UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimecres, 2 de desembre del 2009

Una raresa

25 de novembre de 2009

Aquests dilluns i dimarts 23 i 24 de novembre el món acadèmic filològic de Mallorca ha oferit un homenatge, un reconeixement, a una de les figures avui més importants de la Filologia Catalana, el mallorquí Joan Veny Clar (Campos, 1932), durant quasi mig segle professor a la Universitat de Barcelona i des de 1978 membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El Dr. Joan Veny ja havia rebut a l’illa reconeixements des de les institucions i la societat civil, però li mancava aqueix reconeixement acadèmic que ara li han oferit personalitats científiques relacionades amb l’estudi de la llengua provinents de tots els Països Catalans, en uns actes patrocinats i organitzats per l’Obra Cultural Balear i acollits per la Caixa d’Estalvis de les Balears. Les Jornades, amb assistència notable de públic, especialment d’estudiants, han remarcat la importància de l’obra científica de Joan Veny en els camps de la dialectologia catalana, el coneixement de la llengua antiga, la romanística, l’onomàstica i la terminologia de la naturalesa, i han posat èmfasi, també, en la seva excel·lència literària i la seva extraordinària bonhomia. Una valuosíssima combinació de qualitat humana i qualitat científica.
Dins aquestes sessions va sortir a rotle, era inevitable, la qüestió de la preparació dels estudiants actuals de filologia catalana (ara es prefereix dir-ne ‘llengua i literatura catalanes’, perquè els possibles alumnes no es facin por amb una paraula tan lletja; com si de les matemàtiques se’n digués ‘aritmètica i geometria’, posem per cas), quasi ignorants de llatí i, molt majoritàriament, ignorants del tot de qualsevol altra llengua romànica que no siguin el català i l’oficial de l’estat. ¿És lògic que estudiants de llengües romàniques tenguin uns coneixements magríssims de la soca original d’aqueixes llengües? Sabem que arriben a la Universitat ja pràcticament desproveïts d’aquests coneixements, gràcies a les successives reformes que han anat reduint al mínim la presència del món clàssic a l’ensenyament secundari i mitjà, però pareix encara més absurd que tota l’exigència de llatí es redueixi a 6 crèdits de primer curs en tota la carrera, amb la possibilitat remota de fer més endavant una optativa que ha de tractar de l’evolució del llatí a les llengües romàniques. ¿Es pot entrar en la història contemporània amb una noció esquifida de la història anterior? ¿Podem comprendre el present sense conèixer el passat? Quant al coneixement del món romànic, el nostre àmbit cultural natural, la situació és idèntica, si no pitjor: esvaït pràcticament el francès dels instituts, els estudiants que arriben a la Universitat just saben una mica d’anglès (que l’hagin aprovat no és garantia de res), i no tenen cap noció dels parlars de la nostra branca lingüística, excepte de castellà i de català. La universitat, a casa nostra, ofereix als alumnes de “Llengua i de Literatura Catalanes” una segona llengua, que pot ser portuguès o francès, però no totes dues a la vegada, la qual cosa els limita forçosament a una de sola. I hi ha també un “Origen i interrelació de les llengües romàniques”, i ja està. ¿Es poden formar romanistes amb aquesta escassa preparació a la matèria? És evident que no. I tot això que val per als estudiants de català val per als d’espanyol, perquè els plans estan fets amb el mateix patró. Cap de les dues vies no permet una formació ampla i general romànica. Això sí, tots han de fer com a mínim una assignatura en anglès i tenen un caramull d’optatives d’anglès. Amb aquests plans d’estudi es vol assegurar que els graduats sàpiguen anglès, però es minimitza el coneixement del nostre entorn romànic. Aquesta migrada formació impedeix que es formi cap possible romanista, amb la qual cosa aquesta ciència està destinada a la desaparició, a part de provocar absurditats com que un catalanoparlant se’n va a França o Itàlia i en aquests estats cerca de comunicar-s’hi en anglès, normalment macarrònic.
El Dr. Joan Veny Clar, reconegut internacionalment dins la Filologia Romànica, ha fet tota la seva producció científica en català, castellà, francès i italià (i potser, no ho sé cert, en qualque altra llengua romànica), i gràcies a la seva formació universitària panromànica, és capaç de relacionar qualsevol forma catalana amb les equivalents arreu del territori de la Romània, i és així que ha obtengut les dades necessàries, en moltes d’ocasions, per a poder resoldre o explicar fenòmens catalans que pareixien estranys o havien restat foscs. Una formació completa que l’ha duit a ser una autoritat en la matèria. La pobresa de la formació actual, on l’única preocupació pareix que és l’anglès (l’alienació lingüística es manifesta per moltes de vies), fa augurar que personalitats com Joan Veny seran una absoluta raresa, dins 20 o 30 anys, una vegada hagin cessat aquells qui, un poc més joves, encara varen ser a temps a formar-se en aqueix camí de la romanitat.
Només un apunt, per a acabar. La UIB, com moltes d’altres universitats catalanes, obliga a fer matèries en anglès a totes les carreres, i fins i tot ofereix carreres senceres en anglès, i tothom ho troba bé. ¿Què passaria si es decidís que a totes les carreres s’han de fer matèries obligatòriament en català? ¿I per què no s’ofereixen carreres íntegrament en català? Ara, ni tan sols “Llengua i Literatura Catalanes” és íntegrament en català.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Joan Veny, l'encant de la llengua*


21 de novembre de 2009

L'any 1900 Antoni Mª Alcover, aleshores ja conegut pels seus reculls de rondalles, va tenir l'acudit genial d'iniciar l'arreplega de tot el tresor lèxic català, antic i modern, dialectal i literari, per a confeccionar el que havia de ser el més complet Diccionari de la llengua catalana. Amb aquesta intenció, Alcover va mobilitzar un bon esplet de col·laboradors, coneixedors de tots els camps de la ciència, la tècnica i la vida mundana, per tal de confeccionar la Lletra de Convit, amb la qual volia convidar "tots els amichs d'aquesta llengua" a col·laborar amb ell perquè el seu projecte es pogués fer realitat. Aquella Lletra de Convit va ser el sus inicial de la Filologia Catalana, perquè d'aquella Lletra en va sortir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana que, malgrat el seu modest nom, va ser ben aviat una importantíssima revista filològica en què hi col·laboraren els principals estudiosos de la nostra llengua del primer terç del segle XX, començant per Pompeu Fabra. Va ser dins el Bolletí número IV que Alcover va publicar l'article considerat la inauguració de la Dialectologia Catalana, aquell escrit de 109 pàgines que titulà, modestament, Una mica de dialectologia catalana, obra de referència per a qualsevol estudi posterior sobre la diversitat geogràfica catalana. I de l'empenta d'aquella Lletra en va sortir també una altra iniciativa que marcaria una altra fita en la nostra història lingüística i nacional: el 'Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana', celebrat el 1906 a Barcelona, amb 3000 inscrits entusiastes de la nostra llengua i la participació de romanistes de diversos estats europeus, a més dels autòctons (la majoria, literats i advocats; molts, capellans) que s'hi interessaven, entre els quals novament Pompeu Fabra. El 'Primer Congrés' va tenir una transcendència extraordinària, perquè en va ser conseqüència directa la fundació de l'IEC, on es formaria la Secció Filològica, d'on (també amb Pompeu Fabra com a un dels principals protagonistes) sorgirien les normes ortogràfiques, gramaticals i lexicals que encara ara, essencialment, són l'eina indispensable per a impulsar la normalització del català. Mirau si ho va ser, d'important, la Lletra de Convit! Alcover, amb molts d'esforços i molts de maldecaps, va aconseguir, a més de tot això que he dit, aplegar la informació lingüística necessària per a començar el Diccionari que havia estat la curolla de la seva segona mitja vida, però només per a començar-lo, perquè qui el va haver d'acabar va ser un altre illenc, Francesc de Borja Moll, que el Canonge manacorí havia importat de Ciutadella el 1920 per a fer-lo el seu secretari. Moll va ser una altra gran figura de la nostra filologia, el millor deixeble possible d'Alcover, el qui, amb el seu contemporani Joan Coromines, va significar la consolidació definitiva de la Catalanística com a especialització romànica. A més d'acabar el Diccionari (que no és poc!), Moll va contribuir també a la història de la llengua, a la gramàtica històrica, a l'estudi filològic de texts antics, a la gramàtica, a l'onomàstica, a la  dialectologia... I, sobretot, Moll va ser durant els anys negres de la postguerra espanyola i mundial, la llumeta perenne que va mantenir a casa nostra la il·lusió i l'esperança de la llengua catalana. Per a sort nostra, aquesta particular història mallorquina de la filologia catalana aviat va tenir un altre nom propi, arribat a aquest món el mateix any que l'havia deixat Mossèn Alcover: el 1932, a Campos, va néixer Joan Veny Clar, que de ben jove s'interessà per la llengua que parlava i sentia parlar, però que -en una època de persecució- quasi ningú escrivia. Acabat el batxillerat, Joan Veny es formà en romanística a la Universitat de Barcelona i ben aviat va entendre que l'enfocament que més li agradava en l'estudi lingüístic era el de la variació diatòpica: conèixer i explicar les diferències, o les similituds especials, o les coincidències inesperades entre els parlars, escatir l'origen de determinades expressions particulars, mostrar l'habilitat creativa del poble en moltes de denominacions sorprenents, descobrir la pervivència de formes que hom considerava desaparegudes o inexistents, mostrar la capacitat popular d'explicació llegendària d'algunes paraules particulars, demostrar que la variació era ja un fenomen antic intrínsec a la parla de segles enrere... Cap aquí va dirigir tot d'una la seva inquietud investigadora, i d'aquí en sortiren tot d'una un boldró de treballs que, ben sortadament, encara no veuen la fi. Com Alcover, com Moll, Joan Veny ha grufat en la llengua per diverses cantonades, però sempre des de la perspectiva que més li ha agradat, la dialectal: n'ha estudiat el lèxic i hi ha fet aportacions etimològiques magistrals; n'ha divulgat documents de segles enrere amb estudis lingüístics impecables; n'ha estudiat topònims i antropònims dels quals, sovint, n'ha desentrallat l'origen; n'ha aplegat, amb constància de formigueta, milers de dades lingüístiques de les quals ha deixat constància en mapes exemplars que són una mostra esplèndida de la nostra riquesa lingüística i del nostre encaixament dins el món romànic més ample; n'ha examinat  obres lexicogràfiques d'èpoques diverses, de les quals ha mostrat el valor i la importància per al coneixement de la nostra història lingüística; n'ha valorat la relació entre el parlar popular i la modalitat estàndard, amb propostes raonades (tot i que puguin ser discutibles) sobre la configuració d'aquesta modalitat comuna... Conscient que un dels mals més importants que afecten la nostra llengua és la interferència de les llengües dominants, ho ha denunciat sempre que ho ha considerat oportú; això sí, sempre amb delicadesa i elegància, mai amb to agressiu, el qual no fa part del seu estil. Així sabem, per exemple, que el 'vi d'agulla' no és més que una d'aquestes interferències castellanes que tant han desfigurat els nostres parlars, i que els clàssics en deien 'vi formigalejant', tan expressiu i tan oblidat; i a una altra part, també sense gaire renou, adverteix que " 'llenguado' està guanyant terreny a 'pelaia' (o 'pelea')". (I aquí permeteu-me que jo, que no mir tan prim, hi afegeixi que això passa amb el beneplàcit de la Secció Filològica de l'IEC.) Bé, de les aportacions de Joan Veny al coneixement de la nostra llengua en parlaran avui i demà personalitats diverses i expertes en aquests temes, als quals tot seguit donarem la paraula. Jo, però, encara em vull fixar en una altra qualitat de Joan Veny, una qualitat que ja he reivindicat en qualque altra ocasió, però que no és en general encara tenguda en compte com caldria: Joan Veny és un dels millors escriptors actuals en català. No ho és perquè faci novel·les d'argument sòlid i trama ben teixida, ni ho és pels seus versos o per la seva dramatúrgia; ho és per la seva prosa elegant, rica, clara, ordenada, ben construïda, plena de recursos literaris, capaç d'emocionar el lector tant quan parla dels seus referents o descobriments lingüístics com quan dedica les seves línies a parlar dels seus amics o del seu país. Vegeu, per exemple, com compara la llengua catalana al millor vi sorgit de la fermentació del most:
 
"És un fet que el temps dóna qualitat als vins. Després de la fermentació del most segueix el procés d'envelliment durant el qual, en vaixells i bótes, en el penombrós silenci dels cellers, el vi s'enriqueix, esdevé millor. Igualment passa amb les llengües. Han transcorregut anys i segles fins arribar a la formació de les llengües romàniques. Factors exògens i interns les han configurat. De la soca llatina ha eixit la brocada romànica. Del most de llatí parlat ha sortit el vi de la llengua catalana."


O amb quin lirisme elogia la figura del seu amic traspassat Jaume Vidal Alcover:
 
“I bé, el fet és que ens has deixat. O millor, se te’ns han emportat. Qui? No crec que hagi estat el Déu cristià, bondadós i ple de generositat. Degué ser més aviat un déu pagà, una divinitat mitològica, probablement grega, juganera i egoista, amant de les lletres, que, veient com l’Olimp quedava migrat de poetes i humanistes, et va segrestar per tenir-te de trobador al costat i delectar-se amb la música dels teus versos. Et veiem coronat de llorer, passejant entre magnòlies i murtes i un ampli esguard sobre la mar infinita... Mentre nosaltres ens hem quedat amb la fragilitat de les teves cendres, el teu record immarcescible i una obra rica, policroma, estimulant...”
 
O aquesta bella imatge de la mar:
 
"La mar, el mar, femení i masculí a la vegada; receptiu com un cos de donzella que es deixa estimar i alhora actiu, seductor, dinàmic, que obre cales coronades de pinars, crea platges de blancor radiant i besa la ribera amb suavitat o amb fúria. Una mar que és frontera i és comunicació, que educa el repte de la llibertat dulcificant amb prudència la rauxa de l'audàcia, perquè la mar és un camp generós que no es pot sembrar a tota hora."
 
O com compara el seu estat de satisfacció, per haver recercat i establit l'origen del nom de peix pestriu
, que remunta al llatí PRISTIS, amb el de l'arqueòleg que ha trobat intacta una peça antiquíssima: 

«Després d'aquesta recerca, tinc la sensació d'haver rescatat una àmfora mil·lenària que el fang i les correnties dels segles havien soterrat al fons del mar.»

Finalment, vull destacar el seu compromís i els seus mèrits humans, perquè Joan Veny no s’ha estat d’aprofitar els seus escrits per denunciar, quan ho ha cregut oportú, no només la situació delicada de la llengua, com ja he destacat, sinó també del medi que tanta de matèria li ha proporcionat en les seves investigacions; sempre, però, evitant proclames agitadores pròpies d’ambient d’exaltació:

“Avui, però, les coses [es refereix a la mar] han canviat a causa de diversos factors. La sobrepesca, la contaminació, el canvi climàtic, la regeneració artificial de les platges, la caça submarina, les xarxes de deriva són agents que fan perillar la continuïtat d’aquest bé de la naturalesa. L’amenaça del tresor de la biodiversitat va a la par amb la del lèxic que designa totes aquestes espècies.”

I els seus mèrits humans els hem conegut bé tots aquells a qui ens ha tocat la sort de ser alumnes o, més encara, amics seus: unes classes excel·lents en què vessava entusiasme per la matèria que ensenyava, una cortesia i una amabilitat extremes amb els estudiants, una predisposició absoluta a complaure tothom que li hagi demanat ajuda o consell, gens de reticència a fer partíceps dels seus coneixement aquells que hi han acudit cercant (in)formació; i mai no el sentireu parlar malament de ningú, mai no deixarà de socórrer-vos si està en les seues mans...
Per tota aquesta feinada i per totes aquestes qualitats Joan Veny i Clar ja ha rebut nombroses distincions cíviques (entre les quals destaca la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 1997) i qualcuna d'acadèmica (com el Doctorat Honoris Causa de la Universitat de València, 2008). A Mallorca, també ha estat reconegut per les institucions cíviques, oficials i privades (el col·legi públic de Campos duu el seu nom des de 1989; premi 'Josep Mª Llompart' de l'OCB, 1997; 'Reconeixement de Mèrits' de l'Escola Municipal de Mallorquí, de Manacor, 1998; 'Medalla d'Honor i Gratitud' del Consell de Mallorca, 2001; 'Fill Il·lustre' de Campos, 2006), però li mancava el reconeixement acadèmic públic (perquè internament aquest reconeixement ja fa molts d'anys que el té). Amb aquests actes organitzats per l'Obra Cultural Balear, que tenc l'honor d'haver coordinat, complim amb aquest deute de proclamar públicament, des del món de l'estudi i la investigació filològics, la nostra gratitud a la feinada immensa que Joan Veny ha fet per al més profund i més exacte coneixement de la llengua catalana en l'àmbit no sols de la dialectologia (potser el més important), sinó també de l'onomàstica, del lèxic especialitzat i la terminologia de la naturalesa, de la llengua antiga i de la romanística. I també, perquè no hi podia faltar, al reconeixement al mestre i a l'amic que ha inspirat i ha ajudat tanta de gent en la seva formació. 
Gràcies, doncs, a l'Obra Cultural Balear per voler organitzar aquests actes, i a la Caixa d'Estalvis 'Sa Nostra' per acollir-los. Gràcies a tots els qui han volgut participar en aquestes sessions, qualcuns venguts des de ben enfora. Gràcies a tots els qui sou aquí per a unir-vos a aquests actes i als qui no han pogut venir, però han enviat la seva adhesió. I sobretot gràcies a Joan Veny i Clar, el principal protagonista d'aquestes Jornades, sense el qual, naturalment, no s'haurien pogut fer, i sense el qual els nostres coneixements del català serien molt més reduïts.  
Antoni Mª Alcover Sureda, Francesc de Borja Moll Casasnovas, Joan Veny Clar: vet aquí tres noms, sorgits d'aquestes illes, essencials en el naixement i la consolidació de la Filologia Catalana. Els balears en podem estar ben orgullosos. I els catalans en conjunt també, és clar.
* Text de presentació de les Jornades d'Homenatge a Joan Veny celebrades a Palma els dies 23 i 24 de novembre de 2009

dimarts, 3 de novembre del 2009

PALMA ARENA

15 d'octubre de 2009

La mastodòntica construcció “Palma Arena” és notícia des que es va inaugurar (i sense acabar del tot) en temps del President Matas, i no ho és, precisament, per les seves virtuts, sinó més bé pels seus defectes i, sobretot, per la gran quantitat de diners que es remenaren de manera poc clara per a fer-lo. Però d’aquest tema ja se’n parla quotidianament a altres seccions del diari (bé, i en aquesta secció també molt sovint), i jo, que no en som gens especialista, no faig comptes ficar-m’hi. La cosa és que el “Palma Arena” pareix que ha estat un desencert en tot, i aquest tot inclou un detall que sembla tan insignificant (però que no ho és) com el nom. En efecte, la pomposa denominació que s'ha posat a aquest espai per a espectacles i competicions (suposadament, més per a aquestes que per a aquells) és absolutament desencertada des del punt de vista de la llengua catalana, que supòs que hauria de ser la prevalent a l'hora de donar noms a qualsevol construcció d'ús públic. Per a començar, ¿què és "arena" en català? Doncs primer de tot, i molt especialment, el conjunt de granets petits formats per la disgregació de pedres o roques (i perdonau si la definició no és la més exacta científicament, però ja ens entenem); per analogia, es diu "arena" a substàncies semblants, encara que no tenguin exactament el mateix origen. Recollint llavors un dels significats llatins, també es diu "arena" aquella part central del circ romà, o de l'amfiteatre, on es celebraven els espectacles; pensau, però, que es diu "arena" perquè hi havia arena... I finalment (deixant de banda els significats figurats o extensius), fent ús de la figura retòrica anomenada sinècdoque, la part pot haver donat nom al tot i "arena" pot ser tot el circ o a tot l'amfiteatre (i no només la part central). Com veis, el significat d'arena no té gens de relació amb aqueix edifici tan polèmic, perquè ni és un circ (tot i que hi té una certa semblança; en qualsevol cas el circ el tenim a fora, no a dins) ni és un amfiteatre ni hi ha gens d'arena. ¿Què és, doncs, el "Palma Arena"? Senzillament i essencialment, un velòdrom; una instal·lació esportiva per a fer-hi corregudes de bicicletes (ja sabem, però, que està tan mal fet que se n'hi faran poques, de corregudes de bicicletes...). És ver que serveix per a molts d'espectacles i concentracions, però té l'estructura dissenyada per a ser velòdrom, i és per tant primàriament un velòdrom. ¿Per què, idò, se'n diu "arena"? Per aquest mania actual de dir-ho tot en anglès, perquè pareix que si es diu en anglès té més categoria. En anglès el mot "arena", naturalment agafat del llatí, té, entre altres, la significació de "edifici amb una ampla àrea central plana envoltada de seients, on es fan esports i entreteniments " (Longman Dictionary of Contemporary English), que és la que es vol donar a la construcció palmesana. Però no és només aquesta significació d'"arena" que és anglicisme, ho és tot el nom en si, perquè la construcció "Palma" + "arena" és normal en anglès (vegeu, per exemple, "London Arena" o "Opera Theatre"), però no en cap llengua romànica; la nostra construcció seria, si un cas, "Arena de Palma"... Amb una paraula, "Palma Arena" és un nom absolutament inadequat per a aqueix edifici, que a més provoca la lectura en castellà i tothom ho diu amb pronúncia castellana. En lloc de contribuir a la normalització lingüística, aqueixa denominació contribueix a l'alienació lingüística, atorgant a l'anglès un paper social de superioritat i modernitat que en realitat no té. Acollint-me a l'article 15.1 de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, de compliment obligat per a les institucions, que diu "La retolació pública es farà en llengua catalana", deman al Govern, i especialment a la Direcció General de Política Lingüística, que prengui les disposicions necessàries perquè es canviï el nom del fins ara denominat "Palma Arena" en el correcte català "Velòdrom de Palma". Per ventura no és tan pretensiós, però és el nostre.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

La qualitat de la llengua

24 de maig de 2009

La llengua catalana es troba avui en dia en una situació delicada i transcendental, perquè fluixeja per dos costats diferents, bé que inseparables. Un costat és el de la quantitat absoluta i relativa de catalanoparlants reals, assidus, normals, molt mala de concretar, perquè cap estudi fet en aquest sentit no és del tot fiable. Sembla, però, resumint dades diverses, que entorn més o menys del 50 % de la població total dels Països Catalans parla normalment en català, amb una diferenciació extrema que va del 90 % a la Franja fins a l’1% a la Catalunya del Nord. És a dir, que una cosa és la gent capaç de parlar-hi (que arriba a un percentatge molt més gran, sobretot a Catalunya i a les Illes Balears) i l’altra és la gent que hi parla realment. Si aqueixa mitjana es manté o augmenta un poc, pareix que el futur ens serà positiu, tot i la possibilitat d’una reducció de l’àrea territorial de la llengua. L’altre costat, però és el de la qualitat, on el problema és més greu, perquè és més mal d’observar per la gent no especialista i més mal de resoldre, perquè hi cal molta de força de voluntat.
En totes les àrees lingüístiques és normal la intrusió de formes originals de les àrees veïnes per simples raons de veïnatge i de relacions intenses, i per això trobam occitanismes especials del rossellonès, i aragonesismes i castellanismes especials del català occidental, de tot o de part, a més de tots aquells que en una determinada època històrica i en unes condicions molts concretes s’han generalitzat. I aquestes maneres de dir són perfectament acceptables, sobretot en els usos locals, encara que siguin formals.
Però el problema és més greu en el cas de la interferència de les llengües dels estats que ens empresonen. Tants d’anys de submissió del català a aquestes han tingut també com a conseqüència la pèrdua de la genuïnitat i l’acomodació a la llengua dominant, de manera que s’hi han anat introduint barbarismes de procedència francesa, espanyola o italiana, segons el cas. Els més abundants són clarament els lèxics, que arriben a tots els camps semàntics i han penetrat fins i tot en el vocabulari bàsic, p. ex.:
  • hombro, tobillo, abuelo,-a, tio, nòvio,-a, companyero,-a, abogat, alcalde, passillo, tubo, xorro, quarto, grifo, xispa, bolso, cubo, bassura, parrilla, lavadora, lavavajillas, làmpara, silló, alfombra, bandeja, assiento, banyo, enxufe, tornillo, destornillador, alambre, manguera, sombrero, traje, lentes, globo, pito, puesto, mançana (de cases), busson, jusgat, quartel, almacén, pasteleria, letxeria, lletrero, lio, enfermetat, colúmpio, lapis, apellido, cuento, barco, ventanilla, isla, pato, tocino, ternera, pàjaro, jamon, mantequilla, caldo, apretar, algo... etc. etc., de la banda espanyola;
  • craion, raion, xampion, genar, pastissier, llinge, xomatge, tamponar, usina, afrós, nomar, mercí, cadò, page, timide, se rendre compte, s’amusar, llapí, apuprés, quand memes, presque, purtant, domestique... etc. etc., de la banda francesa;
  • estel·la, saeta, valanga, caval·ló, escoll, abete, fràssino, olmo, pioppo, sàlitxe, vímimi, ritxo, édera, cànapa, margueritó, lupo, àquila, txiconya, pavó, gàmbera, gamberó, tòtano, rondinel·la, trilla, girí, rospo, farfal·la, s’abronzar, fatxa, fianco, veixica, respiro, catsoto, estratxar, estampel.les, regitar , esvilupar... etc. etc., a l’Alguer.
Però n’hi ha també de semàntics:
  • mostrador (per ‘taulell’), recolzar i recolzament (per ‘donar suport’ i ‘suport’), composar (per ‘compondre’, per la falsa equivalència “cast. ‘poner’ / cat. ‘posar’ = cast. ‘componer’ / cat. ‘composar’), etc. de la banda espanyola, etc.;
  • estimar (per ‘agradar-li a hom’), reflectir (per ‘reflexionar’), sentir (per ‘fer olor’), fer marxar (per ‘enganar’), desvelar (per ‘descobrir’), etc., de la banda francesa;
  • blanqueria (per ‘nuviatge’), camp sant (per ‘cementeri’), negrefum (per ‘sutge’), oli sant (per ‘extremunció’), roba (per ‘cosa’), etc., a l’Alguer.
I n’hi ha de fonètics: [χ] en el català d’Espanya, [R] per [r] en el de França, p. ex.
I de morfològics: contra tota la tradició i norma del català, s’escurcen els noms de persona –amb matís afectiu; són els anomenats “hipocorístics”– eliminant-ne les darreres síl·labes, en lloc de les primeres: Cati, Marga, Magda, Montse, Rafa, Àlex, Sebas, Franci... (per ‘Lina’, ‘Lida’, ‘Lena’, ‘Rata’ / ‘Rateta’, ‘Fel’ / ‘Felet’, ‘Xandre’, ‘Tià’, ‘Cesc’ / ‘Xesc’...). Aquesta norma forastera s’ha estès a altres substantius comuns, i així es diu “tenir una depre”, “anar al col·le”, “anar en bici”, “mirar la tele”, “aprovar les mates”, etc. etc.
I de sintàctics: la construcció normal de complement directe amb la preposició a, la perífrasi d’obligació tenir que, les construccions amb lo anomenat “neutre”..., a la part espanyola; el comparatiu tan... que, la perífrasi venir de per ‘acabar de’..., a la part francesa; la perífrasi continuar a + infinitiu (“continua a plorar”) per continuar + gerundi... o l’interrogatiu cosa? per què?  (cosa vols?) en alguerès.
I fins i tot n’hi ha que afecten l’accentuació: cànvien per canvien és quasi general en català central i valencià, i comença a sentir-se en mallorquí. I inedit i estomac (p. ex.) són normals en rossellonès.
Però és que, a més a més, el barbarisme moltes de vegades consisteix a eliminar matisos o diferències pròpies del català, inexistents en la llengua dominant. I això també ho veim en els tres fronts de conflicte:
  • l’espanyol:
  • en fonologia, es neutralitza la diferència entre /j/ i /ʎ/ (hom pronuncia avui molt sovint Maiorca, iies), o entre [ə] i [a] (al para, la mara);
  • en el lèxic, s’anul·len diferències com la que hi ha entre secar i eixugar (incomprensiblement, l’IEC ha beneït l’assecador de cabells, però pobre d’aquell a qui se li ‘sequin’ els cabells!) o entre provar, tastar i assajar o emprovar (la gent –inclosos els locutors de ràdio i de televisió– tant prova un cotxe, com un vi, com es prova un vestit);
  • en morfosintaxi, s’eliminen els pronoms en i hi (pot haver molta gent, tenia dos), es confonen contínuament els verbs ser i estar, que s’usen segons el model castellà (en Joan està solter, ara estan a l’Ateneu), s’ha oblidat la diferència entre els determinants quantitatius cap i gens de (això no té cap importància en lloc de això no té gens d’importància; de fet, gens de ha desaparegut del vocabulari d’una gran part de la població), s’ha abandonat l’ús de cap, enlloc, gaire, gens, mai, ningú, res en frases interrogatives o dubitatives (en lloc de en vols cap? vas enlloc? tens gaire gana? ha quedat gens de pa? hi has anat mai? hi ha ningú? vols res? que és la manera genuïna catalana, ara sentim amb molt més freqüència en vols algun? vas a alguna banda? tens molta gana? ha quedat una mica de pa? hi has anat alguna vegada? hi ha algú? vols ‘algo’ / alguna cosa?), es confonen sovint com i com a (s’estimen com germans), etc.
  • el francès:
  • en fonologia, també es neutralitza la diferència entre /j/ i /ʎ/: caiar, Maiorca.
  • en el lèxic, just com a exemple, hom no distingeix entre ‘ruta’ i ‘carretera’ (tot és ruta) o entre un ‘tapís’ i una ‘catifa’ (només hi ha tapís);
  • en morfosintaxi, es suprimeix el pronom ho anafòric de tot en frases com he sentit tot (‘ho he sentit tot’); o s’usa el verb anar en comptes de ‘venir’ a, per exemple, nosaltres anirem amb tu a Perpinyà; o s’ha quasi eliminat el verb estar (en Pere és content, restarem tota la setmana a Barcelona); o s’ha anul·lat la diferència entre el pretèrit perfet i el pretèrit indefinit (ahir som anat a la platja)
  • l’italià:
  • en el lèxic, entre altres casos, veiem que l’eixugamà alguerès és tant el nostre eixugamà com la nostra tovallola (= it. ‘asciugamano’), o que el palau tant vol dir “edifici d’habitatges diversos” com “mansió senyorial o reial”.
  • en morfosintaxi, igualment s’ha anul·lat la diferència entre el pretèrit perfet i el pretèrit indefinit (ahir so anat a la marina) o s’ha perdut el pronom neutre ho, substituït per lo (lo sabeu, cosa ha dit?), sempre segons el model de la llengua de l’estat.
Tot això no són més que una part dels exemples possibles de com la nostra llengua està malalta en la seva pròpia essència, i que el mal que ens afecta no és sols el dèficit d’ús social, sinó també l’enorme desfiguració que ha sofrit per tants de segles de sotmetiment. I encara hi podem afegir la gran dificultat que aquest esquarterament estatal que patim representa per a un procés d’adaptació estàndard nacional a la terminologia de l’administració, la tecnologia i la ciència moderna. Amb uns pocs exemples es pot comprendre: al cotxe del català espanyol (= cast. coche) hi correspon la vuatura (= fr. voiture) del català francès i la màquina (= it. macchina) del català alguerès, a l’apartat de correus que usam aquí li diuen buata postal a la Catalunya Nord i casel·la postal a l’Alguer, l’estanc és el bureu de tabac tot just travessant la frontera de França i l’estango a l’altre costat de la mar, la vacuna espanyola és el vaccí rossellonès i el vatxino alguerès, etc. etc. ¿Quins d’aquests termes és el més apropiat per convertir-se en l’estàndard nacional? Ho poden ser cotxe i estanc perquè pareix que són prou genuïns, segurament ho ha de ser vaccí perquè és més etimològic, però no són els més adequats ni apartat de correus (calc del castellà), ni buata postal (francesisme cru) ni casel·la postal (simple italianisme); aquí n’hauríem de crear un de nou, que podria ser bústia postal, com proposa Lluís Creixell[1].
Aquesta qüestió de la qualitat és per a mi tan important com la de la quantitat, perquè la finalitat de la normalització lingüística (si és que realment en podem parlar) ha de ser no solament que una modalitat anomenada “llengua catalana” es converteixi en la llengua normal de cohesió de la societat catalana, sinó també que aquesta modalitat sigui realment catalana, no sigui un catanyol o cosa semblant que recordi només tangencialment uns orígens particulars. Cal, doncs, que es vehiculi una llengua nacional genuïna netejada de barbarismes (p. ex., dels noms tipus Montse i Rafa, o d’expressions forasteres com tenir nòvio,-a, en lloc de ‘festejar’), i integradora de la varietat dialectal, única manera que el parlant de qualsevol indret s’hi reconegui i se n’apropiï fàcilment, i també única manera d’evitar la creació d’estàndards regionals excloents els uns dels altres (com van en camí de ser-ho l’estàndard valencià i l’estàndard catalunyès) i, al cap i a la fi, secundaris de la llengua dominant. Només amb l’especificitat algueresa, tant per la distància lingüística respecte als altres dialectes com per la distància geogràfica, cal preveure la promoció d’una modalitat en funció d’estàndard local que, però, sigui la via d’aproximació a l’estàndard general, amb el qual hauria de ser complementari.

[1] Diccionari bàsic francès-català (tercera edició ampliada). Centre Pluridisciplinari d’Estudis Catalans. Universitat de Perpinyà, Perpinyà, 1981; p. 22.


dilluns, 19 d’octubre del 2009

Escarni

2 d'octubre de 2009

Fa uns dies va morir, massa prematurament, un dels músics antics de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, un dels primers, dels que hi eren ja des dels inicis: en Raimon Boix, violí segon. Natural de Mataró, feia una trentena llarga d'anys que s'havia establit a Mallorca, on va fer quasi tota la seva carrera professional i va participar a molts de projectes d'orquestres menors o especialitzades, com ara darrerament a "Ars Musicae". En Raimon Boix, a més d'un músic excel·lent, era una persona molt culta i llegidora, una persona que tenia molt clar quin era el seu país i quina era la seva llengua, encara que no en fes normalment exaltació ni proclamació pública, també pel seu caràcter més bé tímid i reservat. Sé ben cert que no concebia que a una persona catalana de natura i de convicció se li pogués dedicar mai, aquí a Mallorca, un acte en llengua castellana. Doncs bé, com que en Raimon Boix va ser enterrat a Mataró i va ser en aqueixa ciutat on se li va fer el funeral familiar, els seus companys músics de Mallorca varen decidir fer-n'hi un, de funeral, el dijous passat (1 d'octubre) a l'església de Sant Felip Neri, de Palma, un lloc que en mantendrà un llarg record, on ell va actuar en nombrosíssimes ocasions. Bé, doncs, els qui pensàvem que aquest seria un petit acte de comiat i homenatge a Raimon Boix, ens trobàrem que la cerimònia es va convertir en un escarni a la seva memòria: després d'una petita introducció musical violinística, sortí l'oficiant (no un vell d'aquells que podrien ser d'idees movimentistes, precisament) i començà la celebració EN CASTELLÀ! Estupefacció general! ¿Com era possible que a en Raimon Boix, català i catalanista, se li fes un funeral en castellà? ¿Què passa? ¿Que si no se'ls diu res en contra els capellans fan la missa, per defecte, en castellà? ¿Que no sabia a qui anava dedicada la missa? ¿O és que se'n regalava? (per a dir-ho de manera fina). ¿És que en aquest país no es pot aconseguir que ens respectin ni tan sols després de morts? No és la primera vegada que passa una cosa així, desgraciadament, i és ben probable que no sigui la darrera, perquè l'Església, com a institució, encara no ha assumit plenament que la llengua, per virtut, d'aquest país és la catalana, i que és en català que s'han de fer les cerimònies per principi, i que el recurs a una altra llengua només hauria de succeir quan fos una demanda expressa de les persones interessades. Assumir això és, simplement, aplicar la pròpia doctrina, aquesta doctrina que predica la justícia i el respecte, perquè no és discutible que retornar al poble català l'ús ple de la seva llengua és un acte just i respectuós, un acte que l'Església ja hauria d'haver complit fa temps, fins i tot enfrontant-se amb les autoritats civils i militars, si calia. Però l'Església també ja fa temps que va abandonar el poble i es va posar al costat de la Dictadura i dels opressors, temerosa de perdre prebendes i privilegis, i malgrat que hi ha hagut sacerdots i altres membres eclesiàstics que, individualment, han adoptat una postura clara a favor dels marginats i oprimits, i són per això dignes d'admiració, la institució com a tal continua en aqueixa postura ambígua de ni sí ni no, oblidant que va ser el seu fundador qui va dir "qui no està amb mi està contra mi" i que no es pot jugar indefinidament a la puta i a la Ramoneta. Mentre es mantengui aquesta indefinició, actuacions com la de l'oficiant de Sant Felip Neri seran constants i l'escarni als catalans no cessarà. És clar, també, que això només passarà si l'Església continua conservant aquest paper de protagonista en situacions socials on, ben bé, se'n podria prescindir. Però, clar, això ja és una altra qüestió, una qüestió de maduresa i de coratge, el coratge de desempallegar-se d'una vegada d'un llast que et condiciona la vida des del mateix moment que neixes. Bé, en definitiva, en Raimon no es mereixia aquesta penosa cerimònia, i esperem que no li hagi remogut el seu dret a descansar en pau.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Bunyolins

25 de desembre de 2004

Tots els qui llegiu aquest article segur que teniu prou gust lingüístic com per comprendre quan un discurs, escrit o oral, s'avé amb allò que és el geni de la llengua, amb la seva idiosincràsia, amb la seva tradició, amb la seva correcció. M'imagín que la majoria, encara que no sigueu experts en lingüística compreneu que les llengües en si mateixes no són ni fàcils ni difícils, ni bones ni dolentes, ni guapes ni lletges, ni útils ni inútils, ni imperials ni prohibides, ni interessants ni no interessants, ni igualitàries ni discriminatòries... Les llengües són codis de comunicació, que com a tals serveixen per a expressar les necessitats de les persones que viuen relacionades amb altres persones. És a dir, una hipotètica persona que s'hagués criat i visqués tota sola, absolutament tota sola, no necessitaria la llengua per a res, perquè no s'hauria de comunicar mai amb ningú. Són les societats que necessiten les llengües, i amb les llengües que fan servir s'intercomuniquen els membres d'aquestes societats entre si i, a més, són identificats els productes culturals de la societat, en el seu conjunt. Una funció de les llengües, que és secundària respecte de la d'instrument d'intercomunicació, però no per això és menys important, és la de facilitar la cohesió social i la identificació dels membres de la societat com a tals. És allò de “em sent membre de la mateixa societat per tot allà on em saluden amb bon dia.” La llengua ens uneix amb els altres individus que parlen com nosaltres, però també amb els que ja hi han parlat (amb els nostres ascendents) i amb els que hi parlaran (amb els nostres descendents). Els presents hem rebut la llengua amb unes determinades característiques, fonètiques (de so), tonals (entonació i accent), morfològiques (de formes), sintàctiques (de construccions) i lèxiques (de paraules), i encara que hi puguem fer les nostres aportacions, aqueixes característiques romanen essencialment iguals (si no hi ha una influència forta d'una societat que en parla una altra, de llengua, i ens desbarata la nostra; però això ja és una qüestió en la qual ara no hi vull entrar). Una de les característiques que té la llengua catalana, com totes les llengües romàniques, és la distinció morfològica entre gèneres (masculí i femení), que no va necessàriament lligada a la diferenciació sexual animal i vegetal. Totes les coses són o masculines o femenines, lingüísticament, però no ho són sexualment. Una taula no és més femenina que un armari, ni un totxo és més masculí que una rajola. Una rata pot ser mascle o femella, igual que una llebre, o un mart, o un granot, o una geneta, o una serp, o un dragó... Amb noms referits a persones i a animals domèstics (i a alguns animals salvatges més coneguts) normalment la distinció morfològica masculí-femení es correspon amb la distinció sexual, però hi ha qualque cas en què no se'n fa, de distinció (un infant) i qualque cas en què la distinció es fa pel determinant (un artista – una artista). I hi ha casos en què no hi ha distinció morfològica de gèneres, sinó distinció lèxica de sexes: dones i homes, vaques i bous, cabres i bocs, galls i gallines... Des del punt de vista lingüístic dona no és el femení d'home, com bou no és el masculí de vaca, etc. La qüestió és que fent referències en singular, la distinció mascle-femella és procedent (no tant parlant d'animals), perquè en singular o s'és una cosa o l'altra: tenc un fill és ben diferent de tenc una filla, anar amb un home és ben diferent d'anar amb una dona, tenir una nora no és igual que tenir un gendre, criar un gall no és criar una gallina. Però parlant en plural la necessitat de diferenciació no és indispensable, perquè en plural hi pot haver individus de cada sexe mesclats, i generalment no és útil, no aporta res a la comunicació, distingir els uns dels altres, raó per la qual la llengua es serveix d'una sola de les terminacions possibles, la del gènere masculí (no de sexe masculí!), que de fet equival a un neutre: els obrers fan vaga tant implica els homes com les dones, els meus fills són molt bons al·lots tant fa referència als mascles com a les femelles, els portuguesos són simpàtics no vol dir que les portugueses no ho siguin també, tenc dos moixos no exclou que un sigui “moixa”. Parlant de persones o d'animals, si existeix una paraula diferent per a cada sexe, normalment ens hi referim en plural amb la que designa el mascle: m'agraden els cans, els meus oncles de Palma, visc amb els meus pares..., però de cap manera vol dir això que no hi incloguem la persona o l'animal femella: m'agraden els cans també vol dir que m'agraden les cusses, els meus oncles de Palma són un oncle (un conco, més popularment a Mallorca) i una tia, visc amb els meus pares significa que visc amb mon pare i amb ma mare... De vegades en lloc de la paraula per al mascle usam la que designa la femella: he vist moltes de vaques no exclou que, mesclats, hi hagués bous;  tenc un corral ple de gallines no descarta que hi hagi també qualque gall, per la muntanya hi ha moltes de cabres no vol dir que no hi hagi també bocs. Hi ha un cas, però, en què és indispensable mantenir les dues paraules si volem no posar en dubte que són persones dels dos sexes: homes i dones: li agraden els homesli agraden les donesli agraden els homes i les dones. Per referir-nos a uns i altres en plural i amb una sola paraula hem de dir “les persones”. Només en texts de referències històriques, dins el passat, trobam usat “els homes” com a genèric: els homes prehistòrics.
Amb una paraula, en singular una bunyolina no és un bunyolí, i s'ha de fer la distinció forçosament. Però en plural, bunyolins ho són tant les dones com els homes, i dir-ho així no és excloent per a ningú. Sempre s'ha dit així i tothom ho ha entès perfectament, i les dones de Bunyola no s'han sentit, per això, discriminades. Posats a trobar discriminacions, els vertaders discriminats en plural seríem els homes, perquè podem fàcilment conèixer que en dir “les bunyolines” només ens referim a les dones de Bunyola, però en dir “els bunyolins” hi incloem homes i dones. No tenim una manera equivalent de dir només “els homes bunyolins”, si no és explicitant el substantiu. La interpretació (imposada per una exageració del moviment feminista, ignorant en lingüística) que “els bunyolins” només són els homes de Bunyola no té base científica, és ingènua. No hi ha raó, doncs, per proposar “Com anaven i venien els bunyolins i bunyolines”, perquè “i bunyolines” hi sobra del tot. Ni posant “les bunyolines” (que en qualsevol cas seria més acceptable) la construcció és genuïna.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Carles Ros: Ràro Diccionàrio Valenciano-Castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas. Estudi introductori i edició de Maria Isabel Guardiola i Savall. Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. Alacant, 2004.

18 de juny de 2006

El nom de Carles Ros és esmentat per tots els historiadors com una de les principals figures dedicades a la llengua a València durant el segle XVIII. I ho és doblement:

- pel seu posicionament a favor de la dignificació del valencià:

“[Ros] Predicà durant tota la seua vida la necessitat d’aixecar el valencià de la prostració cultural i social en què es trobava aleshores, i exhortà els seus paisans al seu estudi i al seu conreu…” (Gulsoy, 2001: 79)

“Carles Ros, per pròpia iniciativa i contrariant els corrents de l’època, es lliurà decididament a exaltar la llengua autòctona amb totes les seues forces, les quals, dissortadament, eren poques.”  (Sanchis Guarner, 2001: 78)

“…aquest autor fou una mena de capdavanter de la renaixença lingüística a València i lluità constantment per l’enaltiment del seu idioma amb tota mena de publicacions.” (Colon / Soberanes, 1985: 125)

“Al País Valencià, el més gran lluitador per l’idioma fou el notari Carles Ros i Hebrera…” (Ferrando / Nicolàs, 1993: 148)

- i per la seva producció lingüística, per a la qual, però, també tots coincideixen que no tenia la preparació adequada:

“…li devem dos diccionaris, que, no obstant els seus grans defectes, van tenir una enorme influència en el desenvolupament de la lexicografia valenciana moderna.” (Gulsoy, 2001: 77)

Al País Valencià només Carles Ros s’hi dedicà plenament [a la fixació gramatical i lèxica], amb més bona fe que resultats.” (Ferrando / Nicolàs, 1993: 148)

“El [nom] més notable és el valencià Carles Ros (1703-1773)… multifacètic amant de la recuperació de la llengua (…), però és home sense cap preparació filològica i amb deformacions greus.” (Rico / Solà, 1995: 123)

Es tracta, doncs, d’una figura que, des d’una perspectiva històrica, en circumstàncies normals d’un país normal hauria estat secundària, potser anecdòtica, però que en les nostres condicions va omplir parcialment i dignament el buit que, en obres i persones dedicades a la llengua, representava aquell segle:

“La lexicografia catalana al segle XVIII presenta una panorama desolador tant des d’una perspectiva absoluta com si el posem en parangó amb les altres centúries…” (Colon / Soberanes, 1985: 122)

Baldament alguns estudiosos en facin una apreciació més optimista:

“A pesar que la pressió político-lingüística contrària al català és més forta en aquest segle, la producció lexicogràfica, dins de la seva extrema precarietat, és relativament abundant.”  (Rico / Solà, 1995: 123)

L’interès històric del personatge i del seu entorn justifica, doncs, que Maria Isabel Guardiola i Savall decidís publicar íntegrament el Ràro diccionàrio valenciano-castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas, que Carles Ros deixà inèdit, del qual fins ara només n’hi havia notícies i algun estudi per part de diversos autors, d’entre els quals el d’Emili Casanova (1990-1991) era el més complet i n’incloïa una publicació parcial.
El volum en què es presenta aquesta obra es divideix en dues parts: la primera és un “Estudi introductori” de Guardiola; la segona és la reproducció completa i literal del Ràro diccionàrio, amb les anotacions convenients. A la primera part, la publicadora del text reivindica la personalitat de Carles Ros com a precedent dels renaixentistes denovens, pel seu amor a la llengua i les seves obres. Considera que és el primer estudiós que tracta de manera seriosa l’estudi de la llengua, i sobretot el considera important per la seua obra lexicogràfica. Exhibint una claredat metodològica inqüestionable, analitza les obres de Ros, en resumeix els objectius i les preocupacions, constata les fonts de què aquest es va servir (assenyalant quan les copià o quasi-copià, o quan les reelaborà), remarca els seus errors sistemàtics i mostra que Ros va introduir també mots originals a les seves obres, perquè el seu bagatge lingüístic li ho permetia. El coneixement que Guardiola té de l’obra de Carles Ros li permet afirmar (p. 32):

“Contràriament al que s’ha dit, el Diccionario [Valenciano-Castellano] no és la segona edició del Breve [diccionario Valenciano-Castellano], sinó que és una obra totalment diferent en el propòsit, l’estructura i el contingut, la tècnica d’elaboració, les fonts, etc. En el Diccionario Ros deixa de banda els procediments assajats en el Breve i formula una tècnica nova que continuarà desenvolupant en la resta de les seues obres lexicogràfiques: s’inclina per la llengua viva, sense abandonar totalment el lèxic més antic extret principalment del Breve, i incrementa el pes de la microestructura, que en la majoria de vegades ja no es redueix a una simple correspondència en castellà, sinó que copia definicions preses del diccionari de la Real Academia de la Lengua Castellana, i insisteix en tota una sèrie de consideracions de caràcter etnogràfic i lingüístic, que modifiquen i amplien les informacions tretes del DRAE (compareu balsa vs. baça).”

En qualque ocasió, però, pareix que hi ha una certa contradicció entre les seues successives afirmacions. Així, si primer diu (p. 37):

“El Diccionario és un text lexicogràfic modern, no solament pel fet d’haver inclòs el lèxic valencià viu del XVIII, sinó també per la forma de la presentació i pel tipus de materials continguts en la microestructura.”

Tot seguit continua:

“En general, el tractament del conjunt del lèxic és desigual.”

Hom suposa que a un text lexicogràfic modern el tractament del conjunt del lèxic ha de ser igual, no desigual. Precisament la desigualtat en el tractament del lèxic és una característica de les obres lexicogràfiques anteriors a la revolució metodològica del segle XIX, de la qual són fruit grans obres com el Nuevo diccionario de la lengua castellana (1846, 1847) de Vicente Salvá, el Deutsches Wörterbuch dels germans Grimm (començat el 1852), el Dictionnaire de la Langue française (1863-1877) de Littré o el New English Dictionary on Historical Principles de James Murray (iniciat el 1888). És, per tant, per ventura un poc exagerat qualificar el Diccionario de Ros de “modern”; sense que això signifiqui llevar-li cap de les virtuts que Maria Isabel Guardiola li atribueix.
La introducció al Ràro diccionàrio és primer una història de les vicissituds d’aquest diccionari, ben documentada. La investigdora en fa també una comparació detallada amb el Diccionario, amb la qual mostra com aquest va ser font important d’aquell, si bé el Ràro conté molts més elements dels que pogué extreure de la seva obra anterior. I esmenta també com una altra font, amb exemples, el Breve diccionario Valenciano-Castellano que Ros va publicar el 1739. Confrontant-lo amb altres obres del notari, data el Ràro a l’entorn de 1770, cosa en la qual coincideix amb la proposta d’Emili Casanova. Després de la història, la macroestructura de l’obra editada és analitzada a fons, i en ocasions li serveix per constatar que qualcuns dels trets dialectals de l’apitxat ja existien al segle XVIII. És interessant la remarca que fa sobre la utilitat del diccionari per a conèixer usos i costums de la València del seu temps (p. 77):

“Ros recull en aquesta, com també en la resta de les seues obres, el lèxic quotidià de la València del XVIII, i alhora reflecteix els usos i costums de l’època, sovint en interessants notes i observacions etnogràfiques, que ens permeten conéixer la vida diària del poble: els jocs populars (…), els tipus de pa (…), les maneres de preparar els ous (…), la caça d’ànecs amb paranys, els caus, els vestits i els ornaments (…), etc.”

Finalment Guardiola acaba aquesta primera part del volum amb un estudi també minuciós de la microestructura, del qual cal destacar la riquesa del diccionari en fraseologia, exemplificada amb la llista de 207 elements que dóna a les pàgines 84-86. Una conclusió d’una pàgina remata tot l’estudi pregon sobre Carles Ros i la seva obra.
La segona part, com ja he dit abans, és la reproducció fidel del Ràro Diccionàrio segons el manuscrit 6.562 de la Biblioteca de l’Ajuntament de València. Llegint-lo podem comprovar l’encert de l’editora en les consideracions que fa del valor que té l’obra. L’hem de felicitar, doncs, per l’oportunitat d’haver posat aquest text a disposició de tots els estudiosos de la llengua, i per haver-ho fet amb tanta de pulcritud i amb aquest estudi introductori tan exhaustiu i complet.
Enmig de tanta perfecció, però, sempre hi ha d’haver qualque petita tara que confirmi que l’obra és humana. Només perquè puguin ser esmenades, si l’autora ho troba convenient, en una possible segona edició, li n’esment qualcunes:
  • No és gens encertat l’ús del terme “llistat” amb el significat de “llista”, ús constant dins el llibre. Lamentablement, el “llistat” s’ha posat tant de moda, amb aquest ús erroni, que quasi ha fet desaparèixer la genuïna “llista” del vocabulari de moltíssims de parlants, fins i tot –com és el cas-, de molts professionals de la llengua.
  • Tampoc no em sembla encertat –i aquí potser qualcú pensarà que és més una mania personal del signant- que en la llengua literària i en l’estàndard el participi de “ser” sigui “sigut”, en lloc de l’“estat” clàssic, conservat encara a molts de parlars, entre els quals els de Mallorca i Menorca. Vist que, tanmateix, la forma valenciana general és “segut”, crec que valia la pena, tractant-se d’una obra filològica, adoptar el participi “estat”, que Fabra va preferir i havia estat ben acceptat per la llengua normativa, fins que la demagògia dels promotors del català “light” va fer trontollar el model i aconseguí que fins i tot l’IEC transigís i acceptàs el “sigut” secundàriament. La distinció “sigut” (de “ser”) – “estat” (d’“estar”) en la llengua estàndard ens obliga, als qui hem mantingut el sincretisme de la llengua clàssica, a introduir-la si no volem fer la impressió d’un mal ús dels verbs “ser” i “estar”, atès que distinció i sincretisme són incompatibles. “Estat” és una forma integradora pancatalana; “sigut” és disgregadora. Pens que va ser un error la transacció de l’IEC i que n’ha resultat més confusió i un greuge per als qui manteníem la tradició.
  • Segurament és un simple error involuntari l’absència de la preposició “de” en aquesta construcció (ps. 93-94):

“També hi ha indicacions morfològiques, com el plural de l’adjectiu buen i el del pronom le, les:

(…)

i d’altres sintàctiques”

Aquí hauríem de llegir “i d’altres de sintàctiques”.
  • Finalment, només vull constatar que no he sabut trobar a la bibliografia quatre referències esmentades a la nota 87: Salvà (1838), Cabrera (1868) i Lamarca (1839 i 1842).

Tot plegat, minúcies dins un treball esplèndid i exemplar.

Obres citades:

Colón, Germà / Soberanas, Amadeu.-J. (1985): Panorama de la lexicografia catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

Ferrando, Antoni / Nicolás, Miquel (1993): Panorama d’història de la llengua. València, Tàndem.

Gulsoy, Joseph (2001): Estudis de filologia valenciana. Escrits seleccionats. Edició a càrrec d’Antoni Ferrando. València, Universitat de València.

Rico, Albert / Solà, Joan (1995): Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica. València, Universitat de València.

Sanchis Guarner, Manuel (2001): Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. València, Universitat de València.

Josep Sechi, l’Alguer a Mallorca

5 d’agost de 2000
 
A mitjan dècada dels 80 va venir a instal·lar-se a Mallorca una persona singular; singular no per la seva professió (que en aquell moment no era cap en concret), o pel seu aspecte (que era ben normal, com qualsevol altra), o per les seves habilitats (que eren diverses, però no especials), o pel seu caràcter (que era afable i simpàtic)..., sinó únicament pel seu origen. Era singular perquè venia d’un lloc singular, d’un lloc únic, d’un lloc particular enmig d’una gran particularitat... Era de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, la ciutat de què tots els mallorquins mitjanament cultes han sentit a parlar com a d’un miracle, la petita ciutat que a l’altra banda de la mar, a sol ixent, parla la nostra mateixa llengua. Aquella persona singular, en Josep Sechi, venia a instal·lar-se a Mallorca de la mà d’una altra persona, na Carme Julià, amb la qual volia compartir els anys que li venien endavant.
Per a mi la venguda a Mallorca d’en Josep, que ja coneixia d’uns anys abans, com quasi tota la família Sechi, va ser un motiu de satisfacció: jo que era un entusiasta de l’Alguer podria tenir sempre a prop una persona que me la recordaria i me’n parlaria, a la qual podria acudir sempre que m’interessàs qualque cosa de la ciutat. En Josep no era, doncs, un amic més, era un amic singular, era l’amic de l’Alguer. I la relació entre ell i na Carme i la meva família i jo es va anar estrenyent així com passaven els anys, i l’amic singular, sense deixar de ser-ho, es va fer més i més el bon amic, el gran amic, l’amic coral, l’amic de veres, en qui podies confiar, de qui podies esperar ajuda sempre que fos menester, amb qui podies parlar llargues estones i compartir moltes d’inquietuds. I l’amic que era capaç de convidar-te a sopar i preparar-lo ell mateix, a l’estil alguerès, o a qui agradava venir a sopar a ca teva a l’estil mallorquí.
Però, com és natural sent en Josep com era, al poc temps de ser a Mallorca ja no era només el meu amic singular, sinó que ho era de molta de gent, de moltíssima, perquè entre les seves abundants virtuts hi havia la de la simpatia, la de fer-se amb tothom, la de saber tractar bé els clients, la de saber fer amics. I com que, a més, era alguerès, doncs encara eren més els qui el cercaven, perquè volien saber coses de la seva ciutat, de la seva illa... I així, a poc a poc, sense voler-ho expressament, en Josep, a més de ser ell mateix, es va convertir en la imatge de l’Alguer a Mallorca, en l’ambaixador de l’Alguer, en l’Alguer mateixa. Quin privilegi per als mallorquins, tenir l’Alguer a ca nostra!
Desgraciadament, però, la majoria de privilegis duren massa poc, i aquest també. Just al cap d’una quinzena d’anys de gaudir de la presència d’en Josep a Mallorca, quan ell ja havia decidit ben fermament que aquí havia de ser ca seva per sempre, quan ja havia endinsat del tot les rels i n’havia nascut una nova tanyada per a perllongar el seu llinatge a l’illa, en Nicolau, la fatalitat ens el va prendre i no ens el vol tornar. La persona singular, l’amic singular, la veu i la imatge de l’Alguer a Mallorca, es va esfumar a la darreria del mes d’abril passat, de manera discreta, tal com havia arribat a casa nostra. Entre la seva arribada i la seva partida definitiva, però, hi va haver una diferència molt grossa: pocs érem els qui li donàrem la benvenguda, però era una gernació els qui ens aplegàrem per dir-li adéu. Una gernació que mai no l’oblidarà; una gernació, dins la qual tenc l’honor de trobar-me, que sempre podrà tenir el goig de contar que a l’acabament del segle XX l’Alguer va ser present a Mallorca a través de la bonhomia de Josep Sechi i Ibba. Una Alguer també ben singular.
Amics per a sempre, Josep!

L’Alguer i Mallorca, unes relacions fins ara (quasi) inexistents

2 de març de 2001

És ben acceptat que les relacions modernes entre l’Alguer i els Països Catalans comencen a finals del segle XIX, després d’una llarga interrupció deguda a la separació de Sardenya de la Monarquia Hispànica com a conseqüència de la Guerra de Successió, el 1720. Aqueixes relacions modernes són fruit del contacte inicial entre Josep Franck (1830-1900) i perso­natges il·lustres de la Renaixença catalana, com Manuel Milà i Fontanals i Eduard Toda i Güell. Mentre aquests redescobrien la petita comunitat catalanoparlant de Sardenya i la feien conèixer als seus conciutadans, aquell amb les seves ensenyances promovia la consciència d’algueresitat entre un grup de joves de la ciutat, qualcuns d’entre els quals han quedat dins la història com a protagonistes del renaixement cultural i literari alguerès (Antoni Ciuffo, Joan Pais, Antoni Adami, Carmen Dore...).
Com és lògic, la represa de relacions entre catalans i algueresos es va fer sobretot passant per Barcelona, que ja aleshores era la ciutat catalana més important, tant en nombre d’habitants com en potencialitat econòmica i en inquietud cultural. Però a principis del segle XX tenguérem la sort que a Mallorca es bellugava una figura important per a la consolidació de la Renaixença lingüística: Mn. Antoni Mª Alcover, que el 1901 publicava la “Lletra de Convit” cridant “tots els amics de la llengua catalana” a la col·laboració per fer el més gran i més complet diccionari de la llengua; i amb ell contactaren qualcuns d’aquests joves algueresos, Antoni Ciuffo, Joan Pais i Joan Palomba. Joan Pais i Alcover just tengueren una breu relació epistolar, sense més transcendència, però Ciuffo i Palomba hi tengueren una relació prou estreta, amb Alcover: tots dos varen ser convidats a participar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906, a Barcelona, i tots dos varen ser col·laboradors del Diccionari; amb tot, només Palomba mantengué la relació durant anys i va rebre, fins i tot, Alcover a casa seva el juliol de 1913, mentre que Ciuffo va desaparèixer per Barcelona poc temps després del I Congrés.
Aquest primer contacte entre l’Alguer i Mallorca va ser l’únic durant la primera part del segle. Les circumstàncies històriques no ajudaren gens perquè les relacions s’estrenguessin: el trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans i el seu conseqüent aïllament del món cultural català continental, les dictadures a Itàlia i a Espanya, les guerres, el franquisme... varen ser factors que impediren la continuació i l’aprofundiment d’aqueix lligam incipient. Tan sols el menorquí Gabriel Arguimbau amb el seu bastiment llagoster va fer de pont imaginari entre Mallorca, Menorca i l’Alguer en el primer terç de la centúria.
A poc a poc, a finals dels anys 50, les relacions es reprengueren una mica: el 1957 Cap d’Any de Raixa, de l’editorial mallorquina Moll, publica un “Record de l’Alguer” de Josep Mª Palau i Fabre, i el mateix any en aquesta col·lecció surt la Invitació a l’Alguer actual de Pere Català i Roca. Als volums posteriors de Cap d’Any hi ha una crònica de l’Alguer; primer, de Rafel Catardi, que també el 1957 va fer una visita a Francesc de B. Moll, a Palma; després, d’Antoni Simon Mossa. Però la cosa no va prendre gaire més força, potser perquè la comunicació entre dues illes era més difícil que entre cada una i la península. Fins i tot en l’expedició històrica de catalans a l’Alguer, el famós “Retrobament” de 1960, la representació de Mallorca (de les Balears) era ostentada per Joan Ballester Canals, el promotor barceloní de l’Obra del Diccionari.
I varen haver de tornar passar uns quants anys perquè algueresos i mallorquins es retrobassin. A mitjan anys 80 Palma i l’Alguer s’agermanaren, i de llavors ençà periòdicament (cada estiu o cada dos, no ho sé cert, però és igual) es fa una regata entre les dues ciutats, única iniciativa fruit d’aquest agermanament, que no s’ha sabut aprofitar per promoure el vertader coneixement i l’amistat entre els habitants de les dues ciutats. Durant la dècada dels 90, en el període en què Carles Sechi va ser Síndic de l’Alguer, el Municipi i la Universitat de les Illes Balears varen firmar un conveni de col·laboració en qüestions culturals i d’assessorament lingüístic, l’únic resultat realment tangible i positiu del qual va ser la publicació conjunta del llibre L’Alguer: imatge i paraula (1997). I posteriorment el Consell Insular de Mallorca ha organitzat qualque expedició turístico-recreativo-esportiva a l’Alguer, que més pareix pensada per a promoció política de qualque Conselleria que per a estrènyer aquestes tan difícils relacions entre les dues comunitats.
El segle XX ha passat, doncs, sense que Mallorca i l’Alguer hagin sabut acostar-se recíprocament. El segle de la consolidació de la renaixença cultural i política als Països Catalans ha passat com a de resquitllada entre uns i altres, que continuam sent sobretot mútuament desconeguts. L’Alguer mira, quan ho fa cap a occident, a Barcelona, tal volta amb l’esperança que la gran i rica capital de Catalunya li aportarà ressorts i solucions per als múltiples problemes socials, urbans i culturals que l’angoixen. Mallorca mira també cap a occident (desgraciadament, més a Madrid que a Barcelona) i cap al nord, als rics països exportadors de turistes que li han d’omplir la bossa anualment. Per això les mirades no es creuen i algueresos i mallorquins continuen ignorant-se, bé que esporàdicament uns o altres girin l’ull i s’adonin de l’existència dels del costat.
Ha de ser en aquest començament del segle XXI en què definitivament hem de decidir si les relacions mallorquino-alguereses s’han de reforçar o s’han d’esvair, si podem recuperar els lligams històrics que ens han unit o si els hem d’abandonar per a sempre. Amb l’Alguer els mallorquins no només hi compartim una etapa important de la nostra existència secular, amb una llengua i una cultura comunes; hi compartim també un medi vivencial –la mar– i un futur condicionat per la necessitat de compatibilitzar l’atracció d’un turisme que ens aporti recursos econòmics amb la conservació del país i la seva riquesa natural i patrimonial. A Mallorca en duim molts d’anys d’experiència, en aquesta qüestió, la qual pot servir (destriant-ne el bé i el mal) perquè l’Alguer se sàpiga encaminar per la via més encertada. A l’Alguer s’ha tengut fins ara cura especial a conservar l’entorn paisatgístic, actitud que pot servir d’exemple a Mallorca allà on encara hi siguem a temps.
Però l’Alguer i Mallorca no seran ja mai més elles mateixes si perden aquesta personalitat que les fa singulars, i a la vegada les fa parentes, dins la Mediterrània. La llengua i la cultura catalanes han de ser part del futur de totes dues comunitats, perquè ho són del seu passat i el seu present (amb totes les matisacions possibles), i en aquest món globalitzador que amenaça les entitats petites seria absurd no cercar d’estrènyer els llaços amb els qui més se t’assemblen i amb qui més mitjans pots compartir. De tots nosaltres, dirigents o simples ciutadans, és la responsabilitat que aquest futur no se’ns escapi i els nostres descendents puguin mantenir l’orgull del seu poble. La col·laboració ens enfortirà i ens ajudarà a superar les dificultats; la ignorància mútua ens farà més dèbils.
Per acabar, deixau-me rescatar aquest poema del mallorquí Guillem Colom dedicat al Retrobament. Encara que sembli que mira enrere, hi veig el desig de mantenir-nos units en el present com a garantia de futur:

MALLORCA A L’ALGUER

Algues, algues de l’Alguer,
enllaçau les nostres Illes,
que d’un mateix tronc són filles
i un mateix parlar sosté!
Catalans d’en temps primer,
avui com segles enrere,
abracem-nos sense espera
sota d’un mateix recer,
a l’ombra de la senyera
del nostre gran rei En Pere
i del comte Berenguer!

Mallorca i l’Alguer, facem camí junts cap a un futur més nostre.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

KOPPELBERG, Stephan: Untersuchungen zum lateinischen Erbwortschatz des Katalanischen. Aspekte der Klassifizierung und Differenzierung im Verhältnis zu Gallo- und Hispanoromania. Münster: Nodus Publikationen, 1998. 496 p.

17 de setembre de 2002

El naixement de la filologia romànica donà lloc quasi immediatament al sorgiment d'una polèmica que, matisada amb el temps, ha durat fins a l'actualitat, i potser no s'ha acabat encara. La qüestió era la situació del conjunt dialectal català en relació als altres conjunts dialectals romànics, de la qual se'n derivava una altra, resolta diferentment segons la postura presa en primer lloc: hi havia una llengua catalana o al cap i a la fi aquesta no era més que una modalitat de l'anomenat  "provençal"? El qui és considerat el fundador de la romanística, Friedrich Diez, no esmenta la llengua catalana entre les neollatines, però no perquè n'ignori l'existència, sinó perquè la considera (tot i mostrar certes vacil·lacions) dins el provençal, com ho fan altres romanistes del segle XIX. La confusió és possible, evidentment, perquè el català i el provençal comparteixen moltíssims de trets que a la vegada els distingeixen dels altres conjunts dialectals, i també per la tradició trobadoresca medieval, dins la qual molts dels autors són naturals de Catalunya. D'aquesta confusió inicial en va participar fins i tot Mn. Antoni Maria Alcover, el qual, bé que negant que el català fos pròpiament provençal –és a dir, que fos el dialecte concret de Provença–, concedia a El catalá devant els filòlecs estranjers que era una branca de la llengua d'oc:

"Estam completament conformes en que'l catalá no es pròpiament cap dialecte provensal ni cap casta de provensal; sostenim qu'es, com el provensal, el gascó, el tolosá, el llemosí, una de tantes branques de la llenga d'oc, i per lo metex parenta propíssima de totes aquexes altres; i que fins a n-el sigle XIII venien a formar totes un sol idioma, però que després, per l'evolució i desplegament natural de cada una d'aquelles branques i per la diferent sort política que sufriren les regions que les parlaven, especialment la catalana,–lo qu'abans no passava de variedats dialectals, acabá per fer del catalá una llengua apart de les altres branques occitániques." (BDLC, IV, ps. 199-200)

En realitat, aquesta consideració d'Alcover significava una presa de posició clara sobre la primera qüestió: contrariant el postulat de Ramon Menéndez Pidal, que hi volia veure unes característiques  totalment hispàniques, els parlars catalans s'agrupaven sense cap classe de dubte amb els parlars occitans, és a dir, eren "gal·loromànics".
La indefinició inicial sobre la personalitat independent o no del català es va resoldre definitivament (per als qui encara no ho tenien clar) amb l'aparició de Das Katalanische de Wilhelm Meyer-Lübke (1925), l'autoritat del qual pesava massa per ser contradita amb bons arguments, però la polèmica sobre l'adscripció gal·lo- o hispanoromànica ha durat fins avui, si bé hem de reconèixer que amb una majoria clara a favor de la primera opció, i amb la introducció d'unes altres propostes: la del català "llengua pont" i la de la comunitat lingüística pirenaica.
Stephan Koppelberg, en el llibre que ressenyam, vol fer una aportació a aquesta polèmica centrada en la naturalesa del lèxic català d'herència llatina, que analitza des de diversos punts de vista i contrasta amb el lèxic de les altres àrees dialectals romàniques, especialment les ibèriques i les gàl·liques, i sobretot amb l'occitana, dins la qual distingeix a part la gascona, si bé no arriba a fer-ne la consideració de llengua independent. Les premisses ('Thesen') de les quals parteix i que amb el seu treball vol confirmar o contradir són:

  • "Das Katalanische unterscheidet sich bereits in seinem erbwörtlichen Bestand von anderen romanischen Sprachen (beispielsweise Spanisch), dies impliziert eine Negierung der Einheitlichkeit des Lateins.
  • Das Katalanische gründet lexicalisch im wesentlichen auf einem 'gallolateinischen' Diasystem (…)
  • Dieser 'Galloromania' inklusive Katalanisch steht eine Hispanoromania inklusive Aragonesich (und ohne Katalanisch) gegenüber.
  • Oder: Das Aragonesische bildet eine 'Zwischenschicht' zwischen Gallo- und Hispanoromania.
  • Das Katalanische gehört zu einer 'Pyrenäeneinheit' (…)
  • Das Katalanische bildet mit dem Okzitanischen ein lexicalisches 'Kontinuum'.
  • Das Katalanische ist historisch betrachtet ein 'Ableger' des Okzitanischen.
  • Dem Katalanisch-okzitanischen Kontinuum steht ein vergleichbar affines spanisch-portugiesisch gegenüber.
  • Die 'Iberoromania' (…) ist –wie das Rumänische– konservativer als die 'innere Romania'.
  • Das Latein der Hispanoromania ist 'klassicher', das der Galloromania 'vulgärer'.
  • Innerhalb der Hispanoromania nimmt das Spanische eine abweichende Haltung ein.
  • Innerhalb der Galloromania zeigt das Gaskonische (…) charakteristische 'ibero-/hispanoromanische' Züge."

Amb un mètode essencialment estadístic de comprovació de quins ètims llatins perviuen a les diferents àrees dialectals romàniques, i tenint molt en compte la pertinença d'aquests ètims al fons del "vell llatí" o del "jove llatí" (concepte que adopta segons la proposta d'A. Stefenelli, Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanischen Sprachen, 1992), Koppelberg va contrastant el lèxic català amb el dels seus veïns occidentals i septentrionals, i quan convé amb el de tota la Romània. Considera també les bases tipològiques de la diferenciació lèxica romànica, els factors històrics que l'han condicionada (per exemple, la infraestructura de vials de comunicació, terrestres o aquàtics) i el moment en què s'ha manifestat. L'atenció especial que dedica a l'occità-gascó  (analitzant  les 531 unitats que Christian Schmitt qualifica com a "typisch okzitanisch" a Die Sprachlandschaften der Galloromania. Eine lexicalische Studiezum Problem der Entstehung und Charakterisierung, Frankfurt 1974) fa que pugui mostrar com efectivament català i occità són parents fins a l'extrem, si bé hi ha un 20 % menys de paral·lelismes lèxics amb el gascó. El resultat de la investigació és sobretot sorprenent en la relació amb els parlars de la Península Ibèrica: mentre que1096 paraules bàsiques llatines han continuat en català (les quals constitueixen el corpus major de l'estudi), però no en castellà, la qual cosa representa prop de la meitat de les 2250 que Stefenelli considera que han perviscut a totes o a la majoria de les llengües romàniques (p. 193), la diferència del català amb els altres parlars romànics peninsulars és més petita, de devers 600 paraules; és una clara demostració de l'especificitat castellana, més marcada encara respecte dels parlars veïns que no ho és la francesa respecte a l'occitana i la francoprovençal. Concretant allò que ens interessa més i que al cap i a la fi és la raó essencial de l'estudi, aquest estableix ben clarament que els dialectes catalans tenen una afinitat lèxica molt gran amb els occitans (incloent el domini gascó, encara que no tant), que arriba al 85 - 90 % de mots típics catalans que trobam en occità; l'afinitat amb els parlars hispanoromànics es redueix, en canvi, sobretot a aquells mots que són més o menys generals a la Romània. Amb l'aragonès el català hi comparteix dos centenars de paraules que no transcendeixen més a l'oest, de manera que es pot considerar que "der Graben zwischen den beiden von Colón angenommenen (gallo- und hispano-) lateinischen Diasystemen verläuft entlang der katalanisch-aragonesischen Sprachgrenze" (p. 193). Es descarta així el concepte de complex lexical pirinenc, que ja havia estat enèrgicament rebutjat per Germà Colon el 1976 a El léxico catalán en la Romania, i també el del català "llengua pont":

"Die bis heute immer wieder als charakteristisch genannte 'Brückenstellung' des Katalanischen ist in Anbetracht der offenbar geringen spezifischen und exklusiven Gemeinsamkeiten zwischen Katalanisch und Hispanoromanisch zuminsdest lexikalisch nicht etwa nur nichtssagend, sondern in der Tat eine echte Fata Morgana" (p. 195)

No es pot construir aquest concepte mesclant el fons lexical gal·lollatí ben específic amb una certa afinitat estructural entre català i hispanoromànic.
La principal finalitat de l'estudi, que metodològicament ens sembla ben plantejat perquè recorre no només a la quantitat, sinó també a la "qualitat" (llatí vell - llatí jove), és obtenir unes dades que, quasi indiscutibles, situïn els parlars catalans dins el conjunt romànic, en un intent de donar una solució "definitiva" (si és que això és possible) a la qüestió de la subagrupació a què ens hem referit a la introducció . La conclusió a què arriba és ben clara: el català és, des del punt de vista del lèxic hereditari, absolutament gal·loromànic, sense matisos; gairebé germà bessó de l'occità, un poc menys del dialecte gascó.
Hi ha també una referència a la divisió interna catalana oriental - occidental, en què, sense arribar a cap conclusió, fent esment de la teoria de Badia sobre la romanització, que ni rebutja ni sustenta, i classificant com a de la vella o de la jove llatinitat alguns mots que són típics dels parlars orientals o dels occidentals, l'autor insinua que un factor important d'aquesta divisió hauria estat el major dinamisme de les comarques orientals, més ben comunicades amb el centre de l'imperi i més obertes als canvis, recollint així una hipòtesi de Joan Veny. No essent, evidentment, cap aportació fonamental ni definitiva, és un suggeriment a tenir en compte.
En definitiva, el llibre de Stephan Koppelberg és una sòlida contribució a la polèmica sobre l'adscripció a un o altre grup dialectal romànic del català, amb arguments importants que semblen irrefutables a favor de la gal·loromanicitat lèxica. Estudis profunds en la mateixa línia centrats en els altres components de la llengua serien importants per acabar de consolidar les raons del debat.
De totes les maneres hem de dir que la conclusió principal no ens sorprèn, perquè de qualque manera ja ho sabíem, que el lèxic català és essencialment gal·loromànic i ja ho havia mostrat, bé que no tan extensament i intensament, el professor Germà Colon. Per això fa un poquet de peresa haver de seguir quadros i taules carregats de números i de creuetes, o paràgrafs de vegades de redacció un poc carregada i també plens de dades numèriques, que al final et menen a comprovar el que en bona part ja donàvem per comprovat. O consultar dos apèndixs que ocupen 270 pàgines amb les dades lexicogràfiques aplegades del vocabulari estudiat. Però això deu ser la servitud de la investigació científica.
Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG