La llengua natural

30 de juny de 2010

Aquesta setmana passada ha estat productiva, en notícies, per a la llengua catalana, novament i després d'unes quantes dècades de suposat procés de normalització; aquest procés infinit, la fi del qual no s'albira ni cercant-lo amb telescopi. Allò que hauria de ser purament natural, que la llengua pròpia d'una comunitat fos usada sempre i en tota situació sense entrebancs, com succeeix a la comunitat portuguesa, a la comunitat anglesa o a la comunitat castellana, per a nosaltres és una espècie d'utopia inassolible, una hipòtesi, inversemblant, a la qual aspiram els qui volem viure amb la mateixa naturalitat que els portuguesos, els anglesos i els castellans. El simple fet que sempre seguit se'n parli, de la llengua catalana, i en conflicte, ja és senyal que no s'hi troba, en una situació "natural", perquè no és freqüent (més aviat és estrany) que dins les comunitats portuguesa, anglesa o castellana el tema de la situació social de la pròpia llengua sigui recurrent i causa de bregues contínues entre individus de la societat o, fins i tot, entre institucions. A Mallorca, ha estat de bell nou el Partido Popular el qui s'ha encarregat de fer una maniobra per a desbaratar un petit racó de naturalitat del català: ara volien que a l'Ajuntament de Palma la documentació lliurada per a la celebració dels plenaris (si ho he entès bé) fos en versió bilingüe, castellà i català. ¿Per què? ¿Perquè hi ha regidors que no l'entenen, només en català? No! Simplement, per allò que vulgarment  se'n diu (i ja em perdonareu, els fins) "tocar els orgues": no poden consentir que hi hagi un sol redol, per petit que sigui, on la llengua catalana sigui tan natural a casa nostra com la castellana ho és a casa seva. Quan a qualque àmbit només es funciona en català (i n'hi ha poquíssims), els peperos invoquen immediatament el dret al bilingüisme i demanen que hi sigui també el castellà; quan, en canvi, a qualque àmbit només es funciona en castellà (la immensa majoria), s'esforcen i s'encaboten que el bilingüisme no hi arribi mai. És curiosa, aquesta concepció del bilingüisme que tenen els continuadors d'Alianza Popular, aquell partit fundat per ex-ministres franquistes... Allò que ha estat sorprenent, en aquest episodi, és la postura inicialment dubitativa del representant d'Unió Mallorquina, que no veia malament la proposta pepera... ¿Ens en podrem fiar mai del tot, d'UM, en la qüestió lingüística?

La gran notícia de la setmana, però, ha estat la retallada de l'Estatut de Catalunya pel Tribunal Constitucional, que, naturalment, ha afectat també la llengua. Curiosament, però, no ha afectat l'article 6.2 que diu que els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (al nostre Estatutet hi ha el dret de conèixer-les totes dues, però només el deure de conèixer el castellà), sinó el 6.1, que deia que la llengua catalana és la llengua "preferent" de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics: el tribunal no la hi considera, preferent, i la posa al mateix nivell que la castellana. A part d'això, estableix una interpretació concreta d'alguns altres articles que fan referència a la llengua, interpretació que encara no coneixem. Deixant de banda el fet que qualsevol retoc de l'Estatut aprovat al Parlament i referendat és, com a mínim, una falta de respecte als qui l'han fet i als qui l'han votat (i no entraré a fer-ne més valoracions, perquè ja se n'han fetes moltes), a mi em sembla que amb això de la llengua ha prevalgut sobretot la voluntat de fer-se valer, de fer constar clarament que cap llengua a Espanya no està per damunt del castellà, l'única que la mentalitat hispànica considera "espanyola" de ple. El Tribunal Constitucional, salvaguardador de l'essència espanyola i dels privilegis de la "España Una" ("Grande y..."), no pretén més que tornar les coses al seu lloc: cada llengua a casa seva i el castellà (el vertader español) a casa de tothom, i que ningú pretengui sortir d'aquesta norma, i que ningú es faci il·lusions que cap altra llengua estarà legalment per damunt la per ells denominada "lengua común", "común" a base de garrotades i persecucions, com molt bé ha estat documentat per historiadors diversos i com ho han patit tantes i tantes persones, encara vives, que de petites eren castigades o renyades a escola pel simple fet de parlar la seva llengua pròpia no castellana. En realitat, probablement a Catalunya no canviarà res en l'actuació institucional a favor del català, baldament no se'n pugui dir "preferent", com no ho deia a l'Estatut de 1979, i s'hi continuarà endavant en la dignificació de la llengua del país, i les administracions i els mitjans públics continuaran fent ús normal del català, no per preferència, sinó per naturalesa. Fins i tot en el cas, probable, que la reinterpretació que encara no coneixem d'uns quants articles que toquen la llengua sigui molt restrictiva, a l'anomenat Principat el procés positiu per al català es mantendrà i, a poc a poc, aquest avançarà socialment, i això no hi haurà cap Tribunal Constitucional que ho eviti. Només un altre Franco (a l'infern sia) ho podria aturar.

I la demostració més clara d'aquesta voluntat d'avançar cap a la naturalitat del català a Catalunya l'hem tenguda també aquesta setmana en l'aprovació de la Llei del Cinema, que vol equiparar la presència del castellà i del català a les sales d'exhibició, equiparació que seria el veritable bilingüisme de què tant parlen els qui hi han votat en contra, peperos (naturalment) i Ciutadans - Ciudadanos, els progres "multiculturalistes" i "liberals". Si aquesta llei s'arriba a fer efectiva (hi confii), els espectadors podran realment triar si volen veure les pel·lícules doblades o subtitulades en català o en castellà, i es demostrarà que si la gent no va actualment al cinema en català és perquè no n'hi ha, no perquè no en vulgui. Jo diria que pot ser una de les lleis més transcendentals que s'han fet mai a favor de la llengua, perquè incideix sobretot en la presència en la societat civil en general, no només en les institucions o en les iniciatives institucionals. Aquí, a les Balears, som a anys llum de l'aprovació d'una llei com aquesta, perquè no la volen ni el PSOE (que ja ens agradaria ja que fos com el PSC) ni el PP (aquest tan bilingüista), però ens en podríem beneficiar si hi hagués una mica de voluntat i ganes de fer qualque cosa per part dels qui actualment ens minigovernen. Amb aquesta llei hi haurà moltes de còpies en català de totes les pel·lícules, per la qual cosa hauria de ser relativament fàcil fer-ne arribar unes quantes a les Illes, que trobarien on ser exhibides si els responsables institucionals se'n preocupassin una mica. L'experiència d'aquests darrers anys em diu, però, que només si duim un ciri a la Sang podem esperar el miracle, i com que de creients ja en queden pocs ningú l'hi durà, i romandrem, com fins ara, amb un pam de morros i amb un dit en el cul i l'altre a l'orella, esperant el dia que les gallines pixin per a poder veure cinema en català.