18 de desembre de 2010
Ara fa dos anys, el 2 de desembre de
2008, en Tomeu Mestre , ‘Balutxo’, retreia en aquesta mateixa pàgina un dels
escarnis més escandalosos que l’estat espanyol, aquest estat que ens té, ha
causat a la creació artística catalana, de la qual, en lloc d’estar-ne orgullós
(com correspondria a qualsevol estat digne dels seus ciutadans), n’està gelós;
o que, pitjor encara, ignora deliberadament. En aquell article de fa dos anys
en Balutxo explicava com les pressions d’aquest estat, aleshores controlat per
la dictadura de Franco, havien impedit que el cant a la pau (“que la música
sigui un model per la pau”, diuen dos dels seus versos) que el 1971 va estrenar
Pau Casals a la seu de les Nacions Unides, amb música seva i lletra del poeta
(anglès de naixement i estatunidenc de ciutadania) Wystan Hugh Auden, fos
adoptat com a himne oficial de la institució internacional més important del
món. Després de l’estrena de l’himne, l’octubre de 1971, aquest va caure en
l’oblit (evidentment, a posta) i mai més ha tornat ser interpretat. La denúncia
d’en Tomeu Mestre, clara i incisiva, no va ser, aquesta vegada, com ho són
tantes de denúncies dels insults que rebem, un simple i inútil paper banyat,
sinó que va provocar una reacció d’articles a la premsa i d’iniciatives
polítiques, entre les quals les peticions del Parlament de les Balears i del
Parlament de Catalunya perquè l’himne fos reconegut per l’ONU, amb instància a
les autoritats espanyoles (que ara per ara són les úniques que, en nom nostre,
poden actuar internacionalment) perquè facin totes les gestions necessàries
encaminades a aquest fi. De llavors ençà, a més a més de les maniobres
polítiques, de les quals encara no tenim cap resultat, hi ha hagut unes altres
accions més concretes que poden ser més efectives, unes accions que hem
d’agrair especialment a l’entusiasme d’una persona compromesa doblement amb el
país i amb la música, Magdalena González, recent premi d’Actuació Cívica de la fundació Lluís Carulla i
ànima del Forum Musicae. Na Magdalena va recollir amb il·lusió l’envit d’en
Tomeu Mestre de recuperar l’himne compost per Casals i Auden i, amb el suport
del Palau de la Música Catalana (post-Millet, naturalment), va iniciar un
seguit llarg de gestions, no gens fàcils, per a obtenir una còpia de la
partitura i del text originals i posar en marxa un projecte ambiciós, de gran
envergadura, que pot significar, a
més a més de fer justícia als autors de l’himne, un impuls extraordinari, de
ressò mundial, per a la nostra cultura, la cultura catalana: la interpretació
el dia 24 d’octubre de 2011, a la seu de les Nacions Unides de Nova York, de
l’obra de Pau Casals i W. H. Auden, a càrrec de l’Orquestra de Joves Intèrprets
dels Països Catalans, del Cor Jove i del Cor de Noies de l’Orfeó Català, del
Cor Jove dels Països Catalans i del Cor de la ‘Manhattan School of Music’ (que
va participar en l’estrena el 1971), sota la direcció de Salvador Brotons.
Seria la més important projecció internacional mai feta de la cultura catalana,
presentada com a cultura de la pau. Em consta que la iniciativa ha interessat a
les institucions catalanes (hi incloc les de les Balears) i les d’Andorra,
estat independent, membre de les Nacions Unides, de llengua i cultura catalanes,
i que aquestes han decidit canalitzar-la a través de l’Institut Ramon Llull;
però és clar que sense el suport de l’estat espanyol, dins el qual vivim la
immensa majoria dels catalans, serà difícil que tiri endavant. Si el govern
espanyol de l’era democràtica actua com ho va fer el govern franquista, posant
tots els entrebancs possibles a la realització d’aquest projecte, tendrem la
confirmació definitiva i incontestable (per als qui encara ho dubten) que
Espanya és incompatible amb la pluralitat lingüístico-cultural i, per tant,
rebutja qualsevol iniciativa, per magnífica i important que sigui, que sorgeixi
d’una comunitat cultural que no sigui la castellana. Justificarà, una vegada
més, l’independentisme català. Si, al contrari, Espanya acull aquesta proposta
i la defensa i la impulsa a l’ONU, ens podrem fer la il·lusió que qualque cosa
comença a canviar en l’actitud de rebuig sistemàtic de la diversitat cultural
de l’estat, i potser naixerà l’esperança d’una Espanya que comença a escoltar
“els fills que li parlen en llengua no castellana”, com li va plantejar Joan
Maragall. En qualsevol cas, que aquesta empresa triomfi també depèn de
l’entusiasme amb què els catalans mateixos acollim els plans de ser a l’ONU
l’octubre vinent, i per això gos des d’aquesta pàgina demanar que, en espera de
la presentació oficial del projecte, tot d’una es posin en marxa tant la
societat civil (entitats culturals i cíviques diverses, partits polítics,
sindicats...) com la institucional (parlaments, governs, consells, ajuntaments,
centres d’ensenyament i d’investigació...) perquè l’octubre que ve vegem
culminada amb èxit la marxa a Nova York.