dimarts, 13 de març de 2012

Fer feina com a bèsties

1 de març de 2012

Una característica particular del català en relació a les altres llengües romàniques és la distinció entre com i com a, inexistent ni tan sols als parlars més pròxims, que són els occitans (on com o coma, segons els parlars, tant poden correspondre a com com a com a) i els francesos (comme, forma única). Com és el descendent del llatí vulgar como (< quomodo), mentre que com a pareix derivar de como ad, i s’hauria format  de construccions antigues com “E lo senyor infant en sa malautia féu axí ben tota sa orde con [= com] a bon crestian pertanyia” (Crònica de Ramon Muntaner, capítol 189); elidit el verb final, queda “com a bon crestian”. Ja des dels inicis del català literari com a apareix amb el valor de “en qualitat de”,  “com si fos/fóssiu...” o “igual que” introduint un predicatiu: “En aquella honor serets amada com a mare de misericòrdia”, “Ah Senyor qui per tots los cels e per tota la terra sóts obeyt e temut com a Déus gloriós!”, “E adoraria Jesu Christ com a Déu”, “E ymaginava com los còrsors dels hòmens seran tots blanchs com a tronchs de foch” (Ramon Llull; exemples extrets del Glossari General Lul·lià, de Miquel Colom). Fixem-nos que aquesta darrera frase és equivalent a “seran tots blanchs com són blancs els tronchs de foch”, de la mateixa manera que “fer feina com a bèsties” vol dir “fer feina com fan feina les bèsties” (és a dir, en els dos casos “igual que”).
Aquest ús del com a ha perviscut sòlidament fins a la llengua moderna a tots els dialectes, però, en canvi, és vacil·lant en la llengua literària i estàndard, probablement també a causa de la interferència del sistema castellà, desconeixedor de la distinció catalana.
El fet és que les gramàtiques normatives en general no hi han posat l’atenció adequada, en aquesta qüestió, o bé en qualque cas donen normes contràries a l’ús real. Pompeu Fabra, parlant barceloní, pràcticament no en tractà, ni a les gramàtiques ni a les Converses filològiques, però l’ús que en fa als seus escrits demostra que no vacil·lava gens i sabia distingir perfectament el valor de com i el de com a; en donà, a més, alguns exemples: “S’estimen com a bons germans” (gramàtiques de 1912 i de 1956), “Com a general, mereix tots els nostres elogis” (1912),  “Ells, com a bons patriotes, no acceptaran...” (1956), “S’estimen com a dos bons germans que són” (1956), “... com un excel·lent pianista / ... com el millor pianista” (1956). Sense dir-ho explícitament, Fabra mostra que com a es converteix en com quan hi segueix un determinant que no sigui numeral. La seguretat que mostra en l’ús d’una i altra forma crec que és prova indiscutible que no era una distinció apresa forçadament, sinó que era pròpia del seu parlar natural. Curiosament, però, i en contradicció amb Fabra, Ruaix (El català en fitxes II, 1974) dóna com a bones les frases “Estava com mort”, “Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans”, les quals construccions, també acceptades per Badia (1994), sonen, almenys a orelles dels mallorquins, com a absolutament aberrants. La realitat és que, potser a causa d’aquesta inseguretat normativa, i probablement per la influència omnipresent castellana, frases semblants són avui en dia constants als mitjans de comunicació escrits i orals, tant al registre periodístic com al literari: "Un arquebisbe insta les dones a tractar els marits com fills" (Ara, 24-01-12), “Com bestioles de laboratori” (Ara, 27-02-12), “Mourinho: "Si ho fa Espanya són com germans, si ho fa el Madrid som bandits"” (Diaridegirona.cat, 20/09/2011), “Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos”, “Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc”, “Feia uns roncs que sonaven com ànecs aparellant-se” (George R. R. Martin: Tempesta d’espases. Ed. Alfaguara, p. 23, 24, 36), : “El cap de llista de Convergència i Unió, la formació més votada a Molins de Rei,valora els resultats com “estranys (Viu Molins de Rei, 23/05/11); “L'Associació de Micropobles catalana ofereix la possibilitat d'afiliar-se com "socis corporatius" als ajuntaments, i també com "socis-electes individuals" ” (http://www.lamalla.cat/infolocal/article?id=193236), “Sols com gossos” (TV3: La Riera, 29-2-12)... Hi podríem posar molts més exemples, fàcilment arreplegables. Allò que és sorprenent, però, és que obres gramaticals més modernes i molt rigoroses, en lloc d’aclarir sòlidament aquesta qüestió, es conformin a donar compte de la confusió existent (així ho fa la Gramàtica del català contemporani 2, 11.7.4.2) o estableixin una norma conscientment contrària a l’ús real i tradicional, que és allò que fa la Gramàtica zero (2011). Aquesta en efecte, contrariant la norma de Sanchis Guarner a la Gramàtica valenciana de 1952 (que exemplifica amb l’exemple Treballar com a negres), recomana que en els registres formals es digui “Treballen com esclaus...”, “Es llançaren sobre els entrepans com llops”, “... vam obrir uns ulls com plats”, tot i reconèixer que l’ús col·loquial és com a. No puc comprendre que una gramàtica faci una recomanació tan contrària a l’ús real de la llengua en un cas, precisament, en què l’ús real és ben genuí i la recomanació és, com a mínim, dubtosament fonamentada. Confiem que la gramàtica normativa de l’IEC no autoritzarà aquesta construcció castellanitzant i recuperarà la norma implícita de Fabra.

(En versió més curta, publicat a "L'Espira", suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 de març de 2012)

3 comentaris:

  1. Un bon article! Només hi trobo en anglès un paral·lelisme:

    Com = like
    Com a = as

    ResponElimina
  2. Miquel, deus haver entès una cosa diferent que jo. L'article diu que no hauríem de fer aquesta distinció segons el valor lèxic. L'hauríem de fer només segons si hi ha o no un determinant. La gramàtica de l'AVL diu coses paregudes. Però la 'a' només cau davant de determinant quan el 'com' té el valor de "com si fóra", no quan vol dir "en qualitat de".

    ResponElimina
  3. Els exemples considerats incorrectes per aquest article i citats per Ruaix i Badia, són en realitat de Fabra, DGLC, s. v. "com": «Jo i el meu cosí ens estimàvem com germans», «Estava com mort». Llegint els diversos exemples d’aquest article del DGLC i altres textos fabrians, com el § 87 de la "Gramàtica catalana" pòstuma (1956), és clar que Ruaix i Badia no han interpretat malament Fabra. Compareu l’exemple següent de la gramàtica pòstuma amb els de més amunt del DGLC (el parèntesi és de Fabra, no meu): «En Joan i en Jordi (que són germans) s’estimen com a bons germans».

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG