UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

divendres, 28 de desembre del 2012

Una ficció molt real

27 de desembre de 2012

Democràcia Absoluta, per Pere Josep Palou Mas. Premsa d'Osona, 2012. (Premi literari 'Jaume Maspons i Safont'.)

Per si no queda clar, vull aclarir d'entrada que aquest és un llibre de ficció, és un relat un poc llarg que explica uns fets que passen en la imaginació de l'autor, com és normal en els llibres de ficció...
Ara, quan el llegeixes, tot d'una, et planteges: ¿realment és ficció això que conta? Perquè la inspiració d'en Pere Palou és tan encertada que aquesta ficció s'acosta molt a la realitat viscuda aquest darrer any a Mallorca. Per exemple, hi surt un president (l'únic personatge que no té nom, només és "el president") i consellers i qualque ministre. Però, és clar, tot és fictici, no pot ser ver, perquè sé cert que ningú coneix cap conseller d'Educació, Cultura i Universitats (bé, Universitat, perquè només n'hi ha una), que nomi Alzinar, ni un de Presidència que nomi López, ni -naturalment- un de Turisme que es digui Magro (i, a més a més, Adolfo de nom de pila, que em recorda -no sé per què- un cert criminal nazi del segle XX), i altres que no cit per a no allargar-me; ni crec que ningú hagi sentit parlar d'una Directora General (pentura si el llibre fos encara més recent ja seria ex-Directora) de llinatge Turquesa, o d'un empresari turístic que li diuen Lacalle; com no pot ser que ningú conegui un personatge que presideix un 'Círculo Gimnésico' i és de nom Jorge Huertas... És impossible que ningú sàpiga qui són, perquè aquest relat és una ficció... I un ministre anomenat Maragda, ¿qui podria ser? En Pere té molta d'imaginació i fa sortir tots aquests personatges, i més, en una intriga que comença amb una manifestació multitudinària convocada per l'Opus Cultural i acaba amb un viatge a Suïssa del President i qualcuns dels seus més íntims col·laboradors, suposadament per a conèixer el sistema escolar suís i com s'hi tracten les llengües... Pel mig la cosa es complica amb unes inoportunes llaçades als centres educatius que fan anar de corcoll el president, el conseller Alzinar i na Turquesa; o amb manifestacions de personal hospitalari, o, encara, amb visites accidentades del president a alguns pobles. (He de dir que de principi no sabem a quin país imaginari succeeix aquesta ficció, però qualque indici ens la situa a Mallorca. És clar que, sent una ficció, podria ser a qualsevol altra part del món on hi hagués uns personatges semblants als que hi surten.)
Del punt de vista sociolingüístic, la novel·la és exemplar, perquè si bé és ver que hi surten personatges que parlen en castellà (en Magro, per exemple), cosa que reflecteix la realitat d'aquest país imaginari (que per indicis sabem que pot ser Mallorca), l'autor amb molt bon criteri dóna sempre en nota la traducció catalana d'allò que diuen, com a marca de normalitat (bé, de vegades és una traducció més del fons que de la forma).
Si va a dir ver, en aquesta ficció allò que manco importa són els fets, perquè els fets, així com vas llegint, tens la sensació que ja els coneixes i saps com continuarà la història... Allò que realment és important, perquè és original, és la manera com la història està contada, la caricaturització dels personatges, les seves frases, els seus pensaments (és una manera de dir-ho...). Els fets en si mateixos són més bé tràgics que còmics, però així com els viuen els protagonistes, les converses que tenen, les exclamacions que fan, les idees (?) que els vénen... és aquest l'interès que engresca el lector. L'estil és dinàmic, divertit, enginyós; fa bon llegir, no és pesat. Les pàgines passen lleugeres amb una mitja rialla constant a la vista dels personatges ridículs que s'entremesclen i s'enxarxen en converses desbaratades, absurdes, quasi surrealistes.
En destacaria una frase, que dins aquest llibre fa part de la ficció, però que per a mi és ben real. Diu el president, durant un dinar amb uns quants col·laboradors, mentre planegen l'Operación Titán:

"La recuperació del castellà davant les imposicions catalanistes no és cap cortina de fum, senyors. És un dels punts essencials del programa ideològic del partit i hi estam compromesos del tot. Con lo cual, li hem de donar la importància que té i fer-hi feina molt forta. Sabem què hem de fer i farem allò que hem dit que havíem de fer..." (p. 53)

Rient, rient, la ficció és el mirall de la realitat, molt més sorprenent encara.
Hem de felicitar en Pere Palou perquè ha estat capaç de bastir aquesta farsa real amb molts pocs mesos. Com l'Abat de la Real, en Pere ha sabut prendre l'embocadura a la degradada i depriment situació que patim i en treu un passatemps que ens permet enfrontar-la amb una mica de bon humor.

(Text base de presentació del llibre, feta el dia 21 de desembre de 2012 a la llibreria QUART CREIXENT de Palma.)

dilluns, 3 de desembre del 2012

Efemèrides ultratjades

 26 de novembre de 2012

Aquest any 2012 deu haver estat el més important per la commemoració d’efemèrides relacionades amb la llengua catalana. El 2 de febrer celebràvem el 150è aniversari del naixement d’Antoni Mª Alcover Sureda, a Manacor, que amb el temps seria conegut com l’”Apòstol del la Llengua”, i el 8 de gener commemoràvem els 80 anys del seu traspàs, després de quasi 70 anys de vida dedicada a l’estudi i la promoció de la seva (i nostra) llengua catalana. A més a més, enguany ha estat també el 50è aniversari de la culminació del Diccionari-Català-Valencià-Balear, la més important obra d’Alcover, encara que acabada per Francesc de Borja Moll. I relacionada amb aquest tenim la fundació, també el 1962, de l’Obra Cultural Balear, constituïda jurídicament el 21 de desembre, l’entitat que més ha fet durant aquest mig segle per a defensar la nostra llengua dels atacs de l’estat espanyol, tant durant la dictadura franquista com durant els 35 anys de suposada democràcia. Dins el mateix any que va morir Antoni Mª Alcover, 1932, altres dates són transcendentals per a la llengua catalana: el 22 d’agost va néixer a Campos Joan Veny Clar, actualment una de les personalitats més importants de la Romanística, especialista en Dialectologia, director i impulsor definitiu de l’Atles Lingüístic del Domini Català, una altra de les grans obres de la Filologia Catalana; el 30 de novembre va aparèixer el darrer fascicle del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, el que va ser durant 60 anys el diccionari de referència per als qui volien parlar i escriure correctament en català, el tercer pilar (amb l’ortografia i la gramàtica) de l’obra fabriana, la més essencial en el procés de normativització de la nostra llengua; i el 2 de desembre es reuniren a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura representants de diverses institucions culturals i polítiques valencianistes per a signar un document d’acord en l’acceptació d’unes normes ortogràfiques unificades, basades en les de l’Institut d’Estudis Catalans, per a escriure tothom igual en la llengua de València (és a dir, en la catalana) i posar així fi a la diversitat de grafies fins aleshores existent. Era aquest el punt i final a la llarga història d’anarquia ortogràfica del català. Finalment, el 12 de febrer de 1982 es va obrir a Palma la llibreria Quart Creixent, l’única que durant aquests 30 anys ha subsistit venent exclusivament (amb excepcions irrellevants) llibres en català, l’única que ha oferit al públic mallorquí una imatge de normalitat de la producció editorial en la llengua del país.
A un país digne, amb uns governants dignes, aquestes efemèrides haurien estat motiu de satisfacció i s’haurien commemorat amb l’atenció merescuda; no tan sols això: els governants dignes haurien homenatjat aquestes persones, aquestes institucions, aquests esdeveniments, amb una acció de govern enaltidora dels valors que representen: l’orgull de la pròpia personalitat, de la pròpia cultura, l’adopció entusiasta del “Siau qui sou” proclamat per Costa i Llobera. A les Balears, però, els miserables governants que patim no tan sols no han governat d’acord amb aquests valors, sinó que han actuat demoníacament per a ultratjar-los, per a destruir-los, per a ridiculitzar-los. Han volgut expulsar el català de les institucions, dels mitjans de comunicació, de l’escola..., de tots els pocs àmbits en què havia arribat a tenir una presència mínimament significativa. El Consell de Mallorca, a més a més, ho ha fet amb la farsa de declarar, amb una gran manca de vergonya, el 2012 “Any Alcover”. Per a escopir-li no importava una tan gran demostració de cinisme.

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 2 de desembre de 2012)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG