L’Alguer retrobada

28 de juliol de 2010

Són del segle XII les primeres notícies de l’Alguer que coneixem, quan la família noble dels Dòria, de Gènova, va fortificar un poblet de pescadors que hi havia en el lloc on és avui la ciutat. El 1297, el papa Bonifaci VIII concedí Sardenya (i Còrsega, mai, però, ocupada pels catalans) al rei Jaume II d’Aragó, com a compensació per haver renunciat al regne de Sicília. La conquesta de l’illa començà 26 anys més tard, en lluita contra Pisa, que hi tenia alguns dominis  , i després també contra Gènova, present al nord, i va ser precisament a les aigües de l’Alguer on hi hagué la batalla definitiva: el 27 d’agost de 1353, al Port del Comte, la flota catalana i veneciana derrotà la genovesa. El 30 d’agost els catalans entraren a l’Alguer, però encara en varen ser trets per una rebel·lió dels habitants, fins que definitivament la tornaren conquistar el desembre de l’any següent. Per a evitar-ne una altra, de rebel·lió, el rei Pere el Cerimoniós expulsà de la ciutat tots els habitants que hi quedaven i la repoblà de catalans, venguts de totes les comarques. L’origen del nom “l’Alguer” és desconegut, baldament paregui tan clara la seva relació amb “alga”, relació que les formes llatina (Alegerium) i sarda (S’Alighera) mostren com a impossible. Podria ser un nom familiar, com l’Alighieri de Dant.

Els dos primers segles de la incorporació de l’Alguer a la catalanitat són de plenitud total en l’ús de la llengua   catalana, l’única emprada i coneguda de tots els algueresos en totes les circumstàncies. La situació és la mateixa, doncs, que als altres països catalans. Al segle XVI, però, també com a la resta de les terres catalanes, havent perdut la Corona d’Aragó els seus reis privatius i havent-se desplaçat la cort i tota la seva influència a Castella, el castellà comença a tenir-hi una certa presència, que augmenta molt paulatinament dins el segle XVII. És una presència sobretot en els registres més formals, si bé la llengua normal dels documents oficials de la ciutat continua sent la catalana. En aquests segles, com a conseqüència de les pestes que periòdicament assotaven la ciutat, es produeixen una sèrie de fluxos immigratoris des de l’interior de l’illa que renoven la població, amb conseqüències importants per a la llengua: si bé els nou venguts aprenen el català, que és l’idioma institucional i socialment prestigiós de la vila (ho és també, recordem-ho, de tota l’illa), ho fan mantenint molts dels seus hàbits fonètics i mesclant-hi els seus propis mots i les seves construccions vernacles. El resultat serà, a la llarga, que el català de l’Alguer es veurà fortament influït pels parlars sards i prendrà una fesomia molt particular i diferenciada dels altres parlars catalans. Amb el tractat de Londres (1720) Sardenya queda separada dels territoris catalans i adjudicada a Savoia. La llengua catalana hi és aviat oblidada com a llengua administrativa i suplida primer    per la castellana (que des del final del XVII tenia ja una presència important en aquesta funció) i més envant per la italiana. A l’Alguer la dinàmica és més o menys la mateixa i ben aviat el català hi deixa de ser usat institucionalment, si bé continua sent l’únic idioma parlat pels habitants de la ciutat, els quals, però, amb la interrupció del contacte amb els altres catalans perden la consciència del seu parlar i el particularitzen encara més per les seves pròpies innovacions, les continuades interferències sardes i dels dialectes itàlics més pròxims (napolità, calabrès, sicilià...) i la nova i pesant influència italiana. La separació política entre catalans i algueresos fa que s’oblidin ben aviat els uns dels altres i es perdi la consciència (tant a l’Alguer com als Països Catalans) de l’existència mar enllà d’una comunitat que usa la mateixa llengua.

A la segona meitat del XIX, però, en plena Renaixença catalana, l’Alguer és redescoberta per la intel·lectualitat catalana. La primera notícia la’n dóna l’arxiver de Càller Ignazio Pillito, que concorre als Jocs Florals de 1864 amb un treball sobre el Consolat de Mar en català, llengua apresa llegint els nombrosos documents catalans conservats a l’arxiu de la seva ciutat. Pillito va informar Manuel Milà i Fontanals, el restaurador dels Jocs Florals, del manteniment del català a l’Alguer, cosa que després li va corroborar l’arqueòleg i naturalista barceloní Francesc Martorell i Peña, que el 1868 va visitar la ciutat per a estudiar-ne els monuments prehistòrics. Entusiasmat per aquestes notícies, Manuel Milà i Fontanals contactà amb l’intel·lectual alguerès Josep Franck i després Marian Aguiló encoratjà el diplomàtic il·lustrat català, destinat a Sardenya, Eduard Toda i Güell a visitar la ciutat, on arribà el 1887 i tornà el 1889. Toda es va convertir llavors en divulgador apassionat del fet alguerès, amb els seus llibres L’Alguer, un poble català d’Itàlia, La poesia a Sardenya i Records catalans de Sardenya, i nombrosos articles i conferències per tot Catalunya.  A partir de Toda, gràcies al qual a l’Alguer sorgí l’interès per la cultura catalana, els lligams amb aquesta petita comunitat catalanoparlant es reprengueren amb més intensitat, amb noms com Antoni Ciuffo (a) ‘Ramon Clavellet’, Carmen Dore, Joan Pais, Joan Palomba (gran amic de Mn. Antoni Mª Alcover, a qui hostatjà el juliol de 1913), i les associacions “Agrupació Catalanista de Sardenya” i “La Palmavera”.

Després d’uns anys de manteniment del moviment més o menys actiu, la dictadura feixista d’Itàlia el va fer desaparèixer, i just unes determinades persones (Carmen Dore, Joan Palomba, Antoni Era...) mantengueren l’entusiasme per la causa, que varen ser a temps de transmetre a una nova generació que no es pogué expressar lliurement fins a la postguerra. En aquesta destaquen els noms del poeta Rafael Sari, el de l’estudiós Pasqual Scanu i el de Rafael Catardi i Antoni Simon Mossa, impulsors del Centre d’Estudis Algueresos (1952). Tots aquests, i molts altres de joves, entre els quals hi havia artistes de totes les branques i un grup nombrós d’afeccionats al teatre que dugueren l’alguerès a l’escena, prepararen l’ambient per al “Retrobament” de 1960, quan, el 25 d’agost, un vaixell carregat de catalans de ponent va arribar al port de l’Alguer, on l’esperaven milers d’algueresos amb una gran pancarta que deia “Benvinguts germans catalans”. L’any següent s’hi varen celebrar, a més, els Jocs Florals de la Llengua Catalana”.

Aquest pròxim dia 25 farà, doncs, 50 anys d’aquell viatge del Retrobament, 50 anys durant els quals el moviment alguerès per al recobrament de la llengua i l’estrenyiment de relacions amb els Països Catalans no s’ha aturat mai, tot i haver passat per etapes difícils i coincidir amb el moment de més pressió social de l’italià. 

Actualment entitats com l’Obra Cultural de l’Alguer, l’Escola d’Alguerès ‘Pasqual Scanu’ i Omnium Cultural de l’Alguer, especialment, duen a terme una molt interessant i important feina de promoció de la llengua i la cultura de la petita ciutat sarda, únic indret de l’illa on el català ha subsistit, i l’establiment d’una línia aèria de baix cost entre Girona i l’Alguer ha estat un extraordinari impuls a la represa dels contactes personals entre algueresos i catalans, la qual cosa ha contribuït a revalorar molt la llengua entre els primers. El mes de juny passat una expedició des de Barcelona va voler celebrar l’efemèride de 1960, sense obtenir, però, el ressò i el fruit que l’esdeveniment mereixia. És igual: les conseqüències positives d’aquell Retrobament són indiscutibles, fins al punt que avui en dia fins i tot l’Alguer fa part de la Fundació Ramon Llull, i ara allò que importa és consolidar i reforçar tota la inquietud que a la ciutat sarda es manifesta a favor de la plena recuperació dels seus senyals identitat i de la reintegració a l’espai cultural català.

L'estatut de dependència

13 de juliol de 2010

La hipocresia dels polítics és cosa ben sabuda i repetida, que no sorprèn ningú que sigui un poc veterà en aquest món. En tota aquesta qüestió de l'Estatut de Catalunya parcialment desmuntat pel Tribunal Constitucional n'hi ha molta, d'hipocresia i comèdia, de què, però, no se n'ha fet gaire esment. Primer, la llarga reclamació al Tribunal perquè tragués la sentència: que si ja és hora, que si fa massa temps que dura, que si no podem esperar tant, que si això provoca inseguretat jurídica i inestabilitat, etc. etc. Però quan començaren a veure indicis que la sentència estava a punt i no era del tot favorable a allò que volien determinats partits, bé n'hi va haver de maniobres perquè la sentència no sortís, perquè el Tribunal se n'inhibís! ¿I per què varen esperar tant a demanar-ne aquesta inhibició? ¿Per què no la demanaren ja tot d'una? ¿No volien sentència? Doncs ja la tenen! ¿I ara per què protesten? ¿Perquè el Tribunal no ha dictaminat allò que volien? ¿I què esperaven? ¿Que el Tribunal Constitucional espanyol els avalàs al 100 %? Ja ho podien veure, que no seria així! S'han queixat, els promotors de l'Estatut, que el Tribunal era il·legítim perquè molts dels seus membres eren caducats, o que és un tribunal massa polititzat... ¿I en base a quina llei està fet aquest tribunal? En base a una llei votada per la majoria de partits, inclosos la majoria dels qui han protestat tant. El Tribunal Constitucional té com a missió vigilar que totes les lleis que es fan siguin conformes als principis de la Constitució espanyola, i és això que fa, i per a això cobren dels pressuposts de l'Estat, és a dir mantenguts amb tots els nostres imposts, i ara no ha fet més que allò que se li ha demanat. Cínicament, els polítics han argumentat que una llei votada en referèndum no havia de ser controlada per cap tribunal, però la majoria dels partits, entre els quals quasi tots els que ara han protestat tant, votaren a favor de la llei que permet que el Tribunal Constitucional tengui la darrera paraula en aquestes qüestions. ¿Per què feren aquesta llei així? I en qualsevol cas, ¿per què no la rectificaren ja fa temps, abans d'arribar al punt on s'ha arribat? I si la Constitució espanyola no els agrada, idò només tenen dues sortides: o canviar-la o desfer-se'n. ¿I què han fet fins ara per a canviar-la? Res! El PSOE, que divendres teòricament va participar a la concentració palmesana per a protestar per la sentència, ¿per què no ha fet passes per a canviar la Constitució? Ja sabem que tot sol no la pot canviar, però almanco hauria mostrat coherència. Igual que PSC, CiU i IC (els corresponsals d'EU a Catalunya). Els polítics embullen la troca i després convoquen a manifestacions perquè "el poble" els defensi. A mi aquesta sentència no m'ha sorprès gens, fins i tot encara la trob benèvola, perquè era esperable que el Tribunal Constitucional, caducat o no, polititzat o no, defensàs la Constitució, que per a això hi és; és la seva feina. I ens agradi o no, té raó quan diu "en nuestro Derecho el Estatuto de Autonomía ha de conceptuarse como norma infraconstitucional jerárquicamente subordinada a la única Constitución española" y "la constitucionalidad de los Estatutos de Autonomía está sujeta al control de este Tribunal [art. 161.1 a) CE y art. 27.2 a) LOTC], que deberá declarar inconstitucionales y nulos los preceptos estatutarios que no se ajusten a la Constitución" (pàgina 12 de la sentència). I parla pròpiament com a institució jurídica quan afirma que "las normas del Ordenamiento no pueden desconocer ni inducir al equívoco en punto a la “indisoluble unidad de la Nación española proclamada en el art. 2 CE, pues en ningún caso pueden reclamar para sí otra legitimidad que la que resulta de la Constitución proclamada por la voluntad de esa Nación, ni pueden tampoco, al amparo de una polisemia por completo irrelevante en el contexto jurídico-constitucional que para este Tribunal es el único que debe atender, referir el término “nación” a otro sujeto que no sea el pueblo titular de la soberanía." Tot això és així perquè ho volgueren la majoria de partits constitucionalistes (en què s'inclouen PSOE i PSC, CiU, EU), i per tant ara s'ho han de menjar. I quant a la llengua, tampoc no hi ha res sorprenent, perquè és clar que amb l'actual Constitució espanyola a la mà el català no serà mai "preferent": "el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado." (pàgina 474) I tot això és així no perquè ho vulgui un determinat Tribunal, sinó perquè ho varen voler els qui varen fer la Constitució i ho varen acceptar els qui la votaren afirmativament, i ho serà mentre aquesta Constitució sigui vigent. I denigrar el Tribunal Constitucional és com matar el missatger que et duu una mala notícia. I voler fer creure que es podia fer un Estatut que, on convengués, establís preceptes que la Constitució no admet ha estat la gran mentida dels polítics que varen plantejar aquesta llei, amb la missió impossible de fer quadrar el cercle. La Constitució espanyola, condicionada pel franquisme, és per als pobles no castellans de l'estat com una gran camisa de força que, tot i permetent-nos fer voltes damunt nosaltres mateixos, ens té subjectes, i si ens incomoda no ens serveix de res fer moviments perquè ens estrengui per un altre costat, l'única solució és rompre-la i llevar-nos-la de damunt, però per a això hem de ser més forts que els qui l'aguanten, i si no ho som l'haurem de suportar indefinidament, tal com és, i que no ens vulguin fer creure que si provam de pitjar cap a defora estarem més amples. Com a molt ens esforçarem tant que quedarem rebentats i tal vegada girats cap a una altra direcció, amb la vana il·lusió que som un poc més lliures. Lliurement i conscientment, hom pot acceptar de viure dins l'estretor constitucional, com ho ha fet molta de gent, però que no ens diguin que dins aquesta estretor hi tenim llibertat. Qualsevol estatut concedit per aquesta Constitució és un estatut de dependència, i l'única alternativa real a la dependència és la independència. I tota la resta son vuits i nous i cartes que no lliguen. Ara, si ens conformam així, idò ja està bé.

La llengua natural

30 de juny de 2010

Aquesta setmana passada ha estat productiva, en notícies, per a la llengua catalana, novament i després d'unes quantes dècades de suposat procés de normalització; aquest procés infinit, la fi del qual no s'albira ni cercant-lo amb telescopi. Allò que hauria de ser purament natural, que la llengua pròpia d'una comunitat fos usada sempre i en tota situació sense entrebancs, com succeeix a la comunitat portuguesa, a la comunitat anglesa o a la comunitat castellana, per a nosaltres és una espècie d'utopia inassolible, una hipòtesi, inversemblant, a la qual aspiram els qui volem viure amb la mateixa naturalitat que els portuguesos, els anglesos i els castellans. El simple fet que sempre seguit se'n parli, de la llengua catalana, i en conflicte, ja és senyal que no s'hi troba, en una situació "natural", perquè no és freqüent (més aviat és estrany) que dins les comunitats portuguesa, anglesa o castellana el tema de la situació social de la pròpia llengua sigui recurrent i causa de bregues contínues entre individus de la societat o, fins i tot, entre institucions. A Mallorca, ha estat de bell nou el Partido Popular el qui s'ha encarregat de fer una maniobra per a desbaratar un petit racó de naturalitat del català: ara volien que a l'Ajuntament de Palma la documentació lliurada per a la celebració dels plenaris (si ho he entès bé) fos en versió bilingüe, castellà i català. ¿Per què? ¿Perquè hi ha regidors que no l'entenen, només en català? No! Simplement, per allò que vulgarment  se'n diu (i ja em perdonareu, els fins) "tocar els orgues": no poden consentir que hi hagi un sol redol, per petit que sigui, on la llengua catalana sigui tan natural a casa nostra com la castellana ho és a casa seva. Quan a qualque àmbit només es funciona en català (i n'hi ha poquíssims), els peperos invoquen immediatament el dret al bilingüisme i demanen que hi sigui també el castellà; quan, en canvi, a qualque àmbit només es funciona en castellà (la immensa majoria), s'esforcen i s'encaboten que el bilingüisme no hi arribi mai. És curiosa, aquesta concepció del bilingüisme que tenen els continuadors d'Alianza Popular, aquell partit fundat per ex-ministres franquistes... Allò que ha estat sorprenent, en aquest episodi, és la postura inicialment dubitativa del representant d'Unió Mallorquina, que no veia malament la proposta pepera... ¿Ens en podrem fiar mai del tot, d'UM, en la qüestió lingüística?

La gran notícia de la setmana, però, ha estat la retallada de l'Estatut de Catalunya pel Tribunal Constitucional, que, naturalment, ha afectat també la llengua. Curiosament, però, no ha afectat l'article 6.2 que diu que els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (al nostre Estatutet hi ha el dret de conèixer-les totes dues, però només el deure de conèixer el castellà), sinó el 6.1, que deia que la llengua catalana és la llengua "preferent" de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics: el tribunal no la hi considera, preferent, i la posa al mateix nivell que la castellana. A part d'això, estableix una interpretació concreta d'alguns altres articles que fan referència a la llengua, interpretació que encara no coneixem. Deixant de banda el fet que qualsevol retoc de l'Estatut aprovat al Parlament i referendat és, com a mínim, una falta de respecte als qui l'han fet i als qui l'han votat (i no entraré a fer-ne més valoracions, perquè ja se n'han fetes moltes), a mi em sembla que amb això de la llengua ha prevalgut sobretot la voluntat de fer-se valer, de fer constar clarament que cap llengua a Espanya no està per damunt del castellà, l'única que la mentalitat hispànica considera "espanyola" de ple. El Tribunal Constitucional, salvaguardador de l'essència espanyola i dels privilegis de la "España Una" ("Grande y..."), no pretén més que tornar les coses al seu lloc: cada llengua a casa seva i el castellà (el vertader español) a casa de tothom, i que ningú pretengui sortir d'aquesta norma, i que ningú es faci il·lusions que cap altra llengua estarà legalment per damunt la per ells denominada "lengua común", "común" a base de garrotades i persecucions, com molt bé ha estat documentat per historiadors diversos i com ho han patit tantes i tantes persones, encara vives, que de petites eren castigades o renyades a escola pel simple fet de parlar la seva llengua pròpia no castellana. En realitat, probablement a Catalunya no canviarà res en l'actuació institucional a favor del català, baldament no se'n pugui dir "preferent", com no ho deia a l'Estatut de 1979, i s'hi continuarà endavant en la dignificació de la llengua del país, i les administracions i els mitjans públics continuaran fent ús normal del català, no per preferència, sinó per naturalesa. Fins i tot en el cas, probable, que la reinterpretació que encara no coneixem d'uns quants articles que toquen la llengua sigui molt restrictiva, a l'anomenat Principat el procés positiu per al català es mantendrà i, a poc a poc, aquest avançarà socialment, i això no hi haurà cap Tribunal Constitucional que ho eviti. Només un altre Franco (a l'infern sia) ho podria aturar.

I la demostració més clara d'aquesta voluntat d'avançar cap a la naturalitat del català a Catalunya l'hem tenguda també aquesta setmana en l'aprovació de la Llei del Cinema, que vol equiparar la presència del castellà i del català a les sales d'exhibició, equiparació que seria el veritable bilingüisme de què tant parlen els qui hi han votat en contra, peperos (naturalment) i Ciutadans - Ciudadanos, els progres "multiculturalistes" i "liberals". Si aquesta llei s'arriba a fer efectiva (hi confii), els espectadors podran realment triar si volen veure les pel·lícules doblades o subtitulades en català o en castellà, i es demostrarà que si la gent no va actualment al cinema en català és perquè no n'hi ha, no perquè no en vulgui. Jo diria que pot ser una de les lleis més transcendentals que s'han fet mai a favor de la llengua, perquè incideix sobretot en la presència en la societat civil en general, no només en les institucions o en les iniciatives institucionals. Aquí, a les Balears, som a anys llum de l'aprovació d'una llei com aquesta, perquè no la volen ni el PSOE (que ja ens agradaria ja que fos com el PSC) ni el PP (aquest tan bilingüista), però ens en podríem beneficiar si hi hagués una mica de voluntat i ganes de fer qualque cosa per part dels qui actualment ens minigovernen. Amb aquesta llei hi haurà moltes de còpies en català de totes les pel·lícules, per la qual cosa hauria de ser relativament fàcil fer-ne arribar unes quantes a les Illes, que trobarien on ser exhibides si els responsables institucionals se'n preocupassin una mica. L'experiència d'aquests darrers anys em diu, però, que només si duim un ciri a la Sang podem esperar el miracle, i com que de creients ja en queden pocs ningú l'hi durà, i romandrem, com fins ara, amb un pam de morros i amb un dit en el cul i l'altre a l'orella, esperant el dia que les gallines pixin per a poder veure cinema en català.

Cos de Bombers

31 de maig de 2010

Perseverant en la lloable croada d'aconseguir el respecte i la igualtat entre homes i dones a base de forçar la llengua (qualsevol pot adonar-se'n que d'ençà que s'insisteix tant en això dels “benvolguts i benvolgudes” les agressions a dones per part d'homes han disminuït), el Consell de Mallorca, fent orelles de cònsol (¿o hauríem de dir “de cònsol/cònsola”?) al document del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General sobre aquesta qüestió, ha publicat una Guia d'estil de llenguatge no sexista i ha anunciat la instal·lació als ordinadors d’una eina informàtica (Themis) que analitza el llenguatge i en “denuncia” les construccions considerades sexistes, molt oportuna en aquesta època de crisi (deu ser regalada...). La Guia, tot s'ha de dir, és més moderada d'allò a què estam acostumats, però no pot estar-se de recomanar usar substantius de suposat sentit col·lectiu per a evitar els dissortats anomenats “masculins plurals genèrics”. Cal dir “ciutadania” per “ciutadans” (“20.000 ciutadania es manifesten contra la llei”), “població” per “habitants” (“Mallorca té 233 població per km²), “funcionariat” per “funcionari” o “funcionària” (“Sabeu que hi viviu, de bé, el funcionariat!” [sobretot després de la rebaixa del sou]), “jovent” per “joves” (“centenars de jovent han celebrat l'acampallengua”), “veïnat” per “veïns” (“hem de fer una associació de veïnat”), “direcció” per “director” o “directora” (¿és igual canviar de “direcció” que canviar de “director”?), “secretaria” per “secretari” o “secretària” (“fer de secretaria és una gran responsabilitat”; ¿i per què no “secretariat”?), etc. etc. A més d'haver forçat la llengua a voler dir allò que mai no havia dit (la “ciutadania” mai no ha volgut dir 'el conjunt dels ciutadans', sinó 'la condició, la qualitat, de ciutadà'; la “secretaria” és un càrrec o una institució, com la “direcció” o la “gerència”), s'ha promogut un sufix -at col·lectiu que en català era raríssim, no productiu, calcant-lo del castellà -ado. Per a combatre un suposat “masclisme” s'afavoreix la castellanització... Bé anam! I quan no es pot recórrer a aquests falsos col·lectius s'aconsella fugir de l'endimoniat masculí canviant-lo per perífrasis com “la persona ...”: “la persona que ocupa la Presidència” (i si sabem qui és, ¿no podem dir “el president” o “la presidenta”?), o “la població...” (“els mallorquins” ? No!: “la població de Mallorca”! El llibre de Josep Melià La nació dels mallorquins s'haurà de reeditar titulat La nació de la població de Mallorca!, i el de Josep Massot Els mallorquins i la llengua autòctona haurà de ser La població de Mallorca i la llengua autòctona!...), o “la classe...” (en lloc del tòpic “tots els polítics són uns lladres” hauríem d'ensenyar la gent a dir “tota la classe política és una classe robadora”; no sona tan contundent i no és discriminatori...). La guia, a més d'altres recomanacions en què no m'aturaré, tracta la feminització dels noms de professions i ofereix una llista amb totes les ocupacions i tots els càrrecs que hi ha al Consell, i en dóna el nom en versió masculina i en versió femenina, si hi és. Em sembla molt bé, perquè de vegades hom dubta de si determinats substantius tenen o no flexió de gènere, i la llista pot aclarir el dubte. Vet aquí, però, que en aquest capítol les autores han estat en un moment concret traïdes pel subconscient, per la seva competència lingüística natural, la que evita totes aquestes maneres rares de parlar que en diuen llenguatge no sexista. Ni elles mateixes no se n'han pogut escapar! A la pàgina 32, i algunes de les pàgines següents, fan referència al “cos de bombers”! [sic] Sí, sí, al “cos de bombers”! ¿O és que no hi ha bomberes? ¿O és que no sabien com dir-ho? “El cos de bombers i bomberes (o de bomberes i bombers [no sé si l'orde també és discriminatori]) ” / “El cos de la bomberia” / “El cos del bomberat” / “El cos de la classe bombera” / “El cos de la població bombera” / “El cos de les persones bomberes” ... Tot això són possibilitats que la guia ofereix i són ignorades!

Tot plegat faria riure si no fos que ja han passat 3 anys des que l'esquerra teòricament defensora de la promoció i normalització de la llengua catalana governa (fins fa poc amb UM) les institucions més importants de les Balears, i ¿on és l'avanç en aquest camp? ¿L'heu vist enlloc? A part de reduir (no 'eliminar') el bilingüisme de les ràdios i televisions oficials, ¿hi ha més presència del català a l'àmbit públic? ¿Quants de comerços nous, inaugurats en aquests anys, heu vist retolats en català? ¿Quantes pel·lícules en català heu pogut anar a veure als cinemes? ¿Heu vist que hagin canviat Ibiza per Eivissa al logotip publicitari de les Illes Balears? ¿Quanta publicitat en català podeu llegir o sentir cada dia? ¿S'han acabat els conflictes amb la Guàrdia Civil o la policia per qüestions de llengua? ¿En què hem avançat? Potser una mica en classes de català per a adults... I pus! I mentre la  situació lingüística es manté com sempre, amb la catalana com a llengua símbol i llengua nosa, a les institucions sobretot els preocupa que no diguem “els ciutadans”, sinó “la ciutadania”... El Consell de Mallorca més valdria que es preocupàs, per exemple, que el programa de mà de les òperes representades al Principal de Palma fos escrit en català sense faltes (per cert: a l'argument de Rigoletto hi surten “els cortesans”, i no “la cortesania” ni “el cortesanat”) o que es preocupàs, també, que la traducció catalana del text fos més correcta i més coherent: tant els és dir “som” com “sóc”, “anau” com “aneu”, “estim”, com “estimo”, “tenc” com “tinc”, fent una mescladissa de formes desbaratada, com si hi hagués por d'usar les nostres formes tradicionals, tan correctes i legítimes com les més usades del català central.

Potser pensen que amb aquestes brillants iniciatives engrescaran qualcú, però més bé em tem que el desencant és de cada vegada més general i poc profit en trauran a les pròximes eleccions. Per sort, encara ens queda el recurs d'anar a la pàgina web del Consell i cercar-hi els telèfons d'“Atenció al ciutadà” i fer qualque reclamació. Bé, és clar, això si sou home; si sou dona us quedau sense telèfon, perquè no n'hi ha cap d'”Atenció a la ciutadana”.

Fer país fent música

29 d'abril de 2010

És molta la gent de per aquí que s'omple la boca d'estimació pel país, de grans afirmacions de nacionalisme, de magnes defenses teòriques de la llengua i de la cultura, de sonores exclamacions de protesta per un o altre fet que considera un atemptat a la nostra idiosincràsia, etc. etc., però que després, a l'hora d'actuar, és inconseqüent amb aqueixes declaracions, afirmacions, defenses, exclamacions, etc. etc., i allò que fa té poc a veure amb allò que diu.

Afortunadament, de gent que, a més de parlar-hi, també fa feina a favor del país, n'hi ha, i n'hi ha més que no ens pensam, tot i que n'hi ha manco d'allò que seria necessari, i gràcies a gent d'aquesta surten adesiara iniciatives fantàstiques, extraordinàries, efectives, que demostren que és sobretot la voluntat la que importa en l'objectiu de fer visible que pertanyem a una nació plural, però única, dotada d'una llengua pròpia absolutament apta i útil per a qualsevol empresa dins la nostra societat. Una d'aquestes iniciatives va ser la que el 2004 posà en marxa l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, sota l'impuls del mallorquí Forum Musicae i de Magdalena González, que ha entrat ja dins el seu sisè aniversari havent oferit a oients de tota la nostra nació (i de qualque indret de l'estranger) meravelloses sessions musicals en què els protagonistes han estat, a més dels mateixos intèrprets, autors musicals nacionals normalment absents dels concerts diguem-ne 'corrents'. I és que el mèrit, l'encert, d'aquesta orquestra, no és només la de reunir músics joves de totes les regions catalanes, demostrant la realitat dels Països Catalans, sinó també la de proposar un repertori sorgit de la creació dels nostres músics, revalorant d'aquesta manera aquest patrimoni artístic autòcton que les altres orquestres sovint ignoren, excepte en el cas d'alguns noms concrets. Rares vegades ha tengut el públic l'oportunitat d'escoltar, i més agrupades en funcions a ells especialment dedicades, obres de Vicent Asencio, Jaume Pahissa, Armand Blanquer, Jaume Mas, Baltasar Samper, Manuel Oltra, Eduard Toldrà, Matilde Salvador, Joaquim Serra, Manuel Palau, Enric Morera, i altres compositors que han col·locat ben alt el llistó de la música catalana, no gens envejosa de la música de les nacions veïnes. L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans és, doncs, una de les iniciatives més lloables, més encertades, que ha produït el nostre país, i en concret Mallorca, en molts d'anys, que ha romput el tabú d'aquest nom que hom evita constantment amb circumloquis com “països de llengua catalana” o “terres de llengua catalana”. Aquesta Orquestra és una alenada d'aire fresc dins una ambient clos i carregat, en què ni tan sols es podien anomenar els Països Catalans, perquè fer-ho sonava a “nacionalista ingenu radical” i era mal vist per la classe dominant, tant l'autòctona com l'al·lòctona. Dirigida per un dels directors catalans de més prestigi actuals, Salvador Brotons, l'Orquestra és ara mateix el nostre millor ambaixador, molt més que alguns esportistes que pareix que se n'amaguen, de la seva catalanitat, o d'alguns cantants d'òpera que internacionalment són coneguts pel seu nom en castellà.

Fets, més que paraules, necessitam els catalans per a reafirmar-nos com a poble i fer-nos ben visibles, i fets que per la seva importància i transcendència tenguin un ressò ample i llunyà, i que ens situïn al mateix nivell existencial que les altres nacions. I en aquest sentit és extremadament substancial una formació com l'OJIPC, perquè fent música, que és una de les més sublims realitzacions de l'espècie humana, fa també país, fa aparèixer davant nosaltres mateixos i davant el món la nostra realitat lingüística, cultural i nacional. Hem de felicitar, per tant, les persones que varen decidir posar en marxa aquesta magnífica idea, les institucions que els donen suport i tots els músics que hi participen, així com a nosaltres mateixos, el poble català, pel fet de comptar dins la nostra societat una agrupació musical de l'envergadura i la categoria d'aquesta, que ens enorgulleix i ens satisfà, a la vegada que ens dóna delit. Pens, ho repetesc, que l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans és una de les empreses més encertades que s'han iniciat a casa nostra, i esper que, per a la seva complaença i per a la nostra dignitat i plenitud, es mantengui durant molts d'anys, durant els quals el nom dels Països Catalans rodi prestigiós per tots els entorns possibles i arribi a ser familiar per a un sector important de la població, tant interna com externa.

El món de la música coral ha estat també sempre un món arrelat a la cultura del país, al qual devem una igualment importantíssima feina de difusió de les nostres cançons populars i de cançons d'autors nacionals, a la vegada que els cors han servit com a eina d'integració de nombroses persones vengudes de fora; i raríssimes són les actuacions corals a casa nostra no presentades en català. Per això és estrany, i irregular, que el Cor de la Universitat Oberta per a Majors, un cor nascut en el si de la Universitat de les Illes Balears, que té la catalana com a llengua pròpia (article 5 dels Estatuts de la UIB), faci sempre les seves actuacions en castellà; deixant a part el fet que pareix tenir una especial predilecció per cançons no catalanes (no li'n podem fer retret; cadascú canta allò que li agrada), és incomprensible que els seus actes públics, inclosos aquells en què hi participen altres corals, siguin presentats exclusivament en la llengua pròpia... de la directora veneçolana. Si aquesta encara no ha fet la passa d'aprendre la llengua del país on viu, no costaria gaire de trobar una altra persona catalanoparlant que s'encarregàs de les presentacions, escrites i orals.

Ja ho veis, quina diferència de comportament entre l'OJIPC i el CUOM! Mentre la primera fa música i fa país, el segon fa música i ajuda a desfer el país...
http://www.ojipc.cat/ 

La diglòssia (i el cinisme) personificada

8 d'abril de 2010

Avui de matí, dia 8 d'abril de 2010, he pogut constatar per Catalunya Ràdio que un concepte teòric de la sociolingüística, la diglòssia, es personificava de la manera més clara i brillant en la figura d'un dels advocats més famosos de la Mallorca contemporània, especialista en la defensa de la tirallonga llarga de corruptes que en aquests darrers decennis han fet carrera sota les sigles del Partido Popular, el senyor Rafael Perera. No sé si a contracor o no (ho pareixia, però) el senyor Perera ha accedit a concedir una entrevista al conductor del programa estrella de Catalunya Ràdio, El Matí, en Manel Fuentes, per a parlar de les diligències judicials sobre Jaume Matas i la situació d'aquest. La sorpresa primera ha estat quan, en haver-lo presentat en Fuentes com a Rafel Perera, pronunciat en català, aquest l'ha rectificat i li ha dit que el seu nom és "PERERA", pronunciat a la castellana, amb dues "es" i una "a": que quedàs clara la seva espanyolitat ja d'entrada! En Fuentes ha rectificat (malament, perquè ho ha entès malament) i després d'anomenar-lo "PEDRERA", a la castellana, li ha fet la primera pregunta, a la qual l'advocat Popular ha respost en castellà, i així tota l'entrevista. El senyor Perera sap parlar bé en català, perquè l'hi hem sentit, expressar-se en aquesta llengua, per emissores mallorquines, i per tant la seva decisió de parlar en castellà per Catalunya Ràdio és una decisió o bé de militància activa proforastera o bé de simple externalització de l'acusat sentiment de diglòssia que pateix, a causa de la qual no considera apropiat el "mallorquí" per a intervenir en entrevistes radiofòniques en emissores no estrictament locals, encara que siguin d'expressió catalana. Bé, en realitat jo crec que és una combinació de les dues coses: la feixuga diglòssia que el condiciona, aquest arrelat sentiment que la seva parla materna és una espècie de particularitat folklòrica inútil per a l'expressió culta, i especialment jurídica, que és la seva dedicació professional, l'ha conduït a l'odi pel català i a l'activitat a favor de la supremacia del castellà. De fet, la majoria de vegades que parla en públic ho fa en castellà, encara que sigui a Mallorca i per a mitjans mallorquins. Evidentment no pot posar l'excusa que no en sap, de català, perquè no només hi parla quan vol, sinó que ha respost a les preguntes d'en Fuentes en català, en català central, no de Mallorca, i l'ha entès perfectament. Potser en realitat allò que no volia era mostrar que implícitament hauria acceptat que "mallorquí" i "català" són la mateixa llengua, si responia en mallorquí a les preguntes en català del seu interlocutor. Però el paper lamentable de Rafel Perera a través de l'emissora més escoltada a Catalunya no ha estat només per la llengua en què s'ha expressat, sinó per allò que ha dit, que en general ha estat res (s'ha fet l'ignorant de quasi tot) excepte en un punt molt greu: quan ha dit que el maneig de diner negre per part de Matas no era més que un fet "normal y frecuente", "corriente", del qual "nadie se horroriza", i que "no seamos hipócritas de pensar que en la vida diaria hay dinero negro" (supòs que volia dir "no hay", però estava tan atabalat...). Aquest senyor no hi veu res de dolent que el qui ha estat durant massa anys president de la nostra comunitat, el qui ens encalçava a nosaltres si no pagàvem qualque impost, el qui sempre i per damunt de tot hauria d'haver donat exemple d'honestedat absoluta, en Perera no hi veu res de dolent (només és una infracció administrativa!), repetesc, que aqueix personatge ex-president hagi fet mangarrufes amb 400.000 euros! Quin cinisme! Si només per això a en Matas ja li hauria de caure la cara de vergonya! Si només per això ja es mereix l'oprobi i el menyspreu de tota la societat! Si només per això ja l'haurien d'haver expulsat del Partido tot just ho varen saber! En Matas, en Perera, el Partido Popular (no un partit de corruptes, no!, només un partit ple de corruptes!) tenen una barra tan grossa que se la trepitgen. Ni al cor d'Àfrica hi deu haver res igual! Allò més greu, encara, és que el senyor Rafael Perera, diglòssic i cínic, és membre del Consell Consultiu de les Illes Balears. ¿I quins consells legals i jurídics pot donar aquest senyor? No dubt que com a professional del dret ha demostrat a bastament la seva capacitat de salvar de la crema un munt de peperos implicats en escàndols, però moralment, èticament, després d'aquesta entrevista, està incapacitat per a ser membre d'un òrgan jurídic tan important per a la comunitat autònoma. Que se'n vagi o que el llevin! Ja és ben hora de fer una neteja general!

Incivisme i irresponsabilitat

29 de març de 2010

Suposadament, la nostra és una societat civilitzada, cosa que vol dir que es regeix per unes normes de convivència pensades per a garantir el respecte entre tots els membres que la integren. Segons aquestes normes, ningú no té dret a molestar ningú amb el seu comportament, sinó que ha de procurar actuar de tal manera que cap individu dels qui l'envolten es senti ofès o maltractat o menyspreat o destorbat... És aquest un dels principis en què es basa el fet de viure en comú, sense el qual principi aquest fet seria molt i molt difícil, perquè ens podríem passar les hores i els dies barallant-nos per tal i tal altra qüestió: si tothom fes, simplement, allò que volgués, uns i altres xocaríem contínuament i seria pràcticament impossible estar tots junts. Aquestes normes són bones d'entendre i bones d'acceptar, perquè ningú hi surt perjudicat i en canvi tothom hi surt beneficiat, tot i que de vegades qualcú s'hagi de reprimir per a no fer qualsevol acció que li ve de gust, només per les pures ganes de fer-la. Tots ens hem hagut d'aguantar qualque vegada l'impuls de tirar una pedra o de pegar un crit o de cantar o, simplement, de buidar les coses inútils que dúiem dins una bossa al mig del carrer. Bé, he dit que són bones d'acceptar, però pareix que hi ha gent per a la qual això no és ben bé així, gent que en determinades qüestions que afecten la convivència va molt a la seva i no té en compte per a res fins a quin punt les seves actuacions agraden o no, molesten o no, als qui comparteixen l'espai i les circumstàncies. I no em referesc als delinqüents, que viuen dins la ignorància (volguda) de les normes socials, sinó a gent aparentment normal, gent que fa la seva feina (i fins i tot la fa bé), que viu més o menys com els altres, que pretén passar per civilitzada, que fins i tot en moltes d'ocasions vol donar lliçons morals o ètiques als altres. Aquesta gent, potser per una espècie de tic irresistible, fa coses que sovint denoten, sobretot, egoisme, una de les grans tares de la nostra societat; però també, moltes de vegades, imbecilisme, estupidesa, cinisme, poca vergonya, mala educació, insolidaritat... Al poble on fa quasi una trentena d'anys que som extern (i ja sabem que els externs ho són per a tota la vida), d'aquesta gent n'hi ha un fum, i és fàcil constatar-ho. No us en diré el nom, del poble, perquè no vull que paregui que el vull desprestigiar públicament, però així mateix us en donaré una pista: dins el seu terme, majoritàriament de muntanya, comença el forat negre que significà el primer escàndol conegut de corrupció del PP i el decantament del poder del primer president d'aquesta comunitat autònoma, perquè així convenia al seu líder estatal, aquell del mostatxet... Bé, una altra pista, au: el seu nom s'assembla al d'un pastisset típic de la festa de les Verges. I pus, no us en dic res pus. Us deia, doncs, que en aquest poble és fàcil constatar això de la gent egoista, mal educada, insolidària, etc. ¿I per què ho dic? Ara ho veureu: fa ja uns quatre anys (devia ser el darrer de l'ajuntament anterior) s'hi va posar en marxa la recollida de residus selectiva, la qual cosa volgué dir que se'n retiraren els contenidors tradicionals, on la gent tirava els fems tots mesclats, i se'n col·locaren uns quants de selectius (paper i cartó, envasos i plàstic, vidre, orgànic i rebuig), i al mateix temps començà la recollida diària (excepte el diumenge) porta a porta. De tot d'una va parèixer que la cosa anava bé i que la nova solució era ben rebuda, però al cap de poc temps ja es començà a desbaratar: com que una part del poble, la més antiga, només és accessible a peu per escales, l'ajuntament va fer posar uns penjadors a uns punts pròxims estratègics perquè els veïns d'aquells carrers on no hi poden passar els camions hi duguessin les seves bosses de fems respectives, cada dia segons el torn que tocava (orgànic, envasos, etc.); per aquests punts sí que hi poden passar els vehicles o s'hi pot accedir a peu pla amb un contenidor petit; el fet és que ben aviat vàrem poder constatar que aquests penjadors no només servien per a la funció per a la qual havien estat col·locats, sinó que molta de gent se'n servia per a treure qualssevol fems qualsevol dia i a qualsevol hora. Varen començar fent-ho qualcuns i a poc a poc la mala idea es va anar estenent, i ja hi ha fems fins i tot a punts on no hi ha penjadors, i pels costats dels contenidors, tirats de qualsevol manera, i a l'actualitat la brutor per alguns carrers del poble (sobretot de la part alta) és constant, perquè hi ha persones que no miren gens prim i treuen la bossa quan els dóna la gana i la posen on els dóna la gana. La insolidaritat d'aquests individus és patent, perquè la seva brutor se l'han de trobar tots els qui circulen pels carrers, inclosos aquells que sí respecten les normes. ¿Se'n pot dir civilitzada, d'aquesta gent? Jo crec que no gaire, realment. Una altra mostra: poques setmanes abans de les darreres eleccions municipals es va inaugurar un aparcador públic gratuït, no gaire gran, construït aprofitant un desnivell lateral a l'antic Carrer Nou, de manera que el damunt de l'aparcament queda al mateix nivell que el carrer i serveix d'eixamplament d'aquest, com una plaça. Dins l'aparcador hi havia unes portes gruixades a una de les entrades a peu, així com unes portes a una petita galeria exterior. També hi posaren mànegues contra incendis, dins una vitrina de vidre fàcilment rompible, llums indicadors de si la plaça és buida o no (que no han funcionat mai), canals per recollir l'aigua de pluja cap a uns albellons... Hi ha també uns serveis de lavabo i excusat, que en principi havien de ser poc usats, perquè tothom que hi aparca està a prop de casa seva i no necessita aquests serveis. Bé, no us estranyeu si us dic que al cap de ben poc les portes estaven rebentades o arrabassades, i les que queden, plenes de pintades i sense pany; que el vidre de les mànegues contra incendis va durar molt poc i les mànegues han estat tretes unes quantes vegades i tirades per enterra o, pitjor, amollades damunt qualcun dels cotxes; que una de les canals ja ha estat arrabassada; que dels llums indicadors de les places quasi no en queda cap de sencer; que dins els lavabos s'hi han fet les grosseries que us pugueu imaginar; que qualque racó de l'escala serveix de pixador; que l'aparcador és ple sempre de brutor (papers, pots, plàstics, bosses, restes de menjar...); que a l'escala fins i tot merda de ca, hi hem trobat qualque vegada... ¿Us pareix tot això senyal de civilització? Però, i l'ajuntament, ¿què fa per contrarestar aquest incivisme? Res, absolutament res: si la gent treu el fems on no toca i quan no toca, envien la brigada a recollir-lo. Si l'aparcador està destrossat i brut, doncs així queda, fins que aguanti... Bé, de tant en tant pareix que qualcú l'agrana. Cap iniciativa per a evitar la barbàrie, ni tan sols una nota demanant que es respectin les normes de convivència, ni la més mínima amenaça de multa, ni vigilància, ni res... A l'incivisme de la gent hi correspon la irresponsabilitat dels qui manen. I així anam fent... Si això passa a un poble (relativament) petit, on la gent es coneix i més o menys i tothom sap qui és qui i què fa cadascú, ¿què deu passar a localitats molt més grans? Val més ni imaginar-s'ho. Però que no diguin que som civilitzats; n'hi ha molts que no ho són gens.

Robèrt Lafont, l'empenta d'Occitània

27 de setembre de 2009

Parlar de Robert Lafont és parlar d'Occitània, i parlar d'Occitània al segle XX és parlar de Robert Lafont, perquè si una cosa és certa és que cap dels dos noms representa un concepte complet sense l'existència de l'altre. Quan Robert Lafont va néixer a Nimes el 1923 Occitània era encara un nom i una idea incipients, amb poca tradició, a penes tan vells com el segle, promoguts per alguns intel·lectuals sobretot llenguadocians que intentaven traspassar a la seva regió els ideals de la Renaixença catalana. Entre aquests va ser principalment Antonin Perbòsc (1861-1944) qui, especialment mitjançant la revista "Occitània", continuadora el 1905 de "Mont-Segur", difongué els principis i els valors de l'occitanisme. L'occitanisme volia superar el Felibritge, aqueix moviment fundat el 1854 per Roumanille, Aubanel, Mistral i altres escriptors provençals, el qual s'havia mostrat incapaç d'assumir les reivindicacions modernes de la societat occitana i restava ancorat en la revalorització del folklore dels països d'oc, propugnant a més a més, de manera més o menys conscient i expressa, la supremacia del provençal rodanenc, escrit en una grafia basada en la francesa, com a llengua literària panoccitana. El Felibritge va quedar definitivament descartat com a moviment popular, i per tant definitivament relegat a un moviment elitista culturalista, quan el 1907 Frederic Mistral va refusar donar el seu suport a les manifestacions dels viticultors llenguadocians. L'Occitània que Perbòsc i els seus seguidors volien reconstruir donava el mateix valor a totes les regions i s'expressava en una llengua escrita en grafia clàssica, en la qual participaven en menor o major grau tots els dialectes. Excedint-se en el seu idealisme, incloïen dins la seva pàtria occitana els Països Catalans, encoratjats per alguns intel·lectuals de Catalunya que somiaven en la gran confederació occitanocatalana que els fets històrics havien impedit a l'Edat Mitjana:

Catalans, Malhorquins, Valencians, poples fraires

Que paratz com nos-aus la lenga dels aujols,

Tram l'espandi e lo temps nos semblam com rajols

Que sorga unenca a fach barrular pels terraires.

De la comba d'Aran à la ciutat d'Alguer

S'arboran de cansons, florison de campestres

Que nos son pas forencs, o gloriozes Mestres,

O reviscoladors: — Verdaguer! Balaguer!


(Antonin Perbòsc, a "Lo Gòt occitan", 1903)


Mentre el Felibritge quedava, doncs, estancat i quasi bé reduït a un moviment folklòric, fins i tot influït per la ideologia d'extrema dreta propugnada pel felibre Charles Maurras, fundador d'"Action Française", la nova idea d'Occitània va anar prenent força entre els intel·lectuals de les regions d'oc, que reclamaven -sense èxit- l'ensenyament de l'occità i recollien moltes de les reivindicacions dels pagesos i dels obrers, a la vegada que plantejaven la qüestió del regionalisme o, fins i tot, del federalisme. Entusiasmats per l'èxit del moviment catalanista a Catalunya, als anys 20 sorgeixen noves iniciatives, com la revista "Òc" (1923), lligat a la qual apareix el nom de Loïs Alibèrt, el perfeccionador de l'ortografia clàssica segons el model fabrià, revista que a la dècada següent serà occitana i catalana; i als anys 30 es funda la Societat d'Estudis Occitans (1930) i el primer partit occitanista, el "Partit Provençal" (1935), promogut per Jòrdi Rebol i Carles Camprós, federalista d'esquerra (no marxista), al qual va lligada la nova revista "Occitània". La distància ideològica i estratègica entre el Felibritge i el corrent occitanista d'on han sorgit totes aquestes iniciatives s'eixampla durant la guerra, quan la majoria dels occitanistes, entre els quals el jove Robèrt Lafont, passen a la Resistència, mentre que el Felibritge oficial manté una actitud col·laboracionista amb el règim del mariscal Pétain instaurat el 1940. Dins la Resistència, Robèrt Lafont i altres companys, molts d'ells amb lligams amb partits d'esquerra (sobretot amb el Partit Comunista), ja es plantegen la necessitat de crear una nova institució que canalitzi i potenciï els desitjos de promoció de la llengua i la cultura occitanes, vist que ni el Felibritge, molt desacreditat, ni la Societat d'Estudis Occitans (que també tenia bones relacions amb el govern de Vichy) podran complir aquesta funció a la França de la postguerra, on tot col·laboracionista quedarà marginat. Així, tot just acabada la guerra, el 1945, Robèrt Lafont i altres intel·lectuals (Carles Camprós, Fèlix Castanh, Max Allier, Max Roqueta, Ismael Girard, Renat Nelli, el menorquí Gumersind Gomila i el vallespirenc Enric Guiter, etc.; fins i tot n'hi ha qualcuns de parisencs: Jean Cassou, Tristan Tzara) compromesos amb la Resistència (la qual cosa els avala davant les noves autoritats de la República) creen l'Institut d'Estudis Occitans. La nova situació política de França, vencedora de la guerra, fa impossible que en aquell moment l'IEO plantegi el regionalisme o el federalisme, per la qual cosa de moment s'ha de limitar a reclamar el reconeixement de la cultura occitana com a cultura plenament francesa i obté un petit primer èxit el 1951, amb la Llei Deixonne que permet l'ensenyança voluntària de les llengües "regionals". Però Robèrt Lafont, per a qui incidir en l'ensenyament és essencial, no es conforma amb una acció únicament cultural i ja al començament dels anys 50, des de l'IEO, inicia el debat sobre la conveniència d'una descentralització de l'estat i la consideració d'Occitània com una regió unitària que ha de compartir un destí que ella mateixa ha de decidir. L'occitanisme no ha de consistir, diu Lafont, a anomenar el món a la nostra manera, sinó a «transformar amb la pensada occitana lo mond que nos environa». El 1962, després de la crisi produïda pel tancament de les mines de la Sala (al Roergue), Serge Mallet i Robèrt Lafont introdueixen a França el concepte de "colonialisme interior" per a caracteritzar la situació d'Occitània, i Lafont crea el Comitat Occitan d'Estudis e d'Accion, que s'implicarà fortament en les lluites obreres i s'aliarà amb els partits d'esquerra francesos, amb la intenció que aquests assumeixin el fet diferencial occità i actuïn per a corregir-ne la situació econòmica i social, supeditada als interessos del nord. A finals d'aquesta dècada, Lafont publica dos dels llibres que més repercussió han tingut en la configuració d'una teoria regionalista i en la crítica de l'estat francès, alienador i destructor de les societats perifèriques: La révolution regionaliste (1967) i Sur la France (1968), tots dos traduïts en català, el segon sota el títol Per una teoria de la nació (1969). L'impacte de les iniciatives i els llibres de Robèrt Lafont va ser tan important que el 1974 va ser proposat com a candidat a la Presidència de la República per tots els sectors regionalistes d'esquerres de les diverses nacionalitats de l'estat francès, però la seva candidatura no va ser acceptada pel Consell Constitucional amb l'argument que no havia reunit el nombre de firmes necessàries. Durant els anys 70, però, el moviment occitanista s'enforteix i es forma l'agrupació política que segurament ha tingut més importància en la història moderna occitana: 'Volem Viure al País", nom inspirat en les cançons «Un país que vòl viure» de Claudi Martí, i «Volèm viure al païs», de Mans de Breish, dos dels cantautors occitans més transcendents d'aqueixa dècada. Robèrt Lafont contribueix novament al debat sobre l'estructuració de França amb un altre títol, Autonomie, de la Région à l'Autogestion (1976), i el 1980 abandona l'IEO, sense abandonar les idees que l'havien duit a fundar-lo. Més endavant, Lafont, ciutadà europeu, que sempre havia considerat que la lluita pel reconeixement d'Occitània feia part de la lluita per la unió lliure de tots els pobles d'Europa, teoritzarà sobre aquesta qüestió amb alguns títols essencials: Lettres de Vienne à un ami européen (1989) i Nosaltres, el poble europeu (1991). I encara, en un posterior intent de sustentar la teoria regionalista enfront de la rigidesa estatalista, oposant-se a la tossudesa constant de l'Estat, que no accepta l'existència de drets col·lectius diferents al de la "nació" sencera, sense renunciar al seu concepte de la cultura com a realització individual, argumenta que  « le peuple français, qui est un peuple civique, n’est pas incompatible avec les peuples éthniques qui se groupent en lui. Il n’y a rien dans la République française qui oblige à mettre la France culturellement au singulier, ni même à limiter les libertés des communautés historiques » (La Nation, l'État, les Régions, 1993; 64-65).
Robèrt Lafont ha estat, a casa nostra, una personalitat admirada i d'una gran transcendència intel·lectual. Gran coneixedor de la realitat catalana –parlava en perfecte català–, el 1991, a Temps tres, llibre bilingüe occità-català, comparava la Renaixença catalana, reeixida, amb la Renaissença occitana, fracassada, i hi presentava la idea que, després del Felibritge i de l'occitanisme, calia inventar una tercera dinàmica que tengués en compte l'afebliment dels estats, el desenvolupament d'Europa i la desoccitanització creixent del país. Va ser un dels fundadors del Centre d'Agermanament Occitano-Català el 1978, entitat que abandonà, però, el 1986, pel fet de considerar-la una iniciativa que no havia compromès prou les personalitats polítiques ni intel·lectuals dels dos costats.
Perdem amb Robèrt Lafont l’occitanista més actiu que hi ha hagut mai, un gran europeu, un gran amic i un humanista il·luminat i calorós, dins tots els sentits d’aquest terme.

(Publicat a "Serra d'Or", febrer 2010)

Una païssa

27 de febrer de 2010

Permeteu-me aquesta llicència ortogràfica, però és necessària per a deixar ben clar el sentit del mot en un context tan sense context com és un títol, perquè amb la grafia ortodoxa (pallissa) és segur que tothom entendria una altra cosa. Els fets són els que són, i no podem dir que els fets que condicionen actualment la vida social i política de les Balears siguin dels més honorables de la nostra història. Fa anys, com a mínim des que es permeteren les primeres eleccions després del franquisme amb Franco, que som molts els qui somiam en un país decent, orgullós de si mateix, civilitzat, respectuós amb el seu medi i gelós de la seva personalitat històrica i cultural; un país que, com Alemanya després de 1945, hagués renegat del seu passat recent, tètric, endimoniat, ple de sang d’innocents i enfosquit per actuacions tenebroses encaminades a anul·lar perennament les poques, però decidides, iniciatives que, abans de 1936, pretengueren il·luminar i il·lustrar la societat insular, majoritàriament ancorada encara en la ignorància i l’obscurantisme propis d’alguns segles enrere. No sé ben bé per què, però, el nostre somni no s’arriba a fer mai realitat, potser perquè no és més que això mateix, un somni irreal i irrealitzable, o potser perquè els subjectes d’aqueixes actuacions mai no han desaparegut i continuen controlant els fils que mouen l’escena, on tots no som més que teresetes sense ànima ni inquietud. Quan el 1999 el Pacte de Progrés accedí al Govern de les quatre illes-un país-cap frontera, les il·lusions ens desbordaren i se’ns obrí la porta de l’esperança, amb la confiança que aquest país començava a canviar. Era la primera vegada en tota la nostra història i prehistòria que es conformava en aquestes illes un govern (encara que fos el minigovern de la miniautonomia) que, suposadament, no estava al servei dels ricots i dels depredadors, sinó que, també suposadament, estava al servei del Poble, de tot el Poble, amb majúscula. Els errors d’aquell govern (el principal va ser parlar molt i fer poc) ens dugueren a haver d’aguantar un retorn triomfant i humiliant dels de sempre, d’aquells que només han mirat tota la vida per ells i pel seu benefici particular, sense contemplacions, ni tan sols amb els mitjans que empraven. I així ens va anar: quatre anys més de destrucció del territori, d’hostilitat amb la llengua i la cultura del país i, sobretot, d’espoliació i enriquiment personal dels qui s’havien apoderat de les institucions per al seu profit particular. Per les raons que fossin, després d’aquests quatre anys començàrem un segon període d’esperança, esperança que s’ha anat esvaint al mateix ritme que anaven sortint els escàndols de corrupció protagonitzats pels dirigents del període precedent. Novament, més hem escoltat projectes que no hem vist resultats; hem hagut de contemplar, horroritzats, com alguns dels companys de viatge en aquesta segona etapa dita “progressista” eren imputats per casos greus d’embulls monetaris; hem assistit, amb perplexitat, a les bregues internes entre els socis de l’anomenada “esquerra nacionalista”, que estan a punt de bell nou d’engegar a florir la costosa i difícil unitat que havien aconseguit; hem aguantat la decepció de la covardia de l’Ajuntament de Palma a l’hora d’esborrar completament i definitivament els senyals plantats pel feixisme com a indicatius clars de la seva terrorífica victòria amb el ‘movimiento’ de 1936; hem vist, amb tristesa, com un partit que hauria de ser el referent del mallorquinisme de centre s’ha convertit en objecte de rebuig per part d’altres partits nacionals, a causa del nombre desmesurat de persones implicades en escàndols que s’hi aixopluguen; i és ben possible que aviat vegem com aquest mateix partit, actualment presidit per una persona amb aureola indiscutible de mallorquinisme, dóna suport a un grup polític que representa el franquisme sense Franco perquè reprengui el control del consistori palmesà. En lloc de passar discretament a un segon pla, desautoritzat moralment i ètica per l’actuació dels qui estat han fins fa ben poc els seus principals dirigents, aquest partit es deixa festejar per una formació igualment tacada per la corrupció i encabotada en la destrucció de les nostres senyes d’identitat.  La foscor vol tornar a Ciutat, després d’una curta etapa de llumetes, i si hi torna ho farà de la mà dels qui deien defensar els interessos de Mallorca... Brutor, escàndols, bregues, acusacions, imputacions, misèria social, hipocresia, cinisme... És la frase feta popular més encertada que he sentit mai: això no és un país, és una païssa (i també és una pallissa!).

Mal d'entendre

25 de gener de 2010

La llengua, com a expressió concreta de la facultat del llenguatge innata de l’espècie Homo sapiens (pareix que també ho era de l’Homo neandertalensis), hauria de ser vista com un fet més de la naturalesa i, per tant, tractada amb naturalitat, i per això mateix respectada. Ho hauria de ser si la conducta humana fos lògica i acordada al comportament de la naturalesa, però massa indicis de maltractament de la naturalesa ens fan veure que la conducta humana és, en moltes d’actuacions, antinatural. I és aquest procediment antinatural que ha duit uns espècimens d’Homo (suposadament) sapiens a perseguir i intentar destruir el sistema lingüístic d’uns altres espècimens, amb recursos no violents (per exemple, escampant falsedats sobre la no idoneïtat de tal o tal llengua per a determinades funcions) o amb recursos violents (per exemple, castigant aquells qui parlaven tal o tal llengua). Els catalans som dels qui hem patit l’envestida d’uns altres, dels quals és precisament el nostre sistema lingüístic allò que més ens diferencia, que han pretès, contra tota evidència de la naturalesa, que la nostra manera d’exercir la facultat del llenguatge no era vàlida, que s’havia de destruir, perquè ens véssim forçats a servir-nos del seu sistema. Anys i anys, segles, d’actuar contra nosaltres, amb recursos violents i no violents, per part d’aquests altres ens han portat a la situació actual de conflicte, en què la nostra llengua es veu contínuament decantada de situacions socials en què, en condicions de naturalitat, es trobaria sense problemes. Aquesta situació de conflicte només té dues solucions, igual que la situació de conflicte en què es troba un cos malalt: la recuperació total o la mort. Si la nostra llengua aconsegueix recuperar tots, tots, els àmbits d’ús dels quals ha estat expulsada, el conflicte s’haurà acabat; si perd els pocs àmbits d’ús que encara conserva (és a dir, si desapareix), el conflicte també s’haurà acabat. Els catalanoparlants som, principalment, els qui hem de decidir quina de les dues solucions volem, perquè actualment depèn sobretot de nosaltres mateixos que n’arribi una o n’arribi l’altra. Qualcú pot pensar que hi ha una tercera via: la de mantenir la situació més o menys com està, però això és com mantenir el malalt sempre malalt, amb medicaments d’aquests que amaguen els símptomes però no curen la malalatia. El malalt acabarà per empitjorar i li arribarà la defunció. Si ens fixam en les actuacions fetes per les nostres (ara em referesc només a les Balears) institucions d’ençà que les tenim (si és que en tenim, de nostres, que això pot ser discutible), encaminades a la  curació, ¿què trobam? Poca cosa... Una Llei de Normalització Lingüística tímida, purament de desitjos, que no s’ha complit mai més que molt parcialment, i alguns reglaments municipals i declaracions institucionals, també complits a mitges. Fets concrets: una televisió local en català a Mallorca i  una televisió localista a les Balears, que ara és (quasi) tota en català per voluntat temporal dels qui manen, però que ha estat (i ho pot tornar ser) en vil·lingüe per la mateixa voluntat temporal; i una cosa semblant en la ràdio: una de local de Mallorca i una de paninsular, teòricament en català, però amb nombroses intervencions en castellà, moltes de les quals es podrien evitar si hi hagués voluntat de fer-ho: bastaria que a l’hora de triar els contertulians o els experts i analistes de temes concrets els triassin catalanoparlants, que segur que n’hi ha per a poder parlar de tot. Una altra ràdio que hi va haver en temps del Pacte de Progrés, ‘Som Ràdio’, el Govern mateix (el del PP), se la va carregar. A canvi de tenir aquestes TVs i ràdios d’aquí en (quasi)català ens han privat de les emissions normals de TV3 i, només durant unes setmanes (diuen), del Canal 33 i de les valencianes (amb aquestes no hi hem perdut molt, la veritat...). On més s’ha fet ha estat a escola, sobretot per la pressió popular i dels mestres que no per la iniciativa institucional, i si podem dir que el malalt continua estable i no ha empitjorat és gràcies a la voluntat que hi ha hagut dins aquest sector, al qual mai no estarem a bastament agraïts, que ha sabut resistir amb coratge els atacs dels darrers 4 anys del PP (i ja es pot anar preparant per als que vendran). I poca cosa més hi ha: el cinema en català, que ja era escàs, pràcticament ha desaparegut de les pantalles balears en aquesta legislatura, i hem hagut de suportar que aquí ens oferissin les versions castellanes de pel·lícules catalanes. ¿Quanta de repercussió tendrà a les Balears la llei del cinema en tràmit a Catalunya? Sé cert que gens, perquè per moltes de pel·lícules en català disponibles que hi hagi els empresaris locals no en duran cap i ningú no farà res per a posar-hi remei. ¿I en qualsevol altre àmbit? ¿Heu vist d’ençà que no hi ha el PP al Govern cap actuació concreta i sonada per a procurar la normalització del català? S’han obert establiments comercials nous, qualcuns de grans marques catalanes, i no han posat ni un minúscul rètol en català... Ni tan sols en detalls simbòlics, però que no depenen més que dels nostres responsables polítics, hem vist fer res: IBIZA, en foraster, continua sent l’única marca comercial de l’illa; ni tan sols es té en compte l’existència d’un mercat catalanoparlant on perfectament es pot promoure EIVISSA. I l’altre dia sortia en aquest diari la notícia que a Son Llàtzer havien posat unes pantalles per a informar els pacients que esperen, i a la foto es veia una d’aquestes pantalles amb un anunci en castellà... Un detall sense importància, és clar... Com el pregó de les festes de Sant Sebastià a Palma, en castellorquín, o com l’ESCUELA que sortia projectada a la façana de la Sala de Palma dins aqueix espectacle lumínic organitzat per l’Ajuntament (vegeu DdB del 22 de gener, pàgina 43)... Només són detallets, però detallets que diuen molt de la indiferència absoluta dels qui manen per la salut de la llengua que en teoria és la pròpia d’aquestes illes. I és que aquests detallets no són tots sols, els trobam juntament amb la poca atenció dels mitjans de comunicació, inclòs aquest, a usar dignament la nostra llengua, sense faltes i amb un respecte per a la nostra tradició culta, mantenint les nostres formes i expressions genuïnes que caracteritzen la nostra particular modalitat catalana; perquè correcció no vol dir menyspreu de la particularitat, com pareix que és norma dins aquests mitjans, amb una mescladissa freqüent d’incorreccions i maneres de dir estranyes als balears. Aquests mitjans d’informació, per exemple, són els qui al·ludeixen contínuament a Rafa Nadal, anomenant-lo amb aquesta forma forastera impròpia de cap catalanoparlant digne d’aquesta consideració. Tota aquesta situació és per a mi molt mala d’entendre, supòs que perquè esperava qualque cosa més dels qui ens regeixen des de les darreres eleccions i també de molts d’aquests professionals que fan feina en català. Com també ho és, per a mi, mal d’entendre, que determinats col·lectius progressites s’hagin escandalitzat perquè el Departament de Filologia Catalana de la UIB ha publicat un document aclaridor sobre l’ús del gènere en el discurs, i qualcun fins i tot ha tengut una reacció infantil i ens ha comparat a l’home de Cromanyó. Els qui (en qualque cas, és clarament les qui) han reaccionat tan ridículament l’única cosa que han demostrat és que no han comprès res d’allò que diu el document, tot i no estar escrit en llenguatge críptic només per a lingüistes. I és que també succeeix que no hi ha més cec que qui no hi vol veure ni més sord que qui no hi vol sentir. A una qüestió purament lingüística s’hi ha de respondre amb arguments lingüístics, no amb exabruptes.

Carta a Jaime Matas

15 de febrer de 2004

Molt/Muy Honorable/Honorable Senyor/Señor:/:

Us/Os vull/quiero fer/hacer arribar/llegar la meva/mi més/más enèrgica/enérgica protesta/protesta pels/por los atacs/ataques que/que des del/desde vostre/vuestro Govern/Gobierno s'han /se han promogut/promovido contra/contra l'escola/la escuela de/de Son Sardina/Son Sardina,/, només/sólo pel/por el fet/hecho que/de que en/en aquesta/esta escola/escuela s'educa/se educa els/a los alumnes/alumnos en/en el/el respecte/respeto a/a la/la naturalesa/naturaleza i /y en/en l'estimació/el amor al/al país/país. Us/Os envii/envio aquesta/esta carta/carta en/en perfecte/perfecto bilingüe/bilingüe perquè/para que vegeu/veais que/que respect/respeto el vostre/vuestro desig/deseo de/de bilingüisme/bilingüismo integral/integral. A més/Además podeu/podeis observar/observar que/que està/está escrita/escrita també/también respectant/respetando la/la modalitat/modalidad culta/culta balear/balear.

Atentament/Atentamente

No hi ha cap país sense himne

21 de desembre de 2009

L'altre dia es va celebrar a Maó la "Nit de la Cultura" de l'Obra Cultural Balear, una gala que ja s'ha convertit en tradició del preàmbul de les festes nadalenques. Fins ara sempre la "Nit de la Cultura" s'havia fet a Mallorca, supòs que pel simple fet que, malgrat el seu nom, l'Obra Cultural Balear és essencialment mallorquina i és més fàcil organitzar un esdeveniment com aquest a l'illa on comptes amb més gent i més recursos. La idea, però, de fer-la a Menorca és magnífica perquè significa donar més implicació a l'illa veïna en la feina de l'Obra Cultural per la recuperació i normalització de la llengua i la cultura catalanes de les illes. No entraré a valorar l'acte ni els mereixements dels premiats, que hem de suposar justs, però sí que crec que és comentable un detall, que per a mi no és insignificant. Com a final de festa, el cantant Lluís Sintes va interpretar "Escolta es vent", cançó popularitzada a Menorca, de Tòfol Mus (lletra) i Josep-Lluís Ortega i Monasterio (música), una cançó esplèndida que és per als menorquins una espècie d'himne... Perquè la realitat és que ningú no concep que un acte de reivindicació lingüística i cultural (ço és, nacional) no acabi amb un himne que aglutini l'entusiame de la gent i que sigui l'expressió del sentiment col·lectiu, el sentiment de pertànyer tots el presents a una comunitat que comparteix llengua, cultura, preocupacions, projectes, nacionalitat... Aquesta necessitat de símbols, l'himne no és més que això, la tenen tots els grups humans que es senten lligats per qualque circumstància, per banal que ens pugui parèixer, i per això existeixen els himnes d'agrupacions corals, els himnes d'agrupacions esportives, els himnes d'entitats culturals, etc. Els més transcendentals, són, sense dubte, els himnes  anomenats "nacionals", que en la majoria de casos no ho són, nacionals, sinó "estatals", instituïts a posta per a provocar un únic sentiment "nacional" entre persones pertanyents a diferents col·lectius nacionals. El cas d'Espanya és el més clar i pròxim que tenim: sent un estat on conviuen (malviuen? sobreviuen?) un grapat de nacions distintes (no diré quantes per a no ferir susceptibilitats), té un sol himne sempre designat com a "nacional". Dins Espanya, però, reconeguda tímidament la diversitat, la majoria de comunitats tenen el seu himne propi, que per a alguns és també "nacional" (i així es crea una contradicció amb la consideració de l'himne estatal) i per a altres només "regional". A un nivell de consciència o altre, el fet és que dins aquestes comunitats hi ha un sentiment col·lectiu de compartició de qualque cosa característica que, en un grau més o menys fort, les diferencia de les altres comunitats. Només tres comunitats autònomes de l'estat espanyol no en tenen cap, d'himne: Castella i Lleó, Múrcia i les Balears. Que Castella i Lleó o Múrcia no en tenguin cap no em sorprèn gaire, perquè m'imagín que en general la gent d'una i altra banda no tenen un grau de consciència molt marcat d'unes especificitats que els facin particulars respecte dels altres compatriotes castellanoparlants; no els cal, per tant, cap símbol que els pugui aglutinar i, a la vegada, singularitzar enfront dels seus connacionals. Recordem que en realitat aquestes comunitats es constituïren com a tals amb un grau d'artificialitat considerable; els qui anàrem a escola els anys 60 recordam que "León" era una regió diferent de "Castilla la Vieja" i de "Castilla la Nueva", que Madrid feia part d'aquesta i que Múrcia era més gran i comprenia Albacete... Amb l'"España de las autonomías" va resultar que tot això no era així com ens ho havien dit i que gent que es pensava que era dels uns ara passava a ser dels altres... El cas de les Illes Balears, però, és molt més sorprenent, i molt més greu, perquè les Illes Balears no són una comunitat sorgida d'una distribució capritxosa dissenyada dins un despatx de Madrid, no són un apèndix qualsevol de la nació castellana sense característiques particulars... Les Illes Balears tenen una llarga història específica que, a partir de 1229, s'insereix dins la història més ampla de la nació catalana, amb unes institucions de govern propi que duren fins que són abolides pel Decret de Nova Planta (1715), amb una llengua autòctona, la catalana, compartida amb altres territoris de la Corona d'Aragó, però no amb la de Castella. És cert que, pel fet de ser illes, el sentiment particular dels habitants de cada territori s'ha magnificat. La llunyania històrica de les illes entre si (hom no podia viatjar de l'una a l'altra si no era en barca; ara es pot fer també amb avió, però la sensació de llunyania persisteix) ha provocat una manca de sentiment de comunitat i ha ressaltat el sentiment insularista: hom es considera mallorquí o menorquí o eivissenc o formenterer, però ningú (llevat d'una minoria culta militant) es considera balear. Tot això és ver, però comença a ser hora que aquest particularisme sentimental, més que racional, es comenci a superar, i en això hi poden fer molt les modernes institucions comunes autòctones, si hi posen voluntat. L'existència d'un himne oficial i comú a tot l'arxipèlag segurament ajudaria a progressar en aquesta direcció, que és la mateixa que pot dur, no ho oblidem, al marc més ample dels Països Catalans, el nostre àmbit vivencial natural. Allò que és absurd és que promoguem actuacions conjuntes de totes les illes i ni tan sols tenguem un himne en què, simbòlicament, ens hi vegem tots representats. Un himne tot sol no basta per a fer un país, però és ben segur que no hi ha cap país sense himne, i que si no hi ha himne és perquè no hi ha país. Pens que és ben arribada l'hora de demostrar que som capaços de fer les dues coses.