'Epíleg' a Els mots en desús del català de Balears, de Pere Juli Serra Pujol. Lleonard Muntaner Editor, 2010

4 de maig de 2010

És ben cert que totes les llengües evolucionen, i que amb el temps, a més de canvis fonètics sempre en marxa, és sobretot el lèxic que mostra els canvis més grans, i molt especialment en aquesta època moderna en què costums i tradicions canvien tan aviat, en què contínuament s'incorporen objectes i conductes noves a les que ja teníem, i en què a la correguda desapareixen objectes, costums i feines que fins fa dos dies tothom coneixia. El lèxic és, a la vegada, el component més mal·leable i més característic de la llengua: necessita canviar per a adaptar-se als canvis socials, però necessita a la vegada mantenir la seva essència per a mantenir la personalitat de la llengua. La societat moderna ha de poder designar els nous invents i els nous costums amb noves denominacions, o amb adaptació semàntica de les existents, i és comprensible que oblidi els noms d'aquells objectes que ja no s'usen, d'aquelles feines que ja no es fan o d'aquells costums que ja no es practiquen. En això hi estam tots d'acord, i només per sentimentalismes mal entesos lamentam la pèrdua de tal o tal paraula amb la qual un temps hom feia referència a un objecte aleshores utilitzat i que avui en dia és pràcticament desconegut dels més joves o oblidat dels més vells. ¿Quanta de gent ens podria dir actualment què és un trempaplomes? ¿I un escopidor dins una casa? ¿I una màrfega? ¿I els morets? ¿I un verduc? ¿I un costallevador? ¿I una tremuja? ¿I quanta de gent sabria què feia un missatge? ¿I un majoral? ¿I un trencador? ¿I un calatraví? ¿I un donat? Són paraules que pràcticament han desaparegut de la circulació, com ho han fet els objectes i els oficis que representen.

El treball d'en Pere Juli Serra, però, no és un treball enfocat cap aquest sentimentalisme irracional, sinó que cerca cridar l'atenció sobre l'empobriment desmesurat del nostre lèxic, i dic desmesurat perquè no es tracta simplement d'un oblit de mots referits a conceptes fora d'ús, sinó que afecta mots i expressions que avui en dia poden ser perfectament vàlids, usuals, i si no ho són és per aquesta tendència general, en el nostre cas agreujada per la interferència d'una altra llengua, a emprar poques paraules i forçar-les a significar allò que mai no havien significat. ¿Què impedeix avui utilitzar el verb afollar? Només una cosa: la semblança formal amb el castellà follar, de sentit considerat obscè. ¿I quants dels altres mots que recull en Pere Juli es poden realment tenir per obsolets a l'actualitat? ¿Tal vegada guarà, perquè d'ases de quatre potes de cada vegada n'hi ha més pocs? En sentit figurat, però, segur que és actual! ¿Arrop, que avui ja no se'n fa? Potser sí, en aquest cas, però ben bé es podria recuperar si es recuperava el producte dins la nostra pastisseria. ¿Fènyer, perquè avui quasi ja no queden forners i el pa el fan màquines? Però les màquines també deuen fènyer la pasta de qualque manera!

M'ha sorprès veure que entre aquestes paraules n'hi ha de tan expressives, i per a mi tan necessàries, com enfony, balb, jaç (crec que tothom que té cans o moixos sap què és el jaç), coverbo (més graciosa i precisa que 'acudit', que pot ser qualsevol idea revenguda), fer la torniola, cambuix, bajà, galindó, i altres. Si és realment així, que aquests mots ja es poden considerar en desús, em fa l'efecte que som molts els mallorquins bastant passats de moda sense saber-ho. En qualsevol cas, la tristor em corprèn de veure com es va deteriorant la nostra llengua: el dia que la gent ja no sàpiga dir aquestes paraules serà que el nostre català ha quedat ben coix. Perquè... ¿i com ho diran? ¿Quina altra paraula hi ha per a dir enfony? I si no diuen enfony, ¿tampoc no diuen enfonyar? I si fa fred i no puc dir que tenc les mans balbes, ¿què he de dir? I si el moix no dorm dins el seu jaç, ¿on dorm? ¿Damunt el llit? ¿I no coneixeu ningú operat de galindons? ¿I com ho diríem, si no? El recull d'en Pere Juli Serra és un crit d'alerta davant la depauperació accelarada que la nostra llengua sofreix, no aturada fins al moment per l'escola en català ni per l'ús del català a certs mitjans de comunicació, els quals, dissortadament, en lloc d'intentar recuperar l'expressivitat de la parla tradicional, han quedat entrampats en aquesta modalitat pretenciosament moderna, insípida, inexpressiva, fada, envilida i mimètica de la modalitat pública per excel·lència, la modalitat forastera, mot, per cert, que no surt al recull, cosa que deu voler dir que encara s'usa i que encara es manté una certa consciència d'allò que és d'aquí i d'allò que és de fora.

Ara que s'han reeditat les Rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó contades per en Moll i el quadre escènic de Ràdio Popular dels anys 60, aprofitau-les i escoltau-les i xuclau-ne la saba popular que us permetrà reviscolar aquest llenguatge tan excepcionalment esplendorós que l'evolució social ens ha duit a oblidar. Tal vegada així d'aquí uns anys, si en Pere Juli fa una segona edició d'aquests “mots en desús”, en podrà llevar unes quantes pàgines.

El súmmum de la ignomínia

2 d'agost de 2011

Sabíem que amb el resultat de les eleccions de maig començàvem una nova etapa difícil per a la llengua i la cultura del país, però –ingènuament, és ver– hi havia qui confiava que la cosa no seria tan greu com amenaçava de ser, sobretot perquè la manca de recursos actual no deixaria fer moltes de les coses que els qui tornaven deien que farien. Just han passat uns pocs mesos i la realitat ja comença a superar les previsions, no tant per allò que realment han fet sinó per allò que deixen entreveure. Efectivament, que hagin decidit el tancament de RTVM, a pesar del mal que fan no tan sols a la llengua (que no els importa gens, ja ho sabem) sinó també –i especialment– a la indústria audiovisual mallorquina (que haurien de defensar, en lloc d’enfonsar), no és en realitat cap sorpresa, perquè ja ho havien anunciat; si trobaven que era, econòmicament, poc rendible haurien pogut potenciar-la, introduir-hi publicitat, dinamitzar-la...; però som conscients que no era aquest el problema, sinó que era una qüestió de simple venjança per haver estat una emissora que havia anat massa lluny –segons ells– en el servei al país i en la denúncia del franquisme. Que als catalanoparlants insulars ens hagin convertit en un “mèrit” i hàgim deixat de ser una necessitat a casa nostra tampoc ja no ens sorprèn, perquè ens ho havien anunciat: aquí vosaltres sou tan poca cosa que podeu donar gràcies si us deixam existir i encara valoram una mica que qualcú conegui –voluntàriament, és clar!– el vostre argot indígena propi dels vells... Que ens repeteixin contínuament que compliran la promesa de deixar que els pares triïn la llengua a l’escola infantil i que canviaran el decret sobre el model lingüístic a l’ensenyament, sempre en detriment del català, evidentment, no ens ve gens de nou, perquè la desaparició de la nostra llengua és una de les seves obsessions i actuaran in aeternum en aquest sentit fins a aconseguir la seva meta. Aquestes actuacions i altres que probablement vendran eren esperades coneixent des de fa mesos qui prenien ara les decisions al nou Movimiento Nacional, i per tant les havíem de suportat amb resignació perquè, diuen, són actuacions fetes “democràticament”, resultat d’unes eleccions on tot això de fet importava un pebre als electors, preocupats per qüestions molt més pràctiques i vitals. Ara, jo, la veritat, allò que crec que és la culminació, el súmmum, de l’oprobi, de l’insult, de la ignomínia, a què ens sotmet aquest nou govern provincià, no és que posin en pràctica totes les seves amenaces antibalears (bé, anticatalanes en general), sinó que donin càrrecs de certa rellevància a forasters que tenen un historial profund d’agitació, fins a la incitació violenta, en contra dels ciutadans dignes d’aquesta terra. No en diré els noms, perquè no es mereixen ni una traça en el meu escrit, però m’imagín que el lector els té ben presents. Des de la persecució sofrida el temps de la guerra i la dictadura franquista posterior, mai ningú no ens havia menyspreat, insultat o maltractat tant com ho fa aquest govern triat per una bona part dels mateixos nadius de les Balears. ¿La gent sap què vota o vota enganada? No ho sé ni hi vull fer elucubracions, però el punt de degradació a què hem arribat difícilment ja pot ser superat.