El somni de Bauzá

25 d'abril de 2013 

Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el 1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya provençal

de les 4 barres vermelles damunt fons groc. I Provença és, a més a més i sobretot, una regió històrica de llengua d'oc, una regió que donà a aquesta llengua, la germana més semblant de la catalana, noms il·lustres de la literatura, des de l'època trobadoresca (Beatriz de Dia, Raimbaut d'Aurenja, Bertrand de Marsella...), passant per la literatura renaixentista (Loís Bellaud de la Bellaudiera, Robèrt Ruffi, Pèire Paul...) i barroca (Glaudi Brueis, Gaspar Zerbin...), fins a arribar a la Renaixença del XIX, en què destaquen els fundadors del Felibrige, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilla i, sobretot, Frederic Mistral, a qui va ser concedit el Premi Nobel de Literatura el 1904, magistralment traduït en català pels mallorquins Maria Antònia Salvà i Guillem Colom. Però si anau avui a Provença, si us passejau pels carrers i places de les seves ciutats i els seus pobles, ¿quina presència hi trobareu d'aquesta gloriosa llengua d'oc i de la seva literatura...? Poca cosa, quasi res... Hi trobareu alguns monuments a Frederic Mistral amb una petita inscripció en provençal;

Versos de Frederic Mistral dedicats a la vila de Ieras a Calendal. La làpida està fixada a una paret de la Torre dels Templers, al centre de la vila.

hi trobareu qualque làpida en aquest parlar recordant qualque altre personatge lligat al moviment felibre o qualque expressió popular;

Làpida a Ais

hi trobareu qualque llibre escrit en occità a qualque racó de qualque llibreria; també qualque disc de música en occità... I hi trobareu, a qualque ciutat, al costat de les plaques actuals oficials, plaques de carrer escrites en provençal dialectal i grafia afrancesada, que informen que, antigament, aquell carrer tenia un nom en la llengua del país: Anciano carriero de la Pouerto Pintado , Anciano carriero de l'Ouficiau..., a Ais de Provença. "Antic carrer", és a dir, aquest era el nom antic, ara el nom bo és "Rue de..." Només qualcuns dels noms moderns en francès corresponen al nom antic provençal: Rue des Bremondis - Carriero dei Bremondi.

Els noms en la que era la llengua del país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en trobareu restes en la toponímia (les Calanques, Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La Ciotat...).

Cala Longa, al municipi de Marsella

A aquesta trista misèria ha quedat reduïda aqueixa llengua que els segles XI i XII va ser la més prestigiosa d'Europa, aqueixa cultura un temps esplendorosa que ha sobreviscut amb més pena que glòria fins a la primeria del segle XXI. Els habitants de la Provença actual no són més els continuadors de la seva història, sinó els actors de la història imposada des de París, una història fabricada al Nord que ha esborrat la del Sud... Si voleu sentir-la, la llengua del país, us quedarà, però, així mateix, el recurs d'anar a qualque centre cultural, normalment de titularitat municipal o de la regió, situat a un indret un poc apartat del trànsit ciutadà, on, anunciat en la llengua oficial francesa, us podreu assabentar que existeix la llengua local i que allà tenen recursos per a aprendre-la, i que, de vegades, s'hi fa qualque acte folklòric o cultural. 

Centre per a l'estudi de la llengua d'oc, a Ais

El somni de Bauzá fet realitat.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 5 de maig de 2013.)