UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dissabte, 30 de novembre del 2013

Mallorquinisme de panfonteta

27 de novembre de 2013

I

Una de les decisions més encertades que he pres en la vida és ignorar els mitjans de comunicació que estan obsessionats en la destrucció del català. Així com hi ha gent masoquista a qui agrada passar pena i sentir-se constantment ultratjada, a mi em costa molt aguantar mentides, mitges veritats, infàmies i calúmnies provinents dels mitjans que no només no han condemnat mai els crims franquistes, sinó que se’n consideren hereus i en mantenen els arguments i els mètodes. Gràcies a aquesta decisió visc molt més tranquil i els meus nirvis no es veuen gens alterats, cosa indubtablement beneficiosa per a la salut.
Aquestes darreres setmanes, però, m’ha arribat, d’amics diversos, l’avís que a les pàgines d’’un d’aquests mitjans, pamflet farcit d’immundícies difusor de les idees filofeixistes del “senyor” (eufemisme) del mostatxet (aquell que es retratà amb el pitjor president que han tengut els Estats Units d’Amèrica), un fundador de la fundació Jaume III (pobre Jaume III, si pogués veure en quina maniobra es veu ara involucrat!) em citava a mi dins les seves proposicions de separar l’estàndard mallorquí del català, citació que pareix que s’ha repetit a altres mitjans. He comprovat què és que diu i, a més, he trobat un altre article seu dedicat a mi, publicat enmig de la immundícia, d’uns quants mesos enrere, i, com que en tots dos escrits al·ludeix a mi, als meus postulats i al meu Departament de la UIB de manera confusa, parcial i amb falsedats, com si cercàs l’enfrontament entre els meus companys i jo, i –igual de greu– com si les meves raons els poguessin servir (a ell i als seus còmplices) de suport al seu projecte lingüicida, he trobat que li havia de respondre, i això faré a continuació.
A l’article del 2 de maig passat, aqueix individu vol fer creure, interpretant a la seva conveniència un escrit meu al Diari de Balears del 19 d’abril anterior, que jo m’he retractat de no sé què, quan la realitat és que jo em referm en la postura que sempre he mantengut, que en aquesta qüestió és la de defensa d’un català estàndard integrador i respectuós de la diversitat, amb matisos que ara no puc explicar perquè es faria massa llarg. Jo això ho he defensat sempre, i els qui em coneixen ho saben, i per tant és una mentida que el meu escrit fos una retractació pública de res. A més a més, en aqueix escrit explic que el problema de llibres de text amb una llengua estàndard excessivament restrictiva en les formes lingüístiques és general a tots els Països Catalans, i que la diferència entre Catalunya i les Balears, per una banda, i València, per l’altra, és que el model centralista és diferent. El problema existeix, però no és problema exclusiu nostre ni és, tampoc, general, perquè hi ha llibres fets amb criteris molt més respectuosos i, a més a més, hi ha molts, segurament la majoria, de mestres ben formats que a pesar d’allò que diu el llibre saben què és que han d’ensenyar als alumnes. Per tant, senyor fundador d’aquesta nova fundació ppera (UPyD no és més que la marca progre de la mateixa banda), mai m’he retractat ni de defensar el català ni de defensar el català estàndard inclusiu de la varietat. El seu article ja comença amb una mentida… I segueix amb una altra: diu que els meus postulats són “diametralmente distintos a los defendidos hasta ahora por los filólogos de la UIB, que ha venido considerando cualquier objeción a la uniformidad lingüística como un ataque de malintencionados contra el catalán”. El desafii a mostrar un sol document del Departament que digui qualque cosa diferent a allò que jo defens; me’n mostri només un! Jo, per la meva banda li puc mostrar diverses publicacions fetes o revisades per membres del Departament (o pel Departament com a tal) que, precisament, allò que fan és proposar una normativa i un model de llengua estàndard amb respecte absolut de la nostra tradició culta i de la nostra manera de parlar (n’excloc les meves individuals): Alfa. Mètode d’autocorrecció gramatical assistida, per Jaume Morey, Joan Melià i Jaume Corbera (1994 i 1995); La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic (1999 i 2008), per Antoni Ignasi Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià; Proposta de model de llengua per a l'escola de les Illes Balears (1999), per Antoni Ignasi Alomar i Canyelles i Joan Melià; Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (2005 i 2010), per Neus Picó i Magdalena Ramon (fins i tot se’n va fer una versió adaptada al menorquí, 2006); Llibre d’estil d’IB3 (2006), per Catalina Company i Maria Antònia Puigròs (revisat per Joan Miralles). En aquests títols pot trobar tothom, també vostè, si realment li interessa, què és que proposam els professors del Departament de Filologia Catalana; els miri i llavors gosi dir que són propostes uniformitzadores i que menyspreen les modalitats insulars. Que s’apliquin o no aquestes propostes ja no és culpa nostra; però sí que és culpa dels dirigents pperos d’IB3 haver prescindit dels assessors lingüístics, els encarregats de vigilar l’aplicació del model adequat, tot d’una que prengueren el govern el 2011. Les meves paraules del final de l’article (“hem comès el greu error de donar-los aquesta excusa, doncs prenguem-los-la i reconduïm el camí segons la nostra tradició literària”) no va dirigida als meus companys de Departament, com vostè vol fer creure, sinó a tothom, a la comunitat: ens hem equivocat entre tots (no es pot assenyalar ningú en concret, tot i que vostè ho fa, amb evident malícia) de posar-ho massa fàcil als enemics del català, idò mirem de rectificar allà on sigui necessari i per part de qui ho hagi de fer, i continuem la nostra feina de suport i direcció de la recuperació social de la nostra llengua. La Universitat com a tal si ha comès cap error ha estat el de no saber fer res més que allò que ha fet per a dignificar la nostra cultura, sempre menyspreada pels governs del Partido Popular, el de vostè d’abans, que ara es presenta com el salvador del mallorquí.
A l’entrevista del 4 de novembre passat, també publicada enmig de la immundícia, vostè insisteix en la culpa de la Universitat (de la qual vostè és membre...) en l’arraconament del mallorquí, i a això ja li he respost prou clarament, i de fet no aporta cap argument nou al seu discurs, sinó que es limita a repetir el discurs del respecte als dialectes i les proclames de sempre anticatalanes i anticatalanistes del PP i els seus acòlits (“allanar el camino a una unificación política” [com si ara no hi estiguéssim, ja, unificats políticament dins Espanya!], “erradicar el español y relegar los dialectos”, “los nacionalistas… son gente fanática” [¿ho deu dir pels nacionalistes espanyols que armaren la guerra de 1936-1939 i afusellaren milers de persones només perquè no eren de la seva corda?]), amb una manifestació de menyspreu final per la filologia (denominació dins la qual confon les diverses disciplines que estudien el llenguatge) impròpia d’un professor universitari. D’aquesta entrevista només faré uns comentaris a alguns dels noms propis citats. Entre els fundadors de la nova entitat hi ha “prestigiosas personalidades… como…  José Zaforteza y… Gabriel Barceló”: prestigioses ho deuen ser dins els estrats socials de la botifarreria i dels capitalistes explotadors, perquè dins el estrats socials dels treballadors i de la gent senzilla (que és la majoria de la població), així com dins el camp de la cultura, aquests personatges en tenen ben poc, de prestigi. “... el lingüista de reconocido prestigio Xavier Pericay”: ¿Sap vostè que en Xavier Pericay, de tant de prestigi dins la catalanística com els moixos del meu corral, és un dels principals promotors d’un català estàndard basat en el barceloní vulgar, excloent dels dialectes? ¿Ho sap, que aquest senyor quan va tenir un cert poder com a assessor de llengua a mitjans barcelonins no en volia saber res, del mallorquí? Després d’haver emmerdat el model de llengua amb les seves decisions ben premeditades, es va retirar a Mallorca i ara l’extrema dreta li reconeix el mèrit (home! si fins i tot ha estat col·laborador de la FAES!)… Un barceloní partidari del parlar barceloní vulgar acastellanat serà l’assessor dels suposats defensors del mallorquí genuí! ¿No han trobat ningú més adequat? Ja es veu que els lingüistes mallorquins no en volen saber res, de vostès… Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera: les raons del professor Gabriel Bibiloni es combaten amb altres raons, no amb desqualificacions arbitràries, però, és clar, per a discutir amb ell de qüestions de llengua n’han de saber, com a mínim, tant com ell, i com que ni al PP, ni a UPyD, ni a la seva fundació ridícula no hi ha ningú d’aquest nivell, no sap passar de l’exabrupte sense contengut; quant a mi, la meva postura en la qüestió de l’estàndard integrador és ben clara, però encara ho és més la meva total oposició a la persecució política de la llengua catalana duita pel partit en el qual vostè ha militat molts d’anys, el partit dels continuadors del criminal Franco, sostenguda pel partidet en què milita ara, i mai no cauré en l’error de creure en les seves mentides quan treuen aquest tema. Deixin d’utilitzar el meu nom per a justificar les seves maniobres, perquè mai de mais les meves raons seran les seves. Jo no jugaré mai el seu joc ni ningú mai es creurà que jo aval els seus embulls.

II

I ara passaré al contraatac. ¿Per què vostè sí que practica l’estàndard castellà, sense manies, fins i tot amb paraules recercades (no crec que palinodia sigui molt popular, precisament) i en canvi no vol acceptar un estàndard català? Jo li ho diré: perquè vostè, com tots els seus, creu que el castellà (español, en diuen) és una vertadera llengua, important i normalitzada, amb presència al món, i com a tal ha de tenir una modalitat superadora de tots els dialectes; per a vostè, és el vestit de festa, és el d’anar mudat; en canvi, el català és una petita llengua regional només apta per a ús domèstic, per a fer folklore, contar rondalles i coverbos, cantar quatre cançonetes, riure amb els amics (sempre que no n’hi hagi cap de foraster, és clar)..., i per a això no necessita cap modalitat estàndard; per a vostè, és el vestidet de pageset, o com a molt la bata casolana, inadequat per a tenir presència més enllà del redolet familiar; de fet, és més que res una nosa, i per això els seus partits el volen exterminar, o almanco arraconar dins el traster perquè no es vegi gaire ni molesti, just que es pugui treure quan els interessi dir que tenim qualque particularitat que ens fa més exòtics. La gran por de vostè, espanyolet dòcil, i del partit amb més corruptes per metre quadrat, és que recuperant la dignitat de la llengua els mallorquins recuperin la dignitat cultural (que és com dir nacional) i es fartin d’estar sotmesos a un estat que els roba els doblers i els roba la identitat, com ja ha passat a Catalunya. La fundació Jaume III no és més que una altra farsa ppera-upydera, una nova maniobra de distracció per a entabanar els mallorquins amb un suposat problema d’imposició catalanista, mentre som espoliats econòmicament i culturalment, i se’ns destrossa el medi natural. Si tant vol defensar el mallorquí ¿per què no protesta al seu adorat president Bauzá (que l’estima tant, al mallorquí, que no hi vol, en mallorquí, ni sentir el seu nom) per haver-lo llevat com a exigència a la funció pública? ¿Per què no exigeix que s’hi doblin, en mallorquí, totes les pel·lícules d’IB3? ¿Per què no demana als qui manen dictatorialment que facin una campanya de sensibilització de l’ús del mallorquí a la societat? ¿Per què no es manifesta contrari al TIL que ha ficat el castellà i l’anglès allà on fins ara hi havia el mallorquí? Són els fets, i no les paraules, que demostren què vol i què és cadascú, així que esperam que demostri, la seva fundació, que estima de veres el mallorquí, donant suport a la lluita dels docents, i de tantíssims de pares i ciutadans, perquè l’escola de Mallorca sigui en mallorquí, com la d’Andalusia és en andalús. Amb aquest vídeo insultant per als mestres que han fet, potser enganaran una part de la població (bé, de fet crec que només enganaran la part que ja està enganada), però no aconseguiran que la majoria dels mallorquins caigui en la seva xarxa d’embulls i mentides; al contrari, estic ben convençut que com més maniobres brutes facin més prest la reacció serà forta i grossa. Se’n vagi amb la seva fundació de sinistres personatges a porgar fum, però em deixi a mi al marge de tota aquesta brutor. Primer em faria mut que dir una sola paraula a favor del seu mallorquinisme de panfonteta.

III

Per a acabar, li vull dedicar especialment aquests fragments d'un escrit del filòleg més important que ha tengut la llengua castellana, el Dr. Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), gens sospitós de catalanisme:

"Nuestro interés tiene que dirigirse a la lengua culta. Sabido es que las variedades regionales, tal como viven en el vulgo, ninguna por sí ni todas juntas representan el habla de las personas cultas o la lengua literaria. Mientras cada variedad dialectal vive, como sierva del terruño, ligada indisolublemente al territorio donde nació, la lengua culta se dilata sobre estos círculos menores sedentarios, y se difunde donde quiera que llega la actividad de los hombres de acción o el brillo de las inteligencias más eficaces que se sirven del mismo idioma. Aventureros, comerciantes, magistrados, capitanes, tribunos, pensadores . . . cualquiera que necesita hacer vivir una idea, útil o bella, fuera del lugar donde él nació, se esfuerza en crear y conservar ese lenguaje de más poderosa virtud, cuya última aspiración es llegar a ser comprendido hasta por los habitantes de los últimos confines de los dialectos hermanos, y por las generaciones venideras, logrando el mayor alcance en el espacio y en el tiempo. Del esfuerzo aunado de todas los espíritus cultivados y de todos los literatos insignes que se han trasmitido el romance más general de [Cataluña], desde sus comienzos acá, resulta ese producto histórico cultural que por antonomasia se llama lengua [catalana], creada por cima de todas sus variedades dialectales, aunque con la colaboración más o menos sensible de ellas."

"La enseñanza de la lengua debe tender a dar amplio conocimiento del [catalán] literario, considerado como un elevado conjunto, y de un modo accesorio debe explicar las ligeras variantes que se ofrecen en el habla culta [catalana] en [Cataluña] y en [el resto de países catalanes], haciendo ver la unidad esencial de todas dentro del patrón literario. Si la enseñanza se limita a la forma literaria del idioma, será evidentemente buena para una iniciación general. Tanto mejor si añade los matices principales de la conversación familiar. Pero si toma lo familiar, lo regional, lo restringido por base, por ejemplo, si se fija exclusiva o principalmente en lo especial de [una región de habla catalana], será una enseñanza parcial y trunca, pues ni científica ni prácticamente pueden separarse la lengua hablada familiar y la lengua culta y escrita. Tal enseñanza se rebajaría a servir tan sólo como guía de conversación para los habitantes de la región escogida, que no necesitan de semejante aprendizaje, o para el viajero en ese país, que se hallaría después en muy malas condiciones para viajar por otros países de lengua [catalana]."

Són paraules literals de Menéndez Pidal, de l’escrit La lengua española (1918), amb el petit, però significatiu, canvi de les referències geogràfiques: on ell diu español/española hi he posat catalán/catalana, on diu España hi he posat Cataluña, on diu Hispanoamérica hi he posat el resto de los países catalanes, i on diu un país americano hi he posat una región de habla catalana. I ara tengui l'atreviment de dir als seus reverenciats amos castellans que el sr. Menéndez Pidal es va inventar la parafernàlia dels registres i que aquests paràgrafs són una fal·làcia. Vénga! Corri a dir-los-ho!

(Publicat a dBalears.cat i a diarigran.cat el 29 de novembre de 2013.)

dilluns, 16 de setembre del 2013

Solidaritat amb els ensenyants de les Balears


 
AraBalears, 16-09-2013
Si hi ha un àmbit on la llengua catalana ha arribat quasi a la normalitat a les Illes Balears, aquest és l'ensenyament no universitari. Els ensenyants, mestres i professors de tots els nivells preuniversitaris, han estat, a tots els Països Catalans, des dels primers anys del (teòric i parcial) postfranquisme, els capdavanters en l'impuls per a aconseguir que la nostra llengua recuperàs la dignitat i la normalitat que els imperis francès i espanyol li varen arrabassar com a càstig per haver estat, els catalans, perdedors a la guerra dita dels Segadors (1640-1659) i a l'anomenada Guerra de Successió (1701-1715), de l'acabament de la qual aviat commemorarem els 300 anys. Prop de 3 segles de marginalització, amb èpoques de persecució dura, com la de la dictadura franquista, varen fer del català una llengua socialment sobrera, dèbil, inútil, destinada a desaparèixer, com quasi ha succeït a la Catalunya del Nord. A finals dels anys 1970 va cessar la persecució activa del català, tant a l'estat francès com a l'espanyol, però no va cessar el sentiment majoritari entre els espanyols (no tant entre els francesos, que gairebé havien aconseguit el seu objectiu) que el català era una anomalia, una espècie d'espina clavada dins la pell hispana que calia extirpar definitivament, però com que formalment s'havien convertit en demòcrates no tenien més remei que consentir que el moviment català a favor de la llengua pogués desenvolupar-se en llibertat. I a les Illes Balears aquest moviment va ser cosa, per una part, sobretot de l'Obra Cultural Balear, i per una altra part, de la iniciativa de molts de mestres que emprengueren la renovació escolar amb l'impuls de l'agrupació d'escoles mallorquines i de les escoles d'estiu. Des de la primera escola en català, privada, Mata de Jonc (1976), a Palma, fins al moment actual, la pressió popular, però sobretot dels mateixos ensenyants, havia aconseguit que l'ensenyament fos molt majoritàriament en català a totes les illes, i quasi al 100 % a les àrees no urbanes de Mallorca, a Menorca i a Formentera. I és gràcies a aquesta molt majoritària escola en català que durant aquests darrers 20 anys, de forta presència d'immigrats no catalanoparlants, s'ha aconseguit que tots els fills d'aquests, i en bona part també els seus pares, aprenguessin la llengua del país i es fonguessin amb els indígenes catalanoparlants de família. L'escola en català ha garantit la cohesió social de totes les illes i ha evitat que els naturals que parlaven la llengua pròpia fessin un grup a part dels immigrats forasters. Aquesta integració dels immigrats a la societat balear, però, és allò que menys ha agradat als feixistes antibalears, els quals, apadrinats pel Partido Popular, aqueixa associació plena de malfactors, arribats al poder local a les eleccions de 2011 per la desesperació de la gent que patia els desastre econòmic (també els nazis arribaren al poder d'Alemanya gràcies a unes eleccions enmig d'una gran crisi econòmica), tot d'una han dedicat els seus esforços quasi exclusivament a destruir la llengua catalana i la cultura de les illes. El TIL ha estat la darrera i més ambiciosa mesura contra la llengua catalana: en lloc de l'escola en català que havia estat un èxit absolut i que fins i tot volien la gran majoria de pares castellanoparlants, el govern popular ha manat que l'escola es fes en tres llengües, castellà, anglès i català, amb l'excusa que els alumnes no sabien prou castellà i anglès; si sabien prou català o no, no els ha importat gens; que la decisió és purament per a fer la contra al català ho demostra que les matèries que no poden ser fetes en anglès, per manca de gent capacitada, han de ser fetes obligatòriament en castellà. Però novament els ensenyants no ens han decebut: s'han rebel·lat i es neguen a participar en el genocidi planificat per Bauzá i còmplices, i s'han declarat en vaga indefinida contra aquest nou intent d'exterminar-nos. Els ensenyants, una altra vegada (i amb el suport de la majoria de pares i de moltes institucions civils i acadèmiques) ens mostren que són el bastió fonamental en la defensa de la nostra cultura, són els nostres herois en la lluita per la dignitat. Ara és l'hora, doncs, que tots els qui creieu que de llengua catalana només n'hi ha una, que una atac a la llengua a qualsevol punt dels Països Catalans és un atac a tota la comunitat, que tots els catalans hem de respondre unànimament a la barbàrie que ens vol destruir, ara és l'hora, doncs, de demostrar que sou coherents amb això que creieu, i que ajudau a sostenir la lluita dels ensenyants balears en vaga indefinida. Els vaguistes han format una caixa de resistència per a poder aguantar el màxim de temps la seva posició, i cal que els arribi la solidaritat de tots els Països Catalans, perquè la seva resistència és la de tots, i per això us deman que hi contribuïu en la mesura de les vostres possibilitats, per a demostrar al PP i a tots els botxins de la nostra nació que els Països Catalans existeixen. Vet aquí el compte que per a l'Assemblea de Docents, constituïda a posta per a organitzar la vaga, i al marge dels sindicats, ha estat obert: 2056-0009-74-4102003418 (Caixa de Colonya); les aportacions que s'hi facin han d'anar a nom de l'Obra Cultural Balear, que n'és l'entitat titular jurídica. Si us va millor, també podeu fer aportacions al compte, a posta per a la caixa de resistència, obert pel Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes, majoritari en aquest sector: 0081-0268-24-0001564159.
Teniu una altra ocasió, companys, de donar una nova lliçó als qui ens volen destruir. Després del 1.600.000 persones encadenades per la independència de Catalunya, altres tantes contribucions a la caixa de resistència balear ens donarien la victòria segura. Demostrau novament al món que tots els catalans estam junts en la defensa del nostre patrimoni lingüístic i cultural.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Fabra, encara


Som conscient que la meva postura clara a favor d'un model pancatalà de llengua estàndard nacional no és compartida (i, a més a més, els és incòmoda) per un prou abundós estol de de correctors i assessors de l'àrea de Barcelona, que han decidit ja fa temps que el català estàndard ha de basar-se en el parlar d'aquesta àrea, que per a ells és la més important, i ha d'incorporar col·loquialismes i barbarismes que en són propis, amb indiferència de com és la llengua a altres comarques més llunyanes, i amb indiferència també de les propostes de Pompeu Fabra i de l'IEC. A València, a les Balears, a Tortosa..., facem el nostre estàndard, si podem, o pleguem-nos a les seves imposicions particularistes. Dic això perquè he descobert que després de la meva intervenció a la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic del 28 de maig passat, a la seu de l'IEC de Barcelona, alguns dels assistents n'han fet cròniques als seus blogs i han aprofitat per fer-me algun retret, als quals voldria fer qualque puntualització. A l'article De dialectes, estàndards i altres coses de correctors, l'autora critica que la meva intervenció pareixia més la lectura d'un article que una ponència, i que per això era fàcil desconnectar-se'n, per part dels oients, i que al final vaig presentar un recull de pífies de l'Ara (i "qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes"), amb el resultat final d'un regust desagradable, per a ella. No li faré la contra en el primer retret: temerós de no tenir prou coses a dir per a omplir 45 minuts, i amb un càlcul mal fet, vaig preparar un discurs massa llarg que no vaig poder resumir adequadament i vaig exposar de manera un poc mala de pair, i sense poder-lo acabar. No vaig ser gens encertat, en la forma, és ver, i em sap molt de greu. Ara, la qüestió de les pífies ja és una altra cosa: el tema era analitzar la llengua de l'Ara, i per a fer-ho n'havia de mostrar no les pífies, sinó les incoherències o les arbitrarietats, en relació a allò que a mi em preocupa: el respecte per la normativa i l'adequació a un estàndard general. Just vaig tenir temps d'exposar-ne amb presses uns pocs casos i la cosa de fet va quedar molt enlaire. Però no eren simples pífies, que volia mostrar, sinó usos poc adequats (a parer meu, és clar!) per a la suposada modalitat estàndard del diari. Dir-ne "pífies" em sembla un recurs fàcil de desacreditació injustificada de la meva feina.

A un altre blog, un altre assistent fa aquesta asseveració: "Durant uns moments de l’exposició de Jaume Corbera vaig tenir la sensació que estava assistint a l’entronització o a la santificació de sant Pompeu Fabra, com si les seves paraules fossin un mandat diví inalterable, ben bé com alguns que branden la Constitució espanyola." (Sant Pompeu Fabra) Aquesta impressió, evidentment, és molt personal, però defuig el debat que jo pretenc i que ningú és capaç d'acceptar: demostrau amb raons que Pompeu Fabra estava equivocat amb la seva construcció d'una llengua literària (en la seva terminologia) genuïna, desespanyolitzada i integradora de totes les varietats. L'obra de Fabra no és divina, naturalment, però és lògica, coherent, amb base científica i feta amb perspectiva de tota la nació catalana. Qui la vulgui contrariar ho ha de fer, com a mínim, amb la mateixa lògica, coherència, base científica i perspectiva. Allò que no val, i sovint fan els contraris als seus plantejaments, és manipular-lo (citant-ne només qualque frase o proposició trets de context o que ell mateix havia rectificat) o oblidar-lo quan no els convé. La qüestió dels pronoms dèbils n'és un exemple molt clar: la proposta fabriana és lògica, clara i supradialectal, i per això mateix no és col·loquial. ¿Es pot perfeccionar? Sí, en qualque cas; ¿se'n pot fer una de millor? No ho sé, és possible, però la proposta de l'Ara o de l'És a dir de millor no en té res. ¿Fabra és intocable? No, és clar. ¿Millorable? Potser! Provau-ho! Però mentre no l'hàgiu millorat com a mínim respectau-lo!

Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret.


dijous, 18 de juliol del 2013

L'Europa lingüística


(Introducció al meu llibre LA UNIÓ EUROPEA, UN MOSAIC LINGÜÍSTIC, tot just acabat de publicar.)


Lector, o lectora, que comences a llegir aquest llibre, fes una prova amb qualsevol de les cançons que pots sentir als discs compactes que l’acompanyen. Tria’n una, qualsevol, sense mirar quina és, i escolta-la. Quan l’hagis escoltada, tria’n una altra, qualsevol, també; i si vols, una tercera, i una quarta... Bé, quan ja en tenguis prou, pensa en aquesta qüestió: ¿quines d’aquestes cançons són en dialecte i quines són en llengua? Si ets capaç de discernir aquestes dues categories només sentint les cançons serà senyal que tens una qualitat de què cap lingüista, fins ara, gaudeix. Perquè la diversitat lingüística europea és molt més complexa que la que estam acostumats a conèixer: ens diuen que a cada estat hi correspon una llengua (portuguès a Portugal, espanyol a Espanya, francès a França, italià a Itàlia, alemany a Alemanya, anglès al Regne Unit, polonès a Polònia, rus a Rússia, etc.), i que, excepcionalment, hi ha estats amb dues o tres llengües (Bèlgica i Suïssa en són els exemples típics). Els ciutadans espanyols, però, sabem que, en el cas d’Espanya no és ben bé així com ho pinten, i que a Espanya n’hi ha més d’una, de llengua (encara que molts d’espanyols ho vulguin, deliberadament, ignorar), bé que llavors apareix una altra discussió: quantes. I és que aquesta és una altra de les qüestions irresoltes o falsament resoltes: quantes de llengües hi ha a Espanya, quantes de llengües hi ha a Europa. Per a resoldre-la definitivament, hi hauria d’haver un criteri clar i unívoc per a considerar què és una llengua, però aquest criteri no hi és, perquè lingüísticament és impossible (almanco fins ara) establir-lo i socialment depèn de molts de factors no equivalents, cosa que implica que en una societat en poden pesar més uns i a una altra societat en poden pesar més uns altres, de manera que el resultat pot ser diferent. En el cas d’Espanya, que és el que la majoria de catalanoparlants coneixem millor, l’única llengua indiscutible és l’espanyol, entre nosaltres normalment anomenat “castellà”, mentre que sobre les altres ja hi ha diversitat d’opinions: si el gallec és independent o no és més que una varietat d’un conjunt denominat galaico-portuguès, si l’asturià i l’aragonès tenen personalitat pròpia o són un “dialecte” de l’espanyol, si el valencià i el català són la mateixa llengua... Les llengües d’estat no són mai posades en dubte, les que no ho són molt sovint no sabem ni si existeixen. Fora d’Espanya la cosa és molt més complexa: França, Alemanya i Itàlia són estats amb una diversitat de parlars enorme, des de l’òptica purament lingüística; en canvi jurídicament aquesta diversitat és reduïdissima. El cas alemany és molt significatiu en la qüestió del reconeixement de llengües: l’única llengua germànica oficial i reconeguda de l’estat alemany és l’anomenat precisament “alemany”, i la resta són simplement Mundarten, ço és, dialectes; però resulta que un d’aquests dialectes, el luxemburguès, és “llengua” oficialment al Gran Ducat de Luxemburg; i del contínuum dialectal baix-fràncic de l’àrea baix-alemanya, que s’estén per un territori majoritàriament dins els Països Baixos i Bèlgica, però que travessa les fronteres d’Alemanya i de França, va sorgir una altra llengua oficial reconeguda, el neerlandès. Heus aquí doncs que els mateixos parlars tenen consideració legal diferent segons els estats. També el cas d’Itàlia és exemplar: els parlars romànics del nord són tipològicament molt diferenciats dels del centre (inclòs el toscà, oficialment institucionalitzat com a “llengua italiana”) i del sud, de tal manera que fins i tot la Filologia Romànica els classifica en grups diferents; malgrat això socialment tots són considerats per igual “dialectes”, sense cap altra distinció, i fins i tot els manuals de romanística i els tractats sobre la diversitat lingüística d’Europa els posen dins el mateix sac de la “llengua italiana”.[1] De Bèlgica i de Suïssa, tothom en fa lloances com a estats respectuosos amb el plurilingüisme, però no es destaca gaire (per a no dir gens) que els parlars romànics autòctons de Bèlgica són el való i el picard (i, molt més minoritari, el xampanyès), i que el francès hi és una llengua imposada pel poder polític; ni que a Suïssa els únics parlars autòctons reconeguts oficialment són els romanxos, perquè ni el francès és històricament autòcton de cap cantó de la federació, ni ho és l’alemany literari ni ho és l’italià: el francès ha pràcticament substituït els antics parlars francoprovençals majoritaris a l’anomenada Suisse romande (amb l’excepció del cantó del Jura, on s’hi parlava borgonyès), l’alemany literari és llengua oficial als cantons on es parlen dialectes alt-alemanys molt particulars i allunyats de l’estàndard, i l’italià –és a dir, essencialment el toscà– és oficial a uns cantons on els parlars autòctons són llombards.

L’Europa lingüística és, doncs, ho repetesc, molt més complexa i variada d’allò que se’ns mostra, i la Unió Europea, per tant, inclou també tota aquesta variació i complexitat. La intenció d’aquesta obra és mostrar-la, aquesta diversitat, sense prejudicis previs, sense partir de la distinció entre llengua i dialecte, sinó partint de la diferenciació únicament condicionada per criteris lingüístics (és a dir, científics; que, així i tot, de vegades no són indiscutibles) i criteris històrico-socials. Per això els capítols se succeeixen per famílies lingüístiques, per branques d’aquestes famílies i per grups de “parlars”; aquests darrers pot ser que hagin originat una llengua literària (oficial o no), pot ser que n’hagin originat més d’una (igualment, oficials o no) i pot ser que no n’hagin originat cap. Els criteris lingüístics i els històrico-socials no són ni contradictoris ni incompatibles, sinó complementaris. No són lingüístics els criteris que distingeixen una “llengua noruega” d’una “llengua danesa”, o una “llengua corsa” d’una “llengua italiana”, o una “llengua croata” d’una “llengua serba”, sinó històrics i socials; en canvi, no són històrics i socials els criteris que distingeixen els parlars francoprovençals dels francesos i dels occitans, sinó lingüístics; com també passa entre els parlars gal·loitàlics i els itàlics meridionals o els retoromànics.

El llibre es limita a la Unió Europea[2] perquè és aquest el marc polític més ample en què ens movem, de què feim part institucional. Ser d’Europa és un fet geogràfic involuntari; ser de la Unió Europea és una decisió conscient (almanco per als dirigents) i voluntària, i és bo saber quina és l’essència lingüística d’aquesta Unió. I també es limita a tractar de les comunitats lingüístiques considerables autòctones, les que són europees des de fa segles, encara que no tenguin un territori propi delimitat, com la romaní, la jiddisch o l’armènia.[3] Aquesta limitació espacial no significa, tanmateix, que quedin sense ser tractats molts de parlars, perquè l’actual UE els inclou, totalment o parcialment, a quasi tots: de la branca indoeuropea romànica només està fora de la UE la petita comunitat romanxa de Suïssa, la qual, però, fa part dels parlars retoromànics, representats dins la Unió per ladins i friülans; de la branca germànica, en queden fora els parlars islandesos, els noruecs i els feriscs, tots els quals són, tanmateix, al·ludits en parlar d’aquesta branca; de la branca eslava, cap parlar no queda fora de la UE, tots hi són, qualcuns del tot (com els caixubis i els sòrabs) i qualcuns només en part, petita (com els russos, els bielorussos i els ucraïnesos) o gran (com els eslovens, els txecs, els eslovacs, els croats, els búlgars i macedonis, etc.); la branca cèltica hi és tota; la branca bàltica territorialment hi és tota, si bé n’hi ha comunitats importants fora de la UE; la branca albanesa hi és tractada perquè és present a Grècia; la branca grega hi és quasi tota. De les famílies no indoeuropees, la basca hi és totalment, la fino-úgrica hi és molt majoritàriament, els parlars semítics maltesos també hi són totalment i els parlars túrquics hi són representats minoritàrament a diversos estats orientals. Només deixen de ser tractats en aquesta obra parlars europeus diversos que es troben únicament a Rússia i al Caucas (si és que el Caucas és Europa...).

Aquest llibre ofereix una novetat important respecte a altres obres dedicades a aquest tema: de cada grup de parlars en podeu sentir i llegir una mostra, de vegades més ampla i de vegades més estreta, segons les possibilitats que he tengut de trobar-la. Sempre m’ha semblat que la millor manera de conèixer mínimament un parlar és sentir-lo i veure’l escrit, les dues coses. Per això he arreplegat cançons de cada grup, com a mínim una per grup, cançons de pronúncia clara, en què la veu destaca per damunt de l’acompanyament musical.[4] N’hi ha de folklòriques, de tradicionals i de modernes; el tipus de cançó no importa, allò que importa és que es pugui sentir bé. ¿Sabeu com sona el baix-alemany? Doncs si no ho sabeu, ara en teniu l’oportunitat. ¿I el luxemburguès? ¿I el maltès? ¿I l’armeni? Doncs també el podeu sentir. ¿I els parlars del nord d’Itàlia, aquests que ens diuen que són “dialectes” de l’italià? Doncs escoltau-los i, si sabeu un mínim d’italià (o, simplement, comparant-los amb la cançó italiana), jutjau vosaltres mateixos si se’n pot dir tan tranquil·lament “dialectes italians”. Això mateix ho podeu fer amb els parlars d’oïl del nord de França: escoltau el galó, i el picard, i el normand, i el való..., i si sabeu francès intentau comprendre’ls i, igualment, jutjau si són “dialectes del francès” o són una altra cosa... Totes les cançons duen el text escrit, la qual cosa també permet veure la diversitat de grafies (hi són representats 4 alfabets diferents), i la traducció en català, perquè en sentir i llegir la cançó sapiguem què diu. Les traduccions no són ni literals ni literàries, són en català correcte, al màxim de respectuós amb el text original; no pretenen donar equivalències de formes i paraules exactes, sinó equivalències de sentit general. Moltes de les traduccions les he fetes jo mateix o qualcú del meu entorn, a vegades (ho he de dir per a ser honest) a partir d’altres traduccions en llengües que conec (sobretot de l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) o amb ajuda d’aquestes; n’hi ha que ja venien amb el disc d’on he agafat la cançó, i només les he hagudes de repassar i corregir (o no); i n’hi ha bastants que les han fetes altres persones que coneixen aquests parlars, el nom de les quals consta al final del text sempre que hi ha de ser. Aquestes cançons tenen, en general, una altra virtut: hi podeu descobrir, com ha estat el meu cas, veus magnífiques i melodies esplèndides, veus i melodies que el domini desmesurat actual de la cultura anglosaxona, pràcticament l’única que podem sentir pels mitjans de comunicació, ens amaga de manera injusta.

Però hi ha encara una altra característica d’aquest treball que crec que el fa més interessant. No tan sols s’hi presenten els diversos parlars (socio)lingüísticament i històricament, sinó que s’hi esmenten les relacions que aquests parlars, o les comunitats que els tenen com a propis, han tengut en el transcurs de la història i en el moment present, si hi escau, amb la comunitat catalana. Així, el lector es pot fer una idea succinta, per exemple, de quines han estat les relacions històriques entre francesos i catalans, o entre alemanys i catalans, o entre maltesos i catalans, etc., i quines influències de tots aquests diversos parlars ens han arribat: castellanismes, francesismes, anglicismes, occitanismes, germanismes, eslavismes, etc. I també en sentit contrari, quins catalanismes es troben en castellà, en sicilià o en altres parlars amb els quals hem tengut contacte. Mai, però, les llistes no són exhaustives, sinó exemplificadores, il·lustradores. No tractant-se d’una obra per a erudits, sinó de divulgació, m’ha semblat que bastava donar-ne una idea no excessiva. En qualsevol cas, aquest de les relacions catalanes amb les altres comunitats europees és un camp que he trescat fins on he pogut, però que crec que encara ofereix molt de terreny per a córrer, i sobre el qual la bibliografia està molt dispersa o, segons quan, és escassa. Allò que sobretot m’ha interessat és fer veure que, baldament la diversitat cultural i lingüística europea sigui tan ampla, els catalans al llarg de la història ens hem relacionat amb moltes de les altres comunitats pròximes, a pics per a bé (la majoria) i a pics per a mal (qualcun), hi hem establit llaços culturals, hi hem influït i n’hem rebut influència, processos que ens fan profundament europeus des de la nostra particularitat. Europa és diversa i única a la vegada, diversa en essència, única en civilització, i els seus components particulars no poden, al cap i a la fi, prescindir els uns dels altres, per això la Unió Europea, com a projecte polític, té tant de sentit, sempre, però, que hi hagi un respecte per a aquesta essència inicial de diversitat. [5]

Ja no em queda més que expressar el meu agraïment a totes les persones que m’han ajudat a realitzar aquest projecte, a les que m’han donat informació important o, molt especialment, a les que m’han ajudat a aplegar cançons (entre les quals, sobretot Jordi Roura, de Barcelona) i a traduir-les, gràcies a les quals podem comptar ara amb aquesta antologia tan extensa de texts musicals representant la gran varietat europea amb la traducció catalana. És un corpus, em sembla, únic. Vet aquí la relació de totes aquestes persones (per orde alfabètic): Alessandro Carrozzo (Barcelona), Arnold Cassola (Malta), Amadeu i Marina Corbera (Mallorca), Laia Darder (Mallorca), Immaculada Fàbregas (Lorient), Jean-Luc Fauconnier (Châtelet, Valònia), Inaciu Galán y Conzález (Xixón), José Enrique Gargallo (Barcelona), Franca Giovanardi (i la seva amiga Mara; Bolonya), l’associació Gorsedh Kernow (Cornualla), Dai Griffiths (Mallorca), Taina Hämäläinen (Helsingin yliopisto), Joan Llinàs (Bucarest), Timo Munne (Itä-Suomen yliopisto), Francesc Niubò (Ais de Provença), Francesc Panyella (Marsella), Jarna Piippo (Hèlsinki), Mircea Prentu (Mallorca), Marek Říha (Praga), Jordi Roura (Barcelona), Cathy Sweeney (Mallorca), Paul Videsott (Bozen), Nicola Vuletić (Zadar), Josep Ysern (Madrid).

També he d’agrair especialment a Joan Melià, amic i company de feina, que m’engrescàs a fer una primera versió, molt simple i reduïda, de “Les llengües d’Europa”, quan va ser Director General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears (1999-2003), per a fer uns programes de ràdio. D’aquella proposició n’ha sorgit, al cap d’uns anys, tot aquest treball. I a més li he d’agrair que hagi volgut pegar-li ara una ullada i donar-me’n el seu parer. A Macià Riutort, amic i col·lega de filologia germànica a la Universitat Rovira i Virgili, li dec les gràcies per haver-me revisat els capítols referits als parlars germànics, haver-m’hi fet aclariments importants i haver-me fet unes quantes traduccions. A Aureli Argemí, amic des de fa una trentena llarga d’anys, que ha dedicat gran part de la seva vida a divulgar el fet natural de la diversitat lingüística i a lluitar pels drets lingüístics, li he d’agrair que me n’hagi volgut fer la presentació. I a Documenta Balear i la Universitat de les Illes Balears que n’hagin volgut assumir la publicació.

I gràcies, també, a tothom que el llegirà i hi trobarà qualque profit.

A Mallorca, a juliol de 2011.

Pots escoltar una entrevista per Ona Mediterrània sobre el llibre i el tema del llibre, del dia 8-05-2014, acudint a aquest enllaç. (S'obre millor amb Music Player for Google Drive.)

També pots escoltar aquesta edició de "El crepuscle encén estels", dirigit per Pere Estelrich, emès per Ona Mediterrània el dia 3-10-2016.

Pots veure en aquestes adreces algunes ressenyes del llibre:
http://www.nationalia.cat/ca/noticies/1534 (Nationalia)
https://ja.cat/8wWha («Lletres Asturianes», 110, 2014)
https://goo.gl/M3zhSF («Lletres, Revista de llibres i cultura dels Països Catalans», núm. 61, desembre 2013-gener 2014)
https://goo.gl/e1i38h ("Cultura", suplement del diari «El Punt Avui», 13-09-2013)
https://goo.gl/tSlRtv
https://goo.gl/Wyhlh4 («Lo Convise», revista occitana, núm. 87)
https://goo.gl/LA7uzY («Llengua Nacional», 88)
https://goo.gl/4CHjHl (aparegut al núm. 1001 (30 de gener de 2015) de "La Setmana", setmanari occità)
https://goo.gl/mbQ85C (per Fina Salord, de Ciutadella; foto de l'acte)
http://goo.gl/3vfkpu (Estudis Romànics, 37)
https://goo.gl/PH4PjJ
https://goo.gl/neVIKt  
https://goo.gl/nuGd8R 
https://ja.cat/i6aZw
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000242/00000038.pdf
http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/143772/142587

[1] Vegeu per exemple el mapa Aproximació a l’Europa de les Llengües del CIEMEN o el Diccionari de les llengües d’Europa d’Enciclopèdia Catalana.
[2] I concretament als territoris europeus de la Unió, a la qual pertanyen també alguns territoris americans, les illes Canàries i les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla.
[3] No discutirem ara si l’Armènia històrica és europea o asiàtica; allò que sí és clar és que les comunitats armènies instal·lades a diversos estats de la UE són molt antigues i han obtengut un reconeixement com a tals. Tampoc discutirem quina antiguitat ha de tenir una comunitat europea per a ser considerada autòctona, perquè podríem arribar a la conclusió que l’única realment autòctona és la basca.
[4] Som conscient, però, que en qualque cas no he aconseguit trobar la peça o la interpretació més idònia per a aquesta finalitat.
[5] Cal tenir en compte que tant les dades referents a cada grup de parlars com als llaços moderns de relació entre catalans i altres comunitats tenen com a límit temporal el 2010 (excepte qualque dada concreta de qualque parlar, que pot ser posterior). En la majoria de casos, però, són anteriors, perquè la confecció de tota l’obra ha estat una tasca d’uns quants anys i les dades en general corresponen al moment de la redacció de cada capítol, si bé en qualque cas n’hi ha hagut actualització més recent. Intentar estar al dia absolut en totes les dades implicaria no acabar mai aquest treball, perquè en haver actualitzat les darreres ja hauria de recomençar amb les primeres, i així successivament en una roda infinita.


dissabte, 22 de juny del 2013

El "TIL", indesitjable i il·legal


El "Tractament integral de Llengües" del govern balear ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i, per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"), tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes la impressió que allò que val avui en dia és la "internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses que les de dins i que val més dedicar  energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja superat.
Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam de consideracions, sinó de realitats jurídiques:

a) És contrari a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):

Article 4
La llengua pròpia
1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Article 35
Ensenyament de la llengua pròpia
La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):

EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.
D'acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.
També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.
La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.
Article 20
1.-El Govern ha d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.
Article 21
Els plans d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.
Article 22
1.- El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents.
2.- L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a les externes i a les actuacions i documents administratius.
3.-L'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua.
Els documents publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior, conegut com a "de mínims".

c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:

DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.
L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.
Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per
llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.
Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.
A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:
A l’article 8:
• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.
(...)
ARTICLE 8. ENSENYAMENT

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:
a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)

Aquest article, ratificat per Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo en tres llengües.

d) Imposa als ensenyants l'ús d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció pública pel govern ppero!!!). Només aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.

e) Imposa als alumnes l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera, com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser voluntari, però mai forçós.

Els arguments contra el TIL sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR 30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG