La normalització del català a les Balears no és més que un somni (i III)

    ¿I no hem aconseguit res més? Sí, hem aconseguit també, desafortunadament, que la mica de llengua que encara es manté estigui de cada dia més desfigurada i més allunyada de l’essència que distingia els diferents registres abans de la pressió ofegant del castellà (i de les altres llengües importades pel turisme massiu). Si escoltau amb atenció el parlar que ens transmeten les poques emissores de ràdio i televisió que a les Balears emeten en català i els polítics que normalment hi parlen, en català, i si llegiu la poca premsa en català que s’hi publica –i fins i tot si llegiu les obres dels escriptors més moderns, amb excepcions– us temereu que, tant si pretenen fer servir un registre col·loquial com si en pretenen fen servir un de més formal, el parlar que en resulta és molt diferent del corresponent que usen per ventura encara les generacions més majors o de la que usaven els nostres brillants escriptors de les generacions de fins a mitjan segle XX. És una modalitat –si es pot dir així– resultat d’una mescladissa desbaratada i inconsistent de vulgarismes autòctons o forans, de formes literàries poc usuals, d’estrangerismes formals i semàntics de diversos orígens, d’ultracorreccions, de dialectalismes locals i forans... Una fonètica espantosa, amb confusió entre els sons de ll - j - i (joc per lloc, lloc per joc, o ioc per lloc o joc), o de b i v, o de s/z i ss, o amb vocals errades (com fèrm/fèrma o cèl·la per ferm o cel·la, -amb la e de pes-), amb l bleda,  amb unes sssss que esmussen... Una morfologia absolutament desbaratada (assuixí diuen anassin i assuixí diuen anessin, els mateixos; o jo sóc pel genuí, tradicional i correctíssim jo som, o sigut per estat, o esteim per estam...; derivats en -ble impossibles: presidenciable, per candidat a la presidència...); un lèxic ple de castellanismes (creuar per travessar, apropar-se per acostar-se, atur per desocupació, provar per tastar, mostrador per taulell, pegues per traves, composar per compondre, casc antic per ciutat vella/centre històric..., ofegar-se (dins l’aigua) per negar-se, tio per oncle/conco, cessar per destituir, bolcar per trabucar... darrerament s’hi ha afegit aforament per cabuda), amb francesismes fins fa més o menys poc absents dels parlars baleàrics (cursa per correguda, vacances per vacacions, caserna per quarter...), amb falses correccions (recolzar i recolzament, en lloc de apoiar i apoio, per donar suport (o fer costat) i suport...), amb tòpics calcats del castellà sense gens de tradició (“en Tal titlla de terrorista en Tal altre”, per “... qualifica...”, “a nivell de les Illes” per “a totes les Illes”), amb expressions calcades del castellà (el proper diumenge per diumenge qui ve, el dia següent per l’endemà), o amb mots o variants propis d’altres dialectes, que aquí eren inusuals i que fan oblidar els nostres tradicionals (emprovar-se per assajar-se, aparador per mostrador, cua per coa, raspall per espalmador, bressol per bres...); una sintaxi contaminada de construccions calcades del castellà (El coronavirus no ha acabat amb la solidaritat dels mallorquins amb els presos polítics per El coronavirus no ha posat fi a la solidaritat dels mallorquins amb els presos polítics; la por a mostrar sensibilitat per la por de mostrar sensibilitat), on sovint manquen pronoms i hi sobren preposicions, o justament no n’hi ha on n’hi hauria d’haver (Sala del Contenciós Administratiu per Sala Contenciosa-Administrativa, dues sales grans i tres petites per dues sales grans i tres de petites); se n’ha desterrat, d’aquesta sintaxi, la perífrasi tornar + infinitiu (si no surt bé, tornarem començar), ben clàssica i tradicional, substituïda per la perífrasi tornar a + infinitiu (...tornarem a començar), i amb això s’ha eliminat la diferenciació que el parlar de les Balears ha fet durant segles entre “fer de bell nou” i “tornar [a un lloc] a fer” (no és igual t’ho tornaré mostrar que tornaré a mostrar-t’ho)...  Fins i tot a l’ortografia hi trobam massa vegades incoherències com el batle presidirà la vetlla per l’activista desaparegut (batle... vetlla per batle... vetla), que provoquen que a la lectura els locutors diguin [vell·lla] per [vel·la]... No hi ha criteri, cadascú escriu com vol i parla com vol, i en surt un garbuix incoherent, amb incorreccions i expressions pròpies d’altres parlars, no per a més riquesa de la llengua estàndard, sinó per pura ignorància de les expressions autòctones; perquè els mitjans no tenen ni cap llibre d’estil ni assessors (i si en tenen cap, o deu ser molt incompetent o no li fan gens de cas), i ni tan sols deuen consultar mai els manuals que tenen a disposició publicats, com La llengua catalana a Mallorca, propostes per a l’ús públic (Consell de Mallorca, 2008, 2ª ed.) o Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits (Consell de Mallorca – UIB, 2010), tots dos avalats per professors de la UIB. I com que la inseguretat condiciona tota la producció lingüística locutors i redactors fan allò que saben o poden, sense assessorament, i es deixen guiar malament per allò que veuen i senten als mitjans de Catalunya, que no són precisament tampoc l’exemple més idoni de bon fer. No hi ha hagut gens d’interès a expandir socialment l’ús de la llengua per a normalitzar-la, però sí que n’hi ha hagut a despersonalitzar-la i a empobrir-la, a unificar-la malament i a omplir-la de barbarismes. El fet que des de fa uns mesos IB3TV faci el programa Téntol, dedicat a la llengua, no ha servit perquè els mateixos professionals del canal n’hagin après més; en realitat, és com si fos un programa dedicat a evocar amb nostàlgia el passat de la llengua, no a reivindicar-la com una eina viva del present; els participants sempre parlen en passat: dèiem, fèiem, anomenàvem, jugàvem... El programa és molt interessant per al filòleg i per al costumista, però intranscendent per a la gent d’avui. Certes institucions i entitats han mostrat més interès i èmfasi a imposar formes filològicament aberrants, com butlletí i l’esmentat vacances (per les genuïnes i correctíssimes bolletí i vacacions) que a impulsar de veres la presència del català a tots els àmbits... I sobretot aquests anys darrers en què en nom d’un feminisme mal entès els mateixos dirigents, des del govern o des de l’oposició, i qualque locutor de ràdio i televisió, ens han arribat a fer el cuc de l’orella malalt amb l’estupidesa agramatical i absurda de “els treballadors i treballadores”, “els professors i professores”, “les delegades i els delegats”, “els nins i nines”, “tots i totes”, etc etc. Això sí, que ho és, important! Dir aquestes bajanades ha de servir, diuen, per a fer acabar la discriminació de la dona; però per a fer acabar la discriminació de la llengua catalana no cal fer res, perquè –també ho diuen– a la nostra societat no hi ha conflicte de llengües, i es queden tan tranquils... Si qualcú, però, gosava dir que a la nostra societat no hi ha conflicte “de gènere”, el crucificarien... Si haguessin posat tant d’esforç a dignificar i normalitzar el català com n’han posat a dir la ciutadania, el professorat, l’alumnat, els pares i mares, els mestres i les mestres, els nins i nines, i altres perles d’aquest estil, segur que hauríem avançat molt en la consideració social de la nostra llengua i en el seu ús correcte.

    La normalització del català a les Balears no 
és més que un somni, un desig, de la minoria 
de la població que creu en els drets dels  
catalanoparlants com a tals, de la minoria 
conscienciada que voldria que la seva llengua, 
la manifestació externa més clara de la seva 
personalitat, fos reconeguda com es mereix 
ser-ho qualsevol llengua al món, si partim de 
la consideració que ningú és superior a ningú, 
que els drets humans inclouen el dret a la 
normalitat de la llengua pròpia, que qualsevol  
comunitat amb una llengua ha de tenir els 
mateixos drets que qualsevol altra i que 
aquests drets són inherents a tota comunitat 
assentada històricament en un espai territorial 
determinat, com ho és la nostra, segons la  
Declaració universal dels drets lingüístics. Hi ha polítics que s’umplen la boca de proclames a favor de la llengua del país, però aquests mateixos quan tenen responsabilitat de govern i podrien dur a la pràctica les seves proclames no fan més que coses simbòliques, que no molestin els qui realment manen i odien el català; per a aquests polítics la llengua catalana és purament cultura (en el sentit elitista), i per això es limiten a donar qualque subvenció per a classes, per a publicar llibres, per a fer teatre, per a organitzar exposicions i conferències, per a recitals de cançó i de poesia, per a la “Setmana del llibre en català”, per a mantenir cases museu (simptomàtic)... Però no fan res perquè el català tengui presència social de veres allà on hi ha la gran massa: al carrer, al comerç, a l’hostaleria, al cinema, als centres de diversió, a les manifestacions esportives... Ni en quantitat ni en qualitat: la llengua catalana, empobrida, embastardida, marginada, oblidada, més o menys es mantendrà viva oralment i sectorialment encara unes quantes generacions, segurament, però el seu destí és ben clar, si no hi ha un miracle i la societat balear reacciona a temps: la folklorització, la subsistència residual dins els grups minoritaris que mantenguin una mica la consciència d’aqueixa cultura que durant segles va ser la que caracteritzà la nostra societat, de la qual sorgiren a l’època moderna personalitats tan importants com Antoni Mª Alcover, Rafel Ginard, Francesc de B. Moll, Emili Darder, Josep Mª Llompart, Encarnació Vinyas, Aina Moll, Marià Villangómez, Joan Castelló... que hi dedicaren tota la seva capacitat intel·lectual. Personalitats que, per a la majoria de la població que actualment habita aquestes illes, ja no són més que el nom d’un carrer o d’un centre d’ensenyament, un nom com un altre, un nom qualsevol, sense interès, una simple etiqueta. Ai si Alcover alçava el cap i vés com s’ha destruït la llengua qualitativament i com ha estat minoritzada, més encara que al seu temps, la comunitat catalanoparlant balear! Es pegaria tocs pel cap i romandria estafaril·lat, sense polsos! Gràcies, senyors polítics (masculí genèric inclusiu) per no haver fet res ni fer res per a dignificar aquest patrimoni! Mantenguem però l’esperança que les subvencions per a les cases museu i la Fundació Alcover siguin la nostra salvació!

(Publicat a DBalears el 5 de juny de 2020)

La normalització del català a les Balears no és més que un somni (II)

A part del decret de mínims (tanmateix, ben poc ambiciós, com mostra el nom) i de la creació d’IB3, només una altra conseqüència teòricament (i en aquest cas, també pràcticament) positiva per a la llengua ha tengut la llunyana LNL: la fixació de la toponímia oficial en català i l’obligatorietat de posar, almenys, en català els indicadors de carretera, una de les poques prescripcions que fins i tot en temps del PP més retrògrad s’ha complit. (Estranyament, però, fa pocs anys a l’autopista MA-19 i a l'autovia M-30 varen canviar els rètols que indicaven la sortida cap al Coll d’en Rabassa per uns altres que indiquen, simplement, Es Coll. Ningú no hi ha dit res, i si això no es corregeix dins no gaire anys la gent ja no sabrà on és el Coll d’en Rabassa, només sabran on és “es Coll”; la retolació escrita és indispensable per a la conservació dels topònims genuïns.) Bé, hi ha encara una altra disposició legal teòricament positiva per a la normalització del català: el Decret 49/2018, de 21 de desembre, sobre l’ús de les llengües oficials en l’administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que va actualitzar el decret similar de 1990. I he tornat dir que és una disposició “teòricament positiva” perquè és incomplida regularment pels mateixos membres del Govern, almanco (però no només) en aquest article:

Article 32. Intervencions públiques.

En els actes públics que tenguin lloc a les Illes Balears o a l’àmbit lingüístic català, les autoritats i els empleats públics que hi hagin d’intervenir per raó del càrrec s’han d’expressar normalment en català.

¿No heu sentit mai consellers i altres alts càrrecs del govern o de les institucions autonòmiques que sempre parlen en castellà? Jo sí, i no parl només dels temps del senyor de l’Alqueria d’Avall o del “potecari”, sinó també de l’actual de l’apotecària...

    Però la LNL no es limita a regular com ha de ser l’ús institucional de la llengua, sinó que també parla del seu ús social:

Article 37

1. Els poders públics de la Comunitat Autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat.

2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera especial, la retolació en llengua catalana en tots tipus d’entitats socials i culturals, mercantils i recreatives.

   

Per a facilitar aquesta missió de foment de la llengua catalana, la llei permet a l’article 38 la bonificació fiscal, per part de les institucions de govern, de les iniciatives particulars que ajudin a fer més present la llengua catalana dins la societat. ¿S’ha aprofitat gens, aquesta disposició legal? Evidentment, no ho puc dir amb certesa, perquè no conec totes les disposicions que s’han pres durant tots aquests anys, però la impressió de qualsevol persona que es mou per Mallorca i Eivissa, sobretot, i potser un poc menys per Menorca i Formentera, és que el català és quasi absent del món del comerç, de la restauració i de l’hoteleria, que són les activitats que umplen els nostres carrers, i això ens fa pensar que tal disposició s’ha ignorat bastant. La deixadesa institucional en aquest àmbit ha estat tan evident que fins i tot, i ho he vist amb els meus ulls, qualque empresa local que havia començat manifestant-se comercialment en català, en la retolació general i particular de comunicació amb els clients (nom comercial, cartells indicadors d’horari, rebaixes, ofertes, informació diversa als clients, etc.) ja ha substituït la majoria d’indicadors per d’altres en castellà (horario, rebajas, ofertas...), perquè es devia veure com una raresa i devia témer que això la perjudicàs. (L’exemple d’aquest canvi que més conec és el d’una coneguda perfumeria amb seu a Petra i botigues per moltes de localitats de Mallorca, Palma inclosa.) Si voleu anar a un restaurant on tenguin la carta també en català, la disponibilitat queda reduïdíssima, perquè ni en això s’ha aconseguit influir... De cinema en català, ni en parlem... Segur que hi ha més probabilitats que ens toqui la loteria (si hi posam) que no que puguem veure una pel·lícula en català... De teatre en català, encara n’hi ha, però la proporció entre el teatre en castellà i el teatre en català que se’ns ofereix és de cada dia més gran...

    Els qui manen, i molts dels qui són manats, han confús normalització lingüística amb un ensenyament mínim en català. Diuen que la normalització ha avançat molt perquè hi ha un decret de mínims, que és exhibit triomfalment, que assegura la meitat de l’ensenyament en català, però fa més de 20 anys que no passam legalment d’aquest mínim, un mínim vergonyós per a qualsevol país digne. ¿Us imaginau que a Castella es fes un decret que establís que com a mínim el 50% de l’ensenyament s’havia de fer en castellà? Seria un escàndol! I doncs aquí el reivindicam com si fos la nostra post de salvació... Ens conformam amb miques i encara lloam els qui ens les donen! La meitat de l’escola, qualque emissora de ràdio i de televisió, i qualque diari... Misèria a la qual anomenam “normalització lingüística”, i tan satisfets!

    Però encara que sigui poc, qualque cosa devem haver aconseguit amb aquestes misèries! Molta de gent ho deu pensar... I sí, és cert, qualque cosa hem aconseguit: hem aconseguit que s’accepti el nom de “català” per a la llengua i hem aconseguit que hi hagi milers de persones a les Balears, majoritàriament menors de 35 anys, que més o menys hi saben parlar i hi saben escriure; però no hem aconseguit que realment hi parlin i hi escriguin amb normalitat. És a dir, hem aconseguit allargar la situació de submissió i de marginalitat de la nostra llengua, hem aconseguit que tengui una presència reduïda a les institucions, com a llengua símbol, i hem aconseguit mantenir-ne una activitat cultural (sobretot literària) amb poca transcendència social, que només arriba al sector més cultivat de la població. Res, però, d’oci i diversió en català (llevat d’alguns grups de música moderna que han reeixit a fer-se sentir), molt poc de comerç en català, poquíssima ciència i recerca en català (per a això ja hi ha l’anglès, i si no el castellà), una mica d’informació, quatre rètols i cartells simbòlics en català a sanitat (a la pública, perquè a la privada ni això), i l’ensenyament com a bastió, com a darrer reducte, conscients que si cau aquest els altres àmbits precaris desapareixeran en un tres i no res.

(Publicat a DBalears el 3 de juny de 2020)

La normalització del català a les Balears no és més que un somni (I)

Aquestes setmanes de confinament ens han duit, inevitablement, una allau d’informació i una necessitat vital de notícies, de saber què passava al nostre entorn i a l’entorn pròxim al nostre, i fins i tot a fora, enfora, perquè la magnitud del desastre que ens afecta és tan gran que ningú de nosaltres no hi pot ser indiferent. I aquesta informació abundant, pesant i necessària, en part ens ha arribat, almenys als qui ens preocupam per la cultura i la llengua del nostre país, a través de mitjans en llengua catalana, d’expressió oral o escrita. Tantes d’hores, tants de dies i tantes de setmanes pendents dels mitjans han provocat a qui firma aquest escrit, i potser també a altres persones, un interès especial per la llengua sentida i llegida en aquests mitjans, una inquietud per esbrinar fins a quin punt el suposat procés de normalització lingüística del català a les Balears que diuen que existeix és una realitat.

Primer, per a poder aclarir aquesta qüestió, ens hauríem de demanar què vol dir “normalització lingüística”, i després de respondre a la demanda hauríem de comprovar si aqueix concepte es correspon amb la situació real en què vivim. Idò saber què vol dir “normalització lingüística” és ben fàcil: “fer que una llengua sigui normal”, entesa com a normal “Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari” (Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC), “Habitual u ordinario” (Diccionario de la Lengua Española de la RAE). És a dir, “normalitzar” vol dir “fer normal”, i “normal” és equivalent de “més freqüent”, “habitual”... Si hi ha un suposat procés de normalització lingüística ja és perquè admetem que hem partit d’una situació de no normalitat, d’una situació en què la llengua concernida no era la més freqüent, l’habitual, dins la societat, perquè si ho hagués estat ja no necessitaríem cap procés de normalització. Però un procés, qualsevol procés, és una acció progressiva, que avança, i en el cas d’un concepte com la normalització, és una acció progressiva que té un final previst, que serà el moment en què la normalitat ja sigui efectiva, ja no faci falta més normalització; el procés s’haurà acabat i haurà arribat a la fi, igual que quan una persona es posa malalta (i aquestes darreres setmanes, desgraciadament, n’hi ha hagut moltes) els metges intenten que entri en un procés de recuperació de la salut, un procés que s’acabarà quan la persona estigui guarida, hagi recuperat la normalitat, perquè la salut és la normalitat de les persones. Si hi ha persones que estan en procés perenne de guariment, vol dir que no es troben en situació normal de salut i que probablement no hi arribaran mai. 

Quan nosaltres parlam de normalització lingüística del català és ben evident que parlam d’un procés equivalent al de recuperació de la salut de qualsevol malalt, i per tant aquest procés ha de tenir un final previst, la normalitat del català, però per a arribar-hi s’han de fer passes successives en aquesta direcció, i si les passes no es fan el procés deixa de ser procés i la situació s’estanca en una determinada fase, similar a la del malalt que sense estar guarit tampoc no està moridor i més o manco fa la viu-viu així com pot. Fetes aquestes reflexions ¿hi ha realment a les Balears cap procés de normalització lingüística? Per al castellà, naturalment que no, perquè el castellà és a l’actualitat la llengua normal d’aquesta comunitat. I per al català tampoc, perquè fa molt de temps que no es fan passes successives cap a la normalitat de la nostra llengua; l’anomenada “normalització” es troba en un punt mort, sense avançar, des de fa anys. En fa 41 es va fer una primera passa, de molta transcendència en aquell moment, en el sentit cap a la normalitat: es va introduir el català com a matèria d’ensenyament a escola; en fa 37, una segona passa (teòrica) va ser declarar el català llengua oficial de la comunitat autònoma amb l’Estatut d’Autonomia; en fa 34, amb la Llei de Normalització Lingüística, es va fer una tercera passa teòrica, que permeté que ara en fa 23 es promulgàs el conegut com a decret de mínims, que obligà les escoles a fer com a mínim el 50 % de l’ensenyament en català... Ja veis que les passes són molt llunyanes una de l’altra, i que les úniques que han estat un poc efectives són les que han afectat l’ensenyament, que han fet de l’escola el bastió de resistència del català contra l’envestida general de la llengua de l’Estat i les llengües del turisme, que també pesen. Després d’aqueix decret de mínims (molt elogiat per institucions i personalitats, però que no és més que això, un decret de mínims), les úniques iniciatives en principi positives per a la llengua han estat la creació d’IB3 ràdio i televisió i l’aparició, per iniciatives privades, de mitjans de comunicació en català, Diari de Balears (ara DBalears) i Ara Balears, com a mitjans escrits, i Ona Mediterrània, com a mitjà oral. Durant un temps hi hagué Som Ràdio, de promoció del Govern, i Ona Mallorca i TV de Mallorca, de promoció del Consell de Mallorca, però posteriors governs del PP els tancaren...

(Publicat a DBalears l'1 de juny de 2020.)

Locals sense aforament

Amb aquesta història del confinament, 

primer, i del desconfinament, després, ha sorgit 

la necessitat de referir-se a la quantitat 

de gent que cap a dins un local o a un espai 

delimitat, per a regular-la com a mesura de 

protecció contra el contagi.

            En castellà d’això en diuen el aforo:

2. m. Número máximo autorizado de personas que puede admitir un recinto destinado a espectáculos u otros actos públicos. (DLE - RAE)

            I així ho podem llegir i sentir abundosament als mitjans de comunicació espanyols d’aquests dies, en què es parla de limitar a un percentatge entre el 30 i el 50 % el nombre màxim de persones a determinats locals o espais.

            En català també ens afecta, aquesta limitació, i naturalment cal referir-s’hi amb el terme adequat, ¿i quin ha estat el terme triat per tots els mitjans per a designar la capacitat màxima de persones possible dins un espai? L’aforament, és clar!

Pel que fa al comerç... L’aforament es limitarà al 30%, amb distància de seguretat de dos metres... (Vilaweb)

Reobertura al públic de tots establiments... amb superfície igual o inferior a ... i una limitació d'aforament del 30 per cent.  (DBalears)

tornen les terrasses dels bars amb limitacions d'aforament del 50% (AraBalears)

Es poden reobrir els establiments si tenen menys de 400 m2, amb un 30% del seu aforament (IB3 Notícies)

En tots aquests locals s'haurà de reduïr [sic] l'aforament a un 30% del que era habitual (CCMA/324)

            L’aforo grinyola massa per a usar-lo en català, i la solució fàcil ha estat “catalanitzar-lo” en l’aforament, sense ni tan sols qüestionar-se si aforament en català té el significat que hom vol atribuir-li en aquestes frases. Doncs vegeu què en diu el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, que encara manté la genuïnitat d’aquesta veu:

1 m. [LC] [DR] [EI] Acció d’aforar.

2 m. [EI] Mesura del volum d’un fluid que passa per una conducció, un curs d’aigua.

3 m. [TRG] Mesurament de la intensitat de trànsit en una via pública.

            Com que l’accepció 1 ens envia a aforar, cerquem quins significats té aquest verb i veurem que no n’hi ha cap que correspongui al significat que dins els texts citats dels mitjans de comunicació es vol donar a aforament. Som simplement, davant un altre dels innombrables hispanismes formals o semàntics que desfiguren constantment la llengua catalana.

            Encara que de la base llatina fŏrum sorgissin els verbs romànics aforer, affeurer (francès antic), aforar (portuguès, castellà, català, occità), només en castellà s’ha desplegat aquest significat modern de “4. tr. Calcular la capacidad de un receptáculo” (DLE - RAE), del qual el deverbal aforo ha pres el significat citat a l’inici d’aquest escrit. A l’aforo castellà hi corresponen capacité, nombre de places (francès), capienza (italià), capacidade, lotação (portuguès), capacidade, cabemento, cabida (gallec), capacitate (romanès)... ¿I en català? Capacitat, cabuda. Però, naturalment, els vertaders termes catalans són massa diferents del terme corrent espanyol, i usant cabuda on els espanyols diuen aforo es nota massa que la nostra llengua té la seva pròpia idiosincràsia, i això no és convenient, i cal usar un terme que, sense ser exactament igual (hem d’aparentar que no som els mateixos), en sigui una còpia un poc modificada, i el recurs és fàcil: si ells d’aforar fan aforo, nosaltres d’aforar farem aforament, i ens semblarem molt però no podran dir que som iguals... ¿Que en català aforament mai ha tengut el significat aquest? És igual! Les llengües evolucionen... Per això, l’És-a-dir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisals, li dóna entrada amb plenitud de drets com a paraula d’ús general, tot i reconeixent que no l’accepta el DIEC, però amb l’excusa que és al Diccionari descriptiu de la llengua catalana, diccionari purament informatiu d’allò que es diu, sigui bo o dolent.

Confinats, per ventura ens alliberarem del contagi del coronavirus; però per a alliberar-nos de l’hispanovirus lingüístic ens cal també alliberar-nos de l’hispanovirus mental, i això no es resol amb un simple confinament.

Ni bon ni mal rotllo

https://drive.google.com/file/d/19g08TligcI_KEY4S9ZYDx5xlOU_GPqP6/view?usp=sharing


(Publicat al Cercle Vallcorba el 19-04-2020)

 

P. D. Amb sorpresa he llegit a la traducció catalana de l'excel·lent llibre L'infinit dins un jonc, d'Irene Vallejo (Barcelona, Columna, 2020), aquesta frase:

    En el llenguatge col·loquial encara diem que és «un rotllo» una cosa que ens avorreix, que es desenrotlla i es desenrotlla i sembla que no s'acabi mai [p. 323]

Ho diu en referència a la pervivència dels derivats de rotulus, el format dels llibres abans de l'aparició dels codices.

En castellà, podem donar per certa aquesta derivació semàntica, com mostr en aquest article, però en català és falsa, és un castellanisme modern, com també demostr en aquest mateix article. La traductora, Núria Parés Sellarès (que no és filòloga) ha assumit el castellanisme com a genuí en català i dóna per vàlida l'explicació que l'autora fa per al castellà. La traducció correcta hauria d'haver estat "En el llenguatge col·loquial castellà encara es diu que «es un rollo» una cosa...". La castellanització de la llengua catalana pot arribar a fabricar falses etimologies, com podeu veure.

 

(Juny de 2021)

 

El femení genèric o la invisibilització de les dones

Un sector del feminisme polític, que inclou tant homes com dones, considerant que el simple desdoblament del gènere en plural no és suficient per a allò que en diuen "visibilització de les dones" (ara no hi entraré, en aquesta qüestió anticientífica del desdoblament), ha decidit (qualcú en diria "radicalment") usar en plural només el femení morfològic, és a dir, contra el sistema estructural lingüístic, convertir en genèric el femení, que vol dir que en fer un femení en plural (per exemple, les escriptores) hom fa referència tant a homes com a dones, però com que és en femení aconsegueixen així que les dones tenguin més visibilitat... No sé qui es va inventar aquesta teoria ni com ha aconseguit tenir tantes de seguidores, però sí que puc constatar que el resultat és precisament tot el contrari del que pretenien: no tan sols no hi ha més visibilitat de les dones, sinó que no n'hi ha gens i a més a més hi ha més confusió. I la raó és molt senzilla: el sistema lingüístic fixat ja té la manera de visibilitzar les dones, i aquesta manera és l'ús del femení morfològic en contraposició al masculí morfològic. Fent referència a una sola persona, és a dir en singular, la llengua mai no confon femení amb masculí, perquè en el cas que el substantiu no tengui cap marca de gènere, aquesta és proveïda pels determinants (articles o demostratius) que la precedeixen, o potser per un adjectiu que l'acompanya: un estudiant - una estudiant. És lògic, que sigui així, perquè el sistema té el recurs necessari per a expressar una realitat pertinent per al parlant: tractant-se d'una sola persona, és pertinent (almenys ho és dins el nostre sistema lingüístico-conceptual) referir-s'hi com a pertanyent a un sexe o a l'altre. Però en plural, normalment la distinció genèrica no ho és, pertinent, perquè a un grup hi sol haver dones i homes, i per tant basta una sola forma que inclogui les unes i els altres, i en aquest cas les llengües romàniques usen el masculí morfològic, que no té valor ni sentit de mascle, sinó valor i sentit de conjunt, amb indiferència del sexe: els escriptors, els treballadors, els científics, els estudiants són el conjunt de persones, dones i homes/homes i dones, que escriuen, que treballen, que fan ciència, que estudien. Si, però, dins un d'aquests col·lectius en un moment donat és pertinent la referència al sexe, la llengua té un recurs clar i econòmic per a referir-se a les dones, que és usar el femení: dels 50 treballadors de l'empresa, 40 són treballadores; han convocat un premi literari per a escriptores; els premis més importants han estat per a científiques... Ningú no dubta d'aquestes frases, tothom té clara la referència a dones. En canvi, seria inintel·ligible dir dels 50 treballadors de l'empresa, 40 són treballadors, seria ambivalent un premi literari per a escriptors i seria absurd dins el marc d'una notícia de premis per a científics dir els premis més importants han estat per a científics. Per a especificar el sexe masculí en plural no basta usar el masculí morfològic, sinó que hi ha d'haver un recurs lèxic: dels 50 treballadors de l'empresa, 40 són homes; un premi literari per a escriptors homes, els premis més importants han estat per a científics homes. Així doncs, el masculí morfològic plural és ambivalent i inclusiu (inclou homes i dones), mentre que el femení morfològic és monovalent i exclusiu (exclou els homes), i per tant aquest sí que fa evident la referència només a dones. Així funciona el sistema i així ho entenen els parlants normals. Si el sistema no es respecta i s'opta per fer els plurals sempre en femení morfològic, com que llavors es dóna al femení el valor de genèric i ambivalent (perquè evidentment ho pretén ser quan, per exemple, un diputat només parla de "diputades"), a més de crear confusió en les persones que usen el sistema correctament s'aconsegueix tot l'efecte contrari al que suposadament hom pretenia amb aquest recurs: les diputades tant poden ser homes com dones, i per tant les diputades de veres han quedat submergides dins el conjunt, han quedat invisibilitzades.

            Al Born del Molinar de Palma l'any 2019 s'hi va instal·lar un bust de record i homenatge d'una mallorquina assassinada el 1937 pels feixistes, Aurora Picornell i Femenias. A baix del bust, una placa explica que aquesta al·lota de 24 anys Lluità pels drets de les treballadores, que en el llenguatge d'aquestes feministes revolucionàries actuals voldria dir que lluità pels drets dels treballadors (en general)... Idò no: la seva lluita, concretament, va ser pels drets de les (dones) treballadores, perquè era una lluitadora compromesa especialment amb els drets de les dones. Els mallorquins ho sabem, i els parlants normals de català ho poden saber, si llegeixen la placa. Les qui parlen en femení genèric no ho poden saber, perquè amb la seva revolució lingüística han anul·lat el recurs que fa possible la visibilització de les dones que tant reclamen. Aquest és el resultat real d'aquesta tergiversació absurda de les regles lingüístiques.

(Publicat al DBalears el 7 de març de 2020)