UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 19 de novembre del 2024

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (i II)

 

    El 1986, com per a dissimular, el Parlament dependent, controlat pel PP d’en Cañellas, va aprovar la Llei de Normalizació Lingüística, una nova trampa que impossibilita qualsevol objectiu de recuperació social de la llengua: tota la llei és un reguitzell de suposats desitjos i voluntats abstractes que no comprometen a res, amb expressions com “els poders públics han d’adoptar…”, “el govern ha de regular…, …. ha de promoure”, “els poder públics han de promoure…”, “El Govern… ha d’establir els mitjans necessaris…”, “l’Administració ha de prendre les mesures adequades…,… ha de procurar…,…ha d’impulsar…,… ha d’estimular i fomentar…” (quan? com?) Naturalment, com que tot són propostes indeterminades cap al futur, no hi ha cap article que en castigui l’incompliment; i així anam i anirem. ¿Us imaginau una llei o norma que digui, per exemple, “el govern procurarà que no robi ningú” o “es prendran les mesures adequades perquè els vehicles circulin per la dreta”, i ja està, sense preveure cap càstig per als governants que no procurin res ni per als ciutadans que robin o circulin per l’esquerra?
    Tanmateix, tot i les deficiències de fons de la llei, si hi hagués hagut voluntat per part de totes les institucions (Govern, Parlament, Consells, Ajuntaments) d’impulsar de veres la normalització de la llengua catalana, s’haurien pogut fer passes en positiu, malgrat aquest marc legal tan deficient i ambigu. Però des de la proclamació de l’Estatut i de la LlNL fins a la darreria del segle XX els qui manaren varen ser, precisament, els qui gens d’interès hi tenien, els del PP, que durant 16 anys blocaren qualsevol iniciativa efectiva a favor del català, més enllà de posar-hi els rètols públics de les carreteres. Varen ser els anys decisius per a la llengua, quan encara la població de les Balears era majoritàriament catalanoparlant i era més fàcil engrescar-la en un vertader procés de normalització.
    Però en Cañellas i els seus acòlits, senyorets de l’aristocràcia i la burgesia neo-rica de la turistificació, classes renegades del seu país, s’hi oposaren (amb l’excepció de Cristòfol Soler, que per això no durà ni un any com a president), i com que la Llei era buida i no obligava a res, la ignoraren. La concessió del “Decret de mínims” (presentat com un gran triomf pels defensors del català, i just és “de mínims”!) no canvià el rumb cap a la minorització social de la nostra llengua, i quan arribà el Pacte de Progrés, la situació del català ja havia empitjorat molt, i com que l’experiència només durà 4 anys, no hi hagué possibilitat d’actuar en tot allò en què no s’havia actuat els 16 anys anteriors. I llavors tornaren els peperos, i després de nou els altres, i ara hi tornen ser els hereus d’en Cañellas, i el conflicte lingüístic s’ha consolidat i la normalització és més lluny que mai.
    Un procés és una successió de fets i fases amb un objectiu. Si no hi ha aquesta successió amb finalitat d’arribar a un objectiu, no hi ha procés. És clar, doncs, que no hi ha hagut mai un procés de normalització lingüística del català a les nostres illes (normalització és fer normal; en el nostre cas, fer tan normal el català a les Balears com el castellà ho és a les Canàries), i és clar que així com va canviant la societat illenca el procés com a tal és molt difícil que mai comenci, i si no comença no s’acabarà. Els pocs esforços que s’han dedicat a la nostra llengua pròpia des de les institucions han anat més a fer-hi correccions innecessàries que a promoure-la socialment, allunyant de manera absurda el model estàndard del registre col·loquial, cosa que ha afavorit l’anomenat gonellisme: en lloc del correcte bolletí les institucions publiquen el butlletí (grafia que reflecteix una pronúncia dialectal del català central), en lloc de fer vacacions, la genuïna manera catalana de dir-ho, s’ha fet creure a la gent que ha de fer vacances (un francesisme innecessari), en lloc de les tradicionals corregudes ara es fan curses (un altre francesisme), en lloc de contenidors de cartó n’han posat de cartró (vulgarisme del català central)…; les borrasques ja no travessen el nostre espai, ara el creuen; les festes no s’acosten, sinó que s’apropen; el mes que ve o la setmana que ve ara són el proper mes o la propera setmana; l’endemà ara sol ser el dia següent… S’ha creat una gran confusió sobre si s’ha d’escriure i dir ametler o ametller, vetlar o vetllar, espatla o espatlla, etc. Pareix que la qüestió és fer-ho sempre diferent de com s’ha dit i escrit tradicionalment, amb l’estranya idea que això és la normalització…
    No hi ha hagut, ni hi ha (i crec que no n’hi haurà) procés de normalització de la llengua catalana a les Balears. Sí que hi ha hagut, i encara hi ha, procés de confusió sobre la correcció de la llengua, que, tanmateix, de cada vegada està més espanyolitzada i més marginalitzada. Aquesta és la realitat que pot veure qui té ulls i orelles en bon estat. Negar-la és negar l’evidència, i només si es veu quina és la realitat es pot pretendre actuar per a canviar-la. Si no fos perquè els mestres han sabut mantenir la dignitat i han aguantat la pressió espanyolitzadora, ja seríem a la fase terminal de la llengua. Són els únics que han resistit, i per a ells la meva admiració.

(Publicat a l’AraBalears el 16 de novembre de 2024) 

(Llegeix aquí la 1ª part d'aquest article)

¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (I)

 

    No fa falta cap enquesta d'usos lingüístics, ni cap estudi profund de sociolingüística; basta, simplement, tenir ulls i orelles sans, i trescar pels pobles i les ciutats de les nostres illes, per a constatar la situació de marginalitat absoluta en què es troba l'única llengua indiscutiblement (i fins i tot legalment) pròpia de la nostra comunitat, la llengua catalana.
    La impressió de qui es passeja per Palma és que es tracta d'una ciutat espanyola qualsevol, sense gens de personalitat especial ni cap element que la faci particular, llevat dels monuments arquitecturals. Amb la petita excepció dels rètols dels noms dels carrers, dels petits indicadors turístics per a trobar els diversos monuments i edificis d'interès per als visitants, i dels indicadors de direcció per als vehicles (centre ciutat, port, aeroport...) –tots d'institucions oficials–, la retolació que podem llegir de botigues, cafès, farmàcies, clíniques, restaurants, botigues de menjar preparat per a endur-se'n, hotels, oficines, bufets d'advocats, despatxos d'arquitectes, acadèmies, perruqueries, sales de bellesa, i tot quant negoci us pugueu imaginar, la retolació –repetesc– és en castellà o –ja bastant abundant– en anglès (l'exemple més absurd n'és els dels barber shop); i si us acostau a llegir els cartells dels mostradors o els avisos diversos (horaris, ofertes, les cartes dels restaurants, els serveis que s'ofereixen, etc.) veureu que també tot és en castellà o (de vegades "i") anglès (i les cartes de restaurants, potser també en alemany i francès). Adesiara hi trobareu qualque paraula en català (rebaixes, benvinguts...), purament anecdòtica i ornamental. Les úniques excepcions a aquest panorama són algunes llibreries, no totes, qualque apotecaria i qualque escadusser establiment comercial que vol mostrar que és d’aquí. Aquest és el panorama escrit, que de Palma a les zones més turístiques (incloses les Pitiüses i Menorca), només varia en la proporció castellà / anglès i en la presència afegida d'altres llengües estrangeres (sobretot l'alemany). El català, com més turístic és el barri o el poble, més n'és absent (ni la misèria esmentada, hi trobam). Als pobles més petits interiors no és exactament així, el català hi és més present, però com que no hi ha tant de tragí comercial, tampoc no hi ha una abundància de català escrit.
    ¿I la llengua parlada? També trescant per Palma pots estar estones llargues sense sentir ningú que parli en català; en canvi, si que sentiràs molt parlar en castellà (d'Amèrica, cada dia més) i en moltes altres llengües estrangeres, europees, africanes i asiàtiques; això tant pel centre de Palma, sempre estibat de turistes, com pels barris perifèrics, on s'ha instal·lat gent arribada de pertot. I aquest panorama ja no canvia tant de Palma als pobles i a les altres illes, perquè de gent procedent d'altres parts dels món n'hi ha a totes les poblacions. Si la qüestió només fos que tota aquesta gent de fora entre ells no parlen en català, però que respecten el català i el volen aprendre, diguem que no passaria res; però no és ben bé així, sobretot per part d'hispanoparlants, amb els quals sovint hi ha conflicte per la seva actitud de no voler entendre (ni tan sols entendre!) el català.
    Com ja he dit, les enquestes i les estatístiques sobre el nombre de parlants de tantes de llengües són innecessàries, perquè la situació és ben evident, i és reforçada per les darreres dades sobre l'origen de la població que viu a les Balears (vegeu Vilaweb, 13-10-2024).
    I si posam l’atenció en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) o els mitjans d’entreteniment (cinema, teatre, música, esports), el panorama no canvia gaire: llesques ben grosses per al castellà (i per a l’anglès) i miquetes per al català, si bé en teatre i en música de tant en tant el català se’n duu qualque llesca més petita que grossa.
    Enfront d’aquesta realitat, que mostra una línia clara cap a la desaparició absoluta del català de la vida pública social de les illes, relegat a una presència marginal en les relacions privades dels minoritaris catalanoparlants supervivents, encara hi ha qui gosa proclamar que estam millor que fa 40 anys, perquè ara tenim un reconeixement oficial a l’Estatut d’Autonomia i una Llei de Normalització Lingüística que abans no teníem, i algunes escoles on fan tot l’ensenyament en català i qualcunes altres on n’hi fan la meitat. Autoenganar-se no serveix per a res mai, si no és per a justificar la pròpia ceguesa volguda: com que no veig res, no puc dir que res vagi malament…
    És ver que l’any 1982 (fa més de 40 anys!) va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (en realitat, l’estatut de dependència) on es diu (article 4) “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Fixau-vos que diu tindrà, en futur, sense dir quan… Llavors, el mateix article diu “ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma”, també en futur. La trampa lingüística és clara: el caràcter (concepte inaplicable a una llengua) d’idioma oficial (és a dir, suposam, la consideració d’idioma oficial) arribarà més envant, com serà més envant que ningú podrà ser discriminat per causa de la llengua… Vet aquí per què passats 40 anys encara el català només és considerat mig oficial (si es pot dir així) i encara –i com més va més– els catalanoparlants sofrim discriminació lingüística contínuament, i no hi ha incompliment de l’Estatut.

(Publicat a l’AraBalears el 2 de novembre de 2024)

(Veges la 2ª part d'aquest article a la següent entrada del blog)

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG