UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dimarts, 5 de novembre de 2019

Butla/Butlla, bolleta, bolletí


La grafia tll és justificada en català com a representació de la pronúncia [ʎ:], majoritàriament hereva d’una antiga pronúncia aproximada [dl], la qual evolucionà cap a la palatalització lateral geminada, en la major part de Catalunya, o cap a l’assimilació en lateral alveolar geminada en la resta dels parlars [ƚ:] (amb doble solució en alguerès i solucions diferents en parlars minoritaris perifèrics o en algunes paraules concretes, com rogle ‘rotle’ o amelda ’ametla’). Sobre el procés evolutiu que dugué a una o altra pronúncia la teoria que em sembla més raonable és la d’Emili Casanova (1989). En tots els casos que corresponen a aquesta evolució el català modern té la doble pronúncia i doble grafia: espatla i espatlla (< spatula), motle i motlle (< modulu), batle i batlle (< bajulu), vetlar i vetllar (< vigilare). Amb aquests casos d’evolució regular n’hi ha qualcun altre, en la codificació moderna, en què la grafia tll és adequada, tot i correspondre a un resultat fonemàtic d’un altre origen, i n’hi ha també d’altres en què és injustificada, etimològicament i dialectalment, perquè no correspon a cap dels orígens suara indicats ni és vàlida per a totes les pronúncies dialectals. Em centraré ara en els casos de butlla, butlleta i butlletí.

Butlla sembla ser un duplicat culte (bulla) de bolla. De la grafia butlla la documentació més antiga són dues ocurrències en l’epistolari Borja (final del segle XV; CICA), però ni tan sols podem afirmar rotundament que l’hàgim de llegir [ʎ:], sinó que pot ser una mera variant gràfica de bulla [ƚ:], amplament documentada entre el segle XIV i XVII (CICA). Aquesta forma, com qualcuna altra, en el català central i part del nord-occidental, degué seguir la mateixa evolució que les provinents d’ètim amb t’l, etc. i acabà per assimilar-s’hi (bull·lla < bul·la = espall·lla < espal·la), mentre que en els altres parlars es mantengué en la pronúncia inicial [bul·la]. La grafia moderna butlla reflecteix la palatalització geminada lateral, mentre que butla, ja documentada el segle XV (DCVB) i XVI (CICA) a València, és una adaptació gràfica que manté clara la relació entre les dues variants. Respectant l’etimologia, però, hauria de ser bul·la.

De butlleta no n’hi ha documentació antiga ni al DCVB, ni al DECLlC, ni al DAg, ni al CICA. La més antiga que he trobat és el diccionari d’Esteve et al. (1803), i no té altra justificació que la pronúncia catalanocentral de bolleta, amb u àtona i lateral geminada [ʎ:], analògica de casos com butlla. Bolleta, com a document acreditatiu d’una mercaderia, més o menys equivalent d’albarà, està documentada des del segle XIV (DCVB), i n’hi ha mostres antigues dels segles XV (DAg), XVI i XVIII (CICA), i s’explica perquè originalment aquest document era una bolla. Fins i tot suposant que “ll” pogués ser “l·l” als documents més antics, aquesta forma no justifica la moderna butlleta, basada en la falsa derivació de butlla.

Butlletí es vol justificar com un derivat de butlleta, però ja hem vist que aquesta forma és falsa, i que en realitat ha de ser bolleta; per tant si fos realment un derivat català seria bolletí, que és certament la forma més antiga documentada: 1463 (DCVB / DECLlC), 1552 (CICA). Però és probable, i per això la documentació és relativament tardana, que en català sigui realment una adaptació de l’italià bolletino, igualment derivat de bolletta. De l’italià vénen també, segons acord dels etimologistes, el portuguès boletim, el castellà boletín, el francès bulletin, el friulà boletin; i agafat del francès seria el romanès buletin. Per tant, fos derivat directe del català bolleta o, com accepten majoritàriament els etimologistes, agafat de l’italià bolletino, l’única grafia adequada i etimològica és bolletí, apta per a totes les lectures. L’altra, adoptada per Fabra al Diccionari ortogràfic de 1917, és falsa i apta només per a una lectura concreta, la del català central. Al DGLC Fabra també acceptà bolletí, potser per a no excloure publicacions il·lustres amb tradició com el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana o el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, però mantengué el fals butlletí com a forma primària, com fan el modern Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC i –estranyament– el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Les institucions modernes catalanes han agafat la forma butlletí per a designar les seves publicacions oficials, fiant-se del criteri de Fabra, i això ha estat així fins i tot a les Balears, on la forma tradicional ha estat sempre el genuí bolletí (pronunciat bo- o bu- segons el parlar), com testimonien, entre molts d’exemples, les publicacions suara citades. La tria, a les Illes, de l’errat butlletí als inicis de l’ús del català administratiu va ser condicionada per la por dels assessors lingüístics de ser acusats de fer concessions als anomenats “gonellistes”, menyspreant la forma autòctona i genuïna, present, com he dit, al DGLC. Fins i tot la Universitat de les Illes Balears, que hauria de donar exemple de l’ús correcte de la llengua, usa exclusivament aquesta forma errònia.

Tant butlleta com butlletí, grafies basades en una etimologia equivocada, condicionen la lectura (representen una pronúncia dialectal, no general) i indueixen l’usuari de la llengua a menysprear les formes que realment són les bones. La millor opció seria suprimir-les; i si no, haurien de ser formes secundàries no usades per les institucions oficials.

Referències bibliogràfiques

Casanova, Emili (1989), «L’evolució t’l > l·l/ll·ll en català», Caplletra, núm. 6, ps. 117-121.

CICA: Corpus informatitzat del català antic. Dirigit per Joan Torruella junt amb Manuel Pérez Saldanya i Josep Martines. «http://www.cica.cat/»

DAg: Sota la cura de P. Fabra i M. de Montoliu (1915 – 1931), Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per Marià Aguilo i Fuster. Toms I – VIII, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

DCVB: Alcover, A. M., Moll, Francesc de B. (1968 – 1975), Diccionari Català-Valencià-Balear. Volums 1-10, Mallorca: Moll.

DGLC: Fabra, Pompeu (1932), Diccionari General de la Llengua Catalana, Barcelona: Llibreria Catalònia.

DECLlC: Coromines, Joan (1980-2001), Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (I-X). Barcelona: Curial/La Caixa.

ESTEVE et alii (1803 i 1805): Esteve, J.; Belvitges, J.; Juglà, A., Diccionario Catalán-Castellano-Latino. Barcelona.


(Publicat al número 108 de Llengua Nacional, 3r trimestre de 2019.)

Cap comentari:

Publica un comentari

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG