dimecres, 6 de gener de 2010

No hi ha cap país sense himne

21 de desembre de 2009

L'altre dia es va celebrar a Maó la "Nit de la Cultura" de l'Obra Cultural Balear, una gala que ja s'ha convertit en tradició del preàmbul de les festes nadalenques. Fins ara sempre la "Nit de la Cultura" s'havia fet a Mallorca, supòs que pel simple fet que, malgrat el seu nom, l'Obra Cultural Balear és essencialment mallorquina i és més fàcil organitzar un esdeveniment com aquest a l'illa on comptes amb més gent i més recursos. La idea, però, de fer-la a Menorca és magnífica perquè significa donar més implicació a l'illa veïna en la feina de l'Obra Cultural per la recuperació i normalització de la llengua i la cultura catalanes de les illes. No entraré a valorar l'acte ni els mereixements dels premiats, que hem de suposar justs, però sí que crec que és comentable un detall, que per a mi no és insignificant. Com a final de festa, el cantant Lluís Sintes va interpretar "Escolta es vent", cançó popularitzada a Menorca, de Tòfol Mus (lletra) i Josep-Lluís Ortega i Monasterio (música), una cançó esplèndida que és per als menorquins una espècie d'himne... Perquè la realitat és que ningú no concep que un acte de reivindicació lingüística i cultural (ço és, nacional) no acabi amb un himne que aglutini l'entusiame de la gent i que sigui l'expressió del sentiment col·lectiu, el sentiment de pertànyer tots el presents a una comunitat que comparteix llengua, cultura, preocupacions, projectes, nacionalitat... Aquesta necessitat de símbols, l'himne no és més que això, la tenen tots els grups humans que es senten lligats per qualque circumstància, per banal que ens pugui parèixer, i per això existeixen els himnes d'agrupacions corals, els himnes d'agrupacions esportives, els himnes d'entitats culturals, etc. Els més transcendentals, són, sense dubte, els himnes  anomenats "nacionals", que en la majoria de casos no ho són, nacionals, sinó "estatals", instituïts a posta per a provocar un únic sentiment "nacional" entre persones pertanyents a diferents col·lectius nacionals. El cas d'Espanya és el més clar i pròxim que tenim: sent un estat on conviuen (malviuen? sobreviuen?) un grapat de nacions distintes (no diré quantes per a no ferir susceptibilitats), té un sol himne sempre designat com a "nacional". Dins Espanya, però, reconeguda tímidament la diversitat, la majoria de comunitats tenen el seu himne propi, que per a alguns és també "nacional" (i així es crea una contradicció amb la consideració de l'himne estatal) i per a altres només "regional". A un nivell de consciència o altre, el fet és que dins aquestes comunitats hi ha un sentiment col·lectiu de compartició de qualque cosa característica que, en un grau més o menys fort, les diferencia de les altres comunitats. Només tres comunitats autònomes de l'estat espanyol no en tenen cap, d'himne: Castella i Lleó, Múrcia i les Balears. Que Castella i Lleó o Múrcia no en tenguin cap no em sorprèn gaire, perquè m'imagín que en general la gent d'una i altra banda no tenen un grau de consciència molt marcat d'unes especificitats que els facin particulars respecte dels altres compatriotes castellanoparlants; no els cal, per tant, cap símbol que els pugui aglutinar i, a la vegada, singularitzar enfront dels seus connacionals. Recordem que en realitat aquestes comunitats es constituïren com a tals amb un grau d'artificialitat considerable; els qui anàrem a escola els anys 60 recordam que "León" era una regió diferent de "Castilla la Vieja" i de "Castilla la Nueva", que Madrid feia part d'aquesta i que Múrcia era més gran i comprenia Albacete... Amb l'"España de las autonomías" va resultar que tot això no era així com ens ho havien dit i que gent que es pensava que era dels uns ara passava a ser dels altres... El cas de les Illes Balears, però, és molt més sorprenent, i molt més greu, perquè les Illes Balears no són una comunitat sorgida d'una distribució capritxosa dissenyada dins un despatx de Madrid, no són un apèndix qualsevol de la nació castellana sense característiques particulars... Les Illes Balears tenen una llarga història específica que, a partir de 1229, s'insereix dins la història més ampla de la nació catalana, amb unes institucions de govern propi que duren fins que són abolides pel Decret de Nova Planta (1715), amb una llengua autòctona, la catalana, compartida amb altres territoris de la Corona d'Aragó, però no amb la de Castella. És cert que, pel fet de ser illes, el sentiment particular dels habitants de cada territori s'ha magnificat. La llunyania històrica de les illes entre si (hom no podia viatjar de l'una a l'altra si no era en barca; ara es pot fer també amb avió, però la sensació de llunyania persisteix) ha provocat una manca de sentiment de comunitat i ha ressaltat el sentiment insularista: hom es considera mallorquí o menorquí o eivissenc o formenterer, però ningú (llevat d'una minoria culta militant) es considera balear. Tot això és ver, però comença a ser hora que aquest particularisme sentimental, més que racional, es comenci a superar, i en això hi poden fer molt les modernes institucions comunes autòctones, si hi posen voluntat. L'existència d'un himne oficial i comú a tot l'arxipèlag segurament ajudaria a progressar en aquesta direcció, que és la mateixa que pot dur, no ho oblidem, al marc més ample dels Països Catalans, el nostre àmbit vivencial natural. Allò que és absurd és que promoguem actuacions conjuntes de totes les illes i ni tan sols tenguem un himne en què, simbòlicament, ens hi vegem tots representats. Un himne tot sol no basta per a fer un país, però és ben segur que no hi ha cap país sense himne, i que si no hi ha himne és perquè no hi ha país. Pens que és ben arribada l'hora de demostrar que som capaços de fer les dues coses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG