UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

divendres, 27 de maig del 2016

La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (I)

27 de maig de 2016

És possible que aquest escrit escandalitzi més d'un lector i que tengui com a conseqüència per a mi la recepció d'insults i de desqualificacions, però m'és igual, perquè fa temps que tenc ganes d'amollar aquests pensaments, aquestes reflexions, amb la il·lusa esperança que sigui un revulsiu que ajudi a capgirar la situació. I si ho aconseguís (potser és pecar de supèrbia) daria per ben rebuts tots els insults; i si no ho aconseguesc, com a mínim m'hauré tret tota aquesta verinada.
Ja fa estona, una estona llarga, uns quants assessors lingüístics de mitjans de comunicació varen decidir constituir-se en autoritat lingüística i decretar ells, sense atendre a allò que pogués dir la institució acadèmica oficial de la llengua catalana (és a dir, l'IEC) ni a allò que poguessin opinar i expressar altres institucions acadèmiques (com els departaments corresponents de les Universitats), quin havia de ser el català correcte i el català estàndard. Els pioners principals d'aquesta postura, tot s'ha de dir, una vegada assolit l'objectiu de deslegitimar les institucions esmentades i imposar les seves directrius, ara militen en l'anticatalanisme més descarat, i aquest fet tot sol hauria d'haver valgut per a anul·lar la seva influència i rescabalar el mal fet, però no ha estat així i els seus seguidors continuen la seva tasca impertèrrits. La importància d'aquests mitjans en la divulgació del model lingüístic és magna, és fonamental, perquè arriben a milers, de fet milions, de persones, per l'orella i per la vista, i allò que ells vehiculen és allò que després la gent repeteix; i és així i no al revés, com ens han volgut fer creure: al món modern els mitjans no parlen com la gent, sinó que és la gent que parla com els mitjans. Com deia Jordi Badia, en una entrada de fa uns mesos a l'Acadèmia Oberta de l'IEC: "si a les televisions i ràdios la gent sent registrar en lloc d’escorcollar, és segur que no dirà escorcollar. Al cap d’un temps ja podrem demanar a l’acadèmia que accepti un nou significat de registrar perquè «té un ús consolidat»" (escrit del 20 d'octubre de 2015 a les 16:31). Per això, perquè el seu paper és transcendental, els responsables lingüístics d'aquests mitjans, abans de decidir sobre qüestions irresoltes o controvertides, havien d'haver cercat el consens màxim institucional, i en qualsevol cas haver anat amb peus de plom, i pecar més per conservadorisme que per innovacionisme, perquè el mal que es podia fer a la llengua era gran. Vegem-ne uns quants exemples.
Jo no som de Barcelona, però quan vaig anar a estudiar a Barcelona, a mitjan anys 70, record que era normal en el parlar de la capital referir-se al xicot i a la xicota, com a integrants de la parella que festejava (si ja estaven compromesos en deien promès i promesa); era la designació tradicional i ben viva, i si els anys 70 era ben viva sé cert que a l'actualitat encara viu molta de gent que ho va aprendre a dir així. ¿Què va passar perquè xicot / xicota siguin tenaçment ignorats de tots els mitjans i avui ja sigui tan difícil, quasi impossible, sentir-ho a dir? Doncs simplement que els primers assessors lingüístics dels primers mitjans en català, uns quants anys més tard, joves aleshores i més espanyolitzats, influïts sense dubte per l'enrenou del llibre verinós (que deia moltíssimes de veritats i feia molt bons raonaments, però anava a parar a la pura demagògia) i de qualcun altre[1], així com d'alguns nous diccionaris que pretenien ser moderns, decidiren que xicot i xicota ja no ho deia ningú i que als mitjans que controlaven es diria sempre nòvio i nòvia, com en espanyol, perquè així seria més versemblant (o verosímil) i tothom ho entendria millor. I el xicot i la xicota passaren al repòs etern, assassinats, i la gent va deixar de festejar i va començar a tenir nòvio o nòvia, perquè aquest era el català real, segons aquests assessors.
Un altre exemple: el sufix -ble és en català (com ho són les corresponents variants en totes les llengües romàniques) un sufix adjectivador aplicable (i aquí en teniu un exemple) només a bases verbals transitives, és a dir, a verbs que regeixen un complement directe. Per això, un rètol pot ser llegible, però un camí no pot ser *anable. I com que només es pot aplicar a bases verbals, tampoc ningú pot ser "*jugadorable", ni "*professorable", ni "*fusterable", ni "*conserjable", ni "*porterable", ni "*arquitectable", ni "*infermerable", ni "*metjable", ni cap -able derivat de cap substantiu; aquests derivats serien una aberració lingüística. Vet aquí, però, que qualque professional dels mitjans de comunicació (mai no sabrem qui) un dia es va inventar que els candidats a president eren "presidenciables", com si existís un verb *presidenciar, i els candidats a alcalde eren "alcaldables", com si existís el verb *alcaldar, i ja tenim cada vegada que hi ha eleccions els "presidenciables" i els "alcaldables" imposats pels mitjans de comunicació, els mateixos que diuen que fan servir un registre de llengua basat en "la parla real". És claríssim que en català aquesta aberració ha arribat per contaminació del castellà (on també és una aberració, no cal dir-ho), perquè només per això s'explica que hi hagi "alcaldables" però no hi hagi "batlables": alcaldable "sona bé" perquè també ho diuen els espanyols (no oblidem que alcalde és un espanyolisme del qual l'estàndard català verament nacional hauria pogut prescindir), mentre que batlable és imcomprensible per al parlant perquè no és permès pel seu sistema i no té corresponent espanyol.
I un altre exemple: [elzi] és a molts d'aquests mitjans una forma pronominal que tant serveix per a ocupar la plaça que correspondria al simple els com la que correspondria a els hi (li + els, els + hi), els els, els la i els ho; és a dir, resolen amb una sola forma, que escriuen els hi encara que realment pugui ser els, quatre possibles casos ben diferents els uns dels altres, i sobretot confonen l'oient no catalanocentral quan amb [elzi]/els hi volen dir realment els ho, perquè [elzi] pot ser una forma simple o una combinació amb datiu, però no inclou mai l'acusatiu neutre ho. Quant sents "[elzi] direm" esperes el complement directe: què [elzi] direm, però sovint aquest "què" no hi és, perquè en realitat volien dir "els ho [elzo] direm"; i quan llegim "els hi" on realment volen dir "els" o "els ho" tenim la sensació de confusió. I llavors, aquests qui han imposat aquesta "solució" la justifiquen dient que així és més fàcil, perquè és com ho diu la gent... (És clar, la gent que ho diu així com a ells els convé.) Naturalment, aquí no s'atreveixen a justificar la seva imposició amb cap autoritat que els avali; ells, menyspreant sense vergonya el sistema fabrià, lògic i clar, que ja era acceptat per tothom fins que ells se n’han desempallegat, s'han constituït en autoritat.
I un darrer exemple, per avui. El sistema català fa una diferència entre els quantificadors cap i gens (de), diferència que podeu veure explicada, si encara no el coneixeu, en aquest article. Doncs els mateixos professionals i assessors d’aquests mitjans han decidit que aquesta diferència és irrellevant i que la gent no la fa, com cap de semblant no es fa en castellà, i com que la gent no la fa ells tampoc tenen per què fer-la, i han neutralitzat la diferenciació entre els dos quantificadors i n’han deixat només un, cap, que és el que més clarament correspon al castellà ninguno. La qüestió és sempre “simplificar” la llengua, que consideren massa complicada, encara que aquesta simplificació pugui significar perdre matisos semàntics o anafòrics; i acostar-la tant com sigui possible a l’espanyol, que és el seu vertader sistema de referència.



[1] Com el de J. Royo, Una llengua és un mercat, 1991, que deia: "Caldrà, sens dubte, convalidar molts castellanismes, d'aquests que ja circulen. I anglicismes, i neologismes. I el lo neutre, i l'algo, i el cigarro, i l'elsi o el lis. (P. 118)

dijous, 28 d’abril del 2016

La normalització lingüística a les Balears: 30 anys tudats


Aquests dies de final d'abril el Govern de les Illes Balears ha organitzat uns actes per a "celebrar" els 30 anys de la Llei de Normalització Lingüística. Si no fos perquè la situació és més trista que còmica, n'hi hauria per fartar-se'n de riure, d'aquesta celebració. Perquè ¿què celebren? ¿Una llei inútil? ¿L'autoengan? ¿El fracàs espectacular de la suposada normalització lingüística?

Vegem quins són els trumfos que els celebradors presenten com els gran èxits de la llei: la utilització del català com a llengua vehicular normal de la majoria de les institucions autonòmiques i locals (no de les estatals), l'ensenyament en català, i la ràdio i la televisió autonòmiques en català. I pus! Perquè no en tenen cap altre! Ah, sí! Els rètols viaris en català i... ¿I per a això era necessària la Llei de Normalització Lingüística? No gens! Bastava amb les disposicions de l'Estatut d'Autonomia: 
     - l'article 4, que dóna categoria d'oficialitat al català, és suficient perquè totes les institucions oficials, inclososos els centres d'ensenyament, funcionin en aquesta llengua, i perquè siguin escrits en català tots els rètols viaris; 
     - l'article 30, que dóna la competència exclusiva a la comunitat autònoma en la regulació dels topònims oficials, fa possible una disposició específica que determini que els topònims han de ser en català;
     - els articles 35 i 36, referents a l'ensenyament, permeten que el govern reguli la qüestió de la llengua en aquest àmbit, i per tant permeten que aquesta regulació afavoreixi el català; recordem que ja abans de l'aprovació de l'Estatut mateix hi havia centres privats d'ensenyament que funcionaven en català, i no eren il·legals;
     - l'article 90 possibilita que els mitjans de comunicació creats per la comunitat autònoma siguin totalment en català.

És a dir, si en tots aquests àmbits s'ha aconseguit una presència important del català no ha estat tant perquè existeixi la LNL com per la voluntat dels governants, o dels dirigents concrets, perquè fos així. I la prova ha estat que si durant un govern de PP es va aconseguir l'anomenat decret de mínims, durant un altre govern del PP aquest decret va ser decantat i suplantat (o ho pretengueren) pel famós TIL, i sense tocar els articles corresponents de la LNL. Per a degradar el català de requisit a mèrit a la funció pública, el darrer govern del PP no va haver de tocar per a res la LNL, perquè aquesta ni tan sols preveu tal requisit. I en el cas de l'oficialitat única dels topònims catalans, sí manada per la LNL, el PP ho va tenir bo de fer, modificar-ne la disposició corresponent, de manera que la llei ja no es podia invocar a favor del català.

Aquests que he esmentat són els únics àmbits en els quals el català ha assolit una presència important durant aquests 30 anys de LNL, però són àmbits als quals la llengua hauria pogut igualment tenir presència sense la llei, perquè són àmbits d'actuació directa dels governants, esmentats ja per l'Estatut d'Autonomia. Els àmbits on la LNL hauria d'haver tengut efectes positius a favor del català, però no ha estat així, són àmbits socials no directament controlats per cap institució oficial: els mitjans de comunicació privats, el comerç, els espectacles, la vida social en general fora de les institucions. En aquests la LNL hi preveu una inconcreta "funció normalitzadora dels poders públics", títol IV, articles 37 a 40, però aquests articles han estat fins ara paper banyat, amb l'excepció dels 4 anys de la Direcció General de Política Lingüística de Joan Melià, l'únic període durant el qual s'ha fet qualque cosa per a promoure el català dins la societat. Tots els altres anys, amb governs del PP (la majoria) o del pacte UM-esquerra (la legislatura 2007-2011), o bé no s'ha fet res (potser qualque cosa simbòlica, com repartir tovalloles de bany amb lemes per la llengua) o bé s'ha actuat descaradament en contra. I la dinàmica social ha seguit el seu curs de predomini absolut del castellà, enfortint el sentiment diglòssic dels habitants d'aquestes illes, ben aconhortats a mantenir la llengua catalana com a llengua per a riure, per a converses informals, per a festes, per a determinats actes socials una mica emblemàtics... I de cada vegada més degradada, més plena d'incorreccions i de barbarismes, més empobrida, amb pèrdua progressiva del vocabulari tradicional, substituït per anglicismes, espanyolismes o paraules catalanes apreses als llibres o a TV3, en un procés que va conformant un català col·loquial penós i despersonalitzat. Fa 10 mesos que hi ha els nous governs locals, insulars i balear, i si bé és ver que s'han desfet les mesures negatives de la legislatura anterior, també és ver que no s'ha fet res, per ara, per a posar en pràctica els articles 37 a 40 de la llei que diuen celebrar. Basta anar pel carrer i veure com el castellà és feixugament supermajoritari en la retolació comercial, la més antiga i la més moderna, fins i tot la d'establiments oberts en l'era post-Bauzá; són poquíssims els establiments, petits o grans, on el català és present en la retolació, i inimaginable que sigui exclusiu; fins i tot marques originals de Catalunya, que allà usen el català amb normalitat, aquí funcionen exclusivament en castellà, menyspreant-nos, com si no existíssim. L'únic bilingüisme que comença a ser abundant és el castellà-anglès, i fins i tot ja hi ha comerços que s'anuncien només en anglès, com un que ven PETS. Actualment, ni tan sols el govern, vicepresidit per MÉS, demostra una actitud exemplar en relació a la llengua catalana: hi ha qualque conseller que s'expressa sempre en castellà en públic, sense manies; i no hi ha tampoc cap mania a l'hora de subvencionar esdeveniments en què el català és marginal o absolutament marginat, amb l'anglès i/o el castellà com a llengües importants (vegeu, per exemple: https://issuu.com/idi_departamento_ferias/docs/fulleto_boatshow_2016 ; o la invitació a la vergonyosa conferència de l'antimallorquinista Román Piña).
Aquest dimecres 27 d'abril, al DBalears sortia la Directora General de Política Lingüística dient que (el Govern, supòs) incorporarien clàusules lingüístiques als contractes amb empreses; si això vol dir que per als contractes es valorarà especialment l'ús que facin de la llengua catalana les empreses, em pareix molt bona proposta; però aquest mateix dia 27 el Govern ha fet públics un criteris que aplicarà per a fer contractacions d'empreses: "Les empreses que vulguin aconseguir qualsevol contracte de béns o serveis pel Govern Balear hauran de ser exemplars", diu l'AraBalears, però dins els requisits que demostrin que són exemplars no n'hi ha cap de referent a la llengua... La Directora General anuncia una iniciativa que al mateix temps els més alts càrrecs del Govern ignoren... A Eivissa, per molt que el nom oficial de l'illa sigui en català, IBIZA és pràcticament l'única forma mil vegades repetida a cartells i inscripcions publicitàries, fins i tot les promogudes pel Consell.
Pareix que els eivissencs, governants inclosos, tenen vergonya del nom autòcton de la seva illa i només volen mostrar el nom en versió espanyola. (Ja que hi som, a Eivissa, permeteu-me fer un incís sobre la imatge reaccionària que ofereix l'Església de l'illa, amb un Full Diocesà tot escrit en castellà -almanco el número de març 2016-, cartells informatius en castellà i una grossa làpida dins la catedral en honor dels "Caídos por Dios y por España"; els "caídos" del bàndol franquista, s'entén
;
 l'actual monument de la Feixina palmesana és insignificant, al costat d'aquesta làpida.) ¿Quin ha estat l'efecte de la celebrada Llei de Normalització Lingüística a Eivissa? La societat la ignora, com la ignora a Mallorca i a les altres illes. Perquè si trobam qualque fabricant de les Balears que etiqueta els seus productes en català, podeu estar ben segurs que no ho fa gràcies a la LNL, ho fa gràcies a la seva pròpia consciència i al seu convenciment; i si trobau cap establiment comercial que faci ús majoritari del català, o com a mínim paritari amb el castellà, tampoc no ha estat gràcies a la LNL, sinó gràcies a la pròpia iniciativa del propietari. Els articles 37 a 40 estan pràcticament per estrenar, i són els que més incidència en la societat tenen.


Aquesta és la realitat de la normalització lingüística després de 30 anys de llei inútil. Anau a comprar al mercat de l'Olivar de Palma, per exemple, i –amb qualque excepció notable– només hi veureu en català els rètols grossos i els indicadors que queden de quan es va fer la reforma, en temps del Pacte de Progrés, precisament, i el Govern d'aleshores s'hi va comprometre perquè les parades fossin retolades en català, i no ho va aconseguir en totes. Tots els cartellets informatius dels productes són en castellà (com ja he dit, amb qualque excepció notable), ja siguin les verdures i les fruites com els peixos o altres productes. A la pescateria, provau de comprar-hi aladroc, o palaies, o rèmols; ni saben què és; de molls, d'escorballs o de musclos encara en podreu comprar, però aquells, indicats com a "salmonetes" i "corvinas", i aquests darrers dits sempre per tothom "mejillons". I devora les gambes, en lloc dels escamarlans hi tenen "cigalas". I a qualque parada veureu que venen un peix dit xarret. I quan hàgiu comprat allò que voleu encara vos demanaran –com a tot arreu– "¿Vol algo més?

Vet aquí els 30 anys de normalització lingüística: el català més o menys present a les institucions autònomes, a escola (gràcies a la tenacitat dels mestres i de molts de pares, no gràcies a la LNL), a la producció cultural autòctona (literatura, teatre, música; no al cinema, però), als mitjans audiovisuals institucionals, i a qualque mitjà privat (AraBalears, DBalears, Ona Mediterrània, i emissores i publicacions locals de pobles), i més o menys absent de la vida social pública, majoritàriament ignorat del comerç (amb desigualtat segons la zona i l'illa, és cert), dels cinemes i de la principal indústria del país, l'hoteleria i la restauració. Als hotels, i als restaurants de les zones turístiques, és més fàcil que et parlin en alemany o en suec que no en català, i de restaurants amb la carta en català no n'abunden, precisament. I segons a on i amb segons qui, tens sort si no t'escupen perquè parles en català (recordau les denúncies constants per agressions a catalanoparlants). I al carrer, allà on encara es pot sentir la nostra llengua, aquesta és plena de castellanades, d'incorreccions i d'ultracorreccions. Res a veure amb el català tradicional parlat per la gent d'aquestes illes durant segles.

Si voleu celebrar la Llei de Normalització Lingüística, començau per aplicar-la completament, i potser amb el temps en veurem resultats efectius. Però, és clar, una llei tènue que mana però no sanciona l'incompliment dels manaments, en pot tenir pocs, de resultats efectius.

Amb una paraula, 30 anys tudats. Si això és motiu de celebració...

dissabte, 6 de febrer del 2016

¿Fantasmes o evidències?

6 de febrer de 2016

El passat diumenge 31 de gener el conseller menorquí de MÉS Josep Castells va publicar a l’AraBalears una resposta al meu article anterior titulat “Com el Cid Campeador”, referent a la notícia de l’esborrany del nou decret governamental per a l’ensenyament de llengües estrangeres als centres educatius de les Balears.
Em retreu, el sr. Castells, que basi el meu escrit en allò que n’havien dit els diaris (“error imperdonable per part d’un professor universitari”), però és que jo precisament criticava la informació sortida als diaris, amb l’advertiment de “si és ver més o manco com ho descriuen”, que no ha estat desmentida en cap moment pels protagonistes de l’anunci del decret, i que només ha estat matisada amb aquesta resposta del conseller. Jo mateix reconeixia a l’escrit que potser el meu alarmisme era una exageració, però llavors insistia que era així com s’entenia la notícia, i passava d’aquí a fer una sèrie de consideracions sobre la ideologia que justifica la introducció de l’anglès com a llengua vehicular del nostre ensenyament, i sobre la minusvaloració del català que, a parer meu, aquesta proposta implica, consideracions que el conseller qualifica de fantasmes i de judicis d’intencions que no tenen gens de valor. Naturalment, ara no entraré en el joc de la contrarèplica punt per punt de la resposta del sr. Castells, perquè al cap i a la fi partim de perspectives diferents de la mateixa qüestió, tan diferents que en realitat a mi em pareix que no és la mateixa, sinó que n’hi ha una altra. He de reconèixer que quan vaig fer aquest article estava un poc indignat, i això que vaig esperar uns dies per a provar d’asserenar-me una mica. I estava indignat perquè el primer decret sorgit d’aquest govern en positiu (és a dir, que no es limita a desfer qualque atemptat del govern anterior) relacionat amb la llengua està dedicat no a la llengua catalana, que és la que urgentment necessita accions a favor, sinó a la llengua anglesa (això de “llengua estrangera” sabem que és un eufemisme), la més potent del món! Perquè en aquest cas no és ni tan sols que deroguin el TIL, ja derogat anteriorment per sentència judicial, sinó que promulguen una normativa per a introduir l’anglès com a llengua vehicular a escola, “voluntàriament”, però amb la pressió que significa que la iniciativa surti del govern mateix, perquè el govern no fa normes sobre res que no sigui important ¿no és ver? I amb la voluntat explícita de l’honorable conseller d’Educació que aquesta “voluntarietat” sigui aviat general a tots els centres: “El conseller March ha expressat la voluntat que, a la llarga, tots els centres de les Balears ofertin ensenyament en llengua estrangera” (AraBalears, 21/01/2016). Si no és certa la referència del diari, que sigui desmentida pel conseller; si no ho fa, senyal que la dóna per bona. La qüestió que jo veig, doncs, no és simplement la de la possibilitat “voluntària” de fer qualque matèria en anglès (cosa que, tanmateix, veig indesitjable), sinó que la primera preocupació del govern en matèria de llengua i d’ensenyament és la de l’anglès, i no la del català. I aquesta preocupació, evidentment, l’ha heretada del govern anterior, perquè abans del desastrós govern Bauzá mai ningú va proposar que l’anglès fos llengua vehicular de cap ensenyament no lingüístic. El govern Bauzá ja no existeix, però ens deixa aquesta herència. ¿Que el procediment no serà el mateix ni les conseqüències exactament iguals? Ben segur, només faltaria que tot es fes igual! Però el prejudici de considerar que una llengua estrangera es mereix ocupar un espai del nostre ensenyament sí que quedarà, i si ara s’imposa ja mai el llevarem. Mentrestant, però, la llengua catalana continua en les mateixes condicions de precarietat de sempre, sota una legislació obsoleta que ha demostrat a bastament que no és suficient per a canviar-ne la consideració social. La Llei de Normalització Lingüística té 30 anys i no s’ha aplicat mai del tot, i en allò que s’ha aplicat s’ha mostrat ineficaç. El “decret de mínims” l’any qui ve farà 20 anys, i encara hi ha centres que l’incompleixen, com denuncien els sindicats. És ben hora, doncs, que el govern, si realment creu en la necessitat de retornar al català la dignitat i la utilitat que li pertoca, prengui iniciatives, normatives i socials, a favor d’aquesta causa (per molt que l’he cercat, no he sabut trobar cap pla d’actuació per a aquests anys en aquesta direcció). I aquestes iniciatives passen per l’escola (promoció del català com a llengua general i normal de l’ensenyament, sense competència amb el castellà ni amb l’anglès), pels mitjans de comunicació (enfortiment del català com a llengua exclusiva d’IB3, promoció de la introducció del català en els mitjans privats, potenciació de l’espai comunicatiu pancatalà), pel comerç (promoció del català com a llengua de la retolació, de la relació amb els clients i de l’etiquetatge), per l’oci i la cultura (promoció del cinema i de totes les manifestacions artístiques en català, promoció de l’ús del català a l’esport), i pel propi govern, fent del català l’única llengua d’expressió pública dels seus consellers i altres alts càrrecs (ara n’hi ha que parlen sempre en castellà). Potser (no n’estic segur, però) si el català estigués del tot nomalitzat podríem fer un racó a l’anglès i a altres llengües estrangeres, però mentre el català estigui tan dèbil introduir una altra llengua dins l’espai que per naturalesa hauria de ser nostre no fa més que mantenir-lo en la precarietat. Tot això no vol dir que no s’hagi de millorar l’ensenyament de les llengües estrangeres, però aquesta millora es pot fer perfectament sense necessitat de fer-les vehiculars de matèries no lingüístiques, les quals haurien de quedar reservades per al català. Qualcú em dirà que respectant el decret de mínims l’anglès no pren plaça al català, sinó al castellà, però això és una fal·làcia, perquè aquest mateix decret (que havia de ser un punt de partida, no un d’arribada) permet que es facin totes les matèries en català, excepte les lingüístiques externes, i si s’hi fica l’anglès pel mig ja mai s’arribarà a aquesta plenitud en català. I, tornant a l’esborrany del decret, la resposta del conseller Castells no diu tota la veritat sobre quantes de matèries es podran fer en anglès: el punt 3 de l’article 4 diu efectivament “L’ensenyament en llengua estrangera es podrà aplicar totalment o parcialment a una àrea a l’educació infantil, a una assignatura a l’educació primària i secundària i a un mòdul a la formació professional”; però el punt 5 hi afegeix: “Els centres educatius podran sol·licitar a la Conselleria d'Educació i Universitat l’ampliació de l’ensenyament en llengües estrangeres a una segona àrea, assignatura o mòdul no lingüístic del currículum. En aquest cas, han de presentar un informe pedagògic justificatiu adaptat al context i als recursos del centre. La direcció general competent resoldrà la sol·licitud.” Com que no diu amb quin criteri s’avaluarà aquesta sol·licitud, podem suposar que, en principi i si la justificació és suficient (?), serà concedida. Per tant, ja poden ser dues, les àrees o matèries fetes en llengua estrangera. Si el conseller Castells em retreu a mi que no hagi llegit l’esborrany de decret jo ara li retrec a ell que no l’hagi llegit tot, o que només citi la part que li convé. També és una prova d’honestedat intel·lectual dir tota la realitat, sense amagar-ne la part que no ens convé.
En definitiva, tot reconeixent que en el meu escrit anterior exagerava les conseqüències possibles de l’aplicació d’aquest decret, i que sobretot des del punt de vista pedagògic el TIL d’en Bauzá era molt més desastrós, em referm en totes les reflexions fetes sobre la importància excessiva que es dóna a l’anglès, fruit d’aquesta nova diglòssia, sobre les manifestacions del conseller d’educació (no desmentides) i la pressió que hi haurà damunt els pares a l’hora de decidir si volen fer matèries en llengua estrangera, i sobre la poca consideració que es té per a la llengua catalana. El conseller Castells hi veu fantasmes; jo hi veig evidències.
Millorin l’ensenyament de les llengües estrangeres, n’ampliïn l’oferta, en facilitin l’aprenentatge, però no a costa del català. I superin d’una vegada el decret de mínims, que si fa 19 anys ens podia parèixer una avanç ara ens pareix un reducte de l’immobilisme en el tema lingüístic. Que en Bauzá el considerava massa catalanitzador, ja ho sabem, i no ens estranya; però que els governants d’ara el considerin la norma essencial de l’escola, fa riure. Ho diu el seu mateix nom popular: “de mínims”. ¿És al mínim a què hem d’aspirar o és al màxim? Abandonin d’una vegada l’herència rebuda del enemics del nostre poble i actuïn decididament a favor dels qui fa segles en som víctimes. Actuïn per la llengua, que és com dir per la nostra essència cultural i nacional, amb força, a l’ensenyament i a tota la societat. I siguin originals, deixin el seguidisme. Tanmateix, els ciutadans pperos no els ho reconeixeran ni agrairan mai. I tot allò que vostès no facin ara no es farà mai si tornen (ai!) els enemics (no els adversaris).

dilluns, 25 de gener del 2016

Com el Cid Campeador

25 de gener de 2016

Ens ho temíem, i la jugada ha arribat. Com el Cid Campeador, que va guanyar una batalla després de mort, Bauzá ha guanyat la batalla de la descatalanització de l’ensenyament balear, després de mort políticament. La diferència, però, és que la mòmia del Cid era present a la batalla, mentre que en el nostre cas la mòmia de Bauzá està representada pels nous governants, la Presidenta i el Conseller d’Educació. Només conec el tema per allò que n’han dit els diaris, però si és ver més o manco com ho descriuen, el nou decret de llengües estrangeres pot significar, en un termini relativament curt, la minorització del català com a llengua de l’ensenyança a les nostres illes, perquè fixem-nos que la notícia diu que “l'única restricció serà respectar el Decret de mínims, que estableix que la presència del català a l'educació ha de ser com a mínim igual a la del castellà” (AraBalears, 21-01-2016). És a dir, si en castellà es fa només l’assignatura de castellà, bastarà que en català es faci només l’assignatura de català, i així ja es respecta el decret de mínims! I tota la resta es podrà fer en una llengua estrangera (que, desenganem-nos, és un eufemisme per a dir ‘anglès’, que és la nova llengua dominant, la llengua dels amos)! Potser això que dic és una exageració, però així s’entén la notícia. De fet, però, és igual si és una exageració o no, perquè aquesta proposta de decret allò que fa no és més que reflectir la nova ideologia diglòssica respecte a l’anglès, la ideologia que justifica que l’escola del nostre país no es faci en la nostra llengua, sinó en una altra de més universal; fins fa poc l’exclusiva d’aquesta diglòssia entre nosaltres la tenia el castellà, i ara la comparteix amb l’anglès, un escaló més amunt. És ver que entre aquest decret i el del TIL hi ha diferència: el TIL imposava l’anglès i el castellà de manera autoritària i barroera, sense gens de mà esquerra, i aquest imposarà l’anglès de manera subtil, mañosamente, com va fer amb el castellà el recentment commemorat Felipe V. Perquè fixem-nos que, segons la notícia, la introducció de matèries en anglès serà “voluntària”, però llavors diu també: “El conseller March ha expressat la voluntat que, a la llarga, tots els centres de les Balears ofertin ensenyament en llengua estrangera.” És a dir, una voluntarietat dels centres pressionada per la voluntat del conseller, perquè totes les escoles siguin trilingües. ¿Ho veis com no hi haurà tanta de diferència amb el TIL? I és que la suposada voluntarietat dels centres també estarà condicionada per les decisions dels pares, a la vegada condicionats per l’actitud del govern que concedeix a l’anglès l’estatus de llengua vehicular de l’escola. ¿Podran els pares prendre una posició equilibrada sobre la qüestió quan resulta que els qui manen ja els donen a entendre que convé que prenguin la decisió que a ells els interessa? Ens hem passat anys i panys demanant l’ensenyament en català, i quan encara no hem aconseguit que ho sigui al complet, ara ens surten amb la “modernitat” de fer-lo en anglès, obligant a retrocedir en el progrés fet. Perquè allò que és clar és que totes les matèries que es facin en anglès no es faran en català, i això provocarà un dèficit lingüístic enorme en els alumnes, que es veuran privats de tota la terminologia catalana corresponent, sigui en la matèria que sigui, matemàtiques, ciències naturals o socials, filosofia... D’aquí a uns anys trobarem alumnes, o ja ex-alumnes, que sabran multiplicar en anglès però no en sabran en català, així com quasi tothom de les generacions escolaritzades en castellà a l’època franquista multiplica en castellà i no en català. I molts altres que sabran dir en anglès els noms de tots els músculs del cos humà, però seran incapaços de dir-los en català. Etc. etc. L’escola ha de preparar per a la formació superior, i l’escolarització en anglès prepara per a la formació superior en anglès. Ens estam limitant a nosaltres mateixos, reduïm el paper del català a una funció secundària, sense pretensions; ens conformam a ser sempre una comunitat de tercera categoria, amb una llengua pròpia útil només per al folklore (cantar la Sibil·la, fer gloses, cantar jotes, boleros i fandangos) i una mica per a la literatura, però inútil per a la ciència, la tecnologia i les relacions comercials. L’ensenyament de l’anglès i de qualsevol altra llengua es pot fer amb molts de recursos que n’assegurin l’aprofitament, sense necessitat d’envair les àrees que per naturalesa corresponen a la llengua del país. En lloc de reforçar aquest camí, en lloc d’afermar l’ensenyament en català i millorar l’ensenyament de les altres llengües, el govern proposa que una llengua estrangera ocupi una part de l’espai que pertoca a la nostra i envia el missatge a la gent que convé que triïn aquesta opció. És la proposta d’un govern suposadament “dels nostres”... Estam condemnats a no tenir mai una escola normal d’un país normal. Només ens queda l’esperança remota que el Consell Escolar tengui més seny i s’hi oposi.

(Versió un poc retocada de l’article aparegut a l’AraBalears de dia 24 de gener de 2016)
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG