TV3 ha estrenat fa poc un programa dedicat a la llengua titulat El llenguado, un joc de paraules tan fàcil com fals. És a dir, és un joc de paraules fàcil perquè pareix un ictiònim idoni per a jugar amb l'arrel llengua: parlarem de llengua i, per això enginyosament i graciosament en direm llenguado, com si llenguado derivàs de llengua... Per a mi, però, darrere aquesta graciositat aparentment innòcua hi ha, segurament de manera inconscient, el pes de la llengua dels veïns, que hom vol amb insistència fer-nos veure com a nostra. I és que per molt que ho paregui, llenguado no deriva de llengua, sinó que és, purament, l'adaptació fonètica al català de l'espanyol lenguado, i aquest sí que deriva de lengua! Però alerta! La derivació l'han feta els castellanoparlants, no els catalanoparlants, per tant el camí ha estat lengua > lenguado (cast.) > llenguado (cat.). En català, la llengua no hi ha jugat cap paper, en aquesta denominació, i per això dic que és un joc de paraules fals, almenys des de la consciència particularista catalana; però si partim de l'acceptació del bilingüisme català-castellà com a tret natural, gràcia divina que hem rebut per la nostra bondat, aleshores ens pareixerà natural fer aquest joc de paraules, ens pareixerà natural que del castellà lengua en derivi el català llenguado; som tan afortunats de tenir dues llengües que no tenim cap problema a fer en català derivats directes del castellà! (Per cert, amb un sufix -ado que no té res de català...) Ni d'enginy ni de gràcia n'hi veig gaire, en aquest nom del programa; en canvi, de símptoma de subordinació lingüística, sí que n'hi veig.
Però aprofitem l'ocasió, ja que la tenim, per a parlar del llenguado com a nom de peix, encara que només sigui sense entrar en profundes raons filològiques, per raons d'espai (aquest no és un article filològic, sinó sociolingüístic). Tot i que n'hi ha documentació escrita des de 1835[1], sempre ha conviscut amb altres noms genuïns catalans, i no ha aportat res a la ictionímia catalana, sinó que ha contribuït a fer-la més complicada. Qualsevol lector sap que en els noms de peixos (com en els d'ocells i de bolets, com a exemples més clars) hi ha una gran varietat, que inclou nombrosos casos d'homonímia i de sinonímia, de manera que el mateix nom pot tenir molts de referents diferents i el mateix referent pot tenir molts de noms diferents. El DIEC2, seguint el Diccionari general de Fabra, atribueix aquest nom a l'espècie Solea solea, però aquesta espècie té en català altres noms ben propis, palaia (amb les variants palá i palalla) i ruarda, rossellonesa. La documentació antiga mai permet assegurar que palaia és el nom, en l'època i el lloc del document, d'aquesta espècie i no d'una altra de semblant, però el fet que amb la recerca moderna puguem constatar que palaia (o una de les variants) és la denominació de la Solea solea a punts de Catalunya (p. ex. Blanes), de València (p. ex. Peníscola i Cullera), de les Illes Balears (Mallorca i Eivissa) i de Sardenya (l'Alguer i altres localitats del sud)[2], ens fa pensar que aquest, majoritari, és el nom tradicional genuí català d'aquesta espècie, que a algunes altres localitats ha canviat el referent per una espècie semblant (Platichthys flesus a Banyuls [3], Citharus linguatula a Vilanova i la Geltrú) o que ha estat substituït pel castellanisme llenguado/llengado (L'Escala, Vilanova i la Geltrú, l'Ametlla, Maó) o lenguao (la Vilajoiosa). Fabra, que era de Barcelona i sembla que de peixos no en sabia gaire (es veu per altres falsos ictiònims que va recollir), va establir el castellanisme innecessari llenguado com a nom normatiu de la Solea solea, i palaia com a nom de la Citharus linguatula (a Mallorca, capellà), propi de molt poques localitats. El DIEC2 accepta la palaia com nom secundari de llenguado, però la manté com a nom principal de la Citharus linguatula, la qual cosa pot crear molta de confusió. En definitiva, el castellanisme s'imposa normativament a la forma genuïna, la qual cosa, per a mi, no és més que la constatació que el símptoma al·ludit abans ja el patim d'anys, molts, enrere.
[1] Al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l'IEC.
[2] Amb dades de l'Atlante Linguistico Mediterraneo i d'altres treballs propis.
[3] Si no és una confusió de l'informant, perquè aquesta espècie es troba
només a prop de les desembocadures de rius.
[3] Si no és una confusió de l'informant, perquè aquesta espècie es troba
només a prop de les desembocadures de rius.
Al DIEC tenen “llenguado” com a mot perfectament correcte.
ResponEliminaEl DIEC és poc fiable, tenint compte dels criteris que empren.
EliminaUn dia a una platja de la Costa Brava, vaig veure un peix a ran de sorra i vaig dir al meu fill: mira, un llenguado. Després ho vaig comentar i una senyora gran em va dir: aquí no hi ha llenguados, però sí palaies.
ResponElimina"Llenguado" és un dels nyaps grossos que va fer Fabra (i no són pas pocs!) A sobre, aquest fereix les orelles, I l'orgull de qui ha pescat palaies tota la vida, abans i després de Fabra.
ResponEliminaBenvolgut, Gràcies per aquest bon article i necessari. Al meu parer però, no podem estar-nos de reiterar severes crítiques a qui, per suposada autoritat i coneixements de causa, hauria de posar el crit al cel i més en cada ocasió en que el català pateix una agressió. Els de la SF de l'IEC s'han apuntat -de fet, és la via de la menor resistència i més cómoda- al suprem argument de què allò que cal considerar és el "català del carrer"(!!) Si, és el paper més cómode, no requereix gaire treball; si més no, de tant en tant certificar la "nova realitat" i que, per tant, cal sacrificar els diacrítics, incorporar castellanismes, etc. sense plantejar la més mínima batalla en el sentit genuí i el de creació/adaptació imaginativa de nous termes, etc. Encara recordo com en les darreries del franquisme molts ciutadans, espontàniament, vam millorar la parla catalana. És el cas de mots com "busón i sellu", els quals ben aviat en vam recuperar la forma correcta de 'bústia i segell'. Aquesta dimàmica de recuperació lingüística, paradoxalment, va començar a decaure en els inicis dels mitjans en català. Van sorgir els "lightistes" d'Ivan Tubau i altres, i... fins avui en que els mitjans de la CCMA -sense respectar ni tant sols la tebior i mandra de l'IEC- van en 'caiaguda lliure' vers la dialectalització del català cap al castellà. De manera que, avui, es dona el procès contrari: Ara ja no és congost, sinó 'canyó', no és xerrameca sino 'verborrea', ni espiadimonis o espantacapellans sinó 'libelules o saltamontes', no es capdavanter sinó 'punter', no és fat sinó 'sosu', ni ensurt sinó 'sustu', tampoc a recer o a redòs sinó a 'resguard', ull avizor', 'liar-la parda'... etc. Petita mostra recollida als conductors dels principals espais en català. I la SF de l'IEC ni obrir la boca !! Amb la de mitjans que hi han per, amablement i amb l'autoritat del coneixement, il·lustrar i corregir tot oferint la forma correcta i més genuïna; al capdavall, la que garanteix la supervivència de l'idioma. No és el mateix interès el que genera: "quina busoga ! t'has fet nai bufona ? fes-ne via d'anar a guarir-te aquest trenc !, etc." que, per contra: "quin xixón, t'has fet pupa ? o: "en el "passacalle repartien guindilles", etc. Quin interès tindrán lingüístes d'arreu en un català que ja no és ? A més, la certesa de la futura i permanent frangmentació amb el català del Rosselló. L'un, 'abduït' pel castellà, l'altre, pel francés, qué ens quedará ? I, el més important, que en pensas de tot plegat la SF de l'IEC ?
ResponEliminaCom feia Xirinacs pel país i la democràcia, caldria que ens plantessim davant TV3 i les instal.lacions de la CCMA encapçalats per aquells que en tenen el principal deure i obligació: la SF de l'IEC i els corresponents departaments i facultats universitaris compromesos amb la llengua catalana. Exigir-los que s''espremin el cervell'per trobar la forma d'engrescar tothom amb el català més genuí, aquell que en garantirá la salut i supervivència. Sense oblidar, per descomptat, el greuge que suposa que la darrera paraula sobre el seu ús no es determini al Parlament català sinó amb les lleis que surten del Congreso d'un Estat que en voldria la seva desaparició definitiva. Que no diguin, des dels mitjans, que el vessant pedagògic no és la seva funció, prou que van ser "bons instructors" quan es va tractar d' "educar" els ciutadans en els nous valors en euros en relació a l'antiga peseta. Perquè no pel català ? No és l'idioma amb el qual s'hi guanyen la vida ? I això no és possible perquè al darrera hi ha um munt de ciutadans que així ho volen i ho van fer possible ? Creuen que aquest mateixos ciutadans renunciem a fer del català una eina genuïna i amb personalitat pròpia ? Donar per fet que els que escrivim malament ja ens hi conformem és una forma cómoda i mandrosa de veure-ho. S'els hi ha acudit que potser voldriem comptar amb ells (suposem que tots amb el nivell C) per a millorar la pròpia parla i coneixement ? Clar que això suposaria més treball, oi ? En qué quedem ?
ResponElimina