I'm not learning your damn language (Donald Trump) (Jo no sé la vostra maleïda llengua) (i III)

  

L’actual supremacia volguda de l’anglès és afixiant:

- productes venals etiquetats –i sovint publicitats– solament en anglès (sobretot –però no només– de neteja, perfumeria i cosmètica), amb informacions obligatòries en altres llengües en lletra petita; avui és corrent trobar productes alimentaris gluten free, lactose free, sugar free, light, zero (alcohol; no és català, només hi coincideix);

- la majoria d’electrodomèstics tenen els comandaments i punts de connexió etiquetats en anglès (on / off, in / out, play, rew, forward, phono, pull, push…); també els automòbils;

- camisetes, bosses i gorres amb inscripcions en anglès; a qualsevol país que vagis, si en vols un record que dugui el nom del país o del lloc concret, difícilment en trobaràs cap que no sigui en la versió anglesa;

- en música moderna, a part de cantants catalans i espanyols, només es sent música en anglès; hi ha un menyspreu absolut pels cantants en les altres llengües, ni tan sols en les europees dels estats més grans i importants (francès, italià, alemany…) o culturalment més pròxims (portuguès, grec, romanès…); la música en anglès és “música”, la música d’altres països és “world music”;

- des de fa uns quants anys són habituals al nostre país (i crec que quasi a tot Europa, no sé si a tot el món) el Job Day, el Black Friday, el Cyber Monday, el Green Monday, el Giving Tuesday, i altres…

- a les zones turístiques, retolació comercial, publicitat i menús de restaurant són majoritàriament només en anglès; no es té gens en compte la diversitat lingüística dels turistes, la majoria dels quals no són angloparlants; als Països Catalans, hi deu haver cent –potser més?– vegades més rètols en anglès que en català;

- als aeroports la situació és vergonyosament supremacista; la informació només hi és en anglès i, dissimuladament, en la llengua oficial local; però jo he estat a aeroports on la llengua local no es veia per enlloc. En una època en què la traducció de llengües està tan automatitzada, no costa gens fer traduccions dels avisos i les indicacions en –com a mínim– 5 o 6 llengües de les més parlades (i més i tot, és clar); però no, hom suposa (o vol suposar) que tothom en el món sap anglès, i per tant no calen altres llengües; abans, parlar-ne unes quantes era un mèrit important per a atendre el públic viatger; avui en dia, només basta que el personal parli anglès; i qui no en sàpiga que es foti;

- córrer és running, caminar és footing o walking, la loció corporal és body milk, l’aparença és el look, la moda és fashion (a Mallorca hi ha un centre comercial que es diu M. fashion oulet), la gent fa twits per a tenir followers, per a viatjar en avió cal fer el check-in…; hi ha anglicismes a balquena dins el castellà, el francès, l’italià (en italià, és de veres alarmant), l’alemany, etc, i dins el català;

- a Espanya, els campions de l’anglisització són també els campions de l’espanyolisme, cosa lògica sent l’anglès una eina de l’imperialisme; com a exemple, la Família Reial (les princeses han estudiat al Regne Unit), El Corte Inglés (‘Our Stories’, ’Decor Studio’, ‘Personal Shopper’, ‘Click&Car’, ungles ‘old money’…) i CaixaBank (‘CaixaBank now’, ‘My box’, ‘My Card’, ’CaixaBankTalks’, ‘CaixaBank Protect’, ‘CaixaBank Payments’…); fixau-vos que l’anomenat TIL a escola (que volia que a les Balears una tercera part de les matèries s’ensenyassin en anglès) va ser impulsat per l’espanyolíssim Bauzá;

- els centres d’ensenyament que ofereixen estudis dits “internacionals” funcionen en anglès, totalment o quasi;

- en l’àmbit universitari, si no publiques en anglès no ets ningú; un article en català innovador no val res devora un en anglès de contingut banal; i com més va més matèries s’hi ofereixen en anglès;

- a Catalunya, sobretot, hi ha una demanda persistent perquè el català sigui llengua oficial a la UE (cosa que ja hem vist que té una transcendència molt relativa), però ningú s’exclama quan el català és absent dels esdeveniments organitzats al país que tenen importància internacional, anunciats en anglès (Loop Festival, Catalunya Film Festival, International Fantastic Film Festival of Catalonia –que inclou la Zombie Walk–, Smart City Expo World Congress, Alimentaria FoodTech, Swab Barcelona Art Fair, Barcelona Bridal Fashion Week, Brunch Electronik Barcelona, Barcelona Wine Week, Barcelona Design Week…); o quan els noms d’importants institucions de recerca radicades a Catalunya són en anglès (Barcelona Institute of Science and Technology, CaixaResearch Institute, Barcelonaβeta Brain Research Center, Barcelona Supercomputing Center…). Grans oportunitats perdudes per a internacionalitzar el català! Si s’anunciassin en castellà, els “catalanistes” posarien el crit al cel, però com que s’anuncien en anglès, no hi tenen res a dir. Al cap i a la fi, el català ha de servir per a ballar sardanes, veure teatre regional i resar a la Moreneta, i també per animar el Barça (és clar!), però no per a coses transcendents més enllà de les 4 províncies.

- la submissió ideològica a l’anglès és tan potent, tan forta, que fins i tot els més exaltats defensors del català –i molts considerats d’esquerres!– l’accepten de bon grat; troben normal que el català sigui absent dels entorns ocupats per aquesta llengua estrangera imposada pel capitalisme. Hi ha professors universitaris de filologia catalana que tenen publicat el seu currículum personal només en anglès…

Els llatins anomenaven sermo vernaculus el parlar de la gent inculta, el parlar del poble fora de limitacions acadèmiques, un adjectiu –vernaculus– derivat del substantiu verna, que com a significat primari volia dir “esclau nascut a la casa de l’amo”; vernaculus era, doncs, primerament “propi de l’esclau”, i per extensió propi de tota la gent humil controlada per la classe social dominada per la gent rica, el parlar de la qual era sermo eruditus o doctus. En l’ús actual, vernacle (i les diverses variants formals del mot en altres llengües) vol dir “parlar propi de la gent del país”, contraposat a la llengua culta o oficial. En llatí, doncs, bé que inicialment no era una expressió pejorativa, en contexts determinats sí que adquiria aquest valor, sobretot si es contraposava al sermo eruditus / doctus: els parlants erudits, savis, parlaven “bé”, els parlants de baixa qualitat social parlaven de manera equivalent a la categoria d’un esclau, parlaven malament. Dins el context social del món actual, per a una gran part de la societat, el sermo eruditus és l’anglès, i el sermo vernaculus són totes les altres llengües. En realitat, és això que va voler expressar Donald Trump quan rebé els governants d’ultradreta hispanoamericans a la Casa Blanca el mes de març passat, als quals va entimar que no volia aprendre la seva “maleïda llengua”. Eren de la seva corda ideològica, però no de la seva classe social. El President dels Estats Units, els amos de mig món, no cal que es rebaixi a aprendre la llengua vernacla dels seus llepaculs; són aquests els qui han d’aprendre i parlar la llengua de l’amo, com han fet sempre pertot. Els dirigents de la Unió Europea tenen ben apresa aquesta lliçó, ho demostren diàriament.

(Us convid a llegir, sobre la qüestió de l’anglès, aquest altre article: La nova diglòssia (‘Llengua Nacional’, 85, IV trimestre del 2013, 8-11; disponible a https://indirecte.larepublica.cat/10506, https://indirecte.larepublica.cat/10552, https://indirecte.larepublica.cat/10595 . També és interessant aquest article en francès: https://ja.cat/qub9t, i aquests altres articles: https://www.vilaweb.cat/noticies/i-si-fem-que-el-catala-tambe-sigui-una-llengua-de-recerca-nacional-i-internacional/, https://www.vilaweb.cat/noticies/langles-lamine-universitat/).

I'm not learning your damn language (Donald Trump) (Jo no sé la vostra maleïda llengua) (II)

La història de dominació política i imposició lingüística s’ha repetit moltes de vegades al llarg de la història. Només uns quants exemples més evidents i coneguts: la Xina és un gran imperi, amb més de 1000 milions de persones, amb una diversitat enorme de llengües i cultures, on només es reconeix legalment com a llengua oficial la modalitat estàndard del mandarí, el més nombrós dels grups dialectals pròpiament xinesos. La Rússia imperial, estesa per Europa Oriental i per una gran part d’Àsia, va imposar pertot la llengua russa, conducta seguida per la Unió Soviètica i mantenguda per l’actual Federació Russa. Quan els anglesos i els francesos seguiren les passes de Castella i Portugal i volgueren fabricar el seu propi imperi (l’anglès, ja començat el segle XII amb l’apropiació d’Irlanda), imposaren per tots els territoris que anaven conquerint (a Amèrica, a Àfrica, a Àsia i a Oceania), les seves respectives llengües de govern (anglès i francès), i així ho varen fer també els Països Baixos amb el neerlandès, a les colònies americanes, africanes i asiàtiques.

Avui en dia, de la majoria d’imperis citats, políticament i territorialment en resta poca cosa, excepte del xinès, que encara es manté íntegre i augmentat amb la conquesta del Tíbet (1950). De l’anglès, del francès, del neerlandès, només petits enclavaments a diverses parts del món; del castellà i del portuguès, pràcticament res. Del rus en resta encara l’extensa regió de Sibèria, però és bastant més petit que no era la URSS.

Però si els imperis tradicionals, territorials, han desaparegut o minvat, va prendre força al segle XX l’imperialisme capitalista, que cerca dominar el màxim de països sense necessitat d’ocupar-ne el territori. El capitalisme, basat en el rendiment màxim del capital monetari invertit, necessita la homogeneïtzació de la societat mundial, perquè si tothom té les mateixes necessitats haurà d’adquirir els mateixos béns, la qual cosa crea un mercat mundial grandíssim on els venedors són una minoria que s’ha sabut imposar i els compradors són tothom. Potencia les grans empreses capaces d’arribar pertot i destrueix les petites empreses que només poden arribar a una comunitat social limitada. No en calen exemples, perquè tots en som testimonis diàriament, d’empreses locals que cessen la seva activitat i són substituïdes per empreses anomenades “multinacionals”. El fet és que l’imperialisme capitalista també actua en la qüestió lingüística com han actuat tots els imperialismes: imposant la seva llengua, que és l’anglès; surt més econòmic usar una sola llengua que haver-ne d’usar moltes. Per què és l’anglès i no una altra? Perquè el més important i pesant subjecte exportador del capitalisme a tot el món han estat inicialment els Estats Units d’Amèrica, que tenen com a llengua oficial l’anglès. Ha estat el pes econòmic (i polític també, és clar) dels USA que ha imposat l’anglès a tot arreu com a llengua de transacció econòmica, assumida després per altres potències que també han agafat una certa importància econòmica capitalista, com és la Xina (tots els productes de la Xina arriben en anglès a la resta del món). I la llengua anglesa, en si mateixa, també s’ha convertit en capital d’inversió: com que el capitalisme la fa necessària a tothom que vulgui viure del sistema, són milions els parlants d’altres llengües que la volen aprendre per a integrar-se plenament dins la roda, i per a aprendre-la paguen i paguen acadèmies, professors particulars i estades “lingüístiques” a estats angloparlants (especialment els Estats Units, el Regne Unit i Irlanda) o a estats on l’anglès és cooficial (especialment, Canadà, Malta) i a Xipre, on és molt parlat com a segona llengua. És un negoci rodó per a milers (milions?) de persones que viuen d’aquesta imposició, i per als estats receptors.

A Europa, en general, l’anglès hi ha pegat fort, diuen que perquè “és la llengua internacional”, però mai cap organisme internacional ha decretat que l’anglès tengui tal consideració. A la Unió Europea, de llengües oficials n’hi ha 24, i totes són vàlides per a expressar-se dins la Unió i en nom de la Unió; vegem, però, quina és la realitat (dades obtengudes del Parlament Europeu mitjançant ‘Gemini’ i ‘Chatgpt’):

- al Parlament Europeu les intervencions en anglès després del Brexit han augmentat, i representen entre el 32% i el 36% del total, essent que el percentatge de diputats d’estats amb l’anglès oficial és només del 2,7% (14 d’Irlanda i 6 de Malta, de 720), diputats que a més a més es poden expressar en la llengua pròpia del país (i moltes de vegades ho fan), gaèlic i maltès. Els qui usen molt majoritàriament l’anglès són diputats dels estats nòrdics i orientals;

- a la Comissió Europea, l’anglès és absolutament predominant com a idioma de comunicació amb la premsa, el públic i en actes internacionals; el francès s’hi sent de tant en tant i l’alemany pràcticament mai, només quan la presidenta Von der Leyen parla per als alemanys o els austríacs; les altres llengües no són mai usades per la Comissió;

- el president del Consell Europeu, António Costa, només parla portuguès a Portugal; normalment s’expressa públicament en anglès; a França i a Bèlgica, també en francès, i a Espanya en castellà.

Vistes aquestes dades, és clar que la cooficialitat teòrica de les 24 llengües a la UE no en garanteix l’ús públic ni la presència internacional. El Banc Central Europeu s’anomena a si mateix “European Central Bank”, tot i tenir la seu a Alemanya, i s’expressa ‘per defecte’ en anglès, i llavors fa traduccions a les altres llengües de la UE dels documents més importants. Després del covid (un altre anglicisme) la UE va dissenyar 4 programes d’inversions: Horizon Europe, Creative Europe, Digital Europe i Next Generation EU, per a estimular la recuperació econòmica; no hi havia cap justificació per a anomenar-los només en anglès, es podien anomenar perfectament en qualsevol llengua oficial, però se’ls va denominar en anglès perquè hi dóna més categoria, fan més planta… Només els tribunals de la Unió no actuen sempre en anglès i respecten més la diversitat lingüística, una característica europea que pareix que fa nosa. No ens hem d’estranyar que Donald Trump se’n rigui de la UE, si ni tan sols els seus dirigents són capaços de fer-li la contra en una llengua europea que li faci veure que aquí no som els seus súbdits. L’anglès a l’actual UE és una llengua territorial minoritària, però els europeus actuen amb els Estats Units com el ca que obeeix la veu del seu amo…

I'm not learning your damn language (Donald Trump) (Jo no sé la vostra maleïda llengua) (I)

 

Siempre la lengua fue compañera del imperio

Va ser en l’època de l’Humanisme (grosso modo, segles XV i XVI) en què sorgí la idea que la llengua era un element important en l’expansió dels imperis i la conseqüent expansió de la cultura original dels pobles que promovien aquests imperis. I era ver, basten uns quants d’exemples:

- Amb l’imperi forjat per Alexandre Magne (336-323 a. C.) la llengua grega va arribar fins al Panjab (a l’Índia), passant per Egipte, l’Àsia Menor, Síria, Palestina, Mesopotàmia, etc., i si bé l’imperi unificat es va dissoldre a la mort d’Alexandre, els estats que el succeiren mantengueren la llengua grega fins que anaren desapareixent dins els segles següents. Així i tot, el coneixement i ús del grec en aquests territoris va durar encara uns quants centenars d’anys, i n’han quedat nombrosos documents i testimonis escrits.

- La Roma clàssica va estendre els seus dominis per l’Europa meridional i central (i fins a la meitat de l’illa de Gran Bretanya), el nord d’Àfrica i l’Àsia Menor fins a Mesopotàmia, i pertot hi va dur la llengua llatina com a llengua de govern i administrativa, si bé a la part oriental de l’imperi el llatí no arribà a substituir el grec, que mantenia el seu prestigi com a llengua heretada de l’expansió grega anterior. Fruit d’aquesta expansió de la llengua llatina són tots els parlars romànics sorgits a l’Europa occidental i centro-meridional, a més d’a una part dels Balcans. Lorenzo Valla, humanista romà de la primera meitat del segle XV, tractant de la importància de la llengua llatina, afirmà: “l’imperi romà és onsevulla que domini la llengua de Roma” (del prefaci al llibre I de les seves Elegàncies)

- Un altre humanista, castellà, Gonzalo García de Santa María, al pròleg de la seva traducció de Las vidas de los sanctos religiosos (entre 1486 i 1491), quan encara els dominis de Castella es limitaven a la península Ibèrica i les Canàries, va escriure: “E porque el real imperio que hoy tenemos es castellano, y los muy excellentes rey e reyna nuestros senyores han escogido como por asiento e silla de todos sus reynos el reyno de Castilla, deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comúnmente, más que otras cosas, sigue al imperio.” Ja devia preveure l’expansió dels dominis castellans.

- I d’un altre humanista castellà, Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica coneguda de la seva llengua (1492), és la frase segurament més popular: “siempre la lengua fue compañera del imperio y de tal modo lo siguió que juntamente començaron, crecieron y florecieron y después juntamente fue la caída de entrambos”. Els segles posteriors, amb la conquesta i colonització d’una gran part d’Amèrica per part de Castella i la introducció de la seva llengua als països conquistats, confirmaren les afirmacions de Gonzalo García i Antonio de Nebrija. Al segle XVIII aquesta llengua s’introduiria també als Països Catalans.

- Els catalans no estiguérem al marge de les ambicions imperials. Després de l’expansió de Catalunya pels territoris veïns de València i les Balears, on es va imposar també la llengua catalana (que no hi era original), els comtes de Barcelona i Reis d’Aragó feren el seu petit imperi per terres mediterrànies de l’entorn itàlic: Sicília, Sardenya, Nàpols (segles XIV i XV); i els famosos almogàvers, comandats per Roger de Flor, arribaren a Grècia i s’establiren (1311) als ducats d’Atenes i Neopàtria, on restaren quasi 80 anys. Per tots aquests dominis la llengua dels dominadors, la catalana, hi tengué una presència important, sobretot a Sardenya i als ducats grecs, i no tant a Sicília i a Nàpols, on hagué de competir amb la modalitat itàlica pròpia. Pertot deixà traces més o menys abundants, i a Sardenya hi deixà a més a més una vila totalment catalanòfona, l’Alguer. El 1454, a les Corts de Barcelona, l’humanista català –aleshores bisbe– Joan Margarit s’enorgullia d’aquesta expansió catalana: “aquella [Catalunya] qui aquella vetustíssima e famosíssima Atenes… e aquella Neopàtria havia convertides en sa llengua catalana.”

- Després de l’arribada de Colón a Amèrica, castellans i portuguesos s’afanyaren a fer-se’n els amos tant com poguessin. Els portuguesos, a més a més, arribaren a controlar també territoris d’Àfrica i Àsia, i pertot hi imposaren la seva llengua, fet que l’historiador João de Barros justificava com una mesura necessària perquè els “indis” poguessin ser cristianitzats: “Çerto he que nã á hy gloria que se possa comparar a quando os mínimos Ethiopas, Persianas, indos daquẽ e dalẽ do Gange, em suas proprias terras, na força de seus templos e pagodes onde nunca se ouvio o nome romano, por esta nossa arte aprenderem a nossa linguagem, com que possam ser doutrinados em os preceitos da nossa fe que nella vam escritos.” La llengua era vista no només com a eina de dominació política, sinó també com a eina de dominació mental i moral.

 

40 anys (quasi) inútils de la Llei de Normalització Lingüística

 

    Aquest mes d’abril vinent farà 40 anys que es va promulgar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, feta a semblança de les que pocs anys abans (1983) s’havien aprovat a Catalunya i a València (aquí denominada Llei d’ús i ensenyament del valencià). Pareixia un gran pas endavant per a afavorir que la llengua pròpia d’aquestes illes, la catalana, es convertís també en la llengua d’ús normal dins tots els àmbits de la societat, després de més de dos segles de marginació i de 40 de feroç persecució política. De fet, l’aprovació de la llei va crear aquesta il·lusió en tots el sectors socials que estaven preocupats per aquesta qüestió, que esperaven que a partir d’aquell moment l’actitud de les institucions i de la societat en general respecte de la llengua canviàs. Teníem un estatutet d’autonomia que permetia fer una acció decidida i continuada a favor de la llengua, si n’hi havia voluntat, i teníem ja l’eina legal per a fer-la. Passats els 40 anys de la llei, però, la desil·lusió absoluta ha substituït la il·lusió inicial: la llengua catalana no només no s’ha normalitzat gens, sinó que en realitat ha empitjorat en la consideració i presència social, perdent proporcionalitat d’ús entre la població i sent causa de conflicte constant, no per si mateixa, sinó pel menyspreu amb què és vista per gran part dels nous habitants de les illes, majorment (però no únicament) pels arribats d’altres contrades –pròximes o llunyanes– i per nascuts aquí que no la tenen com a pròpia. ¿Què ha passat perquè aquella llei tan il·lusionant hagi estat tan poc efectiva?
    Respecte de les institucions, la llei expressa moltes de voluntats, molts de desitjos, però ben poques prescripcions, i les poques que inclou poden ser ignorades sense punició, perquè cap article no parla de responsabilitat jurídica si són incomplides.
    La llei fa referència concreta a només a les institucions oficials (govern autònom, consells insulars, ajuntaments…) i als centres d’ensenyament no universitari, perquè la universitat té autonomia per a regular el seu propi funcionament; com a molt, l’afecta de manera general el títol preliminar. En el cas de l’ensenyament, redactada en un moment en què aquesta no era una competència de la comunitat autònoma, es limita a dir que dins els programes educatius s’ha d’ensenyar la llengua i la literatura catalanes “en harmonia amb els plans d’estudis estatals i com a mínim igual a la [dedicació horària] destinada a l’estudi de la llengua i literatura castellanes” (article 19). I afegeix (art. 20) que el govern ha de garantir que els escolars sàpiguen correctament català i castellà en acabar l’escolaritat obligatòria. Enlloc parla d’ensenyament en català, ni a favor ni en contra, cosa que fa tan legals les escoles que funcionen només en català –amb aprenentatge de castellà, naturalment– com les que funcionen en castellà –amb teòric aprenentatge del català. Per a impulsar l’escola en català, vist que la LNL no ho feia, l’Obra Cultural Balear emprengué una campanya intensa perquè el govern prengués mesures efectives a aquest fi, conseqüència de la qual va ser l’anomenat Decret de Mínims de 1997, que l’any qui ve farà 30 anys i continua sent DE MÍNIMS!
    A més de no preveure sancions per als dirigents institucionals que no la complesquin, la llei no fa cap prescripció sobre l’ús de la llengua en la societat civil (retolació comercial, presència del català al cinema i als mitjans de comunicació, drets lingüístics dels consumidors, informació comercial en prospectes, cartells, respecte per la toponímia tradicional, etc.), de manera que només podia ser efectiva si els qui manaven realment la volien complir, cosa que només ha succeït en casos molt concrets, de transcendència social molt desigual (els noms oficials dels pobles, els rètols indicadors de les vies urbanes i interurbanes, i poca cosa més). El títol III de la llei (Dels mitjans de comunicació social) i el IV (De la funció normalitzadora dels poders públics) pràcticament no s’han gastat gens; qualque article s’ha complit una mica, de manera desigual, i qualcun altre no s’ha complit gens, i així, amb una llei més simbòlica que efectiva –que a Catalunya ja va cedir el pas el 1998 a la Llei de Política Lingüística, molt més ambiciosa i prescriptiva–, mentre la societat illenca anava canviant i tornant molt més complexa, amb un multilingüisme individual generalitzat i extens, hem passat 40 anys en què la nostra llengua, l’única pròpia d’aquesta comunitat, ha anat quedant més i més arraconada.
    La LNL, és cert que esmenta unes quantes vegades el dret dels ciutadans d’usar la llengua catalana tant amb organismes públics com en l’àmbit privat (articles 2, 8, 10, 11, 16, 18, 22, 25…), però més poques vegades parla d’obligacions, i sempre amb referència al català com a matèria d’ensenyament. (Cert és que els drets generen teòrics deures dels receptors dels drets, però si aquests deures no s’especifiquen i concreten queden dins una obligació abstracta amb la qual ningú es sent implicat.) En alguns articles referits a les institucions s’usa la perífrasi “ha de + infinitiu” que lingüísticament es considera d’obligació, però que jurídicament és vaga, perquè parla d’una obligació indefinida en el temps i en la mesura: “El Govern (…) ha de regular (…) l'ús normal de la llengua catalana (…) en les activitats administratives dels òrgans de la seva competència”, “El Govern (…) ha de promoure la normalització de la llengua catalana (…) als registres públics no dependents de la comunitat autònoma”, “Els consells insulars i les corporacions locals han de regular l'ús de la llengua catalana…” (art. 9). Frases com aquestes n’hi ha moltes: “ha de promoure”, “ha d’impulsar”, “ha de contribuir”, “ha de propiciar”, “ha de crear”… Mai no diu quan, ni com ni en quina mesura, i les disposicions legals posteriors que les facin efectives són escasses, i fins i tot n’hi ha hagut, com va passar durant la presidència d’en Bauzá, que han volgut minimitzar-les. I els articles 37, 39 i 40.1 pràcticament no s’han aplicat mai, i són els més importants per a aconseguir la presència social ambiental del català.
    En definitiva, la LNL de les Balears és una llei ineficaç, amb la qual just s’ha aconseguit, al cap de 40 anys, que les institucions autonòmiques i locals (no les estatals) reconeguin i usin el català, però no s’ha aconseguit que aquest ús sigui general dins la societat de les Balears ni que els catalanoparlants, minoritzats en nombre i en drets reals, puguem viure plenament en català. Ben al contrari, com més va més, som discriminats i insultats per persones diverses pel simple fet de parlar en la nostra llengua. No podem anar a un restaurant qualsevol i llegir la carta en català, clares vegades podem anar al cinema en català, a poquíssims establiments se’ns informa per escrit en català. Hi ha molta més presència de l’anglès al comerç que del català… Si et passeges pels carrers de Palma (i no en parlem de les zones turístiques, sobretot Eivissa) tens la impressió que ets a una ciutat totalment forastera/estrangera…
    Tots els governs successius que hi ha hagut després de la promulgació de la LNL en tenen la culpa, de la situació, i el que més –perquè va governar en una època en què encara els catalanoparlants érem majoria– el d’en Cañellas, el que va voler fer la llei per a “quedar bé”, sense intenció d’aplicar-la més que superficialment. Els seus 12 anys de govern varen ser els més decisius; hauria pogut dignificar la llengua del país, però no va voler i no va fer res, sinó que la va marginar més. Després ja va ser molt més difícil pels canvis socials, i els que varen venir darrere (amb l’excepció de Cristòfol Soler, i li va costar el càrrec) o seguiren el seu exemple (Matas i Bauzá) o feren tímids intents de canviar la situació, sense, però, gosar agafar el bou per les banyes; i ara hem tornat a una època semblant a la d’en Cañellas: no fer res a favor de la llengua pròpia i deixar que es mori per ella mateixa, amb l’excusa que no hi ha conflicte lingüístic (segons na Prohens).
    Amb una paraula, no hi ha cap raó per a celebrar, ni tans sols commemorar, una llei fada que ha demostrat ser simplement una eina per a fer callar els “catalanistes”, insuficient per a la normalització de la llengua catalana. Només una actuació li faria homenatge: fer-ne una de nova molt més ambiciosa i efectiva. Però sabem que amb l’actual situació político-social això és somiar truites. I tal dia farà un any…


(Publicat a AraBalears, 28 de febrer de 2026, p. 38.)

  

Tant de bo no hi hagués properes setmanes

A l’amic Antoni Llull Martí, que amb ses obres tant ha contribuït a conèixer i recuperar el català més popular i genuí

    Si jo hagués dit mai a ma mare, a la meva sogra, o a qualsevol altra persona catalanoparlant de la mateixa generació i de la mateixa àrea dialectal, que “la propera setmana s’aproparia un temporal que creuaria tot Mallorca”, o que plouria “els propers dies”, sé cert que no m’hauria entès, perquè dins el seu bagatge lingüístic natural –après dins l’entorn familiar i social d’una societat on l’única llengua natural i d’ús normal en la major part de les situacions quotidianes era la catalana– aquesta paraula proper (ni apropar-se ni creuar) no existia. No hi havia res que fos “proper”: hi havia els veïnats, els amics, les cases del costat, els carrers i les botigues d’aprop, els pobles d’aprop… I hi havia avui, demà, passat-demà, l’endemà, dilluns (dimarts, etc.) qui ve (amb aquest relatiu arcaic, perfectament legítim), la setmana / el mes / l’any qui ve, i també hi podia haver els dies que vénen, i es podia parlar dels anys que vénen, i predir que vénen uns mesos difícils… Però mai ningú hauria dit “els propers dies plourà molt” o “els propers anys seran dolents”. 

[Continua llegint aquí]