dimarts, 9 de març de 2010

Una païssa

27 de febrer de 2010

Permeteu-me aquesta llicència ortogràfica, però és necessària per a deixar ben clar el sentit del mot en un context tan sense context com és un títol, perquè amb la grafia ortodoxa (pallissa) és segur que tothom entendria una altra cosa. Els fets són els que són, i no podem dir que els fets que condicionen actualment la vida social i política de les Balears siguin dels més honorables de la nostra història. Fa anys, com a mínim des que es permeteren les primeres eleccions després del franquisme amb Franco, que som molts els qui somiam en un país decent, orgullós de si mateix, civilitzat, respectuós amb el seu medi i gelós de la seva personalitat històrica i cultural; un país que, com Alemanya després de 1945, hagués renegat del seu passat recent, tètric, endimoniat, ple de sang d’innocents i enfosquit per actuacions tenebroses encaminades a anul·lar perennament les poques, però decidides, iniciatives que, abans de 1936, pretengueren il·luminar i il·lustrar la societat insular, majoritàriament ancorada encara en la ignorància i l’obscurantisme propis d’alguns segles enrere. No sé ben bé per què, però, el nostre somni no s’arriba a fer mai realitat, potser perquè no és més que això mateix, un somni irreal i irrealitzable, o potser perquè els subjectes d’aqueixes actuacions mai no han desaparegut i continuen controlant els fils que mouen l’escena, on tots no som més que teresetes sense ànima ni inquietud. Quan el 1999 el Pacte de Progrés accedí al Govern de les quatre illes-un país-cap frontera, les il·lusions ens desbordaren i se’ns obrí la porta de l’esperança, amb la confiança que aquest país començava a canviar. Era la primera vegada en tota la nostra història i prehistòria que es conformava en aquestes illes un govern (encara que fos el minigovern de la miniautonomia) que, suposadament, no estava al servei dels ricots i dels depredadors, sinó que, també suposadament, estava al servei del Poble, de tot el Poble, amb majúscula. Els errors d’aquell govern (el principal va ser parlar molt i fer poc) ens dugueren a haver d’aguantar un retorn triomfant i humiliant dels de sempre, d’aquells que només han mirat tota la vida per ells i pel seu benefici particular, sense contemplacions, ni tan sols amb els mitjans que empraven. I així ens va anar: quatre anys més de destrucció del territori, d’hostilitat amb la llengua i la cultura del país i, sobretot, d’espoliació i enriquiment personal dels qui s’havien apoderat de les institucions per al seu profit particular. Per les raons que fossin, després d’aquests quatre anys començàrem un segon període d’esperança, esperança que s’ha anat esvaint al mateix ritme que anaven sortint els escàndols de corrupció protagonitzats pels dirigents del període precedent. Novament, més hem escoltat projectes que no hem vist resultats; hem hagut de contemplar, horroritzats, com alguns dels companys de viatge en aquesta segona etapa dita “progressista” eren imputats per casos greus d’embulls monetaris; hem assistit, amb perplexitat, a les bregues internes entre els socis de l’anomenada “esquerra nacionalista”, que estan a punt de bell nou d’engegar a florir la costosa i difícil unitat que havien aconseguit; hem aguantat la decepció de la covardia de l’Ajuntament de Palma a l’hora d’esborrar completament i definitivament els senyals plantats pel feixisme com a indicatius clars de la seva terrorífica victòria amb el ‘movimiento’ de 1936; hem vist, amb tristesa, com un partit que hauria de ser el referent del mallorquinisme de centre s’ha convertit en objecte de rebuig per part d’altres partits nacionals, a causa del nombre desmesurat de persones implicades en escàndols que s’hi aixopluguen; i és ben possible que aviat vegem com aquest mateix partit, actualment presidit per una persona amb aureola indiscutible de mallorquinisme, dóna suport a un grup polític que representa el franquisme sense Franco perquè reprengui el control del consistori palmesà. En lloc de passar discretament a un segon pla, desautoritzat moralment i ètica per l’actuació dels qui estat han fins fa ben poc els seus principals dirigents, aquest partit es deixa festejar per una formació igualment tacada per la corrupció i encabotada en la destrucció de les nostres senyes d’identitat.  La foscor vol tornar a Ciutat, després d’una curta etapa de llumetes, i si hi torna ho farà de la mà dels qui deien defensar els interessos de Mallorca... Brutor, escàndols, bregues, acusacions, imputacions, misèria social, hipocresia, cinisme... És la frase feta popular més encertada que he sentit mai: això no és un país, és una païssa (i també és una pallissa!).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG