25 d'abril de 2013
Provença, la primera Provincia romana, és actualment la regió més turística de França. Dins
els seus límits es troben qualcuns del llocs més xics, més de moda, més desitjats i valorats per l'aristocràcia
econòmica de França, d'Europa i del Món, qualcuns dels quals ressonen dins els
àmbits de les arts escèniques, literàries o pictòriques mundials: la Côte d'Azur, Saint-Tropez, Avignon, Cannes, Nice... També el Principauté
de Monaco es troba a la costa provençal, encara que és teòricament
independent. Aquesta és la imatge més coneguda de Provença, a la qual
s'associen també pintors com Paul Cézanne , Vincent van Gogh, Henri Matisse i
Pablo Picasso; o literats en francès com Alphons Daudet, Jean-Henri Fabre o
Clovis Hugues. Però Provença és, històricament, molt més que això: al segle XI
s'establí una relació entre provençals i catalans, que culminà amb el
reconeixement el 1166 del comte de Barcelona Alfons el Trovador com a comte de
Provença; durant 80 anys, doncs, el comtes provençals foren catalans, fins que
el 1246 l'hereva Beatriu es casà amb el francès Carles d'Anjou; poc abans, el
1231, Ramon Berenguer V havia fundat als Alps la població de Barcelona, avui coneguda com a Barceloneta (Departament dels Alps
d'Alta Provença). Herència d'aquella època catalana és, encara avui, l'ensenya
provençal
de les 4 barres vermelles damunt fons groc. I Provença és, a més a
més i sobretot, una regió històrica de llengua d'oc, una regió que donà a
aquesta llengua, la germana més semblant de la catalana, noms il·lustres de la
literatura, des de l'època trobadoresca (Beatriz de Dia, Raimbaut d'Aurenja,
Bertrand de Marsella...), passant per la literatura renaixentista (Loís Bellaud de la Bellaudiera,
Robèrt Ruffi, Pèire Paul...) i barroca (Glaudi Brueis, Gaspar Zerbin...), fins
a arribar a la Renaixença del XIX, en què destaquen els fundadors del Felibrige, Teodòr Aubanèl, Josèp
Romanilla i, sobretot, Frederic Mistral, a qui va ser concedit el Premi Nobel
de Literatura el 1904, magistralment traduït en català pels mallorquins Maria
Antònia Salvà i Guillem Colom. Però si anau avui a Provença, si us passejau
pels carrers i places de les seves ciutats i els seus pobles, ¿quina presència
hi trobareu d'aquesta gloriosa llengua d'oc i de la seva literatura...? Poca
cosa, quasi res... Hi trobareu alguns monuments a Frederic Mistral amb una
petita inscripció en provençal;
|
Versos de Frederic Mistral dedicats a la vila de Ieras a Calendal. La làpida està fixada a una paret de la Torre dels Templers, al centre de la vila. |
hi trobareu qualque làpida en aquest parlar
recordant qualque altre personatge lligat al moviment felibre o qualque
expressió popular;
|
Làpida a Ais |
hi trobareu qualque llibre escrit en occità a qualque racó
de qualque llibreria; també qualque disc de música en occità... I hi trobareu,
a qualque ciutat, al costat de les plaques actuals oficials, plaques de carrer
escrites en provençal dialectal i grafia afrancesada, que informen que,
antigament, aquell carrer tenia un nom en la llengua del país: Anciano carriero de la Pouerto Pintado , Anciano carriero de l'Ouficiau..., a Ais
de Provença. "Antic carrer", és a dir, aquest era el nom antic, ara
el nom bo és "Rue de..." Només qualcuns dels noms moderns en francès
corresponen al nom antic provençal: Rue
des Bremondis - Carriero dei Bremondi.
Els noms en la que era la llengua del
país no són més que un record, una curiositat folklòrica, que ni tan sols
comprenen els mateixos habitants de la vila... No pretengueu, caminant pels
carrers de Provença, sentir la seva llengua tradicional; com a molt, en
trobareu restes en la toponímia (les Calanques,
Montredon, le Castelet, Puyricard, L'Esterel, Callelongue ['Cala Longa'], La
Ciotat...).
|
Cala Longa, al municipi de Marsella |
A aquesta trista misèria ha quedat reduïda aqueixa llengua que
els segles XI i XII va ser la més prestigiosa d'Europa, aqueixa cultura un
temps esplendorosa que ha sobreviscut amb més pena que glòria fins a la primeria
del segle XXI. Els habitants de la Provença actual no són més els continuadors
de la seva història, sinó els actors de la història imposada des de París, una
història fabricada al Nord que ha esborrat la del Sud... Si voleu sentir-la, la
llengua del país, us quedarà, però, així mateix, el recurs d'anar a qualque centre
cultural, normalment de titularitat municipal o de la regió, situat a un indret
un poc apartat del trànsit ciutadà, on, anunciat en la llengua oficial
francesa, us podreu assabentar que existeix la llengua local i que allà tenen
recursos per a aprendre-la, i que, de vegades, s'hi fa qualque acte folklòric o
cultural.
|
Centre per a l'estudi de la llengua d'oc, a Ais |
El somni de Bauzá fet realitat.
(Publicat a L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el 5 de maig de 2013.)