El "TIL", indesitjable i il·legal

El "Tractament integral de Llengües" del govern balear ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i, per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"), tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes la impressió que allò que val avui en dia és la "internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses que les de dins i que val més dedicar  energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja superat.

Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam de consideracions, sinó de realitats jurídiques:

a) És contrari a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):

Article 4

La llengua pròpia

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.

2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.

3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Article 35

Ensenyament de la llengua pròpia

La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.

D'acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.

També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.

La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.

Article 20

1.-El Govern ha d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.

Article 21

Els plans d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.

Article 22

1.- El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents.

2.- L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a les externes i a les actuacions i documents administratius.

3.-L'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua.

Els documents publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior, conegut com a "de mínims".

c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:

DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.

L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.

Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per
llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.

Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.

A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:

A l’article 8:

• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.

(...)

ARTICLE 8. ENSENYAMENT

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:

a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

Aquest article, ratificat per Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo en tres llengües.

d) Imposa als ensenyants l'ús d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció pública pel govern ppero!!!). Només aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.

e) Imposa als alumnes l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera, com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser voluntari, però mai forçós.

Els arguments contra el TIL sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR 30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.

El somni de Bauzá

25 d'abril de 2013 

Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el 1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya provençal

de les 4 barres vermelles damunt fons groc. I Provença és, a més a més i sobretot, una regió històrica de llengua d'oc, una regió que donà a aquesta llengua, la germana més semblant de la catalana, noms il·lustres de la literatura, des de l'època trobadoresca (Beatriz de Dia, Raimbaut d'Aurenja, Bertrand de Marsella...), passant per la literatura renaixentista (Loís Bellaud de la Bellaudiera, Robèrt Ruffi, Pèire Paul...) i barroca (Glaudi Brueis, Gaspar Zerbin...), fins a arribar a la Renaixença del XIX, en què destaquen els fundadors del Felibrige, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilla i, sobretot, Frederic Mistral, a qui va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1904, magistralment traduït en català pels mallorquins Maria Antònia Salvà i Guillem Colom. Però si anau avui a Provença, si us passejau pels carrers i places de les seves ciutats i els seus pobles, ¿quina presència hi trobareu d'aquesta gloriosa llengua d'oc i de la seva literatura...? Poca cosa, quasi res... Hi trobareu alguns monuments a Frederic Mistral amb una petita inscripció en provençal;

Versos de Frederic Mistral dedicats a la vila de Ieras a Calendal. La làpida està fixada a una paret de la Torre dels Templers, al centre de la vila.

hi trobareu qualque làpida en aquest parlar recordant qualque altre personatge lligat al moviment felibre o qualque expressió popular;

Làpida a Ais

hi trobareu qualque llibre escrit en occità a qualque racó de qualque llibreria; també qualque disc de música en occità... I hi trobareu, a qualque ciutat, al costat de les plaques actuals oficials, plaques de carrer escrites en provençal dialectal i grafia afrancesada, que informen que, antigament, aquell carrer tenia un nom en la llengua del país: Anciano carriero de la Pouerto Pintado , Anciano carriero de l'Ouficiau..., a Ais de Provença. "Antic carrer", és a dir, aquest era el nom antic, ara el nom bo és "Rue de..." Només qualcuns dels noms moderns en francès corresponen al nom antic provençal: Rue des Bremondis - Carriero dei Bremondi.

Els noms en la que era la llengua del país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en trobareu restes en la toponímia (les Calanques, Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La Ciotat...).

Cala Longa, al municipi de Marsella

A aquesta trista misèria ha quedat reduïda aqueixa llengua que els segles XI i XII va ser la més prestigiosa d'Europa, aqueixa cultura un temps esplendorosa que ha sobreviscut amb més pena que glòria fins a la primeria del segle XXI. Els habitants de la Provença actual no són més els continuadors de la seva història, sinó els actors de la història imposada des de París, una història fabricada al Nord que ha esborrat la del Sud... Si voleu sentir-la, la llengua del país, us quedarà, però, així mateix, el recurs d'anar a qualque centre cultural, normalment de titularitat municipal o de la regió, situat a un indret un poc apartat del trànsit ciutadà, on, anunciat en la llengua oficial francesa, us podreu assabentar que existeix la llengua local i que allà tenen recursos per a aprendre-la, i que, de vegades, s'hi fa qualque acte folklòric o cultural. 

Centre per a l'estudi de la llengua d'oc, a Ais

El somni de Bauzá fet realitat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 5 de maig de 2013.)

El PP està en contra de les modalitats

18 d'abril de 2013

És un cicle que es repeteix cada tants d'anys: el Partido Popular retreu que s'han de defensar i s'han d'ensenyar les modalitats lingüístiques balears, que el català que s'ensenya no les té en compte per a res, i per això es perden les maneres de dir de les Illes, etc. En unes altres circumstàncies, a qui digués això fins i tot li donaria part de raó, perquè hi ha un fons de certitud, en aquesta qüestió: el català de bona part dels llibres de text, vull dir dels llibres de text de les escoles de Catalunya i de les Balears, és un català fabricat segons el model del castellà (el mateix que el del francès, per altra banda), és a dir un català molt poc –o gens– respectuós amb la diversitat, basat sobretot en el parlar de l'entorn de Barcelona. I això, com dic, passa també a Catalunya que presenta una diversitat dialectal molt més marcada que la que hi ha a Mallorca o entre les diverses illes: la modalitat de Tortosa és clarament diferent de la de Girona i de la de Barcelona, més semblant (però no igual) a la de Lleida; i no en parlem de la modalitat del Pallars o la de la Ribagorça. A València, on fa anys que el PP governa, ha imposat uns llibres on el model és el valencià central una mica dignificat, ignorant també la diversitat dialectal interna del país, amb l'objectiu de diferenciar-lo del "català". L'ensenyament del català no hauria d'haver repetit els errors del model imperial castellà i s'hauria d'haver planificat pertot com una valorització del patrimoni lingüístic autòcton, però sempre sense descuidar que l'escola, per la seva naturalesa, ha d'ensenyar una llengua estàndard que, tot i tenint en compte la diversitat, ha de permetre que la comunitat catalanoparlant en conjunt produeixi una cultura literària i científica vàlida per a tots els parlants. L'equilibri entre el respecte a la diversitat i la popularització d'una modalitat estàndard és difícil, però no impossible, i es pot aconseguir amb una mica de voluntat, que ha faltat en general un poc per tots els costats. Els qui em coneixen saben que d'aquesta qüestió n'he tractat moltes de vegades, que hi he dedicat llibres, articles i ponències, i que sempre he demanat que la necessària difusió d'un català estàndard pancatalà no anàs en detriment de la varietat, entesa com una riquesa i no com una nosa. En el cas de les Balears, el nostre model de llengua culta, la nostra concreció de la llengua estàndard comuna, ja existia en el moment d'introduir-ne l'ensenyament i l'ús públic oficial i dels mitjans de comunicació: és el model que ens deixaren els nostres grans escriptors de finals del segle XIX i del segle XX, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Fortesa, Llorenç Riber, Mª Antònia Salvà, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Bernat Vidal, Llorenç Villalonga (amb l'ajuda de Josep A. Grimalt), Francesc de B. Moll, Marià Villangómez...; només s'havia d'actualitzar amb el vocabulari necessari per a la modernitat, però res més. ¿S'ha mantengut aquest model? Sí i no, a mitges, segons el coneixement de cadascú, sense posar-hi gaire atenció. Jo ho comprov contínuament a la Universitat, on em trob sovint alumnes que no saben, per exemple, què és un bres o què és xalar, o que es pensen que parl és incorrecte i ha de ser parlo... Uns llibres de text en català normatiu correcte, usant el lèxic illenc característic i les nostres expressions més típiques, i emprant les nostres formes verbals tradicionals, ¿són un atemptat contra la unitat de la llengua? És evident que no; ben al contrari, la reforcen, perquè sota la denominació de "català" apareixen totes aquestes formes en les quals es reconeixen els parlants insulars, i deixen desarmats tots aquells que diuen que allò que s'ensenya a escola no és "mallorquí" o "menorquí" o... Hi ha, doncs, un fet objectiu, que és la poca traça que en general s'ha tengut en la difusió del patró de la llengua culta, i ho dic tenint amb molta de consideració la gran feina que han fet els mestres, gràcies als quals avui en dia tanta de gent venguda de fora és capaç de comprendre i parlar la nostra llengua. Reprenent el fil inicial, idò, dic que en aquest tema, els qui ara el remenen tant, parteixen d'un fet real: aqueix model històric ha estat mal comprès i mal aplicat, i s'ha derivat cap un model més desbaratat. Un error que ha permès al partit que més en contra està de qualsevol acció a favor de la llengua agafar aquesta falsa bandera de la "defensa de les modalitats" per a causar més confusió. Dolents, sí que ho són, però beneits, no. Perquè si realment creguessin en això de les modalitats (per cert, mai no els he sentits defensar les modalitats a Catalunya, sense anar més lluny; ni, naturalment, a Andalusia, Múrcia o Cantàbria, per exemple), allò que farien seria promoure-les realment, no condemnar-les a la marginació social. Tancant Ona Mallorca i la TV de Mallorca, han privat les modalitats mallorquines d'uns mitjans d'expressió i d'expansió fabulosos; expulsant el català de la funció pública, minoritzant-lo a escola i impedint que jugui un paper primordial en la cohesió de la societat de les Illes, no promouen les modalitats, sinó que les senyalen com a inútils. ¿Per a què volen els del Partido Popular que s'ensenyin les modalitats si tanmateix no serveixen per a res? La seva vertadera finalitat no és conservar res, és destruir tot allò que no encaixi en el seu projecte d'espanya monolítica. Amb la suposada defensa de les modalitats embullen la gent, agiten l'ànim de la societat i desvien l'atenció dels greus problemes econòmics, socials i mediambientals que ens ofeguen i que ells, en lloc de resoldre, empitjoren. Qualsevol defensa de les modalitats del PP està desacreditada per la seva actuació quotidiana a la contra d'això que diuen defensar. Ens donen, però, l'oportunitat de rectificar en aquest tema: hem comès el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el camí segons la nostra tradició literària. No deixem ni un segon més que els majors enemics de la nostra llengua es presentin com els seus vertaders defensors.

(Publicat al "Diari de Balears" el 19 d'abril de 2013)

Cinisme governamental

27 de març de 2013

Previsiblement dins pocs dies s'aprovarà el decret del govern d'aquí per a regular el tractament integrat de llengües a l'ensenyament no universitari de les Balears. L'esborrany del decret que he pogut veure és una extraordinària demostració de cinisme per part dels qui el signen, el president i el conseller d'educació provincials: tot just a la introducció ja s'atreveixen a dir que "les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears" i que "la seva normalització [del català] ha de ser un objectiu dels poders públics". Quina barra! Invocar l'Estatut per a dir que les institucions, que ells controlen!, han de fer tot el contrari d'allò que ells fan, com si volguessin fer creure que realment fan allò que haurien de fer en lloc d'allò que fan... (perdonau el joc de paraules, però sé cert que serà ben entenedor per a en Bauzá, ben expert en aquesta matèria). Però així com avança la lectura d'aquest esborrany veus que el cinisme es va llevant descaradament la màscara i deixa entreveure ja quins són els vertaders objectius dels governants: "... en aquelles comunitats autònomes que tenen una cooficialitat de llengües, las dues han de ser tractades com a llengües vehiculars en totes les etapes educatives." (És a dir: s'ha d'introduir el castellà allà on no hi era.) "En aquests moments es considera oportú disposar d’un projecte que abordi el tractament integrat de les dues llengües oficials, així com de la llengua estrangera, i que inclogui accions de suport a totes les llengües, d’innovació educativa i d’atenció a la diversitat lingüística i cultural. L’educació plurilingüe, entesa com a valor afegit distintiu del centre i personal de cada alumne, ha de ser prevista en el nou projecte..." Darrere aquestes frases tan ben sonants, els vertaders objectius són –com més va més clar és– desfer tota la feina feta durant més de 30 anys, amb la qual s'havia aconseguit un ensenyament efectiu en l'única llengua pròpia de les illes, la catalana, que ha donat uns fruits esplèndids i ha fet del sistema escolar possiblement la realització més exitosa d'aquestes 3 dècades d'autonomieta. Si n'hi havia cap dubte, de quina finalitat té, els articles 6 i 7 del projectat decret l'esvaeixen: "Article 6. 1. Els alumnes d’aquesta etapa han de rebre l’ensenyament en les dues llengües oficials i s’han d’iniciar en la llengua estrangera a partir del segon cicle d’educació infantil... Article 7. 1. Els alumnes d’educació primària han de rebre l’ensenyament en les dues llengües oficials i en la llengua estrangera." L'única pretensió d'aquest decret no és millorar el sistema educatiu balear, que s'ha manifestat excel·lent tant en la preparació general dels alumnes com, sobretot, en l'assoliment del domini de la llengua catalana per part de tots ells, siguin de la procedència que siguin, sinó precisament entrebancar al màxim aquest èxit de la immersió lingüística, gràcies a la qual avui tothom que ha passat per la nostra escola és capaç d'expressar-se en la nostra llengua. Però, a més a més, la mentalitat purament imperialista dels promotors del decret es manifesta en la qüestió de la llengua estrangera, que segons ells ha de ser preferentment l'anglesa (article 3): si allò que es pretén a la teoria és que els alumnes coneguin una tercera llengua que els faciliti posteriorment l'encaix laboral, ¿per què no es proposa un ventall ample de llengües estrangeres i es deixa llibertat als centres i a les famílies per a triar quina tercera llengua volen que s'ensenyi? A unes illes com les nostres, on el turisme és la principal font de riquesa (per a uns més que per a altres, és clar), on vénen turistes de tot Europa, on hi ha àrees en què la població visitant alemanya és superior a l'anglesa, on ara es parla molt d'atreure turisme rus, ¿per què no hi ha d'haver la possibilitat d'aprendre com a tercera llengua l'alemany, el rus, el francès o l'italià, per exemple? Tot l'enfocament del decret està encaminat a sustentar sòlidament la concepció uniformista que tenen els seus promotors, que no cerquen la riquesa del plurilingüisme, sinó la instauració del bilingüisme imperialista (espanyol i anglès), amb una espècie de rèmora que ara per ara no poden eliminar del tot i es veuen obligats a suportar, el català.

(Article publicat a la secció "La llengua a l'abast" de L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 7 d'abril de 2013.)

Fa com a fred

24 de febrer de 2013

En un article publicat en aquesta mateixa secció el dia 11 de març de 2012 (Fer feina com a bèsties) feia referència a la confusió en la llengua normativa i en el registre estàndard en els usos de com i com a, i cridava l'atenció sobre el fet que fins i tot hi ha gramàtiques que recomanen com allà on la llengua parlada genuïna diu com a, la qual cosa em sembla inconcebible i inexplicable. Reprenent aquell tema, sense repetir totes les consideracions que feia en aquell article, exposaré a continuació quins són els usos tradicionals de com a en mallorquí, tenint en compte que pareix que els usos no són completament els mateixos en tots els dialectes catalans. Tanmateix, faré ja l'advertiment que aquests usos tradicionals avui, entre els joves, són vacil·lants, no sé si per la pressió del castellà, que a com - com a hi fa equivaler sempre como, o per la pressió d'un català escolar mal ensenyat i d'un català estàndard que no té presents les nostres construccions i expressions particulars. Curiosament, potser ni cal dir-ho, en tots els casos vacil·lants la solució que preval és la que iguala la construcció catalana a la castellana, és a dir, la construcció amb com. Ensenyants i correctors s'haurien de plantejar quin és el seu paper en aquest procés de destrucció del nostre sistema tradicional i, també, en el possible procés contrari de recuperació del sistema. No és aquest l'únic cas en què la difusió de la gramàtica catalana mal descrita i mal prescrita en lloc de servir per a mantenir els nostres modismes genuïns tradicionals serveix per a estigmatitzar-los i destruir-los.

Com a té el valor semàntic de "semblant a", "equivalent a", "en qualitat de", "amb aparença de", "com si fos", "com si es tractàs de", etc. Sempre amb aquest valor usam com a: 1. Amb funció de preposició, introduint un atribut o un predicatiu: la senyora Gomila, com a presidenta, va inaugurar la sessió; li han donat una beca com a premi pel seu estudi; ha estat reconegut com a millor poeta; la teva explicació és absurda com a excusa; has de deixar 50 euros com a paga i senyal; em vaig posar un abric com a tapament; en Tomeu és com a beneit; va quedar com a embambat; feia una cara com a rara. 2. Amb funció de modificador, introduint un complement directe o un subjecte posposat al verb: tenc com a calor; fa com a por; li varen sortir com a floroncos per les cuixes. En aquests usos de com a, l'únic determinant que pot aparèixer davant l'adjectiu o el substantiu és un numeral: badaven com a dos bàmbols, quedàrem sorpresos i immòbils com a tres estaquirots, arribaren com a tres-centes motos. 3. Amb funció de modificador, introduint un adverbi de manera complement circumstancial: aquest televisor es veu com a malament; i tu parles com a bé i tot!; canten com a massa fort. 4. Amb funció de modificador, introduint un verb, al qual afegeix un matís semàntic d'aproximació al seu significat: com a pareixia que havia de ploure, però finalment no ha estat res; m'he com a espantat quan he sentit tant de renou; pareix que l'ha com a desencantat aquesta reunió tan inútil. 5. Amb funció de modificador, introduint un verb, al qual afegeix un matís semàntic de precisió en el seu significat: he com a dormit una estona, però tanmateix no he arribat a descansar; el veia que com a llegia, però potser estava distret i no s'hi concentrava; va com a nevar tot lo dematí, però era neu molt prima i no va aferrar. Al primer exemple entenem que "he dormit, però no del tot, no ben adormit"; al segon, que aparentment llegia; al tercer, que va fer una neu que no era del tot neu, o que ho era a estones i a estones no...

Un error molt comú (és freqüent a les pàgines mateixes del Diari de Balears) és escriure com per com a davant una paraula començada per vocal, segurament induït pel fet que en aquest context oral la a és absorbida per la vocal següent: l'han considerat com a vàlid no ofereix dubte, però *l'han considerat com inútil en lloc de l'han considerat com a inútil és falta freqüent. En cas de vacil·lació, fer la prova amb un adjectiu o substantiu començat en consonant ens assegurarà l'ús correcte (suposant que el feim en la parla, és clar).

(Publicat a la secció 'La llengua a l'abast' de L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 3 de març de 2013)

Joan Veny, romanista

29 de gener de 2013

El passat dia 20 de desembre la Universitat de Barcelona va retre homenatge al filòleg mallorquí més il·lustre de l'actualitat, el campaner Joan Veny Clar, que enguany ja complirà, hi confiam, 81 anys, la major part dels quals els ha passat en aqueixa universitat com a professor, sobretot, de Dialectologia Catalana i de Lingüística Romànica. I va ser, precisament, per a destacar la contribució de Veny a aquesta matèria, que aquest acte, promogut molt especialment pel Departament de Filologia Romànica (i sobretot per l'entusiasme del professor José Enrique Gargallo), es va centrar en la publicació del recull dels articles de Joan Veny que han estat una contribució important no només a la filologia catalana, sinó també a la romanística general. Aquell dia, doncs, es va presentar el volum del professor Veny titulat De geolingüística i etimologia romàniques, número 40 de la "Col·lecció Homenatges" de la UB. L'encarregat de fer-ne les lloances merescudes, de fer-ne ressaltar els mèrits, després de la presentació general del Dr. Gargallo, va ser una altra il·lustre personalitat de la romanística, el Dr. Michel Contini, de la "Université Stendhal-Grenoble3", col·lega, i amic, de Joan Veny. El primer article del llibre és una presentació que fa de si mateix el Dr. Veny, explicant com i per què es va fer lingüista, vocació que té com a causa principal el descobriment, quan acabava el batxillerat, que la llengua que ell parlava, la de la seva família, la del seu poble, la de la seva illa, tenia un passat de llengua culta escrita, un passat que el franquisme en què vivia tenia totalment amagat; un descobriment que va fer als arxius municipal i parroquial, on també va descobrir paraules i expressions que al seu temps no s'usaven més, les quals naturalment li cridaren l'atenció i l'estiraren a la investigació.  Després d'un segon escrit en què l'autor exposa l'estat dels estudis de lingüística romànica a l'àmbit català, a partir de la presentació de la revista "Estudis Romànics", entram ja en els estudis en què Veny mostra la seva mestria i exhibeix els seus coneixements tant en l'àmbic català com en el romànic. Ens mostra, l'insigne campaner, la història del llatí TALENTUM en romànic, que ens ha donat en català, sobretot conservat a Mallorca i Menorca fins a l'actualitat, la talent sinònim de gana ("badall no ment: / o son o talent / o mal d'enamorament"; "acabar abans el pa que la talent"...); ens il·lustra sobre la circulació per la Romània occidental de paraules i expressions que s'han originat a una àrea concreta, com per exemple el menorquí budroi (sinònim del rap, aqueix peix tan saborós), provinent de les costes llenguadocianes, el mallorquí (propi de la costa nord, de Sóller a Alcúdia) beta / veta 'pastera o bot', també occità, el valencià basquet, francès, el també valencià llanda, aragonès (i molts altres!), etc; contradiu raonadament l'excessiu mossarabisme de Joan Coromines amb l'exemple d'alatxa, d'origen probable itàlic meridional; remarca la importància de la contribució itàlica, i molt especialment genovesa, al vocabulari català pescador i mariner, amb els casos de dot (peix Polyprion americanus), xurma, notxer, goa/gua, amant, artimó, i altres; explica molt il·lustradament què és la geolingüística i quina utilitat té, per a després descriure algunes importants realitzacions d'aquesta disciplina, com l'Atlas Linguistique Roman, l'Atlas Lingüístico Galego, l'Atlas léxico marinero de Asturias, i alguns altres. En fi, dedica encara atenció a l'aragonès, al francès, al castellà, a l'italià i al sard, principalment per les relacions amb el català; i acaba amb una nova lliçó etimològica per a fer veure l'origen català del nom murcià de peix guiñamón, i amb una descripció dels paral·lismes entre l'asturià i el català.

Una vertadera joia filològica, aquest aplec d'articles del mestre Joan Veny.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 3 de febrer de 2013)

Josep Maria Llompart. Un home que ha fet país.

Aquest 28 de gener de 2013 farà 20 anys que Josep Mª Llompart de la Peña, una de les més importants personalitats culturals que ha produït Mallorca el segle XX, ens va deixar definitivament. Un mes abans jo l'havia entrevistat per a la revista "Europa de les Nacions", que va publicar la conversa al número 17 (primavera de 1993). Com a homenatge a aquest gran pensador, poeta, intel·lectual, el llegat del qual perdurarà sempre, public ara l'entrevista en aquest blog, en reproducció facsímil de la revista. Vegeu, a més a més, la meva Evocació de Josep Maria Llompart .

(Clicau damunt cada imatge, s'obrirà a part i la podreu fer més grossa i llegir)

Àngel Scala, un segle de vida algueresa

Publicat a "Estudis Romànics" XXXIV (2012), 674-676

Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres un vertader esdeveniment, perquè és el transcurs podem dir màxim de l’existència humana individual. El 2011 ha estat un any de centenaris importants per a la cultura catalana: el centenari de la Secció Filològica de l’IEC, el d’Enric Valor Vives, el de Manuel Sanchis Guarner... i el d’Àngel Scala Salis. Aquest darrer no és, ben cert, tan conegut dins la comunitat catalana com ho són Valor i Sanchis, però és una de les personalitats vives més apreciades de la ciutat de l’Alguer, el bastió més oriental de la llengua catalana.
Àngel Scala Salis va néixer el 30 de gener de 1911 dins un ambient modest d’una família algueresa dedicada a les feines del camp, al carrer de Polleta, avui carrer de Mallorca. Com tants d’infants del seu temps, a penes va anar escola: quan feia primer elemental, als 8 anys, a les Escoles Velles, com en deien de l’escola del Sacro Cuore, un dia el mestre li va pegar amb un bastó damunt la mà perquè es movia molt a causa del fred, i no hi va tornar. Llavors, als 12, avergonyit de no saber llegir ni escriure, va anar a veure un mestre i li va dir que volia aprendre’n, i així tornà a l’escola i hi va fer fins a cinquè. En els seus records confessa que li agradava molt la història, la geografia i, sobretot, les matemàtiques. Entre els mestres que va conèixer hi havia Joan Palomba, el participant al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amic i col·laborador de Mossèn Antoni Mª Alcover. Després d’haver fet feines diverses i de tornada del Servei Militar, el 1934, va entrar com a tractorista a l’Ente Ferrarese di Colonizzazione i va començar a fer feina en el sanejament de les terres enfangades de la Nurra algueresa, ocupació que va mantenir fins a la seva retirada, ja com a cap instructor dels vehicles agrícoles, el 1975. Entre 1940 i 1943 va ser soldat novament, destinat a les bateries costeres de La Magdalena i Santa Teresa.
Fent feina a la Nurra va ser testimoni dels descobriment de poblats i de necròpolis prehistòrics, la qual cosa li va interessar molt i el dugué a prendre notes de tot allò que trobava o veia. Així mateix, durant tots aqueixos anys laborals va tenir ocasió de conèixer moltes de persones de l’Alguer i dels pobles sards veïns, dels quals va aprendre contarelles, acudits, dites, etc., que li proporcionaren una extraordinària cultura popular que va saber valorar i guardar, amb nombrosos escrits i apunts que, després d’haver-se retirat, va aprofitar per a elaborar i redactar poesies, col·leccions de refranys, de jocs, de rondalles i de creences, petits contes urbans, quadrets de la vida social i econòmica algueresa, endevinalles, llistes de malnoms, de paraules, etc. Es va convertir, així, en una enciclopèdia vivent de cultura popular algueresa i sarda, a qui inevitablement havia d’acudir tothom que volgués saber coses de l’Alguer de la seva infància, però també de l’Alguer de la postguerra o de la primerenca Alguer turística. Ha participat unes quantes vegades al Premi de Poesia i Prosa “Rafael Sari”, en què ha guanyat diversos guardons, i al X Premi Literari per a Gent Gran “Guillem Viladot” de Lleida, on obtengué el 2ⁿ premi de prosa.
Els seus escrits, simples i amb un llenguatge absolutament popular, riquíssim en vocabulari i expressivitat, sense pretensions lletraferides, mostren com era l’Alguer a la seva infància, a la seva joventut i fins a la ruptura amb el món tradicional que va significar l’arribada del turisme caps als anys 70, una Alguer senzilla, poc rica, però mantenidora encara de la seva cultura i la seva llengua. Hi desfilen personatges reals (x’Antoni Simó Cossu, Llorenç Patara, Xià Paolica, Xiù Carmine Loru ‘Pixafogu’, Xa Columba, Xiu Francisco ‘Lo síndic’, Llorenç Xato, Xa Suntina ‘La pantera’...) i personatges fantàstics (Piquiqueddu, l’Orcu Biddau, Joan de la poca por, l’Orcu Gravató, la Bruixa Runcofi, Su Conte...), anècdotes, llocs (Plaça de la Col·lègia, muralla del Mont de la Fega, la Fontaneta, muralla del Carmen, Carrabuffas, l’Olla, l’Olleta, l’Olla Mitjana, lo Ribell, lo Gerró, la Carra, la Magdalena, lo Quarter, Cala Bona, Pòllina, torre de Sulis, Fumalongu...), costums... Hi desfila la vida real i la vida fantàstica de l’Alguer algueresa, d’aquella Alguer on només s’hi parlava alguerès i, tal volta, un poc de sard, externa encara a la llengua de l’estat i a costums forans venguts de la Península. N’és un bon exemple aquesta composició en què descriu

UN ANTIC CARRERÓ

Anant a la muralla

hi ha un antic carreró (1);

és antic i antigor

com és tot lo veí,

no hi habita gent de vi

i ni gent malfamada;

se són fets tots compares

que pareixen forment triat.

Ja hi és xu Bagat (2)

amb l’anca tripolina (3);

ja hi és una fadrina

que està sempre enflocatada;

a un dabaix de la cantonada

hi ha un mestre de cadires,

per tirar envant la vida

ja se fa calque obligació.

A on fini el carreró

hi ha una dona envermellida,

ja se fa calque corrida

com una eba en domadura.

A una botiga un poc obscura

trobem un frailarjo,

té una moninca per espasso

i lo fiasco ple de vi.

A un dabaix de aquell veí

ja hi són les pixadores

amb el cul de portadora

i lo sic ben pompós.

És un posto curiós

l’antic carreró.

(1) L’actual carrer Menorca; anys 1923-1930.

(2) Xu Bagat: era sabater.
(3) Anca tripolina: anca [cama] eixancada; italianisme referit a la cama mutilada o ferida durant la guerra d’Àfrica.

És conscient que l’Alguer ha entrat en un període delicat per a la seva supervivència com a ciutat singular, i, amb les seves paraules planeres, hi dedica també qualcun dels seus poemes com a crit d’atenció als algueresos.

Àngel Scala no és ni filòleg ni lingüista, però és la llengua en si mateixa, perquè és a l’Alguer una de les persones que més s’han encabotat a mantenir-la viva i productiva. Quan, el gener de 2011, va complir els 100 anys, amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, l’Alguer li va fer una festa multitudinària per a agrair-li que hagi salvat els mots i deixi a la perennitat aqueix tresor descriptiu d’un segle de la vida algueresa. Sortosament, vaig tenir l’oportunitat de participar-hi, en aquesta festa, i ser testimoni d’un esdeveniment únic, que mai més s’hi repetirà. Gràcies, Àngel Scala, per aquests 100 anys d’estimació de la llengua algueresa, que és, al cap i a la fi, la llengua catalana.

 (Aquest article va ser redactat el setembre de 2011. Al cap de poc, el 28 de novembre, es va esdevenir el traspàs del sr. Àngel Scala. La foto és del dia que l'Alguer l'homenatjà pel seu segle de vida profundament algueresa.)

RADATZ, Hans-Ingo (2010): Das Mallorquinische: gesprochenes Katalanisch auf Mallorca. Aaechen: Shaker Verlag

Publicat a "Estudis Romànics" XXXIV (2012), 621-623
 

Hans-Ingo Radatz és un dels molts alemanys encantats de Mallorca, illa amb la qual té una llarga relació i on ha teixit una extensa xarxa de lligams personals. Gràcies a aquesta relació i a tants de lligams ha arribat a conèixer el parlar de Mallorca quasi com si fos el seu parlar natural. Ja ho havia fet coneixedor amb unes quantes publicacions dedicades al mallorquí, les quals, però, o bé eren molt especialitzades en un tema (per exemple, Observacions sobre el sistema pronominal del català parlat de Mallorca, 1992; o Das dialektale Element im Schriftkatalanischen Mallorcas aus historischer Perspektive, 2002) o bé eren de divulgació (com Mallorquinisch Wort für Wort, 1998); i ara ho ha confirmat amb aquesta obra general de descripció del mallorquí. Després d’una introducció en què planteja l’estat de la qüestió sobre el coneixement científic del mallorquí i explica la metodologia que ha emprat per a la seva investigació i descripció d’aquest parlar, dedica un primer capítol a la posició del mallorquí dins el conjunt català. A la introducció, crec que hi ha una afirmació que, precisament perquè és encara a la introducció, em pareix un poc temerària i anunciant un prejudici, per altra banda molt estès (p. 13): “Nirgendwo ist im Katalanischen die Distanz zwischen gesprochener Sprache und der katalanischen Standardvarietät größer als auf den Balearen.” És aquesta un impressió que comparteix molta de gent, fins i tot molts d’investigadors, però que encara ningú no ha provat, i pens que H.-I. Radatz l’hauria poguda estalviar. El capítol 1 comença amb la caracterització lingüística del català dins la Romània, fent referència a la llarga controvèrsia sobre la subagrupació del català; l’autor hi manifesta que, si bé el català està situat enmig del contínuum entre llenguadocià/gascó i aragonès/castellà, en el darrer segle ha sofrit un procés fort d’iberoromanització, de manera que s’ha creat una dualitat entre la llengua literària, que tendeix a mantenir els elements gal·loromànics, i la llengua parlada popular, per a la qual molts d’aquests elements són arcaismes. En posa uns quants exemples, no del tot encertats globalment, a parer meu, perquè mescla fenòmens que són la culminació d’una tendència relativament antiga en català (com la substitució del verb ser com a auxiliar dels temps composts per haver: som anats --> hem anat, o la invariabilitat del participi passiu: els he vists --> els he vist) amb altres que són molt moderns i de clara interferència castellana (com la pèrdua dels pronoms en i hi[1], la pèrdua del femení dues o l’oblit de les construccions partitives amb de: *Vi no queda molt en lloc de De vi, no en queda molt), i amb qualcun altre que és inexistent: “die Ersetzung des okzitanischen Suffix –aire durch ­–dor  (pescaire --> pescador)” (p. 16); el sufix –aire sempre ha estat restringit (fora de casos molt concrets) al català més septentrional i –dor ha estat sempre el sufix més general. Tampoc no em semblen equiparables els altres exemples: no és igual la substitució relativament moderna de lletra per carta per la influència del castellà, que la victòria de dia sobre jorn (també en gascó es diu dia) o de desitjar sobre cobejar. La resta del capítol 1 és una mirada històrica al català i una descripció del territori on és parlat. Al capítol segon, escrit amb Benno Berschin, s’explica que l’estudi del mallorquí fet per Radatz s’emmarca dins un projecte de comparació sistemàtica entre llengües europees anomenades “regionals” promogut per la Universitat de Heildelberg; s’hi han estudiat les comunitats sarda, corsa, ladina, la de la Vall d’Aosta, la sòraba, la bretona, la mallorquina, la gal·lesa i la gaèlica irlandesa. El capítol 3 és una història resumida de la comunitat lingüística catalana, amb atenció especial a Mallorca, des dels orígens fins a l’actualitat, història ben presentada i sobre la qual no hi ha cap comentari especial a fer. El capítol 4 és una descripció de la situació social de la llengua catalana a la Mallorca actual en base als següents paràmetres: grau de normativització, estatus al sistema educatiu, estatus legal, nombre de parlants, quota de transmissió intergeneracional, presència als mitjans de comunicació, presència parlada quotidiana, presència lingüística social. Els resultats no ofereixen cap sorpresa ni cap dada rellevant respecte d’altres estudis sociolingüístics, també perquè en general té en compte les dades aportades per aquests. El capítol 5 és una curta història de la llengua escrita a Mallorca, en relació a l’ús del model literari pancatalà i a la transcendència per escrit dels trets dialectals mallorquins. Pocs retrets hi farem, perquè la història, si bé curta, reflecteix bastant bé allò que ha estat l’scripta mallorquina; hi trobam, però, qualque inexactitud formal, com anomenar Ciutat de Mallorca la capital del Regne fundat per Jaume I o, mancat de la informació més actualitzada, mantenir la Nova art de trobar com a obra de Francesc d’Olesa i Santmartí (1488-1550), quan ja va demostrar Albert Rossich (Miscel·lània Joan Fuster, III, ps. 267-295; 1991) que és una obra posterior. El 6^è és un interessant capítol en què l’autor lliga els canvis (socio)lingüístics experimentats a Mallorca amb els canvis socioeconòmics comportats pel pas de la Mallorca pre-turística, una societat inculta i tancada en ella mateixa, a la Mallorca actual, una societat encara inculta però absolutament oberta a l’exterior, on més de la meitat dels habitants no hi tenen les seves rels ancestrals. En aqueixa Mallorca pre-turística el “mallorquí” era considerat una parla local de baixa categoria que convivia harmònicament amb la llengua de categoria alta, la castellana. La pràctica de l’escriptura autòctona era molt minoritària i la majoria dels parlants la desconeixien i ni tan sols la necessitaven: no hi havia consciència de tenir una “llengua” pròpia, i quan amb l’Estatut d’Autonomia es va dictaminar que la catalana era aquesta “llengua pròpia” més que un sentiment general d’adhesió es va provocar un sentiment general de rebuig (amb l’ajuda entusiasta, tot s’ha de dir, dels poders franquistes encara ben actius, gens interessats que el poble mallorquí recuperàs la seva llengua quasi perduda). Aquest pas precipitat de la societat homogènia pre-turística a l’actual societat monoturística i heterogènia on jurídicament la “llengua catalana” té una funció (baldament sigui secundària), ha tengut com a conseqüència, segons Radatz, allò que ell en diu Dialektabbau: la descomposició del dialecte. L’atribueix essencialment a tres factors: la convergència amb el castellà (nosaltres en diríem la castellanització), la convergència amb el català estàndard i evolucions internes del mallorquí. El capítol 7, el més extens, és la descripció i classificació dialectològica del mallorquí, en el qual reflexiona sobre la idoneïtat de classificar-lo com un component del grup oriental, essent que moltes de les seves característiques no són compartides pels altres dialectes d’aquest grup. Allò que fa és analitzar el mallorquí a partir d’una revisió dels criteris que Joan Veny estableix com a diferencials per a separar el català occidental del català oriental, els quals Radatz redueix a 11. No entraré ara a examinar un per un tots els punts de la seva anàlisi, la qual en general es pot dir que és encertada i dóna lloc a una bona descripció del mallorquí tradicional, però sí que en senyalaré algunes dades o explicacions que em semblen discutibles o, fins i tot, errònies. Els meus retrets poden servir per a millorar-ne el profit. Hi ha, per exemple, qualque transcripció fonètica equivocada: [to’mεw] (p. 154] ha de ser [to’mew]; qualque audició que em sembla irreal: silenci [si’łεnsit] (?; p. 173); qualque ús fals d’an-a per a: no m’ho ha dit, an-a jo (seria a jo) (p. 191); qualque construcció poc natural: Què en pensa vostè, senyor Bauçà? crec que més bé seria Què en pensa vostè, don Bartomeu? (per oposició a tu, Tomeu i a vós, l’amo en Tomeu) (p. 194). Es confon, per l’ús inadequat que en fan els mitjans de comunicació barcelonins, quan dóna conèixe’t i convence’t com a formes pròpies de l’estàndard; la que en realitat és estàndard és la forma mallorquina: conèixer-te (sense desplaçament de l’accent). S’equivoca en considerar mallorquines formes com perea, altea, bonea i probea (per peresa, etc.), i sobretot quan hi assimila l’al·lotea, la jovenea (ps. 174-175), on en realitat trobam el sufix –alla [‘a^eə] > -ea [‘ɛǝ], com va demostrar Joan Veny (a Escriptura i oralitat a Mallorca, 2003, ps. 195-205). Inclou també un apartat dedicat a la sintaxi, cosa que és de lloar, vist que la sintaxi és la gran descuidada dels manuals de dialectologia en general. Els fenòmens que descriu són l’orde dels pronoms clítics, la concordança del participi, l’ús del partitiu de, el que interrogatiu, la construcció d’objecte directe, la formació del pretèrit perfet, l’estructura condicional i l’ús dels verbs esser i estar. Globalment la descripció que en fa és encertada, però de vegades qualque exemple és irreal i, per això, també ho és la deducció que en treu. Així, no són mallorquines les construccions “no n’estava gens ni mica, de penedida” i “que en vius de bé, filla” (p. 243), que addueix com a exemples d’un tipus de de partitiu; són frases extretes d’obres literàries d’autors mallorquins influïts per la llengua literària no mallorquina. Quant al paràgraf dedicat als verbs ésser i estar, un tema de gran complexitat, és excessivament curt i concretat a contrastar que el mallorquí encara diu On és en Joan? enfront del català central acastellanat On està el Joan? Hi podria haver, en aquest apartat, altres particularitats sintàctiques del mallorquí, com l’ús del pronom hi en construccions copulatives (no hi estic gens, (d’)enamorat) i la perifràsi tornar + infinitiu per a expressar repetició (no t’ho tornaré dir!). Són possibles altres petits retrets d’aquest tipus, però en prescindiré, perquè al cap i a la fi són petits detalls dins una descripció bastant reeixida del dialecte mallorquí. On sí crec que val la pena que hi faci algunes remarques és a l’apartat de lèxic, una llista de paraules (i variants morfològiques, com cementeri o anou) que considera típicament mallorquines i contrasta amb les corresponents qualificades d’“estàndard”. Si majoritàriament la llista és acceptable, en bastants de casos és sorprenent. Ho és, per exemple, quan a atracar-se hi contraposa apropar-se, invenció moderna d’influència castellana pel genuí acostar-se; o també quan afirma que petó és el mot estàndard per besada; o quan fa un femení *blanda de blan; o quan considera que el castellanisme modern, urbà i sobrer follar és l’estàndard del mallorquí boixar; o quan contraposa calentar a escalfar, perquè la forma mallorquina és encalentir, i escalfar també és usat, bé que més restringidament. Cossigolles és tan mallorquí com pessigolles, i una cucamolla no és un escarabat, ni –sobretot!- una cucavela no és un cuc de llum... N’hi ha més, d’aquests casos poc encertats, que no citaré aquí per a no cansar el lector, però que si li interessen a l’amic Hans-Ingo els hi faré arribar ben de gust. També sorprèn que, després d’haver classificat a l’inici l’àrea catalana com a de pas entre la iberoromànica i la gal·loromànica, a la pàgina 196 la consideri directament iberoromànica: “Dieses Merkmal ist eine mallorquinische Innovation gegenüber der restlichen Iberoromania...” “Außerhalb der Iberomania haut auch das Okzitanische die Sonderformen nach Präposition aufgegeben...” I precisament en un cas en què el català, i més el mallorquí, coincideix amb l’occità! Crec que un bon paràgraf que resumeix bastant bé el resultat de tota l’exposició del llibre és aquest (p. 261): 
 

Das traditionelle Mallorquinische ist ein Dialekt, in dem sich starke ostkatalanische Züge mit weniger ausgeprägten westkatalanischen Konservatismen und genuinen eigenen Lösungen mischen; verschiedene rezente und noch ablaufende Sprachwandelprozesse geben dem urbanen Mallorquinischen demgegenüber schon deutlich klarere ostkatalanische Züge. Das Mallorquinische ist also ein Dialekt mit ausgesprochener Eigenständligkeit, der aber gerade in jüngster Vergangenheit immer stärker mit dem Zentralkatalanischen konvergiert.

  

Com a epíleg, el llibre inclou un igualment interessant capítol dedicat a l’espanyol en boca dels mallorquins.

[1] Encara que a l’àrea valenciana també sigui un fenomen antic

Confusió eucarística

27 de desembre de 2012

El vespre del dissabte de Nadal vaig anar a matines a la Seu, per a poder gaudir del cant de la Sibil·la dins el seu context natural (no en pla concert-exhibició, com darrerament acostuma de fer-se) i a l’hora que toca tradicionalment: després de sopar (normal, com cada dia), i no abans (d’un soparot de festa, com ha posat de moda la dominació forastera a què estam sotmesos). No era la primera vegada que hi anava, però sí que era la primera (ho he de confessar) que vaig decidir quedar a escoltar tot l’ofici, perquè enyorava un poc la parafernàlia ritual i em feia ganes escoltar els cants nadalencs de la Capella Mallorquina. En principi les matines catedralícies ofereixen una característica essencial per als mallorquins: són mallorquines d’essència i de presència; o almanco ho volen fer creure, perquè la realitat no és ben bé aquesta... A tots els assistents a l’ofici, la Seu els ofereix un opuscle multilingüe desigualitari, però d’una desigualtat molt peculiar, la mateixa feta evident abans de començar per qualcú (mai som tan a prop de l’altar com per a veure qui és aquest qualcú, i la Seu és molt gran i des de lluny veus els protagonistes molt petits) que explica, primer en català i llavors en castellà, anglès, alemany i francès, en què consisteix l’ofici i quin significat té. Les versions catalana i castellana són pràcticament idèntiques, però les altres són resumides, molt més curtes, així que hem d’interpretar que a parer dels dirigents de la catedral català i castellà són totalment equiparables en importància social a casa nostra, mentre que les altres tres no ho són tant... És una opinió discutible, però aquest és el fet. Ara bé, allò que és més curiós d’aquesta presentació multilingüe (que és reflectida talment per l’opuscle repartit), és el nom de la llengua pròpia d’aquesta illa. La versió catalana no en diu res, la qual cosa és normal, perquè quan fas un acte en català no necessites dir en quina llengua el fas; qui l’entén, ja ho sap, evidentment. La versió castellana, en canvi, al final diu que les matines es faran “en la lengua que nos es propia”, cosa que un castellanoparlant ha d’interpretar “en castellà”, perquè ¿quina és “la lengua propia” als castellanoparlants? A la versió en anglès, en canvi, diu “the language of Mallorca”, que deixa l’oient o el lector amb la mateixa informació que tenia: si no sap que a Mallorca hi ha una llengua pròpia dita català i a més a més no té prou coneixements per a distingir si aquella llengua que sent és spanish o no (són molts els turistes ignorants d’aquesta qüestió), no entén el significat d’aquesta expressió i creu que “the language of Mallorca” és, naturalment, l’”espanyol”. En alemany, però, la informació no és exactament la mateixa: “Diese Mitternachtsmesse... wird in der Landersprache, also auf Mallorquin, gehalten”; és a dir, als alemanys se’ls diu que la llengua del país és el mallorquí, cosa que, no sent del tot mentida, tampoc és la veritat sencera, perquè s’evita donar el nom científic internacional amb què és coneguda la nostra llengua; la informació donada als alemanys és, doncs, reduccionista: la llengua del país és una llengua purament local, només d’aquesta illa; com que farem folklore, el farem en una modalitat folklòrica. Curiosament, els francesos són els únics que se’n duen la informació completa, sense eufemismes ni manies: “Cette prière... se déroule en catalan, langue propre de Majorque”! Ha costat, però ha arribat a sortir! Si aquesta qüestió onomàstica ja és confusa per si mateixa, llavors la realitat de l’ofici també ho és: una part (minoritària, és ver, però existent) de les lectures i pregàries es fa en castellà. ¿Que no heu dit que l’ofici seria en català? ¿A què ve, aquesta concessió simbòlica al castellà? ¿És la quota deguda al poder ppero? Si es fes una lectura en cada una de les altres llengües no mallorquines, com a detall per als assistents no catalans, ho comprendria bé. Però si només se’n fan en castellà l’única explicació és política: que quedi clar que la Seu no vol excloure “el español”, no fos cosa que els del sírculo balear ens facin una pintada.

(Publicat  a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 6 de gener de 2013)