L'estatut de dependència

13 de juliol de 2010

La hipocresia dels polítics és cosa ben sabuda i repetida, que no sorprèn ningú que sigui un poc veterà en aquest món. En tota aquesta qüestió de l'Estatut de Catalunya parcialment desmuntat pel Tribunal Constitucional n'hi ha molta, d'hipocresia i comèdia, de què, però, no se n'ha fet gaire esment. Primer, la llarga reclamació al Tribunal perquè tragués la sentència: que si ja és hora, que si fa massa temps que dura, que si no podem esperar tant, que si això provoca inseguretat jurídica i inestabilitat, etc. etc. Però quan començaren a veure indicis que la sentència estava a punt i no era del tot favorable a allò que volien determinats partits, bé n'hi va haver de maniobres perquè la sentència no sortís, perquè el Tribunal se n'inhibís! ¿I per què varen esperar tant a demanar-ne aquesta inhibició? ¿Per què no la demanaren ja tot d'una? ¿No volien sentència? Doncs ja la tenen! ¿I ara per què protesten? ¿Perquè el Tribunal no ha dictaminat allò que volien? ¿I què esperaven? ¿Que el Tribunal Constitucional espanyol els avalàs al 100 %? Ja ho podien veure, que no seria així! S'han queixat, els promotors de l'Estatut, que el Tribunal era il·legítim perquè molts dels seus membres eren caducats, o que és un tribunal massa polititzat... ¿I en base a quina llei està fet aquest tribunal? En base a una llei votada per la majoria de partits, inclosos la majoria dels qui han protestat tant. El Tribunal Constitucional té com a missió vigilar que totes les lleis que es fan siguin conformes als principis de la Constitució espanyola, i és això que fa, i per a això cobren dels pressuposts de l'Estat, és a dir mantenguts amb tots els nostres imposts, i ara no ha fet més que allò que se li ha demanat. Cínicament, els polítics han argumentat que una llei votada en referèndum no havia de ser controlada per cap tribunal, però la majoria dels partits, entre els quals quasi tots els que ara han protestat tant, votaren a favor de la llei que permet que el Tribunal Constitucional tengui la darrera paraula en aquestes qüestions. ¿Per què feren aquesta llei així? I en qualsevol cas, ¿per què no la rectificaren ja fa temps, abans d'arribar al punt on s'ha arribat? I si la Constitució espanyola no els agrada, idò només tenen dues sortides: o canviar-la o desfer-se'n. ¿I què han fet fins ara per a canviar-la? Res! El PSOE, que divendres teòricament va participar a la concentració palmesana per a protestar per la sentència, ¿per què no ha fet passes per a canviar la Constitució? Ja sabem que tot sol no la pot canviar, però almanco hauria mostrat coherència. Igual que PSC, CiU i IC (els corresponsals d'EU a Catalunya). Els polítics embullen la troca i després convoquen a manifestacions perquè "el poble" els defensi. A mi aquesta sentència no m'ha sorprès gens, fins i tot encara la trob benèvola, perquè era esperable que el Tribunal Constitucional, caducat o no, polititzat o no, defensàs la Constitució, que per a això hi és; és la seva feina. I ens agradi o no, té raó quan diu "en nuestro Derecho el Estatuto de Autonomía ha de conceptuarse como norma infraconstitucional jerárquicamente subordinada a la única Constitución española" y "la constitucionalidad de los Estatutos de Autonomía está sujeta al control de este Tribunal [art. 161.1 a) CE y art. 27.2 a) LOTC], que deberá declarar inconstitucionales y nulos los preceptos estatutarios que no se ajusten a la Constitución" (pàgina 12 de la sentència). I parla pròpiament com a institució jurídica quan afirma que "las normas del Ordenamiento no pueden desconocer ni inducir al equívoco en punto a la “indisoluble unidad de la Nación española proclamada en el art. 2 CE, pues en ningún caso pueden reclamar para sí otra legitimidad que la que resulta de la Constitución proclamada por la voluntad de esa Nación, ni pueden tampoco, al amparo de una polisemia por completo irrelevante en el contexto jurídico-constitucional que para este Tribunal es el único que debe atender, referir el término “nación” a otro sujeto que no sea el pueblo titular de la soberanía." Tot això és així perquè ho volgueren la majoria de partits constitucionalistes (en què s'inclouen PSOE i PSC, CiU, EU), i per tant ara s'ho han de menjar. I quant a la llengua, tampoc no hi ha res sorprenent, perquè és clar que amb l'actual Constitució espanyola a la mà el català no serà mai "preferent": "el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado." (pàgina 474) I tot això és així no perquè ho vulgui un determinat Tribunal, sinó perquè ho varen voler els qui varen fer la Constitució i ho varen acceptar els qui la votaren afirmativament, i ho serà mentre aquesta Constitució sigui vigent. I denigrar el Tribunal Constitucional és com matar el missatger que et duu una mala notícia. I voler fer creure que es podia fer un Estatut que, on convengués, establís preceptes que la Constitució no admet ha estat la gran mentida dels polítics que varen plantejar aquesta llei, amb la missió impossible de fer quadrar el cercle. La Constitució espanyola, condicionada pel franquisme, és per als pobles no castellans de l'estat com una gran camisa de força que, tot i permetent-nos fer voltes damunt nosaltres mateixos, ens té subjectes, i si ens incomoda no ens serveix de res fer moviments perquè ens estrengui per un altre costat, l'única solució és rompre-la i llevar-nos-la de damunt, però per a això hem de ser més forts que els qui l'aguanten, i si no ho som l'haurem de suportar indefinidament, tal com és, i que no ens vulguin fer creure que si provam de pitjar cap a defora estarem més amples. Com a molt ens esforçarem tant que quedarem rebentats i tal vegada girats cap a una altra direcció, amb la vana il·lusió que som un poc més lliures. Lliurement i conscientment, hom pot acceptar de viure dins l'estretor constitucional, com ho ha fet molta de gent, però que no ens diguin que dins aquesta estretor hi tenim llibertat. Qualsevol estatut concedit per aquesta Constitució és un estatut de dependència, i l'única alternativa real a la dependència és la independència. I tota la resta son vuits i nous i cartes que no lliguen. Ara, si ens conformam així, idò ja està bé.