UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 22 de gener del 2013

Josep Maria Llompart. Un home que ha fet país.


Aquest 28 de gener de 2013 farà 20 anys que Josep Mª Llompart de la Peña, una de les més importants personalitats culturals que ha produït Mallorca el segle XX, ens va deixar definitivament. Un mes abans jo l'havia entrevistat per a la revista "Europa de les Nacions", que va publicar la conversa al número 17 (primavera de 1993). Com a homenatge a aquest gran pensador, poeta, intel·lectual, el llegat del qual perdurarà sempre, public ara l'entrevista en aquest blog, en reproducció facsímil de la revista. Vegeu, a més a més, la meva Evocació de Josep Maria Llompart .


(Clicau damunt cada imatge, s'obrirà a part i la podreu fer més grossa i llegir)



dilluns, 14 de gener del 2013

Àngel Scala, un segle de vida algueresa

Publicat a "Estudis Romànics" XXXIV (2012), 674-676

Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres un vertader esdeveniment, perquè és el transcurs podem dir màxim de l’existència humana individual. El 2011 ha estat un any de centenaris importants per a la cultura catalana: el centenari de la Secció Filològica de l’IEC, el d’Enric Valor Vives, el de Manuel Sanchis Guarner... i el d’Àngel Scala Salis. Aquest darrer no és, ben cert, tan conegut dins la comunitat catalana com ho són Valor i Sanchis, però és una de les personalitats vives més apreciades de la ciutat de l’Alguer, el bastió més oriental de la llengua catalana.
Àngel Scala Salis va néixer el 30 de gener de 1911 dins un ambient modest d’una família algueresa dedicada a les feines del camp, al carrer de Polleta, avui carrer de Mallorca. Com tants d’infants del seu temps, a penes va anar escola: quan feia primer elemental, als 8 anys, a les Escoles Velles, com en deien de l’escola del Sacro Cuore, un dia el mestre li va pegar amb un bastó damunt la mà perquè es movia molt a causa del fred, i no hi va tornar. Llavors, als 12, avergonyit de no saber llegir ni escriure, va anar a veure un mestre i li va dir que volia aprendre’n, i així tornà a l’escola i hi va fer fins a cinquè. En els seus records confessa que li agradava molt la història, la geografia i, sobretot, les matemàtiques. Entre els mestres que va conèixer hi havia Joan Palomba, el participant al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amic i col·laborador de Mossèn Antoni Mª Alcover. Després d’haver fet feines diverses i de tornada del Servei Militar, el 1934, va entrar com a tractorista a l’Ente Ferrarese di Colonizzazione i va començar a fer feina en el sanejament de les terres enfangades de la Nurra algueresa, ocupació que va mantenir fins a la seva retirada, ja com a cap instructor dels vehicles agrícoles, el 1975. Entre 1940 i 1943 va ser soldat novament, destinat a les bateries costeres de La Magdalena i Santa Teresa.
Fent feina a la Nurra va ser testimoni dels descobriment de poblats i de necròpolis prehistòrics, la qual cosa li va interessar molt i el dugué a prendre notes de tot allò que trobava o veia. Així mateix, durant tots aqueixos anys laborals va tenir ocasió de conèixer moltes de persones de l’Alguer i dels pobles sards veïns, dels quals va aprendre contarelles, acudits, dites, etc., que li proporcionaren una extraordinària cultura popular que va saber valorar i guardar, amb nombrosos escrits i apunts que, després d’haver-se retirat, va aprofitar per a elaborar i redactar poesies, col·leccions de refranys, de jocs, de rondalles i de creences, petits contes urbans, quadrets de la vida social i econòmica algueresa, endevinalles, llistes de malnoms, de paraules, etc. Es va convertir, així, en una enciclopèdia vivent de cultura popular algueresa i sarda, a qui inevitablement havia d’acudir tothom que volgués saber coses de l’Alguer de la seva infància, però també de l’Alguer de la postguerra o de la primerenca Alguer turística. Ha participat unes quantes vegades al Premi de Poesia i Prosa “Rafael Sari”, en què ha guanyat diversos guardons, i al X Premi Literari per a Gent Gran “Guillem Viladot” de Lleida, on obtengué el 2n premi de prosa.
Els seus escrits, simples i amb un llenguatge absolutament popular, riquíssim en vocabulari i expressivitat, sense pretensions lletraferides, mostren com era l’Alguer a la seva infància, a la seva joventut i fins a la ruptura amb el món tradicional que va significar l’arribada del turisme caps als anys 70, una Alguer senzilla, poc rica, però mantenidora encara de la seva cultura i la seva llengua. Hi desfilen personatges reals (x’Antoni Simó Cossu, Llorenç Patara, Xià Paolica, Xiù Carmine Loru ‘Pixafogu’, Xa Columba, Xiu Francisco ‘Lo síndic’, Llorenç Xato, Xa Suntina ‘La pantera’...) i personatges fantàstics (Piquiqueddu, l’Orcu Biddau, Joan de la poca por, l’Orcu Gravató, la Bruixa Runcofi, Su Conte...), anècdotes, llocs (Plaça de la Col·lègia, muralla del Mont de la Fega, la Fontaneta, muralla del Carmen, Carrabuffas, l’Olla, l’Olleta, l’Olla Mitjana, lo Ribell, lo Gerró, la Carra, la Magdalena, lo Quarter, Cala Bona, Pòllina, torre de Sulis, Fumalongu...), costums... Hi desfila la vida real i la vida fantàstica de l’Alguer algueresa, d’aquella Alguer on només s’hi parlava alguerès i, tal volta, un poc de sard, externa encara a la llengua de l’estat i a costums forans venguts de la Península. N’és un bon exemple aquesta composició en què descriu


UN ANTIC CARRERÓ

Anant a la muralla
hi ha un antic carreró (1);
és antic i antigor
com és tot lo veí,
no hi habita gent de vi
i ni gent malfamada;
se són fets tots compares
que pareixen forment triat.
Ja hi és xu Bagat (2)
amb l’anca tripolina (3);
ja hi és una fadrina
que està sempre enflocatada;
a un dabaix de la cantonada
hi ha un mestre de cadires,
per tirar envant la vida
ja se fa calque obligació.
A on fini el carreró
hi ha una dona envermellida,
ja se fa calque corrida
com una eba en domadura.
A una botiga un poc obscura
trobem un frailarjo,
té una moninca per espasso
i lo fiasco ple de vi.
A un dabaix de aquell veí
ja hi són les pixadores
amb el cul de portadora
i lo sic ben pompós.
És un posto curiós
l’antic carreró.

(1) L’actual carrer Menorca; anys 1923-1930.
(2) Xu Bagat: era sabater.
(3) Anca tripolina: anca [cama] eixancada; italianisme referit a la cama mutilada o ferida durant la guerra d’Àfrica.

És conscient que l’Alguer ha entrat en un període delicat per a la seva supervivència com a ciutat singular, i, amb les seves paraules planeres, hi dedica també qualcun dels seus poemes com a crit d’atenció als algueresos.
Àngel Scala no és ni filòleg ni lingüista, però és la llengua en si mateixa, perquè és a l’Alguer una de les persones que més s’han encabotat a mantenir-la viva i productiva. Quan, el gener de 2011, va complir els 100 anys, amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, l’Alguer li va fer una festa multitudinària per a agrair-li que hagi salvat els mots i deixi a la perennitat aqueix tresor descriptiu d’un segle de la vida algueresa. Sortosament, vaig tenir l’oportunitat de participar-hi, en aquesta festa, i ser testimoni d’un esdeveniment únic, que mai més s’hi repetirà. Gràcies, Àngel Scala, per aquests 100 anys d’estimació de la llengua algueresa, que és, al cap i a la fi, la llengua catalana.

 (Aquest article va ser redactat el setembre de 2011. Al cap de poc, el 28 de novembre, es va esdevenir el traspàs del sr. Àngel Scala. La foto és del dia que l'Alguer l'homenatjà pel seu segle de vida profundament algueresa.)

RADATZ, Hans-Ingo (2010): Das Mallorquinische: gesprochenes Katalanisch auf Mallorca. Aaechen: Shaker Verlag

Publicat a "Estudis Romànics" XXXIV (2012), 621-623
 
Hans-Ingo Radatz és un dels molts alemanys encantats de Mallorca, illa amb la qual té una llarga relació i on ha teixit una extensa xarxa de lligams personals. Gràcies a aquesta relació i a tants de lligams ha arribat a conèixer el parlar de Mallorca quasi com si fos el seu parlar natural. Ja ho havia fet coneixedor amb unes quantes publicacions dedicades al mallorquí, les quals, però, o bé eren molt especialitzades en un tema (per exemple, Observacions sobre el sistema pronominal del català parlat de Mallorca, 1992; o Das dialektale Element im Schriftkatalanischen Mallorcas aus historischer Perspektive, 2002) o bé eren de divulgació (com Mallorquinisch Wort für Wort, 1998); i ara ho ha confirmat amb aquesta obra general de descripció del mallorquí. Després d’una introducció en què planteja l’estat de la qüestió sobre el coneixement científic del mallorquí i explica la metodologia que ha emprat per a la seva investigació i descripció d’aquest parlar, dedica un primer capítol a la posició del mallorquí dins el conjunt català. A la introducció, crec que hi ha una afirmació que, precisament perquè és encara a la introducció, em pareix un poc temerària i anunciant un prejudici, per altra banda molt estès (p. 13): “Nirgendwo ist im Katalanischen die Distanz zwischen gesprochener Sprache und der katalanischen Standardvarietät größer als auf den Balearen.” És aquesta un impressió que comparteix molta de gent, fins i tot molts d’investigadors, però que encara ningú no ha provat, i pens que H.-I. Radatz l’hauria poguda estalviar. El capítol 1 comença amb la caracterització lingüística del català dins la Romània, fent referència a la llarga controvèrsia sobre la subagrupació del català; l’autor hi manifesta que, si bé el català està situat enmig del contínuum entre llenguadocià/gascó i aragonès/castellà, en el darrer segle ha sofrit un procés fort d’iberoromanització, de manera que s’ha creat una dualitat entre la llengua literària, que tendeix a mantenir els elements gal·loromànics, i la llengua parlada popular, per a la qual molts d’aquests elements són arcaismes. En posa uns quants exemples, no del tot encertats globalment, a parer meu, perquè mescla fenòmens que són la culminació d’una tendència relativament antiga en català (com la substitució del verb ser com a auxiliar dels temps composts per haver: som anats --> hem anat, o la invariabilitat del participi passiu: els he vists --> els he vist) amb altres que són molt moderns i de clara interferència castellana (com la pèrdua dels pronoms en i hi[1], la pèrdua del femení dues o l’oblit de les construccions partitives amb de: *Vi no queda molt en lloc de De vi, no en queda molt), i amb qualcun altre que és inexistent: “die Ersetzung des okzitanischen Suffix –aire durch ­–dor  (pescaire --> pescador)” (p. 16); el sufix –aire sempre ha estat restringit (fora de casos molt concrets) al català més septentrional i –dor ha estat sempre el sufix més general. Tampoc no em semblen equiparables els altres exemples: no és igual la substitució relativament moderna de lletra per carta per la influència del castellà, que la victòria de dia sobre jorn (també en gascó es diu dia) o de desitjar sobre cobejar. La resta del capítol 1 és una mirada històrica al català i una descripció del territori on és parlat. Al capítol segon, escrit amb Benno Berschin, s’explica que l’estudi del mallorquí fet per Radatz s’emmarca dins un projecte de comparació sistemàtica entre llengües europees anomenades “regionals” promogut per la Universitat de Heildelberg; s’hi han estudiat les comunitats sarda, corsa, ladina, la de la Vall d’Aosta, la sòraba, la bretona, la mallorquina, la gal·lesa i la gaèlica irlandesa. El capítol 3 és una història resumida de la comunitat lingüística catalana, amb atenció especial a Mallorca, des dels orígens fins a l’actualitat, història ben presentada i sobre la qual no hi ha cap comentari especial a fer. El capítol 4 és una descripció de la situació social de la llengua catalana a la Mallorca actual en base als següents paràmetres: grau de normativització, estatus al sistema educatiu, estatus legal, nombre de parlants, quota de transmissió intergeneracional, presència als mitjans de comunicació, presència parlada quotidiana, presència lingüística social. Els resultats no ofereixen cap sorpresa ni cap dada rellevant respecte d’altres estudis sociolingüístics, també perquè en general té en compte les dades aportades per aquests. El capítol 5 és una curta història de la llengua escrita a Mallorca, en relació a l’ús del model literari pancatalà i a la transcendència per escrit dels trets dialectals mallorquins. Pocs retrets hi farem, perquè la història, si bé curta, reflecteix bastant bé allò que ha estat l’scripta mallorquina; hi trobam, però, qualque inexactitud formal, com anomenar Ciutat de Mallorca la capital del Regne fundat per Jaume I o, mancat de la informació més actualitzada, mantenir la Nova art de trobar com a obra de Francesc d’Olesa i Santmartí (1488-1550), quan ja va demostrar Albert Rossich (Miscel·lània Joan Fuster, III, ps. 267-295; 1991) que és una obra posterior. El 6è és un interessant capítol en què l’autor lliga els canvis (socio)lingüístics experimentats a Mallorca amb els canvis socioeconòmics comportats pel pas de la Mallorca pre-turística, una societat inculta i tancada en ella mateixa, a la Mallorca actual, una societat encara inculta però absolutament oberta a l’exterior, on més de la meitat dels habitants no hi tenen les seves rels ancestrals. En aqueixa Mallorca pre-turística el “mallorquí” era considerat una parla local de baixa categoria que convivia harmònicament amb la llengua de categoria alta, la castellana. La pràctica de l’escriptura autòctona era molt minoritària i la majoria dels parlants la desconeixien i ni tan sols la necessitaven: no hi havia consciència de tenir una “llengua” pròpia, i quan amb l’Estatut d’Autonomia es va dictaminar que la catalana era aquesta “llengua pròpia” més que un sentiment general d’adhesió es va provocar un sentiment general de rebuig (amb l’ajuda entusiasta, tot s’ha de dir, dels poders franquistes encara ben actius, gens interessats que el poble mallorquí recuperàs la seva llengua quasi perduda). Aquest pas precipitat de la societat homogènia pre-turística a l’actual societat monoturística i heterogènia on jurídicament la “llengua catalana” té una funció (baldament sigui secundària), ha tengut com a conseqüència, segons Radatz, allò que ell en diu Dialektabbau: la descomposició del dialecte. L’atribueix essencialment a tres factors: la convergència amb el castellà (nosaltres en diríem la castellanització), la convergència amb el català estàndard i evolucions internes del mallorquí. El capítol 7, el més extens, és la descripció i classificació dialectològica del mallorquí, en el qual reflexiona sobre la idoneïtat de classificar-lo com un component del grup oriental, essent que moltes de les seves característiques no són compartides pels altres dialectes d’aquest grup. Allò que fa és analitzar el mallorquí a partir d’una revisió dels criteris que Joan Veny estableix com a diferencials per a separar el català occidental del català oriental, els quals Radatz redueix a 11. No entraré ara a examinar un per un tots els punts de la seva anàlisi, la qual en general es pot dir que és encertada i dóna lloc a una bona descripció del mallorquí tradicional, però sí que en senyalaré algunes dades o explicacions que em semblen discutibles o, fins i tot, errònies. Els meus retrets poden servir per a millorar-ne el profit. Hi ha, per exemple, qualque transcripció fonètica equivocada: [to’mεw] (p. 154] ha de ser [to’mew]; qualque audició que em sembla irreal: silenci [si’łεnsit] (?; p. 173); qualque ús fals d’an-a per a: no m’ho ha dit, an-a jo (seria a jo) (p. 191); qualque construcció poc natural: Què en pensa vostè, senyor Bauçà? crec que més bé seria Què en pensa vostè, don Bartomeu? (per oposició a tu, Tomeu i a vós, l’amo en Tomeu) (p. 194). Es confon, per l’ús inadequat que en fan els mitjans de comunicació barcelonins, quan dóna conèixe’t i convence’t com a formes pròpies de l’estàndard; la que en realitat és estàndard és la forma mallorquina: conèixer-te (sense desplaçament de l’accent). S’equivoca en considerar mallorquines formes com perea, altea, bonea i probea (per peresa, etc.), i sobretot quan hi assimila l’al·lotea, la jovenea (ps. 174-175), on en realitat trobam el sufix alla [‘aeə] > -ea [‘ɛǝ], com va demostrar Joan Veny (a Escriptura i oralitat a Mallorca, 2003, ps. 195-205). Inclou també un apartat dedicat a la sintaxi, cosa que és de lloar, vist que la sintaxi és la gran descuidada dels manuals de dialectologia en general. Els fenòmens que descriu són l’orde dels pronoms clítics, la concordança del participi, l’ús del partitiu de, el que interrogatiu, la construcció d’objecte directe, la formació del pretèrit perfet, l’estructura condicional i l’ús dels verbs esser i estar. Globalment la descripció que en fa és encertada, però de vegades qualque exemple és irreal i, per això, també ho és la deducció que en treu. Així, no són mallorquines les construccions “no n’estava gens ni mica, de penedida” i “que en vius de bé, filla” (p. 243), que addueix com a exemples d’un tipus de de partitiu; són frases extretes d’obres literàries d’autors mallorquins influïts per la llengua literària no mallorquina. Quant al paràgraf dedicat als verbs ésser i estar, un tema de gran complexitat, és excessivament curt i concretat a contrastar que el mallorquí encara diu On és en Joan? enfront del català central acastellanat On està el Joan? Hi podria haver, en aquest apartat, altres particularitats sintàctiques del mallorquí, com l’ús del pronom hi en construccions copulatives (no hi estic gens, (d’)enamorat) i la perifràsi tornar + infinitiu per a expressar repetició (no t’ho tornaré dir!). Són possibles altres petits retrets d’aquest tipus, però en prescindiré, perquè al cap i a la fi són petits detalls dins una descripció bastant reeixida del dialecte mallorquí. On sí crec que val la pena que hi faci algunes remarques és a l’apartat de lèxic, una llista de paraules (i variants morfològiques, com cementeri o anou) que considera típicament mallorquines i contrasta amb les corresponents qualificades d’“estàndard”. Si majoritàriament la llista és acceptable, en bastants de casos és sorprenent. Ho és, per exemple, quan a atracar-se hi contraposa apropar-se, invenció moderna d’influència castellana pel genuí acostar-se; o també quan afirma que petó és el mot estàndard per besada; o quan fa un femení *blanda de blan; o quan considera que el castellanisme modern, urbà i sobrer follar és l’estàndard del mallorquí boixar; o quan contraposa calentar a escalfar, perquè la forma mallorquina és encalentir, i escalfar també és usat, bé que més restringidament. Cossigolles és tan mallorquí com pessigolles, i una cucamolla no és un escarabat, ni –sobretot!- una cucavela no és un cuc de llum... N’hi ha més, d’aquests casos poc encertats, que no citaré aquí per a no cansar el lector, però que si li interessen a l’amic Hans-Ingo els hi faré arribar ben de gust. També sorprèn que, després d’haver classificat a l’inici l’àrea catalana com a de pas entre la iberoromànica i la gal·loromànica, a la pàgina 196 la consideri directament iberoromànica: “Dieses Merkmal ist eine mallorquinische Innovation gegenüber der restlichen Iberoromania...” “Außerhalb der Iberomania haut auch das Okzitanische die Sonderformen nach Präposition aufgegeben...” I precisament en un cas en què el català, i més el mallorquí, coincideix amb l’occità! Crec que un bon paràgraf que resumeix bastant bé el resultat de tota l’exposició del llibre és aquest (p. 261): 
 
Das traditionelle Mallorquinische ist ein Dialekt, in dem sich starke ostkatalanische Züge mit weniger ausgeprägten westkatalanischen Konservatismen und genuinen eigenen Lösungen mischen; verschiedene rezente und noch ablaufende Sprachwandelprozesse geben dem urbanen Mallorquinischen demgegenüber schon deutlich klarere ostkatalanische Züge. Das Mallorquinische ist also ein Dialekt mit ausgesprochener Eigenständligkeit, der aber gerade in jüngster Vergangenheit immer stärker mit dem Zentralkatalanischen konvergiert.
  
Com a epíleg, el llibre inclou un igualment interessant capítol dedicat a l’espanyol en boca dels mallorquins.

[1] Encara que a l’àrea valenciana també sigui un fenomen antic

dilluns, 7 de gener del 2013

Confusió eucarística

27 de desembre de 2012

El vespre del dissabte de Nadal vaig anar a matines a la Seu, per a poder gaudir del cant de la Sibil·la dins el seu context natural (no en pla concert-exhibició, com darrerament acostuma de fer-se) i a l’hora que toca tradicionalment: després de sopar (normal, com cada dia), i no abans (d’un soparot de festa, com ha posat de moda la dominació forastera a què estam sotmesos). No era la primera vegada que hi anava, però sí que era la primera (ho he de confessar) que vaig decidir quedar a escoltar tot l’ofici, perquè enyorava un poc la parafernàlia ritual i em feia ganes escoltar els cants nadalencs de la Capella Mallorquina. En principi les matines catedralícies ofereixen una característica essencial per als mallorquins: són mallorquines d’essència i de presència; o almanco ho volen fer creure, perquè la realitat no és ben bé aquesta... A tots els assistents a l’ofici, la Seu els ofereix un opuscle multilingüe desigualitari, però d’una desigualtat molt peculiar, la mateixa feta evident abans de començar per qualcú (mai som tan a prop de l’altar com per a veure qui és aquest qualcú, i la Seu és molt gran i des de lluny veus els protagonistes molt petits) que explica, primer en català i llavors en castellà, anglès, alemany i francès, en què consisteix l’ofici i quin significat té. Les versions catalana i castellana són pràcticament idèntiques, però les altres són resumides, molt més curtes, així que hem d’interpretar que a parer dels dirigents de la catedral català i castellà són totalment equiparables en importància social a casa nostra, mentre que les altres tres no ho són tant... És una opinió discutible, però aquest és el fet. Ara bé, allò que és més curiós d’aquesta presentació multilingüe (que és reflectida talment per l’opuscle repartit), és el nom de la llengua pròpia d’aquesta illa. La versió catalana no en diu res, la qual cosa és normal, perquè quan fas un acte en català no necessites dir en quina llengua el fas; qui l’entén, ja ho sap, evidentment. La versió castellana, en canvi, al final diu que les matines es faran “en la lengua que nos es propia”, cosa que un castellanoparlant ha d’interpretar “en castellà”, perquè ¿quina és “la lengua propia” als castellanoparlants? A la versió en anglès, en canvi, diu “the language of Mallorca”, que deixa l’oient o el lector amb la mateixa informació que tenia: si no sap que a Mallorca hi ha una llengua pròpia dita català i a més a més no té prou coneixements per a distingir si aquella llengua que sent és spanish o no (són molts els turistes ignorants d’aquesta qüestió), no entén el significat d’aquesta expressió i creu que “the language of Mallorca” és, naturalment, l’”espanyol”. En alemany, però, la informació no és exactament la mateixa: “Diese Mitternachtsmesse... wird in der Landersprache, also auf Mallorquin, gehalten”; és a dir, als alemanys se’ls diu que la llengua del país és el mallorquí, cosa que, no sent del tot mentida, tampoc és la veritat sencera, perquè s’evita donar el nom científic internacional amb què és coneguda la nostra llengua; la informació donada als alemanys és, doncs, reduccionista: la llengua del país és una llengua purament local, només d’aquesta illa; com que farem folklore, el farem en una modalitat folklòrica. Curiosament, els francesos són els únics que se’n duen la informació completa, sense eufemismes ni manies: “Cette prière... se déroule en catalan, langue propre de Majorque”! Ha costat, però ha arribat a sortir! Si aquesta qüestió onomàstica ja és confusa per si mateixa, llavors la realitat de l’ofici també ho és: una part (minoritària, és ver, però existent) de les lectures i pregàries es fa en castellà. ¿Que no heu dit que l’ofici seria en català? ¿A què ve, aquesta concessió simbòlica al castellà? ¿És la quota deguda al poder ppero? Si es fes una lectura en cada una de les altres llengües no mallorquines, com a detall per als assistents no catalans, ho comprendria bé. Però si només se’n fan en castellà l’única explicació és política: que quedi clar que la Seu no vol excloure “el español”, no fos cosa que els del sírculo balear ens facin una pintada.

(Publicat  a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 6 de gener de 2013)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG