UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimecres, 20 d’abril del 2011

Joan VENY: Estudis lingüístics valencians. Edició a càrrec d'Emili Casanova i Antoni Ferrando. Col·lecció Honoris Causa. Universitat de València, 2009.

Publicat a "Caplletra" 50 (primavera 2011), 237-241.
 
És sempre un pler ressenyar llibres del Doctor Joan Veny, perquè amb la lectura de les seves obres hom no només aprèn lingüística i cultura, sinó que a més a més gaudeix d'una prosa elegant i fàcil, clara i rica. Són, les seves obres, un vertader model de bon escriure i bon argumentar.
En aquest volum s'hi apleguen, a més de la seva lliçó en l'acte en què va ser proclamat Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (25 d'abril de 2008), la seva Biobliografia i els articles en què ha tractat especialment temes valencians, tot precedit per la Laudatio del Dr. Emili Casanova. S'hi inclou també, naturalment, el discurs de cloenda del Rector en l'acte d'investidura.
La lliçó és una esplèndida mostra de l'amplitud dels coneixements que Joan Veny té dels parlars catalans i dels parlars veïns amb què aquells es relacionen. Dedicada a “La varietat valenciana: identitat i projecció exterior”, ens ensenya que hi ha formes valencianes més acordades a l'ètim, enfront de les corresponents més generals, que han evolucionat: llonganissa (llangonissa), purna (espurna), venema (verema), guareit (gauret), flaüta (flauta), raïl (arrel), juliol (juriol); mostra les coincidències que hi ha entre parlars valencians i altres parlars perifèrics, rossellonès i balear, especialment l'eivissenc; fa veure que molts suposats mossarabismes són en realitat aragonesismes (gemecar, lloma, lapo, mortitxol, assagador, llanda, etc.); assenyala la presència primerenca de castellanismes, molts dels quals adaptats fonèticament a partir de les equivalències entre els sons castellans i els catalans; indica alguns valencianismes que s'han estès per les llengües veïnes (castellà, occità, sard: panoli, palop, carló, murvedre... ) o alguns ictiònims d'origen extern que han arribat als dialectes castellans veïns a través del valencià (garneo, chanquete); destaca algunes formes o expressions particulars de formació autòctona i manifesta la satisfació que li ha produït haver pogut establir els ètims d'alguns significants valencians (randell, merita, melenquines, pastril, baila, jular, sisó).
L'aplec dels estudis valencians comença pels dedicats a l'etimologia: “De la bèl·lua al tauró: supervivents catalans del llatí pistrix”, “Busnada, 'tronada, pluja forta', arabisme o mossarabisme?”, “L'ètim de merita 'fredeluga': entre l'arabisme i l'onomatopeia” i “L'origen de l'ictiònim hispànic baila 'Dicentrarchus punctatus'”. És un apartat, aquest de l'etimologia, en què Veny ha demostrat a bastament el seu savoir faire: reunint nombroses dades dialectals catalanes i romàniques, examinant a fons tant el significat com el significant estudiats, acudint a les dades històriques disponibles, fent una anàlisi crítica de les propostes o suposicions etimològiques existents (si n'hi ha), considerant els factors extralingüístics que afecten aquell concepte (Veny es mou amb delit i passió dins els plantejaments de l'escola Wörter und Sachen) i servint-se de la seva fina intuïció lingüística, arriba a proposar de manera molt convincent els ètims més probables, pràcticament segurs, d'aquests mots que havien restat en la incògnita fins al moment que l'il·lustre campaner s'hi va fixar. Només un retret hi podem fer a aquest primer aplec, retret més bé formal que de fons: com que aquests articles varen aparèixer primerament en llocs i dates diverses, hi ha algunes repeticions de dades i referències que en un cas concret provoquen una contradicció que em sembla mal resolta. Conclou a l'estudi de busnada que aquest mot és contracció de businada (< businar < BUCINARE), però a l'article 3 (“L'ètim de merita...”), volent mostrar que hi ha arabismes propis del valencià septentrional, diu (p. 112) que busnada ve de l'àrab múzná, seguint la proposta de Joan Coromines. Tot i que immediatament dins un parèntesi remet amb un “tanmateix” a l'estudi anterior, hauria estat molt més encertat que en aquesta reedició de l'estudi hagués prescindit d'aquest suposat arabisme que ell mateix poques pàgines abans demostra que no ho és; sense dubte hauria estat més coherent. I probablement era feina dels editors del llibre fer-li aquesta observació a l'autor, que segurament l'hauria trobada encertada. A part d'això, a l'estudi 4, presentat en versió catalana però originalment en francès, exposant la distribució geogràfica del peix el nom del qual estudia, hi trobam aquesta frase (p. 118): “Nadal... ha trobat alguns exemplars prop de la desembocadura dels rius...”, que hauria de ser “Nadal... n'ha trobat alguns...”. És un error lamentable de la traductora que sé ben cert que el Dr. Veny no hauria fet mai i que ens sorprèn als qui conservam encara l'estructura genuïna de la llengua.
El segon apartat de l'aplec el constitueixen els articles de geolingüística: “El valencià en l'Atles Lingüístic del Domini Català”, “De la nineta a l'ànima de l'ull”, “Dues cavalles sobrevingudes en domini català” i “Relacions toponímiques i lingüístiques entre les Balears i la Marina”. Com en l'apartat anterior, i com sempre, aquests escrits són farcits de dades dialectals, no només valencianes, sinó també, de rebot, dels altres dialectes, amb les quals Veny fa veure bé determinades singularitats valencianes bé les coincidències d'aquests parlars amb altres. En el primer sobretot exposa quina és la presència de valenciana dins l'ALDC i destaca que gràcies a aquest s'ha pogut traçar la isoglossa mentira / mentida, s'ha pogut constatar que tartamut (rebutjada per Fabra) és una paraula de gran extensió geogràfica, que valencià i tortosí mostren sovint una forta personalitat conjunta (torba / torbes / turbes de cap, torbat, me torba el cap) i que el valencià a voltes manté formes genuïnes on la major part del domini utilitza un castellanisme (brial / viso). En el segon exposa la distribució geogràfica dels diversos noms de la pupil·la de l'ull, en fa la història i n'explica la motivació, i demostra que animeta de l'ull (abundant a València i al català de la Franja) no és més que una modificació de nineta, tant per causes fonètiques (dissimilació d'alveolars) com conceptuals (la nineta és l'ànima de l'ull). En el tercer mostra que tant la cavalla rossellonesa ('egua') com la cavalla valenciana i tortosina ('verat') són d'origen foraster: la primera és occitana i la segona és castellana. I en el quart constata la importància, reflectida en la llengua, de les relacions entre valencians i balears, sobretot amb Eivissa, on ha pogut recollir més de 70 valencianismes; un capítol important d'aquestes relacions va ser la colonització mallorquina d'alguns municipis de la Marina, de la qual són supervivències lingüístiques alguns llinatges (Nadal, Seguí, Calafat, Cloquell, Monjo, Gelabert...), l'article as / sa de Tàrbena, mots com oruga, melicotó, ribrell, crosses, gruixat, malavejar, tudar, etc., locucions com (jugar) a conillons i fins i tot la interpretació de les taquetes blanques a les ungles com a mentires. Tot això a més de mostrar que moltes de coincidències entre balear i valencià es deuen a la seva condició d'àrees laterals i de colonització (arena, pigota, bes / beset / besada, faldetes, granera, morros, padastres...) o, en el camp dels topònims, a la dominació musulmana (recordem que les Balears durant la major part del segle XII pertangueren a la taifa de Dènia), com per exemple La Marjal, (L')Alcúdia. Tots aquests estudis estan il·lustrats amb els mapes corresponents, confeccionats majoritàriament segons les dades de l'ALDC, vast tresor lingüístic que ha permès a Joan Veny conèixer multitud de dades amb les quals ha pogut fonamentar les seves valuoses aportacions.
L'apartat III és constituït per un sol estudi titulat “Gal·licisme i aragonesisme en els significants catalans de 'filaberquí'”, on després de mostrar la variació existent en la denominació d'aquesta eina de fuster, demostra que la forma valenciana villamarquí està relacionada directament amb l'aragonès billamarquín. Totes les variants, en darrer terme, vénen de l'holandès wimmelkein, arribat al català a través del francès i l'occità (virabiquí).
També l'apartat IV conté un sol article, “El valencià antic saura 'gralla' no és un mot fantasma”, on demostra, amb generosa documentació, que aquest denominatiu que apareix a l'Spill, no és inexistent, com defensava Coromines. És un mot ben real, avui pareix que desaparegut de l'ús viu, que designava l'espècie Pyrrhocorax pyrrhocorax, gralla de bec vermell. El nom és el femení de l'adjectiu saur 'de color groc fosc o rogenc'.
El valencià en la proposta del català estàndard” omple l'apartat V. Veny hi fa un repàs d'allò que ha estat la llengua estàndard històrica i de quina va ser la proposta moderna fabriana, i alerta de la dificultat d'establir un estàndard valencià modern massa recolzat en la llengua literària antiga, perquè en podria sortir una modalitat massa allunyada de la realitat parlada actual. Dins aquest escrit dedica un paràgraf a tractar de l'ortografia fabriana i de l'oportunitat de fer-hi modificacions puntuals en casos clars i necessaris, però critica la posada en circulació, sense el beneplàcit de la Secció Filològica, de grafies com *sisplau i *esclar, que ens podrien dur a escriure *passilquepassi, *vulguesnovulgues, etc. Compartesc absolutament aquesta apreciació del Dr. Veny i crec inadmissible aquestes grafies, sobretot la d'*esclar, on els dos components mantenen totalment la seva independència sintàctica (¿o és que hauríem d'escriure “*esclar que jo també hi aniré!”?); allò que em sorprèn és que hagi estat un membre de la Secció Filològica, el Dr. Joan Solà, qui hagi promogut aquestes formes gràfiques, sense que hagi estat desautoritzat pels seus companys. Joan Veny després d'aquesta crítica exposa sumàriament l'estàndard oral proposat per la Secció Filològica el 1990, qualificat de “flexible i participatiu”, amb exemples aplicats al valencià. No dubt evidentment de la intenció de fer-lo “flexible i participatiu”, però sempre m'ha semblat una proposició confusa, en què la distinció d'àmbits i registres no queda gens clara, i en què la consideració de formes pròpies, formes admissibles i formes no recomanables pareix capritxosa. A la pràctica, ¿en què es diferencien les formes pròpies de les admissibles? Si -iste no és pròpia de l'àmbit general, però hi és admissible, la conseqüència és que pot ser usada dins l'àmbit general igual que les formes pròpies. ¿Val la pena aquesta distinció que no té conseqüències pràctiques? Tindre i vindre han estat acceptats al DIEC com a formes secundàries de tenir i venir, sense cap altra connotació; en canvi, segons la proposta d'estàndard oral, com el Dr. Veny assenyala en aquest article, només són admissibles en registres informals. Ens pensàvem que totes les formes incloses al DIEC eren vàlides dins la llengua estàndard! Però és que, a més a més, els registres informals no han de ser objecte de regulació per una proposta d'estàndard, modalitat que, per definició, és només registre formal... Bé, no és aquí el lloc més idoni per a discutir la proposta, l'eficàcia de la qual m'agradaria poder constatar, però ja que és un tema tractat per Joan Veny, en el qual ell va participar activament, se'm pot permetre qüestionar-ne el plantejament, també perquè afecta el valencià, objecte del llibre i d'aquesta ressenya.
L'apartat VI inclou un altre article, “Leuconiquia i cultura popular”, on tracta dels noms i de les creences relacionats amb les taquetes blanques de les ungles, a tot el domini català i amb referències a altres indrets de l'espai romànic i de l'espai germànic. És una altra demostració magistral de com sap interpretar les nombroses dades recollides.
A l'apartat VII, dóna arguments força convincents, combinant l'examen de formes antigues i de formes dialectals modernes, de la “Valencianitat del Curial”, arguments que semblen realment mals de rebatre.
Finalment, l'apartat VIII, dedicat als “mestres valencians”, conté un escrit sobre Manuel Sanchis Guarner, amb qualque anècdota graciosa de la seva estada a Mallorca, de qui diu que la seva decisió de traslladar-se a València el 1959 va ser “eficaç i decisiva” per al futur de la llengua; i un segon escrit sobre Germà Colón, a qui associa amb la passió per les paraules, al qual va conèixer quan era estudiant de Filologia Romànica a Barcelona. Amb Germà Colón Joan Veny i ha compartit tota la vida d'investigador, tot i que Colón s'instal·làs a Suïssa, i en coneix al detall les importantíssimes aportacions al coneixement del lèxic català i romànic, així com a la lexicografia i a l'etimologia. Del conjunt en fa un repàs i en destaca els mèrits principals, tants que desborden les possibilitats d'aquesta modesta ressenya.
En definitiva, una delícia filològica, aquests estudis valencians de Joan Veny.

Qüestió de llibertat

14 d'abril de 2011

Un dels principis sacrosants dels partits considerats de dretes és allò que ells en diuen la llibertat: llibertat de pensament, llibertat de religió, llibertat d'acumulació de capital i de propietat privada, llibertat de decisió, llibertat d'explotació, llibertat de circulació, llibertat d'expressió, llibertat de llengua, llibertat de triar escola, llibertat de mercat, llibertat de televisió, llibertat de ràdio, llibertat de dir mentides... A mi em sembla que com a principi fonamental, el de la llibertat és indiscutible, però, és clar, tot té un límit, i, a més a més, qui defensa la llibertat de tot ha de ser coherent amb ell mateix, i no pot ser que la llibertat només sigui vàlida per a allò que interessa a un determinat subjecte o a una determinada organització, i en canvi no valgui per a allò que no li interessa. I quan dic que tot té un límit no em referesc a cada una de les concrecions de la llibertat, sinó al principi general: la llibertat absoluta està limitada per la llibertat individual i pel benestar col·lectiu. Jo tenc la llibertat d'anar on vulgui i per on vulgui, però no tenc la llibertat d'anar en cotxe pel mateix costat de la carretera per on van els cotxes que vénen en sentit contrari, ni d'entrar dins les cases des altres; jo puc dir allò que vulgui, però no tenc la llibertat difamar els altres; jo tenc la llibertat d'acumular capital de manera lícita i legal, però no tenc (o no hauria de tenir... ?) la llibertat de fer-ho empobrint els altres; jo tenc la llibertat de dir mentides, però no puc dir mentides amb la intenció de fer mal a ningú; jo tenc la llibertat de parlar la llengua que vulgui, però si parl una llengua que els qui m'envolten no entenen, la meva llibertat es converteix en la meva presó, i per això si en una societat hi ha establit el principi legal que cadascú pot exercir la llibertat de parlar la llengua que vulgui, hi ha d'haver un altre principi legal que obligui tothom a comprendre la llengua de qui li parla, si no és així aqueixa llibertat és falsa; la llibertat teòrica de triar escola topa amb la limitació real de la disponibilitat d'escoles: si a un lloc hi ha 2 escoles per a 50 alumnes cada una i 100 famílies trien totes dur el seu fill a una sola de les escoles, és evident que la llibertat de triar és impossible per a tothom... És clar, doncs, claríssim, que la llibertat té restriccions inevitables per causa de la convivència, de les quals només es salva la llibertat de pensament, perquè el pensament és intern a l'individu i no pot ser restringit per cap element extern. Tornem, però, al començament: els partits de dretes solen ser molts afectats de proclamar la seva llibertat d'això i d'allò, i d'oblidar alhora les restriccions que les afecten; no són tan afectats, però, de garantir les llibertats dels qui no són dels seus, sobretot perquè sovint temen que les llibertats dels altres col·lisionin amb les seves (o amb els seus interessos amagats), i aquí és on entren en contradicció. Un dels exemples més clars, més forts, més durs, d'aquesta contradicció (és una manera suau de referir-m'hi) és la postura del govern regional valencià respecte de TV3: ha impedit amb tots els recursos de què ha disposat l'exercici de dues llibertats que són bàsiques, la de fer arribar unes emissions televisives a la gent i la de poder captar aquestes emissions, sense que unes restriccions raonades i ben fonamentades en justificassin l'actuació, perquè aquestes emissions no van contra el dret ni la llibertat de ningú ni molesten ningú; simplement, no les vol perquè són en català. ¿Hi pot haver restriccions a unes emissions? Sí: si aquestes emissions propaguen missatges ofensius, racistes, feixistes, sexistes... ¿És aquest el cas de TV3? No, és pura arbitrarietat, contrària a la llibertat, comesa per uns governants pertanyents a un partit que s'umpl la boca sempre seguit de la paraula "llibertat". La cosa pitjor és que no es tracta només d'impedir l'exercici de la llibertat d'oferir i de veure TV3, sinó que la intenció és molt més malèfica: impedir que subsisteixi l'entitat que va tenir la iniciativa de fer que TV3 arribàs a València, Acció Cultural del País Valencià, obligada a pagar 800.000 euros de multa dins un termini molt breu, quantitat que l'entitat veu impossible d'abonar pels seus propis mitjans. I si no ho fa, veurà embargat tot el seu patrimoni i desapareixerà... Des de la seva ultratomba, Franco aplaudirà la gesta d'aquests brillants deixebles, que són de la mateixa corda que els batles de Calvià i de Marratxí. L'agressió a ACPV és una agressió a tots els qui volem que la nostra llengua sigui respectada, per això no hi podem restar indiferents, i per això hem de respondre a la demanda d'ajuda que l'entitat valenciana ens demana, que podeu veure en aquesta pàgina: http://acpv.cat/siatv3/index.html. Tenim l'oportunitat de demostrar que nosaltres sí que creim en la llibertat i de fer que aquesta vegada els hereus del franquisme se'n duguin l'almud pel cap.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Versemblança

28 de març de 2011

Els guionistes i lingüistes de la televisió pareix que estan obsessionats per un concepte que en diuen "versemblança". Volen que tots els diàlegs de les produccions dramàtiques que ofereixen "semblin ver", és a dir, siguin sentits quasi com a reals per l'espectador. En teoria, aquesta preocupació per la versemblança és positiva, perquè ha de permetre que una conversa entre personatges del segle XXI localitzats a un indret i amb una determinada formació cultural parlin efectivament com a persones del segle XXI d'aquell indret i amb aquella formació, i no com a persones d'una altra època o d'un altre indret o d'una formació que no els correspon. Sonaria estrany, per exemple, que un jove mallorquí urbà actual de cultura bàsica parlàs com un aristòcrata madur il·lustrat del segle XIX, com sonaria estrany que un senyoret madur refinat d'aquest segle parlàs com un jove descuidat d'escassa cultura. El problema és quan la televisió ofereix produccions que representen un país com el nostre, en què la genuïnitat lingüística està absolutament condicionada per la supeditació a una modalitat lingüística no autòctona, que és la que vehicula les modes i proposa els patrons de llengua. Aleshores la versemblança no sol coincidir amb la genuïnitat ni amb la correcció acadèmica, i els guionistes han de triar entre aprofitar els recursos exclusivament propis, i d'aquesta manera promoure dins les seves possibilitats un model autòcton i genuí (que de vegades pot parèixer inversemblant), i fer servir recursos clarament deguts a la interferència, i d'aquesta manera promoure encara més aquestes interferències (que sonen versemblants a aquells que les han assumides). En el cas del català, TV3 mostra tal obsessió per la suposada versemblança, que no ha dubtat a propagar tot un enfilall de castellanismes i construccions simplíssimes, fugint -en sentit contrari- de formes genuïnes i construccions un poc més complexes, tot i que tan realitzables com les altres. El problema de TV3 és que la seva versemblança està localitzada a l'entorn de la Barcelona moderna, i que ben sovint els diàlegs que presenta són ben poc versemblants fora d'aqueix entorn. Ara no entraré a analitzar aquest pretès model versemblant, sinó que em fixaré en la paradoxal inversemblança d'una producció pròpia de la televisió de Catalunya que va ser oferida fa ben poc: Ermessenda, la història de la dona catalana més poderosa de tots els temps, segons la propaganda.
La història d'Ermessenda és de la primera meitat del segle XI, una època en què la llengua catalana ja estava conformada, però amb una fesomia bastant allunyada de la llengua moderna, i per això qui en fos responsable s'hauria pogut preocupar de donar una mica de versemblança lingüística als personatges. No es tractava, és clar, de fer-los parlar com al segle XI, però sí que s'haurien pogut tenir en consideració uns mínims detalls. Per exemple, és inimaginable que en aqueix segle els nobles es tutejassin entre si o ho fessin amb un abat, o que la comtessa Ermessenda fos tutejada pel seu nebot. Tractant-se de "vós" la història no hauria perdut gens d'interès ni hauria estat més mala d'entendre, i en canvi l'aire medieval hauria estat més patent. Tampoc no és creïble que en el català d'aquell temps es digués buscar o habitació en lloc de cercar i cambra; buscar és un castellanisme total no anterior al segle XVII, mentre que habitació era fins al segle XIX sinònim de "casa" i és només dins el segle XX que substitueix cambra per la influència del castellà. Sé ben cert que usant cercar i cambra la història hauria guanyat en versemblança sense deixar de ser perfectament comprensible pels espectadors, igual que si en lloc de dir "no em puc refiar de ningú" hagués dit "no puc confiar en ningú", evitant un refiar insòlit en aquells temps primerencs de la nostra llengua. Ara, el súmmum d'incongruència lingüística d'aquest miniserial és que Ermessenda parli en català oriental i el seu germà Pere ho faci en català occidental. No és que la diferència dialectal entre germans sigui impossible, si s'han criat en entorns diferents, però són casos excepcionalíssims, i em fa l'efecte que aquest cas és, senzillament, una badada.

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG