UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

diumenge, 7 de juny del 2020

La normalització del català a les Balears no és més que un somni (i III)


    ¿I no hem aconseguit res més? Sí, hem aconseguit també, desafortunadament, que la mica de llengua que encara es manté estigui de cada dia més desfigurada i més allunyada de l’essència que distingia els diferents registres abans de la pressió ofegant del castellà (i de les altres llengües importades pel turisme massiu). Si escoltau amb atenció el parlar que ens transmeten les poques emissores de ràdio i televisió que a les Balears emeten en català i els polítics que normalment hi parlen, en català, i si llegiu la poca premsa en català que s’hi publica –i fins i tot si llegiu les obres dels escriptors més moderns, amb excepcions– us temereu que, tant si pretenen fer servir un registre col·loquial com si en pretenen fen servir un de més formal, el parlar que en resulta és molt diferent del corresponent que usen per ventura encara les generacions més majors o de la que usaven els nostres brillants escriptors de les generacions de fins a mitjan segle XX. És una modalitat –si es pot dir així– resultat d’una mescladissa desbaratada i inconsistent de vulgarismes autòctons o forans, de formes literàries poc usuals, d’estrangerismes formals i semàntics de diversos orígens, d’ultracorreccions, de dialectalismes locals i forans... Una fonètica espantosa, amb confusió entre els sons de ll - j - i (joc per lloc, lloc per joc, o ioc per lloc o joc), o de b i v, o de s/z i ss, o amb vocals errades (com fèrm/fèrma o cèl·la per ferm o cel·la, -amb la e de pes-), amb l bleda,  amb unes sssss que esmussen... Una morfologia absolutament desbaratada (assuixí diuen anassin i assuixí diuen anessin, els mateixos; o jo sóc pel genuí, tradicional i correctíssim jo som, o sigut per estat, o esteim per estam...; derivats en -ble impossibles: presidenciable, per candidat a la presidència...); un lèxic ple de castellanismes (creuar per travessar, apropar-se per acostar-se, atur per desocupació, provar per tastar, mostrador per taulell, pegues per traves, composar per compondre, casc antic per ciutat vella/centre històric..., ofegar-se (dins l’aigua) per negar-se, tio per oncle/conco, cessar per destituir, bolcar per trabucar... darrerament s’hi ha afegit aforament per cabuda), amb francesismes fins fa més o menys poc absents dels parlars baleàrics (cursa per correguda, vacances per vacacions, caserna per quarter...), amb falses correccions (recolzar i recolzament, en lloc de apoiar i apoio, per donar suport (o fer costat) i suport...), amb tòpics calcats del castellà sense gens de tradició (“en Tal titlla de terrorista en Tal altre”, per “... qualifica...”, “a nivell de les Illes” per “a totes les Illes”), amb expressions calcades del castellà (el proper diumenge per diumenge qui ve, el dia següent per l’endemà), o amb mots o variants propis d’altres dialectes, que aquí eren inusuals i que fan oblidar els nostres tradicionals (emprovar-se per assajar-se, aparador per mostrador, cua per coa, raspall per espalmador, bressol per bres...); una sintaxi contaminada de construccions calcades del castellà (El coronavirus no ha acabat amb la solidaritat dels mallorquins amb els presos polítics per El coronavirus no ha posat fi a la solidaritat dels mallorquins amb els presos polítics; la por a mostrar sensibilitat per la por de mostrar sensibilitat), on sovint manquen pronoms i hi sobren preposicions, o justament no n’hi ha on n’hi hauria d’haver (Sala del Contenciós Administratiu per Sala Contenciosa-Administrativa, dues sales grans i tres petites per dues sales grans i tres de petites); se n’ha desterrat, d’aquesta sintaxi, la perífrasi tornar + infinitiu (si no surt bé, tornarem començar), ben clàssica i tradicional, substituïda per la perífrasi tornar a + infinitiu (...tornarem a començar), i amb això s’ha eliminat la diferenciació que el parlar de les Balears ha fet durant segles entre “fer de bell nou” i “tornar [a un lloc] a fer” (no és igual t’ho tornaré mostrar que tornaré a mostrar-t’ho)...  Fins i tot a l’ortografia hi trobam massa vegades incoherències com el batle presidirà la vetlla per l’activista desaparegut (batle... vetlla per batle... vetla), que provoquen que a la lectura els locutors diguin [vell·lla] per [vel·la]... No hi ha criteri, cadascú escriu com vol i parla com vol, i en surt un garbuix incoherent, amb incorreccions i expressions pròpies d’altres parlars, no per a més riquesa de la llengua estàndard, sinó per pura ignorància de les expressions autòctones; perquè els mitjans no tenen ni cap llibre d’estil ni assessors (i si en tenen cap, o deu ser molt incompetent o no li fan gens de cas), i ni tan sols deuen consultar mai els manuals que tenen a disposició publicats, com La llengua catalana a Mallorca, propostes per a l’ús públic (Consell de Mallorca, 2008, 2ª ed.) o Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (Consell de Mallorca – UIB, 2010), tots dos avalats per professors de la UIB. I com que la inseguretat condiciona tota la producció lingüística locutors i redactors fan allò que saben o poden, sense assessorament, i es deixen guiar malament per allò que veuen i senten als mitjans de Catalunya, que no són precisament tampoc l’exemple més idoni de bon fer. No hi ha hagut gens d’interès a expandir socialment l’ús de la llengua per a normalitzar-la, però sí que n’hi ha hagut a despersonalitzar-la i a empobrir-la, a unificar-la malament i a omplir-la de barbarismes. El fet que des de fa uns mesos IB3TV faci el programa Téntol, dedicat a la llengua, no ha servit perquè els mateixos professionals del canal n’hagin après més; en realitat, és com si fos un programa dedicat a evocar amb nostàlgia el passat de la llengua, no a reivindicar-la com una eina viva del present; els participants sempre parlen en passat: dèiem, fèiem, anomenàvem, jugàvem... El programa és molt interessant per al filòleg i per al costumista, però intranscendent per a la gent d’avui. Certes institucions i entitats han mostrat més interès i èmfasi a imposar formes filològicament aberrants, com butlletí i l’esmentat vacances (per les genuïnes i correctíssimes bolletí i vacacions) que a impulsar de veres la presència del català a tots els àmbits... I sobretot aquests anys darrers en què en nom d’un feminisme mal entès els mateixos dirigents, des del govern o des de l’oposició, i qualque locutor de ràdio i televisió, ens han arribat a fer el cuc de l’orella malalt amb l’estupidesa agramatical i absurda de “els treballadors i treballadores”, “els professors i professores”, “les delegades i els delegats”, “els nins i nines”, “tots i totes”, etc etc. Això sí, que ho és, important! Dir aquestes bajanades ha de servir, diuen, per a fer acabar la discriminació de la dona; però per a fer acabar la discriminació de la llengua catalana no cal fer res, perquè –també ho diuen– a la nostra societat no hi ha conflicte de llengües, i es queden tan tranquils... Si qualcú, però, gosava dir que a la nostra societat no hi ha conflicte “de gènere”, el crucificarien... Si haguessin posat tant d’esforç a dignificar i normalitzar el català com n’han posat a dir la ciutadania, el professorat, l’alumnat, els pares i mares, els mestres i les mestres, els nins i nines, i altres perles d’aquest estil, segur que hauríem avançat molt en la consideració social de la nostra llengua i en el seu ús correcte.
    La normalització del català a les Balears no 
és més que un somni, un desig, de la minoria 
de la població que creu en els drets dels  
catalanoparlants com a tals, de la minoria 
conscienciada que voldria que la seva llengua, 
la manifestació externa més clara de la seva 
personalitat, fos reconeguda com es mereix 
ser-ho qualsevol llengua al món, si partim de 
la consideració que ningú és superior a ningú, 
que els drets humans inclouen el dret a la 
normalitat de la llengua pròpia, que qualsevol  
comunitat amb una llengua ha de tenir els 
mateixos drets que qualsevol altra i que 
aquests drets són inherents a tota comunitat 
assentada històricament en un espai territorial 
determinat, com ho és la nostra, segons la  
Declaració universal dels drets lingüístics. Hi ha polítics que s’umplen la boca de proclames a favor de la llengua del país, però aquests mateixos quan tenen responsabilitat de govern i podrien dur a la pràctica les seves proclames no fan més que coses simbòliques, que no molestin els qui realment manen i odien el català; per a aquests polítics la llengua catalana és purament cultura (en el sentit elitista), i per això es limiten a donar qualque subvenció per a classes, per a publicar llibres, per a fer teatre, per a organitzar exposicions i conferències, per a recitals de cançó i de poesia, per a la “Setmana del llibre en català”, per a mantenir cases museu (simptomàtic)... Però no fan res perquè el català tengui presència social de veres allà on hi ha la gran massa: al carrer, al comerç, a l’hostaleria, al cinema, als centres de diversió, a les manifestacions esportives... Ni en quantitat ni en qualitat: la llengua catalana, empobrida, embastardida, marginada, oblidada, més o menys es mantendrà viva oralment i sectorialment encara unes quantes generacions, segurament, però el seu destí és ben clar, si no hi ha un miracle i la societat balear reacciona a temps: la folklorització, la subsistència residual dins els grups minoritaris que mantenguin una mica la consciència d’aqueixa cultura que durant segles va ser la que caracteritzà la nostra societat, de la qual sorgiren a l’època moderna personalitats tan importants com Antoni Mª Alcover, Rafel Ginard, Francesc de B. Moll, Emili Darder, Josep Mª Llompart, Encarnació Vinyas, Aina Moll, Marià Villangómez, Joan Castelló... que hi dedicaren tota la seva capacitat intel·lectual. Personalitats que, per a la majoria de la població que actualment habita aquestes illes, ja no són més que el nom d’un carrer o d’un centre d’ensenyament, un nom com un altre, un nom qualsevol, sense interès, una simple etiqueta. Ai si Alcover alçava el cap i vés com s’ha destruït la llengua qualitativament i com ha estat minoritzada, més encara que al seu temps, la comunitat catalanoparlant balear! Es pegaria tocs pel cap i romandria estafaril·lat, sense polsos! Gràcies, senyors polítics (masculí genèric inclusiu) per no haver fet res ni fer res per a dignificar aquest patrimoni! Mantenguem però l’esperança que les subvencions per a les cases museu i la Fundació Alcover siguin la nostra salvació!


(Publicat a DBalears el 5 de juny de 2020)

La normalització del català a les Balears no és més que un somni (II)


A part del decret de mínims (tanmateix, ben poc ambiciós, com mostra el nom) i de la creació d’IB3, només una altra conseqüència teòricament (i en aquest cas, també pràcticament) positiva per a la llengua ha tengut la llunyana LNL: la fixació de la toponímia oficial en català i l’obligatorietat de posar, almenys, en català els indicadors de carretera, una de les poques prescripcions que fins i tot en temps del PP més retrògrad s’ha complit. (Estranyament, però, fa pocs anys a l’autopista MA-19 i a l'autovia M-30 varen canviar els rètols que indicaven la sortida cap al Coll d’en Rabassa per uns altres que indiquen, simplement, Es Coll. Ningú no hi ha dit res, i si això no es corregeix dins no gaire anys la gent ja no sabrà on és el Coll d’en Rabassa, només sabran on és “es Coll”; la retolació escrita és indispensable per a la conservació dels topònims genuïns.) Bé, hi ha encara una altra disposició legal teòricament positiva per a la normalització del català: el Decret 49/2018, de 21 de desembre, sobre l’ús de les llengües oficials en l’administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que va actualitzar el decret similar de 1990. I he tornat dir que és una disposició “teòricament positiva” perquè és incomplida regularment pels mateixos membres del Govern, almanco (però no només) en aquest article:


Article 32. Intervencions públiques.
En els actes públics que tenguin lloc a les Illes Balears o a l’àmbit lingüístic català, les autoritats i els empleats públics que hi hagin d’intervenir per raó del càrrec s’han d’expressar normalment en català.


¿No heu sentit mai consellers i altres alts càrrecs del govern o de les institucions autonòmiques que sempre parlen en castellà? Jo sí, i no parl només dels temps del senyor de l’Alqueria d’Avall o del “potecari”, sinó també de l’actual de l’apotecària...
    Però la LNL no es limita a regular com ha de ser l’ús institucional de la llengua, sinó que també parla del seu ús social:


Article 37
1. Els poders públics de la Comunitat Autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.
2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tots tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.
   
Per a facilitar aquesta missió de foment de la llengua catalana, la llei permet a l’article 38 la bonificació fiscal, per part de les institucions de govern, de les iniciatives particulars que ajudin a fer més present la llengua catalana dins la societat. ¿S’ha aprofitat gens, aquesta disposició legal? Evidentment, no ho puc dir amb certesa, perquè no conec totes les disposicions que s’han pres durant tots aquests anys, però la impressió de qualsevol persona que es mou per Mallorca i Eivissa, sobretot, i potser un poc menys per Menorca i Formentera, és que el català és quasi absent del món del comerç, de la restauració i de l’hoteleria, que són les activitats que umplen els nostres carrers, i això ens fa pensar que tal disposició s’ha ignorat bastant. La deixadesa institucional en aquest àmbit ha estat tan evident que fins i tot, i ho he vist amb els meus ulls, qualque empresa local que havia començat manifestant-se comercialment en català, en la retolació general i particular de comunicació amb els clients (nom comercial, cartells indicadors d’horari, rebaixes, ofertes, informació diversa als clients, etc.) ja ha substituït la majoria d’indicadors per d’altres en castellà (horario, rebajas, ofertas...), perquè es devia veure com una raresa i devia témer que això la perjudicàs. (L’exemple d’aquest canvi que més conec és el d’una coneguda perfumeria amb seu a Petra i botigues per moltes de localitats de Mallorca, Palma inclosa.) Si voleu anar a un restaurant on tenguin la carta també en català, la disponibilitat queda reduïdíssima, perquè ni en això s’ha aconseguit influir... De cinema en català, ni en parlem... Segur que hi ha més probabilitats que ens toqui la loteria (si hi posam) que no que puguem veure una pel·lícula en català... De teatre en català, encara n’hi ha, però la proporció entre el teatre en castellà i el teatre en català que se’ns ofereix és de cada dia més gran...
    Els qui manen, i molts dels qui són manats, han confús normalització lingüística amb un ensenyament mínim en català. Diuen que la normalització ha avançat molt perquè hi ha un decret de mínims, que és exhibit triomfalment, que assegura la meitat de l’ensenyament en català, però fa més de 20 anys que no passam legalment d’aquest mínim, un mínim vergonyós per a qualsevol país digne. ¿Us imaginau que a Castella es fes un decret que establís que com a mínim el 50% de l’ensenyament s’havia de fer en castellà? Seria un escàndol! I doncs aquí el reivindicam com si fos la nostra post de salvació... Ens conformam amb miques i encara lloam els qui ens les donen! La meitat de l’escola, qualque emissora de ràdio i de televisió, i qualque diari... Misèria a la qual anomenam “normalització lingüística”, i tan satisfets!
    Però encara que sigui poc, qualque cosa devem haver aconseguit amb aquestes misèries! Molta de gent ho deu pensar... I sí, és cert, qualque cosa hem aconseguit: hem aconseguit que s’accepti el nom de “català” per a la llengua i hem aconseguit que hi hagi milers de persones a les Balears, majoritàriament menors de 35 anys, que més o menys hi saben parlar i hi saben escriure; però no hem aconseguit que realment hi parlin i hi escriguin amb normalitat. És a dir, hem aconseguit allargar la situació de submissió i de marginalitat de la nostra llengua, hem aconseguit que tengui una presència reduïda a les institucions, com a llengua símbol, i hem aconseguit mantenir-ne una activitat cultural (sobretot literària) amb poca transcendència social, que només arriba al sector més cultivat de la població. Res, però, d’oci i diversió en català (llevat d’alguns grups de música moderna que han reeixit a fer-se sentir), molt poc de comerç en català, poquíssima ciència i recerca en català (per a això ja hi ha l’anglès, i si no el castellà), una mica d’informació, quatre rètols i cartells simbòlics en català a sanitat (a la pública, perquè a la privada ni això), i l’ensenyament com a bastió, com a darrer reducte, conscients que si cau aquest els altres àmbits precaris desapareixeran en un tres i no res.

(Publicat a DBalears el 3 de juny de 2020)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG