Hi ha gent que passeja un cinisme fora mida, i segurament en dir això no dic res que no sigui evident per a la majoria de lectors. En qüestions (socio)(politico)lingüístiques el cinisme sol ser encara més gran, sobretot si de qualque manera hi són implicades les llengües que, com la nostra, pateixen una agressió secular que pretén marginalitzar-les o, fins i tot, eliminar-les. França, l’estat i els polítics que el manegen, deu ser l’exemple més emblemàtic d’aquest cinisme tan ben assentat (no és que Espanya se n’allunyi excessivament, però...). Darrerament hi sovintegen les declaracions dels seus dirigents a favor de la diversitat lingüística i cultural, i els articles o reportatges de premsa centrats en aquestes qüestions; curiosament, però, sempre fan referència o bé a conflictes a altres parts del món o bé al perill que representa l’anglès per al francès. Rarament se’n recorden de la diversitat lingüística i cultural interna, de la seva pròpia república, i quan ho fan és per minimitzar-la o informar-ne vagament i amb errors. El president Jacques Chirac el dia 23 de juny de 2004 va rebre una delegació de pobles amerindis i entre altres coses els va dir: “De generació en generació, malgrat la dominació estrangera, malgrat l'ostracisme i la estigmatització, els vostres han perpetuat el record d’aquells temps antics i han preservat llurs llengües, llurs tradicions, llurs maneres de vida, llur memòria. Vosaltres sou els fills d’aquestes nacions, decidits a restar fidels a llur herència i a reconquerir una dignitat que els segles passats us havien negat. França és sensible al vostre destí. Apassionada d'universalitat i de fraternitat, se sent responsable de l'esdevenir del món, de l'esdevenir de totes les comunitats que el constitueixen, i primerament del destí dels més vulnerables, "aquestes flors fràgils de la diferència" de les quals Claude Lévi-Strauss no ha cessat de defensar els drets... ningú no pot restar insensible a la sorda tragèdia que s’esdevé encara, sota els nostres ulls, a tots els continents: la desaparició lenta de cultures i de llengües minoritàries laminades pels moviments dominants.” ¿Heu vist mai una prova de cinisme més gran que aquesta del President francès? Mentre l’estat que ell comanda condemna a la desaparició, negant-los qualsevol dret cívic, totes les llengües per ells anomenades “regionals” (occità, bretó, cors, català, basc, alsacià, flamenc...), proclama davant els estrangers que França se sent responsable de la pervivència de les llengües i les cultures minoritàries de tot el món! Ja és tenir barra! Una altra mostra francesa: el setmanari L’Express va dedicar fa algunes setmanes un número a la “francophonie”; la intenció era sobretot cridar l’atenció sobre el poc interès dels mateixos francesos a defensar i promoure sa llengua per contrarestar la influència de l’anglès a tot el món, i fins i tot a la Unió Europea. En el reportatge entrevistaren el sociòleg de la llengua Louis-Jean Calvet, denunciador incansable dels processos de glotofàgia (“devorament de llengües”) arreu del món, i en destacaren les paraules següents: “Una llengua que mor és una visió del món que desapareix.” En l’entrevista l’interès era sobretot el paper del francès com a llengua internacional, el prestigi del francès, els “perills” (?) que amenacen el francès, la por de la uniformització... Ni una paraula, en tot el dossier, dedicada a les llengües regionals, oblidades, socialment inexistents, amenaçades de mort pel francès, per a les quals la frase destacada de Calvet sembla que no és aplicable.
Dins de casa nostra la qüestió valencià-català continua enterbolint la via normalitzadora. El govern espanyol ha tornat afegir llenya a aquest foc amb els nous carnets de conduir, que es poden sol·licitar i expedir en català i en valencià, a gust del consumidor (ei!, però devora el castellà, que quedi clar!), amb l’única diferència que el català diu «Autoritat que expedeix el permís» i el valencià diu «Autoritat que expén el permís». És a dir, en català el permís és simplement publicat, imprès, per una autoritat, mentre que en valencià és venut... Ja pareix que no saben què han de fer per posar diferències on no n’hi ha.
Qui ha parlat de més, en tot això del valencià, és el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El Dr. Joan Martí i Castells, Catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), ha escrit en castellà, damunt La Vanguardia, referint-se a l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la traducció de la Constitució Europea feta a València: “Cualquier lingüista o filólogo que lea el tratado en la forma por la que se han decidido concluirá que así no nos hacemos merecedores de que sea reconocido en la UE, sino como un patois.” Per al Dr. Martí i Castells que la versió no sigui en estricte estàndard barceloní, sinó que inclogui determinades formes típiques valencianes, la relega a la categoria de patois. No discutiré ara si la versió feta a València és la més encertada des del punt de vista normatiu, però el que sí em sembla clar és que el menyspreu amb què el Dr. Martí la tracta, a aquesta versió, és un magre favor a tots aquells valencians que breguen dins la hostilitat general a favor del reconeixement de la identitat català-valencià. Pareix que per al President de la Secció Filològica són indignes de la llengua comuna formes ben catalanes i ben clàssiques com “excloga”, “establit”, “jóvens”, “vetlar”, que també existeixen a les Balears i que la Secció Filològica ha admès expressament com a vàlides. Pensàvem que la mentalitat barcelonacentrista –que enfrontà ja Mn. Alcover amb alguns dels seus col·legues catalunyesos– estava superada, però ara hem comprovat que no és així... M’agradaria saber, d’altra banda, si el Dr. Martí ha manifestat –en castellà o en català– el seu rebuig a alguns castellanismes flagrants i innecessaris escampats sense manies per TV3 i Catalunya Ràdio, com (tenir) nòvio/nòvia, tio!, apretar i altres. O aquests no duen el català cap a la categoria de patois?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada