dimarts, 3 d’agost de 2010

L’Alguer retrobada

28 de juliol de 2010

Són del segle XII les primeres notícies de l’Alguer que coneixem, quan la família noble dels Dòria, de Gènova, va fortificar un poblet de pescadors que hi havia en el lloc on és avui la ciutat. El 1297, el papa Bonifaci VIII concedí Sardenya (i Còrsega, mai, però, ocupada pels catalans) al rei Jaume II d’Aragó, com a compensació per haver renunciat al regne de Sicília. La conquesta de l’illa començà 26 anys més tard, en lluita contra Pisa, que hi tenia alguns dominis  , i després també contra Gènova, present al nord, i va ser precisament a les aigües de l’Alguer on hi hagué la batalla definitiva: el 27 d’agost de 1353, al Port del Comte, la flota catalana i veneciana derrotà la genovesa. El 30 d’agost els catalans entraren a l’Alguer, però encara en varen ser trets per una rebel·lió dels habitants, fins que definitivament la tornaren conquistar el desembre de l’any següent. Per a evitar-ne una altra, de rebel·lió, el rei Pere el Cerimoniós expulsà de la ciutat tots els habitants que hi quedaven i la repoblà de catalans, venguts de totes les comarques. L’origen del nom “l’Alguer” és desconegut, baldament paregui tan clara la seva relació amb “alga”, relació que les formes llatina (Alegerium
) i sarda (S’Alighera) mostren com a impossible. Podria ser un nom familiar, com l’Alighieri de Dant.
Els dos primers segles de la incorporació de l’Alguer a la catalanitat són de plenitud total en l’ús de la llengua   catalana, l’única emprada i coneguda de tots els algueresos en totes les circumstàncies. La situació és la mateixa, doncs, que als altres països catalans. Al segle XVI, però, també com a la resta de les terres catalanes, havent perdut la Corona d’Aragó els seus reis privatius i havent-se desplaçat la cort i tota la seva influència a Castella, el castellà comença a tenir-hi una certa presència, que augmenta molt paulatinament dins el segle XVII. És una presència sobretot en els registres més formals, si bé la llengua normal dels documents oficials de la ciutat continua sent la catalana. En aquests segles, com a conseqüència de les pestes que periòdicament assotaven la ciutat, es produeixen una sèrie de fluxos immigratoris des de l’interior de l’illa que renoven la població, amb conseqüències importants per a la llengua: si bé els nou venguts aprenen el català, que és l’idioma institucional i socialment prestigiós de la vila (ho és també, recordem-ho, de tota l’illa), ho fan mantenint molts dels seus hàbits fonètics i mesclant-hi els seus propis mots i les seves construccions vernacles. El resultat serà, a la llarga, que el català de l’Alguer es veurà fortament influït pels parlars sards i prendrà una fesomia molt particular i diferenciada dels altres parlars catalans. Amb el tractat de Londres (1720) Sardenya queda separada dels territoris catalans i adjudicada a Savoia. La llengua catalana hi és aviat oblidada com a llengua administrativa i suplida primer    per la castellana (que des del final del XVII tenia ja una presència important en aquesta funció) i més envant per la italiana. A l’Alguer la dinàmica és més o menys la mateixa i ben aviat el català hi deixa de ser usat institucionalment, si bé continua sent l’únic idioma parlat pels habitants de la ciutat, els quals, però, amb la interrupció del contacte amb els altres catalans perden la consciència del seu parlar i el particularitzen encara més per les seves pròpies innovacions, les continuades interferències sardes i dels dialectes itàlics més pròxims (napolità, calabrès, sicilià...) i la nova i pesant influència italiana. La separació política entre catalans i algueresos fa que s’oblidin ben aviat els uns dels altres i es perdi la consciència (tant a l’Alguer com als Països Catalans) de l’existència mar enllà d’una comunitat que usa la mateixa llengua.
A la segona meitat del XIX, però, en plena Renaixença catalana, l’Alguer és redescoberta per la intel·lectualitat catalana. La primera notícia la’n dóna l’arxiver de Càller Ignazio Pillito, que concorre als Jocs Florals de 1864 amb un treball sobre el Consolat de Mar en català, llengua apresa llegint els nombrosos documents catalans conservats a l’arxiu de la seva ciutat. Pillito va informar Manuel Milà i Fontanals, el restaurador dels Jocs Florals, del manteniment del català a l’Alguer, cosa que després li va corroborar l’arqueòleg i naturalista barceloní Francesc Martorell i Peña, que el 1868 va visitar la ciutat per a estudiar-ne els monuments prehistòrics. Entusiasmat per aquestes notícies, Manuel Milà i Fontanals contactà amb l’intel·lectual alguerès Josep Franck i després Marian Aguiló encoratjà el diplomàtic il·lustrat català, destinat a Sardenya, Eduard Toda i Güell a visitar la ciutat, on arribà el 1887 i tornà el 1889. Toda es va convertir llavors en divulgador apassionat del fet alguerès, amb els seus llibres L’Alguer, un poble català d’Itàlia, La poesia a Sardenya i Records catalans de Sardenya, i nombrosos articles i conferències per tot Catalunya.  A partir de Toda, gràcies al qual a l’Alguer sorgí l’interès per la cultura catalana, els lligams amb aquesta petita comunitat catalanoparlant es reprengueren amb més intensitat, amb noms com Antoni Ciuffo (a) ‘Ramon Clavellet’, Carmen Dore, Joan Pais, Joan Palomba (gran amic de Mn. Antoni Mª Alcover, a qui hostatjà el juliol de 1913), i les associacions “Agrupació Catalanista de Sardenya” i “La Palmavera”.
Després d’uns anys de manteniment del moviment més o menys actiu, la dictadura feixista d’Itàlia el va fer desaparèixer, i just unes determinades persones (Carmen Dore, Joan Palomba, Antoni Era...) mantengueren l’entusiasme per la causa, que varen ser a temps de transmetre a una nova generació que no es pogué expressar lliurement fins a la postguerra. En aquesta destaquen els noms del poeta Rafael Sari, el de l’estudiós Pasqual Scanu i el de Rafael Catardi i Antoni Simon Mossa, impulsors del Centre d’Estudis Algueresos (1952). Tots aquests, i molts altres de joves, entre els quals hi havia artistes de totes les branques i un grup nombrós d’afeccionats al teatre que dugueren l’alguerès a l’escena, prepararen l’ambient per al “Retrobament” de 1960, quan, el 25 d’agost, un vaixell carregat de catalans de ponent va arribar al port de l’Alguer, on l’esperaven milers d’algueresos amb una gran pancarta que deia “Benvinguts germans catalans”. L’any següent s’hi varen celebrar, a més, els Jocs Florals de la Llengua Catalana”.
Aquest pròxim dia 25 farà, doncs, 50 anys d’aquell viatge del Retrobament, 50 anys durant els quals el moviment alguerès per al recobrament de la llengua i l’estrenyiment de relacions amb els Països Catalans no s’ha aturat mai, tot i haver passat per etapes difícils i coincidir amb el moment de més pressió social de l’italià. 
Actualment entitats com l’Obra Cultural de l’Alguer, l’Escola d’Alguerès ‘Pasqual Scanu’ i Omnium Cultural de l’Alguer, especialment, duen a terme una molt interessant i important feina de promoció de la llengua i la cultura de la petita ciutat sarda, únic indret de l’illa on el català ha subsistit, i l’establiment d’una línia aèria de baix cost entre Girona i l’Alguer ha estat un extraordinari impuls a la represa dels contactes personals entre algueresos i catalans, la qual cosa ha contribuït a revalorar molt la llengua entre els primers. El mes de juny passat una expedició des de Barcelona va voler celebrar l’efemèride de 1960, sense obtenir, però, el ressò i el fruit que l’esdeveniment mereixia. És igual: les conseqüències positives d’aquell Retrobament són indiscutibles, fins al punt que avui en dia fins i tot l’Alguer fa part de la Fundació Ramon Llull, i ara allò que importa és consolidar i reforçar tota la inquietud que a la ciutat sarda es manifesta a favor de la plena recuperació dels seus senyals identitat i de la reintegració a l’espai cultural català.

1 comentari:

  1. Benvolgut Jaume,

    Et vam trobar a faltar a l'Alguer, per Sant Joan, en les celebracions dels cinquanta anys del Viatge del Retrobament! Ser-hi va valdre molt la pena.

    Felicitats per la magnífica síntesi que fas en el teu apunt.

    Una abraçada,

    Xavier Brotons

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG