UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimecres, 21 d’octubre del 2009

La qualitat de la llengua

24 de maig de 2009

La llengua catalana es troba avui en dia en una situació delicada i transcendental, perquè fluixeja per dos costats diferents, bé que inseparables. Un costat és el de la quantitat absoluta i relativa de catalanoparlants reals, assidus, normals, molt mala de concretar, perquè cap estudi fet en aquest sentit no és del tot fiable. Sembla, però, resumint dades diverses, que entorn més o menys del 50 % de la població total dels Països Catalans parla normalment en català, amb una diferenciació extrema que va del 90 % a la Franja fins a l’1% a la Catalunya del Nord. És a dir, que una cosa és la gent capaç de parlar-hi (que arriba a un percentatge molt més gran, sobretot a Catalunya i a les Illes Balears) i l’altra és la gent que hi parla realment. Si aqueixa mitjana es manté o augmenta un poc, pareix que el futur ens serà positiu, tot i la possibilitat d’una reducció de l’àrea territorial de la llengua. L’altre costat, però és el de la qualitat, on el problema és més greu, perquè és més mal d’observar per la gent no especialista i més mal de resoldre, perquè hi cal molta de força de voluntat.
En totes les àrees lingüístiques és normal la intrusió de formes originals de les àrees veïnes per simples raons de veïnatge i de relacions intenses, i per això trobam occitanismes especials del rossellonès, i aragonesismes i castellanismes especials del català occidental, de tot o de part, a més de tots aquells que en una determinada època històrica i en unes condicions molts concretes s’han generalitzat. I aquestes maneres de dir són perfectament acceptables, sobretot en els usos locals, encara que siguin formals.
Però el problema és més greu en el cas de la interferència de les llengües dels estats que ens empresonen. Tants d’anys de submissió del català a aquestes han tingut també com a conseqüència la pèrdua de la genuïnitat i l’acomodació a la llengua dominant, de manera que s’hi han anat introduint barbarismes de procedència francesa, espanyola o italiana, segons el cas. Els més abundants són clarament els lèxics, que arriben a tots els camps semàntics i han penetrat fins i tot en el vocabulari bàsic, p. ex.:
  • hombro, tobillo, abuelo,-a, tio, nòvio,-a, companyero,-a, abogat, alcalde, passillo, tubo, xorro, quarto, grifo, xispa, bolso, cubo, bassura, parrilla, lavadora, lavavajillas, làmpara, silló, alfombra, bandeja, assiento, banyo, enxufe, tornillo, destornillador, alambre, manguera, sombrero, traje, lentes, globo, pito, puesto, mançana (de cases), busson, jusgat, quartel, almacén, pasteleria, letxeria, lletrero, lio, enfermetat, colúmpio, lapis, apellido, cuento, barco, ventanilla, isla, pato, tocino, ternera, pàjaro, jamon, mantequilla, caldo, apretar, algo... etc. etc., de la banda espanyola;
  • craion, raion, xampion, genar, pastissier, llinge, xomatge, tamponar, usina, afrós, nomar, mercí, cadò, page, timide, se rendre compte, s’amusar, llapí, apuprés, quand memes, presque, purtant, domestique... etc. etc., de la banda francesa;
  • estel·la, saeta, valanga, caval·ló, escoll, abete, fràssino, olmo, pioppo, sàlitxe, vímimi, ritxo, édera, cànapa, margueritó, lupo, àquila, txiconya, pavó, gàmbera, gamberó, tòtano, rondinel·la, trilla, girí, rospo, farfal·la, s’abronzar, fatxa, fianco, veixica, respiro, catsoto, estratxar, estampel.les, regitar , esvilupar... etc. etc., a l’Alguer.
Però n’hi ha també de semàntics:
  • mostrador (per ‘taulell’), recolzar i recolzament (per ‘donar suport’ i ‘suport’), composar (per ‘compondre’, per la falsa equivalència “cast. ‘poner’ / cat. ‘posar’ = cast. ‘componer’ / cat. ‘composar’), etc. de la banda espanyola, etc.;
  • estimar (per ‘agradar-li a hom’), reflectir (per ‘reflexionar’), sentir (per ‘fer olor’), fer marxar (per ‘enganar’), desvelar (per ‘descobrir’), etc., de la banda francesa;
  • blanqueria (per ‘nuviatge’), camp sant (per ‘cementeri’), negrefum (per ‘sutge’), oli sant (per ‘extremunció’), roba (per ‘cosa’), etc., a l’Alguer.
I n’hi ha de fonètics: [χ] en el català d’Espanya, [R] per [r] en el de França, p. ex.
I de morfològics: contra tota la tradició i norma del català, s’escurcen els noms de persona –amb matís afectiu; són els anomenats “hipocorístics”– eliminant-ne les darreres síl·labes, en lloc de les primeres: Cati, Marga, Magda, Montse, Rafa, Àlex, Sebas, Franci... (per ‘Lina’, ‘Lida’, ‘Lena’, ‘Rata’ / ‘Rateta’, ‘Fel’ / ‘Felet’, ‘Xandre’, ‘Tià’, ‘Cesc’ / ‘Xesc’...). Aquesta norma forastera s’ha estès a altres substantius comuns, i així es diu “tenir una depre”, “anar al col·le”, “anar en bici”, “mirar la tele”, “aprovar les mates”, etc. etc.
I de sintàctics: la construcció normal de complement directe amb la preposició a, la perífrasi d’obligació tenir que, les construccions amb lo anomenat “neutre”..., a la part espanyola; el comparatiu tan... que, la perífrasi venir de per ‘acabar de’..., a la part francesa; la perífrasi continuar a + infinitiu (“continua a plorar”) per continuar + gerundi... o l’interrogatiu cosa? per què?  (cosa vols?) en alguerès.
I fins i tot n’hi ha que afecten l’accentuació: cànvien per canvien és quasi general en català central i valencià, i comença a sentir-se en mallorquí. I inedit i estomac (p. ex.) són normals en rossellonès.
Però és que, a més a més, el barbarisme moltes de vegades consisteix a eliminar matisos o diferències pròpies del català, inexistents en la llengua dominant. I això també ho veim en els tres fronts de conflicte:
  • l’espanyol:
  • en fonologia, es neutralitza la diferència entre /j/ i /ʎ/ (hom pronuncia avui molt sovint Maiorca, iies), o entre [ə] i [a] (al para, la mara);
  • en el lèxic, s’anul·len diferències com la que hi ha entre secar i eixugar (incomprensiblement, l’IEC ha beneït l’assecador de cabells, però pobre d’aquell a qui se li ‘sequin’ els cabells!) o entre provar, tastar i assajar o emprovar (la gent –inclosos els locutors de ràdio i de televisió– tant prova un cotxe, com un vi, com es prova un vestit);
  • en morfosintaxi, s’eliminen els pronoms en i hi (pot haver molta gent, tenia dos), es confonen contínuament els verbs ser i estar, que s’usen segons el model castellà (en Joan està solter, ara estan a l’Ateneu), s’ha oblidat la diferència entre els determinants quantitatius cap i gens de (això no té cap importància en lloc de això no té gens d’importància; de fet, gens de ha desaparegut del vocabulari d’una gran part de la població), s’ha abandonat l’ús de cap, enlloc, gaire, gens, mai, ningú, res en frases interrogatives o dubitatives (en lloc de en vols cap? vas enlloc? tens gaire gana? ha quedat gens de pa? hi has anat mai? hi ha ningú? vols res? que és la manera genuïna catalana, ara sentim amb molt més freqüència en vols algun? vas a alguna banda? tens molta gana? ha quedat una mica de pa? hi has anat alguna vegada? hi ha algú? vols ‘algo’ / alguna cosa?), es confonen sovint com i com a (s’estimen com germans), etc.
  • el francès:
  • en fonologia, també es neutralitza la diferència entre /j/ i /ʎ/: caiar, Maiorca.
  • en el lèxic, just com a exemple, hom no distingeix entre ‘ruta’ i ‘carretera’ (tot és ruta) o entre un ‘tapís’ i una ‘catifa’ (només hi ha tapís);
  • en morfosintaxi, es suprimeix el pronom ho anafòric de tot en frases com he sentit tot (‘ho he sentit tot’); o s’usa el verb anar en comptes de ‘venir’ a, per exemple, nosaltres anirem amb tu a Perpinyà; o s’ha quasi eliminat el verb estar (en Pere és content, restarem tota la setmana a Barcelona); o s’ha anul·lat la diferència entre el pretèrit perfet i el pretèrit indefinit (ahir som anat a la platja)
  • l’italià:
  • en el lèxic, entre altres casos, veiem que l’eixugamà alguerès és tant el nostre eixugamà com la nostra tovallola (= it. ‘asciugamano’), o que el palau tant vol dir “edifici d’habitatges diversos” com “mansió senyorial o reial”.
  • en morfosintaxi, igualment s’ha anul·lat la diferència entre el pretèrit perfet i el pretèrit indefinit (ahir so anat a la marina) o s’ha perdut el pronom neutre ho, substituït per lo (lo sabeu, cosa ha dit?), sempre segons el model de la llengua de l’estat.
Tot això no són més que una part dels exemples possibles de com la nostra llengua està malalta en la seva pròpia essència, i que el mal que ens afecta no és sols el dèficit d’ús social, sinó també l’enorme desfiguració que ha sofrit per tants de segles de sotmetiment. I encara hi podem afegir la gran dificultat que aquest esquarterament estatal que patim representa per a un procés d’adaptació estàndard nacional a la terminologia de l’administració, la tecnologia i la ciència moderna. Amb uns pocs exemples es pot comprendre: al cotxe del català espanyol (= cast. coche) hi correspon la vuatura (= fr. voiture) del català francès i la màquina (= it. macchina) del català alguerès, a l’apartat de correus que usam aquí li diuen buata postal a la Catalunya Nord i casel·la postal a l’Alguer, l’estanc és el bureu de tabac tot just travessant la frontera de França i l’estango a l’altre costat de la mar, la vacuna espanyola és el vaccí rossellonès i el vatxino alguerès, etc. etc. ¿Quins d’aquests termes és el més apropiat per convertir-se en l’estàndard nacional? Ho poden ser cotxe i estanc perquè pareix que són prou genuïns, segurament ho ha de ser vaccí perquè és més etimològic, però no són els més adequats ni apartat de correus (calc del castellà), ni buata postal (francesisme cru) ni casel·la postal (simple italianisme); aquí n’hauríem de crear un de nou, que podria ser bústia postal, com proposa Lluís Creixell[1].
Aquesta qüestió de la qualitat és per a mi tan important com la de la quantitat, perquè la finalitat de la normalització lingüística (si és que realment en podem parlar) ha de ser no solament que una modalitat anomenada “llengua catalana” es converteixi en la llengua normal de cohesió de la societat catalana, sinó també que aquesta modalitat sigui realment catalana, no sigui un catanyol o cosa semblant que recordi només tangencialment uns orígens particulars. Cal, doncs, que es vehiculi una llengua nacional genuïna netejada de barbarismes (p. ex., dels noms tipus Montse i Rafa, o d’expressions forasteres com tenir nòvio,-a, en lloc de ‘festejar’), i integradora de la varietat dialectal, única manera que el parlant de qualsevol indret s’hi reconegui i se n’apropiï fàcilment, i també única manera d’evitar la creació d’estàndards regionals excloents els uns dels altres (com van en camí de ser-ho l’estàndard valencià i l’estàndard catalunyès) i, al cap i a la fi, secundaris de la llengua dominant. Només amb l’especificitat algueresa, tant per la distància lingüística respecte als altres dialectes com per la distància geogràfica, cal preveure la promoció d’una modalitat en funció d’estàndard local que, però, sigui la via d’aproximació a l’estàndard general, amb el qual hauria de ser complementari.

[1] Diccionari bàsic francès-català (tercera edició ampliada). Centre Pluridisciplinari d’Estudis Catalans. Universitat de Perpinyà, Perpinyà, 1981; p. 22.


dilluns, 19 d’octubre del 2009

Escarni

2 d'octubre de 2009

Fa uns dies va morir, massa prematurament, un dels músics antics de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, un dels primers, dels que hi eren ja des dels inicis: en Raimon Boix, violí segon. Natural de Mataró, feia una trentena llarga d'anys que s'havia establit a Mallorca, on va fer quasi tota la seva carrera professional i va participar a molts de projectes d'orquestres menors o especialitzades, com ara darrerament a "Ars Musicae". En Raimon Boix, a més d'un músic excel·lent, era una persona molt culta i llegidora, una persona que tenia molt clar quin era el seu país i quina era la seva llengua, encara que no en fes normalment exaltació ni proclamació pública, també pel seu caràcter més bé tímid i reservat. Sé ben cert que no concebia que a una persona catalana de natura i de convicció se li pogués dedicar mai, aquí a Mallorca, un acte en llengua castellana. Doncs bé, com que en Raimon Boix va ser enterrat a Mataró i va ser en aqueixa ciutat on se li va fer el funeral familiar, els seus companys músics de Mallorca varen decidir fer-n'hi un, de funeral, el dijous passat (1 d'octubre) a l'església de Sant Felip Neri, de Palma, un lloc que en mantendrà un llarg record, on ell va actuar en nombrosíssimes ocasions. Bé, doncs, els qui pensàvem que aquest seria un petit acte de comiat i homenatge a Raimon Boix, ens trobàrem que la cerimònia es va convertir en un escarni a la seva memòria: després d'una petita introducció musical violinística, sortí l'oficiant (no un vell d'aquells que podrien ser d'idees movimentistes, precisament) i començà la celebració EN CASTELLÀ! Estupefacció general! ¿Com era possible que a en Raimon Boix, català i catalanista, se li fes un funeral en castellà? ¿Què passa? ¿Que si no se'ls diu res en contra els capellans fan la missa, per defecte, en castellà? ¿Que no sabia a qui anava dedicada la missa? ¿O és que se'n regalava? (per a dir-ho de manera fina). ¿És que en aquest país no es pot aconseguir que ens respectin ni tan sols després de morts? No és la primera vegada que passa una cosa així, desgraciadament, i és ben probable que no sigui la darrera, perquè l'Església, com a institució, encara no ha assumit plenament que la llengua, per virtut, d'aquest país és la catalana, i que és en català que s'han de fer les cerimònies per principi, i que el recurs a una altra llengua només hauria de succeir quan fos una demanda expressa de les persones interessades. Assumir això és, simplement, aplicar la pròpia doctrina, aquesta doctrina que predica la justícia i el respecte, perquè no és discutible que retornar al poble català l'ús ple de la seva llengua és un acte just i respectuós, un acte que l'Església ja hauria d'haver complit fa temps, fins i tot enfrontant-se amb les autoritats civils i militars, si calia. Però l'Església també ja fa temps que va abandonar el poble i es va posar al costat de la Dictadura i dels opressors, temerosa de perdre prebendes i privilegis, i malgrat que hi ha hagut sacerdots i altres membres eclesiàstics que, individualment, han adoptat una postura clara a favor dels marginats i oprimits, i són per això dignes d'admiració, la institució com a tal continua en aqueixa postura ambígua de ni sí ni no, oblidant que va ser el seu fundador qui va dir "qui no està amb mi està contra mi" i que no es pot jugar indefinidament a la puta i a la Ramoneta. Mentre es mantengui aquesta indefinició, actuacions com la de l'oficiant de Sant Felip Neri seran constants i l'escarni als catalans no cessarà. És clar, també, que això només passarà si l'Església continua conservant aquest paper de protagonista en situacions socials on, ben bé, se'n podria prescindir. Però, clar, això ja és una altra qüestió, una qüestió de maduresa i de coratge, el coratge de desempallegar-se d'una vegada d'un llast que et condiciona la vida des del mateix moment que neixes. Bé, en definitiva, en Raimon no es mereixia aquesta penosa cerimònia, i esperem que no li hagi remogut el seu dret a descansar en pau.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Bunyolins

25 de desembre de 2004

Tots els qui llegiu aquest article segur que teniu prou gust lingüístic com per comprendre quan un discurs, escrit o oral, s'avé amb allò que és el geni de la llengua, amb la seva idiosincràsia, amb la seva tradició, amb la seva correcció. M'imagín que la majoria, encara que no sigueu experts en lingüística compreneu que les llengües en si mateixes no són ni fàcils ni difícils, ni bones ni dolentes, ni guapes ni lletges, ni útils ni inútils, ni imperials ni prohibides, ni interessants ni no interessants, ni igualitàries ni discriminatòries... Les llengües són codis de comunicació, que com a tals serveixen per a expressar les necessitats de les persones que viuen relacionades amb altres persones. És a dir, una hipotètica persona que s'hagués criat i visqués tota sola, absolutament tota sola, no necessitaria la llengua per a res, perquè no s'hauria de comunicar mai amb ningú. Són les societats que necessiten les llengües, i amb les llengües que fan servir s'intercomuniquen els membres d'aquestes societats entre si i, a més, són identificats els productes culturals de la societat, en el seu conjunt. Una funció de les llengües, que és secundària respecte de la d'instrument d'intercomunicació, però no per això és menys important, és la de facilitar la cohesió social i la identificació dels membres de la societat com a tals. És allò de “em sent membre de la mateixa societat per tot allà on em saluden amb bon dia.” La llengua ens uneix amb els altres individus que parlen com nosaltres, però també amb els que ja hi han parlat (amb els nostres ascendents) i amb els que hi parlaran (amb els nostres descendents). Els presents hem rebut la llengua amb unes determinades característiques, fonètiques (de so), tonals (entonació i accent), morfològiques (de formes), sintàctiques (de construccions) i lèxiques (de paraules), i encara que hi puguem fer les nostres aportacions, aqueixes característiques romanen essencialment iguals (si no hi ha una influència forta d'una societat que en parla una altra, de llengua, i ens desbarata la nostra; però això ja és una qüestió en la qual ara no hi vull entrar). Una de les característiques que té la llengua catalana, com totes les llengües romàniques, és la distinció morfològica entre gèneres (masculí i femení), que no va necessàriament lligada a la diferenciació sexual animal i vegetal. Totes les coses són o masculines o femenines, lingüísticament, però no ho són sexualment. Una taula no és més femenina que un armari, ni un totxo és més masculí que una rajola. Una rata pot ser mascle o femella, igual que una llebre, o un mart, o un granot, o una geneta, o una serp, o un dragó... Amb noms referits a persones i a animals domèstics (i a alguns animals salvatges més coneguts) normalment la distinció morfològica masculí-femení es correspon amb la distinció sexual, però hi ha qualque cas en què no se'n fa, de distinció (un infant) i qualque cas en què la distinció es fa pel determinant (un artista – una artista). I hi ha casos en què no hi ha distinció morfològica de gèneres, sinó distinció lèxica de sexes: dones i homes, vaques i bous, cabres i bocs, galls i gallines... Des del punt de vista lingüístic dona no és el femení d'home, com bou no és el masculí de vaca, etc. La qüestió és que fent referències en singular, la distinció mascle-femella és procedent (no tant parlant d'animals), perquè en singular o s'és una cosa o l'altra: tenc un fill és ben diferent de tenc una filla, anar amb un home és ben diferent d'anar amb una dona, tenir una nora no és igual que tenir un gendre, criar un gall no és criar una gallina. Però parlant en plural la necessitat de diferenciació no és indispensable, perquè en plural hi pot haver individus de cada sexe mesclats, i generalment no és útil, no aporta res a la comunicació, distingir els uns dels altres, raó per la qual la llengua es serveix d'una sola de les terminacions possibles, la del gènere masculí (no de sexe masculí!), que de fet equival a un neutre: els obrers fan vaga tant implica els homes com les dones, els meus fills són molt bons al·lots tant fa referència als mascles com a les femelles, els portuguesos són simpàtics no vol dir que les portugueses no ho siguin també, tenc dos moixos no exclou que un sigui “moixa”. Parlant de persones o d'animals, si existeix una paraula diferent per a cada sexe, normalment ens hi referim en plural amb la que designa el mascle: m'agraden els cans, els meus oncles de Palma, visc amb els meus pares..., però de cap manera vol dir això que no hi incloguem la persona o l'animal femella: m'agraden els cans també vol dir que m'agraden les cusses, els meus oncles de Palma són un oncle (un conco, més popularment a Mallorca) i una tia, visc amb els meus pares significa que visc amb mon pare i amb ma mare... De vegades en lloc de la paraula per al mascle usam la que designa la femella: he vist moltes de vaques no exclou que, mesclats, hi hagués bous;  tenc un corral ple de gallines no descarta que hi hagi també qualque gall, per la muntanya hi ha moltes de cabres no vol dir que no hi hagi també bocs. Hi ha un cas, però, en què és indispensable mantenir les dues paraules si volem no posar en dubte que són persones dels dos sexes: homes i dones: li agraden els homesli agraden les donesli agraden els homes i les dones. Per referir-nos a uns i altres en plural i amb una sola paraula hem de dir “les persones”. Només en texts de referències històriques, dins el passat, trobam usat “els homes” com a genèric: els homes prehistòrics.
Amb una paraula, en singular una bunyolina no és un bunyolí, i s'ha de fer la distinció forçosament. Però en plural, bunyolins ho són tant les dones com els homes, i dir-ho així no és excloent per a ningú. Sempre s'ha dit així i tothom ho ha entès perfectament, i les dones de Bunyola no s'han sentit, per això, discriminades. Posats a trobar discriminacions, els vertaders discriminats en plural seríem els homes, perquè podem fàcilment conèixer que en dir “les bunyolines” només ens referim a les dones de Bunyola, però en dir “els bunyolins” hi incloem homes i dones. No tenim una manera equivalent de dir només “els homes bunyolins”, si no és explicitant el substantiu. La interpretació (imposada per una exageració del moviment feminista, ignorant en lingüística) que “els bunyolins” només són els homes de Bunyola no té base científica, és ingènua. No hi ha raó, doncs, per proposar “Com anaven i venien els bunyolins i bunyolines”, perquè “i bunyolines” hi sobra del tot. Ni posant “les bunyolines” (que en qualsevol cas seria més acceptable) la construcció és genuïna.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Carles Ros: Ràro Diccionàrio Valenciano-Castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas. Estudi introductori i edició de Maria Isabel Guardiola i Savall. Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. Alacant, 2004.

18 de juny de 2006

El nom de Carles Ros és esmentat per tots els historiadors com una de les principals figures dedicades a la llengua a València durant el segle XVIII. I ho és doblement:

- pel seu posicionament a favor de la dignificació del valencià:

“[Ros] Predicà durant tota la seua vida la necessitat d’aixecar el valencià de la prostració cultural i social en què es trobava aleshores, i exhortà els seus paisans al seu estudi i al seu conreu…” (Gulsoy, 2001: 79)

“Carles Ros, per pròpia iniciativa i contrariant els corrents de l’època, es lliurà decididament a exaltar la llengua autòctona amb totes les seues forces, les quals, dissortadament, eren poques.”  (Sanchis Guarner, 2001: 78)

“…aquest autor fou una mena de capdavanter de la renaixença lingüística a València i lluità constantment per l’enaltiment del seu idioma amb tota mena de publicacions.” (Colon / Soberanes, 1985: 125)

“Al País Valencià, el més gran lluitador per l’idioma fou el notari Carles Ros i Hebrera…” (Ferrando / Nicolàs, 1993: 148)

- i per la seva producció lingüística, per a la qual, però, també tots coincideixen que no tenia la preparació adequada:

“…li devem dos diccionaris, que, no obstant els seus grans defectes, van tenir una enorme influència en el desenvolupament de la lexicografia valenciana moderna.” (Gulsoy, 2001: 77)

Al País Valencià només Carles Ros s’hi dedicà plenament [a la fixació gramatical i lèxica], amb més bona fe que resultats.” (Ferrando / Nicolàs, 1993: 148)

“El [nom] més notable és el valencià Carles Ros (1703-1773)… multifacètic amant de la recuperació de la llengua (…), però és home sense cap preparació filològica i amb deformacions greus.” (Rico / Solà, 1995: 123)

Es tracta, doncs, d’una figura que, des d’una perspectiva històrica, en circumstàncies normals d’un país normal hauria estat secundària, potser anecdòtica, però que en les nostres condicions va omplir parcialment i dignament el buit que, en obres i persones dedicades a la llengua, representava aquell segle:

“La lexicografia catalana al segle XVIII presenta una panorama desolador tant des d’una perspectiva absoluta com si el posem en parangó amb les altres centúries…” (Colon / Soberanes, 1985: 122)

Baldament alguns estudiosos en facin una apreciació més optimista:

“A pesar que la pressió político-lingüística contrària al català és més forta en aquest segle, la producció lexicogràfica, dins de la seva extrema precarietat, és relativament abundant.”  (Rico / Solà, 1995: 123)

L’interès històric del personatge i del seu entorn justifica, doncs, que Maria Isabel Guardiola i Savall decidís publicar íntegrament el Ràro diccionàrio valenciano-castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas, que Carles Ros deixà inèdit, del qual fins ara només n’hi havia notícies i algun estudi per part de diversos autors, d’entre els quals el d’Emili Casanova (1990-1991) era el més complet i n’incloïa una publicació parcial.
El volum en què es presenta aquesta obra es divideix en dues parts: la primera és un “Estudi introductori” de Guardiola; la segona és la reproducció completa i literal del Ràro diccionàrio, amb les anotacions convenients. A la primera part, la publicadora del text reivindica la personalitat de Carles Ros com a precedent dels renaixentistes denovens, pel seu amor a la llengua i les seves obres. Considera que és el primer estudiós que tracta de manera seriosa l’estudi de la llengua, i sobretot el considera important per la seua obra lexicogràfica. Exhibint una claredat metodològica inqüestionable, analitza les obres de Ros, en resumeix els objectius i les preocupacions, constata les fonts de què aquest es va servir (assenyalant quan les copià o quasi-copià, o quan les reelaborà), remarca els seus errors sistemàtics i mostra que Ros va introduir també mots originals a les seves obres, perquè el seu bagatge lingüístic li ho permetia. El coneixement que Guardiola té de l’obra de Carles Ros li permet afirmar (p. 32):

“Contràriament al que s’ha dit, el Diccionario [Valenciano-Castellano] no és la segona edició del Breve [diccionario Valenciano-Castellano], sinó que és una obra totalment diferent en el propòsit, l’estructura i el contingut, la tècnica d’elaboració, les fonts, etc. En el Diccionario Ros deixa de banda els procediments assajats en el Breve i formula una tècnica nova que continuarà desenvolupant en la resta de les seues obres lexicogràfiques: s’inclina per la llengua viva, sense abandonar totalment el lèxic més antic extret principalment del Breve, i incrementa el pes de la microestructura, que en la majoria de vegades ja no es redueix a una simple correspondència en castellà, sinó que copia definicions preses del diccionari de la Real Academia de la Lengua Castellana, i insisteix en tota una sèrie de consideracions de caràcter etnogràfic i lingüístic, que modifiquen i amplien les informacions tretes del DRAE (compareu balsa vs. baça).”

En qualque ocasió, però, pareix que hi ha una certa contradicció entre les seues successives afirmacions. Així, si primer diu (p. 37):

“El Diccionario és un text lexicogràfic modern, no solament pel fet d’haver inclòs el lèxic valencià viu del XVIII, sinó també per la forma de la presentació i pel tipus de materials continguts en la microestructura.”

Tot seguit continua:

“En general, el tractament del conjunt del lèxic és desigual.”

Hom suposa que a un text lexicogràfic modern el tractament del conjunt del lèxic ha de ser igual, no desigual. Precisament la desigualtat en el tractament del lèxic és una característica de les obres lexicogràfiques anteriors a la revolució metodològica del segle XIX, de la qual són fruit grans obres com el Nuevo diccionario de la lengua castellana (1846, 1847) de Vicente Salvá, el Deutsches Wörterbuch dels germans Grimm (començat el 1852), el Dictionnaire de la Langue française (1863-1877) de Littré o el New English Dictionary on Historical Principles de James Murray (iniciat el 1888). És, per tant, per ventura un poc exagerat qualificar el Diccionario de Ros de “modern”; sense que això signifiqui llevar-li cap de les virtuts que Maria Isabel Guardiola li atribueix.
La introducció al Ràro diccionàrio és primer una història de les vicissituds d’aquest diccionari, ben documentada. La investigdora en fa també una comparació detallada amb el Diccionario, amb la qual mostra com aquest va ser font important d’aquell, si bé el Ràro conté molts més elements dels que pogué extreure de la seva obra anterior. I esmenta també com una altra font, amb exemples, el Breve diccionario Valenciano-Castellano que Ros va publicar el 1739. Confrontant-lo amb altres obres del notari, data el Ràro a l’entorn de 1770, cosa en la qual coincideix amb la proposta d’Emili Casanova. Després de la història, la macroestructura de l’obra editada és analitzada a fons, i en ocasions li serveix per constatar que qualcuns dels trets dialectals de l’apitxat ja existien al segle XVIII. És interessant la remarca que fa sobre la utilitat del diccionari per a conèixer usos i costums de la València del seu temps (p. 77):

“Ros recull en aquesta, com també en la resta de les seues obres, el lèxic quotidià de la València del XVIII, i alhora reflecteix els usos i costums de l’època, sovint en interessants notes i observacions etnogràfiques, que ens permeten conéixer la vida diària del poble: els jocs populars (…), els tipus de pa (…), les maneres de preparar els ous (…), la caça d’ànecs amb paranys, els caus, els vestits i els ornaments (…), etc.”

Finalment Guardiola acaba aquesta primera part del volum amb un estudi també minuciós de la microestructura, del qual cal destacar la riquesa del diccionari en fraseologia, exemplificada amb la llista de 207 elements que dóna a les pàgines 84-86. Una conclusió d’una pàgina remata tot l’estudi pregon sobre Carles Ros i la seva obra.
La segona part, com ja he dit abans, és la reproducció fidel del Ràro Diccionàrio segons el manuscrit 6.562 de la Biblioteca de l’Ajuntament de València. Llegint-lo podem comprovar l’encert de l’editora en les consideracions que fa del valor que té l’obra. L’hem de felicitar, doncs, per l’oportunitat d’haver posat aquest text a disposició de tots els estudiosos de la llengua, i per haver-ho fet amb tanta de pulcritud i amb aquest estudi introductori tan exhaustiu i complet.
Enmig de tanta perfecció, però, sempre hi ha d’haver qualque petita tara que confirmi que l’obra és humana. Només perquè puguin ser esmenades, si l’autora ho troba convenient, en una possible segona edició, li n’esment qualcunes:
  • No és gens encertat l’ús del terme “llistat” amb el significat de “llista”, ús constant dins el llibre. Lamentablement, el “llistat” s’ha posat tant de moda, amb aquest ús erroni, que quasi ha fet desaparèixer la genuïna “llista” del vocabulari de moltíssims de parlants, fins i tot –com és el cas-, de molts professionals de la llengua.
  • Tampoc no em sembla encertat –i aquí potser qualcú pensarà que és més una mania personal del signant- que en la llengua literària i en l’estàndard el participi de “ser” sigui “sigut”, en lloc de l’“estat” clàssic, conservat encara a molts de parlars, entre els quals els de Mallorca i Menorca. Vist que, tanmateix, la forma valenciana general és “segut”, crec que valia la pena, tractant-se d’una obra filològica, adoptar el participi “estat”, que Fabra va preferir i havia estat ben acceptat per la llengua normativa, fins que la demagògia dels promotors del català “light” va fer trontollar el model i aconseguí que fins i tot l’IEC transigís i acceptàs el “sigut” secundàriament. La distinció “sigut” (de “ser”) – “estat” (d’“estar”) en la llengua estàndard ens obliga, als qui hem mantingut el sincretisme de la llengua clàssica, a introduir-la si no volem fer la impressió d’un mal ús dels verbs “ser” i “estar”, atès que distinció i sincretisme són incompatibles. “Estat” és una forma integradora pancatalana; “sigut” és disgregadora. Pens que va ser un error la transacció de l’IEC i que n’ha resultat més confusió i un greuge per als qui manteníem la tradició.
  • Segurament és un simple error involuntari l’absència de la preposició “de” en aquesta construcció (ps. 93-94):

“També hi ha indicacions morfològiques, com el plural de l’adjectiu buen i el del pronom le, les:

(…)

i d’altres sintàctiques”

Aquí hauríem de llegir “i d’altres de sintàctiques”.
  • Finalment, només vull constatar que no he sabut trobar a la bibliografia quatre referències esmentades a la nota 87: Salvà (1838), Cabrera (1868) i Lamarca (1839 i 1842).

Tot plegat, minúcies dins un treball esplèndid i exemplar.

Obres citades:

Colón, Germà / Soberanas, Amadeu.-J. (1985): Panorama de la lexicografia catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

Ferrando, Antoni / Nicolás, Miquel (1993): Panorama d’història de la llengua. València, Tàndem.

Gulsoy, Joseph (2001): Estudis de filologia valenciana. Escrits seleccionats. Edició a càrrec d’Antoni Ferrando. València, Universitat de València.

Rico, Albert / Solà, Joan (1995): Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica. València, Universitat de València.

Sanchis Guarner, Manuel (2001): Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. València, Universitat de València.

Josep Sechi, l’Alguer a Mallorca

5 d’agost de 2000
 
A mitjan dècada dels 80 va venir a instal·lar-se a Mallorca una persona singular; singular no per la seva professió (que en aquell moment no era cap en concret), o pel seu aspecte (que era ben normal, com qualsevol altra), o per les seves habilitats (que eren diverses, però no especials), o pel seu caràcter (que era afable i simpàtic)..., sinó únicament pel seu origen. Era singular perquè venia d’un lloc singular, d’un lloc únic, d’un lloc particular enmig d’una gran particularitat... Era de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, la ciutat de què tots els mallorquins mitjanament cultes han sentit a parlar com a d’un miracle, la petita ciutat que a l’altra banda de la mar, a sol ixent, parla la nostra mateixa llengua. Aquella persona singular, en Josep Sechi, venia a instal·lar-se a Mallorca de la mà d’una altra persona, na Carme Julià, amb la qual volia compartir els anys que li venien endavant.
Per a mi la venguda a Mallorca d’en Josep, que ja coneixia d’uns anys abans, com quasi tota la família Sechi, va ser un motiu de satisfacció: jo que era un entusiasta de l’Alguer podria tenir sempre a prop una persona que me la recordaria i me’n parlaria, a la qual podria acudir sempre que m’interessàs qualque cosa de la ciutat. En Josep no era, doncs, un amic més, era un amic singular, era l’amic de l’Alguer. I la relació entre ell i na Carme i la meva família i jo es va anar estrenyent així com passaven els anys, i l’amic singular, sense deixar de ser-ho, es va fer més i més el bon amic, el gran amic, l’amic coral, l’amic de veres, en qui podies confiar, de qui podies esperar ajuda sempre que fos menester, amb qui podies parlar llargues estones i compartir moltes d’inquietuds. I l’amic que era capaç de convidar-te a sopar i preparar-lo ell mateix, a l’estil alguerès, o a qui agradava venir a sopar a ca teva a l’estil mallorquí.
Però, com és natural sent en Josep com era, al poc temps de ser a Mallorca ja no era només el meu amic singular, sinó que ho era de molta de gent, de moltíssima, perquè entre les seves abundants virtuts hi havia la de la simpatia, la de fer-se amb tothom, la de saber tractar bé els clients, la de saber fer amics. I com que, a més, era alguerès, doncs encara eren més els qui el cercaven, perquè volien saber coses de la seva ciutat, de la seva illa... I així, a poc a poc, sense voler-ho expressament, en Josep, a més de ser ell mateix, es va convertir en la imatge de l’Alguer a Mallorca, en l’ambaixador de l’Alguer, en l’Alguer mateixa. Quin privilegi per als mallorquins, tenir l’Alguer a ca nostra!
Desgraciadament, però, la majoria de privilegis duren massa poc, i aquest també. Just al cap d’una quinzena d’anys de gaudir de la presència d’en Josep a Mallorca, quan ell ja havia decidit ben fermament que aquí havia de ser ca seva per sempre, quan ja havia endinsat del tot les rels i n’havia nascut una nova tanyada per a perllongar el seu llinatge a l’illa, en Nicolau, la fatalitat ens el va prendre i no ens el vol tornar. La persona singular, l’amic singular, la veu i la imatge de l’Alguer a Mallorca, es va esfumar a la darreria del mes d’abril passat, de manera discreta, tal com havia arribat a casa nostra. Entre la seva arribada i la seva partida definitiva, però, hi va haver una diferència molt grossa: pocs érem els qui li donàrem la benvenguda, però era una gernació els qui ens aplegàrem per dir-li adéu. Una gernació que mai no l’oblidarà; una gernació, dins la qual tenc l’honor de trobar-me, que sempre podrà tenir el goig de contar que a l’acabament del segle XX l’Alguer va ser present a Mallorca a través de la bonhomia de Josep Sechi i Ibba. Una Alguer també ben singular.
Amics per a sempre, Josep!

L’Alguer i Mallorca, unes relacions fins ara (quasi) inexistents

2 de març de 2001

És ben acceptat que les relacions modernes entre l’Alguer i els Països Catalans comencen a finals del segle XIX, després d’una llarga interrupció deguda a la separació de Sardenya de la Monarquia Hispànica com a conseqüència de la Guerra de Successió, el 1720. Aqueixes relacions modernes són fruit del contacte inicial entre Josep Franck (1830-1900) i perso­natges il·lustres de la Renaixença catalana, com Manuel Milà i Fontanals i Eduard Toda i Güell. Mentre aquests redescobrien la petita comunitat catalanoparlant de Sardenya i la feien conèixer als seus conciutadans, aquell amb les seves ensenyances promovia la consciència d’algueresitat entre un grup de joves de la ciutat, qualcuns d’entre els quals han quedat dins la història com a protagonistes del renaixement cultural i literari alguerès (Antoni Ciuffo, Joan Pais, Antoni Adami, Carmen Dore...).
Com és lògic, la represa de relacions entre catalans i algueresos es va fer sobretot passant per Barcelona, que ja aleshores era la ciutat catalana més important, tant en nombre d’habitants com en potencialitat econòmica i en inquietud cultural. Però a principis del segle XX tenguérem la sort que a Mallorca es bellugava una figura important per a la consolidació de la Renaixença lingüística: Mn. Antoni Mª Alcover, que el 1901 publicava la “Lletra de Convit” cridant “tots els amics de la llengua catalana” a la col·laboració per fer el més gran i més complet diccionari de la llengua; i amb ell contactaren qualcuns d’aquests joves algueresos, Antoni Ciuffo, Joan Pais i Joan Palomba. Joan Pais i Alcover just tengueren una breu relació epistolar, sense més transcendència, però Ciuffo i Palomba hi tengueren una relació prou estreta, amb Alcover: tots dos varen ser convidats a participar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906, a Barcelona, i tots dos varen ser col·laboradors del Diccionari; amb tot, només Palomba mantengué la relació durant anys i va rebre, fins i tot, Alcover a casa seva el juliol de 1913, mentre que Ciuffo va desaparèixer per Barcelona poc temps després del I Congrés.
Aquest primer contacte entre l’Alguer i Mallorca va ser l’únic durant la primera part del segle. Les circumstàncies històriques no ajudaren gens perquè les relacions s’estrenguessin: el trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans i el seu conseqüent aïllament del món cultural català continental, les dictadures a Itàlia i a Espanya, les guerres, el franquisme... varen ser factors que impediren la continuació i l’aprofundiment d’aqueix lligam incipient. Tan sols el menorquí Gabriel Arguimbau amb el seu bastiment llagoster va fer de pont imaginari entre Mallorca, Menorca i l’Alguer en el primer terç de la centúria.
A poc a poc, a finals dels anys 50, les relacions es reprengueren una mica: el 1957 Cap d’Any de Raixa, de l’editorial mallorquina Moll, publica un “Record de l’Alguer” de Josep Mª Palau i Fabre, i el mateix any en aquesta col·lecció surt la Invitació a l’Alguer actual de Pere Català i Roca. Als volums posteriors de Cap d’Any hi ha una crònica de l’Alguer; primer, de Rafel Catardi, que també el 1957 va fer una visita a Francesc de B. Moll, a Palma; després, d’Antoni Simon Mossa. Però la cosa no va prendre gaire més força, potser perquè la comunicació entre dues illes era més difícil que entre cada una i la península. Fins i tot en l’expedició històrica de catalans a l’Alguer, el famós “Retrobament” de 1960, la representació de Mallorca (de les Balears) era ostentada per Joan Ballester Canals, el promotor barceloní de l’Obra del Diccionari.
I varen haver de tornar passar uns quants anys perquè algueresos i mallorquins es retrobassin. A mitjan anys 80 Palma i l’Alguer s’agermanaren, i de llavors ençà periòdicament (cada estiu o cada dos, no ho sé cert, però és igual) es fa una regata entre les dues ciutats, única iniciativa fruit d’aquest agermanament, que no s’ha sabut aprofitar per promoure el vertader coneixement i l’amistat entre els habitants de les dues ciutats. Durant la dècada dels 90, en el període en què Carles Sechi va ser Síndic de l’Alguer, el Municipi i la Universitat de les Illes Balears varen firmar un conveni de col·laboració en qüestions culturals i d’assessorament lingüístic, l’únic resultat realment tangible i positiu del qual va ser la publicació conjunta del llibre L’Alguer: imatge i paraula (1997). I posteriorment el Consell Insular de Mallorca ha organitzat qualque expedició turístico-recreativo-esportiva a l’Alguer, que més pareix pensada per a promoció política de qualque Conselleria que per a estrènyer aquestes tan difícils relacions entre les dues comunitats.
El segle XX ha passat, doncs, sense que Mallorca i l’Alguer hagin sabut acostar-se recíprocament. El segle de la consolidació de la renaixença cultural i política als Països Catalans ha passat com a de resquitllada entre uns i altres, que continuam sent sobretot mútuament desconeguts. L’Alguer mira, quan ho fa cap a occident, a Barcelona, tal volta amb l’esperança que la gran i rica capital de Catalunya li aportarà ressorts i solucions per als múltiples problemes socials, urbans i culturals que l’angoixen. Mallorca mira també cap a occident (desgraciadament, més a Madrid que a Barcelona) i cap al nord, als rics països exportadors de turistes que li han d’omplir la bossa anualment. Per això les mirades no es creuen i algueresos i mallorquins continuen ignorant-se, bé que esporàdicament uns o altres girin l’ull i s’adonin de l’existència dels del costat.
Ha de ser en aquest començament del segle XXI en què definitivament hem de decidir si les relacions mallorquino-alguereses s’han de reforçar o s’han d’esvair, si podem recuperar els lligams històrics que ens han unit o si els hem d’abandonar per a sempre. Amb l’Alguer els mallorquins no només hi compartim una etapa important de la nostra existència secular, amb una llengua i una cultura comunes; hi compartim també un medi vivencial –la mar– i un futur condicionat per la necessitat de compatibilitzar l’atracció d’un turisme que ens aporti recursos econòmics amb la conservació del país i la seva riquesa natural i patrimonial. A Mallorca en duim molts d’anys d’experiència, en aquesta qüestió, la qual pot servir (destriant-ne el bé i el mal) perquè l’Alguer se sàpiga encaminar per la via més encertada. A l’Alguer s’ha tengut fins ara cura especial a conservar l’entorn paisatgístic, actitud que pot servir d’exemple a Mallorca allà on encara hi siguem a temps.
Però l’Alguer i Mallorca no seran ja mai més elles mateixes si perden aquesta personalitat que les fa singulars, i a la vegada les fa parentes, dins la Mediterrània. La llengua i la cultura catalanes han de ser part del futur de totes dues comunitats, perquè ho són del seu passat i el seu present (amb totes les matisacions possibles), i en aquest món globalitzador que amenaça les entitats petites seria absurd no cercar d’estrènyer els llaços amb els qui més se t’assemblen i amb qui més mitjans pots compartir. De tots nosaltres, dirigents o simples ciutadans, és la responsabilitat que aquest futur no se’ns escapi i els nostres descendents puguin mantenir l’orgull del seu poble. La col·laboració ens enfortirà i ens ajudarà a superar les dificultats; la ignorància mútua ens farà més dèbils.
Per acabar, deixau-me rescatar aquest poema del mallorquí Guillem Colom dedicat al Retrobament. Encara que sembli que mira enrere, hi veig el desig de mantenir-nos units en el present com a garantia de futur:

MALLORCA A L’ALGUER

Algues, algues de l’Alguer,
enllaçau les nostres Illes,
que d’un mateix tronc són filles
i un mateix parlar sosté!
Catalans d’en temps primer,
avui com segles enrere,
abracem-nos sense espera
sota d’un mateix recer,
a l’ombra de la senyera
del nostre gran rei En Pere
i del comte Berenguer!

Mallorca i l’Alguer, facem camí junts cap a un futur més nostre.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

KOPPELBERG, Stephan: Untersuchungen zum lateinischen Erbwortschatz des Katalanischen. Aspekte der Klassifizierung und Differenzierung im Verhältnis zu Gallo- und Hispanoromania. Münster: Nodus Publikationen, 1998. 496 p.

17 de setembre de 2002

El naixement de la filologia romànica donà lloc quasi immediatament al sorgiment d'una polèmica que, matisada amb el temps, ha durat fins a l'actualitat, i potser no s'ha acabat encara. La qüestió era la situació del conjunt dialectal català en relació als altres conjunts dialectals romànics, de la qual se'n derivava una altra, resolta diferentment segons la postura presa en primer lloc: hi havia una llengua catalana o al cap i a la fi aquesta no era més que una modalitat de l'anomenat  "provençal"? El qui és considerat el fundador de la romanística, Friedrich Diez, no esmenta la llengua catalana entre les neollatines, però no perquè n'ignori l'existència, sinó perquè la considera (tot i mostrar certes vacil·lacions) dins el provençal, com ho fan altres romanistes del segle XIX. La confusió és possible, evidentment, perquè el català i el provençal comparteixen moltíssims de trets que a la vegada els distingeixen dels altres conjunts dialectals, i també per la tradició trobadoresca medieval, dins la qual molts dels autors són naturals de Catalunya. D'aquesta confusió inicial en va participar fins i tot Mn. Antoni Maria Alcover, el qual, bé que negant que el català fos pròpiament provençal –és a dir, que fos el dialecte concret de Provença–, concedia a El catalá devant els filòlecs estranjers que era una branca de la llengua d'oc:

"Estam completament conformes en que'l catalá no es pròpiament cap dialecte provensal ni cap casta de provensal; sostenim qu'es, com el provensal, el gascó, el tolosá, el llemosí, una de tantes branques de la llenga d'oc, i per lo metex parenta propíssima de totes aquexes altres; i que fins a n-el sigle XIII venien a formar totes un sol idioma, però que després, per l'evolució i desplegament natural de cada una d'aquelles branques i per la diferent sort política que sufriren les regions que les parlaven, especialment la catalana,–lo qu'abans no passava de variedats dialectals, acabá per fer del catalá una llengua apart de les altres branques occitániques." (BDLC, IV, ps. 199-200)

En realitat, aquesta consideració d'Alcover significava una presa de posició clara sobre la primera qüestió: contrariant el postulat de Ramon Menéndez Pidal, que hi volia veure unes característiques  totalment hispàniques, els parlars catalans s'agrupaven sense cap classe de dubte amb els parlars occitans, és a dir, eren "gal·loromànics".
La indefinició inicial sobre la personalitat independent o no del català es va resoldre definitivament (per als qui encara no ho tenien clar) amb l'aparició de Das Katalanische de Wilhelm Meyer-Lübke (1925), l'autoritat del qual pesava massa per ser contradita amb bons arguments, però la polèmica sobre l'adscripció gal·lo- o hispanoromànica ha durat fins avui, si bé hem de reconèixer que amb una majoria clara a favor de la primera opció, i amb la introducció d'unes altres propostes: la del català "llengua pont" i la de la comunitat lingüística pirenaica.
Stephan Koppelberg, en el llibre que ressenyam, vol fer una aportació a aquesta polèmica centrada en la naturalesa del lèxic català d'herència llatina, que analitza des de diversos punts de vista i contrasta amb el lèxic de les altres àrees dialectals romàniques, especialment les ibèriques i les gàl·liques, i sobretot amb l'occitana, dins la qual distingeix a part la gascona, si bé no arriba a fer-ne la consideració de llengua independent. Les premisses ('Thesen') de les quals parteix i que amb el seu treball vol confirmar o contradir són:

  • "Das Katalanische unterscheidet sich bereits in seinem erbwörtlichen Bestand von anderen romanischen Sprachen (beispielsweise Spanisch), dies impliziert eine Negierung der Einheitlichkeit des Lateins.
  • Das Katalanische gründet lexicalisch im wesentlichen auf einem 'gallolateinischen' Diasystem (…)
  • Dieser 'Galloromania' inklusive Katalanisch steht eine Hispanoromania inklusive Aragonesich (und ohne Katalanisch) gegenüber.
  • Oder: Das Aragonesische bildet eine 'Zwischenschicht' zwischen Gallo- und Hispanoromania.
  • Das Katalanische gehört zu einer 'Pyrenäeneinheit' (…)
  • Das Katalanische bildet mit dem Okzitanischen ein lexicalisches 'Kontinuum'.
  • Das Katalanische ist historisch betrachtet ein 'Ableger' des Okzitanischen.
  • Dem Katalanisch-okzitanischen Kontinuum steht ein vergleichbar affines spanisch-portugiesisch gegenüber.
  • Die 'Iberoromania' (…) ist –wie das Rumänische– konservativer als die 'innere Romania'.
  • Das Latein der Hispanoromania ist 'klassicher', das der Galloromania 'vulgärer'.
  • Innerhalb der Hispanoromania nimmt das Spanische eine abweichende Haltung ein.
  • Innerhalb der Galloromania zeigt das Gaskonische (…) charakteristische 'ibero-/hispanoromanische' Züge."

Amb un mètode essencialment estadístic de comprovació de quins ètims llatins perviuen a les diferents àrees dialectals romàniques, i tenint molt en compte la pertinença d'aquests ètims al fons del "vell llatí" o del "jove llatí" (concepte que adopta segons la proposta d'A. Stefenelli, Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanischen Sprachen, 1992), Koppelberg va contrastant el lèxic català amb el dels seus veïns occidentals i septentrionals, i quan convé amb el de tota la Romània. Considera també les bases tipològiques de la diferenciació lèxica romànica, els factors històrics que l'han condicionada (per exemple, la infraestructura de vials de comunicació, terrestres o aquàtics) i el moment en què s'ha manifestat. L'atenció especial que dedica a l'occità-gascó  (analitzant  les 531 unitats que Christian Schmitt qualifica com a "typisch okzitanisch" a Die Sprachlandschaften der Galloromania. Eine lexicalische Studiezum Problem der Entstehung und Charakterisierung, Frankfurt 1974) fa que pugui mostrar com efectivament català i occità són parents fins a l'extrem, si bé hi ha un 20 % menys de paral·lelismes lèxics amb el gascó. El resultat de la investigació és sobretot sorprenent en la relació amb els parlars de la Península Ibèrica: mentre que1096 paraules bàsiques llatines han continuat en català (les quals constitueixen el corpus major de l'estudi), però no en castellà, la qual cosa representa prop de la meitat de les 2250 que Stefenelli considera que han perviscut a totes o a la majoria de les llengües romàniques (p. 193), la diferència del català amb els altres parlars romànics peninsulars és més petita, de devers 600 paraules; és una clara demostració de l'especificitat castellana, més marcada encara respecte dels parlars veïns que no ho és la francesa respecte a l'occitana i la francoprovençal. Concretant allò que ens interessa més i que al cap i a la fi és la raó essencial de l'estudi, aquest estableix ben clarament que els dialectes catalans tenen una afinitat lèxica molt gran amb els occitans (incloent el domini gascó, encara que no tant), que arriba al 85 - 90 % de mots típics catalans que trobam en occità; l'afinitat amb els parlars hispanoromànics es redueix, en canvi, sobretot a aquells mots que són més o menys generals a la Romània. Amb l'aragonès el català hi comparteix dos centenars de paraules que no transcendeixen més a l'oest, de manera que es pot considerar que "der Graben zwischen den beiden von Colón angenommenen (gallo- und hispano-) lateinischen Diasystemen verläuft entlang der katalanisch-aragonesischen Sprachgrenze" (p. 193). Es descarta així el concepte de complex lexical pirinenc, que ja havia estat enèrgicament rebutjat per Germà Colon el 1976 a El léxico catalán en la Romania, i també el del català "llengua pont":

"Die bis heute immer wieder als charakteristisch genannte 'Brückenstellung' des Katalanischen ist in Anbetracht der offenbar geringen spezifischen und exklusiven Gemeinsamkeiten zwischen Katalanisch und Hispanoromanisch zuminsdest lexikalisch nicht etwa nur nichtssagend, sondern in der Tat eine echte Fata Morgana" (p. 195)

No es pot construir aquest concepte mesclant el fons lexical gal·lollatí ben específic amb una certa afinitat estructural entre català i hispanoromànic.
La principal finalitat de l'estudi, que metodològicament ens sembla ben plantejat perquè recorre no només a la quantitat, sinó també a la "qualitat" (llatí vell - llatí jove), és obtenir unes dades que, quasi indiscutibles, situïn els parlars catalans dins el conjunt romànic, en un intent de donar una solució "definitiva" (si és que això és possible) a la qüestió de la subagrupació a què ens hem referit a la introducció . La conclusió a què arriba és ben clara: el català és, des del punt de vista del lèxic hereditari, absolutament gal·loromànic, sense matisos; gairebé germà bessó de l'occità, un poc menys del dialecte gascó.
Hi ha també una referència a la divisió interna catalana oriental - occidental, en què, sense arribar a cap conclusió, fent esment de la teoria de Badia sobre la romanització, que ni rebutja ni sustenta, i classificant com a de la vella o de la jove llatinitat alguns mots que són típics dels parlars orientals o dels occidentals, l'autor insinua que un factor important d'aquesta divisió hauria estat el major dinamisme de les comarques orientals, més ben comunicades amb el centre de l'imperi i més obertes als canvis, recollint així una hipòtesi de Joan Veny. No essent, evidentment, cap aportació fonamental ni definitiva, és un suggeriment a tenir en compte.
En definitiva, el llibre de Stephan Koppelberg és una sòlida contribució a la polèmica sobre l'adscripció a un o altre grup dialectal romànic del català, amb arguments importants que semblen irrefutables a favor de la gal·loromanicitat lèxica. Estudis profunds en la mateixa línia centrats en els altres components de la llengua serien importants per acabar de consolidar les raons del debat.
De totes les maneres hem de dir que la conclusió principal no ens sorprèn, perquè de qualque manera ja ho sabíem, que el lèxic català és essencialment gal·loromànic i ja ho havia mostrat, bé que no tan extensament i intensament, el professor Germà Colon. Per això fa un poquet de peresa haver de seguir quadros i taules carregats de números i de creuetes, o paràgrafs de vegades de redacció un poc carregada i també plens de dades numèriques, que al final et menen a comprovar el que en bona part ja donàvem per comprovat. O consultar dos apèndixs que ocupen 270 pàgines amb les dades lexicogràfiques aplegades del vocabulari estudiat. Però això deu ser la servitud de la investigació científica.

Honor i Gratitud a Joan Veny i Antoni Bonner


30 d’octubre de 2002

Fa uns anys el Consell de Mallorca va decidir instituir el 12 de setembre com a festa de la “Diada de Mallorca”, en commemoració del jurament per part del nostre Jaume II de la “Carta de Franquesa”, agafat com a símbol de l’inici de la sobirania mallorquina. A més d’organitzar diverses manifestacions lúdiques i culturals en aquesta jornada i en les precedents immediates, el Consell va triar aquesta data per atorgar uns reconeixements institucionals a personalitats mallorquines que, al seu parer, en siguin mereixedores.
L’any 2001 les dues personalitats triades per a ser honorades amb aquest reconeixement varen ser el Sr. Joan Veny Clar, de Campos, dialectòleg, catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i el Sr. Anthony Bonner, de Nova York, resident a Mallorca des de 1954, naturalista (fundador del Grup d’Ornitologia Balear), músic, medievalista i, sobretot, lul·lista de prestigi reconegut internacionalment. L’acte públic del reconeixement s’havia de fer el 12 de setembre de de 2001, però totes les celebracions varen ser suspeses perquè la presidència del Consell considerà que no era adequat fer-les a causa de l’atemptat contra les torres bessones de Nova York, de manera que es deixà per a l’any següent, el 2002. I així va ser que, efectivament, el 12 de setembre de 2002, davant un públic nombrós aplegat al pati de la Misericòrdia de Palma, la Presidenta de Mallorca, Maria Antònia Munar, va lliurar la Medalla d’Honor i Gratitud de l’illa de Mallorca a cada un dels dos homenatjats, en un acte en què també varen ser reconeguts els mèrits d’altres dues persones, corresponents a l’any corrent: l’esportista palmesà dedicat a la pesca submarina, Josep Amengual i Domingo, i “Madò Buades”, pagesa de la Pobla i cantadora de cançons populars del camp.
Els acords del Consell Insular de Mallorca per a l’atorgament de les medalles als srs. Joan Veny i Anthony Bonner s’hi refereixen, respectivament i literalment, en els termes següents:

“Atorgar la Medalla d’Honor i Gratitud de l’illa de Mallorca, en la categoria d’Or, al Sr. Joan Veny i Clar, en reconeixement al seu treball constant i incansable en l’estudi de la llengua catalana i de les seves varietats dialectals; un treball marcat especialment per l’estudi i la defensa de les particularitats pròpies dels parlars de Mallorca, convertint-se així en el millor ambaixador lingüístic dels mallorquins i de les mallorquines a l’actualitat, i en un dels grans estudiosos de la història de la dialectologia catalana que més ha sabut palesar la riquesa que suposa la diversitat dins la unitat de la llengua”

i

“Atorgar la Medalla d’Honor i Gratitud de l’illa de Mallorca, en la categoria d’Or, al Sr. Anthony Bonner, en senyal d’agraïment de la societat mallorquina a la seva esforçada trajectòria en el món cultural i mediambiental, sempre sabent canalitzar la tasca diària individual i l’interès públic de la seva obra envers l’illa de Mallorca passant a ser un referent imprescindible en el camp del Lul·lisme i l’ecologia.”

En nom de tots els homenatjats, els de 2001 i els de 2002, el Sr. Joan Veny va fer un petit discurs d’agraïment al Consell pel reconeixement de què havien estat objecte. De tal discurs crec que val la pena remarcar les paraules següents:

“davant de les estadístiques que auguren un futur agònic per al català de Mallorca, hem de fer vots perquè institucions i ciutadans treballem tots per la defensa i difusió de la llengua pròpia, columna vertebral de la nostra identitat com a poble; que el seu major coneixement vagi a la par amb la seva implantació en el teixit social de les Illes.
… a tots quatre guardonats ens uneix un denominador comú, l’amor al nostre país, a la nostra cultura, a la nostra llengua.”

Ens sembla plenament satisfactori que qualcú, en aquest cas una institució oficial de govern, hagi volgut reconèixer els mèrits de dues persones dedicades a la cultura en el sentit més restringit, a la cultura de la recerca, i no precisament de la recerca del profit material, sinó dels valors intel·lectuals i dels senyals identitaris d’un poble. També ens sembla, però, que en el cas del raonament dels mèrits de Joan Veny hi sobrava la referència, ridículament repetitiva en les manifestacions dels polítics mallorquins, a “la defensa de les particularitats pròpies dels parlars de Mallorca”. En Joan Veny, d’una sensatesa extraordinària i un sentit comú ben assentat, no defensa especialment “les particularitats pròpies dels parlars de Mallorca”: defensa totes les particularitats de tots els parlars catalans i sobretot defensa la llengua catalana en conjunt com a particularitat de tot un poble en perill d’extinció.
Bé, a pesar d’aquest petit retret, i de la meva disconformitat amb l’absurd lingüístic que representa l’expressió “el millor ambaixador lingüístic dels mallorquins i de les mallorquines”, que ara també s’ha posat tan demagògicament de moda, crec que hem de manifestar l’entusiame de tota la comunitat científica i cívica catalana per l’honor que el Consell de Mallorca ha fet a aquestes dues personalitats.

Lexicografia aplicada

13 de març de 2002

Quan el 1979 la revista de llengua i literatura Els Marges publicà l'article de Joan Argenté i altres, Una nació sense estat, un poble sense llengua?, hi va haver tota una sotragada dins el món cultural català, i fins i tot dins bona part de la societat civil del nostre país, aquella part conscientment preocupada pel destí de la seva llengua.
Denou anys més tard, Els Marges va tornar commoure aqueix món i aqueixa part de la societat amb un extens article dedicat a fer una anàlisi del diccionari publicat per l'Institut d'Estudis Catalans el 1995. L'article, aparegut al número 60 de la revista, es titulava El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica, i era signat per Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll.
Quan l'any 1995 es va publicar el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans els usuaris normals de la llengua el vàrem acollir amb una certa satisfacció: després de massa anys de tenir el diccionari de Fabra com a referència obligada (si bé no era "el" diccionari de l'Institut en feia el paper, perquè Fabra, al cap i a la fi, havia estat el membre més destacat de la Secció Filològica), referència que havia quedat antiquada feia temps, ara, finalment, podríem atenir-nos de veritat a allò que digués l'Institut (no una sola persona) i estaríem ben segurs que seguiríem el camí més correcte. El diccionari de l'Enciclopèdia Catalana havia jugat un poc aquest paper els darrers anys anteriors, però, tanmateix, no era tampoc el diccionari de l'Autoritat, per molt que estigués ben fet i hagués estat, fins i tot, "recomanat" per l'Institut. La qüestió és, doncs, que el nou Diccionari va ser acollit, com dic, amb satisfacció i amb expectació, per veure quines eren les millores que comportava i si realment els redactors havien fet cas d'una de les reivindicacions més antigues i repetides: que s'hi incorporassin tantes i tantes de paraules i expressions que eren pròpies de parlars altres que el central (i de vegades també d'aquest) i no es trobaven al Fabra, o que se'n suprimissin les etiquetes de "dialectal", "regional" o "arcaic" que en alguns casos en el Fabra qualificaven determinats mots. I realment es pot dir que, en aquest aspecte, el Diccionari no va defraudar els qui hi confiaven i va suposar un avanç.
Però un diccionari és molt més que una llista de paraules, per molt encertada que sigui la tria. Un diccionari és una eina al servei del consultant, que pot ser molt divers, i com a eina ha de tenir una sèrie de qualitats (maneig fàcil, claredat en les definicions, orde, coherència…) que el facin atractiu i segur. I aquí és on la cosa ja no pareixia tan idíl·lica a primera vista (perquè a primera vista ja s'hi veuen rareses com la coexistència de brouós -osa 'que conté brou' i brovós -osa 'caldós') i demanava una anàlisi en profunditat.
I en aquesta tasca s'engrescaren Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll, tots quatre bon coneixedors de la llengua i bon coneixedors, també, de la tècnica lexicogràfica. I remirant el Diccionari de cap a peus i fil per randa en feren una radiografia completa que mostrava que al costat d'unes virtuts innegables tenia també unes imperfeccions més o menys greus, però en qualque cas fins i tot escandaloses. Aquesta radiografia, publicada a Els Marges, com ho he indicat abans, és una vertadera lliçó de lexicografia, metòdica, exemplarment ordenada, amb una redacció clara i impecable que duu a unes conclusions netes en què, a més de fer-s'hi un resum de totes les pàgines anteriors, s'hi fan algunes valoracions molt ben raonades i dignes de ser tengudes en compte.
Sí, dignes de ser tengudes en compte, però realment no tengudes en compte pel seu principal destinatari, l'Institut, que va adoptar una postura de tancament enfront de la crítica, una postura a parer de molts equivocada i negativa. En qualsevol disciplina científica les crítiques a una realització concreta serveixen perquè aquesta es perfeccioni, sobretot si són crítiques fetes amb bona voluntat i amb desig de millorar el producte, que al capdavall ha de ser d'utilitat general. Però no va ser aquesta l'actitud de l'Institut, i concretament de la Secció Filològica, posada a la defensiva i incapaç de reaccionar positivament. Només una persona de la Secció va voler sortir al pas de la crítica, no per acceptar-ne allò que pogués tenir de bo, sinó per contradir-la. Va ser Aina Moll, que va publicar una sèrie d'articles a la Revista de Catalunya defensant l'obra feta, els quals donaren novament oportunitat als quatre analistes per afegir –damunt les pàgines d'aquesta mateixa revista– tota una sèrie de puntualitzacions i consideracions que remarcaven encara més la susceptibilitat de millora del Diccionari.
Ha passat ja un temps des que es publicaren l'article d'Els Marges i els de la Revista de Catalunya. Esteve, Ferrer, Marquet i Moll varen creure que era d'interès publicar junts, en un volum, tots els seus escrits d'anàlisi lexicogràfica del Diccionari de l'Institut, i així els han reunits a les pàgines següents. És una possibilitat d'arribar a un públic més ample (les revistes culturals tenen una difusió restringida) i per tant de popularitzar el debat iniciat. Ningú hi ha de veure una mala intenció de continuar amb uns atacs a la nostra màxima institució normativa, com no hi és tampoc aquesta mala intenció en qui firma aquest humil pròleg. L'única intenció de tots és que aquells que hi estiguin interessats –i pens que el primer interessat hauria de ser l'Institut d'Estudis Catalans– puguin valorar més ben informats la validesa i la utilitat del Diccionari de la llengua catalana i coneguin, a la vegada, la tècnica lexicogràfica. Per a bé de la comunitat lingüística catalana i del camí emprès (o no?) cap a la normalització, cal ser conscients de les errades o dels defectes que afecten aquelles obres més emblemàtiques i més transcendents, o almenys de les opinions dels qui demostren que hi entenen. Acceptar que no es té la veritat absoluta i immutable no és cap claudicació humiliant; al contrari, recollir les aportacions d'altri pot ajudar a aconseguir un producte de qualitat. Amb aquest objectiu varen fer Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll el seu extraordinari treball. Amb aquest objectiu l'hauria d'acollir la Secció Filològica de l'Institut. La lliçó de lexicografia es convertiria així en una lliçó de civisme. Encastellar-se és inútil, rectificar és de savis…
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG