UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dijous, 20 de juliol del 2023

O ets dels botxins o ets de les víctimes

 

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu «no» fan-li dir «hoc».
                  Vejats miracle!

 

(Elogi dels diners, Anselm Turmeda, final del segle XIV)

 

A un país normal que té una llengua normalitzada, hi ha especialistes estudiosos i ensenyants de la llengua del país que són molt d'esquerres, d'esquerres, de dretes i molt de dretes, fins i tot n'hi pot haver de clarament feixistes, però tots tenen en comú que usen la llengua del país sense prejudicis i que la defensaran, si importa, en l'eventualitat que pugui sofrir atacs per part de parlants d'altres llengües que en puguin ser enemics. Perquè la llengua, com a instrument d'expressió de les persones i senyal d'identitat de tot el grup que la comparteix, no és ni de dretes ni d'esquerres, ni és millor ni pitjor que cap altra, ni és imperialista ni es resistent..., és simplement allò que és, instrument d'expressió i senyal d'identitat. Però això que he dit passa només a un país normal amb una llengua normal i normalitzada, perquè a un país com el nostre (qualsevol lector crec que pot entendre a quin país em referesc), resulta que dins l'espectre social considerat "de dretes" (amb tots els matisos, "centre-dreta", "dreta", "dreta-ultra", "ultra-dreta/feixisme", i els que puguin sortir) la llengua del país (amb excepcions bastant insignificants) és considerada una nosa, com un dolorós floronco ple de pus format al mig del cul que s'ha d'extirpar amb rapidesa. Com a molt, els més moderats d'aquest sector dretà toleren que malvisqui arraconada en el folklore (cançons tradicionals per a ballar i fer una mica de festa al Sant Patró de la vila –tots solen ser molt beatos–, coverbos –sobretot grossers–, gloses –mentre no es fiquin amb ells...) i que n'hi hagi unes poques mostres dins la llengua important imposada al país, com a senyal de particularitat regional no pecaminosa i curiositat turística (ensaimada, sobrasada, gato [sic! ¿No heu vist mai a les cartes de restaurants gato con helado?], tumbet, pamboli, arroz 'brut' [els deu fer por posar-hi arroz sucio], paella...); mentre que els més radicals només tenen un somni: l'exterminació total i absoluta d'aquesta anomalia pròpia de rojos catalanistes, una aberració de l'espècie humana pitjor que qualsevol pesta. Amb aquesta realitat, demostrada repetidament abans d'en franco, durant en franco i després d'en franco, sorprèn que entre els que, durant aquests 4 anys venidors, comandaran a les illes privilegiades de sol, platja, mar i carn torrada –que qualsevol amb vista i seny situa a la dreta-ultra / ultra-dreta– , hi hagi alguns noms de personatges amb títols universitaris de Filologia Catalana! No m'imagín cap naturalista convençut (ornitòleg, botànic, entomòleg, ictiòleg...) formant part d'uns governs locals, insulars o interinsular, que pretenguin destruir el medi natural; ni un sindicalista dins un govern que vulgui anul·lar els drets dels treballadors; ni cap feminista col·laborant amb institucions que desitgin fer tornar la dona al paper que li atorgava la 'sección femenina' franquista... Igualment, no puc comprendre com ex-alumnes de la UIB, naturals de Mallorca, que han estudiat llengua i literatura catalanes, suposadament per interès i estimació cap a la seva cultura, que han tengut com a mínim una matèria on han pogut aprendre què és la subordinació i la persecució lingüística i quin és el destí de les llengües subordinades i perseguides, no puc comprendre, repetesc, com aquests alumnes ara ocupen places importants en les nostres institucions de govern, controlades per dos partits que tenen com a finalitat suprema l'arraconament, primer, i l'eliminació total, després, de la llengua catalana de les Balears. O varen ser molt mals alumnes (el secret professional m'impedeix dir-ne res) o els professors que tengueren vàrem ser molt mal professors, almenys per a aquests alumnes. Per a mi, és un gran fracàs veure que antics alumnes meus ara són membres actius dels botxins de la llengua. Em sap molt de greu, em costa de comprendre, per molt que em puguin dir (supòs que aquesta seria l'excusa) que ells no faran res en contra i que faran allò que puguin per a ajudar-la des del càrrec que tenen. En aquesta qüestió, tal com estan les coses actualment, o ets dels botxins o ets de les víctimes, no pots ser dels dos bàndols alhora. Com a corresponsable d'aquest fracàs, deman perdó a tots els que, com en el meu cas, se'n fan creus que antics alumnes dels estudis de llengua i literatura catalanes hagin col·laborat a fer créixer la bèstia que ens vol aniquilar, i continuïn participant-hi entusiàsticament.

 

 

(Publicat a DBalears el 16 de juliol de 2023)

diumenge, 2 de juliol del 2023

Junts i juntes (és a dir, separats) (i II)

 

 

Amb l'enllaç inserit al títol següent pots llegir la segona part d'aquest article, publicada a Llengua Nacional 123, 2n trimestre de 2023.  


En pots fer tota la difusió que trobis convenient.

 

 

L'amiga Mª Pilar Garcia Negro, de la Corunya (Galícia), filòloga i estudiosa de la llengua i la cultura del seu país, m'ha enviat aquest article seu, publicat a Nós diario el 20 d'abril de 2023, en què tracta el mateix tema. Un excel·lent complement per al meu escrit.

 

Tunear a lingua. Desbaratar a gramática


María Pilar García Negro


Leo noticias como as que seguen: “O Consello de Ministras aproba...”: “Persoal do transporte de viaxeiras irá á folga...”; “Nace unha nova sociedade especializada en representar artistas galegas”... Noutra, infórmasenos de que 1.500 médicas galegas traballan fóra do noso país. A leitura denotativa provoca susto ou surpresa. Será que as ministras decidiron reunirse elas soias; os ministros deberon de saír a pasear ou, talvez, estarían facendo tarefas de conciliación familiar. Seica hai transporte público só para mulleres, non mixto. Mais a sociedade que vai representar as artistas galegas resulta que está formada por grupos só masculinos, agás un, en que existe unha música.  Que haxa expulsión laboral do país que as formou de tantísimas médicas arrepía, claro, porque sería indicativo dunha particular penalización da profisión por seren mulleres. Nada disto é o real, xaora. O que se usa –nunha mestura de inxenuidade e capricho iletrado– é unha morfoloxía feminina para representar o conxunto, feminino e masculino (e, por veces, exclusivamente masculino). A “razón” que teño lido é que ese feminino correspóndese co elidido “persoas”, e aí batemos de cheo cunha evidencia: se nos referimos a actividades sindicais, culturais, políticas, laborais, economicas..., é obvio que o facemos a persoas, non vai ser a simios ou a cuadrúpedes. A “benéfica” intención de marcar gramaticalmente a presenza feminina desemboca así no resultado abertamente contrario: ignoramos (e haina a moreas) a discriminación real do persoal feminino no ámbito de que se tratar. Claro é que o procedemento non é xeral. Non lemos “As delincuentes...”, ou “As atracadoras...” ou “A man da muller está detrás dos incendios...”, obviamente porque tal redacción significaría unha atribución de culpas ao sexo feminino absolutamente inxustificada.

Onde está o problema? En primeiro lugar, na práctica dun automatismo que acredita na seguinte ecuación: -a = feminino; -o = masculino. Segundo esta simplificación, animais como cebra, gorila, llama, alpaca... serían só femias, e as tropas serían só femininas. Cultismos como homicida, suicida, terapeuta, psiquiatra, pediatra, logopeda, poeta, internauta... só se referirían a mulleres, o mesmo que colega, guarda, policía ou testemuña, por non falarmos de todas as profisións rematadas no sufixo -ista. En segundo lugar, descoñécese que, cando a lingua reflectiu un feminino marcado como tal, foi por existir unha especialización laboral mesmamente ocupada (e adoito infrapagada) por mulleres: asistenta, muchacha, verduleira, gobernanta, xastra, aprendiza, oficiala... ou ben por capacidade de compra ou de consumo: clienta. Os Eximios Gramáticos Oficiais (EGO) que lamentaban a duplicación (amigas e amigos, galegas e galegos...) non tiveron tempo, no seu día, para se escandalizaren da creación de neoloxismos como modisto, por exemplo, invento lexical revelador dun status diferente: cando o oficio da agulla entra no mercado e se fai lucrativo negocio, entón é masculino. Vaites, vaites!

En terceiro lugar, o problema REAL está nun funcionamento económico e social (por tanto, político) que continúa a penalizar ou a discriminar mulleres, non na lingua. É naquel onde cómpre a modificación. No noso idioma, a existencia de determinantes indicativos do sexo permite a identificación clara do suxeito referido, para alén do uso consolidado. Entre nós temos naturalizado presidenta, mentres os nosos viciños din: a presidente, e non hai menos presidentas en Portugal do que aquí. O mesmo diríamos de todos os nomes-adxectivos acabados en –ante, -ente  (cantante, viaxante, xerente, prudente, presente...). 

Cada unha das miles de linguas que existen no mundo posúe as súas regras, as súas pautas particulares. O 2º numeral noso dispón de división xenérica: dous / dúas, como o catalán (dos / dues), face á única forma do español, do francés ou do italiano (dos, deux, due). É máis “feminina” ou “feminista” a nosa lingua por isto? Ou por termos duplicidade xenérica nos pronomes de 3ª, 4ª, 5ª e 6ª persoa, face a linguas con formas invariábeis? 

Abráiame a facilidade con que adoptamos-adaptamos pseudonormas procedentes do español ou do todopoderoso inglés. Unidas Podemos “decreta” o uso do feminino “universal”, e a obedecer! Por enésima vez: o problema non está no chamado masculino universal, senón na realidade social e humana que transmite. Regamos a planta ou pintámola de verde, como o xardineiro necio? Ergo: traballamos a mudanza social ou contentámonos coa cosmética?

 

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG