Star Wars: l’episodi de sempre

28 de desembre de 2015 
 
“... la súperproducció d'enguany Star Wars VII: el despertar de la Força, es podrà gaudir en català a Mallorca”: era una notícia publicada pel dBalears dia 11 de desembre passat. No hauria de ser una notícia, com deia a continuació el comentarista “En Figuera”, però era un conhort per a molts que teníem ganes de veure-la i, a més a més, veure-la en català, que hauria de ser la cosa més normal del món. Molt bé, doncs ara que ja tenim la Seu plena d’ous, aprofitem-la. La pel·lícula es va estrenar el 18, i el 24 una informació telefònica des de la taquilla del cinema Portopí, el que suposadament l’oferia en català, m’assegurava que el dissabte dia 26 es mantenia la sessió de les 18,30 d’Star Wars en català. Perfecte. Passam els dos dies d’empatxament alimentari i, amb altres dos membres de la família, el dia de Sant Esteve me’n vaig al cinema Portopí a veure El despertar de la força a les 18,30. Hi arribam amb temps suficient per si hi ha coa i, primera sorpresa, no n’hi ha, i, segona sorpresa, la sessió de les 18,30 no existeix. Deman a la taquillera per la sessió de les 18,30 en català d’Star Wars i aquesta, forastera i antipàtica, em respon que han canviat la programació i la sessió de les 18,30 ha passat a les 19,30 i que la versió en català ja no s’ofereix més. Quan li deim que feia dos dies ens havien informat per telèfon que la sessió en català de les 18,30 es faria, ens diu amb molt poca amabilitat que el divendres canvien la programació i que allò que havíem d’haver fet nosaltres era mirar la cartellera abans d’anar-hi, i que no era culpa seva si la informació havia estat falsa... Ja en aquell moment l’exaltació em venç i li dic amb to molest que, com sempre, allò que pasava era que els mallorquins érem marginats i se’ns privava novament de veure cinema en català, i ens n’anam tots tres frustrats i empipats per no haver pogut assistir a la sessió que volíem, i per haver hagut d’aguantar que la taquillera forastera, en lloc de reconèixer l’error de la informació equivocada de només feia dos dies i oferir-nos-en disculpes, encara s’atrevís a dir-nos, amb un to insolent, que la culpa de no trobar allò que cercàvem era nostra per no haver mirat la cartellera. I ens hem quedat sense Star Wars, almanco jo, que no l’aniré a veure mentre no la pugui veure en català, i que probablement no torni posar un peu al cinema Portopí mentre aquest no es disculpi per la descortesia de la taquillera forastera. Bé aquesta és la meva història personal amb aquesta pel·lícula tan triomfadora, però allò que realment importa no és la meva anècdota, sinó la realitat implacable de la discriminació de què som víctimes els catalanoparlants al cinema: una setmana ha durat la versió catalana d’aquest superèxit, una versió que només es feia a una sala i en un horari molt concret, enfront de la multitud de sales i horaris de la versió castellana que encara es manté. Ha canviat el color del govern pseudoautònom, cosa que significa un canvi social suposadament molt més favorable a la nostra llengua, però no ha canviat la postura dels empresaris de les illes de menysprear-nos, com si no existíssim, i no només els empresaris cinematogràfics, sinó també els de qualssevol altres activitats, amb comptadíssimes i honroses excepcions. Dins aquest mig any de nou govern s’han obert empreses noves a casa nostra, o qualcunes que ja hi eren s’han renovat, sobretot en el sector de serveis (botigues, restaurants, cafès...): ¿quantes en coneixeu que hagin aprofitat l’ocasió per a incorporar la llengua catalana en la seva relació amb la clientela? Qualcuna ha posat qualque rètol simbòlic en català, i ja està, i això que n’hi ha, de catalanes i de no catalanes, que a Catalunya funcionen plenament en català. És com si no existíssim, com si ja haguéssim desaparegut, com si no fóssim més que una curiositat folklòrica del passat. El cinema Portopí de tant en tant ens dóna una almoina, ens fa una petitíssima concessió que de fet li serveix com a publicitat, i ja està, i no demanem més, perquè no ens mereixem res més... La Direcció General de Política Lingüística hi podria actuar, en aquest camp, hi ha molta de pista per a córrer, però fins ara no en tenim cap notícia, no en coneixem cap pla d’actuació, no en sabem les intencions, no tenim ni idea de què pensa fer... ¿Podrem veure el 2016 el despertar de la força de les nostres institucions a favor de la nostra llengua? Ja n’és ben hora!

(Publicat a dBalears.cat el 29 de desembre de 2015)

El millor homenatge a Climent Garau

31 d'agost de 2015

No repetiré ara els mèrits i les virtuts de Climent Garau, traspassat dissabte dia 29 d’agost, com a persona i com a militant exemplar compromès amb la causa de la seva cultura, la seva llengua i la seva nació; n’han parlat ja altres comentaristes i poc hi podria afegir. Remarcaré, però, que la qüestió de la dignificació i la normalització de la llengua catalana, i la defensa dels drets dels catalanoparlants, va ser una constant de la seva vida, i que a part de comunicats d’elogi i notes de condol allò que han de fer ara els nostres dirigents és actuar decididament per a canviar la situació de marginalitat social, acompanyada de menyspreu, en què es troba la llengua pròpia de les Balears, que només és una, la catalana. És allò que  Climent Garau desitjava i el millor homenatge pòstum que pot rebre.

I ara la qüestió és: ¿hi anam, cap a aquest objectiu? Qualcú em dirà: Home! Tot just fa dos mesos que tenim el nou govern i encara no es poden haver fet moltes de coses! És ver, en dos mesos no es poden haver fet moltes de coses pràctiques, però es poden haver programat unes línies d’actuació que indiquin on es vol arribar, i aquestes línies són per ara imperceptibles, com a molt, imprecises. A l’apartat Funcions de la pàgina d’internet de la Direcció General de Política Lingüística hi ha una llista general de conceptes molt desiguals, des d'un de molt general i ambiciós –no definit, tanmateix– com és "normalització lingüística", a un altre de tan específic i concret com és "La concessió de l'exempció de l'avaluació de la llengua i la literatura catalanes", que pareix més un tema d'Educació i que, evidentment, no contribueix precisament a la normalització... En el cas de la Consellera de la qual depèn aquesta Direcció General ni tan sols ho sap, quines funcions té.  Ens guiarem, idò, davant tanta d'imprecisió, per a saber quin és l’objectiu polític en matèria lingüística, en unes quantes declaracions que han fet la Consellera i la Directora General.

Diu la Consellera Camps a “El Temps” (10/08/2015): “La política lingüística ha de ser transversal, ha de ser efectiva a tots els àmbits del Govern i per tant també de la societat. Per exemple, hem d'aconseguir que el comerç, els restaurants i els bars ofereixin els seus productes normalment en català, a més d'altres idiomes.” Hi estic totalment d’acord, en la transversalitat de la política lingüística, però la supeditació de la Direcció General de Política Lingüística a una conselleria concreta contradiu el desig de transversalitat: ¿quin poder tendrà aquesta Direcció per determinar les actuacions polítiques d’altres conselleries amb les quals no té lligam directe? L’escepticisme preval... Llavors també diu la Consellera: “La llengua no s'ha d'imposar, ni hi ha d'haver multes per no usar-la, però hem de ser capaços de convèncer els hotelers, els comerciants, els restauradors...” Les belles paraules de sempre: ni imposicions ni multes, sinó convenciment; però oblida, l’Honorable, que el castellà és una llengua imposada, i com que ho és, imposada, ja no és necessari convèncer ningú perquè l’usi. Amb una paraula, sabem que el Govern no farà res per a imposar el català i hem de confiar que farà qualque cosa (no sabem encara quina) per a convèncer els hotelers, etc. que han d’usar també el català. Li farà falta paciència de sant... Més preocupants que les declaracions de la Consellera són les de la Directora General Fuxà: “s'haurà de fer molta pedagogia per evitar situacions tan lamentables com les que s'han produït darrerament” (Dbalears, 26 d’agost de 2015); “L'objectiu és intentar compensar tot el mal que s'ha fet durant l'anterior legislatura” (Dbalears, 27 d’agost de 2015). Mai no sobra ensenyar la gent a respectar el proïsme, però contra les agressions sofrides pel simple fet de parlar en català no basta limitar-se a “fer pedagogia”; allò que s’ha de fer és modificar la Llei de Normalització Lingüística amb uns articles que penalitzin amb multes ben salades les humiliacions i vexacions que contínuament hem de sofrir els catalanoparlants només pel fet de ser-ho. Senyors del Govern, prenguin mesures efectives immediatament contra la discriminació lingüística que suportam els qui no feim altra cosa que usar amb normalitat la nostra llengua! Quant a l’objectiu d’”intentar compensar tot el mal que s'ha fet durant l'anterior legislatura”, si només és això, és ben poca cosa, és ben poc pretensiós. Perquè aquesta legislatura catastròfica darrera va fer mal, però va fer mal damunt una situació ja deplorable, perquè abans que arribassin en Bauzá i els seus sequaços la llengua catalana era molt lluny de l’estat desitjable (com a mínim) d’igualtat social amb la castellana: inusitat per la meitat de la població, absent de la immensa majoria d’establiments comercials i de les transaccions comercials, absent del cinema, molt minoritari a la televisió i als altres mitjans de comunicació, mal parlat per quasi tothom (amb castellanismes i anglicismes a balquena), ignorat d’amplis sectors de la població estrangera... Si l’objectiu és només “compensar” el mal de l’era Bauzá, és una pobresa d’ambició decebedora, perquè el mal que patim no ve només de l’era Bauzá, ve de segles de marginalitat, inclosos aquests quasi 40 anys de franquisme edulcorat en què just hem aconseguit no ser descaradament perseguits.

Senyores Camps i Fuxà, honorable Govern en conjunt: si de veritat voleu homenatjar Climent Garau, començau immediatament un pla vertader de dignificació de la llengua catalana i de defensa dels drets dels catalanoparlants. No deixeu sense càstig cap altra agressió per haver parlat en català, no ens deixeu a l’estaqueta, com ha passat sempre. ACTUAU JA! I Don Climent us somriurà des del seu repòs celestial.

(Publicat, en versió lleugerament diferent, al DBalears de l'1 de setembre de 2015)

No és això, sr. Conseller d'Educació, no és això

14 de juliol de 2015

“Tot i que el català ha de ser la llengua vehicular bàsica, a tots els nivells educatius, el castellà també ha de ser vehicular en algunes assignatures.” “El castellà també ha de ser vehicular però amb menys hores que el català.” “No és que estiguem en contra de l’ensenyament en anglès, però anem a pams.”
Totes aquestes frases són del nou Conseller d’Educació Balear, segons la versió de l’entrevista que li va fer Antoni Bassas publicada dissabte passat dia 11 de juliol a l’AraBalears. A mi, perdonau-me, aquestes frases em sonen a TIL aigualit, a TIL desgreixat, però a TIL, al cap i a la fi. Perquè el Conseller no diu “el català ha de ser la llengua vehicular” de l’ensenyament, que és allò que hauria de ser a un país normal, sinó “la llengua vehicular bàsica”, és a dir, la bàsica però no l’única, com després concreta: “El castellà també ha de ser vehicular”. O sia: d’entrada ja especifica amb claredat que als centres escolars hi ha d’haver dues llengües vehiculars, per tant podem entendre que està en contra que ho sigui únicament la catalana, i si això és així no acceptarà que un centre faci tot l’ensenyament en català (llevat, és clar, de les matèries d’altres llengües). ¿Ens hi hem de conformar? ¿Resultarà ara que un govern d’esquerres, amb un Vicepresident de MÉS, impedirà que l’ensenyament es faci tot en català i aquesta sigui la llengua vehicular del centre? I si no està en contra de l’ensenyament en anglès ¿validarà que hi hagi centres que decideixin fer una part de l’ensenyament en aquesta llengua estrangera? ¿I no serà un nou TIL, això? S’hi farà una part de l’ensenyament en català, una part en castellà i una part en anglès... ¿Quin nom li posarem a aquesta situació? És ver que el Conseller diu que primer s’ha de millorar i consolidar l’ensenyament de l’anglès, però ho diu així, precisament: “primer”, i darrere un primer sempre hi ha un segon, que hem de sobreentendre que serà l’ensenyament en anglès. El viatge serà més llarg, però anirem a parar, i amb més seguretat, allà on ens volien dur en Bauzá i els seus sequaços de manera més grollera. Hem canviat les formes, però no els objectius. Com que el nou Conseller és Catedràtic de Pedagogia, i no venedor de pisos, pareix que la seva opinió és indiscutible, pareix raonable, però a mi em sembla tan poc encertada com la dels anteriors consellers d’aquest tema, perquè va a parar allà mateix. I deman a la comunitat de pares i ensenyants, que s’expressen a través de sindicats, d’associacions i d’assemblees, que manifestin ben clar al sr. Martí March que el pacte per l’educació allò que ha de garantir és que l’escola sigui l’escola normal d’un país normal, feta en la llengua del país, on s’ensenyin, a més a més, altres llengües, entre les quals la castellana (per obligació) i l’anglesa, si la consideren important, però també altres, si és possible, com el francès o alemany.
Però encara hi ha qualque altra cosa de l’entrevista amb en Martí March que vull comentar. Diu el Conseller també: “Voldria que el de la llengua no fos un tema conflictiu”, “No s’han d’enfrontar el català i el castellà”... Ningú amb dos dits de seny voldria que la llengua fos un tema conflictiu, però ho és, i ho és perquè l’Espanya imperial així ho ha volgut, no perquè ho hàgim volgut nosaltres, i és un tema conflictiu perquè, simplement, vivim dins una situació permanent de conflicte lingüístic, en què el castellà i el català estan enfrontats; i hi estan perquè els qui manen de veres no volen que el català recuperi tots els àmbits d’ús que li corresponen i ara ocupa el castellà; i els qui volem que sí que els recuperi sabem que perquè aquesta recuperació sigui efectiva toparem amb el castellà, i per tant el conflicte és inevitable. I el Govern, i per tant el Conseller d’Educació també, allò que ha de fer quan hi ha un conflicte és cercar-hi remei, no negar-lo i fer com qui sent ploure. Per tant, sr. Conseller, no es tracta de no voler que la llengua sigui un tema conflictiu, sinó de cercar solucions perquè deixi de ser-ho, un tema conflictiu. La discriminació social, en qualsevol aspecte, no es resol ignorant-la, sinó combatent-la. ¿Us imaginau un Conseller dient “no voldria que el teme del sexe fos un tema conflictiu” o “no voldria que el teme de la raça fos un tema conflictiu”? És que el conflicte no és el sexe, sinó el sexisme! Ni el conflicte és la raça, sinó el racisme! I el conflicte no és la llengua, sinó la discriminació lingüística que patim el catalanoparlants!
Sr. Conseller d’Educació, sr. Martí March: no ens endosseu un altre TIL subtil ni faceu orelles de cònsol davant el conflicte lingüístic que patim; resoleu-lo, que és la vostra obligació.

(Publicat a DBalears el 15 de juliol de 2015)

La llengua, responsabilitat de tot el Govern

29 de juny de 2015 

El malson dels darrers 4 anys pperos ja ha passat (per sort, tot té final), però les conseqüències en la societat balear d’aquesta horrible i funesta etapa no s’esvairan d’un dia per l’altre, ben segur. Han estat quatre anys consagrats a la destrucció de tots els guanys socials, culturals i econòmics que havíem assolit des de la desaparició formal del franquisme, i si el desastre s’ha pogut contenir parcialment, si no s’ha consumat del tot, ha estat gràcies a la resistència activa de molts de sectors de la societat que des del primer moment no s’han volgut conformar a contemplar passivament com s’esfondraven els avanços aconseguits amb molt d’esforç durant tants d’anys. Entre aquests sectors, crec que els docents hi han tengut un paper decisiu, fonamental, i pens que mai no els sobraran les lloances i els agraïments que els dediquem. L’escola (en sentit ample: a tots els nivells i amb tots els col·lectius implicats, professors, alumnes, pares) ha resistit l’envestida ppera amb una solidesa extraordinària, ha estat un dels pilars essencials de la resistència, gràcies a la qual no n’hem sortit tan mal parats com podia haver estat. Tot el col·lectiu escolar es mereix la Matrícula d’Honor!

Fet aquest reconeixement, però, la realitat és que de mal n’hi ha molt, i molt particularment n’ha fet la tropa bauzanera en la qüestió de la presència i dignificació social de la llengua catalana, la pròpia d’aquestes illes, malgrat que els costi tant d’acceptar. Han estat quatre anys en què no només no s’ha fet res positiu per la llengua (a part de mantenir els exàmens de català per a obtenir els certificats diversos –A, B, C– del seu coneixement), sinó que s’hi ha actuat en contra, amb mesures que tothom coneix i no repetiré ara aquí. Per això, crec que és ara el moment pertinent per a proposar al nou Govern de les Illes Balears, a punt de començar a actuar, una actitud forta i decidida a favor de la llengua catalana, una actitud valenta que faci que el català torni a la visibilitat social, que el català sigui motiu d’orgull i no de vergonya, que el català sigui desitjat i no odiat, que el català sigui imprescindible, que  el català, amb un paraula, sigui la llengua normal d’una societat normal que vol superar el conflicte lingüístic, però que no vol renunciar al seu patrimoni cultural, del qual la llengua és el senyal més evident. I perquè el nou Govern pugui fer realitat aquesta proposició, és important que en mostri una clara voluntat des del primer dia, ja des del moment de la seva mateixa composició: el redreçament i la dignificació de la llengua no pot ser responsabilitat d’una Direcció General supeditada a una Conselleria, la que sigui, sinó que ha de ser responsabilitat directa de la Presidència, com a molt de la Vicepresidència, encomanada a una Secretaria o Direcció General les decisions de la qual tenguin potestat sobre totes les Conselleries. Només així hi haurà una certa garantia que les iniciatives i decisions que es prenguin a favor de la llengua implicaran tot el govern i arribaran a tots els àmbits de la societat. La llengua catalana és un assumpte de tot el Govern, de tota la societat, no només de l’àmbit de la cultura. Per favor, Sra. Presidenta de les Balears (enhorabona!): agafau ja el bou per les banyes i actuau decididament a benefici de la nostra llengua pròpia. No deixeu passar aquesta nova oportunitat, que potser no en tendrem moltes més.

La llengua catalana, llengua de l'ensenyament

Aquest passat 13 de març la Unió Obrera Balear, secció d’Ensenyament, ha expressat amb un comunicat la seva reivindicació de l’esperit de la “Proclama per l’Ensenyament en Català” feta el 2000 per Josep Massot i Muntaner, Josep Melià Pericàs i Gabriel Oliver Oliver (a) Biel Majoral. Aquesta reivindicació ha sorgit com a reacció de la UOB als debats que sindicats i associacions cíviques diverses sostenen sobre quin Pacte per l’Educació han de proposar per a la pròxima legislatura, i deixa ben clara la postura d’aquest sindicat: el català ha de ser la llengua de l’ensenyament. Els hem de felicitar per aquesta claredat de posicionament, claredat no gens clara (i no és un joc de paraules) en la postura dels altres agents de les negociacions pel Pacte. Fa 15 anys aqueixes tres personalitats de la cultura illenca reivindicaven allò que a un país normal ha estat sempre normal: que l’ensenyança general es faci en la llengua pròpia del país. I passats els 15 anys encara ens hem de mantenir en aquesta reivindicació, després d’un període en què, a poc a poc, pareixia que avançàvem cap aquí, i dels darrers 4 anys en què els nostres propis governants (sí, els nostres, els triats directament a casa nostra) han fet mans i mànigues per a destruir tot el resultat d’un esforç continuat de més de 30 anys per a aconseguir una presència mínima del català a la societat i una quasi normalitat del català a l’ensenyament.

El fet és que és molt important que la UOB expliciti clarament la seva postura sobre el català a escola, perquè aquests nefasts 4 anys de mal govern bauzanero no només han desfet una gran part de feina feta, sinó que han creat confusió en el pensament de molts de ciutadans que fins ara tenien les idees ben definides. Han aconseguit que fins i tot partits i entitats defensors de la nostra llengua vacil·lin a l’hora de proposar el model d’ensenyament; amb la demagògia del TIL, presentat com un avanç en l’aprenentatge de llengües estrangeres, han sembrat el dubte en moltes de persones sobre si realment és bo que tot l’ensenyament es faci en català; si no seria millor que altres llengües (de fet, quasi tothom només pensa en una altra llengua) també fossin llengües d’ensenyament, per a assegurar que els alumnes les coneixeran bé quan acabin l’escolarització. La qüestió absurda que es fa la gent, o una bona part de la gent, afectada per la maniobra confusionària del partido popular, és ¿és convenient que l’ensenyament sigui vehiculat només en la llengua pròpia del país, en català? ¿Hem de fer l’ensenyament també en altres llengües? ¿Es pot aprendre bé una altra llengua si no és vehicular o parcialment vehicular? La resposta des del punt de vista de la conveniència del país és evident: l’única manera d’assegurar que els infants escolaritzats tendran un domini suficient (i dic només “suficient”, no complet) del català en totes les matèries és haver-les estudiades en català. Si un alumne fa, posem per cas, les ciències de la naturalesa en una altra llengua ¿posseirà mai un vocabulari català relacionat amb aquestes ciències? ¿A on aprendrà que un paratge on hi ha una llacuna d’aigua salabrosa prop de la mar, amb la qual es comunica per un o més canals, es diu “albufera” o “aiguamoll”? ¿A on aprendrà els noms dels ocells o dels mamífers, si a casa seva no els hi poden ensenyar? ¿Sabrà dir mai en català les parts d’una cèl·lula? I a l’hora d’aprendre, per exemple, l’esquelet humà ¿aprendrà què és l’omòplat o l’estèrnum o l’húmer o el cúbit? ¿Sabrà què és el pistil i l’estam d’una flor? Tots els qui hem estudiat de nins en castellà hem après tot el vocabulari terminològic de totes les matèries en castellà i molt ens ha costat, als qui hem volgut corregir aquesta anomalia, arribar a conèixer els termes en català. Si la matèria que s’estudia en una altra llengua fos les matemàtiques, ni les taules de multiplicar sabrien els alumnes en català! Com no les saben la majoria dels qui passaren per l’escola franquista, que encara multipliquen en castellà. A escola els alumnes aprenen molts de coneixements que no poden aprendre a casa seva ni a la societat, i tots aquests coneixements es transmeten en una llengua, i tots tenen la seva terminologia pròpia, les seves paraules i expressions; si la llengua de transmissió d’una part dels coneixements no és la catalana, els alumnes tendran un dèficit d’expressió en català en haver de dissertar d’aquestes matèries, un dèficit que probablement no podran corregir mai. Tots els esforços de desenes d’anys per a aconseguir l’escolarització en català, com a únic mitjà de dotar tota la població dels recursos lingüístics necessaris per a poder tractar de qualsevol tema en català, serien ara menyspreats, tudats, amb l’excusa d’obtenir un domini d’una altra llengua que es pot adquirir amb els mitjans didàctics adequats, i més en aquest món globalitzat on sobren les oportunitats de sentir i aprendre altres llengües. És evident que l’ensenyament de qualsevol llengua estrangera a escola es pot millorar molt, en general, respecte a com ha estat fins ara, molt sovint basat a aprendre normes gramaticals, i hi ha tècniques ben experimentades que han demostrat la seva validesa, com per exemple omplir les classes de llengua de contenguts temàtics, sobre els quals s’ha d’exercir la pràctica lingüística (vegeu Myriam Met (1999), Impulsando el desarrollo de la segunda lengua mediante la enseñanza de contenidos, Infancia y Aprendizaje: Journal for the Study of Education and Development, 22:86,13-26). En qualsevol cas, però, allò que l’ensenyament ha de distingir bé és quina és la llengua del país, en la qual l’alumne ha de ser capaç de dissertar correctament sobre qualsevol de les matèries escolars, i quines són les llengües apreses de més a més, les segones i terceres llengües, en les quals l’alumne s’ha de saber expressar al màxim de bé possible en les situacions corrents de la vida quotidiana, en les relacions socials normals; però l’objectiu d’aquest aprenentatge no és fer especialistes en cap matèria concreta, i per això aquestes llengües no han d’ocupar l’espai propi de la llengua del país.

Benvenguda, idò, la reivindicació de la UOB de recuperar l’esperit de la “Proclama per a l’ensenyament en català” i la seva exigència que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament. Ho hauria d’haver estat sempre i mai no s’havia d’haver posat en dubte que ho havia de ser, perquè l’ensenyament és un pilar bàsic del recobrament de la nostra essència cultural i nacional, manifestada sobretot en la llengua. Si renunciam a l’ensenyança íntegra en català, renunciam de fet a sostenir aquest pilar. Que aquest sigui l’objectiu del PP, és lògic; però que pugui ser l’objectiu de col·lectius (partits, sindicats i associacions cíviques) que es presenten com a defensors de la nostra identitat cultural, és absolutament irracional. Esperem que el bon criteri de la UOB s’imposarà.