Comentaris al DIEC

L'1 d'agost de 1996 vaig publicar al "Diari de Balears" un article comentant la tot just recent aparició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Qui tengui interès en aqueix article el pot llegir i descarregar amb aquest enllaç.

Sol a Berlín

3 de desembre de 2011

Un dia, mirant llibres a una llibreria, vaig veure aquest títol que em va cridar l’atenció, i tot d’una vaig pensar que el títol responia al fet relativament estrany que a Berlín, una ciutat del centre d’Europa on normalment hi fa fred i mal temps, hi fes sol. És a dir, pareixia que el títol destacava una circumstància més bé excepcional, com si diguéssim “Nevada a Palma”; és allò que solen fer els títols: proclamar qualque fet extraordinari, per a cridar l’atenció. Vaig agafar el llibre per a examinar-lo amb més detall i veure de què anava i llavors vaig descobrir que el títol no es referia al temps a Berlín, sinó a una situació concreta de solitud a Berlín. Aleshores tot d’una vaig pensar: ¿i per què el títol del llibre, podent ser clar i inequívoc, és així d’ambigu? Per a començar, aquest títol no correspon exactament a l’original alemany: Jeder stirbt für sich allein, obra de l’autor Hans Fallada (1893-1947), que en català seria Tothom mor tot sol; però ja sabem que en les traduccions el títol molt sovint s’adapta i, per tant, qualsevol canvi hi és acceptable… mentre sigui clar. I vet aquí la qüestió: en català general i popular per a expressar l’estat de soledat es diu “tot sol - tota sola”, amb aquesta construcció en què l’adjectiu sol és reforçat amb tot, una construcció documentada en llatí medieval (Quadam die miles ille, equitans totus solus et inermis, accessit ad ciuitatem ubi praelatus iste morabatur. Et totus solus uenit in praesentia huius praelati humilius [Ramon Llull, Liber de sancta Maria: XXI De spe], quidam miles equitabat supra suum mulum totus solus [Ramon Llull, Ars breuis: X De decima et ultima distinctione]), semblant a aquesta altra, en la qual és el numeral que és reforçat: hi hem anat totes tres, també documentada en llatí medieval (ad totus tres equales cartas factas fuerint [‘Lex romana raetica curiensis’: 25]). Aquest reforçament de sol - sola (en són quasi equivalents l’anglès all alone i l’alemany ganz allein) i dels numerals amb tot - tota degué estar bastant estès en el llatí vulgar de finals de l’Imperi, perquè apareix en texts d’autors de diverses contrades, però sembla que només es va conservar en el llatí propi de l’espai de l’antiga Gàl·lia transalpina, avui més o manco coincident amb França, dins el qual es va formar el sistema català. Per això, existeix la mateixa construcció a tot aquest espai lingüístic: je suis venu tout seul en francès, soi vengut tot sol en occità i he vengut tot sol en català; o elles sont parties toutes les quatre en francès (en aquest cas, com es veu, mantenint l’article), son partidas totas quatre en occità, són partides (o han partit) totes quatre en català. Aquestes construccions són absolutament usuals en tot el català col·loquial, en què sol tot sol (i mai més ben dit) com a atribut o predicatiu és ben rar, si bé gramaticalment és possible. En castellà, però, no existeixen, i com que el model castellà pesa molt fins i tot damunt la llengua catalana literària, a l’hora de construir texts de registre culte (literari, però també no literari), hi ha una tendència a posar només sol - sola, com si la construcció popular, tan genuïna, fos considerada indigna d’aquest registre, amb la qual cosa en realitat se’n deriva un acostament al castellà que, al cap i a la fi, no és més que una altra conseqüència de la interferència. El rebuig injustificat d’aquesta construcció tan legítima és el que provoca un títol equívoc com el d’aquest llibre, que s’hauria pogut evitar fent-lo, amb tota la naturalitat del món, Tot sol a Berlín. Ningú, així, hauria pogut entendre altra cosa que allò que volia dir. No cal fer les coses complicades quan realment són ben simples.

No tenc gens de ganes ni gens de pressa

6 de novembre de 2011

En català, dins la categoria dels quantificadors n’hi ha dos que comparteixen la significació (o el valor semàntic) i, en canvi, són usats condicionats per la qualitat del substantiu que especifiquen. Tots dos signifiquen “absència total” (0) d’allò que significa el substantiu que els segueix, però no són intercanviables, perquè un s’usa amb susbtantius que signifiquen qualque cosa comptable per unitats (cap) mentre que l’altre s’usa amb substantius que signifiquen qualque cosa mesurable (gens de). Pens que és clar per a tothom que direm “no em queda cap moneda” o “no ha deixat cap gra d’arròs”, perquè les monedes i els grans d’arròs són elements comptables un a un; en canvi, direm també “no em queden gens de diners” o “no ha deixat gens d’arròs”, perquè comptam tant els diners com l’arròs per volum, no per unitats. Aquesta distinció entre els dos quantificadors –que, no sé per què, els gramàtics classifiquen en dues categories diferents: indefinit (cap) i quantitatiu (gens de)–, ha estat constant en la història lingüística catalana fins que, modernament i, evidentment, per interferència del sistema castellà (que sols té un quantificador equivalent: ningún), cap ha pres el lloc a gens de en el parlar de molta de gent: “lo colp de la lança no ·t farà gens de mal” (segle XV, Memorial del pecador remut), “Mas en l'altre món, pus que de aquesta vida sies passat, no hauràs gens de misericòrdia” (segle XV, Sermons de Sant Vicent Ferrer), “Altres, són axí molls en los béns de la ànima, que no han gens de paciència en les tribulacions” (segle XV, Tractat de Confessió), “no ha en tu gens de perfecció espiritual!” (ídem), “de mos adolorits clams no té ell gens de sentiment” (segle XV, Tirant lo Blanch), “És magnànim e noble de cor, sens gens de malícia ni de iniquitat” (segle XVI, Spill de la vida religiosa). Fixau-vos que són substantius que, en el seu sentit general, no tenen plural, perquè el seu significat és mesurable, però no pluralitzable: hom pot tenir una mica de/bastant de/molt(a) de/moltíssim(a) mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment/malícia/iniquitat... o no tenir-ne gens, però no és possible tenir *dos mals (sí en sentit restringit, equivalent a “lesió” o “malaltia”), *tres misericòrdies, *quatre paciències, *cinc perfeccions, etc. ni no tenir-ne *cap (mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment...). Gana és un d’aquests substantius de sentit general mesurable que, però, ha produït un plural amb el mateix significat del singular, potser perquè el singular, per l’ús molt freqüent dins el context “gana de menjar”, ha quedat restringit a aquesta significació, de manera que “tenir gana” és simplement “tenir gana de menjar”. El quantificador que l’acompanya és sempre un indefinit mesurador: un poc de gana, molta de gana, gens de gana. En plural, en canvi, “ganes” és sinònim de “desig”, de manera que és possible una frase com “tenc gana, però no tenc ganes de menjar” (perquè em trob malament, perquè tenc mal de ventre, etc). En qualsevol cas, ganes és morfològicament plural i exigeix un quantificador en plural o invariable: moltes de ganes, poques ganes, gens de ganes, i és impossible, absolutament agramatical, una frase com “no tenc *cap ganes d’anar-hi”, i ho és per dues raons: perquè cap només pot quantificar un substantiu de significat comptable (i les ganes no es poden comptar amb numerals) i perquè ganes és plural i cap és singular. Absurda, doncs, la construcció “no tinc *cap ganes de...” que sovint podem sentir als serials de TV3 o als doblatges catalans. I encara que siguin en forma singular, també són absolutament inadmissibles les construccions “*cap pressa”, “*cap importància”, “*cap gràcia”, “*cap por”, “*cap pena”, etc. amb substantius de significat incomptable, amb els quals únicament és possible “gens de”. La llàstima és que, com en tantes d’ocasions, en aquesta qüestió també pareix que té més autoritat TV3 que l’IEC i qualsevol gramàtic reconegut. El portal lingüístic de la CCMA, “És a dir”, accepta explícitament aquestes construccions agramaticals amb aquesta observació: “al costat de No em fa cap gràcia / cap por, s'ha de tenir present també No em fa gens de gràcia / de por.” ¿Tenim remei?

(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears', el 12 de novembre de 2011.) 

[Veges el meu estudi sobre 'cap' i 'gens (de)' en aquesta adreça: http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2014/8201415-corbera.htm# ] 

Interrogació i admiració (i III)

7 d'octubre de 2011

En la tradició gramatical catalana la qüestió dels punts d’interrogació i d’admiració pareix una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats. Així i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt peculiar, ja esmentada a l’article anterior, espècie d’arranjament entre la proposta definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!): posar els dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és curta, especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962 Badia i Margarit, a la Gramática Catalana de l’editorial Gredos (II, p. 133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques i tractats de llengua d’aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi hagué com a mínim dos estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció de posar-hi orde: Joan Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix. Tots dos n’analitzaren l’ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma, diferent en cada cas, però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en alguns contexts determinats) del punt d’interrogació inicial. És impossible en aquestes línies resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a donar-ne la recomanació final. De Solà: “Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català...” De Ruaix: “posar l’interrogant inicial només quan la frase interrogativa és d’entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa... recomanar per al català l’ús exclusiu del signe d’admiració o exclamació al final de la frase o expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.” Com veim, tant un com l’altre accepten el punt interrogant inicial, però el segon només de manera restringida a unes estructures molt concretes. L’argumentació de Josep Ruaix per a aquest ús és molt coherent, però topa amb un realitat: la impossibilitat per a la gran majoria d’usuaris, no experts en gramàtica, de discernir quan han de posar els dos signes o quan només n’han de posar un. Allò que Ruaix veu tan clar, l’escrivent normal difícilment ho percep. En canvi, la norma de Solà és claríssima: sempre s’han de posar els dos signes, i no cal fer anàlisis gramaticals. En el punt d’admiració, però, les dues propostes són diferents. Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l’IEC es decidí a dir-hi la seva i va aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora” només posar els punts finals, tant d’interrogació com d’admiració, consell que ja anava precedit per la recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de 1994, “d’abstenir-se d’usar aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els punts d’interrogació i d’admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció Filològica només “aconsella”, no “imposa” normativament, l’ús exclusiu dels punts finals; per tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l’IEC; just no fa cas d’un consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases interrogatives de les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per qualque mot que n’indica l’entonació exclamativa i, a més, solen ser relativament curtes. Per tant, en aquestes frases l’ús del punt final és suficient, i ometent-lo a l’inici feim la lectura menys carregada de signes. En el cas de les interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la proposta de Ruaix és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva. En qualsevol cas, podem tenir present que una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002), fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan Solà.

¿CÒMPLICES DE L’EXTERMINACIÓ?

11 de setembre de 2011 *

“Amb la llengua no s’hi juga”, “Ens mantindrem fidels i en peu en la defensa de la nostra llengua", “Oriol Pujol, ha advertit el PP que, si es trenca el model d'immersió lingüística, no els tindran en compte per a futurs acords”... Paraules, paraules, paraules... Aquestes darreres setmanes una altra vegada els dirigents de CiU s’han omplit la boca de paraules de suposada defensa de la llengua catalana pels atacs del PP i per una resolució judicial que obliga la Generalitat de dalt a fer del català llengua vehicular de l’escola (¿o hauria de dir “del cole”, com ja diu tot déu per Catalunya i propaga la catalaníssima TV3?). Queda molt bé omplir-se la boca de paraules i presentar-se com els grans defensors de la llengua de Catalunya davant els atacs del “Cid Campeador “ pepero... Però aquesta autoproclamació de campions del catalanisme topa amb una realitat ben real: CiU fa anys que pacta amb el PP per a tot allò que li convé (i dic que li convé, no que convé a Catalunya) fent els ulls grossos a la política d’extermini del català que el PP ja practica als territoris on s’hi parla català que controla, el País Valencià, les Illes Balears i, des de fa poc, Aragó. A València, on governa, a pesar de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 16 anys, ha aconseguit que l’ús de la llengua catalana hagi minvat en una proporció escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al 17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 % al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys, és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país (vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País Valencià, Barcelona 2009). A les Balears, on des de 1982 només hi ha hagut 8 anys de govern autònom no pepero, inicialment havia tingut una posició d’una certa neutralitat, fins i tot de condescendència cap a la llengua catalana (va consentir que fos majoritàriament la llengua vehicular de l’ensenyament), però des de 2003 ha dut una tendència progressiva cap a la reimposició absoluta del castellà, que en el nou govern d’enguany ja s’ha materialitzat amb la supressió de totes les ajudes a les activitats en català, en el tancament de Televisió de Mallorca i de la ràdio Ona Mallorca, en l’anunci reiterat que a partir de l’any que ve s’acabarà el model d’immersió lingüística (¿li sona la cançó, sr. Pujol?), en el projecte de llei de funció pública que suprimeix el requisit del coneixement del català per a accedir a les places de funcionari i en el nomenament per a càrrecs importants al govern de coneguts militants anticatalanistes incitadors a la violència contra els defensors de la llengua. A Aragó, el nou govern ja ha anunciat que derogarà la Llei de Llengües que reconeix uns certs drets a la llengua catalana de la Franja. ¿Quina ha estat la reacció de CiU a tota aquesta política anticatalana del PP? Callar, callar i callar. En aquestes dècades passades CiU ha pactat amb el PP, a Catalunya i a Espanya, quan li ha convingut, i mai li ha posat com a condició que deixàs d’agredir el català... És clar, qualcú dirà, però és que CiU és una coalició que només actua a Catalunya i només es preocupa per Catalunya, i ara sí que protesta perquè és el PP de Catalunya qui ataca el català de Catalunya. Molt bé, doncs, si l’egoisme de CiU i dels seus votants els fa tenir la perspectiva tan curta que consideren que la llengua catalana de fora de Catalunya no és cosa seva, ¿per què després fan servir l’argument dels 10 milions de parlants per a reclamar que el català sigui oficial a la UE? Els catalanoparlants de fora de Catalunya servim a CiU per a donar més pes a les seves reclamacions grandiloqüents, però no existim quan necessitam que ens defensi, perquè nosaltres tots sols no tenim prou força. No hi ha un PP de Catalunya i un PP d’Espanya o un PP de València, o... hi ha un sol PP espanyol, que entre els seus objectius en té un de molt clar: l’extermini de totes les llengües altres que la castellana existents dins el seu imperi. El practica a Galícia, el practica a Navarra (en la versió local UPN), el practica a València, ha començat a practicar-lo a les Balears i ho farà a Aragó. No pot fer-ho a Euskadi ni, de moment, directament a Catalunya, però si CiU, en lloc de combatre’l, l’enforteix, a poc a poc es farà indispensable i llavors ja es veurà ja com actua. De moment, Badalona ja ha caigut i mirau què hi fa.

Si a les pròximes eleccions espanyoles el PP treu majoria absoluta l’envestida que rebrem serà terrible, i només suportant-nos tots els catalanoparlants tindrem un mínim d’esperança. Si no treu majoria absoluta i necessita els vots de CiU, ¿què fara la coalició? ¿Negar el seu suport a qui cerca l’exterminació del català o mirar pels seus interessos i trair la llengua? ¿Continuarà CiU sent còmplice del nostre botxí?

* Aquest article ha estat rebutjat per a ser publicat per Ara i per Tribuna Catalana.

L’exemple de Noruega

6 de setembre de 2011

 

Quan encara era un sol Regne amb Suècia, Noruega ja practicava una política assimilista respecte de les minories lingüístico-culturals que habitaven dins el seu territori: els samis (també coneguts com a “lapons”) i els kvens, de procedència finesa, uns i altres parlants fino-úgrics, molt diferents dels noruecs germànics indoeuropeus. Quan, cap a finals del segle XIX, l’escola es va generalitzar a Noruega, aquesta era exclusivament en la llengua de la majoria dominant. Per llei, a escola el mestre només podia explicar en sami o en kven quan tractàs un tema que en noruec fos incomprensible per als alumnes, i la mateixa llei remarcava que “fins i tot en el cas que la majoria dels infants a un districte escolar no comprenguin el noruec, el professor haurà de tenir ben present aquesta disposició, i haurà de fer tot allò que sigui possible per a assegurar que les llengües lapona i kven no són usades més d’allò que sigui absolutament necessari en les circumstàncies dades”. Amb la independència noruega el 1905, el procés de “norueguització” es va enfortir, amb l’objectiu de fer que tots els ciutadans noruecs compartissin els mateixos referents culturals, la mateixa llengua i la mateixa identitat. La norueguització es desenvolupà durant mig segle i com a exemple de l’efectivitat que tengué basten les dades de Kvænangen, un petit poble de la província de Tromso: el 1931, el 61 % dels seus habitants es declaraven “no noruecs”, és a dir, samis o kvens; el 1950, aquest percentatge havia caigut a 0. La cultura sami era vista com una cultura endarrerida que impedia el desenvolupament, i molts de samis començaren a avergonyir-se de la seva pertinença ètnica, considerada un estigma. Eren freqüents les caricatures i els acudits que presentaven els samis com a individus que sempre anaven beguts. Però el 1959 una relació sobre els resultats de l’educació entre els infants samis a la regió de Finmark plantejava per primera vegada la possibilitat d’ensenyar-los la seva llengua i la seva cultura; duita a consulta a la població en general, molts varen ser els qui s’hi oposaren, perquè temien que es pogués acabar en una espècie de “reserva sami” a Finmark, com a ciutadans de segona categoria. Tanmateix, el fet era que des dels primers anys 50 havien sorgit veus diverses que defensaven els drets dels samis a mantenir la seva llengua i la seva cultura, veus que de cada vegada eren més nombroses i més potents, i que començava a gestar-se un moviment de defensa dels samis, que es concretà el 1968 en l’Associació Nacional dels Samis de Noruega. Els anys 70 i 80 la política sami agafà més i més importància (hi ajudà un episodi emblemàtic de lluita pel medi, l’anomenada “qüestió d’Alta”), així com prengué força el desenvolupament cultural d’aquesta comunitat, un període conegut amb les sigles ČSV, inicials de les frases samis “Čájehehkot Sámi Vuoiŋŋa” (“Mostra l’Esperit Sami”) i “Čohkkejehket Sámiid Vuitui” (“Uniu els Samis per a la Victòria”). L’ensenyament de la llengua a escola va possibilitar aviat l’aparició de mitjans de comunicació escrits en sami, així com d’una ràdio pública. A finals dels anys 70 la cultura sami a Noruega era en plena expansió en tots els camps, vivia una vertadera renaixença, però allò que sobretot havia canviat era l’actitud de l’estat noruec: en a penes 30 anys havia passat de combatre els samis a emparar-los, fins al punt que el 1988 una esmena a la Constitució establí que: “És responsabilitat de les autoritats de l’Estat crear les condicions que permetin al poble sami preservar i desplegar la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de viure”. Com a conseqüència d’aquest article, al cap de poc temps es constituí un Parlament Sami, que dins els anys 90 promulgà la “Llei de la Llengua Sami” que en possibilitava l’ús oficial dins 6 municipis. A diferència de Noruega, Espanya, més de 30 anys després de mort en Franco, continua mirant la seva diversitat com una nosa.

Interrogació i admiració (II)

5 de setembre de 2011

A l’article anterior vàrem veure que els punts d’interrogació i exclamació nasqueren a l’Edat Mitjana, primer el d’interrogació i després el d’exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el majoritari avui en dia, però que l’Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l’ús també en castellà del punt d’interrogació girat (¿) a l’inici de la frase. Aquesta recomanació durant molts d’anys, encara dins bona part del segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre. A l’Ortografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè d’aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt d’interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i l’haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol aparèixer l’auxiliar do), ni en francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar l’entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l’espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt d’interrogació i d’admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l’Acadèmia. És per això, segurament, que l’ús d’aquests signes és vist com una concessió més a l’espanyol i que des d’una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d’“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l’hora de distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.

'Epíleg' a Els mots en desús del català de Balears, de Pere Juli Serra Pujol. Lleonard Muntaner Editor, 2010

4 de maig de 2010

És ben cert que totes les llengües evolucionen, i que amb el temps, a més de canvis fonètics sempre en marxa, és sobretot el lèxic que mostra els canvis més grans, i molt especialment en aquesta època moderna en què costums i tradicions canvien tan aviat, en què contínuament s'incorporen objectes i conductes noves a les que ja teníem, i en què a la correguda desapareixen objectes, costums i feines que fins fa dos dies tothom coneixia. El lèxic és, a la vegada, el component més mal·leable i més característic de la llengua: necessita canviar per a adaptar-se als canvis socials, però necessita a la vegada mantenir la seva essència per a mantenir la personalitat de la llengua. La societat moderna ha de poder designar els nous invents i els nous costums amb noves denominacions, o amb adaptació semàntica de les existents, i és comprensible que oblidi els noms d'aquells objectes que ja no s'usen, d'aquelles feines que ja no es fan o d'aquells costums que ja no es practiquen. En això hi estam tots d'acord, i només per sentimentalismes mal entesos lamentam la pèrdua de tal o tal paraula amb la qual un temps hom feia referència a un objecte aleshores utilitzat i que avui en dia és pràcticament desconegut dels més joves o oblidat dels més vells. ¿Quanta de gent ens podria dir actualment què és un trempaplomes? ¿I un escopidor dins una casa? ¿I una màrfega? ¿I els morets? ¿I un verduc? ¿I un costallevador? ¿I una tremuja? ¿I quanta de gent sabria què feia un missatge? ¿I un majoral? ¿I un trencador? ¿I un calatraví? ¿I un donat? Són paraules que pràcticament han desaparegut de la circulació, com ho han fet els objectes i els oficis que representen.

El treball d'en Pere Juli Serra, però, no és un treball enfocat cap aquest sentimentalisme irracional, sinó que cerca cridar l'atenció sobre l'empobriment desmesurat del nostre lèxic, i dic desmesurat perquè no es tracta simplement d'un oblit de mots referits a conceptes fora d'ús, sinó que afecta mots i expressions que avui en dia poden ser perfectament vàlids, usuals, i si no ho són és per aquesta tendència general, en el nostre cas agreujada per la interferència d'una altra llengua, a emprar poques paraules i forçar-les a significar allò que mai no havien significat. ¿Què impedeix avui utilitzar el verb afollar? Només una cosa: la semblança formal amb el castellà follar, de sentit considerat obscè. ¿I quants dels altres mots que recull en Pere Juli es poden realment tenir per obsolets a l'actualitat? ¿Tal vegada guarà, perquè d'ases de quatre potes de cada vegada n'hi ha més pocs? En sentit figurat, però, segur que és actual! ¿Arrop, que avui ja no se'n fa? Potser sí, en aquest cas, però ben bé es podria recuperar si es recuperava el producte dins la nostra pastisseria. ¿Fènyer, perquè avui quasi ja no queden forners i el pa el fan màquines? Però les màquines també deuen fènyer la pasta de qualque manera!

M'ha sorprès veure que entre aquestes paraules n'hi ha de tan expressives, i per a mi tan necessàries, com enfony, balb, jaç (crec que tothom que té cans o moixos sap què és el jaç), coverbo (més graciosa i precisa que 'acudit', que pot ser qualsevol idea revenguda), fer la torniola, cambuix, bajà, galindó, i altres. Si és realment així, que aquests mots ja es poden considerar en desús, em fa l'efecte que som molts els mallorquins bastant passats de moda sense saber-ho. En qualsevol cas, la tristor em corprèn de veure com es va deteriorant la nostra llengua: el dia que la gent ja no sàpiga dir aquestes paraules serà que el nostre català ha quedat ben coix. Perquè... ¿i com ho diran? ¿Quina altra paraula hi ha per a dir enfony? I si no diuen enfony, ¿tampoc no diuen enfonyar? I si fa fred i no puc dir que tenc les mans balbes, ¿què he de dir? I si el moix no dorm dins el seu jaç, ¿on dorm? ¿Damunt el llit? ¿I no coneixeu ningú operat de galindons? ¿I com ho diríem, si no? El recull d'en Pere Juli Serra és un crit d'alerta davant la depauperació accelarada que la nostra llengua sofreix, no aturada fins al moment per l'escola en català ni per l'ús del català a certs mitjans de comunicació, els quals, dissortadament, en lloc d'intentar recuperar l'expressivitat de la parla tradicional, han quedat entrampats en aquesta modalitat pretenciosament moderna, insípida, inexpressiva, fada, envilida i mimètica de la modalitat pública per excel·lència, la modalitat forastera, mot, per cert, que no surt al recull, cosa que deu voler dir que encara s'usa i que encara es manté una certa consciència d'allò que és d'aquí i d'allò que és de fora.

Ara que s'han reeditat les Rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó contades per en Moll i el quadre escènic de Ràdio Popular dels anys 60, aprofitau-les i escoltau-les i xuclau-ne la saba popular que us permetrà reviscolar aquest llenguatge tan excepcionalment esplendorós que l'evolució social ens ha duit a oblidar. Tal vegada així d'aquí uns anys, si en Pere Juli fa una segona edició d'aquests “mots en desús”, en podrà llevar unes quantes pàgines.

El súmmum de la ignomínia

2 d'agost de 2011

Sabíem que amb el resultat de les eleccions de maig començàvem una nova etapa difícil per a la llengua i la cultura del país, però –ingènuament, és ver– hi havia qui confiava que la cosa no seria tan greu com amenaçava de ser, sobretot perquè la manca de recursos actual no deixaria fer moltes de les coses que els qui tornaven deien que farien. Just han passat uns pocs mesos i la realitat ja comença a superar les previsions, no tant per allò que realment han fet sinó per allò que deixen entreveure. Efectivament, que hagin decidit el tancament de RTVM, a pesar del mal que fan no tan sols a la llengua (que no els importa gens, ja ho sabem) sinó també –i especialment– a la indústria audiovisual mallorquina (que haurien de defensar, en lloc d’enfonsar), no és en realitat cap sorpresa, perquè ja ho havien anunciat; si trobaven que era, econòmicament, poc rendible haurien pogut potenciar-la, introduir-hi publicitat, dinamitzar-la...; però som conscients que no era aquest el problema, sinó que era una qüestió de simple venjança per haver estat una emissora que havia anat massa lluny –segons ells– en el servei al país i en la denúncia del franquisme. Que als catalanoparlants insulars ens hagin convertit en un “mèrit” i hàgim deixat de ser una necessitat a casa nostra tampoc ja no ens sorprèn, perquè ens ho havien anunciat: aquí vosaltres sou tan poca cosa que podeu donar gràcies si us deixam existir i encara valoram una mica que qualcú conegui –voluntàriament, és clar!– el vostre argot indígena propi dels vells... Que ens repeteixin contínuament que compliran la promesa de deixar que els pares triïn la llengua a l’escola infantil i que canviaran el decret sobre el model lingüístic a l’ensenyament, sempre en detriment del català, evidentment, no ens ve gens de nou, perquè la desaparició de la nostra llengua és una de les seves obsessions i actuaran in aeternum en aquest sentit fins a aconseguir la seva meta. Aquestes actuacions i altres que probablement vendran eren esperades coneixent des de fa mesos qui prenien ara les decisions al nou Movimiento Nacional, i per tant les havíem de suportat amb resignació perquè, diuen, són actuacions fetes “democràticament”, resultat d’unes eleccions on tot això de fet importava un pebre als electors, preocupats per qüestions molt més pràctiques i vitals. Ara, jo, la veritat, allò que crec que és la culminació, el súmmum, de l’oprobi, de l’insult, de la ignomínia, a què ens sotmet aquest nou govern provincià, no és que posin en pràctica totes les seves amenaces antibalears (bé, anticatalanes en general), sinó que donin càrrecs de certa rellevància a forasters que tenen un historial profund d’agitació, fins a la incitació violenta, en contra dels ciutadans dignes d’aquesta terra. No en diré els noms, perquè no es mereixen ni una traça en el meu escrit, però m’imagín que el lector els té ben presents. Des de la persecució sofrida el temps de la guerra i la dictadura franquista posterior, mai ningú no ens havia menyspreat, insultat o maltractat tant com ho fa aquest govern triat per una bona part dels mateixos nadius de les Balears. ¿La gent sap què vota o vota enganada? No ho sé ni hi vull fer elucubracions, però el punt de degradació a què hem arribat difícilment ja pot ser superat.

El bilingüisme harmònic

6 de juliol de 2011

Si el cinisme és una de les "virtuts" dels polítics en general (amb ben poques excepcions), hi ha un partit que del cinisme en fa bandera i orgull, un partit que ja és cínic en el seu mateix nom, popular, amb el qual vol fer creure que defensa els interessos del poble, i en realitat defensa els interessos del gran capital i les grans empreses. No m'entrentendré ara, però, en quins són els vertaders interessos econòmics populars, perquè, entre altres coses, no és un tema del qual sigui especialista, sinó que ho faré en una altra qüestió que és objecte predilecte de la demagògia populista (ai, volia dir popular!): aquesta del "bilingüisme harmònic". Potser ja no us en recordau, però aquesta expressió va sorgir (si la transcripció periodística està ben feta) de la boca del Conseller d'Educació i Ordenació Universitària de Galícia, en l’entrevista que li va fer el redactor d’aquest diari Enric Borràs publicada el 27 de juny passat: “Cercar la perfecta convivència [de llengües] a l’aula, tal com passa al carrer, allò que nosaltres anomenam el bilingüisme harmònic.” ¿Bilingüisme harmònic? Fixau-vos-hi: “Bilingüisme: coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social determinat”, “Harmonia: justa adaptació, entre elles, de les parts o coses que formen un tot.” (Diccionari de la Llengua Catalana). El bilingüisme harmònic seria, doncs, la coexistència de dues llengües a la societat gallega en justa adaptació. ¿I què és una justa adaptació? Que la llengua castellana sigui present amb majoria aclaparadora a tots els àmbits socialment rellevants i, en canvi, en sigui quasi absent la llengua gallega ¿és bilingüisme harmònic? Que a les ciutats de Galícia, en conjunt, els parlants habituals de gallec no arribin al 30% ¿és bilingüisme harmònic? I que a Vigo, la ciutat més gran, el percentatge dels qui usen habitualment el gallec com a llengua de relació just just s’acostava el 2009 al 9%, mentre que els qui usen només el castellà arribava al 47,7% ¿és bilingüisme harmònic? Que el 2008 només el 21 % dels alumnes d’ESO de Galicía fossin gallegoparlants familars ¿és bilingüisme harmònic? Que, fins i tot, a la classe de llengua gallega només el 56,6% dels alumnes parlin en gallec amb el professor, i la resta ho facin en castellà ¿és bilingüisme harmònic? Que entre 2003 i 2008 els qui tenen per costum parlar sempre en gallec, a tot el país, hagin passat del 43% al 30% ¿és bilingüisme harmònic? El Conseller gallec en aqueixa entrevista arriba a insinuar (no ho diu clarament, però el context ho deixa entendre) que era dolent el decret que establia el mínim del 50 % en gallec perquè “Molts centres arribaven al 60% o el 80% de classes en gallec, i a d’altres gairebé al 100%”! Fer escola en la llengua pròpia de Galícia no és bo, no és convenient! Aquesta és la vertadera postura popular: en la llengua del país, com més poques coses s’hi facin, millor; com més marginada estigui, millor; i si aconseguim fer-la desaparèixer, encara millor! I no és una qüestió de matisos dins aqueix partit, que pertot allà on pot duu la mateixa pràctica. Ens ho ha mostrat aquesta sèrie tan encertada del Diari de Balears sobre Galícia, ho podeu comprovar mirant què fa al País Valencià (on la darrera proesa ha estat impedir-hi veure TV3) i ho podreu ara tocar amb les mans en aquesta nova etapa que hem començat a les Balears, a mans d’un govern que inclou un conseller que no només no diu mai una paraula en l’única llengua nostra, sinó que a més a més nega públicament que aquesta llengua sigui catalana. Una vertadera vergonya que ens fa empegueir de ser d’on som. ¿Us imaginau un ministre del govern espanyol no parlant mai en espanyol i negant que a Castella i a Múrcia tenguin la mateixa llengua? Idò allò que és inimaginable dins la normalitat aquí ens ho hem d’empassolar. Aquest és el bilingüisme harmònic popular: més castellà i manco particularitats, i posem-hi un poc d’anglès i pareixerà més modern.

Interrogació i admiració (I)

1 de juliol de 2011

La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de "desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa, naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma, una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta, convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb, independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur), sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet la normativa catalana.

Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.

Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són originalment només  situats al final de la frase, i  és així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest nou senyal, en el pròxim article.

Un mal sistema

29 de maig de 2011

Mentre no trobi una alternativa millor no posaré en dubte el sistema actual de fer votacions cada tants d’anys per a elegir uns representants populars que prenguin decisions de govern. L’alternativa teòrica a aquest sistema, la de la democràcia directa i assembleària, molt atractiva en principi, és inviable en la societat actual. El que tenim és, doncs, l’únic que pareix factible, tot i que la manera de practicar-lo sí que és molt perfeccionable; és més, no és que sigui perfeccionable, és que tal com el practicam a l’actualitat distorsiona clarament la voluntat popular i pot produir conseqüències greus difícilment reversibles. Vegem-ho, segons els darrers resultats de maig.

A Formentera la formació guanyadora ha tengut 1 diputat per 1904 vots; a Eivissa, cada diputat n’ha necessitat 2586, de vots; a Menorca, 2184; i a Mallorca, 8246. Si el principi democràtic és que cada persona és un vot i tots els vots valen igual, ¿com és pot donar per bo un sistema en què uns vots valen molt més que els altres? ¿És lògic que amb 12716 vots una candidatura d’Eivissa tengui 4 diputats i amb 12294 una altra de Mallorca no en tengui cap? Em direu que la proporcionalitat és la mateixa per cada illa i que això equipara les equivalències, però en realitat hi ha una tergiversació de la voluntat popular, perquè el vot és personal, no és territorial: són les persones que voten els seus representants, no són les illes. Els electors de Mallorca són 3,7 vegades més que els de les altres illes juntes, i en proporció pels 33 diputats mallorquins només n’hi hauria d’haver 8 de les altres illes, i n’hi ha 26! La manera més justa seria que al Parlament hi hagués una sola circumscripció paninsular i, si es volia assegurar que hi hagués representants de cada illa, obligar totes les candidatures a incloure als primers llocs persones de cada una, i a més a més rebaixar el mínim de vots requerits al 3, o fins i tot al 2, per cent. Al cap i a la fi, els parlamentaris mai voten segons els interessos de l’illa per la qual han sortit designats, sinó segons les ordes del partit o del grup parlamentari en què s’inclouen. La suposada representació territorial és fictícia.

Una altra qüestió: el Partido Popular, fins i tot tacat greument per la corrupció de l’anterior legislatura, té la majoria absoluta dels diputats, però no té la majoria absoluta dels vots emesos i només té el 26,83 % dels vots possibles segons el cens electoral. ¿És èticament legítim que només amb la confiança d’una quarta part (i un poquet més) dels electors pugui actuar contra un patrimoni comú de tota la societat balear (la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa) i en pugui modelar a la seva conveniència el sistema educatiu? Hi ha qüestions, com la de la llengua, la de l’ensenyament i la del territori, que haurien d’haver estat ja fa temps pactades entre tots els partits perquè no poguessin ser manipulades contínuament segons els interessos del qui mana al moment. Els mínims que estableix la Llei de Normalització Lingüística no haurien de ser mai objecte de campanya electoral i haurien de ser complits per tots els governs. Cap govern de cap país normal no actua contra el seu propi patrimoni cultural; això només passa al nostre. Ara els guanyadors ja han anunciat que (ja ho feren amb Somràdio) tancaran la tv i la ràdio de Mallorca, que emeten (més o menys) en català. ¿Deu ser una venjança per aquella sèrie Memòria i oblit d’una guerra? També es pot donar per segur que voldran abandonar l’Institut Ramon Llull. Tant de mallorquinisme folklòric i deixaran una institució que duu el nom d’un mallorquí universal! ¿Hem de jugar tota la vida a entrar-hi i sortir-ne? ¿Us passa pel cap que un govern espanyol, fos d’ultradreta o d’ultraesquerra, desmuntàs l’Instituto Cervantes? ¿Per què nosaltres hem de tenir uns governants que, votats només per una quarta part dels electors, es dediquin a destruir-nos? Aquest sistema no funciona, s’ha de canviar!

Fraules i maduixes

25 de maig de 2011

La castellanització del lèxic català és un procés que, iniciat tímidament el segle XVI, quan començà a adquirir prestigi social el castellà als Països Catalans, es va veure molt reforçat a mitjan segle XIX, quan l’estat espanyol unitarista va començar el procés de modernització, l’escola es va fer més general, les comunicacions entre les regions es feren més fàcils, i amb el transport potenciat molts de productes abans estranys o desconeguts començaren a arribar a tots els racons catalans. Els noms de plantes i fruits comestibles autòctons, essent propis del país, normalment són ben coneguts i la seva substitució per un terme extern és difícil per innecessària, per això hi són escassos, en aquest camp, els castellanismes; però n’hi ha qualcun, com és el cas avui en dia a Mallorca de la fruita de la planta coneguda científicament com a ‘Fragaria vesca’, normalment dita fressa. ¿Per què aquest castellanisme? ¿No teníem a Mallorca nom per a aquesta fruita? Doncs sí que n’hi havia: fraula (del llatí vulgar *fragula); però les fraules mallorquines eren un fruit silvestre que es trobava antigament només a les muntanyes de la Serra, a llocs humits, i que per això només coneixien les persones que vivien o es movien en aquest paratge. Quan començà la comercialització de fraules aquestes venien totes de fora, amb el nom comercial castellà de fresa (del francès fraise), i, com que molta de gent urbana o de zones on no se n’hi feien no en sabia el nom mallorquí, la gent en digué fressa, denominació que quasi va fer oblidar l’autòctona. Fressa no apareix documentada en mallorquí fins a 1859 (al diccionari de "Unos amigos"), i encara com a nom secundari de fraula, com ho és també al diccionari de Josep Joan Amengual (1878) i a qualque altre recull lexical del segle XIX. Fraula era encara usual a finals del segle XIX i, probablement, a principis del XX: "De taronges y de fraules / y de viandes exquisides", escrivia Miquel dels Sants Oliver; "Gramponaven les tímides maduixes, que allà en dèiem fraules", explicava Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat; "taronges i cireres i fraules i pomes i peramenys", descriu Antoni Mª Alcover a la rondalla La Bella Ventura. Avançant el segle XX és evident que progressava fressa així com en progressava la comercialització, però encara el 1935 el Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives i Ginard donava fraula, i l’Atles Lingüístic de Catalunya recollia devers el 1950 fraula i fressa a Sóller; i el 1978 la Flora de Mallorca de Francesc Bonafè anomenava fraulera, a Mallorca, aquesta planta. El testimoni viu més recent de fraula que he recollit és el de la família Dameto, de Can Dameto de la Quartera, a Palma:
“NICOLAU DAMETO: ...‘fraules’, ara diuen ‘fresses’ … dèiem no, no, són ‘fraules’... No, són ‘fraules’, no ‘fresses’... Eren fraules, que eren unes petites, que ja no n'existeixen, s'han arribades que se'n varen… A Lluc se’n feien salvatges. O sia, així com van a cercar esclata-sangs, anaven per dins es boscs i sortien fraules d’aquestes petitones i eren aromàtiques, molt més que... I si noltros dèiem, e, fresses, mos deien: no, són fraules.” (conversa de 19 de novembre de 1997).
El diccionari que va fer Joan Josep Amengual també duu ‘mandu(i)xa’, avui menorquina, que degué ser també mallorquina, possiblement més minoritària, perquè no està tan documentada com ‘fraula’, tot i que és efectivament recollida com a pròpia de Mallorca pel Diccionari Aguiló, pel Diccionari Català-Valencià-Balear, que també li aplica el significat secundari de ‘dona malcurosa, malvestida’, i pel Vocabulario mallorquín-español d’A. Vives. Avui en dia, fressa (o fresa, a Sóller, directament presa del francès) s'ha imposat definitivament en el parlar popular, potenciat per la importació massiva que se'n fa de la Península, i són pocs els qui recorden els nostres noms patrimonials. Corregir el castellanisme no ha d’implicar substituir-lo únicament per maduixa, forma predominant en català oriental (on hi ha també madoixa, al nord), sinó que a Mallorca és important recuperar fraula, per a no convertir en estranya aquesta denominació tan tradicional a casa nostra.

Arrogància i menyspreu

10 de maig de 2011

A finals de l'any passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional francesa. Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser per a ells més que un “patois” provincial, atès que no era la llengua del Rei ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o, simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles. Perquè us en faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja des de ben antic, tracten les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat. La paradoxa en aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la 'Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar.

No us hi apropeu ni el creueu

29 d'abril de 2011

La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com diuen dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua de manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència espanyola ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel Bibiloni mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui en tractaré un parell que darrerament s'imposen escandalosament.

Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta, hem dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un verb que està abundosament documentat a tot el territori català des del segle XIII, quan els escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla espontàniament, sempre sentireu dir "acosta't", "no t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem acostar", etc. etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX, però, apareix en texts exclusivament literaris un concurrent d'acostar-se, format damunt prop: apropar-se, usat esporàdicament fins a època relativament recent. Segurament aquest verb va sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny, molt més antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format, però d'aquí a convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic per al concepte de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que passa -evidentment- per acercarse, format damunt cerca, l'equivalent castellà d'a prop. El llenguatge periodístic català, servil del seu patró castellà, no vacil·la: si els castellans tenen cerca - acercarse els catalans hem de tenir a prop - apropar-se, i a partir d'aquí és un fet consumat l'oblit d'allò que espontàniament la gent encara diu i que és la tradició genuïna: "El nombre de desocupats s'apropa al mig milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU s'apropa al PP" (e-notícies 09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol de terra" (lamalla.cat 16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a la realitat igualadina" (anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a la mar" (dbalears.cat 11.04.2011), etc. etc.

De manera molt semblant ha passat amb un altre verb: espontàniament, la gent travessa el carrer, o travessa un torrent, o travessa les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de vegades per travessies... Però resulta que aquest ús secular de travessar en català es correspon en castellà amb cruzar, derivat de cruz, i és clar que als qui beuen del patró castellà això no els podia passar per alt, i que la conseqüència havia de ser que els catalans també ho havíem de creuar tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam el carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el "prohibit creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar no n'hi ha testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del segle XIX que el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era inexistent en la llengua medieval, en què es deia croar (pensem que abans de creu es deia crou) per "marcar la creu" o "senyar-se" (és a dir, fer-se el senyal de la creu). Els croats (no els *creuats) eren els guerrers que anaven a les croades (no a les *creuades) contra els musulmans... Croar es va anar oblidant i, per analogia amb creu, es va formar primer encreuar (documentat al segle XVII) i llavors creuar (tal volta per imitació de cruzar...?), forma que abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de travessar: "Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel" (3cat24.cat 19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua Amposta amb 800 ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova York" (directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de Barcelona creua el carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es 16.06.2008), "Com que el carril bici bota de la carretera a la vorera, els vianants es veuen obligats a creuar-lo per..." (Diari de Balears 21.03.2011).

Tant apropar(-se) com creuar 'travessar' varen ser admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i travessar.

Joan VENY: Estudis lingüístics valencians. Edició a càrrec d'Emili Casanova i Antoni Ferrando. Col·lecció Honoris Causa. Universitat de València, 2009.

Publicat a "Caplletra" 50 (primavera 2011), 237-241.
 

És sempre un pler ressenyar llibres del Doctor Joan Veny, perquè amb la lectura de les seves obres hom no només aprèn lingüística i cultura, sinó que a més a més gaudeix d'una prosa elegant i fàcil, clara i rica. Són, les seves obres, un vertader model de bon escriure i bon argumentar.

En aquest volum s'hi apleguen, a més de la seva lliçó en l'acte en què va ser proclamat Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (25 d'abril de 2008), la seva Biobliografia i els articles en què ha tractat especialment temes valencians, tot precedit per la Laudatio del Dr. Emili Casanova. S'hi inclou també, naturalment, el discurs de cloenda del Rector en l'acte d'investidura.

La lliçó és una esplèndida mostra de l'amplitud dels coneixements que Joan Veny té dels parlars catalans i dels parlars veïns amb què aquells es relacionen. Dedicada a “La varietat valenciana: identitat i projecció exterior”, ens ensenya que hi ha formes valencianes més acordades a l'ètim, enfront de les corresponents més generals, que han evolucionat: llonganissa (llangonissa), purna (espurna), venema (verema), guareit (gauret), flaüta (flauta), raïl (arrel), juliol (juriol); mostra les coincidències que hi ha entre parlars valencians i altres parlars perifèrics, rossellonès i balear, especialment l'eivissenc; fa veure que molts suposats mossarabismes són en realitat aragonesismes (gemecar, lloma, lapo, mortitxol, assagador, llanda, etc.); assenyala la presència primerenca de castellanismes, molts dels quals adaptats fonèticament a partir de les equivalències entre els sons castellans i els catalans; indica alguns valencianismes que s'han estès per les llengües veïnes (castellà, occità, sard: panoli, palop, carló, murvedre... ) o alguns ictiònims d'origen extern que han arribat als dialectes castellans veïns a través del valencià (garneo, chanquete); destaca algunes formes o expressions particulars de formació autòctona i manifesta la satisfació que li ha produït haver pogut establir els ètims d'alguns significants valencians (randell, merita, melenquines, pastril, baila, jular, sisó).

L'aplec dels estudis valencians comença pels dedicats a l'etimologia: “De la bèl·lua al tauró: supervivents catalans del llatí pistrix”, “Busnada, 'tronada, pluja forta', arabisme o mossarabisme?”, “L'ètim de merita 'fredeluga': entre l'arabisme i l'onomatopeia” i “L'origen de l'ictiònim hispànic baila 'Dicentrarchus punctatus'”. És un apartat, aquest de l'etimologia, en què Veny ha demostrat a bastament el seu savoir faire: reunint nombroses dades dialectals catalanes i romàniques, examinant a fons tant el significat com el significant estudiats, acudint a les dades històriques disponibles, fent una anàlisi crítica de les propostes o suposicions etimològiques existents (si n'hi ha), considerant els factors extralingüístics que afecten aquell concepte (Veny es mou amb delit i passió dins els plantejaments de l'escola Wörter und Sachen) i servint-se de la seva fina intuïció lingüística, arriba a proposar de manera molt convincent els ètims més probables, pràcticament segurs, d'aquests mots que havien restat en la incògnita fins al moment que l'il·lustre campaner s'hi va fixar. Només un retret hi podem fer a aquest primer aplec, retret més bé formal que de fons: com que aquests articles varen aparèixer primerament en llocs i dates diverses, hi ha algunes repeticions de dades i referències que en un cas concret provoquen una contradicció que em sembla mal resolta. Conclou a l'estudi de busnada que aquest mot és contracció de businada (< businar < BUCINARE), però a l'article 3 (“L'ètim de merita...”), volent mostrar que hi ha arabismes propis del valencià septentrional, diu (p. 112) que busnada ve de l'àrab múzná, seguint la proposta de Joan Coromines. Tot i que immediatament dins un parèntesi remet amb un “tanmateix” a l'estudi anterior, hauria estat molt més encertat que en aquesta reedició de l'estudi hagués prescindit d'aquest suposat arabisme que ell mateix poques pàgines abans demostra que no ho és; sense dubte hauria estat més coherent. I probablement era feina dels editors del llibre fer-li aquesta observació a l'autor, que segurament l'hauria trobada encertada. A part d'això, a l'estudi 4, presentat en versió catalana però originalment en francès, exposant la distribució geogràfica del peix el nom del qual estudia, hi trobam aquesta frase (p. 118): “Nadal... ha trobat alguns exemplars prop de la desembocadura dels rius...”, que hauria de ser “Nadal... n'ha trobat alguns...”. És un error lamentable de la traductora que sé ben cert que el Dr. Veny no hauria fet mai i que ens sorprèn als qui conservam encara l'estructura genuïna de la llengua.

El segon apartat de l'aplec el constitueixen els articles de geolingüística: “El valencià en l'Atles Lingüístic del Domini Català”, “De la nineta a l'ànima de l'ull”, “Dues cavalles sobrevingudes en domini català” i “Relacions toponímiques i lingüístiques entre les Balears i la Marina”. Com en l'apartat anterior, i com sempre, aquests escrits són farcits de dades dialectals, no només valencianes, sinó també, de rebot, dels altres dialectes, amb les quals Veny fa veure bé determinades singularitats valencianes bé les coincidències d'aquests parlars amb altres. En el primer sobretot exposa quina és la presència de valenciana dins l'ALDC i destaca que gràcies a aquest s'ha pogut traçar la isoglossa mentira / mentida, s'ha pogut constatar que tartamut (rebutjada per Fabra) és una paraula de gran extensió geogràfica, que valencià i tortosí mostren sovint una forta personalitat conjunta (torba / torbes / turbes de cap, torbat, me torba el cap) i que el valencià a voltes manté formes genuïnes on la major part del domini utilitza un castellanisme (brial / viso). En el segon exposa la distribució geogràfica dels diversos noms de la pupil·la de l'ull, en fa la història i n'explica la motivació, i demostra que animeta de l'ull (abundant a València i al català de la Franja) no és més que una modificació de nineta, tant per causes fonètiques (dissimilació d'alveolars) com conceptuals (la nineta és l'ànima de l'ull). En el tercer mostra que tant la cavalla rossellonesa ('egua') com la cavalla valenciana i tortosina ('verat') són d'origen foraster: la primera és occitana i la segona és castellana. I en el quart constata la importància, reflectida en la llengua, de les relacions entre valencians i balears, sobretot amb Eivissa, on ha pogut recollir més de 70 valencianismes; un capítol important d'aquestes relacions va ser la colonització mallorquina d'alguns municipis de la Marina, de la qual són supervivències lingüístiques alguns llinatges (Nadal, Seguí, Calafat, Cloquell, Monjo, Gelabert...), l'article as / sa de Tàrbena, mots com oruga, melicotó, ribrell, crosses, gruixat, malavejar, tudar, etc., locucions com (jugar) a conillons i fins i tot la interpretació de les taquetes blanques a les ungles com a mentires. Tot això a més de mostrar que moltes de coincidències entre balear i valencià es deuen a la seva condició d'àrees laterals i de colonització (arena, pigota, bes / beset / besada, faldetes, granera, morros, padastres...) o, en el camp dels topònims, a la dominació musulmana (recordem que les Balears durant la major part del segle XII pertangueren a la taifa de Dènia), com per exemple La Marjal, (L')Alcúdia. Tots aquests estudis estan il·lustrats amb els mapes corresponents, confeccionats majoritàriament segons les dades de l'ALDC, vast tresor lingüístic que ha permès a Joan Veny conèixer multitud de dades amb les quals ha pogut fonamentar les seves valuoses aportacions.

L'apartat III és constituït per un sol estudi titulat “Gal·licisme i aragonesisme en els significants catalans de 'filaberquí'”, on després de mostrar la variació existent en la denominació d'aquesta eina de fuster, demostra que la forma valenciana villamarquí està relacionada directament amb l'aragonès billamarquín. Totes les variants, en darrer terme, vénen de l'holandès wimmelkein, arribat al català a través del francès i l'occità (virabiquí).

També l'apartat IV conté un sol article, “El valencià antic saura 'gralla' no és un mot fantasma”, on demostra, amb generosa documentació, que aquest denominatiu que apareix a l'Spill, no és inexistent, com defensava Coromines. És un mot ben real, avui pareix que desaparegut de l'ús viu, que designava l'espècie Pyrrhocorax pyrrhocorax, gralla de bec vermell. El nom és el femení de l'adjectiu saur 'de color groc fosc o rogenc'.

“El valencià en la proposta del català estàndard” omple l'apartat V. Veny hi fa un repàs d'allò que ha estat la llengua estàndard històrica i de quina va ser la proposta moderna fabriana, i alerta de la dificultat d'establir un estàndard valencià modern massa recolzat en la llengua literària antiga, perquè en podria sortir una modalitat massa allunyada de la realitat parlada actual. Dins aquest escrit dedica un paràgraf a tractar de l'ortografia fabriana i de l'oportunitat de fer-hi modificacions puntuals en casos clars i necessaris, però critica la posada en circulació, sense el beneplàcit de la Secció Filològica, de grafies com *sisplau i *esclar, que ens podrien dur a escriure *passilquepassi, *vulguesnovulgues, etc. Compartesc absolutament aquesta apreciació del Dr. Veny i crec inadmissible aquestes grafies, sobretot la d'*esclar, on els dos components mantenen totalment la seva independència sintàctica (¿o és que hauríem d'escriure “*esclar que jo també hi aniré!”?); allò que em sorprèn és que hagi estat un membre de la Secció Filològica, el Dr. Joan Solà, qui hagi promogut aquestes formes gràfiques, sense que hagi estat desautoritzat pels seus companys. Joan Veny després d'aquesta crítica exposa sumàriament l'estàndard oral proposat per la Secció Filològica el 1990, qualificat de “flexible i participatiu”, amb exemples aplicats al valencià. No dubt evidentment de la intenció de fer-lo “flexible i participatiu”, però sempre m'ha semblat una proposició confusa, en què la distinció d'àmbits i registres no queda gens clara, i en què la consideració de formes pròpies, formes admissibles i formes no recomanables pareix capritxosa. A la pràctica, ¿en què es diferencien les formes pròpies de les admissibles? Si -iste no és pròpia de l'àmbit general, però hi és admissible, la conseqüència és que pot ser usada dins l'àmbit general igual que les formes pròpies. ¿Val la pena aquesta distinció que no té conseqüències pràctiques? Tindre i vindre han estat acceptats al DIEC com a formes secundàries de tenir i venir, sense cap altra connotació; en canvi, segons la proposta d'estàndard oral, com el Dr. Veny assenyala en aquest article, només són admissibles en registres informals. Ens pensàvem que totes les formes incloses al DIEC eren vàlides dins la llengua estàndard! Però és que, a més a més, els registres informals no han de ser objecte de regulació per una proposta d'estàndard, modalitat que, per definició, és només registre formal... Bé, no és aquí el lloc més idoni per a discutir la proposta, l'eficàcia de la qual m'agradaria poder constatar, però ja que és un tema tractat per Joan Veny, en el qual ell va participar activament, se'm pot permetre qüestionar-ne el plantejament, també perquè afecta el valencià, objecte del llibre i d'aquesta ressenya.

L'apartat VI inclou un altre article, “Leuconiquia i cultura popular”, on tracta dels noms i de les creences relacionats amb les taquetes blanques de les ungles, a tot el domini català i amb referències a altres indrets de l'espai romànic i de l'espai germànic. És una altra demostració magistral de com sap interpretar les nombroses dades recollides.

A l'apartat VII, dóna arguments força convincents, combinant l'examen de formes antigues i de formes dialectals modernes, de la “Valencianitat del Curial”, arguments que semblen realment mals de rebatre.

Finalment, l'apartat VIII, dedicat als “mestres valencians”, conté un escrit sobre Manuel Sanchis Guarner, amb qualque anècdota graciosa de la seva estada a Mallorca, de qui diu que la seva decisió de traslladar-se a València el 1959 va ser “eficaç i decisiva” per al futur de la llengua; i un segon escrit sobre Germà Colón, a qui associa amb la passió per les paraules, al qual va conèixer quan era estudiant de Filologia Romànica a Barcelona. Amb Germà Colón Joan Veny i ha compartit tota la vida d'investigador, tot i que Colón s'instal·làs a Suïssa, i en coneix al detall les importantíssimes aportacions al coneixement del lèxic català i romànic, així com a la lexicografia i a l'etimologia. Del conjunt en fa un repàs i en destaca els mèrits principals, tants que desborden les possibilitats d'aquesta modesta ressenya.

En definitiva, una delícia filològica, aquests estudis valencians de Joan Veny.