch de dos doblers, sense més sella qu'una pell, y fora estreps. He estat dos per tres per enviar aquell homo y el ruch a passetjar y cercar altre ormeig. Per no fer un escándol, he arrufades les espatles y me som posat demunt el ruch, y vos assegur que feya la meva planta, casi fregant amb los peus per la terra. Sortint del poble, que hi ha una mica de costa, el ruch ha comensat a gemegar perque'l viatje el sobraguetjava. No vos dich res com hem empresa la pujada de la partida de muntanyes qu'hem hagudes de pujar. Vos assegur que les hi feya espessos els alens. No hi ha hagut més remei que jo anar a peu a trossos. Y es estat mes ferest a la tornada: no he pogut cualcar un quart y n'hi hem posats més de sis per el camí." (ps. 126-127)

Delicioses, aquestes eixides d'Alcover. Gràcies a M. Pilar Perea per haver rescatat i haver-nos acostat tot aquest immens tresor cultural produït per una de les personalitats més extraordinàries criades contemporàniament a la terra mallorquina.

*Text un poc arranjat de la presentació dels dos CD-ROM i els dos llibres d'Alcover comentats durant els actes del Congrés Internacional dedicat a Antoni Ma. Alcover, celebrat a Palma del 17 al 21 de desembre de 2001.