UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dissabte, 29 de novembre del 2014

Antoni Mª Badia i Margarit, l'elegància de la llengua


Finalment, fa poc més d’una setmana, el Dr. Antoni Mª Badia i Margarit, després d’una llarga vida dedicada a la romanística, i especialment a l’estudi del català, ha deixat aquest món i ens ha deixat l’herència perenne d’una feinada ben feta.

El Dr. Badia pot ser considerat, sense dubtar-ho gens, una de les grans personalitats de la catalanística, i per inclusió de la romanística, del segle XX, i això no tant per cap “descobriment” especial ni per cap gran aportació novella a la filologia (estil Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Coromines, Diccionari Català-Valencià-Balear, de Moll, o Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny —tanmateix, impulsat al començament pel Dr. Badia), sinó per haver fabricat unes eines indispensables per als estudiants (i estudiosos) del català, eines que, per una banda, posaven a l’abast dels interessats i necessitats els fonaments del funcionament i de la formació de la llengua, i documents essencials en la nostra història lingüística (la Gramática catalana de 1962, refeta en la versió catalana de 1994, Gramàtica de la llengua catalana; la Gramática histórica catalana de 1951; l’agosarada hipòtesi sobre els orígens dels parlars catalans de La formació de la llengua catalana, 1981; el conjunt d’articles, de to divulgatiu, de Llengua i cultura als Països Catalans, 1964; la concepció de la llengua a la tardana Edat Mitjana de Les ‘Regles de esquivar vocables’ i “la qüestió de la llengua”, 1999; …); i eines que, per una altra banda, denunciaven la situació de marginació històrica i social del català i en remarcaven la lluita per la supervivència i normalització (La llengua dels barcelonins, 1969; La llengua catalana ahir i avui, 1973; Llengua i poder. Textos de sociolingüística catalana, 1986; …)
Per a mi, crec que també per a tots els seus alumnes, el Dr. Badia va ser un gran mestre, una persona amb moltíssims de coneixements de la seva especialitat que, a més a més, els sabia transmetre, oralment i per escrit, amb simplicitat, amb humilitat, amb simpatia, i a la vegada amb seguretat, amb gran domini del tema. Era una persona amable, cortesa, d’una educació perfecta, d’una gran afabilitat, i d’una elegància envejable. Era elegant en el seu posat, i en el seu tracte, i en el seu parlar, i en el seu escriure. El Dr. Badia parlava en un barceloní impecable, exquisit, col·loquial i a la vegada fabrià; devia ser dels darrers representants del barceloní genuí, del barceloní encara no contaminat ni “modernitzat” a l’espanyola; del barceloní que, sent-ho al cent per cent, conservava aquella autenticitat que el lligava amb els altres parlars per moltíssims de caps. El Dr. Badia sé cert que de jove no va tenir nòvia, sinó que va festejar; no creuava el pati de la Facultat de Lletres, el travessava; no s’apropava a la gent, sinó que s’hi acostava; no estava ocasionalment a un lloc, hi era; no posava pegues, si un cas posava objeccions, potser impediments; no estava de bon rotllo, estava de bon humor, de bona lluna, de bon caràcter; no tenia tiets, sinó oncles; no creia en la ciutadania, sinó en els ciutadans; no tenia alumnat, tenia alumnes; es recolzava en bones raons però mai no recolzava les propostes d’altri… Era un vertader model lingüístic que avui molts dels qui han estat alumnes seus han oblidat. A la seva prosa, oral i escrita, sabia combinar, amb elegància suprema, qualque arcaisme literari, com àdhuc i nogensmenys, amb mots i expressions populars de tots els dialectes, incloent el seu barceloní, naturalment, però no tancant-se en el barceloní, com és ara freqüent en escriptors de la capital. I sense contravenir mai la correcció més estricta va ser capaç d’expressar-se pertot, en tots el registres, i fer-se comprendre fàcilment de tothom. Qualcú, segurament, pensarà que el Dr. Badia tenia un model de llengua antiquat, propi de la gent de la seva generació, impropi de la gent d’avui. Jo pens que, en realitat, el Dr. Badia sentia orgull de la llengua que havia rebut dels seus majors i l’honorava amb la correcció que es mereixia, perquè hi creia. Per ventura és això que manca avui en dia a tants i tants usuaris de la llengua (inclosos molts que en són professionals): orgull lingüístic.
Vull acabar aquest senzill homenatge al Dr. Badia reproduint un paràgraf d’un escrit seu, com a exemple d’aquesta elegància lingüística. Però no és un paràgraf qualsevol, no, sinó un que mostra el respecte i l’estimació que tota la seva vida va tenir per qui va ser la seva companya durant més de mig segle, na Maria Cardús i Almeda, tan amable, educada i elegant com ell, a qui en més d’una ocasió va atribuir el mèrit d’haver-lo sostingut en la seva tasca de professor i investigador. Vet aquí una altra qualitat del Dr. Badia: el reconeixement constant a la seva esposa com a suport imprescindible per a la seva feina.

“D’altra banda, el Congrés de Barcelona [de 1953] no feia sinó confirmar, davant els meus amics romanistes, una realitat que per a mi era la mateixa evidència i que datava del començament de la meva vida professional: el paper que hi ha tingut la meva muller. Si l’acompliment del vostre projecte respecte a mi m’ha dut a meditar sobre el meu passat, permeteu-me d’evocar ací breument la nostra comunió d’interessos de tota mena, l’ajuda mútua que ens hem prestat davant les dificultats i la joia amb què hem compartit els moments venturosos. Només puntualitzaré que, sense ella, la meva vida hauria estat molt diferent de com ha estat amb ella. I si ara m’ho ha fet dir el Congrés de 1953, la meva afirmació continua essent vàlida avui, passats més de quaranta anys d’una vida intensa a tot ésser-ho” 
(Extret de Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona. Dept. de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. 1995. Pàgina 18).

Gràcies, Dr. Badia, amic i mestre, per la seva gran i elegant lliçó simultània de ciència i humanitat.

(Publicat a Núvol el 26/11/2014)

diumenge, 21 de setembre del 2014

Verinosa manipulació (especialment dedicat a Xavier Pericay i Maria Antònia Lladó)


El 1986 dos personatges fins aleshores desconeguts dins la Filologia Catalana varen treure un llibre verinós que ha tengut unes conseqüències desastroses per a la confecció de la modalitat estàndard catalana. El llibre es titulava Verinosa llengua i els dos personatges eren Xavier Pericay i Ferran Toutain. No eren els primers que exposaven la doctrina que s'hi promou, però sí que varen ser els primers que varen tenir una repercussió important, perquè el llibre va tenir bastant de difusió i va servir de fonament als impulsors d'allò que en aquells moments va ser conegut com a "català light". En un primer article publicat a "Serra d'Or" (Una llengua per a una nació, setembre de 1987) vaig denunciar aquest model de català als mitjans de comunicació com un model localista i espanyolitzat (que és també espanyolitzador), article que em significà una resposta irada de Ricard Fité a la mateixa revista el novembre següent, al qual vaig replicar amb tres articles que aparegueren a "Escola Catalana" el desembre de 1989 i el gener i el febrer de 1990 ("Serra d'Or" no volgué publicar aquesta rèplica). Als meus escrits mostr la manipulació de l'obra de Fabra i de Coromines, sobretot, que tots aquests personatges varen fer per a justificar la seva tasca de destrucció de l'estàndard català unitari i genuí que havíem heretat del model fabrià. Els meus articles són una denúncia de la maniobra disgregadora i espanyolitzadora d'aquests personatges, als quals se n'hi afegiren ben aviat altres, com per exemple Ivan Tubau. Amb el temps, l'experiència ha demostrat que la meva denúncia (inútil, perquè els qui manaven no en feren gens de cas) era ben certa: el llenguatge dels mitjans de comunicació en català de Catalunya més importants (TV3, Catalunya Ràdio, diaris en català) està espanyolitzat i dialectalitzat (no hi ha oncles, només tiets; ningú no festeja, només tenen nòvio/nòvia; no tasten el menjar, el proven; no travessen els rius, les fronteres o els carrers, sinó que els creuen; ningú no s'acosta, tothom s'apropa; no fan brou, sinó caldo; no estrenyen, sinó que apreten...; la nora no és la nora, sinó la jove; qualque diari fins i tot s'ha pres la llibertat d'establir grafies noves, com esclar per és clar), i bona part d'aquests personatges s'han passat a l'anticatalanisme descarat, com Ferran Toutain i Ivan Tubau, de Ciudadanos, o Xavier Pericay, d'UPyD i de la "Fundación Jaime III". Aquest, casualment, és el cònjuge de la coordinadora lingüística d'IB3, Maria Antònia Lladó, la que ara imposa el mateix model localista (versió balear, és clar) a la ràdio i la televisió públiques de les Illes; feta la feina destructiva a Catalunya, ara l'ha de fer aquí via consort... Es veu que no pararà fins a veure el català absolutament dividit i minoritzat.
A continuació reproduesc els articles publicats a "Escola Catalana", desembre 1989-febrer 1990. Com que en aquests anys encara no hi havia arxius digitals a internet, aquests articles fins ara només es podien trobar a les biblioteques. De l'article de "Serra d'Or" ja en teniu l'enllaç més amunt. Com a motiu de satisfacció puc esmentar que, encara que a la pràctica la meva denúncia fos ben poc efectiva, l'escrit Una llengua per a una nació va ser el revulsiu que al cap d'uns pocs anys (1991) va provocar la creació de la revista Llengua nacional.

Per a poder llegir els articles, activau damunt cada imatge la funció "Visualitza la imatge", cosa que us permetrà augmentar-ne la mida i us en facilitarà la lectura.










P.D.: Vegeu el sr. Pericay parlant malament de Catalunya, de costat amb els il·lustres anticatalanistes Félix de Azúa, Alberto Boadella i Federico Jiménez Losantos. No s'apleguen que no s'assemblin, és ben ver...
http://youtu.be/aJ1tZwUorGY

dijous, 18 de setembre del 2014

Entorn al 'Diccionari Català de l'Alguer'


Oferesc en aquesta entrada la crítica, que vaig publicar al número 24 de la revista "El Mirall" (1989), de l'aleshores recent Diccionari Català de l'Alguer, de Josep Sanna. Les imatges es poden engrandir, per a poder-ne llegir bé el text, activant, damunt cada una, l'opció "visualitza la imatge".




diumenge, 31 d’agost del 2014

Impressions sociolingüístiques d'Escòcia


A l'article Impressions escoceses (I) feia  una referència a la qüestió lingüística a Escòcia, i serà precisament d’aquesta qüestió de què tractaré en aquest nou article. Dins el territori d’Escòcia hi conviuen, en principi, tres grups de varietats lingüístiques reconeguts: l’anglès, el més nombrós i més potent socialment; l’anomenat scots, l’escocès, molt debilitat quantitativament i qualitativament; i el gaèlic escocès, amb relativament pocs parlants però amb un reconeixement institucional important i amb igualment important presència social al seu territori. No és la meva intenció en aquest curt article exposar la complicada situació sociolingüística escocesa ni donar dades exhaustives de cada un d’aquests grups lingüístics, sinó, com indica el títol, explicar les impressions que, com a turista amb esperit crític, he tengut de la qüestió de la llengua a Escòcia. La primera impressió, com a estranger acabat d’arribar al país, és que de llengua realment només n’hi ha una, l’anglesa. Els turistes arriben majoritàriament en avió a Glasgow o a Edimburg, sobretot a aquesta segona ciutat, que és la que ofereix un atractiu turístic de primera magnitud; i quan hi ets, si no ets un expert en filologia anglo-escocesa, no notes la possible diferència entre el qui parla anglès i el qui, hipotèticament, parla scots, perquè essent tots dos llenguatges del mateix origen germànic anglosaxó, comparteixen moltíssims de trets fonètics, lexicals i morfosintàctics. De fet, per a una gran part de la població l’scots no és més que l’anglès popular local, i per tant costa molt a un profà distingir si una persona parla anglès col·loquial, anglès mesclat d’scots (que deu ser la realitat més freqüent) o scots. Si en tens una mínima idea, pots endevinar que alguns cartells o rètols estan escrits totalment o parcialment en scots, com per exemple Greyfriars Kirk, en què Kirk és la versió scots de Church (comparau-la amb l’alemany Kirche). Notes quan parlen anglès, però no quan no hi parlen, perquè la sensació que tens si no els entens és que no saps prou anglès. (Qui vulgui fer-se una idea de com és l’scots escrit pot llegir la guia del votant per al referèndum del 18 de setembre.) Quant al gaèlic, per a sentir-lo has de cercar per ràdio BBC Alba, que emet sempre en aquesta llengua, però per a veure’l has de viatjar per les Terres Altes (les Highlands), on des de 2005, per llei del parlament escocès, és reconegut com a cooficial amb l’anglès i té presència a tota la retolació oficial de carreteres i a molts d’indicadors públics i carrers
; i no hi és només simbòlicament, sinó pràcticament
. En el cas d’aquesta llengua, la distinció amb l’anglès és fàcil, sent dos grups lingüístics molt diferenciats (de la branca cèltica i de la branca germànica de la família indoeuropea, respectivament). Tant en gaèlic com en scots es pot trobar producció bibliogràfica a les llibreries generals, però molt minoritària, i essencialment cursos de llengua i diccionaris, si bé en gaèlic també és possible trobar llibres infantils i qualque obra literària
. Però si de cara endins a Escòcia hi ha tres grups lingüístics interrelacionats i amb una complexa problemàtica sociolingüística, de cara a fora Escòcia és plenament britànica: l’única llengua de relació amb els nombrosos visitants de tot el món que hi arriben, sobretot a l’estiu, és l’anglès. A tots els països les persones que fan feina atenent els turistes parlen unes quantes llengües a més de la seva, perquè es considera una atenció a qui ve de fora poder-li parlar en la seva llengua o, en qualsevol cas, facilitar-li la comunicació mitjançant una tercera llengua que turista i amfitrió puguin conèixer. Per a nosaltres, que tanta experiència turística tenim, és inconcebible que cambrers, guies, recepcionistes d’hotel, llogadors de cotxes, venedors de souvenirs, venedors de tiquets de monuments visitables, etc no sàpiguen cap altra llengua més que la seva, no siguin capaços de dir les mínimes frases necessàries en qualque llengua estrangera per a entendre’s amb els turistes sobre coses relacionades amb la feina; com trobam normal que als museus hi hagi explicacions en la llengua del país i en una llengua estrangera, com a mínim, perquè sigui major la quantitat de gent que les pugui entendre. Doncs això que per a nosaltres és inconcebible (ho és tant, que fins i tot s’ha convertit en servitud), a Escòcia (i sé cert que en això coincideix amb tot el Regne Unit) pareix que ni tan sols és un plantejament al dia: a cap establiment turístic, sigui un d’aquells castells imponents carregats d’història, o les restes d’una abadia o una catedral medievals, o un hotel, o una casa d’hostes de Bed & Breakfast, o una botiga al carrer principal d’Edimburg, o un Rent a car, o un restaurant (bé, si és italià hi podreu parlar en italià) o un bar, o un museu, o qualsevol altre tipus d’establiment que us pugueu imaginar, a cap, us atendran en cap altra llengua que no sigui la seva, és a dir, la seva més important, l’anglesa. Ni trobareu indicadors de carrer o de carretera, o plafons informatius, que no estiguin en anglès, llevat dels que són en gaèlic a les Terres Altes. Mentre a casa nostra pareix que augmenta dia a dia el sentiment prejudicial que la nostra llengua és ben poca cosa i que per a ser qualcú i, sobretot, per a atendre els turistes, s’han de saber llengües estrangeres, i principalment precisament l’anglès, els britànics (en això els escocesos són ben britànics) menyspreen totes les altres llengües no seves, fins i tot les dels milions de turistes que reben cada any i que els aporten bilions de lliures. Les úniques petites excepcions a aquesta actitud general són alguns opuscles explicatius que t’ofereixen a qualque monument en diverses llengües externes i, curiosament, uns avisos multilingües col·locats a la sortida a la carretera general per als conductors estrangers que vénen de visitar castells, per a advertir-los que condueixin per l’esquerra. Com que la gent surt marejada i un poc despistada d’aquests castells, de tan grans que són i de tantes de coses que hi han vist, en qualque ocasió n’hi deu haver hagut que no se’n recordaven, d’a quin país eren, i deuen haver partit per la dreta. Poliglotisme salvavides! És l’únic, pareix, que practiquen els escocesos (i els britànics en general, naturalment)
Enmig dels indicadors bilingües gaèlic-anglès de direcció, un rètol polilingüe recorda als conductors estrangers que han de conduir per l'esquerra.
. (Sobre el monolingüisme britànic i l’actitud servil dels no britànics, vegeu
La nova diglòssia (I), (II) i (III).)

diumenge, 19 de gener del 2014

GLOSADA A SANT SEBASTIÀ


SANT SEBASTIÀ ADORAT,
QUE VIVIU ALLÀ A LA GLÒRIA,
FEIS QUE S'ACABI S'HISTÒRIA
D'EN BAUSSÁ EN ES CONSOLAT

NO MOS FACEU MÉS PATIR,
QUE JA HEM FET PROU PENITÈNCIA,
DES DESTRET FEIS-MOS SORTIR,
PERQUÈ ACABAM SA PACIÈNCIA.

L'AGUANTAM AMB COR TRANQUIL,
SOM AMABLES I EDUCATS,
PERÒ TOTS JA N'ESTAM FARTS,
DE TREPITGES I DES TIL.

VÓS QUI AMB JESÚS TENIU BO,
I AMB SA MARE I TOTS ES SANTS,
FEIS QUE ESCLATI UN BON TRO
QUE SENSE FER MASSA SO
MOS LLIBERI DE GORANS.

PERQUÈ ÉS MÉS TOSSUT QUE UN MUL,
NO SAP COM FER-LA MÉS GROSSA.
NI AGUANTANT-LO AMB UNA CROSSA
DEIXA DE PENSAR AMB SO CUL

VOS HO PREGAM, SANT PATRÓ,
VÓS QUI ESTAU A DALT DEL CEL,
DONAU-MOS UN POC DE MEL
I QUE SE'N VAGI AQUEST C....

dijous, 16 de gener del 2014

GLOSES DEL DIA



Oh excels Sant Honorat,
Vós qui sou un sant gloriós
D’en Joserra guardau-mós
Per tota l’eternitat


OH IL·LUSTRE SANT ANTONI,
VÓS QUI SOU EL SANT MÉS CAR,
SALVAU-MÓS D’AQUEST DIMONI
QUE ÉS EL PARTIT POPULAR


Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG