La nova articulació catalana-valenciana-balear és un «assaig col·lectiu postfusterià, alhora que revisionista i autocrític amb els que intentaren bastir uns Països Catalans ja desequilibrats per se amb l’ús del nom i en què la supeditació d’uns territoris a uns altres era manifesta», segons l’explicació de la coberta posterior, i el lector hi trobarà «articles tendencialment polèmics que aposten per abandonar definitivament l’ús del criticat i conflictiu terme i concepte dels Països Catalans». Si entenc bé aquesta exposició de motius, dit amb altres paraules, el llibre pretén desacreditar el nom i el concepte dels Països Catalans, i donar-les, totes dues propostes, per superades. Al meu parer, quan hom vol desacreditar una idea, una proposta, i superar-la, primer ha de donar uns arguments que, efectivament, la desacreditin, i llavors hi ha de proposar una alternativa que cregui millor. ¿És això que fa aquest llibre?
Abans d’entrar-hi, em referiré al títol. Tal com està construït, vol dir la nova articulació catalana, la nova articulació valenciana i la nova articulació balear, perquè presenta tres adjectius (gentilicis) coordinats, un al costat de l’altre, però no combinats entre si, encara que hi hagi guionets; cadascun manté la seva forma i el seu significat independent, i per això no es sumen un a l’altre per a fer-ne un de nou. ¿És aquesta la intenció del llibre, com està concebut? Jo diria que no, només de llegir l’esmentada explicació de la coberta. Allò que pretén és tractar de la nova i única articulació entre catalans, valencians i balears, tots junts, no de tres articulacions paral·leles; és a dir, introdueix el concepte nou resultat de la suma dels tres conceptes al·ludits, i per a fer això la llengua catalana (i la valenciana i la balear, que són la mateixa) té un recurs perfectament estudiat i descrit: la formació d’un nou adjectiu compost amb els tres adjectius de partida (amb l’al·lomorf en -o, dels no finals, propi d’aquests composts): catalano-valenciano-balear, sense concordança dels elements que queden interns i concordança de l’element final en gènere i nombre. L’adjectiu resultant és la suma semàntica dels tres components, no simplement la col·lateralitat de tots tres. Amb una paraula, entenc que el títol del llibre hauria de ser: La nova articulació catalano-valenciano-balear.
Feta aquesta precisió gramatical, entraré en la qüestió del fons, de l’aportació de l’obra al debat que pretén moure. Cal reconèixer, d’entrada, que el llibre és pretensiós, que vol ser una aportació de pes a un debat que no és nou, però que el coordinador Jordi Manent pareix que vol donar ja per liquidat. Hi afegiré algunes raons, a aquest debat, sorgides de la impressió que m’ha fet l’obra.
Després d’unes salutacions dels molt honorables Carles Puigdemont, Ximo Puig i Francina Armengol (que al meu parer és l’única que diu qualque cosa interessant), hi ha uns capítols d’«anàlisi políticosocial» a càrrec de Víctor Maceda, Pere Antoni Pons i i Agustí Colomines que són un bon punt de partida per a saber com estan les coses (segons la seva visió, és clar). Després, però, vénen unes quantes aportacions que, encara que donin moltes de dades econòmiques, no aporten absolutament res al debat proposat, perquè no tracten de la qüestió dels Països Catalans, sinó de l’estat econòmic, infraestructures incloses, de les tres regions autònomes que són els protagonistes principals de la controvèrsia. Per al lector no especialitzat o especialment interessat en aquest tema, són capítols feixucs, espessos, carregats de dades numèriques, quadros i gràfics, que no van a parar enlloc, més que a descriure la situació actual i suggerir-hi tímidament algunes correccions; qualcun de llenguatge excessivament tècnic, recarregat i difícil, amb massa referències nominals: «Introduir el territori en l’anàlisi de la dinàmica competitiva exigeix, justament, rependre [sic] un enfocament evolucionista, tal com s’evidencia en la sòlida perspectiva marshalliana dels districtes industrials, desenvolupada per G. Becattini.» (Uf! Pàg. 64.) Bé, dic que no van a parar enlloc (en la qüestió que ens preocupa), però sí que insinuen un punt d’arribada terminològic: l’Arc Mediterrani com a marc geogràfico-polític de referència.
Després vénen els capítols dedicats a la llengua i la cultura, també regionalitzats, on potser caldria donar més una anàlisi de conjunt, ja que la llengua i la cultura catalanes són una sola entitat, de present indiscutiblement interimplicat i de futur conjunt. La típica i tradicional visió per separat de la situació lingüística i cultural catalana contribueix a mantenir la impressió mental que no hi ha una comunitat catalana cultural, sinó que hi ha unes quantes comunitats desvinculades unes de les altres que s’han d’espavilar per separat per a mantenir-se. Per ventura és la intenció del llibre expressada pel títol.
Els quatre capítols següents estan agrupats sota l’epígraf «Anàlisi particular, anàlisi transversal», i n’hi ha un (l’únic de tot el llibre) fet per un analista de la Catalunya Nord, Esteve Valls. I n’hi ha un altre, de Jordi Manent i Tomàs, el coordinador de tota l’obra, que ens vol convèncer que la denominació de Països Catalans ha estat contraproduent i ha quedata obsoleta, i que és l’impediment més gros per a una normalització de les relacions entre els «territoris de parla catalanovalenciana», en la seva terminologia (la millor possible, segons ell).
Segons el sr. Manent, el nom de Països Catalans té la culpa de tots els fracassos en l’articulació dels territoris. Que ho seria, de fàcil, resoldre la qüestió de la unitat articulada de tots els catalans, si només fos pel nom! Ara mateix m’hi apunt, a canviar el nom de Països Catalans per un altre, si això implica la unitat de tots! Però em pareix que no és una simple qüestió de noms, això de la unitat (unitat autònoma, s’entén, perquè d’unitat dins el Regne d’Espanya ja en tenim)... A mi em sembla que el postulat del sr. Manent parteix d’una base falsa: Països Catalans no vol ser el nom popular, col·loquial, dels països que s’hi inclouen ni és, tampoc, el nom d’un projecte fracassat. Països Catalans és el nom d’una comunitat de països que tenen com a essència comuna la llengua i la cultura catalanes, i per a expressar aquesta comunitat essencial no hi ha cap altra denominació alternativa, perquè aquesta és l’única que expressa la consciència de país, la pluralitat i, a la vegada, l’essència cultural i lingüística comunes. Que d’aquesta comunitat hom en vulgui fer un estat independent o no és una altra cosa, és un projecte que uns comparteixen i uns altres no, i que depèn de molts de factors, entre els quals el del nom és el més insignificant. Per a la gent de les Balears, de València (que és el nom tradicional i popular) i de Catalunya que té consciència dels orígens, de la naturalesa i de l’abast territorial de la seva cultura, la denominació de Països Catalans és lògica i natural, perquè s’adequa a aquesta consciència. Diu el sr. Jordi Manent que aquesta denominació provoca rebuig i oposició entre la població, però no diu que aquest rebuig i aquesta oposició són promoguts pels sectors socials i els partits que són contraris no ja a la idea dels Països Catalans, sinó a la simple idea de la normalització local de la llengua i la cultura del país. L’anticatalanisme a València i a les Balears no és connatural i espontani a la població, és fabricat i engreixat pels grups socials afins a la dreta espanyolista (Falange i similars, Partido Popular, Ciudadanos i qualsevol altre que se’n puguin inventar), que sempre han vist un perill en la presa de consciència nacional dels naturals del país. El juny de 1936 un nombrós grup d’intel·lectuals mallorquins de totes les professions respongueren el «Missatge als mallorquins» que poques setmanes abans havien rebut d’un altre nombrós grup d’intel·lectuals de Catalunya. En la «Resposta als catalans» els mallorquins deien:
Amb la nostra resposta volem fer primer que res la triple afirmació d’una unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és, per damunt de tota política, la terra on és parlada la mateixa llengua nostra.
¿Creu el sr. Manent que aquest mallorquins haurien rebutjat la denominació de Països Catalans, que aleshores no s’usava? Mossèn Alcover es declarava català de nació, i tenia ben clar que aquesta nació comprenia tots els països on es parlava català. Tot mallorquí que pren consciència del seu país accepta l’existència dels Països Catalans, no com a projecte de futur, sinó com a realitat del present. No en conec cap, de conscient, que els negui, als Països Catalans. De València, evidentment, no en puc fer una afirmació tan categòrica, però sí que puc afirmar que tots els amics que hi tenc, que són bastants, tenen consciència de pertànyer a la meva mateixa nació i parlar la meva mateixa llengua, que jo en dic catalana i potser qualcun d’ells en diu valenciana, però és igual, perquè sabem que és la mateixa. És cert que hi ha una gran part de la població que rebutja els «Pastissos Catalans», a les Balears, a València, i també a Catalunya: la mateixa gent que és contrària a la normalització del català, que vol mantenir la supremacia de la cultura i la llengua castellanes, que nega la unitat de la llengua. Tot aquest anticatalanisme és de fabricació franquista, perquè abans d’aquesta època demoníaca de la nostra història l’anticatalanisme a València i les Balears no existia; hi havia indiferència i ignorància entre la gent poc il·lustrada, però no anticatalanisme; per això dins les classes més cultes la Renaixença hi trobà ressò. A Mallorca l’anticatalanisme sorgeix amb la guerra del 36 -39, aprofitant els franquistes que els avions que bombardejaven l’illa venien de Barcelona, i que de Barcelona vengué l’expedició del capità Bayo que volgué conquistar l’illa l’agost del 36. A València, de fet és més tardà: el 1951 l’Ajuntament de València acollí una mostra de propaganda de l’Obra del Diccionari-Català-Valencià-Balear, organitzada pel Secretariat de l’Obra del Diccionari (germà del de Barcelona i del de Mallorca), amb Manuel Sanchis Guarner, una exposició que va tenir un ressò popular molt important, patrocinada per les principals figures intel·lectuals i polítiques (franquistes) de València (president de la Diputació, batle de València, Degà de Filosofia i Lletres); va estar instal·lada a l’entrada de la casa de la vila del 12 al 23 de desembre i la varen veure milers de persones, amb mapes dels Països Catalans que mostraven clarament tot el domini lingüístic, que tothom acceptava com un fet normal! A la darreria del franquisme (vull dir del franquisme amb Franco viu), quan començà a fer-se notar la presa de consciència valencianista (que implicava la consciència catalanista), els franquistes encara dominants començaren a agitar el fantasma de la imposició catalanista i a provocar que la gent més illetrada, més ignorant, es declaràs contrària al català i, conseqüentment, al nom de Països Catalans. No hi ha rebuig popular i innocent a aquesta denominació: hi ha rebuig manipulat i induït pels sectors ultraespanyolistes feixistes o feixistoides. A part d’això, a Catalunya hi ha por, i molt de «catalunyisme», entès com a moviment que només es preocupa per la comunitat estreta de les quatre províncies, moviment que veu els Països Catalans com una rèmora de la qual s’ha de desprendre per a poder avançar en el camí propi, cap a la independència per a uns, cap a una més gran autonomia o el federalisme per a altres. ¿Es podria trobar un nom millor que el de Països Catalans? Per ventura sí, però no és fàcil; el més adequat, si un cas, perquè reflectiria l’essència nacional i cultural de tots, seria el de Països Catalànics, com insinua Joan Rebagliato; però em semblen inviables tots els que esmenta Jordi Manent (que segons ell funcionen raonablement bé) a l’article aquí comentat: terres de parla catalanovalenciana (les terres no tenen parla; els pobles, sí; a més a més, els illencs dirien: ¿i per què no catalanovalencianabalear?), terres de parla catalana, Eix Mediterrani, Arc Mediterrani, Comonwealth catalanovalenciana (els catalans denominats amb un anglicisme!), domini lingüístic [català], àmbit lingüístic [català]. No em sé veure dient que la meva nació és l’Eix Mediterrani o la Comonwealth catalanovalenciana...; pareix una broma de mal gust, però en realitat és una proposta –de bona fe, segurament– d’amagar la nostra catalanitat compartida i d’esborrar-nos del mapa de les nacions del món: com que no tenim nom, no existim a la vista de ningú. Almenys ara podem fer mapes (virtuals, il·lusoris, si voleu) on la nostra nació apareix amb un nom que en mostra l’essència. No, sr. Manent, Països Catalans no és un nom obsolet, és un nom adequat, un nom que ja està consagrat i que apareix al títol de molts de llibres i a moltíssimes altres publicacions, al diari Vilaweb, al setmanari El Temps; un nom usat per historiadors, geògrafs, botànics, pedagogs, sociòlegs, sociolingüistes, metges, lingüistes, literats... Un nom que serví al poeta Joan Brossa per a fer aquest poema que des del 19 de gener de 1999 és present al vestíbul de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de les Illes Balears:
Mentre el meu amor vigila les cantonades,
pinto amb un esprai vermell en una paret:
Visquen els Països Catalans!
¿Us imaginau el darrer vers d’aquest poema així: Visca l’Arc Mediterrani!?
El sr. Manent presumeix d’haver aconseguit que, per primera vegada, els tres presidents de les tres comunitats autònomes catalanes d’Espanya hagin saludat conjuntament els lectors del llibre que ha coordinat, i creu que ho han fet perquè, precisament, el llibre no usa al títol la denominació pecaminosa que cal evitar. No sé cert si realment és així o igualment hi haurien participat amb un títol pecaminós, però si el sr. Manent té raó l’única cosa que demostra és la curtor de mires de qualcuns d’aquests dirigents, que viuen més pendents de plaure als seus enemics que d’actuar amb raó, dignitat i valentia a favor del país.
La millor mostra, tanmateix, que els Països Catalans existeixen és allò que fan conjuntament, i els tres darrers capítols del llibre ressenyat, sota l’epígraf «Empreses comunes reeixides», en donen uns bons exemples: la Federació Llull, l’Institut Universitari Joan-Lluís Vives, l’Institut Ramon Llull. Són només tres institucions conjuntes, però molt importants per la feina que fan de coordinació interna i de projecció externa.
Però de totes les col·laboracions, la que m’ha semblat més interessant, perquè mostra el moll de l’os de la qüestió de fons –el dinamisme indispensable dels Països Catalans com a conjunt–, és el de Vicenç Villatoro: Llengua i espai cultural: una xarxa de tres nusos.» Partint de l’axioma que «una llengua defineix un espai cultural», i del fet que aquesta realitat no implica per si mateixa cap projecte polític concret (regionalisme, autonomisme, federalisme, independentisme...), proclama la necessitat d’una col·laboració total en el camp cultural –per tant, lingüístic– entre els diversos països que formen aquest espai cultural, i denuncia el dèficit actual en la circulació per tot aquest espai de la producció cultural que es fa a cada territori. Efectivament, quantes d’obres de teatre en català muntades a Catalunya no arriben mai a la resta dels països catalans! Quants de llibres en català impresos a les Balears són quasi introbables a Catalunya i València! Quanta de música valenciana té una escassa difusió a Catalunya i les Balears! I no en parlem d’aquella producció, poc nombrosa però existent, originada a la Catalunya del Nord o a Andorra! Segurament l’escàndol més gros en aquest tema és el de les televisions «autonòmiques», que només emeten per a la regió on tenen la seu, i si bé hi ha un conveni de reciprocitat entre IB3 i TV3 perquè la primera arribi a Catalunya i la segona arribi a les Balears, de fet la TV3 que arriba a les Balears és la mateixa que arriba a Madrid o a Tòquio per internet: una TV3 amputada de molts de programes propis o d’adquisició externa, una TV3 que ens priva sovint, als illencs, de veure pel·lícules, documentals i competicions esportives que tenen a disposició els espectadors de la Catalunya estricta (com ara, darrerament, La catedral del mar, invisible per als espectadors no catalunyesos). Això sí que no és fer Països Catalans, ni amb aquest nom ni amb cap altre; per a mi, és un autèntic insult al públic balear, tractat com a estranger; i a més vull remarcar que aquesta actitud de TV3 ha empitjorat (és a dir, ha augmentat el nombre d’espais de què som privats) d’ençà que a la direcció hi ha el valencià Vicent Sanchís... Una vergonya, com ens tracta TV3, als balears. Amb la nova televisió valenciana, de moment no hi ha reciprocitat, malgrat les declaracions positives en aquest sentit que ha fet la directora Empar Marco, i de la campanya d’algunes institucions per a fer efectiu l’espai comunicatiu català.
Tornant al llibre, ja per a acabar, crec que en conjunt és una aportació interessant com a visió panoràmica crítica de l’actualitat dels Països Catalans, però no veig que realment en posi en dubte l’existència, sinó que més bé la referma. Pretén començar un debat, però, de fet, només els capítols de Gil-Manuel Hernández i Martí («Des de la perifèria valenciana») i de Jordi Manent, aquest molt més explícitament, critiquen tant el nom com el concepte dels Països Catalans. A aquest segon ja m’hi he referit a bastament, i a parer meu no aporta raons prou pesades per a acceptar-ne la conclusió; i sobretot no aporta cap alternativa vàlida a la denominació que refusa. Si hem d’oblidar Països Catalans per a dir Eix/Arc Mediterrani tenc la certesa que així sí que no engrescarem ningú: Visca Mallorca i visca l’Eix Mediterrani! Em sembla caricaturesc...
Mallorca, Països Catalans, setembre de 2018.