L’Alguer i Mallorca, unes relacions fins ara (quasi) inexistents

2 de març de 2001

És ben acceptat que les relacions modernes entre l’Alguer i els Països Catalans comencen a finals del segle XIX, després d’una llarga interrupció deguda a la separació de Sardenya de la Monarquia Hispànica com a conseqüència de la Guerra de Successió, el 1720. Aqueixes relacions modernes són fruit del contacte inicial entre Josep Franck (1830-1900) i perso­natges il·lustres de la Renaixença catalana, com Manuel Milà i Fontanals i Eduard Toda i Güell. Mentre aquests redescobrien la petita comunitat catalanoparlant de Sardenya i la feien conèixer als seus conciutadans, aquell amb les seves ensenyances promovia la consciència d’algueresitat entre un grup de joves de la ciutat, qualcuns d’entre els quals han quedat dins la història com a protagonistes del renaixement cultural i literari alguerès (Antoni Ciuffo, Joan Pais, Antoni Adami, Carmen Dore...).

Com és lògic, la represa de relacions entre catalans i algueresos es va fer sobretot passant per Barcelona, que ja aleshores era la ciutat catalana més important, tant en nombre d’habitants com en potencialitat econòmica i en inquietud cultural. Però a principis del segle XX tenguérem la sort que a Mallorca es bellugava una figura important per a la consolidació de la Renaixença lingüística: Mn. Antoni Mª Alcover, que el 1901 publicava la “Lletra de Convit” cridant “tots els amics de la llengua catalana” a la col·laboració per fer el més gran i més complet diccionari de la llengua; i amb ell contactaren qualcuns d’aquests joves algueresos, Antoni Ciuffo, Joan Pais i Joan Palomba. Joan Pais i Alcover just tengueren una breu relació epistolar, sense més transcendència, però Ciuffo i Palomba hi tengueren una relació prou estreta, amb Alcover: tots dos varen ser convidats a participar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906, a Barcelona, i tots dos varen ser col·laboradors del Diccionari; amb tot, només Palomba mantengué la relació durant anys i va rebre, fins i tot, Alcover a casa seva el juliol de 1913, mentre que Ciuffo va desaparèixer per Barcelona poc temps després del I Congrés.

Aquest primer contacte entre l’Alguer i Mallorca va ser l’únic durant la primera part del segle. Les circumstàncies històriques no ajudaren gens perquè les relacions s’estrenguessin: el trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans i el seu conseqüent aïllament del món cultural català continental, les dictadures a Itàlia i a Espanya, les guerres, el franquisme... varen ser factors que impediren la continuació i l’aprofundiment d’aqueix lligam incipient. Tan sols el menorquí Gabriel Arguimbau amb el seu bastiment llagoster va fer de pont imaginari entre Mallorca, Menorca i l’Alguer en el primer terç de la centúria.

A poc a poc, a finals dels anys 50, les relacions es reprengueren una mica: el 1957 Cap d’Any de Raixa, de l’editorial mallorquina Moll, publica un “Record de l’Alguer” de Josep Mª Palau i Fabre, i el mateix any en aquesta col·lecció surt la Invitació a l’Alguer actual de Pere Català i Roca. Als volums posteriors de Cap d’Any hi ha una crònica de l’Alguer; primer, de Rafel Catardi, que també el 1957 va fer una visita a Francesc de B. Moll, a Palma; després, d’Antoni Simon Mossa. Però la cosa no va prendre gaire més força, potser perquè la comunicació entre dues illes era més difícil que entre cada una i la península. Fins i tot en l’expedició històrica de catalans a l’Alguer, el famós “Retrobament” de 1960, la representació de Mallorca (de les Balears) era ostentada per Joan Ballester Canals, el promotor barceloní de l’Obra del Diccionari.

I varen haver de tornar passar uns quants anys perquè algueresos i mallorquins es retrobassin. A mitjan anys 80 Palma i l’Alguer s’agermanaren, i de llavors ençà periòdicament (cada estiu o cada dos, no ho sé cert, però és igual) es fa una regata entre les dues ciutats, única iniciativa fruit d’aquest agermanament, que no s’ha sabut aprofitar per promoure el vertader coneixement i l’amistat entre els habitants de les dues ciutats. Durant la dècada dels 90, en el període en què Carles Sechi va ser Síndic de l’Alguer, el Municipi i la Universitat de les Illes Balears varen firmar un conveni de col·laboració en qüestions culturals i d’assessorament lingüístic, l’únic resultat realment tangible i positiu del qual va ser la publicació conjunta del llibre L’Alguer: imatge i paraula (1997). I posteriorment el Consell Insular de Mallorca ha organitzat qualque expedició turístico-recreativo-esportiva a l’Alguer, que més pareix pensada per a promoció política de qualque Conselleria que per a estrènyer aquestes tan difícils relacions entre les dues comunitats.

El segle XX ha passat, doncs, sense que Mallorca i l’Alguer hagin sabut acostar-se recíprocament. El segle de la consolidació de la renaixença cultural i política als Països Catalans ha passat com a de resquitllada entre uns i altres, que continuam sent sobretot mútuament desconeguts. L’Alguer mira, quan ho fa cap a occident, a Barcelona, tal volta amb l’esperança que la gran i rica capital de Catalunya li aportarà ressorts i solucions per als múltiples problemes socials, urbans i culturals que l’angoixen. Mallorca mira també cap a occident (desgraciadament, més a Madrid que a Barcelona) i cap al nord, als rics països exportadors de turistes que li han d’omplir la bossa anualment. Per això les mirades no es creuen i algueresos i mallorquins continuen ignorant-se, bé que esporàdicament uns o altres girin l’ull i s’adonin de l’existència dels del costat.

Ha de ser en aquest començament del segle XXI en què definitivament hem de decidir si les relacions mallorquino-alguereses s’han de reforçar o s’han d’esvair, si podem recuperar els lligams històrics que ens han unit o si els hem d’abandonar per a sempre. Amb l’Alguer els mallorquins no només hi compartim una etapa important de la nostra existència secular, amb una llengua i una cultura comunes; hi compartim també un medi vivencial –la mar– i un futur condicionat per la necessitat de compatibilitzar l’atracció d’un turisme que ens aporti recursos econòmics amb la conservació del país i la seva riquesa natural i patrimonial. A Mallorca en duim molts d’anys d’experiència, en aquesta qüestió, la qual pot servir (destriant-ne el bé i el mal) perquè l’Alguer se sàpiga encaminar per la via més encertada. A l’Alguer s’ha tengut fins ara cura especial a conservar l’entorn paisatgístic, actitud que pot servir d’exemple a Mallorca allà on encara hi siguem a temps.

Però l’Alguer i Mallorca no seran ja mai més elles mateixes si perden aquesta personalitat que les fa singulars, i a la vegada les fa parentes, dins la Mediterrània. La llengua i la cultura catalanes han de ser part del futur de totes dues comunitats, perquè ho són del seu passat i el seu present (amb totes les matisacions possibles), i en aquest món globalitzador que amenaça les entitats petites seria absurd no cercar d’estrènyer els llaços amb els qui més se t’assemblen i amb qui més mitjans pots compartir. De tots nosaltres, dirigents o simples ciutadans, és la responsabilitat que aquest futur no se’ns escapi i els nostres descendents puguin mantenir l’orgull del seu poble. La col·laboració ens enfortirà i ens ajudarà a superar les dificultats; la ignorància mútua ens farà més dèbils.

Per acabar, deixau-me rescatar aquest poema del mallorquí Guillem Colom dedicat al Retrobament. Encara que sembli que mira enrere, hi veig el desig de mantenir-nos units en el present com a garantia de futur:

MALLORCA A L’ALGUER

Algues, algues de l’Alguer,

enllaçau les nostres Illes,

que d’un mateix tronc són filles

i un mateix parlar sosté!

Catalans d’en temps primer,

avui com segles enrere,

abracem-nos sense espera

sota d’un mateix recer,

a l’ombra de la senyera

del nostre gran rei En Pere

i del comte Berenguer!

Mallorca i l’Alguer, facem camí junts cap a un futur més nostre.