Aquesta darrera
campanya electoral a Catalunya ha estat realment anormal des de tots els punts
de vista, començant pel fet que va ser convocada amb una maniobra il·legal,
inconstitucional, dels qui diuen que defensen la constitució, basada falsament
en un article que no diu enlloc que el govern espanyol pugui substituir cap
govern autonòmic per a convocar eleccions. Però no hi vull entrar, en aquestes
qüestions purament tècniques i polítiques, que no són el meu camp, sinó que em
centraré en una qüestió lingüística: la d’aquest verb que abans ningú deia ni
sentia i que ara hem hagut d’empassolar-nos a tota hora de boca i mà de
periodistes, presentadors i polítics: cessar.
Com podeu comprovar consultant el Diccionari Català-Valencià-Balear, cessar té principalment en català un ús
intransitiu, és a dir, sense complement directe, i vol dir ‘no continuar’ o ‘deixar
de fer: “el mal temps ha cessat” (sense cap complement), “els manifestants han
cessat de cridar” (amb complement preposicional); el sentit de ‘no continuar’
és manifest també quan el subjecte és un substantiu amb significat de ‘càrrec’:
“el president cessarà el mes qui ve”, és a dir, no continuarà com a president.
Només hi ha una possibilitat d’usar “cessar” amb complement directe: quan el
subjecte expressa que deixa de fer allò que fa, com a l’exemple que ens en dóna
el DIEC,
“Quan hauràs cessat el teu
parlament, podràs seure”. Aquest ús català coincideix amb el francès cesser (Dictionnaire
de l’Académie française), l’italià cessare
(Dizionario
Italiano Olivetti), i el portuguès cessar
(Dicionário Priberam), citant
només les principals llengües romàniques. En canvi, és parcialment diferent de
l’ús espanyol, en què cesar ha agafat
també el significat de ‘destituir’ (Diccionario de la Real Academia Española),
que –curiosament?– s’ha encomanat al gallec (Dicionario
da Real Academia Galega). No cal ni remarcar, com podeu intuir, que
francès, portuguès, italià i català són fidels a l’original llatí cesso – cessare (Grand
Dictionnaire Latin Olivetti), i que és l’espanyol que ha fet una
innovació, servilment acceptada pel gallec i ara pels polítics, periodistes i
assessors lingüístics dels mitjans de comunicació catalans, com l’És a dir de la CCMA . Hom diu que pretén
aconseguir la independència política, però hom és incapaç de mantenir la
independència lingüística, que només depèn de nosaltres mateixos, dels catalans.
Si voleu ser independents de veres, començau per ser independents de llengua, i
no adopteu els usos espanyols. CESSAU DE DIR “EL PRESIDENT CESSAT” I DIGAU BEN
CLARAMENT I FORT “EL PRESIDENT DESTITUÏT”, que a mi em sembla fins i tot molt més expressiu.
dimarts, 19 de desembre del 2017
dijous, 17 d’agost del 2017
100 anys de la simbiosi Alcover-Moll
«Aquell estiu de 1917 va esser assenyalat per un
esdeveniment que podia semblar intranscendent, però que havia de capgirar la
meva mentalitat i decidir el curs de tota la meva vida.
Dia 18
d’agost vaig rebre, de no sé quin superior, un avís perquè em presentàs en el
Seminari. Hi vaig anar, i em digueren que pujàs a la saleta-rebedor de les
visites importants. En entrar-hi, hi vaig trobar sis o set seminaristes (entre
ells el meu germà) asseguts al voltant d’una taula rodona i presidits per un
capellà desconegut, que em digueren que era “el senyor Alcover, de Mallorca”.
El vaig saludar i em va demanar que m’assegués també a la taula.
Aleshores
m’explicà qui era i per què havia vingut a Ciutadella: era mossèn Antoni Maria
Alcover, canonge magistral de Mallorca, i el seu viatge tenia per finalitat
arreplegar paraules i frases que li servissin per a un gran diccionari que
preparava des de feia molts d’anys. Aquelles paraules i frases, les recollia de
boca dels habitants de cada comarca i les apuntava en unes llibretes, de les
quals havien de ser copiades després en cèdules que, ordenades alfabèticament,
serien la base d’informació per a redactar el Diccionari.
Vaig
comprendre tot seguit l’objectiu de l’enquesta i m’hi vaig abocar amb gust i
amb entusiasme. Durant dos dies vaig gaudir molt de donar a aquell personatge
tota la informació que m’anava suggerint amb les seves preguntes i amb les
respostes dels meus companys sobre el llenguatge menorquí. Aquelles entrevistes
amb el famós canonge em van obrir els ulls davant horitzons immensos que jo
desconeixia i en els quals endevinava sorpreses que m’atreien amb una força
insospitada. Eren els horitzons de tota una vocació d’estudi que estava latent
dins mi i que en aquell moment trobava el seu camí i la forma de desplegar-se.
Al cap de poca estona de tractar-nos, tots dos ens havíem comprès i compenetrat
i havíem establert una mena de complicitat per a un treball que ens uniria amb
una afecció comuna i perpètua.»
Amb
aquestes paraules tan clares, planeres i elegants, Francesc de Borja Moll
comença a Els meus primers trenta anys
(1903-1934)[1] el
capítol Conec Mossèn Alcover. Aquest
episodi, ple d’emotivitat per part Moll, és segurament el que més conseqüències
positives va tenir en la vida de Moll i, de rebot, en la filologia catalana i
en la cultura del país. Tot just ara fa 100 anys, gràcies a la visita d’Alcover
al seminari de Ciutadella i als bons fats que disposaren que aquesta visita fos
profitosa (¿us imaginau com hauria estat tot si aquell dia Francesc de B. Moll
hagués estat malalt o per qualsevol altra circumstància no hagués pogut trobar
Mossèn Alcover?), aquell al·lotet que encara no havia fet els 17 anys entrava
en contacte amb l’obra del Diccionari i s’il·lusionava amb l’empresa d’Alcover,
fins a tal punt que al cap de tres anys i quatre mesos i mig, el 2 de gener de
1921, entrava al domicili d’Alcover a Palma, al carrer de Sant Bernat, disposat
ja a col·laborar amb ell per a fer realitat el Diccionari programat des de
principi de segle. A partir d’aquell moment, gràcies a Alcover, que posà tota
la seva rica biblioteca filològica a disposició del seu deixeble i que li
facilità cursets particulars amb filòlegs de prestigi, com Bernhard Schädel,
d’Hamburg, o Wilhelm Meyer-Lübke, de Bonn, Francesc de B. Moll s’endinsà en
l’estudi de la filologia romànica fins a assolir una preparació científica que
el posà al mateix nivell de filòlegs ja reconeguts, com els esmentats o
d’altres, com l’espanyol Ramon Menéndez Pidal, i que li permeté fins i tot
superar qui havia estat el seu mestre principal, Alcover.
[1] Actualment inclòs dins el primer volum de les seves Obres completes, publicat per
l’editorial Moll el 2003, a cura de la professora Pilar Perea.
diumenge, 23 de juliol del 2017
La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (IV): "Els drets i els desitjos de la veïnia" (*)
Amics
i amigues, benvenguts i benvengudes,
Els
diputats i les diputades del Grup Demagògic us agraïm que hàgiu vengut a
escoltar-nos i ens hàgiu donat l’oportunitat d’explicar-vos els nostres
projectes per a millorar la situació de la veïnia de Can Miraprim. Perquè
nosaltres, les diputades i els diputats del Grup Demagògic, sabem molt bé
quines són les necessitats d’aquest barri, perquè uns quants i unes quantes
dels nostres diputats i de les nostres diputades som nats i som nades en
aquests carrers, i hi hem passat la nostra infància, com tants de nins i tantes
de nines que ara sou persones majors i estau preocupats i preocupades no tan
sols pel present, sinó també pel futur, del barri i de tota la ciutadania que
hi viu, és a dir, de tota la veïnia. Nosaltres també hi estam molt, de
preocupades i preocupats, us ho asseguram, i per això avui us hem volgut
reunir, a totes i a tots, per a explicar-vos quin són els nostres objectius per
al barri.
Primer
de tot, tenim clar que fa falta construir una escola nova, perquè els nins i
les nines i els mestres i les mestres tenen dret a un edifici que estigui en
les millors condicions possibles, modern i amb les comoditats que el progrés
tècnic proporciona avui a la ciutadania en general. Si nosaltres, a casa
nostra, cercam la més agradable comoditat, ¿com no hem de voler aquesta
comoditat per als nostres nins i les nostres nines, per als mestres i per a les
mestres? Per tant, nosaltres ens comprometem ara i aquí a fer tots els esforços
possibles perquè abans que es convoquin noves eleccions la veïnia de Can
Miraprim tengui una escola nova, més gran i ben equipada amb tots els elements
indispensables perquè els seus usuaris i les seves usuàries (mestres i mestres
i nins i nines) s’hi trobin d’allò més bé, convençudes i convençuts que
d’aquesta manera totes i tots aprofitaran més bé les hores que hi passin i
d’això se’n derivarà una millor preparació per als nins i per a les nines, que
en definitiva són el futur del barri.
Però
no és només l’escola, que s’ha de renovar. És ben necessari que aquesta
renovació afecti també els carrers, perquè n’hi ha massa en estat lamentable,
mal asfaltats, sense llum, sense voreres per als vianants i les vianantes,
sense espais on els conductors i les conductores puguin estacionar el cotxe
encara que sigui per a un temps curt. Si facilitam la circulació de la
vianantia i dels cotxes afavorirem el comerç del barri i les botigueres i els
botiguers també en sortiran beneficiades i beneficiats. Per tant, actuarem amb
aquest objectiu que tant repercutirà en el benestar conjunt de la veïnia.
Però
sabem que encara n’hi ha més, de necessitats: un poliesportiu, per exemple,
perquè tots i totes, petits i petites i grans i grans, pugueu millorar la
vostra salut fent esport. Ens comprometem, idò, a fer-vos un poliesportiu que
serà l’enveja de tots els altres barris, on totes i tots podreu espassar-vos
els nirvis i asserenar-vos botant, corrent, jugant a pilota, fent moviments del
cos, etc. Però això no serà tot: una de les grans mancances del barri és la
infraestructura cultural; no hi ha biblioteques, no hi ha cap teatre o
auditori, ni cap sala d’exposicions... Idò també d’això en farem: la veïnia de
Can Miraprim no pot estar sense aquest equipament cultural bàsic; totes i tots
teniu dret a poder consultar llibres i publicacions a una biblioteca, a poder
assistir a representacions teatrals, a escoltar conferències o assistir a
cursets i seminaris, a gaudir de concerts i d’exposicions dels artistes i les
artistes de més renom de l’actualitat. I el transport públic! Ara les veïnes i
els veïns del barri teniu unes comunicacions molt precàries amb els altres
barris de la ciutat i amb el centre, sobretot; ho sabem, en som conscients i
conscientes, i per això serà un altre dels nostres objectius d’actuació la
millora del transport públic, perquè vosaltres us pugueu desplaçar a altres
punts de la ciutat fàcilment i sense necessitat de fer-ho en transport privat.
Bé,
no us volem marejar molt amb les nostres promeses, no volem que aviat digueu
que estau cansades i cansats de sentir-nos. Nosaltres no som com els altres
grups, que us prometen moltes de coses que llavors no compleixen; nosaltres
escoltam la ciutadania i llavors actuam conforme als seus desitjos i les seves
necessitats, i com que vosaltres sou la veïnia d’aquest barri, és a vosaltres
que us asseguram, ara i aquí, avui a dia X de X de X, que tendrem en compte
tots els vostres suggeriments, totes les vostres queixes i totes les vostres
necessitats i que farem, dins les nostres possibilitats, tot allò que hàgim de
fer per a millorar les condicions de vida de la ninia, de la jovenia, de
l’adultia i de la padrinia de Can Miraprim. Sabem cert que d’aquí uns anys
totes i tots, nines i nins, mares i pares, al·lotes i al·lots, padrines i padrins,
cusses i cans, sabreu reconèixer el nostre esforç per a millorar la vostra existència
com a veïnes i veïns d’aquest preciós barri.
Gràcies
a totes i a tots per la paciència que heu tengut d’escoltar-nos. No us
decebrem! Les diputades i els diputats del Grup Demagògic us asseguram que no
som com l'altra classe política: nosaltres complim les nostres promeses!
Visca
la veïnia de Can Miraprim!
(*) Dedicat a la
classe política que, amb la col·laboració de la classe periodística i la classe
presentadora (inclosa qualque presentadora estel·lar de Catalunya Ràdio),
destrossen la llengua quotidianament amb l’excusa d’utilitzar un llenguatge no
sexista.
diumenge, 16 de juliol del 2017
“En toda la travesía”
TÍTOL IV
DE LA FUNCIÓ NORMALITZADORA DELS PODERS PÚBLICS
Article 33
Els poders públics de la comunitat autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social.
Article 37
1. Els poders públics de la comunitat autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.
2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tot tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.
Com podem veure en aquests dos articles del títol IV de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears, els poders públics –és a dir, les institucions públiques–, tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana, que, segons la mateixa llei i l’Estatut d’Autonomia –i la història–, és la pròpia de les Illes Balears. Les paraules són clares i, per tant, l’encàrrec també és clar, i ningú –que no sigui un no entenedor del català– pot dir que no en comprèn el significat.
De poders públics de la comunitat autònoma n’hi ha de paninsulars –el Govern i el Parlament–, d’insulars –els Consells– i de locals –els Ajuntaments–, i tots tenen encomanada la funció de promoure i impulsar l’ús social de la llengua catalana; cap no pot dir que aquesta funció no li correspon. Naturalment, això sí, cadascun l’ha de complir dins el seu àmbit d’actuació i responsabilitat: tot l’arxipèlag, cada illa o el municipi corresponent. Però l’objecte de la seva responsabilitat és el mateix i no pot ser excusa per a no assumir-la que el més petit consideri que és feina del més gran, o que el més gran la traspassi al més petit.
N’hi ha que pensen que per a complir aquest mandat de la LNL basta que la institució ho faci tot en català, independentment d’allò que succeeix fora de la institució. És a dir, hi ha, per exemple, governs municipals que, com que l’Ajuntament ja funciona tot –de vegades, quasi tot– en català, creuen que ells ja compleixen bé la llei, i que no han de fer res més, i per això no prenen cap iniciativa per a la promoció del català fora de la institució estricta, fent els ulls grossos a la castellanització ambiental derivada sobretot de la retolació comercial i de la publicitat. I així van passant els dies, i qui dies passa anys empeny.
Si, concretant un poc més, ens fixam en l’Ajuntament de Bunyola, podem veure que no hi ha cap regidoria que tengui com a objectiu la promoció del català, no n’hi ha cap que prengui cap iniciativa per a complir el mandat d’aquest Títol IV de la Llei de Normalització Lingüística. A l’Ajuntament de Bunyola, governat per uns partits teòrics defensors de la nostra llengua, amb batle i qualque regidor de la mateixa corda dels qui a Catalunya pugnen per la independència, que a la Plaça i als voltants totes les ofertes
Per sort, n’hi ha, d’establiments, que no necessiten l’impuls municipal (ni de cap altra institució) per a anunciar-se en català, perquè els surt d’ells mateixos. I a aquests els hem de felicitar per haver-se sabut presentar amb la normalitat de la llengua del país.
(Publicat a "Es Castellet" el 6 de juliol de 2017)
dissabte, 10 de juny del 2017
No poseu pegues
La
pega (en mallorquí general pronunciada [′pǝǥǝ], en català central [′pɛǥǝ]) és
definida pel DIEC com a “substància negra o de
color molt fosc, extraordinàriament viscosa, residu de la destil·lació del
quitrà o de resines diverses”, i com a tal és de sentit no comptable, usada
normalment en singular, perquè se’n posa molta,
poca o gens, però no se’n posa una, ni dues, ni tres, ni..., o cap. Pot
usar-se en plural només en contexts en què es fa referència a qualitats de pega
diferents (pegues de resines diferents poden ser de qualitat diferent). Aquest
simple fet que pega s’usa normalment
en singular ja és indici suficient, per a qui té un mínim de sentit de la
llengua, que l’expressió avui tan sentida i llegida, promoguda a la descosida pels
mitjans de comunicació catalans, posar-hi
pegues, no té res de catalana; és un més de tants i tants elements espuris
que avui dia campen per la nostra llengua com si poguessin lluir la més antiga
genuïnitat. Però ¿i d’on surten aquestes pegues?
“Si jo ho he sentit a dir tota la vida”, dirà qualcú... ¿I quantes
d’aberracions lingüístiques no hem sentit a dir “tota la vida”? ¿I què és la
nostra vida dins la història de la llengua? És com el darrer minut dins la
història del dia... No és precisament el millor argument per a defensar la
genuïnitat d’una paraula, expressió o construcció. Aquestes pegues, sortosament absents del DIEC,
però desgraciadament presents a tothora en la parla de moltíssima de gent i
dels mitjans de comunicació, i en la literatura moderna, no són altra cosa que
el castellanisme pegas, plural de pega ‘obstáculo,
contratiempo, dificultad, reparo...” (DRAE), versemblantment
aplicació metafòrica de pega, sinònim
de urraca, segons l’erudita i raonada
proposta de Joan Coromines al Diccionario
Crítico Etimológico de la Lengua Castellana (III, 772). Coromines diu que
en castellà aquesta pega no començà a
escampar-se, des de Madrid, fins als anys 1930; i si ja és moderna en castellà
ho és encara més en català: absent de tots els repertoris lexicogràfics
catalans anteriors al segle XX i de totes les obres emblemàtiques del segle
passat (DLC, DCVB, DECLlC, Pal·las...), no he trobat les pegues documentades per escrit fins el 1962 (Els valencians pintats per ells mateix, d’Enric Soler i Godes, p.
62)[1]:
El clavari de les
festes de carrer estava ben considerat en el barri, i tenia la bona mà dreta
per a resoldre totes les pegues que
es presentaven al fer el programa de la festa.
Llavors
el pròxim testimoni recollit és d’un número de la revista infantil Cavall Fort de 1965:
Els grecs de l'illot atengueren
els seus compatriotes amb tots els miraments. Els feren grans elogis de la
terra on estaven i els invitaren a quedar-s'hi per sempre. El capità hi va
trobar pegues. --Com voleu que ens quedem!
Si en aquest tros de roca no hi ha terra ni per posar-hi el dit gros del peu.
I
a partir de la dècada dels 70 comença a ser més i més freqüent.
El
primer que en català denuncià aquesta intrusió forastera, si no vaig molt
errat, va ser Aureli Cortiella al Vocabulari de barbarismes de 1981: “Posar pegues......... Posar obstacles, posar entrebancs, posar dificultats” (p. 240), i ja es veu que no li feren
gaire cas, perquè les pegues de cada
vegada són més grosses i més freqüents.
Hi ha qui erròniament ha relacionat
aquestes pegues intruses amb les
expressions catalanes pega ‘mala
sort’ i de pega ‘de per riure, de mal
èxit’ (DCVB), les quals són extensions de la pega genuïna.[2]
És evident, però, pel significat i per la modernitat de les pegues, que no n’hi tenen gens, de
relació.
Amb una paraula, posau entrebancs,
obstacles o emperons a tot allò que no us agradi, però no hi vulgueu posar pega ni, tampoc, pegues, que no són nostres. L’ésadir
de la CCMA faria bé d’incorporar aquesta prescripció a la seva llista
d’impropietats lingüístiques.
[2] Per exemple,
Pau Vidal al seu llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules
catalanes per salvar), Barcelona , 2005. Havent explicat el sentit de l’expressió de pega
posa com a exemple del pega català una fragment d’Isabel-Clara Simó en
què pega és el castellanisme aquí denunciat: «De ca la
modista, anaven disparades a l’habitació que una cortina dividia en dos i que,
segons creia, hi dormia la senyora Dolors. I allà la llengua anava de pressa,
amb projectes, idees. I els pentinats, la roba interior. La roba de casa. La de
viatge. Mai, la senyora Dolors, hi posà cap pega. Tot el contrari: si la xica
deia que ja estava bé, es queixava de la seua modèstia» (Isabel-Clara Simó, Júlia, 1983).
divendres, 5 de maig del 2017
Miserables
(Escrit el desembre de 2012)
Aquest 8 de desembre passat vaig tenir l’ocasió, i la fortuna, d’assistir a la representació de “La Bête”, de David Hirson, al nou auditori de Manacor, una representació del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Sergi Belbel, amb actors de primeríssima categoria i una traducció boníssima de Joan Sellent. Un espectacle excel·lent, extraordinari, que entusiasmà tots els assistents. Però no pretenc ara fer una crítica de l’obra, que ja n’hi ha de més preparats que jo per a fer-la, sinó d’agafar-la una mica com a emblema, com a símbol. I ara pensareu, ¿emblema o símbol de què? Doncs de la normalitat, de la normalitat que significa poder veure el millor teatre que es fa en la meva llengua, la catalana, dins un auditori modern i ben preparat per a fer-l’hi. És ver que la comunitat catalana pateix persecució i marginalització lingüística, però també és ver que empreses com aquesta, el TNC, ens ajuden a mantenir la moral i a ratificar-nos en la justícia de la nostra reivindicació, de la nostra diària lluita per la normalitat. El TNC és segurament un dels millors èxits en el procés de normalització de la nostra llengua, perquè ha posat al nostre abast, en català i amb una qualitat de primera fila, les millors obres de la dramatúrgia nacional i internacional, i ha fet que en assistir-hi tenguem la sensació que realment vivim en un país normal on la nostra llengua ocupa tots els espais de normalitat. I és precisament això que no poden sofrir els dirigents pperos, que actualment manen a Espanya i controlen les entitats autonòmiques de les Balears i València: que els catalans siguem capaços de posar-nos a l’altura de qualsevol cultura normalitzada amb realitzacions de primeríssima qualitat o amb el doblatge, també de qualitat, de les millors pel·lícules produïdes arreu del món. El teatre en català no el poden impedir si hi ha escenaris institucionals que el volen oferir; però el cinema, totalment controlat per empresaris privats als quals se’ls atemoreix amb l’espantall que si es fa en català no hi anirà ningú, es manté refractari a les projeccions en la nostra llengua, i si amb penes i treballs s’ha aconseguit que tengui una minoritària presència a les pantalles de Catalunya, és actualment del tot absent de les pantalles balears i valencianes, amb –adesiara– comptades excepcions de produccions pròpies. A nosaltres ens fa mal, molt de mal, l’actuació lingüicida del PP, però així i tot anam tirant endavant, i ens en sortirem, perquè és evident que la raó és nostra. Tanmateix, sortint de l’espectacle de l’auditori manacorí, després d’haver xalat amb “La Bête”, pensava que tots els que hi érem havíem tengut aquest privilegi i que en podíem estar ben satisfets, i que els vertaders desgraciats eren personatges com en Bauzá, i tota la seva camarilla, que amb la seva obsessió malaltissa, pròpia de psicòpates, contra la llengua i la cultura d’aquest país, es priven ells mateixos de gaudir de les extraordinàries manifestacions culturals catalanes. Nosaltres som els perseguits, però tenim aquestes oportunitats de sentir-nos profundament satisfets i orgullosos d’allò que, tot i les circumstàncies, som capaços de fer. Ells, pobres d’esperit, encabotats únicament a destruir-nos, són uns infeliços turmentats per la seva obsessió, que mai tendran l’oportunitat d’aprofitar cap de les joies que la nostra comunitat és capaç de crear. En el fons no són més que uns miserables, cecs i sords, embolicats perennement per la misèria que ells mateixos produeixen. Es pensen que nosaltres no som ningú, però els qui realment no són ningú, no són més que escòria social, són ells, ofegats per la corrupció i la porqueria en què s’han instal·lat. És clar que no em fan gens de pena: misèria volen i dins la misèria es rebolcaran sempre.
dimecres, 1 de març del 2017
Antoni Mª Badia i Margarit, dialectòleg*
El Dr. Badia i Margarit va començar la seva llarga carrera lingüística dedicat simultàniament a la gramàtica històrica i a la dialectologia, cosa no gens estranya, perquè les dues disciplines estan estretament lligades una a l’altra. Hem de pensar, a més a més, que els primers anys 40 els ensenyaments filològics a la Universitat de Barcelona estaven molt limitats a les escoles més tradicionals, per dues raons: una, perquè amb la guerra espanyola la universitat s’havia buidat de bona part dels professors, exiliats o expulsats pel règim franquista; l’altra, perquè la guerra a Europa no permetia l’intercanvi de coneixements o d’experiències amb altres centres d’investigació i ensenyament superior. L’estudiant Antoni Badia es va haver de conformar a estudiar allò que li oferia, més que els professors, la biblioteca:
Vaig entrar a la Universitat l’any 1939, quan havien transcorregut pocs mesos des de l’acabament de la guerra civil amb la victòria de Franco. La Universitat ideològica que ens rebia posava a prova els estudiants més coratjosos; de més a més, la Facultat de Filosofia i Lletres i, dins ella, la seva secció de Filologia Romànica, era gairebé un desert: exiliats, proscrits o confinats bon nombre dels seus professors, pràcticament ens formàrem com uns veritables autodidactes. Sortosament, tot plegat m’esperonà a rodejar-me de llibres i revistes especialitzats, i a preparar-me en les matèries que avui anomenem lingüística diacrònica.[1]
I, com diu ell mateix, els seus manuals varen ser la Gramática Histórica Española i els Orígenes del español, de Ramón Menéndez Pidal, que feia mig segle que regnava damunt la filologia espanyola. Però, també ho conta ell mateix, interessat pel català –oficialment marginat de la universitat–, es va engrescar i entusiasmar amb el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana i es va empassar, molt més penosament, els articles d’Antoni Griera reunits a Contribució a una dialectologia catalana (1921). I hi va afegir altres estudis importants, com Die Mundart von Alacant, de Pere Barnils, i El parlar de Cardós i Vallferrera, de Coromines, un dels millors exemples metodològics; i encara d’altres de romanistes alemanys o de Francesc de B. Moll. I també, esperonat per Antoni Griera (deu ser de les coses més profitoses que va fer aquest personatge), s’interessà per l’Atles Lingüístic de França i els estudis de Jules Gilliéron. És a dir, quan va acabar els estudis a la Universitat Antoni Badia s’havia fet ell mateix un voluminós bagatge dialectològic que l’empenyeria a dedicar-s’hi com a investigador tot d’una. Però com que per a un dialectòleg és imprescindible el treball de camp, és a dir, la recerca de la llengua directament dels informadors, el nou llicenciat Badia va voler aprofitar l’oportunitat que li oferia un curs d’estiu de filologia organitzat per Griera a Ripoll el 1944 per a fer les seves primeres pràctiques com a enquestador, i veureu quina va ser aquesta primera experiència amb les seves pròpies paraules:
La primera lliçó pràctica que en vaig rebre fou capolant i decebedora. Encara en els primers anys quaranta, Antoni Griera organitzà uns cursos d’estiu de filologia, a Ripoll. Crec que era en el curs 1944 i jo, llicenciat d’un any. Ens fou anunciat que hi faríem enquestes amb un informador, que Griera interrogaria, mentre que nosaltres en prendríem notes. Així se’ns presentà un home, tirant a vell, comunicatiu. Encara no havia passat mitja hora d’enquesta, els pocs assistents al curs ja ens dèiem en veu baixa que era “un Fabra disfressat de pagès”. Interrompia el discurs de Griera, el contradeia, li retreia que ell tenia un diccionari que no duia el mot en qüestió, etc. Una riota. Però la cosa més greu era que, malgrat la defensa que Griera feia de la pregunta indirecta, ell mateix, que anava per feina, si aquell bon home trigrava a comprendre-la, li feia, per exemple: “D’això que us descric, no en dieu els clamàstecs?” En vaig concloure que jo havia après com no s’havien de fer les enquestes. La primera lliçó havia estat un desastre o, si voleu, eficaç, molt eficaç, per negationem.[2]
Bé, el fet és que després d’aquesta curiosa experiència, Badia començà seriosament la seva dedicació a l’estudi de la llengua parlada. El seu primer centre d’interès dialectal va ser l’Alt Aragó i la Ribagorça, per on va fer enquestes en dues tongades molt pròximes: el 1944, amb la intenció d’arreplegar dades per a la confecció de la tesi doctoral (que li dirigia Dámaso Alonso), dedicada als pronoms hi i en a la Península Ibèrica, perduts en els parlars iberoromànics, però conservats en els parlars aragonesos més pròxims al català; i el 1947, tesi ja culminada, per a completar les dades que li havien de servir per a la monografia, publicada el 1950, El habla del Valle de Bielsa, per la qual va rebre el premi “Antonio de Nebrija” del CSIC el 1948. Però la primera excursió aragonesa, de 1944, no només li serví per a la tesi, sinó que aplegà informació i dades suficients per a publicar, el 1947 i el 1948, un treball dedicat a la morfologia, Sobre morfología dialectal aragonesa (BRABLB, XX), i una Contribución al vocabulario aragonés moderno (CSIC). Aquests són sobretot treballs de descripció simple de les dades obtengudes, descripció morfològica el primer i llista de paraules, amb la seva significació i localització, el segon, sense gaire més elaboració. Però El habla del Valle de Bielsa és un treball molt més elaborat, les dades del qual va obtenir, per una banda, en conversa dirigida entre diversos parlants, amb un qüestionari preparat a partir d’un qüestionari de Griera; i per altra banda, escoltant converses entre un acompanyant seu d’allà i altres persones amigues d’aquest. Amb el mètode de “Wörten und Sachen” com a base, recull la parla de la vida material, dels costums, de les creences i de la cultura popular. A la introducció fa una descripció molt detallada dels factors geogràfics i socials que condicionen el dialecte, que considera ja en fase de decadència. Per molt que sigui un treball primerenc, d’un estudiós amb poca experiència, s’ha de dir que és un treball excel·lent, modèlic dins l’orientació tradicional de les monografies descriptives d’un parlar local, dividit en tres parts (fonètica, morfologia i sintaxi, i lèxic) i una petita antologia de texts populars.
Fets i publicats aquests estudis, Badia va deixar el tema dels parlars aragonesos i dedicà els seus nous esforços al domini català, però és interessant remarcar que gràcies a les seves investigacions aragoneses va poder publicar un article a la revista Orbis (Notes sur le langage des femmes et la méthode d’enquête dialectologique, 1952) en què contradeia el prejudici existent dins la dialectologia tradicional, des de Gilliéron i passant per Griera i altres enquestadors, que les dones eren males informadores i, per tant, se n’havia de prescindir sempre que fos possible, cosa que ell confessa que va fer el 1944, quan encara estava molt influït per Griera. En aquest article, Badia proclama que la Tia Roseta va ser el millor informant que va tenir durant les enquestes a Bielsa de 1947, i que, sobretot quan es tracta d’estudiar dialectes en estat avançat de descomposició, les dones tenen un valor indiscutible com a conservadores d’un parlar tradicional. Cal tenir en compte que són consideracions fetes fa més de 60 anys i en el marc de la dialectologia tradicional.
Ja he dit que després d’aquesta primera etapa aragonesa, Badia centra ara el seu interès d’estudiós dels dialectes en l’àmbit català, cosa que no li impedeix fer encara qualque article posterior en què aprofita els seus materials aragonesos, com el de 1952 titulat Sobre metodología de la encuesta dialectal, presentat al “I Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos” de Saragossa. Però aquest any mateix, a més a més d’un curt article en què descriu i analitza els anglicismes del menorquí, Antoni Badia presenta, amb Germà Colón, de Castelló de la Plana, just acabat de doctorar (i que amb el temps seria també una altra gran personalitat de la Filologia), a les pàgines de la revista Orbis un projecte que acabaria sent una altra de les grans obres de la Filologia Catalana, comparable als Diccionaris d’Alcover i Moll i de Coromines: l’Atles Lingüístic del Domini Català. En efecte, varen ser Badia i Colón els qui iniciaren aquesta obra, motivats per la manca d’un atles que realment pogués ser considerat com a tal al nostre país, car l’Atles Lingüístic de Catalunya de Griera, a més de ser molt imperfecte, estava aleshores inacabat i no esperaven que mai pogués ser acabat. Badia i Colón aprofitaren el congrés de Lingüística Romànica de Barcelona de l’any següent (1953), per a mostrar personalment als congressites els seu projecte, als quals n’explicaren els objectius i la metodologia. Com és natural, els objectius prevists eren molt més ambiciosos d’allò que després va ser la realització de l’Atles, però és evident que l’empenta inicial va ser importantíssima perquè el projecte tiràs endavant. De la metodologia que anunciaven, era sobretot un fet innovador la tria de les localitats i la previsió de tres tipus de qüestionari: un de general, un de reduït que es passaria només a 15 localitats predeterminades i un d’ampliat (fins a 3.000 qüestions), també només per a unes localitats concretes. En canvi, mantenien el prejudici heretat de Gilliéron i de Griera de no entrevistar, per al qüestionari general, més que un sol subjecte, que havia de ser home, de 35 a 50 anys, pagès, petit propietari territorial (si fos possible), d’una certa intel·ligència natural i amb poca instrucció escolar. Les dones quedaven excloses del qüestionari general (“puix és molt difícil obtenir de part de les dones una atenció sostinguda tot al llarg d’un qüestionari tan desenvolupat”[3]), però sí que se les tendria en compte per al qüestionari reduït. És curiós com el manteniment d’aquest prejudici era en certa manera contradictori amb l’experiència de Badia, de què ja he parlat abans, de la Tía Roseta a la Vall de Bielsa. I és que realment costa molt alliberar-se dels prejudicis existents, i més quan aquests han format part de projectes anteriors que hom considera uns precedents. Bé, el fet és que el projecte ja estava definitivament llançat i que ara calia fer-lo realitat, i Badia i Colón s’hi dedicaren amb entusiasme, però el 1954 Germà Colón s’establí a Basilea i, si bé no se’n despenjà de tot d’una del tot, la seva participació efectiva es va fer més dificultosa. En canvi, aquest mateix any un jove Joan Veny, de només 22 anys, es llicencià en Filologia Romànica i va ser reclutat per Badia per a col·laborar en l’atles. Va ser un gran encert, potser comparable al d’Alcover quan va pescar Francesc de B. Moll, perquè amb el temps seria Joan Veny l’ànima de l’atles i l’encarregat de realitzar-lo. Així doncs, Badia, Veny, Colón des de la llunyania, i, al cap de poc temps, un col·laborador nou que venia de la universitat de Tolosa, Manuel Companys (recomanat per una altra figura de la dialectologia, el seu mestre Jean Séguy), començaren a confeccionar el qüestionari i a planificar les enquestes; Manuel Companys, innovador, els convencé d’enregistrar-les en magnetòfon, però entre tots decidiren que tanmateix no prescindirien de les transcripcions fonètiques al moment; valia més tenir-les en veu i en paper que no només en veu tota sola. El 1957 Badia, Veny i Companys feren la primera enquesta de prova (enquesta de la qual Badia va obtenir informació útil per a un treball onomasiològic publicat el 1958: Les dénominations catalanes de la coqueluche), i l’any següent la segona, i amb aquesta experiència acabaren de lligar tots els caps per a poder fer ja la primera enquesta de veres, que no va ser fins a 1964: del 3 al 5 de juliol Antoni Badia i Joan Veny varen fer la primera entrevista “oficial” de l’ALDC a Sant Pere de Ribes. Un altre gran projecte de la filologia catalana estava en marxa, aquest pic per iniciativa d’un ‘catalunyès’ i un valencià, i amb la col·laboració indispensable d’un mallorquí. ¿Voleu una prova més clara de la realitat dels Països Catalans? Hem de dir, aquí, que Manuel Companys se’n va retirar abans de començar les enquestes ‘bones’ i que Germà Colón, instal·lat a Basilea, no hi pogué participar; per això, el 1965 Badia i Veny cercaren més col·laboradors i els trobaren en les persones de Joan Martí, Lídia Pons i Joaquim Rafel, avui en dia també reconegudes personalitats de la filologia catalana. L’Atles, reforçat amb aquests nous investigadors, va tirar endavant, però Antoni Badia, potser perquè veia que ja no feia tanta de falta, se n’anà decantant, interessat per altres disciplines de la lingüística, especialment la sociolingüística, i el 1967 ja només va fer una enquesta, i llavors no hi tornà fins el 1975, quan a l’Alguer omplí només parcialment el qüestionari. Sobre aquest decantament, explicava el 2004 el Dr. Badia:
gairebé sense adonar-me’n, i sense formular-m’ho mai d’una manera explícita, vaig abandonar l’atles estimat i entranyable, tant pel contingut de l’empresa com per les persones que hi estaven implicades. Acabaré aquest paràgraf, només dient dues coses: a) una, que mai ningú no m’ha fet cap retret pel meu capteniment desconcertant..., i b) l’altra, que allò que alleujava la meva pena immensa era la convicció que l’obra se salvaria per Joan Veny (com així ha estat). Feliçment, l’atles ja existeix... Laus Deo. Ja em puc morir tranquil.[4]
La realitat, doncs, és que ja dins els anys 60 Antoni Badia començava a tenir altres inquietuds científiques que la dialectologia, a la qual encara, però, dedicava bastant d’atenció i que, en veritat, no deixà mai del tot. El 1963, mentre estava engrescat en la preparació de l’Atles, havia publicat a l’Enciclopedia de Cultura Española l’article descriptiu, sintètic, Dialecto balear; el 1965 començava una sèrie d’articles sobre el vocalisme de Barcelona amb Función significativa y diferencial de la vocal neutra en el catalán de Barcelona; al qual havien de seguir Predominio de las vocales abiertas /è/ i /ò/ en el catalán de Barcelona (1968), Algunes mostres de les igualacions ɛ = e i ɔ = o en el català parlat de Barcelona (1969) i Les vocals tòniques E i O en el català de Barcelona. Assaig d’anàlisi fonològica de la situació actual (1970), aquest darrer el més llarg, documentat i raonat de tots, un vertader exemple de mètode. Entre molts altres mèrits, aquests articles tenen la virtut de mostrar que el parlar de Barcelona també és un dialecte i que com a tal pot ser estudiat. És un detall molt a tenir en compte per aquells que només consideren ‘dialectes’ els parlars allunyats de Barcelona (que n’hi ha).
Les aportacions del Dr. Badia a la Dialectologia, o relacionades amb la Dialectologia, no s’acaben aquí, ni de molt, però sí que és cert que són més espaiades amb el pas del temps. Recordem el polèmic article dedicat als suposats mallorquinismes de Ramon Llull (Dialectalismes baleàrics en Ramon Llull? 1979), o aquell altre en què repassa els mallorquinismes de la traducció de Mirèio feta per Maria Antònia Salvà (1998), i recordem també la seva contribució al debat sobre els conceptes de “llengua” i “dialecte” (Entorn del concepte de “llengua” i “dialecte” aplicat sobretot al català, 1981), amb justificacions que han estat rebutjades per altres estudiosos del tema. I és també remarcable la síntesi històrica que fa de la dialectologia com a disciplina, des dels orígens fins a l’actualitat (els anys 80 del segle passat), mostrant-ne els objectius i els mètodes en cada època (De la dialectología historicista a la dialectología sociolingüística, 1987). Però el tema que el preocupà especialment, es veu que des dels primers anys de dedicació a aquesta disciplina, va ser la divisió del domini català en els dos blocs tradicionalment reconeguts, català occidental i català oriental. S’hi capficà des de ben prest (ja va ser l’objecte d’una conferència a Sabadell el 1965) i el va mantenir com a tema preferent fins que, després de dedicar-hi nombrosos cursos, conferències i ponències, arreu del nostre país i a l’estranger, va concretar la seva teoria en el llibre La formació de la llengua catalana (1981), amb el qual va provocar una polèmica que l’obligà a arrodonir els arguments amb noves hipòtesis que va publicar dins el volum col·lectiu Els Països Catalans, un debat obert (1984), amb el títol L’origen de la llengua catalana. Les propostes que hi fa són, certament, molt agosarades, i mal interpretades podrien donar combustible als qui proclamen que el valencià i el mallorquí ja existien abans de la colonització catalana dels territoris respectius (aquests, però, per sort no llegeixen mai filologia científica). Teixeix una hipòtesi difícil, arriscada, però ho és tant que només és possible provinent d’una personalitat tan informada, tan cultivada, tan erudita, amb una capacitat de raonament tan ben conformada, que per la força ha de ser com a mínim oïda i escoltada, i per això mateix respectada.
El Dr. Badia, sense ser considerat pròpiament un dialectòleg, va fer una aportació important a la dialectologia catalana, dins la qual destaca, primordialment, ho repetesc, l’ALDC, iniciat pel seu impuls i acabat (esperem-ho) per l’impuls del Dr. Joan Veny, a qui Badia va implicar-hi. Crec que és just posar fi a aquesta meva intervenció donant-li novament la paraula, amb un curt paràgraf que mostra el seu entusiasme per aquesta disciplina:
Potser sí que es pot parlar, sempre amb sordina, d’una modesta aportació meva a la dialectologia. En tot cas, no sóc jo qui ho ha d’avaluar. En canvi, sí que puc fer una afirmació franca i sincera: la dialectologia ha marcat, amb una finor notòria i indeleble, la meva vida professional i humana. És aquesta empremta la que m’ha dut ací i la que us hi ha dut a vosaltres. Gràcies de tot cor per haver-vos-hi sentit cridats i per haver-hi vingut.[5]
* Exposició feta el 18 de febrer de 2015 a l’Aula de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la UIB dins la Jornada d’Homenatge a Antoni Mª Badia i Margarit, organitzada pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i l’IEC.
[2] A. M. Badia i Margarit: Dialectologia sinuosa, dins Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa?, Barcelona, IEC, 2005; ps. 17-18.
[3] VII Congreso Internacional de Lingüística Románica. Universidad de Barcelona, 7-10 de abril de 1953. Tomo II: actas y memorias, publicado por A. Badía - A. Griera – F. Udina; Barcelona 1955; p. 658.
[4] A. M. Badia: Dialectologia sinuosa..., p. 24.
[5] A. M. Badia: Dialectologia sinuosa..., p. 37.
dijous, 19 de gener del 2017
La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (III: 'L'han cagada')
Dins les
llengües romàniques n’hi ha que mantenen sense elisió vocàlica els pronoms
personals àtons en totes les posicions i n’hi ha que alternen formes plenes i
formes elidides, segons la persona i la posició. Entre les llengües
iberomàniques, el portuguès i el castellà mantenen sempre les formes sense
elisió, davant o darrere el verb, sigui aquest començat o acabat en vocal o en
consonant:
port./cast. me
atrevo, port.: não a achei, cast. no la hallé, port. atreva-se,
cast. atrévase
L’asturià, en
canvi, té formes elidides de primera, segona i tercera persona (reflexiva)
singular, però no en té de tercera persona objecte directe:
tengo que
me secar les llágrimes / tengo que m’ensugar les llágrimes, nun te preocupes /
nun t’allories, ¿cuando se faen les fiestes? / ¿cuando s’habíen de facer les
fiestes?[1]
En els
parlars aragonesos, que comparteixen trets amb els catalans i els castellans,
les formes són semblants a les catalanes.
En les
llengües romàniques forjades a la Gàl·lia, entre les quals la catalana, i també
en italià i els parlars itàlics en general, també hi ha formes elidides de
totes les persones del singular. En primera i segona persona, i en la forma
reflexiva de tercera, les formes elidides, sense vocal, no poden provocar gens
de confusió, perquè el seu referent és inequívoc, en persona, en gènere i en
nombre (me/m’ = jo, te/t’ = tu, se/s’ = ell / ella [segons qui és el
subjecte verbal]), però en tercera persona singular no reflexiva i cas
acusatiu hi ha distinció de gènere (el - la), que la forma elidida no
expressa (l’), i en aquest cas l’ha d’aclarir el context, perquè la
distinció és sovint necessària, pel fet que el pronom de tercera persona té com
a referent un substantiu que forçosament és masculí o femení (no mascle o
femella, que això és una altra cosa).
Les llengües
iberoromàniques[2] no ofereixen cap context de
possible confusió, perquè no havent-hi formes elidides l’expressió del gènere
sempre és clara: port. não o veio / não a veio, não o invejo / não a
invejo; ast.
nun lu veo / nun la veo / nun lo veo, nun lu envidio / nun la envidio…; cast.
no lo veo / no la veo, no lo envidio / no la envidio. Aquesta claredat ha
facilitat que, distanciant-se més de l’origen etimològic, en les construccions
de verb amb forma composta
(auxiliar + participi)
s’hagi perdut la concordança inicial i el participi s’hagi fet invarible:
não o tenho visto / não a tenho visto, nun lu tengo visto / nun la tengo
visto, no lo he visto / no la he visto. Sempre queda clar, en
aquestes construccions, si el complement pronominal és masculí o femení.
Però en les
llengües gal·loromàniques i itàliques sí que hi ha un context de possible
confusió en el gènere del complement pronominal, que és quan aquest és
simplement l’: l’enviaré demà (l’ = el / la), je
l’enverrai demain, l’invierò domani. En alguns casos només el
context ens aclarirà si l’ és masculí o femení, però en altres la
llengua té qualque recurs per a fer la distinció. En italià escrit i molt
formal, per exemple, s’evita la forma elidida i s’usa la forma plena també
davant vocal si cap altre recurs permet distingir els dos gèneres: lo
invierò domani / la invierò… Però el recurs més general a totes aquestes
llengües és mantenir la concordança del participi quan el pronom precedeix una
forma composta amb el verb haver (i corresponents), i dic mantenir
perquè és la construcció original llatinovulgar de quan el verb haver
mantenia encara el sentit de ‘tenir’: l’he vista = la tenc vista, on vista
funciona com a adjectiu (predicatiu) de la. En la llengua moderna,
perdut el sentit de ‘tenir’, haver és simplement un auxiliar per a
formar els temps composts, però la concordança és el recurs per a mantenir la
distinció masculí-femení: el veig - la veig / l’he vist - l’he vista, je
le vois - je la vois / je l’ai vu - je l’ai vue, lo vedo - la vedo /
l’ho visto - l’ho vista. També en occità: lo vesi - la vesi / l’ai vist
- l’ai vista, i en els parlars gal·loromànics del nord d’Itàlia: a l
vadd - a la vadd / a l ò vésst - a l’ ò véssta (bolonyès). És a dir, la
concordança del participi amb el pronom acusatiu no reflexiu de tercera persona
és un recurs general dels parlars gal·loromànics i italoromànics per a mantenir
l’oposició masculí-femení que la forma elidida del pronom l’ no pot
expressar. No es fa en els parlars iberoromànics perquè aquests no han generat
cap forma elidida.
En català, la
distinció l’he vist / l’he vista és tradicional, d’acord amb la nostra
pertinença a l’àrea gal·loromànica, però en època més o menys moderna dins el
dialecte central, sobretot en el parlar de Barcelona, hi ha hagut una tendència
a anul·lar-la, de manera que l’he vist tant hi pot fer referència a un
antecedent masculí (s’han comprat un cotxe nou, però jo encara no l’he vist)
com a un de femení (s’han comprat una moto nova, però jo encara no l’he vist).
És mal de dir si es tracta d’una tendència « natural » del català o
« induïda » pel castellà, però allò que és cert és que és bastant
moderna i dialectal, és a dir, que no ha afectat la majoria dels parlars[3].
Que la distinció
del gènere pel morfema del participi és útil a la llengua és evident, perquè en
molts contexts és fonamental: « Avui he trobat na Maria amb el seu home;
feia temps que no l’havia vist »; si el sistema oposa el masculí al femení
en el participi, sabem clar a qui es refereix el pronom: al seu home; és la
norma en francès i en
italià. Si el sistema no fa aquesta
oposició en el participi, « no l’havia vist » tant pot fer referència
a na Maria com al seu home; és la norma en castellà, però en castellà no hi ha
ambigüitat. Però hi ha un altre argument per a mantenir la distinció en la
llengua normativa i estàndard: l’existència de l’anomenat « femení
d’indeterminació », molt ben estudiat per Sebastià Mariner[4], al qual corresponen
expressions com anar a la seva, armar-la, carregar-se-la, fer-la
bona, trobar-se-la, fer-la grossa, me la pagaràs, la sap llarga, qui
la fa la paga… Aquestes expressions, moltes de les quals inclouen un pronom
àton acusatiu de tercera persona, són, segons Mariner, molt generals en les llengües romàniques i
ja devien existir en llatí vulgar, i poden haver sorgit pel caràcter de forma
marcada del femení, que permet donar-li un matís semàntic especial. Les trobam
en castellà (fastidiarla, apañarselas, donde las dan las toman,
etc), en gallec (non me veñas con esas; ésta si que es boa; non as
fagas, non as temas…), en italià (farla grossa, la sanno lunga,
se la gode, chi la fa l’aspetti…). Aquestes expressions són forçosament en
femení, i en femení s’han d’usar, també si apareixen en un temps compost: l’abbiamo
fatta grossa, l’hem feta grossa, la hemos hecho gorda; si hom
renuncia al femení, o bé surt una construcció agramatical (*l’hem fet grossa),
sense concordança, o bé surt una expressió falsa: l’hem cagat no és
l’expressió d’indeterminació l’hem cagada; l’hem cagat només té
sentit si l’ fa referència a qualque substantiu (de gènere masculí)
anterior, que hem omplit (literalment) de merda; l’hem cagada pot ser
també això, però sense cap referent anterior té el sentit de « ho hem fet
malament », en llenguatge col·loquial. (I perdonau l’exemple, però és que l’hem
cagat és una expressió freqüent als serials de TV3, o a les traduccions de
pel·lícules.) Si el femení no està expressat, la indeterminació no existeix;
promovent aquesta mala expressió, TV3 (i altres mitjans que la difonen)
destrueix un recurs lingüístic antiquíssim i compartit amb la majoria de
llengües romàniques, és a dir, empobreix l’expressivitat de la nostra llengua.
La llengua
estàndard, que ha de ser el model de llengua per a tots els catalanoparlants, i
no només per als barcelonins, hauria d’adoptar sense vacil·lacions la distinció
masculí-femení pel participi en aquesta construcció, primer perquè és
majoritària en el territori de la llengua i és la més antiga, i llavors perquè
és la més clara, que ha de ser una altra de les característiques de
l’estàndard, i finalment perquè és la que respecta aquestes expressions
d’indeterminació en femení. Però és clar que perquè l’estàndard l’adopti hi ha
d’haver una norma inequívoca a la gramàtica, cosa que no tenim, ni tan sols amb
la nova gramàtica de l’IEC. Fabra, sabem que va « recomanar » la
concordança del participi amb el pronom de tercera persona no reflexiu acusatiu
(Gramàtica catalana de 1956, § 73), però no la va prescriure, i
d’aquesta debilitat se n’han aprofitat els qui han pretès potenciar el
particularisme barceloní i l’acostament al castellà. Ara, esperàvem que la
gramàtica de l’IEC fes clarament aquesta prescripció, però fins i tot és més
tímida que Fabra: es limita a dir (§ 13.5.2.4) que n’hi ha que la fan i n’hi ha
que no, i que « se sol mantenir en els registres formals », com si
fos una qüestió de probabilitat capritxosa. Ni una paraula sobre el femení
d’indeterminació.[5] És una llàstima, una altra
oportunitat perduda per a posar el fonament d’una llengua catalana estàndard
genuïna, rica i nacional.
[3]
Bastants d’estudis
monogràfics mostren que fins i tot a les àrees del català central un poc
allunyades del barceloní la concordança es manté, fins i tot en casos aquí no
tractats (les he perdudes, etc)
[5]
O jo no l’he
sabuda trobar. Si n’hi ha cap referència, agrairé a qui sigui que me la faci
veure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
