Assistim darrerament de manera repetida a manifestacions arreu del món en contra de la globalització econòmica, denunciant les nefastes conseqüències que la imposició del liberalisme comercial absolut ha de tenir per als països més pobres o industrialment més endarrerits o, simplement, més artesanals. Aquest toc d’alerta ha estat un nou revulsiu que ha tornat l’esperança a tots aquells que pensam que el muntatge econòmic actual, basat únicament en la recerca del guany monetari sense límits, no pot ser bo per a la humanitat, sinó que l’ha de conduir al desastre, i que ens havíem enfonsat en el desencant amb l’esfondrament total de la vana il·lusió del comunisme i la irrealitzabilitat de l’ideal anarquista.
La globalització econòmica, però, no té únicament unes conseqüències també econòmiques (riquesa per a uns pocs, misèria per a la majoria), sinó que també en té de culturals, i aquestes són les que a nosaltres ens afecten més directament, perquè –per les circumstàncies que siguin– la societat on vivim ha quedat (si no absolutament, sí majoritàriament) dins el costat dels globalitzadors, més que del dels globalitzats. Nosaltres resistim més o menys l’envestida econòmica de les monstruoses empreses nord-americanes, japoneses i europees, però feim aigua davant el model cultural consumista que dels paradisos capitalistes ens arriba: la música anglosaxona preval damunt la música mediterrània; els jeans anul·len els caliquenyos; els joves prefereixen els hot dogs del fast food en lloc dels llonguets amb oli i tomàtiga; les varietats autòctones de fruita s’extingeixen perquè tothom vol pomes golden o kiwis i aguacates; les ametles i les nous californianes han fet abandonar els ametlers mallorquins; les pel·lícules nord-americanes espectaculars d’acció i d’imatges “atrevides” deixen poc marge de subsistència a les produccions europees i, no en parlem, a les catalanes; molts s’estimen més dedicar grans esforços a estudiar anglès que perdre uns moments a aprendre català; els nins posen més interès a jugar amb ordinadors i consoles que a conèixer els jocs nostres tradicionals; molts més altres, nins i adults, ja passen més hores jugant amb la internet que llegint qualsevol llibre, i manco si és en català... Les festes de Nadal, originalment i suposadament de celebració de l’arribada d’una nova manera de regir el món, amb un missatge teòric de fraternitat, pau i amor, s’han convertit per l’efecte de la globalització (que en el nostre cas inclou l’espanyolització) en la promoció simple i pura del consumisme, davant el qual no hi ha particularitats culturals que valguin.
Primer (només vull dir just just fa poc més de 20 o 25 anys) el Nadal català es celebrava solemnement el dia 25, amb repetició el 26. Era una festa familiar en què es consumien productes del país (sopa, indiot o porcella, torrons, coca bamba, fruita del temps, vi i xampany). El 24 era un dia fener com un altre (si no queia en diumenge), en què la gent el vespre, després d’haver sopat com cada dia, anava a Matines, on escoltava el Sermó de la Calenda i la Sibil·la, i llavors prenia un poc de xocolata amb ensaïmades. Això sí, ja hi havia la moda (no molt antiga, així i tot) de fer s’árbol devora el betlem de sempre. De regals, ni parlar-ne fins als Reis. Però la globalització consumista ha anat fent el seu camí, i ara, en què a més a més la majoria no hi creuen, la gent ha de fer un gran sopar de Nochebuena (a l’estil espanyol) i llavors han d’anar a la sala de festes o a la discoteca a pair-lo i acabar-se d’engatar, sense renunciar d’altra banda al dinar de l’endemà i l’endemà passat. Però endemés, com que “els nins han de tenir temps per jugar totes les vacacions”, el 25 arriba el “Papà Noel” (pobret, tan tapadot a un país càlid com el nostre!) i duu qualsevol capritxada als ninets perquè en puguin fer ostentació davant els veinats. I llavors, pels Reis, una altra vegada la gran tudadissa de juguetes que juguen totes soles, comprades a les grans cadenes comercials arribades de fora, o de jocs de computadora ideals perquè la víctima es distregui de les seves feines escolars. Per als grans, és clar, la colònia corresponent.
Sota una aparentment inofensiva campanya publicitària de “regals de Nadal” i sopars de Nochebuena no hi ha més que els interessos especulatius i despersonalitzadors dels qui mouen els engranatges de la globalització. El “Papà Noel” és la careta simpàtica del capitalisme salvatge i consumista. En això s’ha convertit Nadal, teòricament l’inici d’una nova concepció del món basada en la igualtat i la compartició.
¿I encara hi creis?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada